26 de vidriols als salpassers

Aclucallades (26) Plagiat de na Margaret Cho: –“Per què hauria d’observar el sàbat quan podria estar observant dues xicarronetes toquejant-se els pipinets...?” Tot el que no és, és: –Aquesta és (per a nosaltres: els qui pensem) la quiditat més extraordinària de l’ésser – que sempre és. Car si no fos, ja no fóra pensable. I tot el pensable és. Pots dir: “Això no és un Miró”, o “Això no és un Miró genuí”, però només cal que diguis: “Això és un Miró fals” per adonar-te’n que és un Miró [tret que fals, és clar]. O dius: “Això no és un Cho”, però et dic: “Ho és, un Cho fals” – i ho és. Dius: “No és independent.” Dic: “És dependent!” Encara millor. Dius: “No és viu.” Dic: “És mort!” És com si parlés a la paret: –I la paret m’escolta. El missatge: –El missatge és la mentida. Per què el qui pensa hauria d’ésser responsable del que fan els copròfags qui se’l creuen...? No hi ha ningú altre que pensi...? No hauria d’ésser “propi de l’home” la facultat de no creure’s el qui et ven falòrnies...? Val la pena una humanitat de pensament únic...? En aquest darrer cas, més val el suïcidi general. Polítics i generals, culpables de cada guerra; mestres i historiadors, culpables de cada odi. Cada fill de profeta armat, culpable de tanta de matança. I oi tots plegats que en rebran, de medalles i guardons...! L’amor a “déu” paga per les bombes que llavors ja no sacrificaran bocs qui ja no boqueixen, mes qui hom (els boquers) venen a llurs boqueries, les bombes sacrificaran ara “enemics” – cada boc i ovella qui el moro ha de matar ve taxada durament per l’estat, pel govern, perquè es transformi en bomba a emprar contra els “rebels”. La sang vol sang. Sacrifici de missa o altra merda religiosa només serveix per a acceptar el sacrifici dels qui van contra el poder. La sang de l’anyell duu sempre a més mort. I el romanent, devessall de femta malalta. Tot (sangassa) fot cap al mateix lloc, el duad, el riu atorrentat dels morts i tota la merda cagada. I on s’arramassa el duad – a la bassa que arrabassa cal forat únic del no-res, d’on res altre doncs no surt. Rebel: –Qui no vol fer diners (i més qui no vol “guanyar-ne”, car només en pots guanyar on altri en perd) és l’únic i autèntic rebel. Qui no vol fer diners (ni hi veu cap gràcia), el poder el puneix, el poder cerca a punir-lo amb esquírria i ferotgia. Hom el castiga a la pobretat, hom el castiga a la malaltia. Al mínim avalot, sempre surt rebent; qualsevol poder voldria anihilar-lo, esborrar-lo del mapa, treure’l del món – que no donés més l’exemple (altament càustic) del lògic i legítim. Per a tots els sistemes polítics, és a dir, d’opressió, no hi ha pitjor perversitat. Esdevé el tothora perseguit; pitjor: l’empaitat, l’apartat de tot arreu. Esclaus: –Maleïts agents totalitaris – culpables de fet que la voluntat absoluta del dictador pugui efectuar-se. Tot hi és de més: –Que hi hagi res per comtes de no res ja és excessiu. Que aquest quelcom s’esdevingui, afegeix excés a l’excessiu. Que aquest excés pugui, damunt, pensar-se, l’excessivitat ja sembla llavors boja. I tot sense que tregui cap a res. Tres aberracions, doncs, monstruoses – o: Sense excés, res. Com cada excés, cadascuna d’aqueixes tres grotesques aberracions s’estavellaran al cul de sac de l’atzucac i desapareixeran d’un espetec. I qui ho trobi poc convenient s’haurà de ben collons fotre. Cada accident com cada essència: –Sospitosos rai. Variacions culturals: –No ho comprendran mai – llur racisme contra nosaltres aixeca el nostre odi contra ells. Els pobles hegemòniques s’han tornats culturalment feixistes (ço és, nacionalistes d’estat) per tal