Aclucallades 46

No val a badar.


El falorniaire fa l’orni...
si vas armat i la falòrnia li contradius.

Si va armat i li contradius la falòrnia
el falorniaire no fa l’orni; el falorniaire, sobre, et mata.


(...)


Incontrovertible.


L’estat castellà instal·lat a Castella sempre és el mateix estat — sigui franquista, sigui pseudosocialista (és a dir, franquista disfressat), sigui novament franquista descarat — l’estat castellà només defensa i ajuda els castellans. Els catalans els tracta com a cossos nocius qui cal fagocitar — els vol doncs anihilar — els vol prendre el territori — els vol esborrar de tot mapa present, passat, futur — els vol mai no existits.

Hi som de massa. Cada llei de l’estat enemic ho prova.

Un “català” qui estintoli l’estat castellà no és ni català ni és re altre que un maleït traïdor.


(...)


La disfressa se’m substitueix a la vella pell per a esdevindre-me’n l’única vera.


Per a sobreviure sense cabòries ni neguits addicionals em disfressava tan magisterialment de perdut, que, perdut de debò, m’anava perdent encara pitjor... m’esvaïa en la distància... fins que es feia insalvable... i me n’adonava doncs que ja no em trobaria mai més. Ostar’m la màsquera esdevingué infactible.


(...)


Coneixent (co-neixent, hà), coneixent algú dia per dia durant dècades el coneixes al capdavall molt millor que no es coneix ell mateix.

Tot el que ell creu que són màsqueres transitòries que es va posant i que podria treure’s quan volgués, de fet són les autèntiques facetes de la seua realitat, indesencastables.


(...)


Llibres o ocells.


S’envola el llibre — ocell estort — i el seu autor roman a la puta escapça.

I l’autor fa segles, mil·lennis, que és espargida pols, i pertot on vol vola, imprevist i elusiu, l’ocell intacte d’aquell llibre deseixit.


(...)


Mos somnis i ma vida s’equivalen.


A cada breu instant d’il·lusió... fracàs i descontent. Prou em sé el model. Invariable.

Tots els moments de lleure i disbauxa es tradueixen en traïment d’endemà desviat i eixida impedida; tant que riguérem ahir amb la dona i avui sos interessos han radicalment canviats. Jeu per terra amb son odiós germà; molt xerraires; ni se n’adona que voldria passar i anar-me’n. Llur mare hi fa el cafè per terra enmig del corredor. Tot un cafarnaüm de noses al meu pas. Fins i tot tu, retrec a mon fill adés tant de fiar, deixa’m fotre el camp, home!

Al capdavall, com sempre, no vaig enlloc sinó fora, sol, marginat.

Venia a dir-li que totes les ampolles de cervesa, vinagre i oli que compràrem ahir sota la intensa pluja venien no segellats, amb els taps violats, el contingut qui-sap-lo corromput, i mig buides... Tot bo per a llençar i prou.

Però no diré re. No tinc pas avinentesa ni desig de ficar-hi cullerada. Sense eixida, embossat com cagalló inoportú. I el que parleu tant dedicadament, me’n fot. Cabòries i neguits de ric me la porten fluixa (i amb pobres no m’hi faig).

Sense eixida, sense eixida. Em tiraria per la finestra. Fins i tot tu! Deixa’m fotre el camp, home, deixa’m fotre el camp! Re altre no vull.


(...)


poeta esgarrapat


escriptoret de llonga data
cinquanta anys guixant paperots

cinquanta anys tractat a baqueta
de cau en cau

i en acabat sovint cercant
i mai és clar no trobant

on doncs són mos originals?

a cada bugada se’m perdia un patracol!


(...)


Mon autoretrat.


Home estripat... fent de poeta esgarrapat. Galdós!


(...)


La mort rau.


La mort rau al curt futur — que betzol deludit allargues sense solta ni volta.

La mort rau a l’esdevenidor imminent en forma de mur negre on de mantinent t’estavelles en escruix.

Mur negre i massís que no esportellaràs pas.

La mort rau estòlida — feta mur negre — sòlid a tot fotre — i ample ample ample... amplíssim, d’una gruixària sens fi, d’un gruix infinit, d’ací fins a mai pus, de totes totes inviolable.

Rere mur, mur — i prou.

Mur mur mur — trompada. I som-hi.

Mur.

T’hi estavelles, t’absorbeix, esdevens mur amb el mur, mort amb la mort — existeixes com a cosa que fou... i és cosa morta per sempre pus.


(...)


Llur mort molt colt (per les mosques).


El trivial inquilí de cada sepulcre rep el mateix afalac de les mosques que rep tot altre palter o cagalló.


(...)


Catalònic catatònic, què li dius a la mort?

Ensenya’m lo cony, morena!


(...)


Tret que ho facis perquè prou cal menjar (diu ma mare matant el pollastre...), en què ets mai millor a allò que mates... ja no dic lladre qui t’ataqués o altre malèfic emprenyador violaire, invasor..? mes àdhuc gos, rat, muriac, cuca, mosquit...? En res, en res no n’ets; te’l treies de sobre perquè et feia nosa, cap altra raó. I s’ha acabat. Tu i ells, els mateixos budells i menuts, les mateixes dèries i enrònies, el mateix desfici de l’anar maldant. Res.


(...)


Doncs he menjat i begut
plorat i rigut
llevat i jagut...
i llavors m’he morigut.


(...)


(.) (:) (...) (.)


et neixen (.)
t’expliques si fa no fot el món (:)
et dius i ara què? (...)
et mors (.)


(...)


(fórmula una)


(.)
(:)
(...)
(.)


[és a dir, punt, dos punts, tres punts, punt; és a dir, la vida d’un hom]


(...)


(fórmula dues)


0
1
0


[és a dir, zero, u, zero; és a dir, la vida d’un hom]


(...)


0 – 0


[de zero a zero a través de l’u]


(...)


pas a pas cap a la mort
pas... pas...
és l’impuls
pas... pas...
és l’impuls pervers
pas... pas...
és l’impuls pervers de cada àtom
pas... pas... mort.


(...)


Procura no emprenyar gaire (eix és el secret) i roman armat de paciència; això rai, amb pocs anys tots els emprenyaments han desaparegut; cal fer-te potser una mica vell; un... dos... tres... tots foten el camp... cap a l’altre món (el món zero); tothom ni re qui mai t’emprenyava és mort; i llavors, quan et mors, ningú ni content ni trist, ni emprenyat ni sense emprenyar – car no emprenyaves gaire ningú, tot plegat.


(...)


Reflex condicionat.


Quan era petit corria la brama que pelant-te-la perdies bon tros de l’energia — n’hi havia i tot qui (en penjoll afí, i per l’anàloga viscositat del producte) afegien que perdies justament substància grisa del cervell. Per ço cada cop que m’escorria corria al rebost i m’empassava cuita-corrent una rajola de xocolata. No fos cas, vós!

Llavors això ha continuat; esdevenia tret de caràcter intrínsec. Sempre que m’he escorregut, doncs, m’he amagat (fosquet) un segon per a cruspir’m sencera una rajola de xocolata. Fins al punt que, a tornajornals, si mai em menj ara cap rajola de xocolata tinc la impressió (íntim pessic mental) que m’he escorregut.

Off with the middleman. Ja no em cal ni sentir’m sexualment satisfet. La xocolata és prou per a acomplir’n el truc.


(...)


Calaix amb esborronadores cucotes.


Les podrides autoritats m’han presentat al taulell mateix de llur estació policíaca un amplot i feixuc calaix de color fastigosa i fosca, de color de merda una mica lluent; m’han manat que me l’endugués a casa, esfetgegat camàlic, i que llavors l’omplís per llei amb la paperassa adient, és a dir, reglamentària, oficial, de dret, legal, estatutària... (o com collons en diguin...).

Ara, quan he volgut començar a omplir’l amb tots els documents i paperots segellats que anava trobant pels oblidats racons, me n’adonava que el calaix les maleïdes autoritats invasores ja me’l donaven curull — d’escarabats! De pudents escarabats merdissers i carronyaires qui pul·lulaven amunt i avall esbojarradament, en un barreig molt repel·lent, rosegant qui sap quin cadàver ni roplegant-ne qui sap la merda.


(...)


Pastissets.


Aqueix homenet té tots els bocins del cervell que li filen a l’hora, se li coordinen com cal; sempre sap on para ni on és ni rau, i què és què — aqueix homenet, prou pot; és un panellet rodó, és un pastisset ben fet.

Aquest altre homenet potser ni l’hipocamp ni potser les amígdales ni qualcun dels còrtexs als lòbuls (medial, parietal, raquidi) no li rutllen micoia; desrengats, vaporosos, les connexions se l’hi entortolliguen; la memòria li balla cacofònicament, flamenca, a ritme caòtic i molt lleig; es baralla amb la berruga que té al braç: s’esma potser que hi té i se l’hi arrapa un insecte o aràcnid particularment persistent, insistent, malparit, rosegador — aquest homenet, pobrissó, és un bunyol, és un patafi, és un pastisset mal fet.


(...)


Sóc massa carallot.


Al bell centre de la ferotge batalla entre ço que conec i ço que desconec mai no sóc capaç d’arbitrar al meu favor.


(...)


Ull per ull, moc per moc.


Coent-los el dinar amb una cassola a un fogó i una altra a l’altre, em cau el moc a la primera mentre hi estic remenant la samfaina que acompanyarà la cargolada que coc a la segona; recances? remordiments? culpabilitats? nosa estranya al pit pel fet que s’hauran de menjar el meu moc? No, gens. He pensat moc per moc, cuit per cuit, i ningú no veient-ho (prerrogativa de coc), doncs avant. Moc de caragol o moc meu, què hi pot fer? on fóra la gran diferència? La qüestió que surti prou tastívol, ca?


(...)


Només qui no trempa té permès de no ejacular paraula — només qui no trempa se salva de la decisió — tots els altres esteu condemnats a haver de tombar-vos a un costat o l’altre — a l’abís que s’obre a l’esquerra o a l’abís que badalla a la dreta.


(...)


Presons.


—Cap advocat no ens traurà d’aquesta presó.

—(Quina? la de la terra? la de la vida? la del cos? la de la identitat?)

—O potser només la mort, millor advocat enlloc.


(...)


Tifes.


Hi ha pitjor vanitat que la dels vestits — tapant les mòrbides deformitats?


(...)


Ressuscitacions.


De petit mal o malaltia d’on em planyés, els de casa em contestaven (automàticament) “Això només passa tres dies abans de morir”. Al començament, és clar, allò m’acollonia bon tros. No sabia que era una dita comuna on els catalans “del poble” es trauen cabòries trivials. Em pensava, egoista com tot marrec, que allò era sentència inapel·lable. I queia en angoixa durant una estoneta (pitjor era a la nit, on el neguit et mossegava mants tentacles del son), fins que tot no s’oblidava (massa distraccions a la vida per a un cervell tot net). Més endavant, caient en habitud, veient que tres dies després de l’oracle, continuava sempre cuejant, la frase perdia verí. Tret que abans havia comprovat que, si cap altre mal o malaltia s’esqueia d’aparèixer entre el dia de la sentència de mort i el tercer on la mort s’havia d’esdevenir, i doncs, en plànyer-me’n, “Allò només passava tres dies abans de morir”, aquella segona sentència ajornava el desenllaç predicat anteriorment; només calia doncs, per a tindre la mort a distància permanent, plànyer’s d’un nou mal cada un o dos dies (màxim tres, si ho agafaves pels pèls). Amb cada nova malaltia apareguda, tres dies de coll m’eren allerats. Si penses que morir-se és malaltia de què pots plànyer’t verament de valent — malaltia segurament si doncs no la més greu, la més “terminal” — si trobes que t’estàs morint, te’n planys, i encontinent t’ateny, de qualque lloc o altre amagat a la psique, la contesta automàtica que “Allò només s’esdevé tres dies abans de morir” d’on, com qui diu, et trobes ressuscitant constantment.


(...)


Les dones em prenen totes per tortell — totes em volen descobrir la fava per tal d’esdevenir el rei.


(...)


Incardinats, encadellats, intercanviables.


La dona amb una pipeta com un vit petit — la meua cigaleta només tan grossa com una pipeta de les grosses — al capdavall, capiculats, mai no saps qui és qui.


(...)


Plaers veneris i solidaris.


Perquè la dona t’arriba tota “cremada” de sofregalls soferts pels refrecs del cardar massa apassionat amb drut poderós en indrets rudes (eloqüents petites escares a genolls, colzes i esquena sobretot, que més tard en llur lividesa que ja duraran tota la vida), l’endemà et vergassejarà a tornajornals perquè les vergassades que t’etziba no t’encetin (a l’esquena sobretot) nafres de qui les cicatrius duraran aitant com les seues.


(...)


—What a lovely couple!
—Oh yeah, I’ve seen them often.
—And who’s the guy behind them, loaded with all the papers and the baggage?
—Ah, he’s the husband.

Em fotí a trempar en oir-les, dues dones a l’estació, una de mig veïna i l’altra forastera (i tan bugadera com la mig veïna). I havia començat dient la forastera:

—What a lovely couple...! And who’s the guy loaded...?

Carregat i carregós, com un altre gos pel carrer.


(...)


Amb palesos desigs de revenja
com qualque molt malparit monstre sapastre
d’horror japonès
s’atansa ruïnosa la deessa gegantina.

Mentre ominós vibra el sòl amb sos trepigs
i tot cau a bocins i el món ivaçós es destarota
i tots ens esventem doncs cap a l’oblit, saps què...?

Aprofitem-ho i fem’ns-en tips
i cruspim’ns-e sense penes pels fecunds corriols
de les acorruades figueres figues i figues...
negres gegantins gotims... prenys de sucosos porprats.


(...)


Diu la dona Si no fos que tinc por d’atrapar manta malaltia venèria, tots te me’ls cardava.

Diu Car ah llurs cigalotes cetàcies! llur folla força prèvia!


(...)


Li dic Si no fos que tinc por que si mai provava d’occir-ne cap... abans de reeixir-hi, ell s’hi tornava i m’occia... o en acabat m’atrapaven els de la bòfia i a la presó em podria... tots te me’ls estossinava.

Dic Car ah llurs ridícules paròdies! llur pueril trivial dèria espúria!


(...)