Ullraig

Neixença
del Va Paó Opalí

Com
deia l’altre dia, això d’escriure demana una
vanitat de caldéu.

Així
em veig: va paó.

I
doncs, gens content amb el pilot de pseudònims que arrossec, i
vellet que em faig, me’n cal un que els aglutini tots.

Dic:
belleu amb el mot “Va Paó” te’n formes cap
de ben característic. Un altre Kafka, un altre Céline,
un altre Joyce, un altre Gaddis, un altre Voltaire per a la memòria
immarcescible dels segles...?

“Paó
va” (escriptor qui per, posar en fitó palesíssim
el seu cul, se’l volta d’un plomall en ventall
espectacular de plomes xaronament iridescents
i acolorides), vejam què n’ix...? Un bon nom curt i
impactant que pugui substituir retroactivament tots els meus altres
noms de ploma (ausades iridescents i acolorits i xarons rai!).
Som-hi.

“Va
paó” com si fos el meu nom en bescunç; endreçant
la cosa una miqueta, això en trec: Ap Ova. Ap, nom
masculí que vol dir “qualitat”. Ova, plural
d’ovum. L’ap dels ous. Bo.

Ova,
l’immortalíssim autor, companys dels Molière, els
Rabelais, els Swift, els Goethe, és clar!

I,
si em feia passar per dona, com faig sovint, què me’n
dius d’Ava Op. Op, gairebé singular per a “ops”
– necessitat.

Ara
que guaitant-t’ho bé, el trobes naquis, no et fa prou el
pes, és fluix...

I
si dic Paó Vanitós...? Això defineix encara
millor l’escriptor seriós, vital, qui sóc: car hi
ha bontròs de nit en vanitós, i en paó hi ha la
por i hi ha nit [“po” – nit en maori].

Hò,
sembla millor. Barregem-ho una estoneta i què ens donarà...?

Bon
nom adient. Per a algú a qui li abellien tant els pseudònims.
Isòtop Avan(t).

Mestre
Isop Notava. Perfecte per a un escriptor qui es plau a
escriure faules.

Mes,
és clar, cal afinar la cosa. “Paó” ja
sembla incloure “vanitós” i, en canvi, un
escriptor bo com jo a sobre cal per força que en sàpigui,
i en sàpigui amb mònita (i amb silenci i amb exili,
hà!). Paó Subtil de debò és el que sóc.

Treballem-hi.
Paó subtil, eh?

Palus
Òbit. Bon nom. Diderot, Wilde, Burton, Òbit,
Xeicspia, Marlowe i companyia.

Palus
Òbit, bat “il” opus.

I
de Palus Òbit a Tib Opalus.

M’ix
de trascantó l’Òbit i tot seguit m’ix el
Tib...! Ambdós dels darrers que m’havia empescats.

Tip
Opalus, doncs, definitiu! Ovidi, Lucreci, Sade, Opalus, Xopi
[Schopenhauer], Aristòfanes, Nietzsche, Foix!

Ara
que... Una miqueta massa llatinot, i comú... Quants d’Opalus
pel món...? I carrinclonet, no fa?

No;
em cal un nom poètic per a òpal i ja hi fórem.

Estic
pensant en l’immens Wilde, “ungles de jade, dents de
perla..., etc.” Segur que té òpals a dolls.

Mes
vull aturar-me un instant a assaborir la cosa... M’ha sortit
l’Òbit – que emprava darrerement. M’ha
sortit el Tib també. Això sembla predit pels fats
misteriosos de les forces interplanetàries.
I me n’adon que opalescent equival a iridescent, com les plomes
del paó...

M’ha
de sortir un nom destinat.

Estudiéssim
“òpal” part damunt...

Diu
la Britannica que els romans la tenien per la pedra molt sortosa, i
que en acabat s’ha anada tornant pedra de la pega. Hum...

És
la pedra dels enamorats, però dels fidels. Si ets infidel,
l’òpal se’t revenja, et fa malbé la pell!

Diu
que és un ajut a la creativitat... Perfecte, vós, ja us
ho diré.

A
part, veig que hi ha gent qui es diu Opal, o Òpal. A The
secret of father Brown, d’en Chesterton, una de les
protagonistes es diu Opal Bankes.

L’òpal
és la pedra per al mes d’octubre, i representa
l’esperança. Bo.

Va
amb el signe del cranc, que és la constel·lació
de la lluna. Lluna, eh?

Confós
amb l’ull [“ophtalmius”]. Pedra de l’ull.
I portaria pega de la mateixa faisó que les plomes del paó.
Les plomes del paó són plenes d’ulls, i si
les tens a casa, t’espien. Paó, eh? Ull, eh?

L’òpal
es tornaria lletós prop del verí. Verí, eh?

Molta
gent la considera pedra guaridora. Tret que pel fet que absorbeix la
negativitat del qui la porta, podria esdevindre maligna.

També
anomenat “cerauni” pels antics, per creure que era una
pedra produïda pel llamp.

Òpal,
doncs, bé, bé... Toca la lluna, el paó, el verí,
el llamp...

El
cel, l’horitzó, un poblet pescador...

[Gigantic
pine trees reared their graceful heads against the opal of the
evening sky.] [One idle afternoon of opal skies, pied meadows and
misty hills.] [Looked dreamily afar to the opal-tinted horizon.] [The
little fishing village, nestled in the cove where the sand-dunes met
the harbor shore, looked like a great opal in the haze.]

La
lluna en Shaw:

In
the circle of light cast by the electric arc, which is like a moon in
its opal globe.

La
foguera en Cooper:

The
crystal’s impurities are almost invisible to the unaided eye,
but the laser hits the impurities and causes secondary emissions of
light of all sorts of color — the more impurities, the more
colors. It lights up better than a fire opal.

I
les anemones, el nautilus, l’arc de sant Martí, la gola
de certs ocells... en Wilde:

1.
The sky was pure opal now, and the roofs of the houses glistened like
silver against it.

2.
The sea was sapphire coloured, and the sky Burned like a heated opal
through the air; We hoisted sail; the wind was blowing fair For the
blue lands that to the eastward lie.

3.
And tremulous opal-hued anemones Will wave their purple fringes where
we tread Upon the mirrored floor, and argosies Of fishes flecked with
tawny scales will thread The drifting cordage of the shattered wreck.

4.
She sang of the nautilus who has a boat of her own that is carved out
of an opal and steered with a silken sail; of the happy Mermen who
play upon harps and can charm the great Kraken to sleep.

5.
He loved the red gold of the sunstone, and the moonstone’s
pearly whiteness, and the broken rainbow of the milky opal.

6.
The sudden flashes of colour reminded him of the gleam of the
opal-and-iris-throated birds that flutter round the tall honeycombed
Campanile, or stalk, with such stately grace, through the dim,
dust-stained arcades.

Les
pomes en Yeats:

Boughs
where apples made of opal and ruby and pale chrysolite awake
unsleeping fires.

De
na Brontë el cel: Looking at the horn of the young moon,
set pale in the opal sky and glimmering faint on the oriel of Jean
Baptiste.

De
coses meues que tinc per l’ordinador, els vidres, el
cel, els ossos:

1.
A través de l’òpal plorós del vidre,
oh! Un petit esborneiament, també. L’actoret
repel.lent i atrotinat és el mateix, i amb el mateix vestit
de pelleringues i penjarelles esgrogueïdes, malaltes... Ara,
l'escenari.

2.
Corr àdhuc la brama que amb un raor rovellat una nit
malastruga la seua desesperació havia esset tan grossa que la
piula arran s’havia tolta - una piuleta, recony, que ja no
espetegaria anc pus. Si ell no s’ha guanyat ja doncs el cel
opalí i hialescent de les trompes angèliques i tot allò
dallò, qui cony doncs, sant baró!, piadoses demanen,
tan fleumes, les dones.

3.
Opalescent encant dels ossos rostats per cucs i borinots, rentats per
la riuada.

D’en
Riba, els ulls:

Entràrem;
els lleons ens miraren fixament amb els ulls d’òpal
plens de mansuetud. Amb el servent de Déu férem la
sinaxis, i monjos i lleons menjàrem en pacífica
companya aglans i herbes, i beguérem aigua en silenci i temor
de Déu.

D’en
Carner, les cambres d’encís:

En
aquells somnis de ninfes delicades i optimistes que s’esvaeixen
com les boirines de l’alba, tingué una visió
clara i amable de la seva alcova, la mateixa alcova de cada dia, però
feta opalescent, dolçament lluminosa, com una cambra d’encís.

D’en
Wolfe, també el somni:

Lovely
as a dream, seeming to be upborne, to be sustained, to float there
like the vision of an impossible and unapproachable loveliness, out
of a huge opalescent mist.

D’en
Harris el crepuscle, és clar:

Absinthe
is to all other drinks what Aubrey’s drawings are to other
pictures: it stands alone: it is like nothing else: it shimmers like
southern twilight in opalescent colouring.

D’en
Gratacap els viaranys:

Imagine
between these paths of greenish opalescence the squares of buildings
of domed, arched and castellated roofs.

D’en
Bertrana, els estanys:

El
sol traspuntava. Era un disc roent que apareixia allà d'allà
en els confins de la selva, per damunt d’un llac opalí
de boires arranades a la plana, d'on només sobreeixien, com
illots blaus, els pics més alts de les gavarres.

D’en
Conrad els núvols:

A
low cloud hung before her − a great opalescent and tremulous
cloud, that seemed to rise from the steaming brows of millions of
men.

De
n’Adams la ment:

La
Farge’s mind was opaline with infinite shades and refractions
of light, and with color toned down to the finest gradations.

D’en
Joyce els poetes místics, els vestits, la pega:

1.
What do you think really of that hermetic crowd, the opal hush poets:
A. E. the mastermystic?

2.
MRS YELVERTON BARRY: (IN LOWCORSAGED OPAL BALLDRESS AND ELBOWLENGTH
IVORYGLOVES, WEARING A SABLETRIMMED BRICKQUILTED DOLMAN, A COMB OF
BRILLIANTS AND PANACHE OF OSPREY IN HER HAIR).

3.
Those Boers killed him with their war and fever but they were well
beaten all the same as if it brought its bad luck with it like an
opal or pearl.

D’en
Twain les fantasies:

Aldrich
was always brilliant, he couldn't help it; he is a fire opal set
round with rose diamonds; when he is not speaking, you know that his
dainty fancies are twinkling and glimmering around in him; when he
speaks the diamonds flash.

D’en
Hawthorne el destí:

He
was to roam around the world till he should meet a beautiful woman
wearing on her bosom a jewel in the shape of a heart - whether of
pearl or ruby or emerald or carbuncle or a changeful opal.

D’en
Meredith el llustre del cresp de la mar:

Bhanavar
was borne over the lustre of the sea, that was as a changing opal in
its lustre, even as a melted jewel flowing from the fingers of the
maker,

D’en
Lewis un joiell potser fatídic:

And
into it he thrust a snake-head pin with opal eyes.

D’en
Dos Passos les llepades de lluïssor al cel:

The
sky was full of tempestuous purple clouds; between them were spaces
of clear claret-colored light, and here and there a gleam of opal.

D’en
Machen, la llum de la lluna, els raigs de llum:

1.
One of the glass flagons, buried in damp earth for many hundred
years, had gathered in its dark grave all the splendors of the light,
and now shone like an opal with a moonlight glamour and gleams of
gold and pale sunset green, and imperial purple.

2.
The laurel garths were like cool jade; the gardens, where red,
yellow, blue and white gleamed together in a mist of heat, had the
radiance of opal; the river was a band of dull gold.

D’en
Lessing l’encant:

Antanyasses
a ponent un home rebut havia de mà reverenda un anell de vàlua
sens fi: la pedra era d'òpal qui sense atur variava i, a
sobre, servava la virtut secreta que qui el portés amb
bonhomia amat era per déu i els homes.

D’en
Mason l’òpal de foc és un món que
t’empresona:

It
was what is called a fire opal, for every now and then a streak of
crimson, bright as

the
flash of a rifle on a dark night, shot through the twilight which
enclosed me.

D’en
Melville les vapors del matí:

The
sun is gold, and the world is green, Opal the vapors of morning roll;
The champing horses lightly prance—

A
Heinlein, la tassa, els núvols, els raigs, les horrors,
les esferes: en tota la seua obra, veig que hi empra “opalescent”
5 vegades : opalescent bowl, opalescent clouds, opalescent radiance,
opalescent horror, opalescent sphere.

D’en
Jonson la bruixeria:

Not
an opal Wrapped in a bay-leaf in my left fist, To charm their eyes
with.

D’en
Brooke els borrons de les flors:

The
opal distillation of all the buds of all the spring.

D’en
Macdonald els coloms:

Silvery
cranes; red flamingoes; opal pigeons; peacocks gorgeous in gold and
green and blue; jewelly humming birds!

D’en
Milton les torres del paradís:

With
opal towers and battlements adorned Of living sapphire.

D’en
Harte les colors de l’alba:

As
the opal tints of dawn deepened upon it, the eyelid seemed to droop
lower, closed, and quickly recovered itself twice

Llegint
sobre tot això, veig que té molt a veure amb l’ull,
tu. Es veu que n’hi havia qui pensaven que el qui portava un
bon òpal podia passar per invisible. Per error, confós,
com dic, amb “ophtalmius”, i perquè sembla que et
guaita, en deien pedra de l’ull. Més tard, carallots
feren l’atans ull-mavull, i de bo
passa a dolent.

El déu
dels íncoles d’Austràlia es veu que per a anar
creant va descendre a la terra damunt el grataculs d’un arc de
sant Martí. A l’indret precís on petjà la
terra, les pedres adquiriren vida i començaren de relluir amb
totes les colors de l’iris. Així nasqueren els òpals.

Certs sarraïns
es veu que creien que els llamps portaven els òpals a la
terra.

“Opalus”,
en deien els romans, per a alguns dels quals podia tornar la vista
als orbs, o disfressar d’absent algú amb prou mèrit
i empaitat per maleïts enemics.

Tant
se val. Bo o dolent, l’òpal és l’ull,
n’estic convençut.

I
si et pot amagar de vista, és alhora un ull qui hi veu de molt
lluny. Màgic. Per força. Un ull opalí.

Llunyull,
Ulllluny [amb els quatre pals i tot!], Ullnú, Nuüll...

Tots
són bons, però Nuüll el millor, això em
sembla. Tib Nuüll.

Els
crítics, sempre lluny d’osques, i sempre delerosets per
trobar fàcils peudebancades, podran dir, de tot el que escric,
que no solament sóc null, sóc més que null.
Millor en anglès. “He’s more than null, he’s
double U null...!” Aprofitant la fórmula: “He’s
W null!”

Ah,
i amb això ja ho tinc! Tib Nwll.

Nwll
[estranyet, mes no pas més que Kafka, per exemple, o Mixima, o
Kurasawa, o pilots rai], Nwll, doncs, un nom a afegir entre els
inesborrívols.

I
els més assabentats (és a dir, els quatre gats molt
privilegiats qui llegireu això) sabent que es pronuncia
exactament Nuüll.

O’Brien,
Heller, Twain, Meredith, Nwll, Martorell, Llucià, Pedrolo,
Burroughs, sempre entre els millors! Nom irreproduïble, sempre
recordat!

Aturin
el carro!

Podrit
Google, veig que hi té gairebé quinze mil Nwlls. Em cal
una alternativa ràpida, aquests són escrits d'un
condemnat a mort.

Guaitem
la llista... Llampull... Irismoixó...

Ullraig!

Engoogleguíssim-ho...
No n'hi ha cap.

Ja
hi som doncs. Tib Ullraig.

Prou
veig que ja per sempre pus ho signes així, benaventurat.

Signat:
Tib Nwll. I au.

Vint-i-unè d’aclucallades

Vint-i-unè d’aclucallades









Boldró de companys on qui escoseix descobreix – o: qui és l’explorador és el descobridor, i els altres, qui només esguarden aparadors, no en saben prou, sempre romanen a les escapces: –Dic, tot caminant: “espera’t”, perquè havia vista una botigueta rònega amb un venedoret desolat, assegut per cominal damunt un tamboret, palesament sense esperança de vendre mai res, amb les mans damunt la cara, tot arrupidet. Fent el paperet del temorenc perquè no se m’esfereís, em vaig deseixir del meu boldró, els meus enriallats companys qui continuaren caminant galeria envant sense ni potser adonar-se’n que ja no hi era – i, ja doncs arronsant-me per les parets, fiu cap a la cambreta fosca. El venedoret aixecà els ulls. Feia una cara, més que no de trist, de pansit. El veies grogós, rebotit, amb una cara tacada de verosos sangtraïts, com si tornés d’un tacó que hom li hagués endinyat feia menys d’una setmana en qualque atzucac ronyós, emboscat per enemics molt poca-substàncies. Dic: “puc veure que hi…?” Fa: “feu, feu…” Me n’adoní encontinent que allí cap tresor. Tot hi era amuntec de peça inútil, qui sap de quina mà, anava a dir tercera o quarta, mes segur que sovint – vull dir, pel que feia als de més dels elements – em quedava curt. Esparracats pel racó certs llibres d’art… Dic: “això m’interessa…”, sense saber si dic ver o no. Diu, una mica menys desmenjat: “n’hi ha, n’hi ha...” I es va treure un paper que era una llonga llista d’objectes que tenia allí mateix o desats en qualsevol altre magatzem. Va dir: “podeu encomanar allò que us sembli…” Vaig dir: “m’estim més d’anar fent uns quants cops d’ull...” Musclejà. Continuí doncs cercant entre les deixalles. Ràdios de l’any de la picor, aparells que ja mai més no rutllarien, parracs a dojo, ja ho he dit… Rere unes capses altes de cartró, una porta; m’hi fiquí, corredors llargs, ombrívols alguns, d’altres espetarregant de lluminària, i portes que no s’obren, portes que rellisquen de costat per a obrir-se justament a una altra porta que aquesta no es bellugarà mai – o potser sí si mai obtens les claus dels múltiples panys. La noia em va dir: “troba el que vol…?” “No l’havia vista, ja em perdonarà...” “Sóc sa sorel·la...” I la veies molt més eixerideta que no el pansit del davant, son frare. “No té gaire feina…” Volia dir-li, mes aleshores me n’adoní: al rerebotiga era on l’acció s’esdevenia de debò. Fimbrosa se n’anà corredor avall, i jo darrere, flairant-ne espatotxí la flaire, és clar. I de part de baix una gernació comprant o si més no triant objectes de gran vàlua. Gent de qualitat per als instruments perfectes. Damunt el muscle, se’m tombà. I somrigué: És clar que sí, llençant-me un esguard trapella… El rerebotiga, el rerebotiga…, ve-t’ho-on…, ve-t’ho-on la bona teca rau. Xiqueta, tens tota la raó, i poc que me’n desdiré pas anc.



Compensacions: –D’on no n’hi ha en raja en excés. Per a certa gens, la naquissitat cerebral empeny al contrapès carnal. Massa poca substància al cervell cal justificar-la amb massa greix, massa carn. Un contraplat de balança. Sense prou feixuguesa material, doncs, no voldríeu pas que s’envolessin tantost bufés l’airejol. Si és naquis, si no fa prou el pes, prou cal sorrar-ho encara que només sigui de matèria bruta. Fira dels cossos, la societat.



Qui matarà la vaca sagrada dels ous d’or (!)…?: –Qui matarà aquell maligne monstre quimèric, a les mamelles del qual tants de milions d’estrafolles popen i xumen, bibliosos, alcoranosos, torahtatosos (torah torahtararà tururut tarantel·la) i allò dels hindús, i què em sé jo, sectes taral·lirots rai, sectes arreu a gavadals, creences a fètids, fastigosos dolls…? Ningú no és capaç de fer-ne cap truita; tantost el veuen arribar amb la forquilla a batre rovells i clares, se li llencen damunt i l’esclafassen sense cap pietat. “–Aquest volia pispar-nos la font de la farina (!) que mengem, assassí malastruc!” – diuen tant de predicador, de monjo, de capellà, de pel·liculaire barat, de novel·lista moralinós, i de polític, no cal dir, i el prim i el gras, i el místic i el cofoi, i tothom qui viu de la falòrnia: ço és, pel cap baix, mig univers!



Hitler, muà, muà: –Fa en Hitler, estrebant-se a efeminades estrebadetes l’engomadet bigotet, i enfotent-se’n molt dels qui resoldrien res sense la noves tècniques de les armes més mortíferes: “–Justament els mateixos qui [anava a dir, embarretinats, ballen sardanes, i, amb espardenya de veta neta, i la falç de plàstic i molt decorativa enfonyada pel mànec a la falcia, voldrien reconquerir la llibertat], justament els mateixos qui sacsen als cels espases teutòniques fetes de llauna (això sí, molt acuradament afaiçonades segons els models antics explicats pels clàssics) i es vesteixen amb pells d’ós, i hi duen, al cap barbat, capells de banyes de bou, i proclamen llavors que tots els conflictes contemporanis cal resoldre’ls amb les armes de raó i prou), i doncs, els mateixos qui foten el camp acollonits tantost apareix el primer garrot comunista..., prou dic que la posteritat poc tindrà gens a parlar-ne, ni èpiques ni èglogues ni collons en vinagre, d’aitan heroics lluitadors...!”



Tret, és clar, que la posteritat no existeix altre que en el magí enfebrat; el teu posterior, en canvi, sí, ho veus...? Existeix ans és. I és, oimés, el teu posterior, l’essència (perfumada) de l’escatologia – és la fi de la fi – i el fi de tota enrònia i dèria, i tasca i afamegament rere l’ideal, vós.



Jagut de gairó, mig oposat al corrent ineluctable, fent el mort al cresp del torrent escatològic: –Això és ésser, això és viure – fer el mort al riu que es diu Duad. El riu Duad és el darrer riu, el riu darrer que duu tots els morts i tota la merda mai haguts. Tret que mentre ets viu només hi (mal)sures – només hi fas el mort. Hi fem el mort mentre vivim. Tantost hi som morts, només hi fem tossa (i nosa als vius).



Espècia especial: -Una mica de merda (en pols o com fos, i sovint n’hi ha prou amb una “sospita”), una mica de merda, doncs, afegida a qualsevol plat, el fa una mica més francès.



Proesa del desinvent: –Car, és clar, desinventar és l’única acció de debò heroica; és quelcom molt més heroic que no pas inventar – de fet, inventar és complicar, és a dir, embolicar doncs la puta troca, emboirar el paisatge que podria si més no ésser mig entenedorament copsable.



Desinventéssim déu, desinventéssim tant de concepte merdegada: l’ànima, la consciència, el “govern”, la “llei”, la força, les esglésies, les històries... Desinventéssim la Fgance, E-panna [en acabat tot seguit també desinventarem Catalònia (per què serviria, altre que per a prendre-hi mal?), tret que això diem: “–Vostè davant, vostè primer...”, car som els catalans tan galants i educadets!]



Llencem el que existeix en les ments malaltes qui inventen – i quedem-nos només amb el que és – el que és fora de l’invent – no gaire – molt poc – matèria feta, estranyament, va pensament – matèria pensant en vanes existències. [Existències: pollosos, ratats, arnats retallets, escapolons i cassigalls, parracs pudents que ningú sinó els engalipats figots no compren.)



Progressant cap a la merda: –Confoses escatologies [both eschatology and scatology as one in the clearer mind of the Catalonian]. Allò darrer – tot el que en acabat no en roman – és la merda. A això tendeixen, esventats progressistes del cul estret.



Conceptes, tot conceptes. Buits, plens, nàquissos, curulls, vessant, amb prou feines amb cap mica de corquim a baix de tot… Mes, sense conceptes, què fórem…?: –Por. Cossos de pors. Cada concepte un antídot més o menys eficaç contra una altra por.



Ah...! O de l’absurd i afòtic al diàfan i amb cara i ulls: –Llegint qualsevol text filosòfic cal substituir arreu la paraula buida (o en tot cas sense cap contingut gens intel·ligent) “déu” per qualsevol altre mot més o menys adient i amb prou pes – figa, bròquil, llençol, mallerenga, pinces, espinacs, turó, botiga, tortuga, pastanaga, mal de ronyons... Veureu llavors com tot esdevé molt més clar, llegívol, concret, lògic, entenedor, sensat... “Al començament fou la figa...” “En el bròquil res no manca de sentit.” “Atenent a en Roger Bacó i les seues proves geomètriques de l’existència del llençol...” “Els bisbes feren més patent l’aspecte trinitari de la mallerenga.” “La necessària fosca nit llarga que precedeix la unió extàtica amb les pinces.” “Cal vigilar, car els espinacs ens sotgen tothora.” “La immaculada concepció és un atribut comú a mants turons i botigues.” “Pots atènyer la salvació només per la gràcia de la tortuga.” “És àvol, als ulls de la pastanaga, qui no inquireix rere el propi bé.” “És el mal de ronyons qui duu als humans la vera llum...” No fa?



