Vint-i-tresè d’aclucallades o de vidriols als
salpassers
Honor: –L’honor de les dones és just a frec de forat del cul – (i l’honor dels
homes molt “homes” es veu que els el duen i serven allí mateix les dones i filles i sors).
L’honor cal rentar-la sovint – (tret que no pas amb sang, no fotéssim; amb força aigua
calda i neta n’hi hauria d’haver de debò prou.)
Tantost un dit li entra al cony..., la dona, la filla, la sor, perd l’honor – i de retop
tota la família – sobretot els “homes” de la família – i com més “homes”, els homes, més
el perden, llas!, i més a fons – l’ànima tota en parracs, en xàldigues i boïgues. Militars i
feixistes, i d’altres molt dignes pallussos pudibunds, només cal veure’ls – ai, que
galdosos sense honor! Foten patxoca, foten goig, ufana rai. Treuen guspires, foc pels
queixals, i s’abalteixen en acabat de tant de crim de revenja, la depressió com un trebol
que se t’esfondra al cap escarransit; es marfonen – deshonorats. Deshonorats,
acaneu, vós...! Tant d’escarafall mortífer per un tendrumet fluix! [Tant d’escarafall
mortífer per un tendrumet fluix!]
N’hi ha qui es fan dir “honorables”... I d’altres, encara més pixavins i baladrers, o
mitjamerdencs i ultracuidats, “molt honorables” i tot.
Honorables...? Hum, això vol dir que cal llençar-los al capdamunt hímens...? I als molt
honorables encara més hímens...? Per a fer-los contents, llencem-los doncs damunt tota
mena d’honors – i a manca d’hímens, ous.
Cada ou conté sota la closca un parell de tels d’himen; es diuen membranes; les
membranes envolten rovell, calazes, i els quatre llivells d’albumen de la clara. I, si s’escau
(oh glòria breu del quiquiriquic!), el grell!
Marcolfes: –Cap puta no n’és tant, ni mai podrà ésser-ne tant, com les qui no
són putes. Les putes maries són les pitjors putes, les úniques putes dolentes. [Adient
record ací de mestre Joan Oliver, qui volenters faria portar a les
guineus pells de burgesa puta.]
Vergonya: –En quin mons no hem viscuts...! – temps “clàssics” – cal ésser rata
– la mateixa mentalitat – qui voldria tornar-hi – l’escut del soldat hi és l’himen de la
verge – la vergonya de perdre el pavès és com la vergonya de perdre l’himen – en
ambdues condicions el suïcidi s’imposa per a la “víctima”.
Gleichshaltung: –Concepte clau del “tercer imperi” hitlerià [Hitlers Dritte
Reich]. En “epanoles” en diuen “contitufion” (o més xarnegament, pikha,
ignorant, carrinclona: “cafè per a tots”). En gavatxet (el noble nom horrorosament per
deturpat) d’“égalité”. Égalité, cafè per a tots, Gleichshaltung, tres conceptes
idèntics. Gleichshaltung és un terme nazi (tan nazi com els altres dos termes) que vol dir:
Tothom marxa al mateix ritme. Conformitat forçada, políticament, ideològica,
“artística”, cultural... Tothom “avença” al mateix pas (de cap al duad, on altre?).
Capteniment unificat, marcat pels pets anorreadors del forat del cul central. Bum, bum,
bum. No es permeten mai “desviacions”, perversitats de llibertat.
Schadenfreude: –Sempre que el merdanyol esdevé trist, el català exulta. I si
mai es fongués o es fes fosa, si mai fos o es fos tornada cendra en un tres i no res la
merdanya, llavors exultava fins a límits d’univers massa embombat i a frec de pet el
sortosíssim català. Com se’ls mor el francó o el carreró blancó o qualsevol altra
canfelipada molt repel·lentment coronada..., o com la grotesca "selefion nafionah" els
perd..., o com perden una altra guerreta idiota..., i ells llagrimegen com cocodrils els
collons dels quals hom ha trepitjats amb delitós rabeig..., nosaltres ens en fotem
esmeperdudament. Car duiem a la merdanya un odi etern – i si ells mai
pateixen, nosaltres en fruïm bon tros; i si mai res guanyen, llas, ens sap molt, molt de
greu.
Estats “nafionales”, amb orcs fets a mesura per als colonitzats: –Això ho trec
del “nigerià” Chinua Achebe (Anthills of the Savannah): “La gent lliure és si
fa no fa igual pertot arreu; ara, els oprimits viuen sempre en inferns tallats a mida.”
L’infern “epanoles” on malvivim els catalans és un infern que els “epanoles” (tant se val
el signe “polític” que s’autoalleren) ens tallen a mida – malvivim dins l’iron
maiden que llur iniquitat ens fabrica amb cada llei de llur abjecta “contitufion”. El
sarcòfag amb punxes de ferro enverinat on ens tenen tancats ens ha anat sempre massa
estret. Ah el jorn on ens en desempallegarem!
Som inexistents: -L’hiat efímer (1714-...?) de la Catalònia esclava (“esclava
indigna qui cobeja viltats”, en digué mestre Foix, i volia que s’aixequés i així doncs:
“que sagnés, i signés el seu rescat”) serà oblidat tantost haguda de bell nou la
independència. De la pèrdua a la represa, un bleix malsà. La història ignora l’estantissa
llacuna. La nostra independència futura justifica la nostra independència passada – i
l’interludi, doncs, trista pallassada tantost oblidada.
No entris mai en competicions amb els negats de pesquis: –No! Só pas dels qui
són tan rucs que jugarien al qui pixa més lluny amb cap mofeta – (aquell animalot qui es
defensa atacant, és a dir, “pixant” molt pudentment). Poc em faig amb enteniments tarats, poc em faig amb cervells nàquissos – o sorrats per falòrnies impaïbles. Impaïble: qui s'ho empassa, va massa lent, fuig! Lluny del patoll ignar. I cada
dia més. Voleu creure en déus, en progressos, en nacionalismes, en imperis, en fetus, en
merdes d’aqueixes..., doncs, au, ja us ho fotreu. [Not getting into any pissing match
with a fucking skunk any time soon. No way. On the contrary, ok? Getting the hell
farther and farther from the fucking stupid mob. Life’s short; ’m not wasting it in the
company of creeps.]
No discutim de religió (tota religió és merda supersticiosa, i qui a cap se subscrigui ja ha
perdut tot el meu respecte), ni discutim de nacionalisme (una altra excusa per a
assassinar sense perill d’aclaparament de culpabilitat, car hom l’estén a tot un poble qui
s’allibera, o conquereix, o converteix, o civilitza, o s’aferma... o merdegades rai), ni
discutim doncs de fanatismes amb cap fanàtic (fanàtic ve de fane: temple,
capella, lloc on has d’anar a coldre com un carallot carrincló un grotesc ninot fet déu). A
la merda cada fanàtic, a la merda tothom qui sigui a favor de déus, d’estats, de negocis,
de fetus, de lleis, de policies i generals... Ja es retrata qui hi ha darrere cap cartell que en
proclami les “virtuts”: un pobre desgraciat, un perdut infecte – més val que la disenteria
del seu “pensament” se l’endugui tot sol – qui voldria barallar-s’hi inútilment, amb perill,
damunt, que se’ns endugués amb ell...? – estimbats vora avall del duad (el riu qui duu
tota la merda i tots els cadàvers i tots els podrimeners del món) – barrejar-se amb els
curts de gambals, ja és tindre un peu al tarquim fastigós del duad. Fotem-ne el camp, tan
lluny com sapiguéssim, au.
La “creació” com a masturbació: –Ridícula imatge de “déu” qui, en pelar-se-la,
“concep”. Aquest és l’argument de molts de savis tous. [Els savis durs (de les religions
“serioses”) diuen que “déu” ha creat tant el món com els xarrupamocs qui hi viuen, i l’ha
“creat” només per a castigar-los, per a fer-los passar per les més cruels ordalies a veure
com collons se’n surten, per a donar-los pel cul amb tota mena de malalties, i morts i
bogeries – i, com a prèmit, per als més datspelcul de tots, els dóna l’eternitat per a
continuar patint. Qui concep un déu així es mereixeria que la seua fastigosa fantasia
masturbatòria fos veritat, i, sobre, és clar, que guanyés el prèmit.] Déu ensopit, ujat,
avorrit, doncs, pelant-se-la i ejaculant allò que és, i allò que existeix, i allò que s’esdevé
en acabat... En mots d’aquell altre pobre savi babau, Alan W. Watts: “–Déu, li agrada
molt de jugar a amagat, mes com no hi ha re altre que déu aumon, ha de jugar amb ell
mateix – he has no one but himself to play with [to play with oneself: to
masturbate].”
Recança: –Maligne epifenomen.
Civilització: –Amb el garrot els rics et foten pel canó:
“civilització.”
Lògica: –Màrtir vol dir testimoni; testicles també... / Collons, doncs, com
màrtirs, vol dir testimonis. / Virilitat equival a veritat. Collonada a religió. / [Em
sembla que m’estic tornant a embolicar de valent.]
Sant tornem-hi. O... Tinc el metge per testimoni que... [Fa el metge, mentre te’ls
sospesa: Amb tacte tast els “testes” no fos cas...]
Testimoni: algú qui dóna una opinió ocular, testicular. / “–T’estimoni” molt,
testimoni, quan el que dius que veus s’adiu a la meua versió del que dic que
fou...
“–Tinc el collons heretges...?” Es demana el torturat. / “–Pel martiri dels
teus testimonis” – deia la inquisició bútxara – “se’t desajusten una micoia les
portotes del cel.” / Pel testimoni dels nostres màrtirs – diuen els pares de l’església,
com els de qualsevol altre grupuscle o secta “terrorista” – es demostra que tenim raó,
que la nostra religió és l’autèntica... / Bla-bla-bla, collonades rai.
Horitzons de singularitat: –“–Si no és així, és aixà, i, si doncs no és un
daixò, és un dallò” – diu, una mica neguitós, el professor Daixonses, doctor en
ciències de l’univers.
I, més serè, el doctor Dallonses l’esmena lleugerament, fent-li veure que prou podria
ésser que no fos ni aixina ni allana, i que doncs, aquell dallò tan dallonses, ni fos un
daixò d’aquells tan dallò, ni un dallò altre d’aquells que deuen dur, aixines i aixanes,
aquell estri tan amfibòlic, ans una d’aqueixes enigmàtiques ocultes constants que prou
cal assumir que existeixin perquè res faci xup-xup, perquè res rutlli aixins i aixines, tant
ençà com allèn, com allines enjondre més amunt (o avall) on, daltabaix davantdarrere,
els collons són, més que quadrats, cúbics i tot. [I les xones tan
aixones.]
Del cabasset al cabàs: –Guillotinats, els nostres caps havien passats del
cabasset individual, al peu del trau rodó del toldre, fins al cabàs on tots els qui havíem
estats guillotinats aquell dia xerrotejàvem, com ocells de moltes menes mesos en la
mateixa gàbia.
L’endemà de bon matí encara hi érem.
Doncs a mi – vaig dir – com em guillotinaren, això pensí: –S’allargassa aquest buit
episodi garrulaire massa. Hi ha ací quelcom de sospitós. L’existència
estireganyant-se fins a límits absurds. I, bo i rebotent als murs elàstics d’aqueixos límits,
amb broma fada que no fa gens riure, sempre les mateixes paraules: “–Encara?
encara? encara?” – a cada cop, revingut, rebotut, ençà novament de les parets dels
límits de l’existència.
Lluitant, doncs, contra la llosa: –Hom, la seua funció el posseeix; es vincla a les
necessitats adossades a la descripció del propi cos. Hom s’assumeix sota qualsevol
condició i nom – prenyat, presoner, malalt, pre-mort – i va fotent contra les
circumstàncies. Lluitant contra la llosa. Quin altre remei!
Bípeds: –Quan els bípeds eren quadrúpeds no pensaven pas d’ésser res de
l’altre món. Els forats dels culs els eren tothora palesos. Cagaven amb tant de
desempallec com ara un cavall, posem per cas. Amb naturalitat, diguem-ne. Quan, qui
sap per quina maledicció de la natura, els protobípeds n’esdevingueren amb tots els ets i
uts, el forat del cul se’ls entrebanca, se’ls estronca, se’ls esmuny i se’ls amaga.
No veien d’on eixia ara la misteriosa femta. Eixia d’un lloc ocult, secret, sagrat.
Esdevenen doncs angèlics, dignes d’un déu... Heus ací de quin trau no ix tota la
metafísica, dels crèduls, i creguts, i molt ofegats d’ultracuidança, bípeds. Merda
pretensiosa, confongueren l’ull del cul per l’ull de déu.
|
