The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

dimarts

Un polsim d’en Marcial i un altre d’en Howard Zinn

Un polsim d’en Marcial i un altre d’en Howard Zinn









Diu en Marcial:




“Els rics saben per què els cal la ràbia.
Perquè odiar surt més a compte que donar.”













Feixisme (no tan) tou dels americans.




“Per què no us deseu les banderes?” – diu en Zinn, i continua:



-En aquest 4 de juliol, faríem comcal si rebutjàvem el nacionalisme i tots els símbols que arrossega: les banderes, els pletges de lleialtat, els himnes, els càntics insistents que déu ha d’afavorir’ns i beneir’ns per força part dessobre tot altre boldró de gent.



Nacionalisme – oi?, aquella ferotge devoció a una bandera, un himne, i unes ratlles frontereres, tan ferotge que genera tota mena de matances generalitzades [mass murder] – no és doncs pas els nacionalisme, junt amb el racisme i l’odi religiós, una de les pitjors dolenteries del nostre temps?



Aqueixes tres dolenteries hom ens les inocula al cervell d’ençà de menuts, hom ens les conrea, ens les nodreix, ens n’endoctrina d’ençà de néixer, car són molt útils per als qui manen, però esdevenen letals per als allunyats del poder.



En una contrada prou petita i, amb un exèrcit condigne, gens afamegada per estendre’s territorialment (Suïssa, Noruega, Costa Rica, i pler d’altres), això de l’idea nacional pot ésser benigne. Mes en un estat com el nostre – enorme, atapeït d’armes de destrucció massiva – allò que podria haver estat un urc innocu, es torna ultracuidat nacionalisme, perillós per a tothom, tant per a altri com per a nosaltres mateixos.



Els nostres ciutadans hom els ha pujats amb l’idea que la nostra nació era diferent de les altres, quelcom d’allò com no hi ha altre al món, molt més forta moralment, amb dret doncs d’estendre’s a terra d’altri per tal de dur-hi la civilització, la llibertat, la democràcia.



Aquest enganyar’s tot sol comença tost rai.



Com els primers colonitzadors anglesos feren cap a la badia de Massachusetts i s’endinsaren en terra índia, hom els presentà resistència, i tot seguit la violència escalà en guerra contra els indis pequot. La matança d’indis, hom la veia com aprovada directament per déu, i el robatori de les terres com manada per la bíblia. Els puritans adduïen un dels salms, el que diu: “Demana’m i et donaré, ço dels heretges serà herència teua, i els indrets més allunyats damunt la terra seran possessió teua.”



Com els anglesos calaren foc a un poble pequot i hi mortriren tothom, homes, dones, infants, el teòleg purità Cotton Mather va dir: “Hom afigurà que pel cap baix sis-centes ànimes pequot foren trameses a l’infern en aquell dia.”



En començar la guerra contra els mexicans, un periodista americà declarà que era “el nostre destí manifest d’ocupar totalment el continent que la providència prou ens ha ofert.” En acabat que comencés l’invasió del territori mexicà, el diari The New York Herald anuncià: “Creiem que és part del nostre destí la tasca de civilitzar aqueixa formosa contrada.”



Sempre deien que la nostra contrada anava a la guerra per raons benignes.



Envaírem Cuba el 1898 per tal d’alliberar els cubans, i poc després férem la guerra a les Filipines per tal “civilitzar i cristianitzar” els filipins, segons paraules del president McKinley.



Mentre els nostres exèrcits anaven perpetrant tota mena de matances a les Filipines (600,000 filipins si més no periren en els pocs anys que durà el conflicte), el nostre ministre de la guerra, Elihu Root, deia: “El soldat americà és diferent de tots els altres del món. És a l’avantguarda de la llibertat i la justícia, la llei i l’ordre, la pau i la felicitat.” Ara veiem que a l’Iraq els nostres soldats no són gens diferents. Potser a repèl, potser lluitant contra la pròpia natura, però el fet és que igualment han matats milers de ciutadans de l’Iraq. I alguns dels soldats s’han mostrats prou capaços d’entaferrar tota mena de brutalitats i tortures.



