No, home,no.

No, home,no.


“Això dels polítics…” — va fer, brandant el cap, com qui ho acomiada tot, desesmadament, com qui diu ja en tinc prou, que se’n vagin a la merda, “això dels polítics, refotre, vós! No hi entenc pas res!”

—Té raó — li vaig dir — jo tampoc! Car, darrerement, quina desil·lusió, oi? Aquesta ens mancava. Veure com ens tracta tothom. Com si els catalans no fóssim persones!

—Mentre hi havia la dreta botiflera pujolista ja sabíem que no hi havia res a fer — van estintolar els franquistes! Vostè s’imagina? Van estintolar els franquistes…! Aquesta és massa grossa! Van estintolar els franquistes, els qui mentrestant desmantellaven, escuixaven, escamaven, esbraçaven, escollaven, esventregaven, escorxaven… la darrera generació encara amb memòria!

—Car, com prou veu, tota la cagarrineta qui puja ara no hi entenen re de re. Els diaris i els mitjans botiflers els tracten com si també fossin espagacagamerdanyols. Que la polifia nafional, que l’equip-oh! nafional, que la prinfipessssa… Què collons de prinfipessssa! No hi ha cap català qui no sigo republicà! Home, cap català qui no sigo dreta botiflera, però això ja no és un català, és un botifler, un enyorat del franquisme. Hà, i adu els fan dir de “nacionalistes” als botiflers provincians del pujolisme…! S’ho aesma…? Recodonys-recodonys! I als nacionalistes furibunds del franquisme desbocat i assassí en diuen què…? Ho troben normal…! Normal que els prenguin cada dret — el de l’autodeterminació dels pobles — el de l’educació amb la pròpia llengua, no amb la de l’ocupant armat — el de púguer tindre un exèrcit defensiu propi, i equips representatius esportius propis…, tot allò, cada puta dret el tenim trepitjat, i ells ni cas, puta canalla mesella, cada dret per mínim que sigui, cada dret que cada humà hom el suposa amb dret a tindre… fet malbé…! Ja ens els han enverinats a fons, ja! Trenta anys d’enverinament continu!

—Dreta botiflera de merda — aquesta és la pitjor coltellada que ens has endinyada — aquesta és la pijor que ens has endinyada aqueixos darrers tres cents anys — encara més: aquesta és la pitjor que ens has etzibada d’ençà de Casp!

—Vostè s’imagina la traïció a Catalunya? I a tota Catalònia? Ja se’ns han menjats els valencians i els mallorquins, ja ens els estan paint, cada dia més càusticament corromputs… Orxeguem-hi tots! I, a parar compte, ja ho veiem, d’allí ja no els en desatllotja ni déu, els infectats franquistes. Només en deixaran la merda, tot ben cagadet — en pot veure una mostra si hi viatja — ja veu el futur, tot una immensa palterada — ha vista la destrucció total del paisatge…? — paradís ara del turista més grofollut — només merda hi romandrà, només merda a arroplegar el dia de l’apocalipsi, quan gràcies a déu ja ens morirem tots — nosaltres els mossegats i els malratats — i el rat rabiós qui ens ha mossegat i ens ha ratat, la tragitívola catèrvola franquista qui mana pertot arreu.

—Dreta rata! Dreta rata de caldéu! Fou la dreta botiflera pujolista la qui va ficar aquelles rates pestilents a València i a Mallorca. La dreta botiflera qui estintolà el franquisme. És clar que… La dreta sempre ha estada botiflera… — què hi podíem esperar — sentia vostè parlar aquell merdós Pujol… — sempre fotent propaganda a l’enemic, a l’ecspagacagamerdol, i sempre tan beat, amb la merda de les verges… — la merdeneta de Montserrat, la purgueta de Núria, la verga del forat del cul… Semblava un altre franquet — una mica més innocu, és clar — no crec mai que hagués assassinat a sang freda tants de mil·lers i mil·lers i mil·lers de persones…, però tant-se val, l’esclavatge està servit — “si són servits…”, amb aquella veueta de lacai garneu — oi que ja el veu? — titella inic, amb els mateixos tics franquistes del cambrer espagacaganyol, molt religiós i molt patriòtic i molt ignorant… I fotent’s-e la vida impossible. Donant suport als franquistes en cada nova mesura repressora que encara tenen la barra d’anar lliurar’ns (impunement! — en llurs jutjats llardonats de feixistes, com si cada dia ens tornessin a guanyar la mateixa puta merda de guerra del 36!).