Parlant de mots-falòrnia: –Si la paraula “déu” és un cossi d’odis i d’altres deixalles, què me’n dius de la paraula “llibertat”...? Quin sentit té als llavis dels armats...? I als dels desarmats...? Per què no la substitueixes pel mot “mort a... [el contrari d’aquell per a qui deman la llibertat]”...? Un lladre (un e-pannol) diu llibertat quan vol dir mort als catalans. Un català vol dir mort als lladres (“–endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba, bon cop de falç...?”) Un aprofitat escarransit diu “mort als qui esplet i mantinc en indigència”. Un indigent “mort als qui m’aplanen i amb llur robada riquesa m’ultratgen tothora”. Si un merdacaner bofiós o qualsevol altre funcionari diu llibertat ja sabeu que només avia un renec, renec que vol dir “no em prendràs pas els diners ni prendràs pas els dels amos qui em nodreixen (i els meus) i qui en epopeia tan estrènua adés te’ls robaren, probablement pels segles dels segles, si la llibertat per què m’esgargamell endura prou – i per a això m’esdernec, perquè duri”. Un vers d’un poema que algú amb dos dits de seny, i sense el verí de la falòrnia solcant-li les venes, podria haver escrit: “I heard the word liberty and I searched myself for blood and for a hole from the bullet in my body, for I knew he meant death and he was about to shoot me.” “Sentia el mot llibertat i em tocava el cos per veure on m’havien foradat, car prou sabia que em volien mort.” Hom sent sovint els pitjors mortridors omplir-se la boca de llibertats. Tota mena de dictador. En boca d’armat, saps què vol dir “llibertat”. Sempre vol dir “tu mors” – tu el condemnat obstacle, jo l’alliberador, el desempallegaire.



The floater seen as survivor: –Al mirall damunt el rentamans, em recargol el bigot, aixec la tarota, amples oronells en ventall – hò, em faig l’important, m’inaugur recte inspector de palters abans no se’ls endugui el despietat sifó del canfelip… Els cagallons qui se’n van, i els costa… I, disfressant-me d’en De Gaulle, patètic, animant-los molt: “–Encore un effort, les français!” I tanmateix n’hi ha un qui encara sura (el fabulós flotaire). L’has de saludar i beneir, donar-li la medalla de sant Jordi, les creus de l’apostoli i companyia, i la cinteta i el galó, i l’andromineta que diu que ha servit de perfecte roplegapets per al manteniment de la societat… Car ell també és un supervivent. I tots ja ens hi veiem. I les llagrimetes d’agraïment en fluix qui flueix flueixen… Tot supervivent és mereix el reconeixement a tanta d’heroïcitat.



O que tanta de merdegada, vull dir, d’escarafall amunt i avall entre els engalipadors molt retratats…! No. Cal veure cada supervivent com a fragment de palter qui assolia de mantindre’s, si més no fins al propvinent desfermat aiguat. I prou.



Viure és viure penjat fins que es trenca la corda: –Cada juliol em ve el desfici pel suïcidi: “–M’hi bleg, no m’hi bleg...?” Al capdarrer, sobrevisc. Sobrevisc potser per a cantar un any més la Cançó del Secret de la Vida, segons els magnífics filòsofs del Monty Python. “–Always look on the bright side of death, for life’s a piece of shit, and when you look at it life’s a laugh, and death’s a joking through, keep on laughing as you go, just remember that the last laugh is on you.” –Et guaites la mort pel bon cantó, car viure és merda; la broma del viure s’estireganya fins que es trenca en la darrera broma del traspàs; vés rient doncs, sols serva a l’esment que ets tu de qui al capdarrer tothom se’n fot.”



Suïcidi: –No cal que corris tant al suïcidi. Si et saps esperar una estoneta, la natura mateixa qui et va parir se’t suïcida en tu.