I tanmateix també ells són víctimes, víctimes de les mentides del nostre govern.



Quantes de vegades hem sentit el president Bush i el secretari de defensa Rumsfeld dir a les tropes que, si hi deixen la pell, o si tornen esguerrats o orbs, tot ha estat per la “llibertat” i per la “democràcia”?



Un dels efectes del pensament enverinat pel nacionalisme és la pèrdua del sentit de la proporció. 2,300 persones mortes a Pearl Harbor esdevenen la justificació per a matar’n 240,000 a Hiroixima i a Nagasaki. La matança de 3,000 persones l’onze de setembre esdevé la justificació per a matar’n desenes i desenes de milers a l’Afghanistan i a l’Iraq.



I encara el nacionalisme guanya en virulència com hom li afegeix la benedicció de la providència. Aquests dies tenim un president qui envaeix dues contrades en quatre anys i que l’any passat, durant la campanya per a la seua reelecció, va dir que déu parlava per la seua boca.



Hem de refutar l’idea que el nostre poble és diferent i moralment superior als altres poders imperials de l’història del món.



Hem d’afermar el pletge a la lleialtat que devem a tota la raça humana i no pas a cap nació en particular.


diumenge

Anosognòtics


Nació malalta




En cap nació comcal: —[Trec d’un article d’en Miquel Pueyo aparegut recentment a l’Avui, això: “—Al mateix temps, l’enquesta d’usos lingüístics a Catalunya de l’any 2003 reflecteix una realitat paradoxal: la població de 15 a 29 anys és la qui menys fa servir el català, ja que si bé és llengua habitual d’un 50,1% de la població catalana, aquest percentatge baixa al 44,4% en el cas d’aqueix grup d’edat…”]



Les xifres són esfereïdores. El xarneguisme triomfant. I es veu doncs que justament la llenca de gent més encastelladrida — és a dir, la perduda per al món — és la qui fou sotmesa a la vil dictadura del petitburgès missaire i cagadet. Aquell collons de cagalló sucursalista, pobre beneit, pixaire d’aigua beneita i besaire d’anells de bisbe i culs de castelladre — com més reials millor — es va vendre la nació a preu de figa cucada. El botiflerisme pujolista ens ha dut a aquesta agonia d’ara. En cap nació comcal, si després de vint-i-tants anys de col·laboracionisme petainista — amb l’enemic amb qui estem en guerra de sobrevivència com a poble — aquest era l’estat on es trobava la llengua nacional… Ficaven de mantinent el capitost d’aquest moviment botifler de fotuts morros a la presó. En canvi, encara el veus garlar i pontificar fecalment com si tingués dret a fotre cullerada altre que al cul dels seus molts canfelipescs amfitrions.



Tampoc en cap nació comcal hom permetria que un traïdor com l’Alekho Quadres de porc no fos immediatament afusellat. En canvi, presumeix per Europa d’ésser ell mateix l’enemic, totalment identificat amb l’enemic, fent-se donar pel cul molt amicalment amb l’enemic amb qui estem en guerra per la nostra sobrevivència com a poble.




Estem perdent la puta guerra: —Després de tants d’anys d’assimilació forçada per la mà d’assassins molt ignorants, ara vénen els “nostres”, totalment endoctrinats, a continuar la matança — i els anem deixant fer! Només una nació malalta ho permetria, cap altra nació comcal els despatxava sense cap altre afegitó de merdegada. Un traïdor és un traïdor, i s’ha acabat.



