del microbi (39)

Trenta-nou d’Aclucallades













Malalties, o del microbi al misticisme: –Pel microbi, la infecció; per la infecció, caquèxia; per l’empobriment del cos, depressió; per les defenses abatudes, por de morir; de l’acolloniment, misticisme.







~o~o~







Bilingüisme: –Em trobava ahir aquella dona pel carrer. Una de les coses que em diu és que amb na Paula sempre se’n recorden de mi, car es mercès a la meua assenyada intervenció que enraonen ara en irlandès sense vergonya ni por.



És que un dia érem uns quants a taula i, entre la vintena de persones presents al voltant, devia haver-hi gent de cinc o sis nacions. Ens enteníem en anglès, com s’entén tothom, barrejat, pel món. Em trobava assegut entre dues irlandeses. Quan em van sentir parlar, passades elles, amb algú de la meua nació en Català, va semblar-me sobtar que s’intercanviaven una llambregada i que feien els inicis aviat reprimits d’una “carota”. Vaig fer llavors una carota molt més palesa i els vaig dir: “En canvi, heus ací que el que no comprendria mai un Català és que, com he notat al llarg de la vesprada, dues persones de la mateixa nació quan s’adrecen elles amb elles no parlin en llur idioma. Dos Catalans sempre parlaran en Català a través de qui sigui. És un dret inalienable, que en diuen. Ara, no veig que les dues, qui m’heu dit que sou irlandeses parleu en irlandès quan parleu damunt meu; no ho fareu pas per qualque desplaçat motiu de ‘gentilesa’? El que fóra potser per a vosaltres ‘gentilesa’ em sembla a mi ofensiva submissió.” Es van quedar parades. No havien parlat mai entre elles en irlandès. No sabien l’una ni que l’altra en sabia! Al cap d’una estoneta, s’aventuraren a dir quelcom en irlandès, i s’entenien! Començaren de riure animadament, esperonades per qualque íntima exaltació. “Aquest és el bilingüisme universal i que cal”, vaig dir, “entre els propis el propi idioma, i tots plegats l’anglès!”



[Els únics qui pateixen en aquest sistema són els anglesos i americans mateixos, privats del goig de saber directament una segona llengua. Com s’ho faran? Els recomanaria que els fos obligatori a les escoles aprendre rus, àrab, xinès. Mai no se sap. No fos cas. I és molt bo per al cervell.]






~o~o~






Home d’inacció: –Me’n ric de les esvalotades anades-i-vingudes, els entra-i-surts, els daltabaixos, dels esverats homes d’acció qui no poden pas fer altre que repetir el guió que els impel·leix al ridícul.






~o~o~






Els anys: –Els anys s’escolen a milions incessants – com allaus de polsegueres. De tant en tant, parpellejaré. Àdhuc, algun cop, em fregaré, amb dos dits d’una mà, ensems ambdós ulls.






~o~o~






Éssers: –Entre les infinites caòtiques sorres, efímeres puces de vanes existències.






~o~o~






Els lèmurs van de cul entre els glomèruls: –Branden els caps, dubitatius. Voldrien escatir què foren aquells glòbuls, planetes, negres, ubics, lluents, que reflectien tota idea, invenció, pensament...



Se n’adonaran algun dia que tot allò que guaiten són ulls? Els ulls dels uns i dels altres.



De moment, però, no hi comprenen res.







~o~o~







L’ull: –L’ull veu l’ull. I enllà de l’ull, res.






~o~o~






Temps: –Temps, allò que en diem temps, no són sinó fragments malcasats d’espai – trilions de re-usables instants – il·limitadament re-utilitzats – anàrquics passavolants – (fins que es casaran al canemàs de l’espai, i no hi haurà doncs ja més instants reviscuts).






~o~o~







Malalties: –En aplec extraordinari, al segle dinou, on els científics inventaven remeis a doll, les assetjades, hostilitzades, malalties es digueren que malament rai, que perdien terreny, hegemonia. Que la gent no es moria prou de pressa. Que calia inventar un mal més greu. “Adoneu-vos-en que, tantost inventada qualque nova malaltia, la gent obtempera, segueix, i comença de morir-se’n. Abans d’inventada, la gent no se’n moria. La gent es moria de qualque xacra antiga. Mes ara se’n moren a cabassos, molt més ràpidament, de la nova de trinca.”



