les quaranta-setenes antiparrades

Fosc.


Fosc, i de fosc, i a les fosques més fosques
em veig sovint fugint per bacs i clots,
foscament empaitat per borinots
qui els fusts de llurs fusells han omplerts d’osques.

Per flonges foscors dels durs trencaclosques,
per conreus d’agre foscúria amb rostolls,
espigolant-hi em trob com lligamosques
qui evités molt curós envitricolls.

I em dic: D’estantís a podrit, un pas;
al vol, carderola; i tu, pinyol,
ningú es vol carn d’olla ni escopinat.

I entre els oms sent l’estàtua de beutat:
Amb fusta d’om fa rodar el trompitxol
el flagell qui vol el vostre traspàs.

Petrifiqueu-vos-em, no us em podriu!
Al fòssil arbre s’hi fa, etern, el niu.


(...)


Fosc, i de fosc, i depent amb tintes mats
com si sóc calamars totjorn menaçat
em veig sovint en sobtada claredat
i restret i destret per pàmfils fort fats
i en climateris rudement engorgats.

I em dic: collons, tants de rengs ni boldrons
rere tantes d’aces davant, i als fons
tantes de cues, per a veure’m l’as!
I em vull al racó amb l’ull al forat!

Una grassota amb el vagí prolapsat
vol que li alleri una entrevista i d’escreix
el seu àlbum de segells m’ofereix.

Eixa estrènua comesa acompliré
(diu) o com l’oncle Eduí no acabaré:
Zelant cel·les de canfelip suburbà,
menjant nespres xeringades amb morfina,
brodant alfirems amb fils de teranyina.

Em depenyeré doncs gat amb força mònita,
jugant a flèndit amb mos flascs ouets,
dient que poc ni gens amb aquella pítima,
puc pas respondre com demana el decor.

I per a treure-me-la encar més prest,
ral de vidre contra llet que se sobreïx
per al prolapse vaginal li’n faig do,
com pessari que sobtat me l’adobés.

Se’n va contenta arreu contant demà
que sóc el gran fracàs: Que ni sé ballar
ni cantar i que ningú no em ve a veure
ni pel meu cap d’any, i que ni els atuells
de la cuina no sé vendre, que en faig do
a qualsevol, àdhuc a l’herpetòleg Cesc,
qui llogava perquè de la gespa de cap
àvol serp, molt eficaç, no m’estorcés,
sa serp alhora menjant-se-me-l’hi
els ous al niu de la dona qui no hec.


(...)


Fosc i de fosc i no veient-m’hi d’un pam,
llosc i llusc i a llisquents llesques lliscant,
amb noses rai, com a la cua del gat
tot putejat, pots, llaunes i, encès, un drap...

Amb mants de condons per tothom re-usats,
amb empelts al butzam o paltruu; trip-traps
a tot estrop, estuprat, amb treps i estrips,
i batzacs i esbotzecs, i bitzacs a betzef,
amb abonyecs, i anyocs de nyanyos bonyeguts,
gibó geperut, per nas uns quants de nyaps,
i tot de golls a l’escot, i el mot ‘atot’
prenent-lo per ‘penedit’, com qui els dits
s’hi ha picat, jugador molt carallot,
plegant, hauré feta la fi d’en Macot.


(...)


Oliva i cargol he rosegat i rosegut
amb el vermut que alhora m’he begut.

Quan m’ha empenyut m’hi he plangut,
quan m’ha empès li n’he fet retret;
li he retragut que m’ha constret
a veure’m tot constrenyut
(com a tot cony constrenyedor
a dir-lo’n conystrenyedor)
a dir-li de no pas gens collonut.

I em veig estès o potser estengut
pel mastegot que no ha ometut
ni omès de fotre’m com li ha plagut.

Amb llavi fes, pòmul fendut,
poc m’he defès de defensar’m.

M’he defengut com he pogut;
poc m’he restret, l’he escoixengut,
escuixolat i, gens inhibut ni escorregut,
encara fort li he fotut
cop al budell, i kick al butt
que en acabat molt restrenyut
com per cinyell estrenyedor
es deu pensar que ha vingut;
o amb molt embussat l’embut.

Em sembla que ha après i aprengut
que tantost a manguis algú li ha tossegut
o tossit, tossudament l’ha destret
i destrenyut, tant si és conès o conegut,
com desconegut o desconès;
tot només ha depengut o depès
en el grau on hom l’ha ofès o ofengut.

I ara que ma revenja he prengut i obtès
més em val que gens abstragut
ni abstret em faci el confessut i confés,
i que digui que tota l’estona no he ragut
sinó confós i confongut,
sofregit, sufragat, cès i cernut,
i si he podet i pogut treure els punys,
i un cop trets i traguts, he cret i cregut
que tombava el pobre mamut,
era perquè tant de vermut begut
et fa fotre pler de dois de doiut.

Els artells llavors m’he fenyut...
i etc... etc...

Tot etceterat i etceterut,
cascú etceterant amb son paperet
i ni abstemi, ni abstingut, ni abstet.


(...)


Comiat.


Adéu-siau a mon pare pel viatge que emprenc entre les flames al bosc amb els altres grotescs animals de la nit.

—Bona nit, bona nit.


(...)


Amb el vers ho mates tot.


Mon pare fotent-me fora del llit perquè hi estic tot el matí fotent el gos.

—Què fots fotent el gos al llit tot el matí? Au, a treballar!

Car voldria que fos, com ell, bastaix. Mes eu només em carreg de bordó rere bordó, i cascun com pus clus mills.

Anava a dir incomprengut, però diré incomprès.

Mon pare no comprèn que el brou poètic xauxina en el somieig.
Mon pare no em vol poètic, em vol feiner.
Té mala peça al teler.
Car poètic, versaire, bordonaire, sóc i seré.
Re altre no recaceig ni cobeig.

Ara mon pare és mort.

I son fill, l’únic que fa, com feia i farà, és vers rere vers — ep, o quelcom de paregut — semblant.


(...)


Ton cos ton taüt, mesell!


Un maleït capdecony molt mesell et demana, Amb quina mena de caixa no et fotria goig que et sebollísson?

Tothom qui pot posar’t una qüestió així (em dic), ha d’estar ja enterrat. Son cos son taüt.


(...)


Bon llibret? Com ho sabràs?


Per a entendre de debò un bon llibret caldria despendre-hi llegint-lo si més no les mateixes hores que l’autor no hi despenia escrivint-lo. Probablement només amb aquesta ràtio podríem en acabat de debò saber si el llibre era bo — o no!

És clar que... si al capdavall era dolent... quin greu no et sabia haver-t’hi mort tanta d’estona...

I, a tota esdevinença, quina fal·làcia!

[Copiant na Pauline Kael, qui, criticada perquè en lloc de fer el film el criticava, la vaig veure dir que, O us penseu que potser li caldria haver posts els ous per a saber si una truita li feia o no gràcia?

Ara diré, Vols dir que per a saber si la teua truiteta és de debò bona o dolenta, em caldria abans tindre la transcendental experiència (hà!) de pondre els dos o tres ouets covarots amb què la feies, o pitjor haver despeses dins teu les hores flatulents mentre la cagaves i recagaves? Ecs, fill, quines idees!]


(...)


Avantatges de l’ateisme.


Amb vuit anys, m’han lleixat sol a ca la tieta amb les tres desvergonyidetes amiguetes de les meues cosinetes — les quals sofertes cosinetes, car s’escau que els cal anar a doctrina (i hi ha pitjor faisó de fer malbé l’estona que amb estupiditats de la religió...?), s’han hagudes d’absentar, tota una horeta pel cap baix, menades per llur pàmfila mama.

Atees són elles com ateu só. Les tres amiguetes i eu, som-hi doncs!

Ah llavors les porquerietes que no hi fèiem, solets!

Hooked for life.


(...)


Plaer d’amor com fum s’enfuig,
amb un sospir...

Segriny d’amor dura un colló (fotia la cançó).

Potser en sentia el violí...? Sí!
Potser llavors l’acordió...? No!
Potser en cantava una altra...? Ah?
Cançó, cançó... Cançó d’amor!

Plaer d’amor se m’encasta al sensori;
segriny d’amor... falòrnies!

Cal ésser estruç
per a mai sentir-ne cap desori.


(...)


Diu si fa no fa en Xel·li, i sense cap raó: “Vera amor no es pot partir com or ni argila; lo cony és inconsútil; també la xil·la.”


(...)


Li deia a la meua dona Inverecunda (ai quin nom més bonic!) (oi que sí? vol dir poca-vergonya) (totes en són) (ep, i sort que en tenim...! Car si no en fossin... si fossin vergonyoses i es desessin lo cony, on fórem? Enlloc! Res no tindria sentit; no hi hauria humanitat; car la dona és el triomf i l’àpex, el súmmum del món. A mateixa educació ni possibilitats, la dona sempre bat l’home; en tot! En ciència, en art, en gràcia, en coratge, en equilibri, en el que vulgueu. És l’enveja dels marietes repugnants disfressats d’estaquirots repel·lents, o pares de les esglésies del fracàs i la repressió (i llur sentit doncs d’inferioritat davant el poder femellenc), el que els fa dir les datpelculades que diuen; no són pensadors, són pensamerdes i pesamerdes i tot el que diuen és merda. Qui se’ls escolti, merda els entra per l’orella com cuc insidiós i corrosiu. Qui digués mal de cap dona, hom l’hauria d’espellar de viu en viu. Cal donar exemple, collons).

—Es veu que n’envegen sobretot l’orgasme. Quin celebradíssim poeta no diu:

Comparat amb el de l’home, efímer mosquit,
L’orgasme de la dona és còsmic i infinit.

—Carallot, sóc jo, el poeta qui dieu, aquest famós rodolí ve del meu llibre molt conegut, L’Home de les Nou Banyes, que signí amb el nom molt enigmàtic d’Enneàquer Xeix i Xeix.

Les dones són agents de vida; per això no tenen por de la mort; són enemigues de la mort, són creadores de vida: els únics déus (en llur cas encara millor, les úniques deesses) mai existents (vull dir, mai essents, de carn i ossos, de matèria autèntica, no pas d’esme malalt).

La mort mateixa en veure-les s’acolloneix. Què és una mort acollonida? És una mort sense embranzida, vet ací, com un homenet sense lleterades. Només les lesbianes, males putes, tenen por de la mort. La mort, aliada dels homes. Això és el millor que saben fer els homes : nodrir la mort, amb llurs agressions i llurs guerres, i llurs ridícules vanitats de sexe escarransit. Sempre matant perquè la mort se’ls miri amb bona cara, perquè en tenen tanta de por, i es pensen que llepant el cul de la mort i servint-li llepolies de cossos destrossats, potser els estalviarà una miqueta més.

Bah! En canvi, quina diferència, bones putes, les dones com cal, no en tenen mai, vull dir, de por, de por.


(...)


Falsos petons qui garneua em dons,
fictes besos amb tos llavis fesos...

i em mossegues tot d’una els collons.


(...)


Renega com un lloro (ho dic de riure).


(...)


No és el mateix donar pel cul un cavall que fer-se’n donar, li vaig dir llavors.


(...)


Els “escandalosos” vestits interiors de la dona s’eixugaven estesos a la vista de tothom – nosaltres no tenim re a amagar – sovint ens banyem nus fora, i vestits dins ca nostra; ho fem com volem i així com la baterola de fer allò o el contrari ens transita pels ous.

Li’n contava de crespes i se me les creia totes; li deia que només podia trempar si mai plovia, car el meu esperit o el meu eidòlon o allò que em pensava que fos la meua ànima (la representació que en tenia i que sempre em surava si fa no fa al voltant del cos, en òrbites arbitràries) estaven al capdavall tan sintonitzats amb la natura que quan la sentien molla i mullada, llur membre impregnaire esdevenia com qui diu impregnat de pluja o essència natural, i com a ella se li mullaria el cony si fos prou natural, a mi la cigala. I així no em calia mai romandre a casa quan feia bo.

Els veïns més malcarats eren al jardí monejant-hi (besunyant-hi, formiguejant-hi), tot i que no hi tenien re a fotre – criticaven la roba estesa, i llurs gossos bordaven molt agressivament — llurs gossos és clar essent la representació en concret de llurs “ànimes”. Gossos... (et dius), i per què no pas rats, moltons, bous, conills...? Car collons, i tant... O qui són els capsdecony qui decideixen els drets dels animals (i quins drets per a quins animals), ni per què escoltar-ne les merdegades?

Gossos, ecs... Saigs a sou dels propietaris... Tot hi és soroll, brutícia, mossegades, contagi i mort... Abans pels carrers els gossos gaudien de llibertat, com les rates, i com les rates eren enverinats, enverinats directament com les rates, o indirectament, en menjar rates enverinades. I ara? Quin problema “moral” aixeca la cua ratada? La pega gentota (no pas la de tot arreu, car encara hi ha indrets no pas empegueïts amb aquella mania idiota) s’“escandalitza” si enverines un gos però no una rata? És potser perquè els rats són menys fotogènics? Ah, i menys llepaculs! I els qui treuen diners dels capsdecony amb qualsevol truc se n’aprofiten, de la tendència a llepar culs que tenen els servils cans. Car intel·ligència? No pas que qualsevol gos en tingui més que qualsevol rat. Segurament el contrari. Tret que el rat és més lliure, menys “civilitzat”, i això fa més por, i té mala premsa (terrorista, anarquista, català), i per això l’enverines i hom t’aplaudeix, i enverines el ca i et tracten de pitjor criminal que no el qui, emmedallat i honorat amb bandes cacofòniques i putxinel·lisades marcials, mata gent, com més gent (diguem-ne enemiga, a l’engròs!) millor; aquest és un heroi (perquè mata gent) i tu un psicòtic (no pas perquè matis gent, gossos rabiüts).

Me’n record tots aquells flatulents datspelcul fotent el més esglaiador ridícul dient “no” a Corea; tots aquells escarafallats “epítoms de rectitud” qui perquè a Corea “menjaven gossos” volien esborrar-la del mapa, o almenys no permetre que poguessin tindre els jocs “olímpics”, o almenys que llurs fastigosos “països” (com ara els Estats Units, on un 80% de persones mengen com porcs afamegats en soll putrefacta – i mengen justament porc, moltó, bou, pollastre... el que calgui, això sí, mentre hagi estat animal viu!) no anessin als jocs! I tot perquè “la gent” coreana menjava gossos. Com si els gossos fossin més “especials” que no bous, cabres, ànecs, conills, bacons, gallsdindi... senglars, cérvols, cavalls (els cavalls qui, a milions de llaunes, llurs gossos es cruspeixen, llurs gossos tan “educats”, “civilitzats”, “quasi-humans” – i sovint amb més drets que no els humans, en tot cas molt més que no els humans als quals convé en aquell moment de dir-ne “enemics”, no fos cas que el monument industrial-armamentístic on tot Amèrica es repenja s’ensorrés). Repel·lents!

Tant se val, tornem als veïns.

Jocs blaus comencen en vermell a llurs televisions. Un home bonhomiós i de bon veure (un “artista”) hi surt en vermell entre màquines vermelles en una totalitat d’escenari blau a fer-s’hi palpar (molt decentment part damunt el pantalons) la molt dobla cigala qui li arriba mig destrempada fins gairebé al genoll... Totes les dones del públic volen passar-hi... Car tocar-li la cigala porta sort... S’amaguen doncs els veïns a les cases llurs a guaitar-hi la gens “indecent” tocamenta de cigala per totes les dones assistents – ara ells ja no ens criticaran... Només hi lleixen als patis els gossos perquè ens continuïn aporrinant...

Abans no estenguéssim la roba havíem tinguda una greu discussió... No és pas que la meua dona hagués caiguda al riu – és que s’hi banyava vestida – i ara tornàvem amb el xiquet a casa nostra, i els veïns encara eren a trenc de fotre’n el camp... S’hi havien ficat a xafardejar-hi, com foten sovint quan no hi som... Nosaltres tornem amb no gaires bones disposicions... La meua dona mossegada a la cama per cavall breu... I llavors, doncs, tot es degenerava... Amb sòpites discussions amb els degenerats a qui el cavall escarransit, nan, no pertanyia... La bòfia ens comoneix, somoneix, a aparèixer al jutjat tal dia tal hora...


(...)


De tornada platja deserta. Sorra molt blanca, i fina com la pols, trepitgem amb peus nus. Llàgrimes de suor hi davallen; empremtes del destituït, esclats del desarmat; l’estesa de cendres maquen.

Contra els animals hem perduda tota batalla. Naltres qui som vegetarians.


(...)


Em costa de reconèixer els caps escapçats de mos antics amics i familiars, duts ara, pels aldarullaires, al capdamunt de piques.

Molt més plaent anar parlant amb mon cavall que no pas amb ningú amb només dos peus.


(...)


Solucions.


Qui no té, no perd; com qui no es té no es perd.
Només qui té, perd; i només qui es té es perd.

Si no vull perdre’m més de tantes vegades com em perdc
haig de voler’m intingut per ningú, ni per mi mateix.

—Ei, que em tingui (si vol) altri (solució del covard).

Tard o d’hora aquell qui em té em perd.


(...)


Solució del valent: —Em vull mai no tingut per ningú
i menys per mi mateix (és a dir, pels meus instints
ni pels meus empelts impulsius dels gèns malparits
qui em volen posseït per ells mateixos
fent-me voler veure garses per perdius,
o que ells mateixos són eu).


(...)


València — amb V de vòmit.


Qui es dóna als lladres esdevé lladre
qui es dóna als pútrids esdevé pútrid.

València pútrida i lladra
pel gargall del castellà fagocitada
per l’àcid canfelipútrid en nàusees dissolta
pel castelladre xaronisme enlletgidament escarransida
per l’inquisitorial fanatisme ponentí pansida ara i tost anorreada
pels franquistes espacaganyols amb els propis bords collonets escanyada
covard cagalló que s’escaguissa avall perquè incessant li plouen
cagarrines de merdileny.

Tot plegat llong tragitós vòmit a mar.
No, engargussada orxegosa buidarada a mar
buidarada amb B
amb B de Balenfia (en merdileny, en merdileny).


(...)


Principi irrenunciable.


La integritat dels Països Catalans.

Tot el que l’enemic adés ens pren, ara ho recobrem.

Tot el que ara ens pren, adés ho recobrarem.

Cap bocí pres mai no serà abandonat.

Les urpes de l’enemic s’enfonsaran rosegades a la pròpia gola — malparits!

I tot ho regurgitareu.


(...)

Aclucallades 46

No val a badar.


El falorniaire fa l’orni...
si vas armat i la falòrnia li contradius.

Si va armat i li contradius la falòrnia
el falorniaire no fa l’orni; el falorniaire, sobre, et mata.


(...)


Incontrovertible.


L’estat castellà instal·lat a Castella sempre és el mateix estat — sigui franquista, sigui pseudosocialista (és a dir, franquista disfressat), sigui novament franquista descarat — l’estat castellà només defensa i ajuda els castellans. Els catalans els tracta com a cossos nocius qui cal fagocitar — els vol doncs anihilar — els vol prendre el territori — els vol esborrar de tot mapa present, passat, futur — els vol mai no existits.

Hi som de massa. Cada llei de l’estat enemic ho prova.

Un “català” qui estintoli l’estat castellà no és ni català ni és re altre que un maleït traïdor.


(...)


La disfressa se’m substitueix a la vella pell per a esdevindre-me’n l’única vera.


Per a sobreviure sense cabòries ni neguits addicionals em disfressava tan magisterialment de perdut, que, perdut de debò, m’anava perdent encara pitjor... m’esvaïa en la distància... fins que es feia insalvable... i me n’adonava doncs que ja no em trobaria mai més. Ostar’m la màsquera esdevingué infactible.


(...)


Coneixent (co-neixent, hà), coneixent algú dia per dia durant dècades el coneixes al capdavall molt millor que no es coneix ell mateix.

Tot el que ell creu que són màsqueres transitòries que es va posant i que podria treure’s quan volgués, de fet són les autèntiques facetes de la seua realitat, indesencastables.


(...)


Llibres o ocells.


S’envola el llibre — ocell estort — i el seu autor roman a la puta escapça.

I l’autor fa segles, mil·lennis, que és espargida pols, i pertot on vol vola, imprevist i elusiu, l’ocell intacte d’aquell llibre deseixit.


(...)


Mos somnis i ma vida s’equivalen.


A cada breu instant d’il·lusió... fracàs i descontent. Prou em sé el model. Invariable.

Tots els moments de lleure i disbauxa es tradueixen en traïment d’endemà desviat i eixida impedida; tant que riguérem ahir amb la dona i avui sos interessos han radicalment canviats. Jeu per terra amb son odiós germà; molt xerraires; ni se n’adona que voldria passar i anar-me’n. Llur mare hi fa el cafè per terra enmig del corredor. Tot un cafarnaüm de noses al meu pas. Fins i tot tu, retrec a mon fill adés tant de fiar, deixa’m fotre el camp, home!

Al capdavall, com sempre, no vaig enlloc sinó fora, sol, marginat.

Venia a dir-li que totes les ampolles de cervesa, vinagre i oli que compràrem ahir sota la intensa pluja venien no segellats, amb els taps violats, el contingut qui-sap-lo corromput, i mig buides... Tot bo per a llençar i prou.

Però no diré re. No tinc pas avinentesa ni desig de ficar-hi cullerada. Sense eixida, embossat com cagalló inoportú. I el que parleu tant dedicadament, me’n fot. Cabòries i neguits de ric me la porten fluixa (i amb pobres no m’hi faig).

Sense eixida, sense eixida. Em tiraria per la finestra. Fins i tot tu! Deixa’m fotre el camp, home, deixa’m fotre el camp! Re altre no vull.


(...)


poeta esgarrapat


escriptoret de llonga data
cinquanta anys guixant paperots

cinquanta anys tractat a baqueta
de cau en cau

i en acabat sovint cercant
i mai és clar no trobant

on doncs són mos originals?

a cada bugada se’m perdia un patracol!


(...)


Mon autoretrat.


Home estripat... fent de poeta esgarrapat. Galdós!


(...)


La mort rau.


La mort rau al curt futur — que betzol deludit allargues sense solta ni volta.

La mort rau a l’esdevenidor imminent en forma de mur negre on de mantinent t’estavelles en escruix.

Mur negre i massís que no esportellaràs pas.

La mort rau estòlida — feta mur negre — sòlid a tot fotre — i ample ample ample... amplíssim, d’una gruixària sens fi, d’un gruix infinit, d’ací fins a mai pus, de totes totes inviolable.

Rere mur, mur — i prou.

Mur mur mur — trompada. I som-hi.

Mur.

T’hi estavelles, t’absorbeix, esdevens mur amb el mur, mort amb la mort — existeixes com a cosa que fou... i és cosa morta per sempre pus.


(...)


Llur mort molt colt (per les mosques).


El trivial inquilí de cada sepulcre rep el mateix afalac de les mosques que rep tot altre palter o cagalló.


(...)


Catalònic catatònic, què li dius a la mort?

Ensenya’m lo cony, morena!


(...)


Tret que ho facis perquè prou cal menjar (diu ma mare matant el pollastre...), en què ets mai millor a allò que mates... ja no dic lladre qui t’ataqués o altre malèfic emprenyador violaire, invasor..? mes àdhuc gos, rat, muriac, cuca, mosquit...? En res, en res no n’ets; te’l treies de sobre perquè et feia nosa, cap altra raó. I s’ha acabat. Tu i ells, els mateixos budells i menuts, les mateixes dèries i enrònies, el mateix desfici de l’anar maldant. Res.


(...)


Doncs he menjat i begut
plorat i rigut
llevat i jagut...
i llavors m’he morigut.


(...)


(.) (:) (...) (.)


et neixen (.)
t’expliques si fa no fot el món (:)
et dius i ara què? (...)
et mors (.)


(...)


(fórmula una)


(.)
(:)
(...)
(.)


[és a dir, punt, dos punts, tres punts, punt; és a dir, la vida d’un hom]


(...)


(fórmula dues)


0
1
0


[és a dir, zero, u, zero; és a dir, la vida d’un hom]


(...)


0 – 0


[de zero a zero a través de l’u]


(...)


pas a pas cap a la mort
pas... pas...
és l’impuls
pas... pas...
és l’impuls pervers
pas... pas...
és l’impuls pervers de cada àtom
pas... pas... mort.


(...)


Procura no emprenyar gaire (eix és el secret) i roman armat de paciència; això rai, amb pocs anys tots els emprenyaments han desaparegut; cal fer-te potser una mica vell; un... dos... tres... tots foten el camp... cap a l’altre món (el món zero); tothom ni re qui mai t’emprenyava és mort; i llavors, quan et mors, ningú ni content ni trist, ni emprenyat ni sense emprenyar – car no emprenyaves gaire ningú, tot plegat.


(...)


Reflex condicionat.


Quan era petit corria la brama que pelant-te-la perdies bon tros de l’energia — n’hi havia i tot qui (en penjoll afí, i per l’anàloga viscositat del producte) afegien que perdies justament substància grisa del cervell. Per ço cada cop que m’escorria corria al rebost i m’empassava cuita-corrent una rajola de xocolata. No fos cas, vós!

Llavors això ha continuat; esdevenia tret de caràcter intrínsec. Sempre que m’he escorregut, doncs, m’he amagat (fosquet) un segon per a cruspir’m sencera una rajola de xocolata. Fins al punt que, a tornajornals, si mai em menj ara cap rajola de xocolata tinc la impressió (íntim pessic mental) que m’he escorregut.

Off with the middleman. Ja no em cal ni sentir’m sexualment satisfet. La xocolata és prou per a acomplir’n el truc.


(...)


Calaix amb esborronadores cucotes.


Les podrides autoritats m’han presentat al taulell mateix de llur estació policíaca un amplot i feixuc calaix de color fastigosa i fosca, de color de merda una mica lluent; m’han manat que me l’endugués a casa, esfetgegat camàlic, i que llavors l’omplís per llei amb la paperassa adient, és a dir, reglamentària, oficial, de dret, legal, estatutària... (o com collons en diguin...).

Ara, quan he volgut començar a omplir’l amb tots els documents i paperots segellats que anava trobant pels oblidats racons, me n’adonava que el calaix les maleïdes autoritats invasores ja me’l donaven curull — d’escarabats! De pudents escarabats merdissers i carronyaires qui pul·lulaven amunt i avall esbojarradament, en un barreig molt repel·lent, rosegant qui sap quin cadàver ni roplegant-ne qui sap la merda.


(...)


Pastissets.


Aqueix homenet té tots els bocins del cervell que li filen a l’hora, se li coordinen com cal; sempre sap on para ni on és ni rau, i què és què — aqueix homenet, prou pot; és un panellet rodó, és un pastisset ben fet.

Aquest altre homenet potser ni l’hipocamp ni potser les amígdales ni qualcun dels còrtexs als lòbuls (medial, parietal, raquidi) no li rutllen micoia; desrengats, vaporosos, les connexions se l’hi entortolliguen; la memòria li balla cacofònicament, flamenca, a ritme caòtic i molt lleig; es baralla amb la berruga que té al braç: s’esma potser que hi té i se l’hi arrapa un insecte o aràcnid particularment persistent, insistent, malparit, rosegador — aquest homenet, pobrissó, és un bunyol, és un patafi, és un pastisset mal fet.


(...)


Sóc massa carallot.


Al bell centre de la ferotge batalla entre ço que conec i ço que desconec mai no sóc capaç d’arbitrar al meu favor.


(...)


Ull per ull, moc per moc.


Coent-los el dinar amb una cassola a un fogó i una altra a l’altre, em cau el moc a la primera mentre hi estic remenant la samfaina que acompanyarà la cargolada que coc a la segona; recances? remordiments? culpabilitats? nosa estranya al pit pel fet que s’hauran de menjar el meu moc? No, gens. He pensat moc per moc, cuit per cuit, i ningú no veient-ho (prerrogativa de coc), doncs avant. Moc de caragol o moc meu, què hi pot fer? on fóra la gran diferència? La qüestió que surti prou tastívol, ca?


(...)


Només qui no trempa té permès de no ejacular paraula — només qui no trempa se salva de la decisió — tots els altres esteu condemnats a haver de tombar-vos a un costat o l’altre — a l’abís que s’obre a l’esquerra o a l’abís que badalla a la dreta.


(...)


Presons.


—Cap advocat no ens traurà d’aquesta presó.

—(Quina? la de la terra? la de la vida? la del cos? la de la identitat?)

—O potser només la mort, millor advocat enlloc.


(...)


Tifes.


Hi ha pitjor vanitat que la dels vestits — tapant les mòrbides deformitats?


(...)


Ressuscitacions.


De petit mal o malaltia d’on em planyés, els de casa em contestaven (automàticament) “Això només passa tres dies abans de morir”. Al començament, és clar, allò m’acollonia bon tros. No sabia que era una dita comuna on els catalans “del poble” es trauen cabòries trivials. Em pensava, egoista com tot marrec, que allò era sentència inapel·lable. I queia en angoixa durant una estoneta (pitjor era a la nit, on el neguit et mossegava mants tentacles del son), fins que tot no s’oblidava (massa distraccions a la vida per a un cervell tot net). Més endavant, caient en habitud, veient que tres dies després de l’oracle, continuava sempre cuejant, la frase perdia verí. Tret que abans havia comprovat que, si cap altre mal o malaltia s’esqueia d’aparèixer entre el dia de la sentència de mort i el tercer on la mort s’havia d’esdevenir, i doncs, en plànyer-me’n, “Allò només passava tres dies abans de morir”, aquella segona sentència ajornava el desenllaç predicat anteriorment; només calia doncs, per a tindre la mort a distància permanent, plànyer’s d’un nou mal cada un o dos dies (màxim tres, si ho agafaves pels pèls). Amb cada nova malaltia apareguda, tres dies de coll m’eren allerats. Si penses que morir-se és malaltia de què pots plànyer’t verament de valent — malaltia segurament si doncs no la més greu, la més “terminal” — si trobes que t’estàs morint, te’n planys, i encontinent t’ateny, de qualque lloc o altre amagat a la psique, la contesta automàtica que “Allò només s’esdevé tres dies abans de morir” d’on, com qui diu, et trobes ressuscitant constantment.


(...)


Les dones em prenen totes per tortell — totes em volen descobrir la fava per tal d’esdevenir el rei.


(...)


Incardinats, encadellats, intercanviables.


La dona amb una pipeta com un vit petit — la meua cigaleta només tan grossa com una pipeta de les grosses — al capdavall, capiculats, mai no saps qui és qui.


(...)


Plaers veneris i solidaris.


Perquè la dona t’arriba tota “cremada” de sofregalls soferts pels refrecs del cardar massa apassionat amb drut poderós en indrets rudes (eloqüents petites escares a genolls, colzes i esquena sobretot, que més tard en llur lividesa que ja duraran tota la vida), l’endemà et vergassejarà a tornajornals perquè les vergassades que t’etziba no t’encetin (a l’esquena sobretot) nafres de qui les cicatrius duraran aitant com les seues.


(...)


—What a lovely couple!
—Oh yeah, I’ve seen them often.
—And who’s the guy behind them, loaded with all the papers and the baggage?
—Ah, he’s the husband.

Em fotí a trempar en oir-les, dues dones a l’estació, una de mig veïna i l’altra forastera (i tan bugadera com la mig veïna). I havia començat dient la forastera:

—What a lovely couple...! And who’s the guy loaded...?

Carregat i carregós, com un altre gos pel carrer.


(...)


Amb palesos desigs de revenja
com qualque molt malparit monstre sapastre
d’horror japonès
s’atansa ruïnosa la deessa gegantina.

Mentre ominós vibra el sòl amb sos trepigs
i tot cau a bocins i el món ivaçós es destarota
i tots ens esventem doncs cap a l’oblit, saps què...?

Aprofitem-ho i fem’ns-en tips
i cruspim’ns-e sense penes pels fecunds corriols
de les acorruades figueres figues i figues...
negres gegantins gotims... prenys de sucosos porprats.


(...)


Diu la dona Si no fos que tinc por d’atrapar manta malaltia venèria, tots te me’ls cardava.

Diu Car ah llurs cigalotes cetàcies! llur folla força prèvia!


(...)


Li dic Si no fos que tinc por que si mai provava d’occir-ne cap... abans de reeixir-hi, ell s’hi tornava i m’occia... o en acabat m’atrapaven els de la bòfia i a la presó em podria... tots te me’ls estossinava.

Dic Car ah llurs ridícules paròdies! llur pueril trivial dèria espúria!


(...)

Aclucallades 45

(45) (Aclucallades de n’Enneàquer Xx)


Irrepetibilitat de l’acte (o potser l’experiència).


Tot val el que val l’instant on s’esdevé. Pel fet que tot instant s’escapoleix a l’infinit per a mai no tornar, cada instant és sempre irrepetible.

[Amb això (dut a un nivell més superficial, prenent el mot “instant” metafòricament, de situació “congelada”, com qui en diu “instantània” de la foto d’un instant) pots definir ço que de debò és clàssic — és clàssic allò que, tornat a visitar, duu satisfacció. És rememorable: xauxina a la memòria, i bombolleja a la consciència si l’enginy ho demana.

Alhora, res que disgusti no pot ésser clàssic, per molt que s’escarrassin els pecs propagandistes a dir el contrari o a engrescar-te que t’hi encastis.

Direm: Només xuclarem de bell nou al mugró d’on sabem que el que hi raja ja ens és prou tastívol; car per què hauríem d’ésser més rucs que no cap altra bèstia?]


(...)


Duplicitat.


Aquell hom se sap hom i el seu doble — tret que el doble és ell mateix — al capdavall només hi ha un carallot perdut en fastigosa masturbació fantasiosa.

Cert que si fa no fa tots estem tocats del bolet — tret que tu doblement.


(...)


Hom i son doble: hom.


(...)


O ets fulla o ets arbre.


Ningú no es pot destruir en el buit — només ens destruïm en contrast amb els altres — i si no ens definim no som sinó amuntec.

Si et vols individu cal que siguis diferent — pots ésser indistint, és a dir, porció de tribu, i aleshores tot és més fàcil, però un cop t’has distingit del munt no hi pots tornar, tot intent de fosa serà debades.

O ets fulla o ets arbre. Fulles d’arbre som.

Fulla sense importància, negligible, sobrera, de més, redundant, de recanvi, prescindible — naixem i creixem com bolets de la terra — som un pelet insignificant negligible i negligit qui neix (de cops hi creix una miqueta i tot) i mor al cul més que pelut de l’univers.

[Mateixa imatge a Alan W. Watts: We do not “come into” this world — we come out of it, as leaves from a tree.]


(...)


Quin és el destí de la fulla qui cau? D’anar femant la cosa, és clar.


(...)


Si mai cap carallot de sòmines em demanava l’autobiografia, això rai, que n’acabàvem aviat.

Apunta-te-la:

«Mai no he treballat;
mai no he viatjat;
mai no he mort ningú;
mai no he cardat.

Amb un sentit continu de pèrdua,
m’he limitat a veure escapolir’s les hores.

Molt tènuement,
només he mig viscut als somnis.

Fi.»


(...)


—Mai no heu doncs cardat...? (em demana escandalitzat el carallot estrafent-se d’estudiós).
—De petit ma mare em revelava que mon padrí, jove encara (als 59), s’havia mort cardant. D’ençà sabut, me n’he estat. Car qui vol morir, i jove, damunt?
—I si el vostre padrí s’hagués mort cagant?
—Ep, qüestions hipotètiques, ni obtenen ni convenen; no fan al cas i són fora de lloc.
—Ah.
—Per a contes teratoides d’especulació fantàstica haureu d’anar enjondre, betzol; ací som al món de les realitats, dels fets; al món de la meua autobiografia, no pas al vostre molt carrincló on es veu que deuen prevaldre els truismes i banalitats de fades inútils qüestions filosòfiques, de ruquets exercicis mentals per a nyèbits i merdosets.
—Entesos.
—Així m’agrada.


(...)


Sóc un hipòcrita.


Ja ho sé. No em critic prou. No m’impugn prou. Sempre em prenc com a prou satisfactòriament proposat.

Tret, és clar, que dient que no em critic prou em critic massa.

Sóc un hipèrcrita.


(...)


Etimològicament, hipòcrita és el qui en cap comèdia respon el protagonista amb els mots si fa no fa esperats.

Hipòcrita com quan el metge, com li pervens a les últimes, tot i que et veu marcat doncs per la mort (i abans i tot, encara que només li vinguis amb una llúpia al nas), et diu: Worry not, borinot! Et tractarem de meravella, tot t’ho guarirem.

Quan en realitat se’n fot esmeperdudament.


(...)


Si saps que de la teua malaltia el metge se’n fot, per què no te’n fots del que pensi o deixi de pensar?

A mon juí (o si vols pa mòemu), no hi ha millor metge que en Metge: “M’és vijares que sia gran cosa ésser quiti de paor de morir, car, a mon juí, la pitjor cosa que en lo morir entrevé és la paor de la mort.”

Morir rai, doncs; tindre’n por és el que de debò fa mal. I com et tracten meravellosament els metges i segur que et guariran.

“Mateu-me, però no em feu patir!” — els suplicava com era fuster. I, pagant, sant Pere cantava. I d’amagatotis apelfava el taüt part de dins.


(...)


Tantost “sanat”, moria’m — gone with the gonads.

O enfemellit — sense gònades, nogués.


(...)


(I parlant dels noguesos, dels cuguços.)

Mon pare era molt gelós, li deia. Mes prou saps la dita: A pare gelós, fill cuguçós. Allò la decidí. Diu: Som-hi, te’m casaré, petit capdecony.


(...)


Les úniques veres Revelacions.


Tira peixet! Tot això és tan apocalíptic, epifànic, hierofàntic, prolèptic...!

Tens (em diu la dona) l’exclusivitat de les úniques veres Revelacions. Només tu, hermeneuta sortós, i prou podràs, reps ni saps, de molt a prop, heurístic, absolutament tots els molt calds detalls de cada amant, ver home i poderós, com insistentment em posseïa suara ni fogosament se’m cardava, i sovint i tan fort.


(...)


Asspain.


Tot el que és descordat, fàstic rai.

[A la merda doncs tot el que put a canfelipútrid: passions pel cagar i prou.]


(...)


fuck’em


no sympathy whatever for
priests thugs soldiers cops bureaucrats

diuen que n’han pelats grapats
me’n fot
que es fotin

saps què? massa poc.


(...)


Tots aquells ridículs guerrers qui tornen de la guerra disgustats de tot, i troben ara que tot (viure, jurcar, etc.) és una merda... Aitan carallots són...? No se n’adonen que re no ha canviat — que hi ha ara la mateixa merda que hi havia quan se n’anaren enganyats per la màquina de les mentides anomenada estat?

Se’n van enganyats, tornen desenganyats... Massa poc!


(...) Servíeu l’estat; no em fotéssiu riure. Per suam piissimam misericordiam, us trametia a l’escorxador — i ara en vostre miserable cos escorxat tothom s’hi pixa.


(...)


Víctimes ara els homes de les furors pedofòbiques.


Esveraven abans cap a les noies les padrines: Amaga els turmells que hi ha roba estesa!

Ens esverem tots plegats ara els mascles, sempre inhibits, recollons, autocensurant-nos: Amaguem... (que hi ha roba estesa...) les turmes! (Tot això hi hem guanyat amb el maleït pseudofeminisme de les més niques femelles!)(Quin fàstic, tu!) (Així triomfa el fanoquisme, el carrinclonisme, el pudibundisme!) (L’obscenitat!) (La hipocresia!)


(...)


Que a en Properci sempre l’ocupi el pensament que es morirà és signe que es voldria pòstumament gloriós (fa en Michael Grant a Roman Literature).

Què hi ha de sa ni d’assenyat en tal postura?

No cal millor dir que: Després de mort, se’n por anar tot a la merda...? Après moi... que plogui mannà del cul de “déu”. Me’n fot, tampoc no hi seré.


(...)


Por de morir... m’empetiteix l’esfínter, com deia el cantat bordó de l’ínclit versaire.


(...)


Mengeu-vos-em; mengeu-vos-em, si us plau.


Com era petitet, en temps de feixisme, és a dir, en temps de capellans, amb totes les malignes falòrnies i les supersticions de carallot que els repulsius invasors t’endollaven d’assignatura obligatòria a estudi, tenia molta por de morir, i sobretot supòs que d’anar a l’infern o al purgatori o qui sap collons on, on de tota manera les “autoritats” d’allèn et torturarien encara més filldeputencament que no et torturaven ja prou les d’aquèn — ep, i allà eternament.

Aprofitava que ma mare era a la cuina per a demanar-li:
—I, quan em moriré, què em passarà?
—Què vols que et passi?
—Vull dir, si em mor ara mateix...

Ma mare sempre dient-m’ho clar i català; aquest cop respon:
—Si et mors, t’enterrarem. Si et mors ara mateix, demà o despús-demà.
—Ui, i mort, on aniré?
—On vols anar?

En aquell moment el pollastre a qui suara tot enraonant ma mare havia tallat el coll amb el punyal, s’acabava de dessagnar cap per avall. Amb la sang ma mare en faria, immediatament, car la sang es fa malbé de seguida, una truita de sang, boníssima. I tot seguit el pollastre el plomaria, en socarraria les rels de les plomes, el trossejaria, el ficaria a la cassola. Ambtant, amb el pollastre a mig plomar a les mans, em deia:
—On et penses que aquest se n’ha anat?
—I l’ànima, mama?
—On li veus l’ànima? Gust de què té l’ànima?
—I la meua? I la teua?
—Per què el teu cos hauria d’ésser diferent del d’un pollastre? El mateix cor, el mateix coll, les mateixes costelles, la mateixa freixura, els mateixos budells... I encara ell rai... Acabarà a la panxa del bou. Vull dir, a la teua i a la meua.
—I jo? I tu?
—Podrits, segurament. Com es podriria fastigosament aquest pollastre si tenia la passa i per comptes de ficar’l a la cassola l’enterràvem. O com el padrí quan férem obrir el nínxol per a afegir-hi la padrina.
—Per què diuen els capellans tantes de mentides?
—Això moixoni, nen. Ja et dic que a estudi només hi vas a fer el paperet. Fins que sigui l’hora que puguis anar a la feina. D’estudi, ningú amb dos dits de seny se’n pot creure borrall, de les carallotades que hi ensenyen. Pel que fa als capellans, poc t’hi capfiquis. El capellans els va arribar llur sant Martí no fa gaire; un dia o altre, tant de bo ben aviat, hi tornarà a haver sort i els n’arribarà un de més fort.
—Què passa per sant Martí?
—A pagès maten el porc qui han engreixat tot l’any.
—I el porc és tot bo, diu el capellà, com la verge Maria.
—Del porc tot s’aprofita. Això de la verge aquella, datpelculades babilòniques; i me’n fot. Si era veritat, cal suposar que també li devien treure la caca dels budells... si els capellans del temps de la pera també se la volien menjar. Els d’ara fan veure que només mengen hòsties, em sembla.
—Doncs sí que engreixen les hòsties!
—I les que els hauria de caure. I ara, faldilletes, osta-te’m que encara em faràs caure. Vés-te’n a jugar amb ta germana.


(...)


Desencanteu-vos-em, betzols.

El mort, paït per la mort, només podria renéixer transformat en merda.


(...)


Sense noses.


Món on sóc l’únic animal (literalment, i en tots els sentits).
Món ideal.

Ah minerals!
Ah atmosferes!
Ah sentors: flors, fruits, verdures!

Ah paradís (sense noses).
Ah paradís!


(...)


Tornem-hi: existir no és ésser.

Quant a l’existència de “déu” al cap podrit del “cregut”. You asking me if god exists? Shit, he certainly does, like any other crazy idea in the perverted mind of the deluded.

God exists... but ain’t.

Hi existeix, ho fa, ho fa, m’ho crec; hi existeix, rat al trau, llepant-s’hi el bigots; com tot altre concepte de boig datpelcul a la soll que la molt densa cleda del crani no et tanca.

No solament el concepte de “déu” ans, amb això, la majoria de capdeconyades que hi existeixen... enlloc no són... al món objectiu de les coses fermes.

Existir no és pas ésser.

Existeix, per exemple, l’ocell qui pon ous perfectament cúbics i fets d’impenetrable metall, tret que amb una claueta penjant al foradet del pany. Com n’eixirà el nou pardal? De la mateixa manera que n’ix “déu”. Surt espectral a obrir-se ell mateix amb la claueta la porteta perquè en pugui, com dic, descloure sòlid i piulant. Aquest ocell existeix a la ment de qui se l’empesca com hi existeix “déu”, ésser també imaginat, innecessari, de facècia, eixit de l’ou del no re per a crear-ho tot i vigilar després que fotis bondat, la bondat que cal exactament als lladres i assassins qui et volen ben acollonit, robat, cardat i content.


(...)


Qui creu en espectres, n’ha esdevingut; ficció d’ell mateix.

Com l’espectre mateix, el cervell de l’espectre no pot ésser imaginat altre que com a fum fètid, mefític.


(...)


Si et diuen de gàrgola, els ho agraeixes.

Les gàrgoles — te’n fots — no som sacs de merda (no som valuosíssims... ultrapreuats humans).


(...)


Stevenson explanat.


Cada home és doble: és alhora el doctor Comcal i és mestre Disfressa.

El Dr. Comcal és bonhomiós, pacífic, provident, anarquista, benèvol, provident.

Mestre Disfressa és la pell del diable, és malparit, agressiu, fastigós, és tota la merda del món: autoritari, reaccionari, feixista, religiós, militar.

El Dr. Comcal no s’escorr mai; se la pela sovint, escaridament àdhuc la fica en tendre i caldet niu vaginal, mes ni la seua dona ni la seua consciència no li permeten de descarregar mai. No no. Només quan el cos naturalment diu prou i se sobreïx tot sol, sense constrenyiments ni provocacions, ho fa.

Mestre Disfressa carda, viola i se la pela pels descosits, i s’escorr cada vegada i en un tres i no res. No se sap restrènyer, arreglar, elevar.

Qui s’escorr... tantost ho fot, perd tota benevolència, tolerància, esdevé inhumà, animalot, brutal. En lloc de pensar només en conys — que és el que cal — pensa només en atacar, en mortrir, en empènyer, en prendre, sense miraments, desastrós.

Només els qui mai no s’escorren portaran la pau al món.

Homes de tot el món, estiguem-nos-en! Estiguem-nos-en, sublims! Com més bondat fem amb la virolleta dels agradables tremolins, més bondat fem, i s’ha acabat!

Fem campanya universal contra la lleterada! Ens n’esquitlléssim per sempre pus del maleït mètode eruptiu! Ull viu! No hi ha pitjor ni més perillós, verinós, perniciós, experiment alquímic que el de la producció lleteradenca! Re com açò no nou l’equilibri planetari!

Dones, eduqueu els vostres homes; que llur aixeteta romangui sempre ben closa, si us plau, per al salvament de la humanitat!


(...)


La vida és una pilota que només podem empènyer fins a l’endemà; el dia que no podem empènyer-l’hi, perim.


(...)


És el supervivent el qui té la bona (sovint l’única), en tot cas la definitiva, versió.


(...)


No hi ha pitjor garrepa que el qui sap, i tanmateix calla.


(...)


Qui obeeix esdevé.

Obeint l’organisme superior n’esdevens òrgan, n’esdevens instrument que n’executa el voler, voler que esdevé el teu, car ara hi pertanys, i en pertànyer-hi exultes; on no érets prou, t’ultrapasses; imagina’t acomplert; ara podries...


(...)


El perill és que quan t’escapçaran, tot se t’enfonsa, romans ara sense fonament, et manca el tot.


(...)


Els cans i llurs catius merdacaners (o a l’inrevés).


Walking with my thoughts... and always repressed...

Suddenly the damned monsters.

All those fucking curs bitches mutts... leading their stupid master-slaves to disgusting episodes... where the shit... the bark... the bite... are the sole protagonists...

And my feet eager, dying to fucking be able to kick their fucking assholes, and be done with all the repulsive farce.

I hate the malignant beasts.


(...)


Quin parell d’imbècils!

Com els dos emmirallats bòfies del grotesc putxinel·li. El bòfia “bo” i el dolent. L’un fent-se veure l’afabilitat personificada, obert, rialler, àdhuc humil; l’altre esmunyedissament curiós, inquisitiu, secretívol, sempre vigilant, espiant, escoltant; ensumant, voraç, predador; sempre xiuxiuejant, murri, maligne; sempre amb micròfons i mirallets amunt i avall, embotint-los i embotint-se pertot arreu; escaujant alçades i distàncies; coneixedor de pilots i pilots d’inanitats i revelador de gairebé no gens de recapte de debò interessant.

Car ni parlar ni expressar-se no sap; sap bramar, això hò, i sap mossegar; saben (ell i el seu doble) sobretot cagar... cagar i emprenyar tot al llarg de la via pública.

Amb quin agre no els esclafaves ensems!


(...)


“I dementre que els cantava ara tal nota (you wished!), per ira o rancúnia potser mossegats, fortment es torcien de cascuna pota.”

Qui és la cua de l’altre?

“Durch zwischen beiden Beinen schlug sie den Schwanz; i els membres seus amb aquell relligà; llavors es tingueren com si de calda cera fossin estats, i mesclant llur color, paria l’un que l’altre fos, o que belleu ja era.”


(...)


[Això de dalt si fa no fa del Dant i el Febrer...]


(...)