Probablement la pitjor bajanada

Probablement la pitjor bajanada



Vista en un llibre que no m’ha llegut de guaitar’m fins poc ha gaires dies, probablement la pitjor bajanada mai llegida en un llibre de literatura.

No dic ni de religió, on la falòrnia i les fanoques tanocades van de la primera puta lletra fins a la darrera. Ni dic llibre d’història on les paperinades t’espeteguen a betzef amb pudor repugnant de nacionalisme. Ni de sociologia, psicologia, economia…, tots aquests temes flonjos on, de rucades, a munts. Pastetes de cagarrines per als joiosament decebuts ja amb la xerrameca de fons.

No; dic de literatura, dic dels llibres d’allò més seriós — i res més seriós que la lletradura, vós.

Heus l’impaïble bajanada: “Rellegint… el Nabí carnerià, ensopego amb el vers i tots els meus parents són coltellats que… sona igual que i tots els meus parents són cultallats…”

Òspima, quines orelles manoi! Cal ésser barceluní tancat, o — sense tautologia — tancat, tu! Això dels barcelunins no sembla tindre esmena — llur cagalà (és a dir, català que fa cagar) ens sebollirà tots. Agafarem fàstic de llur cagalà merdós i haurem d’enraonar en quelcom d’altre, n’haurem de dir valencià, o lleidatà, o menorquí, o eivissenc, o cerdà, o rossellonès... Car si el barceluní és català ningú no en vol sàpiguer molla. Quina esgarrifosa, repelosa gatada no els ix, quan garlen, del broc desdentegat! I encara els foten de presentadors i d’actors a les pantalles, pagerols! Els pitjors pagerols els barcelunins. Tret que, és clar, tothom coneix barcelonins no pas tan negats. Barcelonins com cal i ben enraonats. Només els tancats ofenen. I qui amb dos dits de cervell o de finor d’orella pot confondre cul-tallar amb coltellar…?

És clar que qui escriu aquesta innocent criaturada (Miquel Desclot a Llibre de Durham), al mateix llibret ens n’encoloma d’altres de prou peludetes. D’obtusament carallots. I potser és aquest fàstic propi tan barceluní que li fa dir, ai gamarús!, “jo em sentia una mica com el parent pobre que només sap quatre inutilitats d’una literatura de país minúscul enfangat en un cul ignot de mapa”. Osta, com ens les entaferres, jotfot! Som un forat de cul cagat en un raconet pollós de mapa…? Doncs, si això fos veritat, per què tants d’hostes venint de fora tot al llarg de les edats ens han volguts fora…? Em sembla, al contrari, que Catalònia déu-n’hi-doneret, no la canviava pas per Anglaterra ni per cap altre bocí equivalent d’on fos. Així que, criatura, quines betzoladetes de dir!

O qui ens el desaconsella…? Car sembla tindre penes amb els editors — aquella gentota ignorant qui tot t’ho empastifa, només dedicats al negoci dels llibres per a fer-hi negoci — i l’escriptor que el bombin.

Ara, si el barceloní Desclot és culpable del que hi ha escrit al seu llibre, prou és culpable gros. Per exemple diu desaprovar dels gegantins Puig i Ferreter i Guerau de Liost.

Gairebé de bolla, triant només una miqueta: “Li vingué al pensament allò que havia pensat moltes vegades de la seva dida. (…) Per a ella, com per a molta gent del poble, el diner era la suprema virtut, l’aigua lustral que tot ho renta, la llum que ho magnifica tot. I això sense cap mal pensament darrere la testa, naturalment, senzillament, com una imantació de llur misèria, retuda i atreta vers la força terrible de la riquesa.” (Puig i Ferreter a Els tres al·lucinats.) Perfectament entenedor. “En la seva dida…”: la dida d’ell. “Una imantació de llur misèria…”: la misèria de tots ells, la gent del poble.

I ara: “Ço que els homes creen amb llurs mans i amb llur intel·lecte enlloc perilla més que en les mateixes mans dels homes. Les coses comencen d’estar salvaguardades en ésser enterrades, fora de l’abast dels homes i de llur memòria. (…) Però l’home implacable — implacable sobretot envers ell mateix — no es resigna a la seva perdurabilitat. Diria’s que una follia suïcida se l’emmena. En acabar de consumar una hecatombe, comença ja de preparar-ne una altra. I ni els morts deixa en pau. Viola la pau eterna, li sostrau els secrets i torna a la llum i a l’aire destructors els testimonis que exhuma. I fa més encara: els desplaça, els duu a les sales fredes dels museus, morgue científica sense les conservadores tebiors d’una tomba, i els abandona a les denudacions administratives de petites juntes i de venals comissions edilícies.” (Guerau de Liost a La Quietud). Els homes i “llurs” mans i “llur” memòria. L’home i “la seva” perdurabilitat… Perfecte.

Comparat a tanta de claredat, quin embolic de llegir (a Desclot): “Un piano…, la seva presència es deu només als estudis de les dues vailetes de la casa… que malauradament encara no han superat l’estadi musical de l’olla de grills rabiosa. La mare… es limita a encoratjar les filles a persistir en el conreu de l’art del seu pare, el compositor…” L’art “del seu” pare només pot ésser l’art del pare d’ella, de la mare de les vailetes, tret, és clar, que l’autor vol dir de llur pare. Mes quin emprenyament haver de tornar a llegir la puta fraseta.

I així pertot. “El temps atuïdor dels últims dies s’ha buscat innoblement un còmplice en els maquinistes de tren, que amb la seva interminable vaga…” La vaga del còmplice… Quin còmplice? Qui és…?

“La quantitat alarmant de textos impresentables que es publiquen a Barcelona… no deu tenir l’origen en una mesquina confabulació de tots els correctors del país, amb inconfessables interessos laborals, per fer creure al públic astorat que la seva feina és més necessària que mai?” La feina del públic esbalaït, certament, “la seva”, la que li cal fer davant la potineria dels correctors…, tret que, és clar, de bell nou, l’autor volia dir llur feina.

No li passem tampoc sinó amb fort desgrat la barroera carrinclonada de dir’n, del quadre (mot català conegut i dit pertot dins l’imponent, arreu envejada Catalònia), la merda esborronadora “quadro” (i ho repeteix, o li ho fan repetir els datspelcul d’esguerraires correctors més de vint vegades al llarg del llibret). Prou sé que el senyor Coromines, en un estrany atac de greu repapieig, va dir que preferia la forma idiota, mes què hi fotrem; a tothom ens sona, la forma idiota, idiota.

M’han dit que a Barcelona hi ha molt de moro; moro d’aquests de Bajadolit i de Bajecas i de tota la Castellàdria, i moro de més avall i tot. Potser per això el barceluní a poc a poc s’ha tornat tan moresc. Els sents pronunciar: “El forester foraster s’ho fa al sofà” així si fa no fa: “Al furastè furastè sufà al sufà”, i comprens la familiariat del sufí, i de moros molt més soferts i foradadament fotuts, amb el més lleig de la ciutat, els seus vulgars i ridículs xaves.

Al capdavall t’encomanes tant del fastigós barceluní que acabes trobant-te en el text d’en Desclot l’escrit: “Els pocs sibarites sofisticats que queden deuen ser-hi a tall de testimoni vivent de l’origen indoeuropeu de la subraça.” Pel fet que està parlant de teca i d’altres fretures i curtedats culinàries, penses immediatament si no deu fer referència a qualque mena de sobrassada barcelunina, pronunciada subraça(da). Hà! Així que has de tornar a rellegir-t’ho tot (i poc en val la pena), per a descobrir que ell vol dir sub-raça, no subraça, que no és sobrassada ni és re.

En fi, tant se val, perles rai; què us diré?