de conservar els privilegis de llur hegemonia conquerida per la violència i el carnatge. Buits: –Quin buit deixa el mort? Un buit directament respectiu a l’espai ocupat en vida. Més gros, doncs, o més petit. De què s’ompl el buit deixat pel mort? De noves creixences. D’excrescències d’allò que romania a frec. Com més espai alliberat, més floració, floriment, ai, i floridura. Algun tou d’epígons genuïns i una estesa de paràsits amb botris i xucladors que fan anèmic el forat. Ara, quin buit deixa l’anònim? Cap. Allò innominat és sempre absent [no pas que fos mai inexistent per ell mateix, però ho era per a tothom qui hagués fallit d’anomenar-lo. Ara, desaparegut, tampoc no deixa forat; si no sabies que hi era, és com si mai no hi hagués sigut. Mai no ha existit, tot i que era: i hi era, i no fou trobat. Introbat, tampoc no pots trobar-lo a mancar]. Merda per als duals: –Si hom diu que som dos, carn i esperit, li dic que ens avenim malament rai. Els esperons lúbrics de la carn l’esperit em fereixen i ens duem ensems doncs a l’escorxador del bordell. Altre no hi podem fotre que fotre. Fotem cossos esperonats per la lubricitat esbojarrada de la carn qui ens cavalca, mestressa cruel, l’esperit acollonit. Llengües que es moren: –Vull dir, llengües que es moren de riure. Mentre totes les de la vora es moren de veritat. Com més riurem més viurem. Això diu el savi Douglas R. Hofstadter, a Le Ton Beau de Marot (1997), pàg. 487: “–Això de “llengua morta” és, és clar, una metàfora arrelada a la mort que pateixen els individus. Pel món, contínuament llengües s’esvaeixen, i hom podria adduir que aqueixes extincions, com les de cap individu, són tragèdies qui-sap-lo grosses. Mes, de la mateixa manera que podem demanar-nos si l’esperit o l’ànima d’algú qui es mor no continua vivint eslleïdament en el pensament o el cervell dels qui el conegueren, així mateix podem creure que tota llengua morta pot continuar vivint de manera esparsa i diluïda en la vida de les llengües més parentes i “amigues”. “–To make this concrete, suppose that the French language, in some improbable cataclysm, were suddently wiped out – no native speakers left anywhere. Would it be impossibly far-fetched to argue that some of the “soul” of French nonetheless survived in, say, the Italian or Catalan languages?” Car n’hi ha ja prou per a creure que si, després de centúries de jurcar-hi esmeperdudament, ni el gavatx ni el xarnec no han pogut assassinar del tot el català, aquest català serà al capdavall no solament el qui els enterrarà (sens dubte ha crescut més ferreny i sereny, empedreït, passat massa vegades per la pedra), sinó qui dins la seua terra, doncs, serà l’únic qui en conservarà les traces, o els indicis de l’ànima – una mica del geni (sovint maligne i sapastre, mortridor) qui adés les animava. Així que: Qui se’n riu més fortament i ronca, si doncs no qui el darrer se’n riu...? Els qui escriuen en provincià: –Els qui escriuen en provincià, me’n fot com d’un pià – que entre ells s’ho masteguin i que baldament cap gargall ennuegós no me’ls ennuegui tampoc a mort – només els mancava això, pobra copròfaga gent. Ara, molt més emprenyadors són els qui escriuen en català i llavors, enmig del text, et foten en provincià (en xarnec) els noms d’obres (films, novel·les, quadres, òperes...) no pas en llurs noms originals (en anglès, alemany, rus, japonès...) o en llurs noms naturals en català – no! te’ls foten per barret en provincià (en xarnec), d’on que pleguis de llegir-los en sec, d’espetec, i altament irat – car qui vol saber què diu un provincià – hi ha de dir, per força, merda, car té un cervell “ocupat”.

Aclucallades --25--

Aclucallades (25) Qui prediu desitja: –Qui prediu la meua mort la desitja, i per això li etzib una puntada als ous (si en té); qui prediu la mort del català la desitja, i per això li trenc el nas (si en té..., car sovint qui ho diu és un maleït fantasma malcolgat que ni el que diu no sap). (Algú desitjat mort, encontinent ja l’és, n’és. Que camini només vol dir que és un fantasma perillós; altrament, mort, se n’estava com tot mort comcal i prou coindet i modest. Per això me’n vaig lluny, perquè el fantasma malparit no m’hegui.) [Jo predic llibertat, independència, plenitud!] [Predic (car hi ha molts més de catalans ara que no hi havia anglesos llavors (i si diem alfabetitzats la xifra creix enormement)), predic milers de Xèicspies en català!] Plató: –El capdecony qui se’n va anar del prat i l’olivera, i la querrina i l’ocell, i el ventijol i la pageseta, a la puta fosca romàtica cova del pixum i la fortor a veure-hi ballar grotesques flames i ombres – aitan capdecony com els cagalans qui substituïren el nom del xampany pel nom d’una vena que porta sang gastada. Parroquians: –Parroquians: parroquiers: un altre nom per als lloros o periquets; papagais qui, adoctrinats, repeteixen pòstumament allò que els ensenyà el fotut profeta. La religió, doncs: un sistema dogmàtic de bestiadetes perquè els lloros adoctrinats les repeteixin. “Epana” és la religió. Com va dir en Cioran: “–Són els capellans qui han feta “epana”, i a “epana” no val la pena mai anar-hi altre que per a imaginar quin plaer no fóra de matar-hi capellans.” Aquelles esglésies que bateguen com ous malèfics. Això són, sobretot si les veus amb el penell al capdamunt del maleït cloquer. El penell és una gallina qui cloqueja, i la puta església l’ou malèfic que la malèfica gallina ha post. L’empalat per pecats de cul per l’església inquisitorial. En deien “cagalló del penediment” el ferro o el pal que et foten recte amunt fins que el treus per la boca. I doncs, això convindria, millor que no cap gallina per penell al capdamunt de cap cloquer de cap església, un pobre empalat, de marieta, o d’adúltera, o de datpelcul... I de fet, els més datspelcul són el més “fidels” parroquians. I el pitjor és que ni ho saben. Una astringència més per a la República d’en Plató: –En un somni he cregut haver esdevingut aquell carallot d’en Plató i que m’havia oblidada al tinter encara una astringència necessària per al benésser de la república. I era que a les cinc passades migdia [les 5 pm] era l’hora de fer de ventre per a tothom [per a tota la república sense excepció]. Qui ‘‘no pot’’ cagar a les 5 pm no pot (per collons) cagar fins a l’endemà a les 5pm (si pot). Carallotades, rai, pobre home, prou ho dic. [I també (amb molta més de raó) ho deia n’Spinoza.] Aparicions: –Som al 1674. Això, tret d’un intercanvi de lletres entre un admirador, Hugo Boxel, i Spinoza mateix. Diu HB: –Us escric per saber quina opinió us mereixen les aparicions i els esperits o espectres... Posant que reconeguéssiu llur existència, quina duració de vida els allereu...? Car n’hi ha qui els creuen mortals, i d’altres immortals. Els teòlegs i els filòsofs contemporanis prou estan d’acord a admetre l’existència de certes d’aqueixes criatures, tot i que estiguin disconformes quant a la natura de llur essència. Diria que, tot i que estiguéssiu a favor de llur existència, no aniríeu pas tan lluny com per a admetre que alguns d’ells fossin les ànimes dels morts, com defensen els qui són de la fe romana. Diu Spinoza: –No solament les veritats, també les foteses i les fantasies em serveixen... Tanmateix, deixéssim de cantó si els esperits són delusions o fantasies, car veig que, ençà de negar-los, fins i tot dubtar-ne l’existència us sembla estrany, convençut com esteu de les historietes antigues i modernes. En canvi, si voleu que us sigui sincer, no he llegit mai ningú qui clarament demostrés l’existència de coses així. Mai no he assolit d’escatir què foren, i tampoc ningú me n’ha fet cinc cèntims prou creïbles. Allò que de debò espigolem és que hi ha quelcom la natura del qual desconeixem. Si els filòsofs decidien d’anomenar allò que no sabem “esperits”, llavors no en negaré pas l’existència, car hi ha una infinitat de coses de les quals no en sé treure l’entrellat. Ara, expliqueu-m’ho una miqueta. Què foren aqueixos esperits o espectres...? Canalla, folls, tocats del bolet...? Car tot el que se’n sent a llur propòsit sembla que es relacioni a les ximpleries i diversions d’infants i de boigs. Diu HB: –Ara us diré, estimat amic, per què crec que els esperits existeixen. Primer perquè escau a la beutat i perfecció de l’univers que ho facin. Segon perquè és probable que el creador els creés pel fet que són més propers a la seua imatge que no pas els éssers corporals. Tercer perquè com el cos existeix sense l’ànima, també l’ànima sense el cos. Quart, i prou, perquè cal que no hi hagi àrea o espai sobirà, per fosc que sigui, sense habitants propis, d’on que l’espai incommensurable entre nosaltres i els estels sigui, no pas buit, ans poblat densament per éssers espirituals. Cal suposar que els més remots i alts siguin totalment eteris, mentre que els més pesentets a les regions més baixes siguin criatures fetes de substància subtil i primeta, encara que també invisible. Així que crec que hi ha esperits de tota mena, tret potser que no n’hi ha cap del sexe femení. Un ciutadà savi i educat, coneixença meua, un camí em va dir que a la factoria de sa mare on covaven el brou de la cervesa s’hi sentien a la nit sorolls d’operaris com si fóssim al jorn mateix, quan la confecció de la cervesa és en ple funcionament... Pel que fa als àvols dimonis qui torturen els homes maleïts tant en aquesta vida com a l’infern, i qui embruixen la gent, crec que tot això són faules. No dic res de capellans i monjos qui en diuen tantes i de tan crespes que la gent se’n cansen... Ara, responent al passatge on parleu sobre carallots i boigs, només us diré què en deia l’erudit Lavater, al capdavall del seu primer llibre sobre els espectres: “–Qui gosi desdir tants de testimonis, tant antics com moderns, no crec que valgui la pena creure-se’l. Car, així com és marca de frivolitat prestar una orella incontinent a cada historieta de fantasmes, també fóra de palès desvergonyit contradir, sense solta ni volta, tants de prou fiables historiadors, pares de l’església, i d’altres feixucs personatges d’autoritat.” Diu Spinoza: –He trobades les historietes que dèieu d’en Plini i en Suetoni. Us confessaré que n’estic d’allò més esbalaït, no pas per les historietes, ans pel fet que es rebaixessin a empescar-se-les o contar-les. No comprenc per què persones amb talent i judici facin malbé llur aptitud per a la retòrica tractant de convèncer-nos de tals foteses. La discrepància que en llegir els vostres autors us féu decidir d’admetre amb tota certesa l’existència del esperits masculins, alhora tot dubtant molt que cap de femení pogués fer-ho, em sembla d’allò més fantasiosa i poc fonamentada. Si de debò fos la vostra opinió semblaria la del vulgar qui imagina que déu és mascle i no femella. No em sé explicar per què tots els qui han vistes tantes de nues aparicions no han fixats els ulls justament a l’indret de l’entrecuix que hauria resolt la qüestió d’una vegada. O eren massa vergonyosets o no s’havien assabentats de la discrepància... Quant a les vostres raons a favor de l’existència dels esperits, parlem-ne. Pel que fa a la primera: la beutat, car amic, no és tant una qualitat de l’objecte observat, com un efecte en aquell qui l’observa... Pel que fa a la tercera, us diré que també la veig absurda. D’aquesta manera podríeu dir que d’altres facultats, com ara la memòria, l’oïda, la vista, etc., existeixen sense cos pel fet que un cos pot existir sense memòria, oïda, vista, etc. O que una esfera pot existir sense un cercle pel fet que un cercle existeix sense una esfera. El cas que em conteu del ciutadà sòlid i seriós qui volia inferir l’existència dels barrufets del fet que sentia els cervesaires espectrals treballar de nit a la factoria de sa mare i fer-hi els mateixos sorolls que hom hi feia durant el jorn, em sembla irrisori. Faríem bé de fer com Juli Cèsar que, segons el vostre Suetoni, de tot això se’n fotia. Diu HB: –Que presumptuós i ultracuidat de riure-se’n de tants d’autoritaris testimonis antics i moderns! I en Cèsar no ridiculitzà pas els esperits, ridiculitzà els presagis, i, si en canvi hagués fet cas de Spurina, no hauria acabat assassinat. Acaba Spinoza: –L’autoritat d’en Plató, de n’Aristòtil, d’en Sòcrates, no em diu gaire res. M’hauria sobtat que, entost d’ells, haguéssiu en canvi al·ludit a l’autoritat de n’Epicur, d’en Demòcrit, d’en Lucreci, o dels altres atomistes o dels pensadors qui creuen en la veracitat de la teoria atòmica. No és gens estrany que persones qui s’han empescades qualitats ocultes, espècies intencionals, formes substancials i milers de foteses d’aqueixes..., s’hagin empescats també espectres i esperits, i s’hagin creguts o fets creure tots els contes de la vora del foc només per tal de restar reputació a en Demòcrit, a qui portaven tanta d’enveja i rancúnia que acabaren cremant-li tots els llibres que molt famosament havia publicats. [Toc!] Si sou enclí a creure-us aitals testimonis, què us fa negar els miracles de la verge beneita i de tots els sants...? Això ha estat descrit per tants de filòsofs, teòlegs i historiadors que em fóra fàcil d’adduir-ne cent per cadascun dels vostres sobre les aparicions. [Retoc!] Leopardiana: –Si la vida no és pas gaire important (una espurneta fugaç i ventissa en la foscor infinita de l’eternitat del no-re), encara n’és menys (d’important) fer-la malbé matant-te – i encara menys matant-te per qualsevol causa passional, amorosa, envejosa, avariciosa... – precisament perquè la vida no és gaire important. Si no és doncs important, tot allò que facis per tal de fugir-ne la no-importància per força encara ha d’ésser menys important. Et mataries per cap cony: un forat de carn? Per cap cos: carn qui es corromp com la teua? (Quin escàndol! No en tens prou amb el teu?) Per cap bandera: drapot pintat? Per cap or: pedra grogosa? Per cap abstracció: fum d’efímer mareig? Per què et mataves...? Per allò que, pel fet que és subsidiari a la vida, té menys importància que la vida mateixa, la qual no té gaire importància, i en darrera anàlisi, eixamplant l’horitzó enllà de l’espurneta, de fet gens? Guerres: –Aquests datspelcul de la “guerra contra les drogues” se n’adonen que la pitjor (millor) droga és la vida mateixa...? Els vius som els drogats de vida. Per què no porteu la guerra a les darreres conseqüències, i no foteu doncs volar la puta terra amb les mateixes armes de destrucció total amb què feu la guerra contra les altres drogues – la política, el comerç, la religió...? Diu amb raó el Silè d’en Sòfocles: “–El millor és no haver nascut. I, un cop nat, el millor és morir com més aviat.” Car com més t’arrapes a la vida, més allargues la tortura. I llavors prens gust a la tortura, en tastes i retastes l’amargor, qui lentament esdevé dolça. Vivim, és clar, enganats. Vida: – Vaporets de verí vital = vici – vici sense vaccí. “T’etivoques, capdecony”: –O en llegir la poesia dels antics datspelcul... Ah, vastes desolacions escatxigades per falòrnies, depravacions, estridents. Com eixorivir-ho ans netejar-ho una miqueta?De fet, potser caldria dir els mots pel que de debò signifiquen. Trasconillament dels codis – degudament abreujats en dur impacte anconal de rude botifarra. Per un exemple (apujadet), una de les llistetes on el significant adquireix el bell bo significat més amagat, podria anar així: fe = llengua al palter (fidel = llepapalters; etc.) pàtria = cadàver amor = lleterada. (...) déu = merda pàtria = (carcassa putrefacta, ja ho he dit) rei = canfelip. (...) mare = cigala cel (paradís) = cony infern = soroll ànima = galivances; galindaines cos = esquelet cor = formiguer. (...) (la) mort = el buf (de descans) (el) mort = la bufa = puf! = l’empastifada món (terra) = vesper guerra = merder al vesper. (...) amar = enteranyinar amat = enteranyinat amador = aranya (...) temps = espai... vida = verí societat, humanitat, poble, tribu, nació... = paltruu, budellam. Ei, i així anar fent; llisteta de llestet lleig llec. i per fer-ho més enjogassat encara, que funcioni el tripijoc inversament. Cadàver = pàtria; aranya = amant, etc. La qüestió: tornéssim al significant el significat “autèntic”. Bo i fent “millor cabdell del mal cordill de les paraules”. Això fóra saber llegir. [Parlant de cordills desencordillats, aquest Espriu, se li veu, era un pobre destrempat – volia pelar-se-la de continu, mes el seu honor personal, la seua vergonya, no fos cas que fos vist per “l’ull orb”, li ho vedava, ai. Escandalós: veu “el bisbe” com a truc reeixit (“com a prestigi”) de la mort. Amb això ja es retrata, defineix. “Tens dues filles, sangonera.” Se’ns fa la boca aigua. Un bisbe amb collons i tot. Quin bisbe més ben fet! I ah, si l’aranya fos l’amador! Les germanes pansides, mortes en vida, s’eixorivien: potes d’amant els circulen, ombrívoles, expressionistes, per les parets, dretes cap al llit, on ja no hi caldrien bisbes (ni morir debades i sense més distraccions)! I sempre el Solell, amb els seus raigs d’ull orb de “déu” (o filiformes efluvis del seu forat del cul poixèvol, nic, irritat), recorrent com aranya el pergamí de les mòmies vivents... I l’amant? L’amant és el poeta. Ja no s’escanya el bisbe (no se la pela), com ja no ens l’escanyem: amb el nostre harem d’amatents sorelles, a qui li caldria.] Mes som-hi per feina. Desempolseguéssim els encarcarats antics. Que tanta d’antiga falòrnia – se’ls veu sovint el llautó. Massa de vegades servint excuses al burgeset mamaire, o ja es fiquen directament al servei dels botxins emmedallats i dels altres enfaldillats; pagats doncs pels missaires, pels repressors amb faldilles i en faldilles; sots les faldilles, culs roents martiritzats per bisbes a la biorxa fets. Exemples. L’obscè Verdaguer: “Al canfelip del cony que a tots nos hi convida / qui el cor li negarà? / A una merda que enteranyina amb eixa lleterada sens mida / qui no l’estimarà?” Quin homenic més salat! I el carrinclonet Maragall: “Aquest vesper, sia com sia / tan extens, tan divers, tan temporal; / aquest vesper, amb tot lo que s’hi cria, / és el meu cadàver, merda, / i no podria ésser també un cony?” Tot això és massa divertit. Ei, lo panxut Aribau: “En llemosí sonà lo meu primer vagit / quan del mugró de la cigala la dolça llet bevia.” (Per això pujares tan sa!) En López-Picaó (al pòdex): “L’alè de la merda la nuditat perfila / com la ventada austera del cony cast. / Salut, Adam; salut, grapat d’argila / repòs de la merda contenta del seu abast.” El carregós esbombaire Bartra: “Germans, en veritat us dic que només la teranyina és destí.” (Òspic, parles clar!) “Parla, tu ets l’home; una merda tremola en l’aire: neix el vesper dintre l’ull.” (Doncs fotrem goig.) El llepapalters Riba, un dels pitjors (en pic “autentificat”, millors): “Llavors he dit: creixença del vesper, / merda pura, jo sóc cap al teu moviment. / Tal meu instant renova obscurament / un cony que per l’arrel m’aferra.” (Punyeteret.) I així anar fent. No cal dir que la subtil argúcia també funciona en prosa (i fot igual de riure). Un parell d’exemples d’aquests dos altres (altríssims) catalans (premis Nobel i tot: això rai, van barats). El tanoca Simon: “...sí, aviat el vent... passant... envejant els adormits, criatures peribles i transitòries, envejant-ne llurs possibilitats, facultats d’oblit, de pau – llur privilegi de poder bufar.” [Hà! El vent “envejant” als homes que puguin bufar!] I el faveta Camús (volia ésser un altre Braç i Llac i se’n va quedar amb les ganes): “La meua cigala i la història: Com hom li explica allò de l’Sputnik, la meua cigala dient: Oh, no m’agradaria pas gens ésser allà dalt tan amunt!” No cal dir que la mònita sirga en tots els idiomes. I com més místic i inspirat i infús i teopnèustic el capdecony, millor.

Demaneu-me si encara sóc viu

Demaneu-me si encara sóc viu Demaneu-me si encara sóc viu, i, si hò, en quin món visc. Què responc...? Que hò, mes que he passat a pitjor vida. Del quart món on era, sóc al cinquè. A començs del 1974 hi havia l’esperança. El quart món podia aviat accedir al tercer, al segon, al primer... N’Edmond Taylor ho deia ben clar. El gran Exèrcit Totbasc d’Alliberament ens donava joies seguides. El Carreró Blancó a fer punyetes, el Francó dinyant-la molt lleig, tot el castelladrisme escaguissant-se... Titolava n’Edmond: El Quart Món. Un munt d’antigues nacions s’aixequen a exigir l’independència. Serà el mapa d’Europa d’ací a no re com el que mostrem a l’esquerra...? [Publicat a Horizon; volum XVI, núm. 2; 1974.) Tothom a Catalònia, cada català, de Perpinyà a Alacant, volia l’independència i sabia que la teníem a tocar de mà... Llas! Els dels sacs dels diners es van entendre entre ells, i tot se’n va anar en orris. Catalunya, motor de tota Catalònia, es va cagar com un cagalló fluix, tremolós i malaltís: advingué el pujolisme. Khordi Pukhol, l’agent dels dels sacs de doblers, recolzà el Quan Cago, en tost de deixar’l que s’estrompés i tothom sabés que era (com encara és i sempre serà) un altre Francó il·legal – és a dir, un bocí de merda que tot el que signés no significaria, a cap dels mons amb cara i ulls, altre que molt efímera (i molt pudent) caguerada. I ara tenim el Mates de fregar esfínters a les Balears, el Kamps de la mort a València, el Xoriçu a Barcelona; a Perpinyà la mateixa infecta diarrea jacobina... Tret que tot ha empitjorat... Car ens han morta l’esperança. I hem anat baixant de món... Enjorn serem al darrer, aquell on tot crema i esdevé cendra, i la cendra s’espargeix i tot s’oblida i no hi roman re. Tot s’empitjora. La gent més maligna i ignorant al poder. Abans hi havia carallots sense influència que del que parlaven en deien tortosí, lleidatà, etc..., eren els ignorants (i de vegades els plagues, els barralbuits, els faceciosos...) Els mínimament educats sempre n’hem dit d’una sola manera: parlem català, i en català. I s’ha acabat. A València, per què collons hauria d’ésser diferent...? Potser perquè manen els ignorants i els malignes. Els qui del que parlen en diuen balenfiano són (a part dels agents del castelladrisme anihilador) uns ignorants. I prou. Tot va pitjor. A Europa ens diuen: “Catalans a cagar; desapareixeu per sempre més; ja ens heu emprenyat prou; el vostre idioma el foteu comuna avall, i, sobre, beseu i llepeu i rellepeu el canfelip on la merda dels vostre idioma s’escola.” Europa ens diu: “Us n’aneu a la merda!” Literalment: “Us n’aneu a la merda! Esdeveniu merda del Merdís. Us torneu tots castelladres, o a Europa valtres no hi cabeu!” (“You must all become fucking castilian thieves, or Europe connais pas, weiss es nicht, nitxevò ni znàiu; Catalonia, what the fuck is that? The moneybaggers told us to do away with any obstreperous intruder, to do in any uncertified creep crawling around, to do without any annoying snag in the proper working of the money-making machine.”) Més malament som doncs que no amb el Francó. Amb el Francó tothom sabia que aquell pobre cagallonet sanguinari no era altre que un bocí de merda il·legal, i que doncs tot allò que signés [com ara donar-li al Quan Cago aquell palter que en deien (ai, i en diuen encara!) “epana”], no valia sinó merda. Mes ah, entre botiflers i feixistes foteren una “contitufion”, i ara tota la merda i el palter han esdevinguts “legals” de cara al primer món (el que compta, ep), i potser el segon i el tercer i tot – i ens donen pel cul del cervell fins que ja no en tenim, i, la llibertat, als collons – als collons del mai més. Sempre el mateix feixisme: Quan Cago, Canfelipa Gonfales, Assnàs, Sabates... Sempre el mateix botiflerisme: Pukhol, Gallina, Caguerot amb Xoriçu.... Per això cal l’exèrcit totcatalà d’alliberament, per això cal mai no callar, per això cal mai no obeir, per això cal anar pujant, i pujant, car som a frec de no-re. Ah, companys, qui pogués tornar al quart món si més no...!