The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

diumenge

Cinquè de definicions

Cinquè de definicions.




Genis de gàlibs distints: —Això tenim: D’una banda els qui foten la viu-viu encauats a llurs cases, romàtiques com llurs cranis, com en diu si fa no fa en Foix. I es deleixen perquè res no s’hi esdevingui ni s’hi aixequi la pols jamai.


Ço és, com formulà famosament el místic quietista català del cinc-cents Jeroni Nadal, qui diu: “Només em deleixc per mai de res delir-me.” O: “Res no vull tret de no voler res.” Més palindròmica: “Ran a no ser, res on anar.”


“Menys és més” — formulava el moblista i decorador de cambres Mies van der Rohe.


I E.F. Schumacher més tard carrinclonament afegia: “Ço petit és ço bonic.” I també asseverava: “Qualsevol carallot pot eixamplar i fer-ho tot més complex i violent. Cal estar tocat de geni — i cal coratge — de prendre la via oposada.”


És prendre la via del ram dels invertits [en el mal sentit], efectivament. Déu, o la natura, o l’univers, o el que sigui (el tot) va (naturalment) cap a la complexitat. Res (prou viu) no esdevé mai més més fàcil. [Diem res viu, ep. Ací no apostem per la mort.]


Sentim en Jeroni Nadal cantant: “Give me less, give me less, gimme-gimme less…” “Dóna’m menys, dóna’m menys, dóna’m-dóna’m menys…”


El contrari d’en Travolta i l’Olívia Newton-John, a Grease (1978): “Tell me more, tell me more…”


O millor: “Gimme more, gimme more, gimme-gimme more…” Com canten Kiss (1983), H-Blockx (1996), i tants d’altres.


Aquells carallots qui insisteixen que el breu priva sobre l’explanatori (i doncs definitori), na Dorothy Parker els deia: Que no, home, que no, que la brevetat no és l’ànima de l’enginy — “la brevetat és l’ànima de la robeta interior de dona”. La llenceria, en deia.


Qui s’hi entén…? En Foix al mateix llibret, vanta: “Estalviar maons o mots, és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador.” I vilté: “Un poble amb estrenyecaps atia l’anarquia.”


Prec-vos, mestre Foix: “Haver d’ésser breu no és un estrenyecaps…?”


De part meua, estrafent-lo: “M’agrada el concís, i m’enamora el lat.” El concís en el viure, el lat en l’art. [En termes generals, és clar, car les excepcions són munió.]


Plató: —Fa en Foix, parentèticament: “(Segons Plató, llevat l’arquitectura, totes les altres arts són imitatives. L’arquitecte fa una casa ‘real’, el pintor la ‘copia’, el poeta la ‘descriu’.”)


És clar que, aquest Plató, tot el que diu, agafem-ho amb pinces i amb l’altra mà pinçant-nos el nas. Pobre home, tant cregut i no arriba ni a plat. I encara menys a platot. Es queda en plateret. I, dins, un palteret. I el seu Sòcrates, bon altre. Parell (o el Plató i prou, si tot el que fica a la boca d’en Sòcrates — com ara faig amb en Foix, també traint-lo segurament — és si fa no fa invent propi), parell d’elitistes (autoelets) qui creuen que la pasta del cervell és ineducable, que la plebs sempre serà al bany maria de la inòpia i marinant en la barbàrie. Aquest parell sempre han donades ales als privilegiats, als qui remenen l’olla al moment que la remenen, i així diuen: “Això és el que vol el públic, donem-los-en doncs, i a barcelles curulles i a lliuradors replens, donem-los sempre la mateixa merda: religió, lletjor, sang, fetge, crim, xaroneria, peudebancada, pàtria, guerra, nació…”


I a fe que ens la donen. Guaiteu si voleu les televisions del món. Així no eduquem ningú.


És clar perquè, segons Plató i els seus molt interessats turiferaris, fóra perdre temps i tampoc no cal. A part que si tothom fos potencialment tan llest i ric i déu-beneït com jo, on collons fóra la gràcia.


Armes per al poble: —I, dins el poble mateix, una jerarquia estratègica purament nominal (a favor d’una organització ben establerta en cas d’alerta) i no implicant cap mena de benefici material. Qui s’ho creu massa, perd rang.


Cinc resistències:


a) Desfeta màxima: —Morir a mans de l’enemic. [Més valdria que ningú no es deixés enxampar.]


b) Insult més infamant: —Un català dit (ah, l’orxec; ah, l’esgarrifaó), un català dit d’espanyol.


c) Imatge molt terrible de la mort: —Un català qui parlés en castelladre al seu fill.


d) Res pitjor: —Res pitjor (més descoratjador ni infernal) que ésser assassinat de cop-descuit, sense raó profunda. Xoc de l’altre (un altre tu) arranant-te tot dret (arranant-t’ho tot) sense cap raó.


e) Abans d’humà: —Abans d’humà, sóc català. Res de castelladre no m’és propi. Tot allò castelladre m’és aliè.


Accions: —Què és primordial…? L’efecte. L’efecte que produeix l’acció (o la manca d’acció). Si l’efecte és bo (o millor), cal adoptar i realitzar l’acció que el provocaria. No te n’estiguis. Para compte a escollir bé. Cal saber trobar allò que és prioritari.


Ets més solidari encara que els altres…? Prens sempre la part dels morts en cap confrontació entre vius…? Això et paralitzaria, et faria qüestionar la vàlua intrínseca de cap acció. Els morts qui facin llurs guerres ells amb ells.


Sovint s’hi escauria més de convèncer que no pas de provar de vèncer, i encara més si hi afegeixes dues variants. Primera, degut a les esfereïdores armes dels altres. Segona, el temps. El temps qui tot s’ho cruspeix i transforma. L’acció del mastegot irremissible quan el ferro és més roent i doncs és prest a rebre la teua emprempta.


Dels amos: —Com no ets amo de tu mateix, necessites esclavitzar algú altri per tal de reconèixer-te en la seua por. [Esdevens emmirallat als ulls lluents de por de la víctima; en veure-t’hi, lleugerament et saps, t’intueixes: encara sense cap seguretat.] [If you don’t master yourself, you need to enslave somebody else in order to recognize yourself in his fear.]


[I’m a free man, I don’t need slaves.] Com ets lliure, no et calen esclaus. Si te’n calguessin, on fóra la teua llibertat…? [Incoat amb prou feines, sempre a mig construir, trist gamarús.]


Hi ha homes pseudolliures qui es consideren lliures perquè no posseeixen res. I tanmateix consideren propietat privada l’ànima de certs dependents. Vampirs molt fastigosos qui converteixen llurs pròxims en taüts. [There are “free” people who “don’t own anything,” and yet treat their dependents as their private property. They are damned vampires who turn their allegiants into coffins.]


[I’m my own slave. I don’t need any other master.] Sóc el meu propi esclau. Per què em caldria cal altre amo…?

entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: