The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

dilluns

Sisè definint

Sisè de definicions.






Pífies: —No l’espifiéssim. No jutgem de res fins que no en veiéssim els efectes.




Actes: —Els actes es reconeixen pels efectes que causen. Exemple:

Descriure els crims de l’opressor és revolucionari car causa revolució. Tot el que causa revolució és revolucionari.


Un altre exemple: Idolitzar els signes de l’estat és feixisme. Feixisme és nacionalisme d’estat. Idolitzar-ne les “essències”, tan repugnants i fictes, causa feixisme, és a dir, la mort de l’innocent, del qui aqueixes “essències” fètides no pot de cap mou ni empassar-se, ni menys pair.



Més generalment: Si una filosofia causa ensopiment és ensopidora. Si una obra causa angoixa és angoixant. Si una novel·la causa divertiment és divertida… I així anar fent.




Resurreccions: —Mòmia qui s’embenà amb la veta que cagà… Déu meu, i la por que no féu, als qui foren i als qui som…! No sabien els romans el feliços que eren per aquest costat. Si n’atrapaven cap, a la forca o a la creu, i en paus… Més tard, en temps decadents, els pecs enfaldillats dels anys fanocs foteren forrolla… I els més fanocs i faves, representants de la pitjor ignorància galopant d’aquells maleïts jorns, els qui cridaren més. No hi havia manicomis encara. (És culpa
nostra, si hem permès de tornar a deixar-nos-en empeltar…? De qui altre!) Ah…, encar record les enyorívoles escenes pastorals dels beneïts il·lustrats dels anys on semblava que ens trèiem la crosta d’infecciosa merda, que darrerement, doncs, ha tornada a créixer a la pell massa bruta de la deseducada humanitat. Idíl·liques escenes on el Mafumet s’arregussava les faldilles i donava pel cul el Jesus, i llavors
descansaven una miqueta vora la font, i s’arregussava les faldilles el Jesus i donava pel cul el Mafumet… I el Moisès els espiava pelant-se-la… Les cabretes i els bocs mentrestant força alleujats que ara no els toqués el torn. Coses de savis!




Sortida impossible d’estadi a Xina: —Com tothom sap, sóc un invertit. (Invertit en el bon sentit d’homosexualet, fa?) Semblant a l’aventura de l’escriptor Arschenloch, vull dir, Aschenbach, qui s’enamorà esmeperdudament del minyó Tadzi, i el seguí a Venècia on hi havia la passa de la qual l’espitxà adu, així jo mateix… (Tret, és clar, que a mi la tragèdia sempre m’ha fet fàstic. Tragèdia és l’efecte causat per la capdeconyesa combinada dels pecs infernals qui hi intervenen.)



El jorn s’aixecà encès. En sentir cap sorollet al pis de baix, vaig sortir al balcó. Oidà, i tant: al de dessota també havia eixit a veure el magnífic Solell xinès llevar-se el deliciós minyó. Car li havia anat darrere fins a Beijing. Ens estàvem al mateix hotel. No volia perdre’n petja. El tenia discretament a l’aguait, vigilant que sortís de l’hotel per, encara una estoneta de suau goig més, anar-li llavors lleugerament ressagat.



Sortí cap al migdia. Sempre tenint-lo a tret de llambrec, vaig veure que s’embotia a un bell estadi, a veure-hi no sé pas si circ o un partit. L’entrada a l’estadi és sempre perfecta a la Xina, on la gent hi són (gairebé arreu) neta, i educada, i desvetllada i passablement feliç. El bitllet que comprí em va donar lliure accés a les graderies. Em vaig asseure un parell de rengs per damunt el finet objecte de la meua colta admiració.


L’acció que es desenrotllava a la gespa era bon tros apàtica. Molt més terrible era l’escena que em lliurava la meua fementida amor. El minyó feia manetes amb una vellarra d’uns quaranta anys o més…! Volia aixecar-me i dir-li: Però que no ho veus que hi porta encastades cabres de poixèvola fiçança a aixelles i entreforc…!



M’aixequí disgustat, sense dir res. Volia anar-me’n.



I ací és allò tan estrany que es veu que s’esdevé als estadis a la Xina. Sempre ho han fet, tenen la gent molt preparada… I ara es veu que encara s’hi fiquen més aferrissadament. Car s’atansen, em diuen, uns jocs molt importants, que han d’atraure gernacions, voludes immenses de desentrenats… No volen deixar res a la sort gens fidel ni fiable, sempre pèrfida.



Això s’escau, doncs, que si l’entrada és tan fàcil i ben lubricada, la sortida és un drama angoixós de gos i gossa encallats… Vull dir, no trobes enlloc l’eixida…!

Tantost tenen el públic engabiat, escamots molt enfeinats de paletes i constructors i enderrocadors, clouen l’entrada i obren a cert punt impensat el nou espirall.

Home, entre obres, sempre trobaries, amb prou fortuna, qualque trau

d’emergència. Mes jo no hi trobava res. L’indret per on havia entrat havia desaparegut i el nou indret de sortir-hi, atès que fos acabat, que no crec pas, car el partit no feia gaire estona que havia començat, ningú me’n sabia donar raó. Els interessats observadors de les fades peripècies al camp, se’m descartaven de mantinent, finament mes ferma.



Vaig haver de despenjar-me d’una finestra alta. Em vaig nafrar les mans repenjat a l’ampit d’aspre ciment, tractant d’aterrar amb una certa elegància. Saltant, gairebé que no em faig bocins les cames. I ara, sobre, el paisatge d’aquesta banda on havia anat a raure era tenebrós d’allò més. Tot hi era ruïnes i amuntegaments de brutícies, restes de foguerotes, tolls de pixums amb rats eriçats d’engruts, i petits caus on les xeringues i les puntes de cigarrets et deien que s’hi reunien malfactors i marginats. Em vaig tòrcer els dos ja adolorits turmells cercant de trobar la civilització… Vull dir, la civilització burgesa a la qual estic més acostumat. No pas que els marginats no en tinguessin una de prou bona. No era, això és tot, prou higiènica. I si res som els invertits, és molt més higiènics que no pas el romanent de la població.


En un dels caus deshabitats em va semblar que hom hi havia estotjats llibres. Vaig veure dos títols d’en Freud i tot. Tret que, en anar-los a consultar, me n’adoní, que tot plegat no eren sinó les esquenes dels naips de dos jocs diferents, tots llords, d’una partida encara per començar. Em vaig fregar la greixor llefiscosa a un mocador que llavors vaig afegir a tanta d’escombraria. Un altre detall, tanmateix, de la cultura dels marginats eren les piles de bocins de diaris, recollits per a la lectura tranquil·la, entre els diaris o fragments de diaris duts i arrossegats pels vents a llarg de la desolació. Vaig recollir quatre fulls de diari que tanmateix els bons marginats tenien repetits, car hom els havia recobrats de diaris no pas gaire antics. Eren força nets, ferum no en feien gens. Amb un cert deler, nat del despit amorós, ara volia llegir-me’ls, més tard i estudiosa, a la meua cambra. O durant el viatge de retorn. Com els marginats devien llegir-se’ls als instants calms, entre partides, o fumades o xumades o injeccions, així mateix jo, tornat al seny del desenamorament.



En vaig agafar un que parlava d’en Marx, un altre d’en Mao, un altre d’en Marcuse, un altre d’en Merckx… Marx, Mao, Marcuse, Merckx, que content estava…! Tant en Karl, com en Zedong, en Herbert com n’Eddie, sempre m’han duts a les inspiracions més enjòlites, etèries, orgasmàtiques. M’umflacoren els quatre de dècades i dècades ençà…! I agraït que no els estic. Els quatre gegants del meravellós segle qui fou.



Alliberà el primer els esperits aixafats per un ordre cruel que glaçava les capes societàries. Alliberà el segon les masses, esdevingudes des de llavors pensants, si més no a un indret on la religió tothom sap per què serveix (per a glaçar privilegis). Alliberà el tercer els plaers — ara pensats (ja era hora!) com a bons. Alliberà el quart (el més gran) el cos, el cos sempre elegant en la joia de l’esforç.



Bleixí d’alleujament. L’entrada de l’hotel era encara la mateixa. Allò que els xinesos fan als estadis no semblen fer-ho enlloc altre. Fóra bogeria — i si hi ha un poble que no és boig, gràcies a déu, el més gran és el que n’és menys. No dic pas que no ho sigui gens, això dels estadis és força suspecte. Ara, acomparat amb els altres…



Vaig dir al del taulell que aquell vespre me n’anava. The trip back to Seattle proved uneventful…




Hi ha urc més gros que el d’ésser i poder-se dir català…?: —No, cap.




Els catalans som els ardits negres resistents, a tesa fustigats pels fastigosos negrers castelladres: —Més Espriu [comentat] (1964): “Guisofis de vileses, vinassa de menyspreu [que bé que em retrates tant de feixista çaplanot i bonobavós, Vador!] / engreixinen el poble qui de mort trobes reu [ausades, a la voreta de l’anorreament, cada cop més a prop]/ convicte del delicte de sentir-se distint / confés de mantenir-se ben
fidel a l’instint
/ que a tomballons el guia pels revolts d’un camí / contrari als freds designis del jutge i del botxí. [“Del jutge i del botxí”, equivalència palmària. Qui fóra prou ruc de fer-ne mai cas de l’un…? Fóra com parar el coll a l’altre. Qui en fos prou, fóra’n fet reu. Qui en fes cas, l’escapçat fos. L’han fos qui al fum d’infern s’hi féu… Etc.]

dit abans:

entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: