del microbi (39)

Trenta-nou d’Aclucallades













Malalties, o del microbi al misticisme: –Pel microbi, la infecció; per la infecció, caquèxia; per l’empobriment del cos, depressió; per les defenses abatudes, por de morir; de l’acolloniment, misticisme.







~o~o~







Bilingüisme: –Em trobava ahir aquella dona pel carrer. Una de les coses que em diu és que amb na Paula sempre se’n recorden de mi, car es mercès a la meua assenyada intervenció que enraonen ara en irlandès sense vergonya ni por.



És que un dia érem uns quants a taula i, entre la vintena de persones presents al voltant, devia haver-hi gent de cinc o sis nacions. Ens enteníem en anglès, com s’entén tothom, barrejat, pel món. Em trobava assegut entre dues irlandeses. Quan em van sentir parlar, passades elles, amb algú de la meua nació en Català, va semblar-me sobtar que s’intercanviaven una llambregada i que feien els inicis aviat reprimits d’una “carota”. Vaig fer llavors una carota molt més palesa i els vaig dir: “En canvi, heus ací que el que no comprendria mai un Català és que, com he notat al llarg de la vesprada, dues persones de la mateixa nació quan s’adrecen elles amb elles no parlin en llur idioma. Dos Catalans sempre parlaran en Català a través de qui sigui. És un dret inalienable, que en diuen. Ara, no veig que les dues, qui m’heu dit que sou irlandeses parleu en irlandès quan parleu damunt meu; no ho fareu pas per qualque desplaçat motiu de ‘gentilesa’? El que fóra potser per a vosaltres ‘gentilesa’ em sembla a mi ofensiva submissió.” Es van quedar parades. No havien parlat mai entre elles en irlandès. No sabien l’una ni que l’altra en sabia! Al cap d’una estoneta, s’aventuraren a dir quelcom en irlandès, i s’entenien! Començaren de riure animadament, esperonades per qualque íntima exaltació. “Aquest és el bilingüisme universal i que cal”, vaig dir, “entre els propis el propi idioma, i tots plegats l’anglès!”



[Els únics qui pateixen en aquest sistema són els anglesos i americans mateixos, privats del goig de saber directament una segona llengua. Com s’ho faran? Els recomanaria que els fos obligatori a les escoles aprendre rus, àrab, xinès. Mai no se sap. No fos cas. I és molt bo per al cervell.]






~o~o~






Home d’inacció: –Me’n ric de les esvalotades anades-i-vingudes, els entra-i-surts, els daltabaixos, dels esverats homes d’acció qui no poden pas fer altre que repetir el guió que els impel·leix al ridícul.






~o~o~






Els anys: –Els anys s’escolen a milions incessants – com allaus de polsegueres. De tant en tant, parpellejaré. Àdhuc, algun cop, em fregaré, amb dos dits d’una mà, ensems ambdós ulls.






~o~o~






Éssers: –Entre les infinites caòtiques sorres, efímeres puces de vanes existències.






~o~o~






Els lèmurs van de cul entre els glomèruls: –Branden els caps, dubitatius. Voldrien escatir què foren aquells glòbuls, planetes, negres, ubics, lluents, que reflectien tota idea, invenció, pensament...



Se n’adonaran algun dia que tot allò que guaiten són ulls? Els ulls dels uns i dels altres.



De moment, però, no hi comprenen res.







~o~o~







L’ull: –L’ull veu l’ull. I enllà de l’ull, res.






~o~o~






Temps: –Temps, allò que en diem temps, no són sinó fragments malcasats d’espai – trilions de re-usables instants – il·limitadament re-utilitzats – anàrquics passavolants – (fins que es casaran al canemàs de l’espai, i no hi haurà doncs ja més instants reviscuts).






~o~o~







Malalties: –En aplec extraordinari, al segle dinou, on els científics inventaven remeis a doll, les assetjades, hostilitzades, malalties es digueren que malament rai, que perdien terreny, hegemonia. Que la gent no es moria prou de pressa. Que calia inventar un mal més greu. “Adoneu-vos-en que, tantost inventada qualque nova malaltia, la gent obtempera, segueix, i comença de morir-se’n. Abans d’inventada, la gent no se’n moria. La gent es moria de qualque xacra antiga. Mes ara se’n moren a cabassos, molt més ràpidament, de la nova de trinca.”



Perquè hom els havia identificat i remeiat recentment el truc de molts dels microbis físics, les malalties tiraren a rumiar cap al terreny dels microbis psíquics. (Físiques, psíquiques: tant se val: al capdavall s’equivalen: una malaltia és una malaltia.) Les ideologies eren malalties psíquiques ja veteranes; els en calia una de més virulent, vet ací. Les malalties inventaren doncs al XIX una nova ideologia: el nacionalisme.



Maltempsades rai a tot el voltant de la boteruda, estrabul·lada, esfera terràqüia. Genocidis per a donar i vendre. A prop nostre, dos nacionalismes molt cancerosos, el parisenc, i el sempre mimètic de París, el provincià madrileny, volen llavors anihilar la nació Catalana – paradoxalment no prou empestada amb aquella nova letal malaltia – per a tindre més espai on sobreviure, nodrir-s’hi.



L’inexistent, tantost anomenat existeix. El nacionalisme és malaltia inventada. Això no vol dir que totes les malalties siguin inventades. Hi ha malalties existents no anomenades encara. En canvi, l’existent, tot i innominat, continua existint.



El nacionalisme és una malaltia relativament nova (amb prou feines dos cents anys) i per això encar reïx a esborrar (mentalment o física) tanta de gent. És una malaltia com les altres, però, i per llei de supervivència, si no reïx doncs a carregar-se tothom, hom se la carrega. Comença de perdre gas. (El gremi neguitós de les malalties també vol sobreviure – amb quina nova bertrolada no ens sortiran adés?)






~o~o~






D’on ve el mal?: –El mal ve de la supervivència. És intrínsec a l’afany de supervivència. Tot el que sobreviu tendeix (o és perquè ha tendit) a sobreviure. No hi pot altre (li ve de mena). I per a sobreviure, sovint ho ha de fer a expenses d’altri, contra el veí. Sobreviu (“sobrevisc”, exulta) perquè l’altre mor. Tot organisme – i tot organisme dintre tot organisme – si tendeix a sobreviure, farà mal. Farà mal.



Si volem (o volem poder) ésser bons, hem de no voler (o voler voler poder no) sobreviure gaire.



Només podem sobreviure a expenses d’altri – si sobrevisquéssim amb l’altre, no sobreviuríem, “només” viuríem. Per dissort no semblem (ni semblen cap dels organismes qui “ens viuen”) pas gens estar fets així. Estem fets per a fer mal, és a dir, per a sobreviure. I només viuràs si sobrevius. Viure és estar malalt, ésser dolent. La primera malaltia (dolenteria) és viure.





~o~o~







Sempre la mateixa Història: –Les tres gràcies (la mort, el sexe, la merda) fotent-hi de trascantó horrorós acte de presència!







~o~o~







Motors de la supervivència: –Fragments d’espai malcasats que t’impel·leixen a reviure la fugida (duus els urents diamants, suara emblats, a la butxaca) fins que no topes al budell cec de l’atzucac. Se’t fongué l’eixida. Fi del món, no exit.






~o~o~







Verborrees del dinou, òperes, arengues, misses: –Per què escoltaríem els vells òperes? Per què llegiríem els vells Balzac, Tennyson, Trollope? Per què badoquejaríem els vells davant els polítics prometent sempre, amb les mateixes adotzenades, ensopidores, filigranes, el mateix lloro i el mateix moro? Per què aniríem els vells a misses? Per què mastegaríem desdentegadament la mateix pasta sonsa? Només perquè el fastig de l’ultraprolix ens fa l’efecte que ens allargassa les hores; ens enganya amb el miratge escaguitxós d’un curt espai que ens roman per a córrer fet, pel cansament i l’enfitament, aparentment ara més pregon, tot i que, vulguis no vulguis, de fet com més anem més acceleradament se’ns escurça.






~o~o~






O filosofia; per què filosofaríem?: –Per a espesseir, afeixuguir, les hores.




Exemple:




–Et dic que no hi ha cap “déu” qui pugui fer res contra les lleis de la natura.

–És la natura doncs una “deessa” encar més forta que no tots els altres “déus”?

–No; la natura és el que hi ha. I el que hi ha, és. (No hi calen ara cometes.)

–Mes sap la natura que és?

–Només a través meu.

–D’on tu: tu ets “déu”.

–No; en sóc la consciència: sóc la consciència de la natura. En sóc, perquè sense mi no és conscient. Em fotré ara mateix un tret al cap i la natura continuarà, feliç ara com abans que vingués jo efímerament a tocar-li el voraviu.

–Feliç natura, qui pogués ésser-ne!

–Deixa’t dur pel corrent.

–Sempre ho he fet.

–Feliç tu.

–Per què?

–Perquè qui va contra corrent de la natura, només pateix i fa patir.

–I tu?

–Jo he volgut no anar ni amb la natura ni contra la natura; he volgut pujar al costat i guaitar-me córrer el corrent.

–I?

–L’espectacle és sempre el mateix. Al capdavall t’hi ensopeixes, et roda el cap i caus al mateix riu que tot s’ho enduu.

–És la natura tan natural! Fa enamorar!

–Si et fa goig, endavant. Tu rai.

–I tu, ploramiques, i tu!

–Dem-se les mans que la cataracta és imminent!

–Fi...uh...uh...! (Darrer salt eufòric al buit.)






~o~o~