—Ací som, doncs, així estem. Una feineta de trenta anys — no solament més esclaus que fa trenta anys, ara amb menys d’horitzons de llibertat. No solament esclaus dels rics, com sempre — ara esclaus dels castelladres i llur sistema de repressió inquisitorial inarrencable.

—Ves, cal deixar-les per impossibles — aqueixes dretes sanguinàries — només pensen a congriar capital — la resta punyetes, prou els coneixem… “Porteu’s-ens turistes, que ja els donarem xarnegades a doll… Per això ens recolzem a la barana del circ a l’arena del qual el franquistes continuen d’assassinar els independentistes, l’única gent qui al món s’ho val.” Els veu parlar a la televisió? Això és el que diuen, si s’hi fixa.

—Ara, fa un parell d’anys…, quan al capdavall les esquerres pujaren al poder a Catalunya, quina il·lusió — sí, tornà l’il·lusió…! “Al capdavall!” — cridàvem pels carrers — “Prou n’era la puta hora! Ja hi som! Ara agranarem! Tant de patir, tants de caiguts per la llibertat…! — Si els fos dat de veure el dia gloriós d’avui! Les esquerres al poder. La gent decent al poder! La merda botiflera i missaire i sanguinària a la merda, tancada amb pany i clau al canfelip on pertanyen, d’on no haurien mai de treure el nas entecós.
—Tots ens pensàvem que la cosa aniria de pressa, ara — s’han acabat els botiflers — ara recobrarem les llibertats… Home, ja sabíem que part de les esquerres és sucursalista, però ens pensàvem que els polítics catalans sabrien com manejar’ls, són els sucursalistes gentota molt babau; només cal que els donos una mica de flamenc i merdegades per l’estil — folklòrics, moros, i au.
—Mes, de seguida, amb què ens surt el Maragall, amb: que vol fer una Espagagardamerdagardanya gran. Dic: “What! Quin desengany!” Per això vaig comença a parlar de "gallina", pensava que s’havia cagat… No, no fotéssim cagarel·la, cal reconèixer…, és un home molt més ferm que cap Pujola — que milions de Pujoles: púrria botiflera, xurriburri enxarneguit. Em sembla que emmerdarà prou la cosa per què Catalunya avenci cap a les llibertats. Uns bons passets ja hem fets. Res espectacular, estosseguets cap a l’aire net de l’independència… Ara, home, això de l’Espamerdegadanyada grossa…! Tret que no sigo un teló de fum, rere el qual l’esquerra alliberadora catalanista (l’única que hi ha, no hi ha dreta catalanista; només hi ha dreta botiflera, qui ens vol sempre esclaus, i negociants amb la mitja rialleta, i servei llepaculaire als turistes de merda. Cada turista li hauríem de fotre una puntada al cul; això del viure del turisme és d’esclau), doncs, dic, tret que no sigo un teló de fum rere el qual avençar cap a les llibertats, no entenc això de l’Esmerdanya boterudament gegantina. Tret que, com li dic, no és que tiro papabenets als sucursalistes bavosos qui té empudegant pel partit — el morfilla i la mare qui la parir i els altres xoliços…

—Jo que li diria… No, home, no, gallina, cloqueges d’etívoc. L’Espagacagamerdanya la volem com sempre — esbarriada, esgarriada, miserablement negligible i esclava dels cacics i dels tupins, i de les seues xarones supersticions. Allò de grossa…, no era justament el que deia que volia aquell repugnant assassí ridícul, el dretà i molt religiós Franco…?


Vam sentir una sorollada. Em va dir: “Ah, ara arriba l’autobús.” I em va deixar amb la brillant exposició mig penjada.