vidriols (22)

Capítols d’un llibre gros, groc





Capítol 370-i-mugrons





Vint-i-dosè d’aclucallades (o de micoies enèrgiques de rebuig)










Fe: –Íntima aprovació de la falòrnia. Sense pensar, hom s’empassa sencera la camàndula – “píndola magnètica” que no duu a cap nord – i
se’n deixa guiar com ara per ridícul albardà orb, dret cap al no-re. Vantar-se’n, de tindre’n, és de rucs – “vanta’t, ruc, que a vendre et
duc”.



Conversió: –“Convertir”, és a dir, vessar l’essència d’altri i omplir-la de la pròpia brutícia sectària, és la feina del missioner. [He’s kind of
a crazy crusader, so much of a rabid Catholic, he loves “double-crossing” everyone.] La ràbia i l’odi del missioner. Tants de collons de
creus que totdéu ha de portar. Vol que les idees que l’atenallen atenallin totdéu.



Som rats: –Ho sobreviurem tot. Mes no anirem enlloc.



Cançó universal que canten els jutges, els mestres, els capellans, els polítics, els assassins, els armats: –“Culpables, gens! Culpabilitat,
cap!” “–Tots ho fem; per això ens autoperdonem.” “–És llei de vida, és la vida, cal anar fent. Morir matant.”



Doctors de la falòrnia: –Els doctors de l’església discuteixen seriosament de la falòrnia – i m’hi pixaria de riure si doncs no fos que m’hi
estic cagant de por – car el fet que doctors de l’església (burxant en la nafra purulent de llur dèria carallot) discuteixin seriosament de la
falòrnia, ja és prou per a acollonir qualsevol. Qui (demostrant una mica de seny) se’n rigués, ja hauria begut oli. Car seny és justament allò que veuen
com a enemic demoníac, àvol i corruptor (corruptor de llur vida irrisòria on en els catralls dels fanatisme més o menys “sinecúricament” es rabegen
– en els fums mefítics dels catralls del fanoquisme, dic, i en els fems afegits dels tarararats doctrinals i zelosos que van amuntegant, concili rere
concili, tot sigui per estintolar i servar plantats vulguis no vulguis els tòtems buits i corcats de llur foll determini de creure en la falòrnia sense cap
base real en l’existència, basat només doncs en els dogmes – ço és, dogmes: pallusses opinions sense solta ni volta, del primer datpelcul arribat, o del
qui més impressió feia, “xorraetes” rai, devessalls de bava pudent de capriciós carrincló afligit pels gusts més xarons, veient “visions”).



Al nord d’Àfrica “cristià”, entre els donatistes i els cecilians hi fermentaren durant tres-cents anys els fems podrits d’un cisma assassí – només
resolt pels moros i llur nou fanatisme. Els tres discutint seriosament de la mateixa falòrnia sense cap ni peus – i encara hi som.



Ai, en quin món de tolts de seny no hi fem encara la viu-viu – sempre a frec del pou de l’extinció, leri-leri d’estrompar-nos-hi sense més remei – una
altra empenteta, i au...!



Se’ns deu acabar la “sort”. Ens guaitem les societats i ens demanem, amb cara de babau: –Què hi fotem la gent de seny en aquest món
d’imbecils...? No ens en podem aconsolar – i tanmateix anem fent – això és l’estrany, que encara hi som, que sobrevisquem – i encara més
estrany és que res, vull dir, el món mateix, sobrevisqui, manegat per tanta dèria de falòrnia, tot i que ara que els fanocs tenen finalment armes de
destrucció planetària a l’abast diria que se’ns acaba, ves, l’excepcional ventura.



Gent de seny: –Gent qui tracta de veure la realitat sense cap mena de prejudici religiós – car comprenen que tota religió és una disminució
de l’ànima.



Ànimes: –L’ànima d’una gallina equival en tot a la meua. [Coll arranat, mut coc-coc...]



Monstres: – Tot el que és viu (només pren-te l’estona de fitar-t’ho) és monstruós.



Els monstres: –Llurs ulls, llurs fàneres, llurs fal·lus.



L’univers és el monstre:–El seu fal·lus és els micro-vil·li. “–I els vivents qui són...?” – Miserables micro-vil·li d’univers amorf –
tot sia donar pel cul el no-res.



Monstres obsedits, passionals: –A Harmonia hi teniu sempre cabuda – hi colleu perfectament – cap falansteri no fóra sinó sonso cementiri
sense vosaltres – heus ça-sus el vostre ampli mendraig, airós refugi – enfilat dalt la muntanya – amunt, amunt – ardits com els isards.



La substància de l’univers: –L’adí de l’univers, l’adí del tot, en podríem dir l’adí-déu o el déu-adí. Car tard o d’hora al capdavall tot es fon en
u – en el mateix adí, ço és, en el que hi ha. I així naltres: fosos, fets, com tota altra cosa, de micoies enèrgiques de rebuig – a l’univers la contralluita
arreu s’instal·la – per l’eternitat – i tu tornes a ésser material minúscul de guerra còsmica.