[Segons Clovis Maress: “—After the Catalonians lost the war, murderous, fecal asspainer thugs from spic-land tried all kinds of despicably inquisitorial methods in order to enforce assimilation. The Catalonians always endured, and withstood; many died, many were maimed, most children were psychologically damaged by priests and so-called teachers and cops sold to the murderous system. And yet the Catalonians knew they had won… For they had resisted till the end. But now a traitorous breed of “natives” have taken over the disgusting task of killing off the country from the inside out. The petainist Pujol should be put in prison. The quisling Quadras should be shot. Grotesque turds. They are pushing hard the last nails in the coffin. They are the last monstrous enforcers, the sick spic-poisoned sicarii come to wipe up the liquidating job the foreign murderers couldn’t quite finish…”]


dimecres

Soyons plus connards encore: Lisons “Le Monde”






Soyons plus connards encore: Lisons “Le Monde”


L’irrisori diari jacobí “Le Monde” fa anys que ens la té promesa. És possible que siguin tan datspelcul quant a la realitat d’una nació veïna: la nació catalana…? Si en són tan ignorants, imaginem-nos per un instant com deuen ésser les notícies que publiquen de llocs remots! Esfereïdor!

I si doncs no són tan betzols com semblen, per força ho han de fer de mala fe; són uns malparits — en Sartre en deia “salauds”, exacte: malparits.

Fa anys que ho he deixat córrer, fastiguejat, d’anar roplegant bocins de diari on llur malparidesa és tan palesa, mes l’altre dia han promogut el probinfiano — el balenfiano — a llengua mundial!

(Se’m guaiten les fotos si els plau.)

Atès que, fent grollera abstracció del mosquit irritant apellat Andorra, també hi tenen, al seu lloc, Andalusia part damunt la mateixa Castellàdria, qui sap on arriba el nou idioma empescat pel darrer feixisme furibund…! Una miqueta més, i de pol a pol, o de bec a bec d’univers! (Se n’adonen que a Vielha i tot hi parlen le valencien!)

També, a la balabà, uns quants retalls de si fa no fa els mateixos anys recents… (1999-2001)

Parlant del batlle d’Eina, hi diuen que “el tractat dels Pirineus de 1659 enjovà DEFINITIVAMENT el Rosselló a la France…” Doncs sí que saben d’història, en aquest diariet de pa sucat amb merda. “Definitivament”, jotfot! És com aquell qui deia que l’història ja no n’hi havia més, que s’havia acabada. I és que clar que res no s’acaba fins que no s’acaba el món… Què hi ha mai de definitiu en els tractats? Diu així mateix que el batlle demanava un retorn a la situació anterior al tractat dels Pirineus, “quan el Rosselló i la Cerdanya estaven enjovades a Espagne…” — es veu que ningú no els ha dit que Catalònia era independent fins que va perdre l’independència el 1714 — independència que cap català de debò no reposarà fins a tornar a guanyar.


A l’altre article, hi ha aquell capdecony — es deia Clair em fa — qui manava al museu Picasso de París i ara encara fa tot el mal que pot contra Catalunya pels corredors del poder jacobí; hi acusava el pobre Pasqual (qui al maig de 1999 no era pas batlle de Barcelona, com pretenen al paperot torcaculs), l’acusava d’ésser l’emperadriu galàctica, el nou i pitjor führer qui destruiria Europa. No sé d’on treuen les “notícies” catalanes aqueixos desgraciats del diari gavatx. Deuen llegir els diaris feixistes dels nostres enemics a ponent. Hi deia que el Pasqualet hi havia gallinament imposat el català a la Catalogne (com pots imposar la pròpia llengua, i qui te’n pot acusar que no sigui un pobre carallot!) i que presumia amb molt d’urc i de quiquiriquic (ara qui fa més d’esgarrifadors escarafalls que els patètics turiferaris de la “francophonie”?), presumia, dic, que el català fos parlat “a Perpinyà, a Montpeller, a Narbona, a València, a les Balears, a Sardenya…”

No hi ha diari més carrinclonament arxigavatx, sempre inguarívolament ridícul, vós. Una lectora els fa veure que tothom és xarnec d’algú o altre, els catalans dels occitans, els occitans dels catalans, i tots plegats, és clar, dels jacobins: perfecció paradisíaca de l’humà incarnat en xuclacagallons bavós sense molla d’idea de què collons s’empatolla.

En fi…

entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: