24 d'aclucallades

Vint-i-quatrè d’aclucallades La raó per a viure: –Anomenem tantes de “coses” que no existeixen. Diem “déu” i no hi ha déu, diem “temps” i no hi ha temps, diem “ànima” i no hi ha ànima, diem “individu” i no hi ha individu... Són “coses” que “són” sense ésser – car tot el que hom anomena ja “és”. Mes llur “ésser” es limita a existir en concepte. En concepte, no pas en realitat concreta. Només el que existeix – és a dir, s’estén en l’espai de la realitat concreta – val la pena d’ésser anomenat. I no ens en mancarà pas, de teca a anomenar. Tindrem por a perdre totes aqueixes camàndules que tanta d’utilitat – i sobretot d’entreteniment! – ens duen en la vida quotidiana, i que sovint tanta de tendresa ens desvetllen. Mes les noves descobertes, per noves, seran més tendres encara. I les adoptarem, i ens hi farem com ens férem amb les velles. Ens acostumem a tot. Potser que fóra hora que ens acostuméssim a la veritat, per comptes de la falòrnia. I, doncs, quantes de “coses” existeixen sense nom! Ací hi ha el tresor amagat – ací hi ha la raó per a viure – per anomenar el que hi ha – (i desanomenar l’anomenat que no hi és – per desempallegar-nos de tanta d’equivocació). Així és com es construeix el text en el varengatge del viure: –El que penses, el que somies, el que desitges (ambicions, fal·leres, galivances), el que idees (projectes, sistemes, fantasies), el que sents... és SIMULTANI amb el que fas, i doncs, té absolutament la mateixa vàlua en les unitats de la teua existència. Aquest moment “teu” és tot això. Donar cap prioritat al “fet” damunt el pensat, l’ideat, el somiat, el gruat, el sentit..., et sostreu existència. Formatges: –L’escriptor es creu d’ésser el melic del món, i que quan treu quelcom al mercat, o de cara al públic, és com si donés a tastar tastets dels seus formatges únics al món. I els llegidors no són sinó pardalets puçosos, escarransidots, qui s’atansen temorecs a ficar-hi cops de bec, i surten tot estarrufadets, piulant i garlant, dient qui sap què. I se’n moren a gavadals, de pardalets..., mes això què hi fa...? Car els formatges de l’autor són eterns, i sempre, pels segles dels segles, vindran nous pardalets fastigosets a ficar el bec al mos de formatget que l’autor es denyava, massa amplot, monumental, d’ensenyar a la gent. En canvi, el llegidor “molt entès” es creu d’ésser el melic del món, i que, generós de sobrepuig, de trast en trast tria de tastar qualque formatge de les lleixes aitan farcides com volten pel món. Tria els formatges amb molt d’ultracuidament, superioritat... Car és ell qui es rebaixa a tastar-te, formatget de merda. I sovint ecs. Tot seguit ha d’escopinar el que es duia al bec: –Quina orqueria, això és oradura, impaïble, vós; mai més no tastaré un formatge d’aquesta lletera capdecony. Rarament, l’entès tasta un formatge que li fa patxoca; llavors s’escarafalla molt, com un descobridor i diu: –Collons, si és bo! Els compraré tots, i els vantaré pertot arreu, car aquest és un formatge qui, molt extravagantment, s’enduu l’oli. D’aquesta marca tothom que en tasti a manès i amb impaciència, car així ho dic, i sóc el més entès, l’únic entès, en formatges, jotfot. Al text, i a esbrinar-hi, assidu: –Quina funció més alta no voldries, escriptor, que la d’ésser, pertinaç i gens untívol, martell crític del poder...! Si el qui escriu se n’està, de criticar el poder, el poder dominant, el poder terrorista, el poder totalitzant, el poder que en l’àrea on el qui escriu actua és el dominant (o posem que en critica un que no és el dominant ni pensaments, un que, per comptes d’un poder, és un voler i no poder), el qui escriu és un entretingudet i gràcies. És un tros de puteta i prou. No és pas cap escriptor. Tothom sap que el compromís és merda. L’escriptor és sempre a l’oposició. Les hegemonies mai no tenen raó: en re. Hi ha els neguits d’expressió, mes l’expressió sempre ha de martellejar el qui abassega el poder en detriment de tothom altri. I l’escriptor ha d’insistir-hi fins que el poder no pertangui de debò a tothom. Derrida, Jankélévitch, tots aqueixos filòsofs amb careta de catecumen datpelcul, de bon minyó sempre impotent: “–Ah, tendre enyor de pupitre d’infància! Hem romasos mocosets del fer-ho bé (gairebé de l’excel·lir-hi) davant la mestrota – deessa severa ans tostemps insatisfeta.” Aplicats, obedients acadèmics, mai no gaire espavilats. Pobrissons, quina no en dirien per a estalviar-se el carxot, i rebre la bona nota del ninot icterici i fastigós qui somriu com un beneit. Article signat: –Hom signa els articles als diaris per a demostrar-se fefaentment que hom és de debò (part dessota les manifestacions decebedores d’allò que hom és capaç de capir amb els ulls) un escarbat. Ve-li: un escarbat. Adoneu-vos-en, si us plau... Tantost no hi esguardeu, o el full de diari s’ho pensa, que cap ell no hi llambregueu..., sigueu prou murris, i adoneu-vos-en de cua d’ull: La signatura es torna escarbat qui fuig i torna després d’haver anat a pixar, a cagar, a estirar les cames, a fer un mos, a cardar... Ah, la signatura, entranyable escarbat. Diu: “–No n’hi ha prou amb ésser. Cal existir, tu.” Canyetes: –Va dir aquella canyeta escanyolida de Canetti que hauria d’ésser imposat que tots els “afamats” s’haguessin d’anar canviant de nom prou sovint. Semblava ésser enclí que l’estona permesa perquè qualsevol “notable” conservés el mateix nom fos uns cinc anys. Car – deia ell – (com sempre ha dit mant burgès desgraciat) – allò de: cria fama i fica’t a jeure. Cada arrepapat esdevé un frau. Fes-te un nom i i grata’t els collons. Com pots esdevindre un frau...? Sóc de l’opinió que ja érets un frau per començar. La fama i la vàlua sovint no es corresponen gens. Tant de famós fabricat! Tanta d’ídola balmada. Crec, al contrari, que, si ets genuí, com més de nom tens, més de ferm has de pencar. Atès que... Només qui penca, anomena; només qui anomena, descobreix. Només qui descobreix, viu. (...) De jovenet em vaig deixar enganar per mestre Foix. Hi deia, a algun dels seus escrits, quelcom com ara que: El poeta ha d’escriure els poemes anònimament a les parets. Ha d’esbarriar sense signar els fulls escrits als quatre vents... I me’l vaig creure – no pas el bon tit d’ara, el Gratulls qui só – se’l van creure els altres, les despulles dels noms que vaig dur adés, quan encara em creia massa de rucades dites pels “creadors” – creadors de falòrnies, sobretot. I puc ficar-m’hi de peus i trepitjar-hi de valent. Quina mala idea no és! Car... Costa molt de fer-se un nom. I, si el tens, l’aprofites. Els altres s’anaren pseudonimo-dimonitzant molt carallotament fins que foren ignorats del tot. No és el mateix un poema escrit a la paret signat Foix o signat l’escarbat caganer – tot canvia. Si el poema és mig bo, tothom sospita l’escarbat caganer d’haver plagiat Foix, o Bauçà, o Espriu, o Gratulls, o qualque altre d’aquests poetes magnífics: excel·lents, i amb nom. Aforismes: –Projectats a l’horitzó (en grec). Escrits a la paret amb un nom amb prou pes a sota que en subscriu la vàlua. Altrament, què els distingeix de les dites pietoses, és a dir, pudibundes, és a dir, encarcaradores, és a dir, falses, de tant de fanoc amb faldilletes lluents, pudents, clericals...? Noms: “–L’innominat no és...? / –És.” [Hum. També segons Heidegger (Unterwegs zur Sprache) (1959).] És misteri – és presència innominada. Ni bona ni dolenta; és. Tret que encara no ens existeix al magí perquè no l’anomenàvem. “–És només el mot de què disposem que allera Ésser a la cosa. / Què són els mots que tenen aquest poder...? / Què són les coses que els calen mots per tal d’ésser...?” Més tard, fa: “–No fa gaire, i prou matusserament, vaig definir el llenguatge com la casa de l’Ésser. Si hom, en virtut del seu llenguatge, habita dins el clam i la crida de l’Ésser, podria prou escaure’s que els europeus visquéssim en una casa totalment diferent de la del llevantí asiàtic.” (Hum. Aquest llevantí no és gens de fiar.) Les coses són – sense nom, no les “tenim” a la “consciència”, mes són tant, si més no, com les que hem “ensinistrades” mitjançant el sagrament de l’anomenament. L’innominat viu no vist. Invisible, no té nom, mes encara hi és, això rai, no li cal nom per a ésser-hi, rient-se’n, o tranquil, amb dos o quatre o catorze ulls, i bulls, badant a la vora del que s’escunça i del que ocorr. Què diu l’innominat: “Em passa la nau, omplerta d’oblit...?” – com pretén mant clàssic – o... – se’n fot, murri, burleta, una rialleta part dessota la tarota...? Hum, qui sap. Potser no diu re. Potser no penca tant com jo. Qui el troba, l’ha, i l’anomena. Qui n’oblida el nom, no el veu – potser en té una vaga idea, un enyor, mes no li retroba la fesomia, se li esquitlla entre les circumval·lacions, entre els dits, la llengua balba, el cervell ranc... Dónes un nom a un infant i se’t mor. Se’t mor i l’enterres – has enterrat un nom – com qui diu, exactament, no res – un nom amb res dintre – colgares, sebollires un nom buit – això i prou, un nom – guaita-t’ho bé: un nom – res. Què hi havia dins? Res. En Pitàgores assoleix d’escatir la grandària corporal d’un mite – n’Hèrcules, vós! – d’algú doncs qui mai no existí altre que en el magí del cantacançons. I quantes de definicions del purgatori...! Un invent molt recent. I del temps, un invent prou antic. I del subconscient, un invent d’ahir mateix, com qui diu. Els mestres de la falòrnia tenen el do molt esmolat d’anomenar l’inexistent. La metafísica d’en Heidegger, i tant de metafísic deixeble seu, bah, falòrnies rai. Tota metafísica és invent. Ah. I de molta de “cosa” que ja no és (per extingida) què en roman...? Només el nom. Altrament, la “cosa” existeix – i és – tant si l’anomenes com no – qui collons et penses qui ets! Al contrari, perquè l’anomenis, no vol dir que existeixi. A l’univers, l’humà compta com la gallina – o menys. A la “cosa” que existeix innominada no li cal ni la titlla que li posis ni els atributs que li imposis. Serà tal qual, per molt que en la teua ineptitud l’insultis. Ara, tu en depens. Car... com més saps, més ets. Doncs, no són les “coses” les subsidiàries; el subsidiari ets tu. Fins “déu” (la criatura més ruc creada pels humans, pels humans rucs, qui en crear la criatura més totalitària la fan més totalment ruc), fins “déu” ho sabia. El bacallà, doncs: Com “déu” anomenava els animals ja existents (i presents), el bacallà cridava massa (massa xarneguet, massa mitjamerda, massa pudent i coent), i “déu” el va reptar, li etzibà retret, li va dir: Calla! – i va callar: (“bacallà”, en vulgarot). Sense nomenar-lo, tanmateix no solament és, existeix – i, sense nom, té nom! La força de “déu” és nul·la. A la merda l’ànima immortal: –L’única alternativa a la pietosa mort del no-res fóra la no-mort de l’horror infinit. Valéry: “–Els de més ignoren allò que no duu nom. Els de més creuen en tot allò que en duu cap.” [Els de més són uns betzols. Els de menys ho veiem clar: no hi veiem gaire, mes almenys veiem això. Ah, plaer i glòria de morir. El món és ple de capsdeconys sense remei, amb tant de moro del Mafumet, tants de cristians bibliosos, tant de fanoc, i de sucursalista i de lladre, i d’escarransit i de tifut.] Tanoques supervivents: –Cofoiament balafiant l’allargassada benaurança de la mort. [Stupid survivors: –Smugly squandering the lengthy felicity of death.] Els 43,444 noms de l’amor: –Quants de noms té l’amor? Per què tants? Molt de noms per al mateix “sentiment”. Flama inextingible. La pell jurcant pel toc. Deler de l’infant al cos per la tendresa. [I llavors hi ha el verriny – un maleït cínic diria fins i tot: “–Tot és verriny.” Mes s’erraria. Hi ha moltes d’altres “coses” enllà del verriny, enllà del programa de gen monomaniàtic. Hi ha, per exemple, la noble fal·lera d’anomenar.]

Aclucallades -- 23 --

Vint-i-tresè d’aclucallades o de vidriols als salpassers Honor: –L’honor de les dones és just a frec de forat del cul – (i l’honor dels homes molt “homes” es veu que els el duen i serven allí mateix les dones i filles i sors). L’honor cal rentar-la sovint – (tret que no pas amb sang, no fotéssim; amb força aigua calda i neta n’hi hauria d’haver de debò prou.) Tantost un dit li entra al cony..., la dona, la filla, la sor, perd l’honor – i de retop tota la família – sobretot els “homes” de la família – i com més “homes”, els homes, més el perden, llas!, i més a fons – l’ànima tota en parracs, en xàldigues i boïgues. Militars i feixistes, i d’altres molt dignes pallussos pudibunds, només cal veure’ls – ai, que galdosos sense honor! Foten patxoca, foten goig, ufana rai. Treuen guspires, foc pels queixals, i s’abalteixen en acabat de tant de crim de revenja, la depressió com un trebol que se t’esfondra al cap escarransit; es marfonen – deshonorats. Deshonorats, acaneu, vós...! Tant d’escarafall mortífer per un tendrumet fluix! [Tant d’escarafall mortífer per un tendrumet fluix!] N’hi ha qui es fan dir “honorables”... I d’altres, encara més pixavins i baladrers, o mitjamerdencs i ultracuidats, “molt honorables” i tot. Honorables...? Hum, això vol dir que cal llençar-los al capdamunt hímens...? I als molt honorables encara més hímens...? Per a fer-los contents, llencem-los doncs damunt tota mena d’honors – i a manca d’hímens, ous. Cada ou conté sota la closca un parell de tels d’himen; es diuen membranes; les membranes envolten rovell, calazes, i els quatre llivells d’albumen de la clara. I, si s’escau (oh glòria breu del quiquiriquic!), el grell! Marcolfes: –Cap puta no n’és tant, ni mai podrà ésser-ne tant, com les qui no són putes. Les putes maries són les pitjors putes, les úniques putes dolentes. [Adient record ací de mestre Joan Oliver, qui volenters faria portar a les guineus pells de burgesa puta.] Vergonya: –En quin mons no hem viscuts...! – temps “clàssics” – cal ésser rata – la mateixa mentalitat – qui voldria tornar-hi – l’escut del soldat hi és l’himen de la verge – la vergonya de perdre el pavès és com la vergonya de perdre l’himen – en ambdues condicions el suïcidi s’imposa per a la “víctima”. Gleichshaltung: –Concepte clau del “tercer imperi” hitlerià [Hitlers Dritte Reich]. En “epanoles” en diuen “contitufion” (o més xarnegament, pikha, ignorant, carrinclona: “cafè per a tots”). En gavatxet (el noble nom horrorosament per deturpat) d’“égalité”. Égalité, cafè per a tots, Gleichshaltung, tres conceptes idèntics. Gleichshaltung és un terme nazi (tan nazi com els altres dos termes) que vol dir: Tothom marxa al mateix ritme. Conformitat forçada, políticament, ideològica, “artística”, cultural... Tothom “avença” al mateix pas (de cap al duad, on altre?). Capteniment unificat, marcat pels pets anorreadors del forat del cul central. Bum, bum, bum. No es permeten mai “desviacions”, perversitats de llibertat. Schadenfreude: –Sempre que el merdanyol esdevé trist, el català exulta. I si mai es fongués o es fes fosa, si mai fos o es fos tornada cendra en un tres i no res la merdanya, llavors exultava fins a límits d’univers massa embombat i a frec de pet el sortosíssim català. Com se’ls mor el francó o el carreró blancó o qualsevol altra canfelipada molt repel·lentment coronada..., o com la grotesca "selefion nafionah" els perd..., o com perden una altra guerreta idiota..., i ells llagrimegen com cocodrils els collons dels quals hom ha trepitjats amb delitós rabeig..., nosaltres ens en fotem esmeperdudament. Car duiem a la merdanya un odi etern – i si ells mai pateixen, nosaltres en fruïm bon tros; i si mai res guanyen, llas, ens sap molt, molt de greu. Estats “nafionales”, amb orcs fets a mesura per als colonitzats: –Això ho trec del “nigerià” Chinua Achebe (Anthills of the Savannah): “La gent lliure és si fa no fa igual pertot arreu; ara, els oprimits viuen sempre en inferns tallats a mida.” L’infern “epanoles” on malvivim els catalans és un infern que els “epanoles” (tant se val el signe “polític” que s’autoalleren) ens tallen a mida – malvivim dins l’iron maiden que llur iniquitat ens fabrica amb cada llei de llur abjecta “contitufion”. El sarcòfag amb punxes de ferro enverinat on ens tenen tancats ens ha anat sempre massa estret. Ah el jorn on ens en desempallegarem! Som inexistents: -L’hiat efímer (1714-...?) de la Catalònia esclava (“esclava indigna qui cobeja viltats”, en digué mestre Foix, i volia que s’aixequés i així doncs: “que sagnés, i signés el seu rescat”) serà oblidat tantost haguda de bell nou la independència. De la pèrdua a la represa, un bleix malsà. La història ignora l’estantissa llacuna. La nostra independència futura justifica la nostra independència passada – i l’interludi, doncs, trista pallassada tantost oblidada. No entris mai en competicions amb els negats de pesquis: –No! Só pas dels qui són tan rucs que jugarien al qui pixa més lluny amb cap mofeta – (aquell animalot qui es defensa atacant, és a dir, “pixant” molt pudentment). Poc em faig amb enteniments tarats, poc em faig amb cervells nàquissos – o sorrats per falòrnies impaïbles. Impaïble: qui s'ho empassa, va massa lent, fuig! Lluny del patoll ignar. I cada dia més. Voleu creure en déus, en progressos, en nacionalismes, en imperis, en fetus, en merdes d’aqueixes..., doncs, au, ja us ho fotreu. [Not getting into any pissing match with a fucking skunk any time soon. No way. On the contrary, ok? Getting the hell farther and farther from the fucking stupid mob. Life’s short; ’m not wasting it in the company of creeps.] No discutim de religió (tota religió és merda supersticiosa, i qui a cap se subscrigui ja ha perdut tot el meu respecte), ni discutim de nacionalisme (una altra excusa per a assassinar sense perill d’aclaparament de culpabilitat, car hom l’estén a tot un poble qui s’allibera, o conquereix, o converteix, o civilitza, o s’aferma... o merdegades rai), ni discutim doncs de fanatismes amb cap fanàtic (fanàtic ve de fane: temple, capella, lloc on has d’anar a coldre com un carallot carrincló un grotesc ninot fet déu). A la merda cada fanàtic, a la merda tothom qui sigui a favor de déus, d’estats, de negocis, de fetus, de lleis, de policies i generals... Ja es retrata qui hi ha darrere cap cartell que en proclami les “virtuts”: un pobre desgraciat, un perdut infecte – més val que la disenteria del seu “pensament” se l’endugui tot sol – qui voldria barallar-s’hi inútilment, amb perill, damunt, que se’ns endugués amb ell...? – estimbats vora avall del duad (el riu qui duu tota la merda i tots els cadàvers i tots els podrimeners del món) – barrejar-se amb els curts de gambals, ja és tindre un peu al tarquim fastigós del duad. Fotem-ne el camp, tan lluny com sapiguéssim, au. La “creació” com a masturbació: –Ridícula imatge de “déu” qui, en pelar-se-la, “concep”. Aquest és l’argument de molts de savis tous. [Els savis durs (de les religions “serioses”) diuen que “déu” ha creat tant el món com els xarrupamocs qui hi viuen, i l’ha “creat” només per a castigar-los, per a fer-los passar per les més cruels ordalies a veure com collons se’n surten, per a donar-los pel cul amb tota mena de malalties, i morts i bogeries – i, com a prèmit, per als més datspelcul de tots, els dóna l’eternitat per a continuar patint. Qui concep un déu així es mereixeria que la seua fastigosa fantasia masturbatòria fos veritat, i, sobre, és clar, que guanyés el prèmit.] Déu ensopit, ujat, avorrit, doncs, pelant-se-la i ejaculant allò que és, i allò que existeix, i allò que s’esdevé en acabat... En mots d’aquell altre pobre savi babau, Alan W. Watts: “–Déu, li agrada molt de jugar a amagat, mes com no hi ha re altre que déu aumon, ha de jugar amb ell mateix – he has no one but himself to play with [to play with oneself: to masturbate].” Recança: –Maligne epifenomen. Civilització: –Amb el garrot els rics et foten pel canó: “civilització.” Lògica: –Màrtir vol dir testimoni; testicles també... / Collons, doncs, com màrtirs, vol dir testimonis. / Virilitat equival a veritat. Collonada a religió. / [Em sembla que m’estic tornant a embolicar de valent.] Sant tornem-hi. O... Tinc el metge per testimoni que... [Fa el metge, mentre te’ls sospesa: Amb tacte tast els “testes” no fos cas...] Testimoni: algú qui dóna una opinió ocular, testicular. / “–T’estimoni” molt, testimoni, quan el que dius que veus s’adiu a la meua versió del que dic que fou... “–Tinc el collons heretges...?” Es demana el torturat. / “–Pel martiri dels teus testimonis” – deia la inquisició bútxara – “se’t desajusten una micoia les portotes del cel.” / Pel testimoni dels nostres màrtirs – diuen els pares de l’església, com els de qualsevol altre grupuscle o secta “terrorista” – es demostra que tenim raó, que la nostra religió és l’autèntica... / Bla-bla-bla, collonades rai. Horitzons de singularitat: –“–Si no és així, és aixà, i, si doncs no és un daixò, és un dallò” – diu, una mica neguitós, el professor Daixonses, doctor en ciències de l’univers. I, més serè, el doctor Dallonses l’esmena lleugerament, fent-li veure que prou podria ésser que no fos ni aixina ni allana, i que doncs, aquell dallò tan dallonses, ni fos un daixò d’aquells tan dallò, ni un dallò altre d’aquells que deuen dur, aixines i aixanes, aquell estri tan amfibòlic, ans una d’aqueixes enigmàtiques ocultes constants que prou cal assumir que existeixin perquè res faci xup-xup, perquè res rutlli aixins i aixines, tant ençà com allèn, com allines enjondre més amunt (o avall) on, daltabaix davantdarrere, els collons són, més que quadrats, cúbics i tot. [I les xones tan aixones.] Del cabasset al cabàs: –Guillotinats, els nostres caps havien passats del cabasset individual, al peu del trau rodó del toldre, fins al cabàs on tots els qui havíem estats guillotinats aquell dia xerrotejàvem, com ocells de moltes menes mesos en la mateixa gàbia. L’endemà de bon matí encara hi érem. Doncs a mi – vaig dir – com em guillotinaren, això pensí: –S’allargassa aquest buit episodi garrulaire massa. Hi ha ací quelcom de sospitós. L’existència estireganyant-se fins a límits absurds. I, bo i rebotent als murs elàstics d’aqueixos límits, amb broma fada que no fa gens riure, sempre les mateixes paraules: “–Encara? encara? encara?” – a cada cop, revingut, rebotut, ençà novament de les parets dels límits de l’existència. Lluitant, doncs, contra la llosa: –Hom, la seua funció el posseeix; es vincla a les necessitats adossades a la descripció del propi cos. Hom s’assumeix sota qualsevol condició i nom – prenyat, presoner, malalt, pre-mort – i va fotent contra les circumstàncies. Lluitant contra la llosa. Quin altre remei! Bípeds: –Quan els bípeds eren quadrúpeds no pensaven pas d’ésser res de l’altre món. Els forats dels culs els eren tothora palesos. Cagaven amb tant de desempallec com ara un cavall, posem per cas. Amb naturalitat, diguem-ne. Quan, qui sap per quina maledicció de la natura, els protobípeds n’esdevingueren amb tots els ets i uts, el forat del cul se’ls entrebanca, se’ls estronca, se’ls esmuny i se’ls amaga. No veien d’on eixia ara la misteriosa femta. Eixia d’un lloc ocult, secret, sagrat. Esdevenen doncs angèlics, dignes d’un déu... Heus ací de quin trau no ix tota la metafísica, dels crèduls, i creguts, i molt ofegats d’ultracuidança, bípeds. Merda pretensiosa, confongueren l’ull del cul per l’ull de déu.