Faulella 41 i fauloia 42

41. (Mig ple, mig buit; mig tou, mig dur.) (Faulella.)



L’immunòleg Idomeneu Ça-xona troba, hiperpal·lestèsic, que tot trontolla incessantment.

Un nombre infinit de cèl·lules arreu que vibren bojalment, em farien tombar el cap caòticament.

Cada cuca presonera i ancorada a les clavegueres formades pels solcs jaquits enrere per la incomprensible versatilitat de ses cèl·lules.

Tanmateix, cert que certes neurones reeixim enmig de tot enrenou víric.

Ma padrina Concepció en concep de bones.

«Cal no prendre’s mai re a la valenta. Tot és relatiu, tot és indecís, tot és elàstic. Sempre hi ha més d’un cantó d’on guipar la cosa.

«Te n’adones que dos zeros fan alhora dos buits i un vuit...?

«Res no és mai ni ple ni buit. Tot és si fa no fa mig ple, mig buit.

«Moderació. Moderació cal, en tot. Els extremismes són sempre a bogues o límits, on raus com un carallot leri-leri, a frec d’estimbar-te avall a la mínima; cap ensopec o mal pas, i bona nit. Et rep l’abís flagrant, escatològic.

«Tot fanatisme, passió, frenesia... és senyal de màxima estupiditat.

«Cal que la pau al cervell no sigui mai alterada. Cal que el cervell sencer romangui en estat homeostàtic, és a dir, estable i equilibrat, com hi roman com a tota altra la cèl·lula sana.

«Tot ha d’ésser (i així has de prendre-t’ho) ensems mig tou i mig dur.

«Sempre duus a tret d’ull la boga d’arribada, amb el ben entès que la boga d’arribada i la boga de sortida coincideixen en tot — són l’únic mateix tret de línia traçat al recorregut.»

Hi ha un cavall albí qui, neuròtic, sucumbeix a la temptació, i s’engoleix les excrescències a les rels del jardí on aboca el vidre clar de la nostra finestra.

L’exuberància del monòleg que es manega en l’esforç trivial del mastegar fotria nerviós al més ajustat dels sistemes mentals de qui l’oís. Crec que és un cavall molt supersticiós i metafísic, i que masega, mentre mastega, mots incomprensiblement i arbitràriament juxtaposats (i al capdavall tant se val, és clar, car cert que pertot al món un mot prou en val un altre), sobre arcans i abstrusos sacrilegis contra qui sap quina altra esventada ni esvalotada fe.

I ara cau part de terra. On, pensiu, es deu suposar vegetatiu, o si més no parent dels vegetals; tot fet i dit, un petit afegit de vegetació.

Ha convertides impensadament i distreta en cormes indestructibles l’entrelligament dels seus cordons i cordills a les sabates, i si es vol moure mica cau supinament o pron; ep, o de costat, com ara.

Crec que és un cavall qui conec. Si més no, de lluny.

Era el cavall que a ca ma padrina, de petit, em jaquien que el muntés. Me l’imaginava cavall que em duia a la mort que tanta de por no em feia. Sempre m’ha fet, encar me’n fa.

«—Què esperes a cavall de la mort, i ferint-lo d’esperons?»

«—Desconfir la por. Si el cavall de la mort qui duu la mort a ca cascú qui mor, em permet de muntar-lo, potser m’habituaré a la mort i no em farà tanta de por.»

Raonament ximplet, d’infant.

Tanmateix, és cert que hom s’acostuma a tot.

A cada paisatge s’acostuma de seguida l’ull. I troba que només l’imperfecte és preciós.

Jacints de febrer que el glaç d’una nit ha malmès. Ales com adargues de l’àngel de la mort que les empra de matalàs i coixí quan s’adorm.

Els símptomes començaren quan me’n vaig adonar que cada matí em posava la roba davant darrere.

Em va dir la padrina Concepció. «Senyal de seny magníficament punxegut. Vols, retroactiu, tornar enrere. Fas bé. Aprofites l’avantatge prodigiós que et dona un recer segur, d’ençà del qual observar, amb tota equanimitat un futur mortífer.

«Corrent enrere, milers d’anys et van mormolant a l’orella interna els secrets més enginyosos dels morts més vius.

«Vius en (i veus) la fragmentació de les costures de la realitat racional.

«Regressivament, en reversió devers molt més fèrtils predis atàvics, amb quin dinamisme les obres mestres de l’enginyeria les sotmets d’esme a la robusta digestió de les analítiques rigors de les comparacions analògiques.

«Amb quina crònica acceleració no has anat saltant pels cims turbulents on es gestaren totes les fantàstiques conquestes del miscel·lani còsmic atmosfèric geomètric, més plausible, ocult!

«Fiblat abruptament, remuntant el solc eteri dels més fulgurants dels genis de l’avior, et fas gran, gegantí (gnom irrellevant que no semblaves en néixer), vora les reforçades vores del riu eteri que sembla singlar i solcar l’esotèrica galàctica.

«I saps que les diferents cosmogonies no neixen altrament que per sobtades atzaroses al·literacions. I que res no és secret. Que no hi ha misteri. Tot és simple i ximplet. A la babalà es creen els mons.

«Salut mental és sobretot allò que cal. Ben estudiat, tot es comprèn fàcilment. Féu en Hazlitt, ‘Algú clafert de secrets és un malparit o un imbècil — o alhora ambdues coses, és clar.’»

Amb rampells ara d’ascetisme ara d’esteticisme, tot em venia a l’enteniment ja previst i conegut, com ara si ho revisqués. Comprenia cada subjecte a la facultat, abans d’haver obert cap llibre ni sentit divagar cap professor.

Per ciència infusa, havent apreses totes les precondicions, els prerequisits, les conseqüències científiques s’infereixen i s’extrapolen totes soles.

«Has usurpat, abstretament omnívor, sense cap mena de lascívia, les lleis més vandàliques de l’hematologia. Domines, meteòric, sense bellugar’t de la taverna, on assaboreixes quietament ton curaçao, els secrets més inassequibles de la meiosi. No sé pas com t’ho fots. De tota manera, un màxim de puntuació.

«Els altres estudiants, promiscus i lleigs, estipendiats i supinament ignars, i amb els ventres exposats, jaguts plaentment i cofoia als coixins dels llimbs on, cretinitzats, es jaqueixen fascinar i embalbir pels ensopidors crims fenomenalment bigarrats d’una història maleïda, i llavors sovint, tot d’una, impel·lits per la possessió, la influència, interessada, sortint d’espetec a l’encalç d’altres tèrbols caragirats i ben lubricats parasitaris datspelsac, qui sabem per deducció mental que es deleixen amb les exòtiques ressuscitacions protoplasmàtiques dels novells més maldestres ídols qui la carn atrita del jovent dement adora amb deliri, insadollablement cobejosos, rapaços insofribles, amb càustica serenitat, tu, simultàniament, sempre evitant els innombrables riscs de sobtada extinció, i mai no fotent cap cas de la polsegosa retòrica ni de cap altre infecte romanent líric, mai tampoc no permetent que ningú et pari el parany de la interlocució que, amb molt avorrible pudorada, no duu mai enlloc, acrobàtic com anguila te n’esquitlles, espectral, vers la serena observació dels fenòmens discernits per les més sensacionals agudeses intel·lectuals.»

Un gripau romania il·lès, assegut al seu tron. Estatuesc, inescrutable. Esperaries debades i eternament que se’t suïcidés. Per què ho faria? Era qui jutjava tos moviments.

Creu-te’l ninot insensible, amb un engranatge que anc no tombarà en pana, per al teu detriment. El gripau és filosòfic.

Ben a prop, la pirotècnia de les singulars formigues assenyalaven de lluny, molt lluny, on les engrunes d’os rostat pels gossos subterranis no romanien.

Eren els gossos qui, llurs lladrucs pròpiament escanyats i doncs inoïbles, i mai no fent tampoc enllà d’un parell d’eixems de llongs, acompanyaven amb equanimitat en Mandràgora.

Originàriament, en Mandràgora era, immemorialment, un nan molt llest, maquiavèl·lic, qui, adés engendrat al ventre de la terra per la darrera lleterada caiguda del vit trempat d’un penjat, creix, efervescent i hipogeu, prop dels alardons que encaminen el calm setí blau de la torrentada de la duad (portadora tranquil·la dels morts vers el repòs).

I d’ací no gaire, també ell, com tothom, de decaient i decandint passarà a difunt, son decés, per a qui el dissequi, indeleblement segellat.

Al cel hi espetegaven les fulgors/ Ans no aparegués l’home perillós.

Era el manescal Dràgora. El ‘man’ Dràgora, es pretenia filibuster, alliberador, mes en realitat, era, com gairebé tothom, un altre gnom maquiavèl·lic qui només cercava les satisfaccions d’un cos, qui, tanmateix, en el seu cas, com en el meu, se satisfés tot sol. Salut mental, com recomanava la padrina, vol també dir ésser conscient que un cos no val re si no esdevé màquina que funcioni com cal, que se sap donar doncs a si mateix els simples plaers adequats. Si té fam, menja. Si té son, jeu. On li pruu, s’hi grata. Tot plegat, immers conscientment en un humil ben ésser si fa no fa prou delitós.

En Dràgora menjava exclusivament gripaus. Se’ls empassava sencers. Era ell qui, aleshores força inspirat, els cavalls albins o àdhuc els cavall d’un lleu blau cel, els pintava de ‘blau nit’, i els encolomava i venia molt més cars.

La filla dels veïns, n’Epimetea Plegamans, amb la qual, quan cresqués mica, m’hauria volgut eventualment mullerar i tot, era una minyoneta primeta i esporàdica, secardina i espasmòdica; semblava verament un insecte. No pas sols això. De més a més, aquells dies, prou se’n creia, ésser’n un; un insecte llunyà, es veu, tornat recentment de Mart.

Fou ella qui, a tall d’insecte, valenta i indiscernible, indetectablement doncs, en pispà un. Tornà a l’hora de l’aurora, on el Sol eixia darrere seu, gloriosament victoriosa, ella damunt el seu lluentíssim cavall ‘blau nit’.

I deia a tothom, extremadament orgullosa, «Nyah! Soc jo, qui vinc de Mart, amb el meu màgic cavall més bell ni car!»

Tret que en acabat, l’endemà mateix, plogué de valent i el seu cavall es despintà. I la vergonya li féu perdre uns quants de dies la xaveta.

Pels camps de Mart, insectes militaristes ens eixamenàvem molt capdeconyadament amb iracúndia estúpida, vinguda d’enlloc, només de la ignorància ambient.

Quadriculades formacions de drons i clons, monòtons borinots, trepitjant damunt la pols, repetíem i cantussejàvem, panteixant, fins a l’agredolç vertigen, fades consignes.

«Ens nodrim d’oradures
I esdevenim tropes vic-to-r-i-o-zes!»

«Fibléssim sense embuts
Sempre tindrem l’honor
De raure sebollits
Soldats desconeguts!»

En tornar de Mart, d’això ens n’adonàrem, que ens assaltaven uns desigs inconfessats, sovint ni volguts reconèixer — unes pulsions d’insecte molt ocupat en...

Un insecte, sí, qui es cruspeix qui es carda. Qui al mateix temps es carda qui es cruspeix. Unes pulsions d’insecte estranyament sacsat per abruptes detonacions al cervell. Sordes detonacions que no denoten sinó vanes vàcues vagues dubtoses ombres.

Ombres d’un passat inexistent. Car tot passat és ficció. Tot ficció. Mai no s’esdevingué del tot.

Les apagades detonacions... Pegats, pegots, pedaços, fraudulents en una molt rudimentària memòria. Il·lusòries esdevinences poblades per impostors inagafables, per suspectes efímeres fantasmes qui semblen bellugar-se per impossibles laberints sembrats amb tremoloses connotacions, instantàniament evaporades.

A la llinda de la casa que ajudava a pujar, el fuster no es veu la biga a l’ull. La biga a l’ull et fa veure allò que no hi és, allò que no hi ha.

Vista amb la relativa llunyedat del temps, tota casa esdevé isnellament ruïna. Cada ruïna dubta un instant què esdevindrà en acabat.

Esdevindran les cases arruïnades cases novelles?

Esdevindran volcà? Oceà? Camp de blats? Bosc amb bolets? Parc? Selva? Roquissar? Glera? Llera? Què?

Esdevindran forat d’oblit.

Tant se val. Tot açò tampoc no vol dir re. No venim d’enlloc, no anem enlloc. Som on som, cruspint i cardant. I ocasionalment escoltant molt atents i immòbils, com ara ambrats o marmoris, les veus secretes de la macabra trista sinistra natura, sempre de grotesca conxorxa contra teu, per a esborrar la ficció de l’estrany inestable ninot qui en realitat no ets.

Filòsof gripau ert qui aviat tot d’una cap altre gnom eixit d’enlloc cruspit no s’haurà.

On? On...?

Havent tornat del rabeig a les sorres de les platges als oasis polièdrics de Mart, amb aquell paràsit majúscul a l’ull, no vull pas veure-hi enllà. De què serveix? Car què hi albirava, al capdarrer? Fos allò que fos, què em valdran sinó qualsque pobres sarcasmes d’abans de l’espetec?

De Mart estant, te n’adonaves millor.

Com qui esmoladament escriu amb un estil damunt un pany de cera, i amb estilet d’himenòpter, hi havia, amb urc molt pregonament gravat, a cada caire de cada marbrada estela palplantada enmig d’arreu, les darreres recomanacions de les padrines de l’espècie.

Amb raó t’atiaven a esbrinar (i amb zel de pterodàctil garfint la branca més alta, instintivament alarmat pels crits predictors de l’astre proditori qui sobtadament empassat per gola impalpable esclatarà tot-destructor) foscúria claustrofòbica endins del firmament sempre catastròfic.

Cert que tant d’esguardar cels enemics, menfotista te’n tornes a la fi, abans no crebis definitivament.

Hom, en tot, al capdarrer s’hi escarrassava inútilment. Com inútilment t’escarrassaves — Idomeneu, te’n recordes? — massa bon noi, ficant la pau entre accipítrids i còrvids.

Hom s’escarrassa debades en empreses impossibles. O sense solta ni volta. Cal reconèixer-ho i prou. Com qui, en acabat de gambar-hi extenuadorament, arriba al capdarrer al cap del carrer, i se n’adona que no n’ha trobada pas l’adreça, i gira cua, i es tomba, i vol tornar-se’n, i troba que tot s’ha fos — cap casa ara, cap carrer.

És com els patètics aterrits bípedes qui voten, enganyats, qui potser s’esmen, caps de trons, que de quelcom o altre prou els servirà, quan és clar que de cada vot els qui manen se’n torquen l’horrible roseta. Procés inic el de l’univers, tipa aranya qui ja no sap què menjarà. S’afalaga que el seu ventre de meuca és una enclusa, tret que és palès que és una umflor malalta que es troba a trenc de fer un pet absolut — puta amputada incerimoniosament.

Hom s’allera el món sencer de predi propi, hom s’ha lliurat un permís molt personal d’anar arreu on li roti ni plagui ni on triï, i no pas que de més a més no hagi prou alfarrassats ni sospesats els obvis riscs que, maleïts (molt brutals grollers barroers ignorants miserables) saigs ficats als mèdols dels avars i molt lladres propietaris, no se’l cobrin com si fos peça de cacera.

Car tot és inútil, hom s’ha disfressat d’ínfima feristela qui només es belluga de tosc mendraig a tosc mendraig, tantost les condicions situacionals són invivibles per a tot altre animal (extremes foscors, fredors, boires, botorns, ciclons, incendis, diluvis). I hom és llavors enlloc i pertot, verd insecte — mai percebut, mai ensumat.

Com l’estrany muricec qui s’envolà encar més lluny que no pas eu mateixa, eixint, ell, de refrescant oceà al cor glaçat del Sol, i sentint, indesxifrables, les misterioses veus dels pagesos solars rere llurs rars arreus — si fa no fa com així, eu mateixa entre els delusoris babuïns o bípedes.

Hom s’ha ficat sovint i amb tota seriositat arrapat al vidre d’una finestra. Hom, massa vergonyós, no hi deia re, no feia cap soroll, no es feia gens notar. Hom hi era invisible, un insecte negligible del tot.

Llavors, hom se n’adonava que tot allò que hi passa als llits és grotescament obscè, pitjor àdhuc que allò altre que hi feia el bon d’en Procrust i tot.

Tantes de patètiques quequejants explicacions en cròniques mancades temptatives d’aparionament! Els prepòsters enjovats en matrimoni bufant infructuosament les cendres de les passions dissoltes!

I quins escarafalls de tabalot acollonit, vós! Les histèries, les perversions, les brutícies! Els dicteris, els torts, els esglais! Quina exacerbada agror en les sobtades còleres. Quines morts més lentes i fastigoses! L’exasperant prudència dels moribunds. I arreu quins descobriments espasmats de símptomes!

Quines malalties amagades més repugnants! I els suïcidaris... Tant de tarannà empedreït part de fora que esdevé extremadament pansit i capficat en acabat. I quant d’abús tot plegat. Quants de trets criminals que per graus van adquirint esfereïdora expressió. Quanta de ferida mútua i pròpia! Com malden tots plegats a fer-se mal!

I en acabat maldiran — nyah! —de la crueltat de certs insectes!

En canvi, què? Cal albirar, tota mena de preteses proeses, amb l’ull menfotista de l’inescrutable llangardaix d’en Prat de Lamartine.

Hom es plega de mans com les exemplars calatees mateixes (plantes epimetees qui són com ara belles deesses galatees, qui es retransformen totes soles durant la furtiva nit per a exhibir-se més resplendents el jorn), i es remet a re.

Amb allò, en Dràgora, ell i sos ocs sempre solidaris, satisfets rai. Els pares de n’Epimetea els han tornat, indemne, el naquis negligible albí qui la tronada despintava — el cavall dels esfereïdors ulls roents embolicats per l’aterridor ‘blau nit’.

Xiroi, agreujat pels pròxims, i meritori doncs de recompensa, diu que es voldria presentar i tot a les eleccions.

Ara, que quina injustícia, oi! Ni els cavalls ni els ocs no hi podrem votar!

Això de més a més. A part que de guanyar, no et fotis pas il·lusions, Dràgora. No guanyaràs mai; no ets prou corrupte ni idiota per a ésser escollit pels imbècils votants. A part que, ehem, ja em perdonaràs, el teu aspecte, la teua migrada aparença, amb vuitanta-cinc centímetres d’alçada, i això amb sabates altes...

S’emprenyava el gnom quan, amic seu i tot, li feies al·lusió a la seua petitor. T’atiava els ocs que et mosseguessin pertot arreu, i havies de parar compte, quan fugies, que no caiguessis i et buidessin els ulls a cops de bec. O que l’insultat albí no et fotés guitza. Quin paper! Sorties de la quadra rient i esperitat.

S’havia enderiat en Dràgora (el qual no és pas que ell mateix es digués de ‘gnom’, però era objecte de si fa no fa oculta riota el fet que ell mateix emprés el mot ‘gnom’ per a dir allò que els altres en dèiem ‘nom’, o a allò que en dèiem ‘hom’), s’havia enderiat, dic, a esdevenir-ne, doncs, polític. I aprofitava qualsevol plataforma per a presentar, cridant, el seu programa. Un programa on les veritats que pràcticament ningú no vol sentir mai dites eren estridentment esbombades.

«En aquest món, gnom s’ha de fer fotre, i callar. Tot i que ‘totgnom’ el foti. I com més el foten, gnom més calla, car, tantost obre la boca per a dir el gnom del porc als qui (jutges, polítics, propagandistes, capellans) només li venen merda d’ençà de tots els diaris i televisions i repugnants pantalletes de comuni-cacacció (és a dir, de merdosa falòrnia) immediata, el fan executar, el fan ajusticiar, el fan torturar públicament pels bòfies infames.»

Volia avisar-lo. Que parés molt de compte. Prou em va dir la padrina que qui no vigila prou, per massa vivaç, els cretins el lobotomitzen.

Tot impertinent transgressor, amb la indecent clandestina dèria d’atiar la plebs, per a obtenir-ne qualsevol subreptici ressò — sacrificat encontinent, avenc avall pel zoo tenebrós on es mouen els horrorosos despietats assassins privats de tota consciència humana — ço és, els botxins del cuir mal adobat, i els bòfies i els jutges de rigor qui fan la feina bruta de l’hipòcrita poder.

Entre els quatre veïns qui l’escoltàvem, hi havia, per exemple, en Domènec Esquirol, l’esquirol esquirol. El guipava de cua d’ull i no me’n fiava gens.

Es veu que, adés, quan tots els animals declararen vaga de viure, vists com es veien molt abusivament espletats pels enemics, i doncs s’anaren suïcidant, l’esquirol Esquirol féu l’esquirol, i es declarà doncs animal molt recte i com cal, clafert de seny (ço és, d’estupiditat), sempre entès i totalment d’acord amb les amoroses autoritats, i prou es negà a suïcidar-se com tothom altri.

Llavors anava distret amunt i avall, mastegant allò que trobava, i tot d’una, amb un llambrec, se n’adonà, en silueta (retallada pel Solell rodó qui ja es volia pondre), dels equins testicles de son espletador, l’home amb el cordill, l’home amb les xurriaques. Hi hauria pogut fotre mossada, ca? I tant.

Se’n recordà aleshores de tantes de marginals cicatrius que li marcaven el cos, xurriacades d’altres jornades, i acotà el cap i presentà l’esquena perquè l’home del cordill, destraler, o bé el xurriaquegés un altre cop, o, hipòcrita, li donés, mercès al seu bavós devot capteniment, qualque altra inservible medalla, que, carranquejant, morosament, també aniria a afegir al seu inútil armariet de ruques curiositats.

Obsés pels bonobos, desenvolupava absurdes imaginatives teories sobre llurs faisons de creure i de pensar; creia així mateix que l’escalunya de Catalunya somica quan de tu s’allunya. Etcètera. I doncs que només amb màxima bondat, tothom en una bassa de pau rabejar-s’hi pot.

Carcamal drapaire, no li vingueu amb d’altres foteses sobre justícies i abstraccions d’aqueixes que no volen al capdarrer dir re.

Tip dels afalacs i les bones paraules dels destructors, tanmateix, com més pollós ni arnat, ni nafrat pels càstigs, més no ha amat de portar a tothom la contrària.

Només admira, a distància, els més granats qui conreen el risc, els qui amb llur repapieig lasciu rebutgen tot ajornament de la revolució, i escarneixen els procrastinaires amb escarnots que els estabornirien, si els trapelles diferidors gaudissin d’un mínim d’amor propi, i al capdavall no fossin tot plegat uns botiflers, uns maleïts traïdors, que és el destí indesviable que pertany a la multitud covarda i malànima.

Cobegen haver allò que no han i que d’altres tanmateix hagueren, i com els qui, enllestida la batalla, despullen despulles, plagien a tentipotenti.

La despulla del purità rau nua damunt el marbre del taxidermista. La dona qui el sobreviu vol que el taxidermista lleixi naturalment en estat d’invisibilitat la tanmateix si fa no fa calculable constel·lació sexual del purità; vol que romangui oclosa, vull dir, oculta, amagada, car en vida el purità mai no permeté que ningú (ni déu, és clar) li veiés ni pirulinet ni collonets.

L’al·ludida femella seua tampoc; en realitat, encar menys que els altres. Un purità només es pot mullerar amb una puritana — i doncs tot collonut.

Era sempre estrany que el purità pixés a la porcellana sempre en posició horitzontal; quina mena d’aparell urinari devia doncs dur? Només el taxidermista ho sabrà. Un home (el taxidermista) jurat (per ‘déu’ si més no) al secret més hermètic.

Jaquim-ho córrer. Totes les nostres mesquines sospites seran incorrectes.

«Recriminaves tothom, i de tot te’n planyies, te’n rancuraves, Esquirol.»

«Què dius? Rancuniós? Gens! Ni rancuniós ni reganyaire; no rancur mai re a ningú; que tothom faci el que vulgui; mentre no m’empudeguin, no els en faig retrets ni vull plànyer-me’n; de què em serviria? I al capdavall prou me’n fot del tot, cap interès en llurs mandangues ni tripijocs, au bah! No tinc res a rancurar-me ni de què saber-me greu, no.»

Havent atès l’oasi encar em rodava el cap; m’asseia sota la datilera, i annex a una pantera adormida, meditava, i assolia en l’ascesi gairebé l’èxtasi; em deia de columnista de Satanàs, i em veia al nucli del seu domini, entre salaces verges i d’altres nues esfinxs criptògrafes qui es rabejaven com becadells en indolents banyeres que en realitat eren antigues escopidores on hi escopinaren tants d’escribes filisteus i subliterats, jaguts a les poltrones de cal dentista com sibarites qui suessin penosament i sense feina als mèdols del desert.

Una humil i càndia erecció assenyalava un cel ultramarí, i sense cap mena de tocament hi esclatava al bec punxegut com parallamps la tempesta de la lleterada.

Amb la buida saviesa dels pedagogs també em volia al marge de cap orquestra de vells cadàvers despenjats de forques de cruïlla, els quals com suaus granotes qui suessin mels, se saltaven, deliciosament rítmics, ells amb ells, al cavall fort, i els viscosos violins que llurs arquets mentrestant acaronaven aixecaven llurs clams i reclams entre les meues neurones, en formes d’al·legories i d’incidents envernissats en els metrònoms dels pansits eons.

Aquells estimulants vagareigs i les distorsions dels miralls contorsionats del meu loquaç niu del llenguatge emmagatzemat es fomentaven en els raigs solars que naixien del cos d’una venus qui a mig rostir a l’ast adreçava al populatxo, fungibles com icebergs, silencis de museu on antologies d’òrbites galàctiques, en llurs sengles coreogràfics perímetres, oferien l’espontània pols de llurs climàctics i anticlicmàtic espectacles.

Un colós, i sota seu la plètora de colossals femers que el seu darrere no produïa, treien a l’engir estults ‘ohs’ d’admiració pregona.

Amb un cap que era una mena de clau de volta que servava l’empiri sense estels (mes força ple de llampecs), el colós amb cabells de corberes i llàgrimes d’emoció que li penjaven com gúmenes fetes d’argent viu, somorgollà els seus dits com flagells als feus interdits de les vinyetes veïnes.

Frenètics i claferts de sospites, els habitants contigus, els larvàtics, els al·lucinats, els opiomaníacs, els morts de fam, els esmicolats, els elegíacs, els esborrats, els duts per la inèrcia, els renegats, els sacrificats, els misantrops, els sifilítics i els miniaturistes, descolgaren a la fi els queixos llongament colgats en l’humus de la humiliació i la resignada actitud, i amb les dents i els queixals romanents que se’ls fragmentaven com ceràmiques caigudes de les façanes viscerals de l’hemisferi del globus que els encloïa tots, amb ferotge ineptitud, incisius llauradors amb l’obsessió de la dinamita, començaren d’esgarrapar-hi amb manetes de talp.

Una pruïja em feia parar lero. Una pell tota acolorida per taques tremoladisses, com ara si fos mig habitada per bellugadisses tàngares.

Allò també em feia veure sovintejades fantasies puerils i d’altres contes de capçalera.

Orfe trobat entre les sospitoses algues, en enigmàtic oasi de terra incògnita. Hi havien acampats adés, d’ençà de no gaire estona, qualsque bàrbars escàpols, calia creure, qui tocatardans tornaven d’assetjar, horda enemiga, sense gens de reeiximent, i doncs no gaire dilatadament, els mimètics acadèmics qui a la universitat de les mediocritats botifleres perverteix ingents tribus d’envaïts, ocupats, caragirats, i d’altres mussols i criminals pòstums (pòstums, car havent perduda la noció de qui eren, és clar que van pel món morts).

Damunt un petit niell si fa no enmig de l’estany, el cresp del qual sots la lluna plena clarejava adesiara amb reverberacions argentades o, millor dit, de löl·lingita, un plor de prosòdia inaferrable (per això sabíem que procedia d’aferrissada gola bàrbara) ens colpia, ma mare i eu, els cuquets de les orelles.

Desconfits, gairebé a les acaballes de dècades d’itinerari atzarós, durant un curt sojorn vora els darrers arbres, abans no s’esvaeixen en l’acromàtica sorra, obliden, els sinistres transhumants, entre d’altra ferralla d’obliterades màquines bèl·liques, el bres de filferro, sots la lluna, igni, on l’infant ganut no afebleix pas, ans augmenta, ara que ens deu sentir prop, el volum de sos brams de plany.

Entre juraments, lamentacions, calúmnies, i ordres malèfiques, tot plegat esventat amb insistents sorolls de botiguer robat, amb els trets turmentats, tant el bisbe horrorós com el batlle gangrenat, rivals, el nyec de la bassa, se’l voldrien apropiar per a cruspir-se’l rostit, segurament.

Encar del tip del tiberi de suara no feia pas tres hores, els fal·lus, les vísceres, i d’altre bocins excel·lents de carn tendra de malastruc captiu, li fugien arreu, cinemàtics, de la boca farcida, al bisbe panxut — i el batlle incestuós remugava malparidament, dient que ho trobava esotèric, i una pèrdua de mestratge eclesiàstic, i de retruc una betzolada imperdonable de demostrar, a la mesquina pollosa afamegada soldatalla, una tan matemàtica desídia, perfectament designada per a aixecar tota mena xorcs motins i tot.

I és cert que, amb els nervis de més en més exacerbats, no sé pas com pensaven els altres, mes personalment, tots els símptomes de la mania escapatòria se’m descordaven, desfermaven, amb menys i menys de retrets ni noses.

Compartim, l’escàs boldró imaginari dels qui sense dir-ho pensem el mateix, l’exaltació del més heroic dels sorges, ço és, és clar, el desertor.

Era, tot i la meua nul·la educació, un homenic d’idees, i àdhuc (qui ho hauria dit, un gnom tan lleig, d’aspecte absolutament pallús?) d’hipòtesis. Amb els músculs de qui les barres de l’argue li tocava exclusivament de fer rodar en vaixell pirata, de llonga data esdevingut foll derelicte en costa perduda d’illot aràbic, un grapat de vitualles amb la violència que calgui pispades de nit, i amb coltell a la boca, els teixits del cos tensats com l’epilèptic, cames ajudeu-me, esdevinc, darrement de continu, en el meu magí, l’ardit desertor rere l’ardida mama.

Com endreçar els, tanmateix irreparables, torts infinits fets pels cobejosos violadors i assassins qui, com la merda trufada de verí qui són, sempre suren a manar?

Car pertot només els balmats merdes, i la merda vàcua, volen esdevenir ‘homes’. Prohoms. Homes de profit. Caps de facció. Caps de col més grossa, o múrria, o cofoia, o cretina, o cridanera.

Car què és tot plegat ésser ‘home’ sinó d’ésser esquelet i carn qui, umfladíssims de vent deleteri, es deleixen de mort? Cop de glavi, i au, escapçat per la meitat.

No val pas més d’esdevenir, sense cap mena de verinós engany ni autodecepció, de bon començament nul?

D’espetec, de sortida com qui diu, tot l’horrorós trajecte ja fet i enllestit?

La nit s’havia feta d’espessa fosquedat. I era aquella nit ma mare, doncs, qui veia occir d’estranquis qui es veu que amb l’enemic col·laborava.

No ens hi vèiem de cap ull. Som a ca nostra, tornats de lluny. Tothom hi era a les fosques. Havíem perdut el corrent un cop la nit feia estona que havia tombada. Sense haver-hi pensar abans, d’una revolada, uns quants ho aprofitàrem per a ‘silenciar’ (no pas que no n’haguéssim mai parlat abans un parell o tres de nosaltres, com a conjectura, com a desig, d’una faisó imaginària, suposant que es presentés la possibilitat — i en dèiem llavors, i molt escaientment, de silenciar-lo — no eliminar-lo o liquidar-lo o quin altre verb eufemístic — justament perquè era un xerreta) en Sal·lusti.

I tant, en Sal·lusti, havíem descobert que era un maleït ‘fizgig’ — un xerreta! — pitjor, molt pitjor, és clar — un xerreta per a la bòfia de l’enemic — un meuca llepaculs dels bòfies invasors — i naturalment un datpelsés per als repulsius bòfies de l’ocupació.

Li abellia molt, sembla, d’assistir a les sessions de tortura dels companys qui denunciava. Els bòfies invasors li alleraven que els pogués mutilar sexualment amb ses mossades — es veu que n’era addicte. Com ho sabíem? Un ocellarra ens ho havia contat. Era un ocellarra qui, quan somiava, xerrava massa.

Quan el corrent tornà, la resta de la família el trobaren asfixiat. Determinaren que segurament era un atac de feridura o de cor, de quelcom paregut. Tret que sabíem que la bòfia enemiga voldria fotre-hi el nas.

Un dels llurs mort tan sobtadament, és clar. Cap de nosaltres quatre (els dos qui li servaren braços i cames damunt la cadira mentre jugava, abans no se n’anés la llum, amb dos de nosaltres, i un altre qui devia esguardar el joc i s’hi afegí amb la bossa de plàstic que de casualitat devia portar a la butxaca, i el quart qui li servava el cap perquè en restés ben hermèticament endinsat) no parlaria.

En realitat, ningú no n’era segur, de qui eren els altres tres.

S’ho imaginava, però la manca total de llum no li permetia assegurar qui fos ningú dels quatre qui ens hi ficàrem. Només sabíem que ho fèiem cascú de nosaltres personalment i prou.

En Sal·lusti era un desgraciat. Un malastruc de naixença. Sempre fotent els peus a la galleda, i castigat a recollir-ne amb l’esponja el fètid remull de part de terra. Lleig que ja era, i sobre desfigurat, la cara quatre cops oscada i pigada per urpada, no pas de cap os polar, ans de gat casolà qui torturava per entreteniment. A ningú no podia saber greu la seua desaparició.

Per sort per als altres (fossin qui fossin), qui desaparegué l’endemà matinet fou la mare. Tothom sabia que partia cap al Brasil.

Si la bòfia mai decidia que allò del malparit Sal·lusti, per comptes de cap atac sobtat del cos tot sol, havia esset joc brut, sempre em podien encolomar el mort a ella.

Em va dir la padrina, sa mare, que ella rai, tanmateix. Ja la podien cercar pel Brasil tant com volguessin, perquè de fet hauria canviat el bitllet, pagant una mica més, i desembarcava qui sap on? A Austràlia, per exemple, on, per començar, es fondria, amb nom canviat, entre les obreres nadiues, itinerants, llogades a jova o a preu fet.

Com no hi coneixia ningú, no hi tenia re a témer. Ni xerretes ni d’altres traïdors. Sense amics ni gaires coneguts, re no pot noure’t. Ni punyalades per l’esquena, ni visites extemporànies enmig de la nit, ni brètols que et demanen préstecs i bondats.

Ni conxorxes ni conspiracions — aprofitant l’avinentesa, i prou, com dic.

De vegades, més tard, molt rarament, hi havia remugat. I me n’adonava al començament, i en acabat n’esdevenia cada cop més segur, que algunes de les persones (potser totes) qui ajudaven amb la bossa de plàstic i sostenint potes i braços del fizgig, eren femelles. No pudien pas a boc, és a dir, ni a cosí, ni a gendre, ni a nebot... Allò que amb mos minúsculs oronells no ensumava, si me’n recordava bé, era flaires i aflats de tieta, de poncella, d’àvia, de cunyada...

(Quantes de vegades no les havia vistes, mut, com es devien dir, elles amb elles, en solius indrets, les recomanacions.

«Cal mai no denunciar re, cap dels torts ni els greuges, ni les nafres, ni àdhuc els fills i els morts qui us etziben de continu. Tota la podrida ‘justícia’ els pertany. Sempre hi perdrem més que no hi perdíem callant. Hom se la pren en sobtat compacte esbart, i tothom hi fica en acabat perquè qui, lliure, se’n feia per la seua mateixa desaparició responsable, s’hagi fet alhora fonedís per a l’eternitat.»)

Vaig decidir ben tost que tant se valia. Prou havia ben apreses, fil per randa, les lliçons dels antics.

Tot es crea tot sol per concatenació aleatòria. Els dogmàtics de les creacions intervingudes pels malèfics poders místics, que en van, de lluny, d’osques, ni de les realitats miraculosos del àtoms ni les cèl·lules!

«No ho diguis a ningú, però, gaire fort, nen, que combregues amb el món natural — no pas amb el vergonyosament ficte de l’uniforme anorreador i l’encefaloparasitari — ni que sents ecos sensibles de les veus sebollides del pobles delits de la història, esborrats amb esquírria pels mateixos criminals de l’existent.

«Para tothora compte.

«Per massa vivaç, els cretins (si més no) instantanis et lobotomitzaven.»

Ho duc sempre a l’esment.



(><><)



42. (Fauloia dels eivissencs del Carib el dia de la mona.)



En Xivàçana Totlomon fou sempre amat per les millors de les padrines. Més d’un amic en temps llunyans prou li ho havia dit, «Ma padrina t’estimava; sempre deia, pobra dona: Aquest boixet amic teu ja se li veu que és tan bon mec!»

De larva a abella en temps de lleure i a ritme salvatge, s’havia fet gran. Emmanillat per la sorpresa i àdhuc l’estupor, te l’esguardaves créixer sense aversions ni escrúpols. Quina meravella! Llambresc i rialler, garrit i punyent com un tauró, no s’avergonyeix ni s’empapussa davant cap situació per insolvent que semblés. Rep sovint, oceànic, sense immutar’s, un tumult d’afalacs.

A ningú no desplau ni ningú en sospita cap mena de possibilitat criminal.

Gentil sense defalt, tantost no demana comiat a la marquesa, i li diu, amb el vult més agradable del món, que s’ho passi d’allò milloret, no s’està pas d’afegir-hi quelcom com ara: «Au, doncs, molt bé, i moltes gràcies, ma senyora, i permeti’m de besar-li la mà amb la qual es torca assíduament la merda al cul.»

Fa riure amablement tothom. Car cosa que diu, cosa que prou diu amb un estil del tot encantador! Sobretot per a nosaltres, les femelles.

«Besa el cul de la geganta; si la geganta no ho vol, besa el cul de qualsevol!» Ja ens ho cantava d’al·lotiu, pobrissó.

Érem als llimbs pacífics i mandrosos del Carib les negres qui bevíem massa de falernum, i conseqüentment desenvolupàvem uns culs descomunals.

Venien estranys mormols de vesper dels ventres de les panxudetes jagudes sota els palmers i els conocarps.

Ens passaven part damunt i ens posseïen les onades de pansiment i, amb elles, les salaces petrificacions, i mai el patiment no semblava pas ésser-hi excessiu.

En Xivàçana feia tombs entre els jagudetes amb una mena de goig encès i aviava llambrecs a les nostres carranxes esfigassades, com si fos un trapella qui aprofités l’avinentesa que, tipes i afeixugades amb la mona de pasqua que ens cruspíem, cascuna la seua, sencera, ens escamarléssim i ens ensopíssim, cinemàtiques.

Sentíem deliciosament com ens canibalitzava els renitents somieigs. I com les seues mans tan suaus no acaronaven mentrestant el negre vellut glaçat de les nostres pells com ara lírica locomotriu qui passés calmament devers aquell poblet fabulós — prou cronificat a les esgrogueïdes pedres tombals de tots els cementiris amb el nom celestial, paradisíac, d’Orgasme.

Hi ha, com cuc gras, un boix de mamella qui, minúscul, va de dona en dona i, ara a un pit, ara a un altre, s’hi aferra renitent com diodora (o pagellida del trau de pany), i, entre xuclades, va dient «bulu, bulu», i tothom li diu, sense fer-l’en cap cas, que «i tant, i tant».

«Enjondre, ultra l’arc al cel de la deessa Iris, on totes les veres fantasies no han lloc, en filosòfica solitud, la sàvia aranyeta qui soc destil·la centellejants idees en nombre fabulós.

«Çasús perxat o quitllat, llorètic, cacatúic, vaig anunciant nuncupatiu com asserenat faraut, amb el meu posat de babuí mut, els mots profètics, ‘bulu, bulu’, i les fartanes marfantes, esteses damunt l’herbei a la xamberga, poc semblen que ni micoia m’ouen.»

Cap d’elles no pensa que «bulu, bulu» pugui ésser cap mena de fórmula d’eixarm o d’encanteri. Cap mena de sortilegi que donés seguicis (és a dir, que encantés qualcú amb pólvores màgiques que el fan anar encaterinat darrere l’enverinador).

I tanmateix ho deu ésser, car, sense avís, heus ací que apareix, fúnebre, lúgubre, litúrgic, l’inic en Loli Navícula, l’exmilitar qui arribà amb els reconsagrats invasors i s’establí a desgrat (seu i nostre) entre els locals.

Àvid, àvol, frígid, incestuós, el cos podrit d’en Loli va mastegant el seu entrepà d’escarabats ben negres i limfàtics, i alhora esclafant a guitzes disgustades, llangardaixos i serps, i llamàntols aromàtics, àdhuc les peretes d’acres o sapotes que damunt coixins de paper un al·lot molt simpàtic no pretén vendre — i, no cal dir, va aixafant totes les flors (és un antòfob) (no gens flòrid ni florístic ni floralesc) que s’ensopega pel camí — els trèvols, les violetes, les orquídies, els gessamins...

També (llas!) les peònies i les camèlies que els petits simis no dúiem encastades o enfilades rosetes endins (per a jaquir ben clar que som de bella i gerda nissaga, i que fórem doncs nats amb la flor al cul), i qui llavors, en aquells agres moments de l’agressió, només rostàvem i rellepàvem, sense fer mal ni nosa a ningú, on fos que romanguessin restes de llepolies, i llobins i festucs esparsos, i crostetes i molletes, sobretot als fons dels plats i els fulls de plata i els papers encerats on les mones no haguessin ragudes.

Ve en Loli, avui i com sempre, acompanyat per un portentós bul o sorollada al fons de l’espai — un bul de retruny constant i recurrent que sembla de terrible tronada o de terratrèmol que s’atansés ominosament. Tothom sap que és inhabitable viure on ell viu.

Totes callem. Hi ha roba estesa i llenya encesa (no només canalla, també bòfia disfressada).

Entre els gladiols i els flamígers iris, paons i dragolins ens els tol·làvem, perplexos, tots aqueixos eivissencs esglaonats heterogèniament i a la babalà, pel prat, a la fotrenca, goludament endrapant llurs tecs, molt dels quals polvoritzats amb polsegueres d’espècies i sucres estranys que ens feien estufornar de valent.

Rere en Loli, mai no gaire lluny, com qui diu, la seua trista ombra, en Jaumet Lleopard. Pretensiós assassí, de qui els bleixos lapidaris en la seua corrosiva intimitat, només reciten el mateix mantra que ‘ans no pereix, tants com pot no n’occeix’, va tothora armat i amb el melic arronsat.

Espera amb candeletes l’instant que son melic es distendrà i arrencarà a córrer, i ell alhora, havent assassinat un bon plec d’humans, milions, trilions, si pot ésser – ai, enyor d’una proesa aital!

En tota societat, hipocondríacs, i d’altres histèrics, malalts del meló en general, no en pot mancar.

En Jaumet s’alleva davant la bòfia tots els crims comesos pel Loli i d’altres feixistes com ell. Ha ops (o necessitat) de veure’s a cobert. A la presó, no hi ha lloc més segur. I ara que ningú se li creu les malifetes, potser en podria cometre, i tanmateix nàquissos budells, s’escagarrina a cada oportunitat.

Pertot arreu al món, psicòtics de tot tipus i aparença fan cap sobtadament, extrets dels ramats anònims del carrer, sentint-se constrets i impel·lits per un rosec o rau-rau de culpabilitat inexhaurible i molt enfonsat, immers segurament ja en la miserable infantesa, i se t’acusen sincerament de crims comesos palesament per altri.

No els cal ésser, als bòfies, gaires perspicaços ni pertinaços, per a adonar-se’n que el trastocat no hi té re a veure, tot i que els vingui bé de tindre’l a prop per a l’avinentesa on calgui acusar altri pel crim d’un d’ells.

En Jaumet Lleopard recull, com adés els simiots, les pellucalles (i d’estranquis qualcuns de petits trofeus a lliurar més tard a la canalla qui ara són als baldadors o a la fonteta o vora mar); les tanca, les pellucalles remudes, a la seua seua carmanyola hermètica (hermètica perquè no s’hi facin, anaeròbics, els saprògens, i així li dura, la teca assíduament arreplegada, eternament). Hermètica també la cantimplora que ompl amb les llàgrimes guaridores de la lasciva penitent.

Pobrissó, si vas prou afligit, prou cal desbotar la cosa, l’ofec. Faràs ben fet. Cal esbaldir a l’aire net l’esclafadora pena, company. Atès altrament que no te n’estorcies pas, sinó aprés haver-la rebutjada, ostada, expulsada, amb crits d’angúnia i d’angoixa, i les adequades xurriacades més o menys penitencials.

«Sempre he tinguda una ànima d’esclau. De petit somiava esdevindre’n un, el millor, i fer-ne carrera. No em volia pas de cap ofici, com els altres minyons, ni fuster ni psicoanalista, ni cap d’aqueixes ximpleries. No volia mai guanyar doblers. No volia mai haver de pagar imposts que només engreixen els malignes paràsits, els buròcrates de l’estat, els capellans, els militars.

«Somiava que cap propietària dels encontorns m’adoptaria de tendre lacai per a fer-me fer-li tota mena de feineta sense importància.

«Li escriuria, mentrestant, poemes de tall aribauesc. ‘En llemosí lo meu primer vagit/ fou dedicat a ma dolça patrona./ De tots mos mots ni un no és estufit/ mentre sec pensarós en ma poltrona.’

«Propietària rutinària i sense ínfules, modesta, humil (a desgrat de sa indestructible fortuna), m’encomanaria de parar-li la taula, de fer-li massatges (sense cap mena d’intenció venèria), de fer-li de vigilant nocturn amb escopeta de caça, de passejar-li ara la canalla, ara la canilla — tant se val, tètrics bestiars tant l’un com l’altre.

«I sempre em romania estona per a l’estudi privat, i per a observar, anònim, finestres enfora, l’espectacle ridícul i carrincló dels malastrucs enxampats per les constriccions imposades en societat.

«O li preava els rulls. Uns rulls tanmateix deplorables, de bruta vellarda, fets com qui diu de rebecs filferros burells, i que de més a més fotien una pudor de podrit que tot perfum que s’hi afegís encar no empitjorava.

«O la patrona volia aprendre teosofisme swedenborgià, i tot i que el tit no sabés gaire què fos la cosa. Me li presentí, doncs, com ara recomanat per una agència de repartir feines, com a expert en metafísica, i doncs molt versat en la cosa estranyota que ella volia dominar.

«O, predestinada a la preordenada absolució, la patrona altrament dominant rai. Grossa i pràcticament immòbil, concagant-se i tot a lloc, quan li calia, al fons adequat de la seua vasta cadira de braços, era ella, de fet, la indiscutible directora qui menava totes les (força productives) activitats criminals d’una família mafiosa i assassina, i doncs molt religiosa.

«Amb la meua cara d’extremunciat, desnodrit i desnerit, m’era extremadament fàcil, no sols de fer’m passar per poètic o elevat i espiritual, ans àdhuc, com llavors, molt calladetament alligat amb amb els imaginats àvols poders ocults.

«Esdevingut cínica patum, àdhuc pretenia aquells dies de tardor d’ésser la personificació de l’oceà. I enigmàtic, havent tancats els ulls, amb els ulls plorosos, gronxant-me alhora com solcat per calmes ones, deia escoltar, amb immenses orelles d’aigua, de les fulles qui desconfites tombaven, els lletànics ans planyívols mormols que amb llurs frecs arcans elles es conjuminaven, congriades pels poders sublimats dels ambrats reialmes del més enllà, on els llambreigs a l’horitzó efervescent, no s’eixalbaven altrament que quan el seu visatge meravellós no es denyava de tol·lar-hi gens.

«Només amb el seu permís, més tardet, amb xinel·les de setí, se n’enfugiria, rosaci i occidu, el Solell. (I així anar fent.)

«Molt intuïtiu torsimany fil·loide, aprofitava llavors per a interpretar’n els nostradàmics oracles. I, enfilat dalt totèmiques bastides de fum, parlava de temàtiques esquemàtiques, on en els esdevenidors dels caòtics abissos, cossatges i menairons banyuts no rostien, més que no pas llonges ni rostes primes, enormes trossots de carn molt greixosa, mentre jo, l’innocent taumaturg, soc fora recollint flors silvestres (i d’estranquis qualque poncell entre les buguenvíl·lees) per tal de fer’n un pomet que pogués oferir molt reverenciós a la patrona, quan trets sonarien, i sense remordiments, em caldria agullar’m amb l’escopeta per a atènyer un altre rodamon qui vindria a amenaçar la pau del domicili consagrat...»

Amb tot, ujades de mastegar, en un fastijós mateix monòleg, fàl·liques canyes de sucre, en la tòrrida tarda, sota les tanmateix prou distingides mimoses, i, damunt, que ens exhaureix qui-sap-lo la massa diguem-ne perceptiva ni emocional volubilitat d’aquella lànguida melodia que un virtuós o altre del balàfon no s’ha avingut de perbocar’ns, les obeses mènades ens bellugàvem ponderosament, badàvem les nostres molt bigarradament policromes ombrel·les i, havent esdevingudes a la llarga monòtones com actrius qui s’empatollessin, recurrents, en nigromàntiques hermenèutiques de mal pair i bon esporgar, potser ja una mica gates, gens empegueïdes, no trobàvem millor remei que de despullar’ns una micoia més.

Suor apegalosa, tots ens pruu com si ens banyàvem en llet de bòtils (figues verdes).

A la fi totes anem de pèl a pèl, com el jorn on ens pollinaren, vedellaren, anyellaren i sobretot garrinaren.

I somiem en amens calzes i greals que excel·leixen, reeixidament sobreïxents, en les mills ni més refrescants begudes.

«Saps què? De set em mor, Rafela. Prou em beuria un bell got de llet de somera. Perquè no endegues un bon uc que el teu Maneliu no em porti un got de llagrimetes de la fonteta de santa Magdalena, vols?»

Justament hi xipollejàvem, vull dir, els embrunits embriacs. Ens hi rabejàvem, a la pica de la fonteta que no raja pas aigua, ans llàgrimes beneïdes, i també als tolls fangosos de la voreta, fets per les mateixes escatxigoses llàgrimes que, del rústic broc, no n’anaven degotant, incessants.

I, prou lúcids nogensmenys, guipàvem amunt, d’ençà de les aigües miraculoses estant, i les fufes llanudes de les matrones, i les fufetes totes toses de les minyonetes, aquestes darreres semblants a osques de vidrioles on ficar-hi els centimets (i quin deler, i com ens en feien, de pessigolles, els tous dels dits llavors, com si ens cerquessin tots solets les butxaques que no portàvem — i ni que en portéssim, què — malament rai, car sempre anàvem escarrutxats), eren també fenòmens extraordinaris. Es venien les femelles a rentar i fregar els cotxons perquè el magdaleó miraculós (no calia pas sabó!) de la santíssima marcolfa no els els resguardés d’aitanta de malaltia ni zoonosi.

Ja tornant del tresc, cascuna devers ca seua, caminàvem entre síndries. Albiràvem distretament els petits conreadors ostant pardals de la bardisses.

Oíem, ci i lla, els plors de joia de molt de menut en veure’s finalment adreçat de la maneta al refugi casolà, i doncs alliberat d’aquell maleït dia assenyalat. Quins suplicis no havien soferts a qualque racó abscòs de la jungla? A cap cantó obscur, quines tortures?

Gairebé de sobte, espontània com sempre, la nit se’ns ensorrava damunt. Eixien els xicaloris. Al cel queien els lírids.

Uns gemecs de tall humà a caire de selva ens atragueren. Era, pobric, en Xivàçana, cama ací, cama allà, força destarotat ni fet malbé.

«És viu encar...?»

«Si gemega... és clar.»

«Al·lotiu, qui t’ho ha fet?»

«En Lleopard...»

«Vols dir?»

«O potser l’altre...»

«En Loli?»

«Aquest, sí, en Navícula... Llevat que tot seguit l’altre... en Lleopard... em deia... desesperadament... que havia estat ell, ell... desesperadament...»

Ens l’havíem d’endur per força. Si no hagués rebut tan fort, hauria pogut caminar i tot. Però en aquestes condicions... Les bèsties de la nit se l’haurien rosegat polit. Així, curosament, damunt una màrfega i un baiard improvisats, amb penes i treballs, el carregaríem cap a casa.

No pas que, al capdavall, si el salvàvem i tot, no romangués de per vida tot esguerradot i tolit, l’amat boixet.

Que què els diríem, als bòfies, lleugerament ens demanàvem.

I ens responíem, ben naturalment, que no els diríem res.

«Prou els coneixem. Ho empitjoraven.»

(><><><)