Definicions (9)

Novè de definicions.







Per a descoratjar el flagell nacionalista: —Que cada jugador qui jugui per a l’exèrcit “nacional”, és a dir, per a l’equip “seleccionat” “nacional” sigui degut de pagar amb part del cos, com a bon soldat sacrificial.



Per exemple, en el cas dels jugadors de pilota qui en diuen futbolistes, que cada vegada que un jugador accepti una “selecció” hagi de donar un dit de la mà. En vint “seleccions” ha perduts (sacrificats per la nació) els vint dits.



El porter, qui ha ops de tots els seus dits per tal d’aturar les pilotes, potser triarà d’“empenyorar-se” una orella, que val cinc partits, bo i confiant que serà “seleccionat”quatre vegades més. Car hi ha, és clar, moltes opcions…



El nas val cinquanta partits. La pixa o titola en val vint-i-cinc, la mà en val vint, l’avantbraç vint més, el monyó del braç quinze… La llengua tres punts, l’apèndix zero.



Un jugador ambiciós, alfarrassant que tindria moltes de “seleccions” per endavant, podria com qui diu “assegurar-se-les”, bo i “esmerçant” — i doncs descartant-se — de bon antuvi de nas, pixa, i un braç sencer… Això fa… (5 dels dits, 20 de la mà…), això fa 135 “punts”, és a dir 135 partits de “selecció” on ja no li caldria pagar res. I li donaria l’avantatge de no haver de passar pel tallador (sempre un mareig) un total de 135 vegades. És clar que sovint l’ambició no paga. Si no el “seleccionaven” per a cap altra “contesa internacional”, havia pagat 135 vegades més que cap dels altres “soldats de la pàtria” — (hum, quelcom que al capdavall encara el feia més “heroic” que no els altres).



(Hum, potser la idea no és tan bona. Potser els “herois” creaven emuladors pertot arreu. Potser les mutilacions esdeven gatges de coratge. Potser per comptes de menys de nacionalisme en vèiem més. Els estadis amb els camps plens de “guerrers” esguerrats, i les graderies plenes de fanocs afeccionats plens d’esguerros. Donant-ho tot per la pàtria. Car la gent, oi, som massa bèsties.)





“Fer país”: —Fórmula autoesguerradora. Car tot el que hom faci per Catalònia, pel mer fet que Catalònia “pertany” a l’enemic, sempre serà interpretat arreu com a fet per a l’enemic: per a major glòria de l’enemic, per “oferir noves glòries a Espanya”, com diu l’himne dels provincians. (O a França, és clar.) Quan allò que de debò vol qui de debò volgués “fer país” en fóra la total destrucció, de l’entitat endogaladora on s’organitzen els enemics, no pas el seu reforçament.




Cal, doncs, treballar per la ruïna de l’enemic abans de voler treballar per la reconstrucció catalana.



Cal denunciar la fal·làcia de l’autogol (adés defensada per en Pedrolo, i d’altres de menor categoria, on m’hi incloc), segons la qual calia entrar en les estructures enemigues per tal de sabotejar-les de dins estant. L’exemple del porter basc o català qui sempre es fa un autogol en els partits on el “seleccionat” de l’estat enemic és a frec de passar la gran eliminatòria. Tota aquesta bona voluntat de ratar per part de dins, tractant de modificar i millorar l’estat que ens endogala, totes aquelles totilades (i titolades) del pactisme i el compromís, no duen enlloc, altre que a l’“allonganissament” de l’endogalament. Molta de llonganissa i de titola allargada al capdavall del bastó. I molta de bastonada en pac.



Guiata què diu en Tolstoi mateix: “—Els qui entren als rengs del govern per tal de modificar-lo i millorar-lo, imperceptiblement i inevitablement, ben dejorn, n’esdevenen els més ardents defensors. És com si algú qui volgués arreglar una barca, s’hi fiqués i comencés de remar. Què altre pot fer…?” Què altre pot fer, en pic és a dins i en mar grossa… Podria tindre esperit de sacrifici i fer-ho malbé tot perquè la barca s’enfonsés amb tota la brutícia dintre. Però qui coneix un polític amb altre que ambició de lluir, i d’afalac i de felicitació, i de medalleta i de copet a l’esquena…? Ecs!





Qui es vol sobirà…: —Trepitja cendres d’odiat (i vol sentir-se dir que camina damunt catifes de flors).





Qui es vol jussà…: —És fa el cuc bare i volpell de la rialleta apologètica (i es creu humil — mes molt verinosa — floreta del camp on per sort ningú no hi passa).





Els mesquins malastrucs qui escriuen com “ara la gent parla”: —Potser quan enraonen ho fan… “com abans la gent no escrivien”.



Parlen, diguem-ne, en iber…? Què més voldríem. No. En realitat, enraonen tan carrinclonament i malament com escriuen.





Per què existeix res en lloc de no-res: —Tota implicació pot explicar-se. Tota automació aturar-se. Tota manifestació estroncar-se. Tota causació invertir-se. Per què doncs? “La qüestió implica la solució.”



Res i no-res s’equivalen. [En català, rai. El català, bona eina per a tractar de copsar aquesta equivalència. “Res” valent de cops per no res i de cops per quelcom. “Cap” valent, segons la frase, tant per algun com per no cap. “Ningú” valent per un, per molts o per cap. Les vàlues “enlloc” i “aumon” volent dir el contrari del que sembla que diguin: al món, en un lloc… (D’altra banda, què hi ha de més català que dir i saber que: “D’on no n’hi ha no en pot rajar.”]



Per què ens semblaria més “lògic” que no hi hagués res en comptes que hi hagi quelcom? La matèria robòtica i sistemàtica de les coses creadores crea objectes: gallines, i les gallines ous. I les crea, les gallines, fredament, objectiva, “científica”, amb efectivititat de màquina incessant.



Hum. Això darrer què vol dir? No ho sé. Ho he somiat. Som els torsimanys entotsolats i els testimonis muts qui als marges insignificants interpretem i “donem fe” del que (ens) ocorr.





Intenció: —La in-tensió de les coses les duu a l’acompliment del trajecte in-temptat, in-tendit, in-tès. O és altrament que l’espai on són posades (on foren nades o col·locades) les duu (l’espai, en eixamplar-se o en escórrer-se com passadís escorredor) devers el final…





Verriny: —Invasió i desplegament de les forces victimàries adés arrugades als plecs del cervell altrament lògic per tal de fer-lo eina a tot preu de reproducció de l’orgànic. [L’orgànic: virus molt poderós de la matèria.]





Abús: —Que estrany que els amples privilegiats repressors qui més fort s’escridassen de l’“abús” dels infants (volent dir sobretot l’acceptació de llur verriny) abusen, ubics, tothom. Abusen els infants, és clar, i per torna els pares d’aqueixos infants, i d’afegitó tothom altri qui puguin [tothom i prou, si podien] amb llurs lleis patriòtico-religioses de merda. [Lleis: feixuc, esclafador amuntec, sota el qual tothom ens regirem, trepitjats.]





Jovent: —Cal acceptar el fet molt trist que la jovenesa, els de més de camins, no és altre que un pas cap al traïment. Els de més del jovent arreu esdevenen traïdors. Sols amb uns quants d’anyets sobre, i ja es passen a l’enemic. Es passen als vells. I els vells són les forces il·lògiques de la repressió.





Amor: —Verriny sublimat.





Flama: —Quan la flama de l’enamorament inicial lentament s’esmorteix, pots, si ho vols, mantindre cremant la flameta dels entendridors petits rituals, confiant potser que qualque jorn la flama torni a prendre oxigen amb una força que s’atansi a la del començ. [When the flame of the initial infatuation shows signs of dying off, you could, if you so rather would, keep the little flame of endearing little rituals alive, hoping maybe that any day soon it would again flare up.]





Índex: —Per què serveix l’índex? Per a res. Els altres quatre dits s’afanyen molt assidus. El menovell s’introdueix al cau del cul, dementre que els altres dos (l’anular i el del mig), dins la vagina, ja pressionen el paladar molt sensitiu del punt G, alhora que el polze és a polzejar-li (a ella, amor) el piuet cabdal, la pipeta, el clítoris aitan eixerit. No; l’índex no fot mai res. És un viciós, un paràsit, un mal exemple.



Fiquéssim l’índex a l’Índex. Per què altre serviria l’Índex?

Vuitè de definicions

Vuitè de definicions.




Col·locació nova de prestatge que, tantost l’ompls, s’esbaldrega: —On anirem a ficar el nostre recapte? Cada cop que ens arreglem a apariar qualque lleixa on res ens hi càpigui, tot cau. (I cau, o amb un fer terrabastall, o s’esllavissa lentament amb grinyolets d’impotència.) Tot cau sol…? O és més tost cert que s’hi atansa d’esquitllèbit un o altre (o força d’ells ensems, en escamots confabulats) d’aquells pútrids taral·lirots d’amples galtes qui se’n diuen polítics…? Sempre engomats i abillats amb lluents i xarones franel·les pels corcons de les arnes furtivament rosegades, fiquen la feixuga pota damunt l’ordre benigne que hi tenim i odiosament ens ho envien tot daltabaix.

Efímer: —Si molt calgués, em podria sense gaire recança, al cap tampoc de no gaire estona, fer-me a l’efimeritat de tots vosaltres, companys de gàbia. Allò que no puc encobeir de cap de les maneres, ni per què no sé plànyer cap angoixa, és la meua pròpia. Ésser ventís i fugaç, insignificant passatger instantani de l’enlloc a l’enlloc, com qualsevol altre insecte inversemblantment anònim qui a cap consciència deixa traça, nat i mort ensems, a la mateixa dècima de segon, entre dues eternitats d’eterna eternitat, això, verament, a manès adoloridament em maca.

Cos: —Fem-ne fems.

Ànima: —Allò que al pregon dels sons sovint s’envola a visitar més lògics, jolius, mons.

El son: —El son, te’n recordes…? Sí, única benedicció.

El món: —Si vetlles gaire, concebut ara com a gàbia d’escorxador. Diu Pal·lades: “La mort ens vigila i ens nodreix com el botxí de l’escorxador no faria amb qualsevol altre ramat de porcs, fins que a cascú no ens toqui (molt capriciosament) de passar-nos pel ganivet.” Si dorms, paradís retrobat amb dimonis esparsos; anul·la’ls, que no reixin a metre’s, esglaiadors, a primer pla.

Només nedant corrent amunt, n’atenys les fonts: —I llavors què…? Te’n tornaràs a casa…? [Virgili: “El fat tendeix a dur-ho tot a mal borràs, / Tot t’ho esbaldrega, t’ho torna enrere, / Com ara qui amb els rems no reïx, / Corrent amunt, d’orsar la barca; sos braços / Somorts, i la força engalzada ja enduient-se’l avall.”] [Nietzsche: “El qui neda corrent amunt, comès a la veritat mentre les mentides giravolten com boges al seu voltant, aquest és qui no és capfica pel que hom fa o deixa de fer sinó pel que cal fer, i no arrossega els seus a la tomba de l’oblit ans els fa renèixer, i els empeny envant, dient-los que ningú no ha nascut massa tard, ans al contrari, que aquests qui porten la llibertat seran molt bellament consirats com a primers nats.”] [Shakespeare: “He vist un cigne / Amb inútils treballs nedar corrent amunt, / Fent malbé tota la seua força sobrat per les onades.”] Te’n tornes a casa a pansir-t’hi…? No, car perquè no hi mories, anònim vencedor, ara pots esmerçar-te de ple a l’altra passió. Sense passions, et dissols. Només les passions et fan surar damunt les incansables onades adverses — mal sigui efímerament. Mes què altre, doncs?

Piu: —Aixecà el cap l’ocellet mig mort, féu piu i perí. Aquest efímer “piu” esdevenen tots els vans esforços de tota la raça dels humans entre els becs mal albirats dels horitzons il·limitats de l’eternitat.

Sub specie aeternitatis: —Caguí un camí un fètid palteret. / No era un palteret pas millor ni pitjor que milers que ja no caguí fins adés / Amunt i avall de milers i milers d’altres indrets. / I tanmateix aquest camí, recacejat el cagallonet per amor casual al Solell qui hi espetegava / I remenat oimés amb un bastonet muntanyenc, / Perquè d’esquitllentes m’havia semblat cas estrany que s’hi bellugués quelcom, / Me n’adoní que tot de parasítics cuquets copròfags s’hi passejaven. / Aquell tros de merda de cagalló era llur món i l’ocupaven amb totes les de la llei, / I, encara més sospitós, els cuquets estrebaven llurs colls i aixecaven llurs veus / I insistien a cridar que els havia creats, i exactament segons la meua imatge. / I hi afegien no sé pas el reguitzell insuls, fals i bajà de dogmes exegètics. / Massa d’honor, reïra! — reneguí fastiguejat. / Vaig agafar aleshores un pedrot ben gros i els el vaig estavellar sobre. / El cagalló, podeu pensar, es desféu en milers de llefiscosos bocinets, / I segur que amb l’espetec no en quedà gaire res, / De cadascun dels lleigs, repel·lents cuquets cagats, paràsits repugnants de merda. [Shat once a medium-sized stinking turd like thousands I’d already shitten all over the place. Amazing stuff then though was, as I took to looking into it by some chance (and for no more than for a short stretch at that, disgusted by the panorama,) the bizarre tenancy of it: crawling all over the sickening surface, you saw a lot of parasitical shit-eating ass-worms. Worse still, the turd-dwellers kept (I heard them now louder and louder) screeching about the “indisputable fact” that I was their creator, and, ugly little critters, I had moreover created them in my own image. As they kept on claiming I don’t know what the fucking dogmatic shit else, I just got a fucking big rock and smashed the revolting turd, you might say, to sticky smithereens — and all the fucking little shitty hideous repugnant parasites with it, you bet… Too sad.]

Pensaments extraordinaris: —Els meus.

Vanitat: —Tinta va! [Molt més bons, els d’en Michel Leiris (1939): Clergé: —“J’éclaire” à l’envers. Vie: —Un Dé la separe du viDe. Prêtres: —(S’en repaître). Épiderme: —Épie-merde. Armée: —Merde amère!]

Clergat: —Parlant de capellans i el clergat… [Segons Leiris: Capellans: atipar-se’n. Clergat: l’inrevés de “et duc la llum”, etc…) Això d’en James Watson, descobridor de la doble hèlix de l’ADN, a “Omni”, maig de 1984, fent referència a l’església lladra. “I came to the conclusion that the church was just a group of fascists who supported Franco.” I encara hi som. [Arribí a la conclusió que l’església no era altre que un boldró de feixistes qui donava suport a Franco.]

Definició (7)

Manifestació dels catalans recobrant llurs carrers: —Que els castelladres reconeguin que som; que sempre som per damunt de zero, precisament perquè som.


Som llurs trofeus sempre podrits — i podrint-los. Se n’haurien de deseixir com d’infecciosa merda.


Maleït armat de mort. “En un segon va comprendre el que passava. Havia reconegut l’enemic. Som (va pensar) davant una provocació escandalosa, una professió de fe, una proclamació de dignitat — inamissible en els homes reduïts a zero.”


El repel·lent armat qui sobreïx d’odi ja no sap què fer. Ens ha atupats, botxinejats, delmats, robats, violats, durant tres centúries…


“De sobte féu doncs quelcom fastigós i alhora sens dubte patètic, per l’impotència que implicava… Es ficà a córrer pel camp, els ulls clavats a terra, i, tantost hi veia un escarabat, l’esclafava amb la bota. Corria amunt i avall, girava cua i tombava al voltant d’ell mateix, aviava bots, el peu aixecat, i colpia durament a terra amb el taló, en una dansa cosaca que feia esclaflir i alhora et tocava una miqueta el cor en veure’n la pregona inutilitat. Car prou podia enderrocar els presoners i podia esclafar els escarabats, mes allò que de debò volia ho tenia fora d’abast, del tot lluny de distància — era quelcom que mai no es podia matar.” [Romain Gary, Les racines du ciel (1956)]>br>