Perquè hom els havia identificat i remeiat recentment el truc de molts dels microbis físics, les malalties tiraren a rumiar cap al terreny dels microbis psíquics. (Físiques, psíquiques: tant se val: al capdavall s’equivalen: una malaltia és una malaltia.) Les ideologies eren malalties psíquiques ja veteranes; els en calia una de més virulent, vet ací. Les malalties inventaren doncs al XIX una nova ideologia: el nacionalisme.



Maltempsades rai a tot el voltant de la boteruda, estrabul·lada, esfera terràqüia. Genocidis per a donar i vendre. A prop nostre, dos nacionalismes molt cancerosos, el parisenc, i el sempre mimètic de París, el provincià madrileny, volen llavors anihilar la nació Catalana – paradoxalment no prou empestada amb aquella nova letal malaltia – per a tindre més espai on sobreviure, nodrir-s’hi.



L’inexistent, tantost anomenat existeix. El nacionalisme és malaltia inventada. Això no vol dir que totes les malalties siguin inventades. Hi ha malalties existents no anomenades encara. En canvi, l’existent, tot i innominat, continua existint.



El nacionalisme és una malaltia relativament nova (amb prou feines dos cents anys) i per això encar reïx a esborrar (mentalment o física) tanta de gent. És una malaltia com les altres, però, i per llei de supervivència, si no reïx doncs a carregar-se tothom, hom se la carrega. Comença de perdre gas. (El gremi neguitós de les malalties també vol sobreviure – amb quina nova bertrolada no ens sortiran adés?)






~o~o~






D’on ve el mal?: –El mal ve de la supervivència. És intrínsec a l’afany de supervivència. Tot el que sobreviu tendeix (o és perquè ha tendit) a sobreviure. No hi pot altre (li ve de mena). I per a sobreviure, sovint ho ha de fer a expenses d’altri, contra el veí. Sobreviu (“sobrevisc”, exulta) perquè l’altre mor. Tot organisme – i tot organisme dintre tot organisme – si tendeix a sobreviure, farà mal. Farà mal.



Si volem (o volem poder) ésser bons, hem de no voler (o voler voler poder no) sobreviure gaire.



Només podem sobreviure a expenses d’altri – si sobrevisquéssim amb l’altre, no sobreviuríem, “només” viuríem. Per dissort no semblem (ni semblen cap dels organismes qui “ens viuen”) pas gens estar fets així. Estem fets per a fer mal, és a dir, per a sobreviure. I només viuràs si sobrevius. Viure és estar malalt, ésser dolent. La primera malaltia (dolenteria) és viure.





~o~o~







Sempre la mateixa Història: –Les tres gràcies (la mort, el sexe, la merda) fotent-hi de trascantó horrorós acte de presència!







~o~o~







Motors de la supervivència: –Fragments d’espai malcasats que t’impel·leixen a reviure la fugida (duus els urents diamants, suara emblats, a la butxaca) fins que no topes al budell cec de l’atzucac. Se’t fongué l’eixida. Fi del món, no exit.






~o~o~







Verborrees del dinou, òperes, arengues, misses: –Per què escoltaríem els vells òperes? Per què llegiríem els vells Balzac, Tennyson, Trollope? Per què badoquejaríem els vells davant els polítics prometent sempre, amb les mateixes adotzenades, ensopidores, filigranes, el mateix lloro i el mateix moro? Per què aniríem els vells a misses? Per què mastegaríem desdentegadament la mateix pasta sonsa? Només perquè el fastig de l’ultraprolix ens fa l’efecte que ens allargassa les hores; ens enganya amb el miratge escaguitxós d’un curt espai que ens roman per a córrer fet, pel cansament i l’enfitament, aparentment ara més pregon, tot i que, vulguis no vulguis, de fet com més anem més acceleradament se’ns escurça.






~o~o~






O filosofia; per què filosofaríem?: –Per a espesseir, afeixuguir, les hores.




Exemple:




–Et dic que no hi ha cap “déu” qui pugui fer res contra les lleis de la natura.

–És la natura doncs una “deessa” encar més forta que no tots els altres “déus”?

–No; la natura és el que hi ha. I el que hi ha, és. (No hi calen ara cometes.)

–Mes sap la natura que és?

–Només a través meu.

–D’on tu: tu ets “déu”.

–No; en sóc la consciència: sóc la consciència de la natura. En sóc, perquè sense mi no és conscient. Em fotré ara mateix un tret al cap i la natura continuarà, feliç ara com abans que vingués jo efímerament a tocar-li el voraviu.

–Feliç natura, qui pogués ésser-ne!

–Deixa’t dur pel corrent.

–Sempre ho he fet.

–Feliç tu.

–Per què?

–Perquè qui va contra corrent de la natura, només pateix i fa patir.

–I tu?

–Jo he volgut no anar ni amb la natura ni contra la natura; he volgut pujar al costat i guaitar-me córrer el corrent.

–I?

–L’espectacle és sempre el mateix. Al capdavall t’hi ensopeixes, et roda el cap i caus al mateix riu que tot s’ho enduu.

–És la natura tan natural! Fa enamorar!

–Si et fa goig, endavant. Tu rai.

–I tu, ploramiques, i tu!

–Dem-se les mans que la cataracta és imminent!

–Fi...uh...uh...! (Darrer salt eufòric al buit.)






~o~o~

Trenta-vuitè de tururutaral·lirotararatades

Trenta-vuitè de Vidriols als Salpassers








Dels homes “providencials”, o cascú tira per on pot: –Blancs i negres barrejats, proletaris i burgesos, gent de bona fe i abjectes religiosos, soldats i generals, amos i servents... El triomfador Ohmama! els beneïa tots alhora i se’n fotia part de dins.



Dic: guaita, tu, el cínic Alcibíades, el tenim de tornada.



L’orgullós arraix feia cara de circumstàncies (quan se’n recordava), (es deia, de trast em trast: “se’m deu notar gaire que me’n ric sota el mostatxet?”)



Fa en Diodor Sicilià: “Els esclaus s’espentejaven amb els homes lliures per a veure’l millor com arribava, victoriós Alcibíades. I és que a pleret la idea s’instal·lava que aquell era un home digne d’admiració, i això tant que els dirigents d’Atenes hi veien al capdavall l’home per ells tan esperat qui fos capaç de posar la gent baixa a llur lloc obertament i sense manies, mentre que les multituds de la pobrissalla hi veien un campió per a llur causa qui duria la ciutat a un daltabaix d’on en sortirien guanyant qui-sap-lo.”



~o~o~





No hi ha com la unió, Catalans, per a guanyar la guerra: –Diu en Diodor mateix:



“Al capdavall els Catalans (vull dir, els atenesos), després d’haver patides tantes de desfetes, oferiren la ciutadania [Catalana, i cal dir, metecs, que només pot ésser Català qui en sap], oferiren la ciutadania als metecs i a d’altres forasters qui volguessin lluitar amb ells; així, quan una gran gentada, ara esdevinguda ciutadana, s’enrolà a l’exèrcit Català (tornem-hi, atenenc), els generals anaren triant els qui es trobaven en millor condició física i els ficaren [en escamots adients].” Bona!



De tal manera que és molt més Català (és clar!) un metec o foraster qui lluita per la nostra llibertat que no pas tant de botifler qui lluita pel nostre anihilament, amb el “bilingüisme”, la “solidaritat”, la “tolerància”, el “constitucionalisme”, l’“iberisme” i d’altres femtes i quisques fètides per l’estil.



~o~o~






Murs: –Diu el rector de Vallfogona: L’enamorat rere la reixa maleïa al començament la reixa, mes en acabat se n’adona que allò que a ell no li permet entrar, tampoc no li permet a ella d’eixir. “Reixa que a mi em té pres, a ella pren.”



O el qui es fa un mur perquè els de fora no l’envaeixin, sovint acaba havent feta una gàbia d’on no pot eixir.



Diodor Sicilià: “S’aixecà en Nicolau, qui havia perdut dos fill a la guerra, i digué: Vencedors, ens ho hem de prendre amb calma. La bona voluntat devers els nostres amics l’hem de mantindre immarcescible, mes l’odi a l’enemic ha d’ésser fàcil de marcir, car, així, els amics creixen i decreixen els enemics. No fóra pas convenient d’encomanar els nostres odis als descendents. No fos cas que la truita es trabuqués i la revenja que dúiem als nostres enemics vençuts es capgirés contra nosaltres. La prova, la guerra suara finida. Hom ens tenia assetjats, l’enemic ens tenia tancats en mur que havien aixecat, mes el mateix mur, mercès a un canvi de fortuna, a ells els tancava. Qui comptava fer-nos captius, captiu acaba.”




Contra això diu algú qui jo em sé:



Murs d’odi: –“Els feixistes canfeliposos (amb massiu ajut nazi) ens guanyaren i aixecaren al nostre voltant un mur d’odi que només ha crescut durant els anys de pseudo-acabada la guerra ençà. Mai ni una escletxa de bona voluntat de l’avariciós canfelipenc devers el Català presoner. I això ens ha marcats. A mi personalment m’ha marcat de tal manera que mai no perdonaré. Al contrari, com més vell em faig i més veig repetir les mentides i excuses d’odi dels canfelipaires per a no permetre cap escletxa de llibertat al poble esbocinat dels Catalans, més creix mon odi i s’eixampla com s’eixampla i creix el mur d’odi contra els Catalans fets malbé. Ja no m’esmenaré. Els altres fotran el que voldran. El meu odi contra canfelip no abatrà mai.”



Només l’odi no fa de tu codonyac que hom trepitja com si no res. L’odi et manté indòmit, viu i ert, prest per a tornar-t’hi tantost s’hi escaigui.




~o~o~




Qui no prea la llibertat dels altres no té dret a la pròpia: –“Multituds qui han aplaudits els esclafaments de les llibertats en d’altri, encar han pogut veure com amb aquesta espifiada els eren esclafades les llurs.” (Mark Twain).



~o~o~





Les veritats cal insistir-hi (exagerar-hi?): –A lliuradors o cullerots curulls, poua al teu arsenal d’infàmies i de desdenys, manoi, i amaneix-te a vessar-ne a mans besades damunt el cap odiat i oiós del canfelipós: “qui mal vol a canfelipaire, un escreix de crims li alleva!”... que, damunt els defectes que apila naturalment, li’n sobreïxquin d’afegits! Això cal que quedi clar.



~o~o~






Inutilitat ans dolenteria de l’acostament de Catalònia a l’avariciós enemic veí seu: –D’ençà que els Catalans fan costat als lladres pidolaires de ponent només n’han tretes misèries. Tota nació que s’alia a una altra massa estretament, es veu arrossegada a haver de fer les guerres de l’altra, i què en treu sinó els treps, i mai els guanys!



Fa més de 200 anys ja ho deia en George Washington: “La inclinació fervent d’una nació envers una altra és font de moltes de dissorts, malastrugances. Per simpatia amb la nació així afavorida, es crea la il·lusió que existeix un interès comú, sovint totalment imaginari. Hom es veu així carregat amb els enemics de la nació ‘amiga’ i alhora participant en les seues guerres sense cap altra mena de justificació ni raó. També, es veu obligada a oferir a la nació afavorida privilegis que nega a d’altres nacions amb les quals per aventura tindria més afinitats; així, aquelles concessions exclusives nouen doblement la nació que les fa: per pèrdua d’allò que no s’hauria d’haver donat mai, i per pèrdua de la bona voluntat en les altres nacions així arbitràriament desposseïdes i ara atiades a veure-la com a enemiga. I és una situació que ofereix a certs ciutadans massa corruptes, ambiciosos o enganyats (els quals ara s’han afeccionats descordadament a la nació afavorida) massa facilitats per a esdevenir traïdors, per a sacrificar els interessos de la pròpia nació a benefici de l’altra, i això sense generar gaire cridòria, de cops fins i tot amb aquiescència quasi general; envernissen llurs vils o folls deliris d’ambició, corrupció o afecció amb aparences d’un virtuós sentit de l’obligació, un encomiable mirament per l’opinió pública, un admirable zel pel bé comú.” Mes són serpetes de letal fiblada.



Els botiflers perden la nació, la lliuren lligada de mans i peus a l’enemic, i en acabat encar pretenen que ho fan per a bé nostre (i bon tros del públic carallot, ja massa enverinat, els donen la raó). Un rei traïdor ens va portar a ésser ‘amics’ dels enemics; els enemics ‘amics’ ens ho han pres tot. I ara encar voldrien que, anihilats, ens transforméssim en la mateixa cendra que esborrarà el que fórem. Marxaran triomfalment entre les runes Catalanes damunt la pols garranyigosa que llavors ja no som.



~o~o~







Mals discursos polítics: –“Com més microscòpic el tema, més harmoniosament gegantina l’eloqüència amb què l’exposen”, diu en Twain.



I nosaltres? Allí som, per via d’orelles, ressuscitats pel fum.



Adés, vora els rius, hom ressuscitava negats com hom ressuscita balons, injectant-los al cul gas. Ara, negats en la purrialla, ens elevem bufats per aflats de falòrnies.



~o~o~






Inauguració de nou emperador: –Davant part davant, d’aparador horrorós, allí hi teníeu el predicador molt “recte”: marieta llefiscós, filisteu, colltort, fastigós, pregava a “déu” i se’n declarava esclau llepaculs, mentre, darrere seu, els militars i els capellans s’amanien a matar i a estuprar els ineptes qui se l’escoltaven bocabadats.



~o~o~





Guerres: –Qui és més desgraciat? Els croats qui es feien matar per a defensar un llibre que no havien llegit (ni, analfabets rai, podien llegir) mai... o els moros qui es feien (i es fan!) matar per un llibret que els han fet llegir com si fos l’únic llibre i no n’hi hagués cap altre que valgués prou la pena enlloc?




~o~o~





Llibres de religió: –Els hauria llençats a les escombraries, tret que tenien una certa vàlua material. I ara em deia: on els posaré? Vull dir, aquells llibres de religió, de teologia i mitologia. Els posaràs amb els de “ciència ficció”, o amb els de “fantasia”? O hauràs de començar una curta lleixa que hi digui de l’“esbojarrament malaltís de la malignitat imaginativa”?



~o~o~






Hauríem de prendre’ns-ho tot de conya, com diuen les bíblies?: –Car només per la gràcia (i quina gràcia fa això de la gràcia!), només per la gràcia de ‘déu’ podem ésser “salvats”.



Diu el “llibre” (ha!): “Per la gràcia, amb l’ajut de la fe, i no pas amb res que hi pugueu fer vosaltres, sou salvats, capsdecony. La salvació exclusiva és un present que us fa ‘déu’; no té res a veure amb les vostres obres; així que més va no fotre el mec presumint de recte, ni de just ni de punyetes.”



És “déu” doncs el cabal genètic que més o menys determina on fotràs cap? Hà!




~o~o~





És bo de tindre manta de dona, com volen les bíblies...?: –Què fot n’Abraham, “pare de tots: moros, jueus i altres cretins”? Doncs es fot qui-sap-les femelles: drudes i d’altres, i els fot fills a balquena, i tothom el prea i respecta car veuen que així el seu ‘déu’ el premia, perquè és recte i segueix la llei. I ‘déu” dóna premi a qui vol; i a qui vol donar premi, doncs aquell prou pot, ‘salvat’, beneït, triat, i tot allò.



[Salomó (ens recorda en Twain), per favoritisme del seu ‘déu’, gaudí d’un ministeri copulador consistent en ‘set centes mullers i tres centes concubines’. David (un altre rei) rep així mateix pilots de mullers i concubines. Mes passem endavant. No fos cas que això dels reis fos excepció.]



No. Diu el “llibre” (i no cal dir els “llibrets” dels altres): “És de bon capellà acceptar els dons del teu ‘déu’; així, si et cases amb una verge i més tard veus que et vols casar amb un altra verge, doncs això rai. Li extreus permís a la primera qui desponcellares i ara desponcelles la segona, i ara tens dues dones; el capellà just i justificat no pot cometre així adulteri, car ambdues li han estades donades pel seu ‘déu’, perquè és un malparit molt potrós que ara té en propietat dues dones... oh, i espera’t, amb una mica més de sort, n’afegirà, i ningú no podrà-les-hi prendre!”



I diu: “Ara, si cap de les deu verges [ex-verges, cal suposar], ara que són seues, es fa fotre per un altre home, aqueixa maleïda adúltera ha d’ésser morta sense compliments; car aqueixes verges són seues perquè les prenyi i omplin el món, tararom txim-pom, dels seus fills.”



~o~o~






...o és bo de tindre mant d’home com vol la lògica?: –Apel·léssim a l’autoritat canònica d’en Mark Twain:



“Les dones, d’ençà que fan els set anys fins que es moren de velles, poden, si volen, entrar en acció. Són tan competents per a fer-ho com un portaciris per a portar un ciri. Competents cada jorn i cada nit, dia rere dia, ah, i no és pas que no vulguin aquell ciri – el volen amb desfici, amb totes les forces, seguint els comanaments inscrits per llei divina a llurs cors; no hi ha dona al món que no pugui cada dia exhaurir i desconfir i anorrear deu estintols masculins d’aquells que hom s’enduu al llit.



“Els homes, en canvi, llur competència en la matèria és comparativament breu rai. I en tot cas en grau sempre moderat. D’ençà dels setze o disset, i llavors durant un període d’uns trenta-cinc anys, encar s’eixoriveix. En pic ha fet els cinquanta, tanmateix, la qualitat del seu treball decreix qui-sap-lo; la freqüència de temps hàbil s’espaia; la satisfacció que dóna o rep no val gaire... Mentre la seua àvia és bona com al primer dia! Funciona perfectament. Té un portaciris ferm d’allò més... alhora que el ciri de l’home, com més anem, més s’estova i panseix, escarransit per les maltempsades i els anys, fins que s’escau que ni d’aixecar el caparró no pot, i aleshores hom desisteix, s’hi resigna, el deixar tristament descansar en pau, confiant ja en qualque mena de miraculosa resurrecció que no arribarà mai.



“Ha d’ésser per força llei divina que les dones estiguin fetes per a gaudir d’adulteri il·limitat.



“Només les dones estan fetes per a poder satisfer un harem (d’homes). I en canvi, els homes, quin escàndol, a la Terra ho han organitzat exactament tot a l’inrevés!”



[Poètic, ca?: Afegiu-m’hi ciris, faria la dona, mentre l’estesa de ciris despesos rau com ruïna prehistòrica als peus del llit.]



~o~o~





En Twain, en Shaw i la ‘meua’ dona hi convenen: –Cardar és un plaer. Els tres doncs d’acord. Diu a les seues memòries en Bertrand Shaw: “Cardar ho trobava d’allò millor, era quelcom que era capaç de produir dins teu una sorprenent onada celestial d’emoció i d’exaltació existencial que, per molt passatgera que fos, t’oferia un tast d’allò que per aventura podria esdevindre, en el futur, l’estat normal d’ésser en una humanitat immergida en l’èxtasi intel·lectual.” Som-hi, som-hi.



~o~o~






O som de debò només merda, com diuen els diversos déus de la bíblia?: –Hi diu un passatge: “Som tots plegats com un parrac de torcar-s’hi el cul, i això és així mateix tot el nostre afany de rectitud; i ens podrim com fulla morta; i el vent de les nostres iniquitats se’ns enduu.”



~o~o~






Ésser religiós vol dir haver mort espiritualment: –O dogma és el flagell que corca el cervell. Bell mot de n’Alexander Herzen (parlant d’algú qui havia sobreviscut les arbitràries presons tsaristes): “Aquell en canvi només s’havia mort espiritualment: havia esdevingut religiós.” (Hà!)



~o~o~





Déus – tots morts: –Era petit i mon pare ens contava com, a la “seua” guerra, una nit fosca, s’havia hagut d’amagar a un nínxol del cementiri contra l’atac de l’enemic. Li vaig demanar: “I no tenies por dels morts?” Se’n va riure: “Dels vius, dels vius, tenia por!”



El mateix ara. N’hi ha qui em diuen si no tinc por de llurs “déus”, els quals em pas tots plegats per la carranxa, sobretot com més llorda la duc. Els responc, com hem respost els milions i milions de “callats” sempre amenaçats pels maleïts “divins” assassins: “Els déus, rai! Els vius, em fan por, els vius!”



~o~o~






Què pot dubtar un capellà qui dubta?: –Això fa rodar el cap!



Dubta de quin deu ésser el percentatge de femta en les seues infantiloides creences? Què es diu, en el seu dubte? Es diu: “El noranta per cent del que crec o faig veure que crec és femta i falòrnia...?” “El vuitanta-sis per cent...?” “El seixanta-set...?”



Ajudem-lo: “No! El cent per cent és femta i falòrnia! El dubte és femta afegida! La teua religió (com totes les altres) és cent per cent femta. El teu déu (com tots els altres) és cent per cent falòrnia.”



Bah, quin fàstic de capdecony! Doblement viltenible: primer per capellà i llavors per dubtar!



~o~o~





Impresos: –Caminava i se m’atansà un gos bòxer i, boxant boxant, em va fotre un parell de mastegots als collons que em van fer mal un mes durant pel cap baix. Per això es diu “bòxer”, vaig cogitar, perquè “boxa” i “no pot fer altre que boxar perquè és un bòxer”. Hum! Tots fotem el que duim programat de fotre. No hi ha escapatòria. Altre que un bon cop al cap, per a veure si te’l trastoca. Tots anem tocats cap a un indret; i ens cal un bon cop per a trastocar-nos cap a un altre. Ho portem imprès als gèns.



L’home socialitza, no pot tampoc fer altre. Tota filosofia (ideologia) és excusa per a socialitzar (més o menys); tot argument és doncs fal·làcia; tota moral, falòrnia.



L’home vol viure amb l’home (la dona pròpiament “hominitzada” també, hà!), i ho assoleix i hi reïx amb més o menys gràcia, depèn del seu grau d’intel·ligència. L’home, com més pec, més mata, o agredeix o odia sense solta ni volta; com menys pec, millor s’adapta al mitjà (sovint molt fastigós, i àdhuc massa) del món i hi concorda i hi sura amb una certa felicitat en la familiaritat de la pau, la confiança mútua i la construcció enginyosa i avançada, descobridora.



Altrament, res de res; cops de puny al buit.



~o~o~







El cos: –organisme parasitat també per una bomba; el cos és una bomba d’aquelles que fan tic-tac – i amb el darrer tac, o tic, plop, t’anorrea. O és un cor que fa zub-zub, zub-zub, fins que entre zub i zub fa l’ànec. O es ànec a qui torç el coll, entre cargolada i cargolada, prou. O es cargol que hom cargola, o és... Plop. [Ho hauria dit demà, tret que m’he mort avui.]



~o~o~





Un altre “set” de set: –Dels set “pecats capitals” n’hi ha tres que són pus tost “virtuts”: urc, trempera i mandra.



–“Cobejança” és lleig, fa de canfelipós i de capitalista.



–Amb aquell que diuen “ira”, malament: prendre mal i fer-ne, rai.



–“Golafreria” és fastigós: per a gent plena de greix, és a dir, plena de merda i de pets; qui s’hi atansa, ecs!



–Roman l’“enveja”. Enveja, això és d’ignorant; car de qui tindràs enveja? Del golafre gras? Del cobejós canfelipaire? Del rabiüt i el boig? De l’envejós! No em fotis riure!



–Ah, del mandrós, del luxuriós, del ferm! Aquesta és l’enveja bona!



–Ací hi tenim un empat, tres “virtuts” contra tres “vicis”...



–... i l’enveja d’àrbitre elegant.



~o~o~






Els més feliços els vells: –A part del fet que ja estem tots mig tocats, els vells qui no ens fa mal re o gran cosa som feliços sobretot perquè els potencials enemics, la de més de gent contra la qual fotérem tants de crims, són morts o si fa no fa, i no poden doncs tornar al món dels VIUS a emprenyar-nos!