Papallonetes telepàtiques: –“Com cadascun dels habitants del planeta a frec de veure’s endut per la mort, la vella trameté febles
recordatoris d’ella mateixa a tots els qui l’havien coneguda. Deixà anar un nuvolet de papallonetes telepàtiques, i, nou milles enllà, llavors l’ala d’una
d’eixes volioles fregà lleument la galta d’en Dwayne. Tot i que darrere seu no hi havia ningú, de qualque banda o altra de darrere el clatell, en Dwayne
sentí una veueta cansada que bleixava: “–I ai, i ai...” [Kurt Vonnegut a L’esmorzar dels campions, 1973.]



Escagatologia: –Ciència que estudia els cagalans...? O prou ho sembla. Dic: –“Em permetran de presentar’m: só en Gratulls, eximi
escatòleg, escagatòleg.”



Eixordador: –Chor de catalans qui callen: “...” [I no diuen re per molt que els maltractin.]



El Pair’s: –Nom ridícul de diari franquista. Rima amb Merdís. Diari castelladre merdileny que, perquè és tot merda, es cruspeix, es
paeix i es caga tot solet. [Ei, i ben gros profit que els foto doncs als merdosos qui se’l xarrupen – qui se’l xarrupen com s’eix-xarrupen els altres
cagallons que ja s’eix-xarrupen habitualment.]



Descavalca del ja-dit i puja al per-dir: –Dius: “–M’encavall al ja-dit i m’estromp amb estrall i escarafall, i no vaig enlloc.” El per-dir
importa, i el ja-dit no gens. Cal prendre no pas altre cavall que ton propi fal·lus – i si pot ser trempat cap al demà naixent.



Prolapse: –Bo i vivint, cal fer-se caure endavant; endavant, per tal d’ésser capaç de plegar-se’n bocins propis més o menys
sencers.



Saltamartins: –Som saltamartins sorrats immensament pel ja-viscut. L’ara-viscut ens fa fer qualque capcinadeta o altra, mes
(sobreviscuts) sempre tornem a la mateixa posició. En casos extrems, el per-viure pot somoure’ns àdhuc, mes (si no ens tomba del tot per mà de
suïcidi o atac circulatori) el per-viure es resol en granets de sorra més o menys ponderosos qui tanmateix ens sorren d’afegitó. I, doncs, de sempre
que tenim consciència d’unitat, ja som cosa viscuda. Tot el per-viure és fum o en tot cas cop d’airet que en pic passat s’afegeix (com s’afegeix ara
mateix l’efímer ara-viscut) a la sorra del ja-viscut. Fins que no tornem a la mateixa sorra d’on ja no n’eixíem (nets).



Cavalca desbocat l’oblit: –D’allò d’ahir..., re – només els vells certs aromes a mig fondre’s – i llavors? – el buit.



Creixences: –Creixent fins a l’esclat. A sol colgant, darrer espetec de bombolla.


vui
Tinc el dit a la pereta: –Apagaré el món caòtic en l’acte del traspàs – traspàs del tot al zero esclet. Ja us fareu fotre.

Catalonia means exactly HOPE

Ésser català és viure en l’esperança







Ésser català és



Ésser català és

Viure en català



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De dir prou



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De dir prou

De dir fora: fora

Amb la carronya

A l’esquena



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De desempallegar’ns-en



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De desempallegar’ns

Del llast asfixiant

Ultramerdós



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De desempallegar’ns

Del llast

Del castelladregot



Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De veure’ns desempallegats

Al capdavall

Del llast podrit

Llefiscós

Del castelladregot

Qui com carronya

Pudent a l’esquena

Costa tant

De treure’ns.

Balafi d'estoneta, bah - [Fet amb recança]

És tan cansat Oh que cansat estic – d’estar cansat El rei Quan Cago primer Va cagar un cagalló – molt llarg Era un cagalló molt merdanyol Es deia “Carles”, “Xavi”, “Pau” – o whoever the fuck Tota cagarrineta qui rimi amb merdanyol...? Es deia “Puyol”, es deia “Gasol” Es deia “Gasofiol”, es deia “Punyol” Es deia “Orinol”, es deia “Purgacionol” Era un cagalló molt reconsagrat Molt reconsagradament caragirat I massa tort de coll – llarg Era un cagalló caragirat, colltort – entortolligat Pudia a merdayol – mal evaginat, enverinat Sortit pel canó – equivocat Pudia a merdanyol Fugim-ne doncs tots – no el toquéssim pas No en féssim mai més cap cas! “Que diu que qui...?” – fa ara tothom I fa ara tothom: “Qui n’ha sentit a parlar!” És clar, ja som a fa quatre o cinc anys envant I ningú no n’ha sentit mai més a parlar No en canta mica ni el gall ni la gallina De coll torçut – tan caragirats, pobrissons Massa entortolligats – tant guaitar enrere Al reial cul qui els havia posts o cagats Enyor de cul – com tornar-hi, com cargolar-s’hi Endins – com cuc molt cargolat Cagalló entortolligat – i llarg Deliciós resultat: han acabats Amb el coll espetegat. Havien fet doncs l’ànec, i ningú ja no en sap... És com si eren sebollits en territori enemic Com si es perderen lluny ha “Per horts desconeguts” – com diríem a tall d’alemany. Per horts desconeguts – de fems aprofitats...? L’enemic els aprofità a tall de fems per a femar’s L’hort...? Tant se val... Qui es capficaria ja en merdetes tals? Bah, prou Car... Que cansat n’estic – d’estar’n cansat.