The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

diumenge

Fent que sí, que sí…, bo i esguardant el cau d’animalots malalts, rabiüts i escarransits que flaira lleig rai

Fent que sí, que sí…, bo i esguardant el cau d’animalots malalts, rabiüts i escarransits que flaira lleig rai.





Això que es diu “Cavernícoles” (del sis de gener d’enguany) ho prenc d’en Joan Marí, de qui els articles al Diari de Balears són d’allò milloret. Pel fet que ho diu molt millor que no en fóra jo mai capaç, i sense insultar ningú — a diferència del que jo faria, pobre reprimit acollonit de manguis, qui mai se’n sap estar — més val que ho posi, i ho sotscrigui humilment.




—————————————





Cavernícoles (article d’en Joan Marí)



Xenòfob, parafeixista, inquisitorial, ranci, obscurantista, irracional, ultradretà, paranoide, intolerant, exterminador, demolidor, demagog, virulent, intransigent, repressor, nazi, ahistòric, nacionalcatòlic, intimidatori, predemocràtic, revengista, reaccionari, vehement, violent, autoritari, rudimentari, populista, provocador... Se’n poden afegir molts més d’adjectius i de sinònims per referir-nos al ‘blaverisme’ i faríem curts. A aquest moviment feixista i anticultural basat en la negació de la raó li correspon també la paternitat de les bombes contra Joan Fuster, Sanchis Guarner i la Universitat de València, de la crema pública de llibres, de les reiterades agressions contra la Llibreria Tres i Quatre, de l’eliminació de tots els autors en llengua catalana no nascuts al País Valencià en el material curricular docent, i de l’assassinat el 1993 de l’independentista Guillem Agulló, entre d’altres bestieses. Convindreu que és un trist patrimoni del feixisme sociològic que el PP ha acabat assumint sense cap vergonya, negant el dret de la societat valenciana a una vida democràticament sanejada. Fins aquí cap novetat: del PP ens sorprendria el contrari. Idò bé, qui ens havia de dir que l’any 2005 el Partit Socialista del País Valencià-PSOE de Joan Ignasi Pla i de Zapatero passaria a la història política de l’Europa occidental com un partit que accepta que el nou Estatut valencià defineixi la llengua catalana al seu territori com a ‘idioma valencià’, una denominació lingüísticament secessionista? I s’ha de repetir fins al final: la lluita contra la llengua catalana és un dels pals de paller de la demagògia blavera. El PSPV-PSOE ha acabat assumint l’esmentat patrimoni de negació democràtica i comparteix sense vergonya la caverna amb el PP: Pla arribarà a ser un homo sapiens d’aquí a mig milió d’anys (amb una mica de sort).





——————————————





Ara diré el que no pens. El pens és el que hi diu en Marí — per això ho fic. Però també podria pensar el que no pens. Car re no és cent per cent estable ni segur. (Sóc una construcció qui construeix pensaments, i ocasionalment adu pensades.) I perquè ara pensi quelcom no vol dir que no podria pensar el contrari. Etc.



Això dic: Diguéssim sí. Sí, sempre sí. A tot. Que descansats. Quina meravella. Quina calma… Aquell bo de Raimon ens tenia ben engalipats.


Car, fills meus, quin goig. I quina gràcia sàpiguer (i sapiguer’l enraonar perfectament) tot de sobte un nou idioma. I (més mèrit!) acabat d’empescar per gent estranyota — tan estranyota — gairebé d’un altre món — per descomptat llunàtica — però pitjor (o millor) que no pas això i tot: de més lluny i criminal, de molt més lluny i criminal. Pel cap baix de l’infern.


Valencià sia, doncs! I esperem que els alacantins decideixin d’una vegada d’instaurar (com els pertoca) l’idioma alacantí — així en sabrem un altre!


I ara ningú no tindrà excusa de no defensar l’idioma “propi”! Veurem com s’hi barallen i escamisen i hi despenen gros! I sobretot contra l’idioma invasor, aquell vil algaraví castelladre que ningú no entén… Encara que diguem-los que sí, és clar, que els entenem com déu mana. Així tothom content. (I part darrere els la fotem. Avesats rai.)


Ja no dic mai més no. No, ara sempre dic sí. Se m’ha acabat el patir. Foteu-me-les! Les entom totes.


Amb la proposició, ja em trob millor i tot. Una cançoneta del tira-peixet que em pren tot d’una, massa alegret…



“Ai, xiquets, per a calmar’ns d’aquest desfici

Adonem-nos al fornici.


Per apaivagar l’angoixa,

lliurem-ns-e a la disbauxa més broixa.


Que menjaó de tant de neguit

L’apago el vit més florit.


Digem sí a tota hora,

Parem els traus a la fitora.”



I si ens vénen moros i cristians, amb déus i altres ostes, diguéssim: “I tant…! I tant!” Ja hi estem acostumats. Tres cents anys de castelladrisme, trenta o quaranta (o cinquanta, o seixanta, o setanta) anys de franquisme, i de monges i frares, i crists i mafumets, i extremuncions, i epístoles i pistoles…, ja no ens ve d’aquesta mica!



I bé, que s’hi estava, abans, xe! Dient que sí, i ensems pensant que no, o qualsevol altra fantasia més o menys eròtica. Ah, enyors dolcets, i tant!


Que fàcil és morir per uns ninots! I per uns gargots. Un mafumet pallasset, i per això ens hem de llençar a les escombraries…? Hum, potser me n’estalviaré. Espereu-m’hi un altre dia, ca? Dient ara que sí — és clar, sempre sí — i quedant-me a l’hortet i a la biblioteca de casa. A tall d’un altre Voltaire, el meu profeta (d’amagat!). Ep, i ja us ho fareu. Sempre guanyem els mateixos. Els qui no perdem. (Sobretot la vida, és clar. I el seny.)


Que fàcil és morir-hi. I també per les altres ninotades…


La llengua…? La de les dones de cua de cabreta, diu en Roig.


La pàtria… La nació… El que més…? Ah, sí, els diners… Els diners, els diners. Els diners.


Nació només n’hi ha una — Catalunya!


Som una pàtria idònia — Catalònia!



Tota la merdegadeta que ens vomiten d’e-panna i per les armes i la creu (i ara novament el turbant), diguéssim que sí, i que i tant. Mes no me’n crec ni molla. Ni molleta.



Llors — no pas llords, molt nets — llors filibusters cleptòfobs lluitaren anys i panys tots aquests anys de terrorista ocupació borbònica. I què. Encara hi som. El dia que s’haurà acabada de podrir — car tot es podreix, adu les ocupacions borbòniques — i serem independents, honorarem la memòria dels gran caiguts per la nostra llibertat. I au, anirem fent. Dient que sí als nous anticors… Els qui pels diners — dient-ne al·lah o pepet i qui sap quin altre nom d’un déu o altre — ens voldran omplir el cap de femtoses nocions — perquè ens hi barallem i morim — i, morint, definitivament desaparesquem — a aqueixos els direm: I tant, que sí… (Perquè no tenim amb què altre defensar’ns que amb el sí del jonc. El no del roure fins ara ens ha anat desarrelant…) Som molt putes — en el bon sentit. I continuarem pensant que llur déus i ostes no són altre que ridículs ninots de mefític pet.


Personalment, és conegut, sóc tiberí. És una “religió”, la tiberina, que diu que déu només serà fet el dia que l’humanitat — o substitut — el faço. Per això vivim, per això hi ha res: per a la construcció de déu, és a dir, per a l’harmonia última. És molt bonic, el que crec. Molt més bonic que tant d’odi i d’enveja i d’escarransiment disfressats de devocions. Els tiberins diem: Tot el que és viu s’uneix per a fer’s déu, és a dir, tothom hi cap, els llors i esguerrats, i els “purs” de gàlib i color.


No he vist mai els milions i milions i milions d’ateus — a la Xina mateixa som munió-munió — sortir ensems en voludes, en marabuntes tanoco-fanoques a cremar aqueix ni aquell templet de ninot enlairat… Massa seny tenim. Direm que sí, i fotrem la nostra. Tots aqueixos templets, memorials de la criminal badoqueria. De pecs enfaldillats qui, inspirats pels culs dels bocs, orxegaven amb deleteris fums de deliri, que llavors d’altris de tan pecs i desesperats trobaven tindre un cert cara-i-ullsament misteriós. I tant.


La secta mora d’ara només imitant — una mica retardats, com sempre, com en tot — els crims de la secta cristiana d’adés — tota aquella cobejança assassina d’inquisicions, predicaments, conversions, colonitzacions, croades… La mateixa merda amb símbols lleugerament diferents.


Sí, sí, hò, i tant. Guaitant la fauna defraudada fotent el paperet de boig descordat. Tot gàlib de capdecony destralejant a tort i a dret. Flist-flast, pengim-penjam, patim-patam, catric-catrac, patapum-patapam…



I els voltairians, ai, els tiberins, nosaltres, rient dessota el nas… Encara no s’acaben d’esbravar…? Valencians, castelladres, nacionals, moros, cristians… Ridícula prehistòria!


Quan s’acàbon de podrir, ja me n’adonaré. Mentrestant, sí, sí, hò, i tant.





dit abans:

entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: