Faula [divuit]

XVIII

(Faula de l’ogre perpetu i de l’abans mai desminyonada.)

Regirant entre les eines, l’ogre hi trobà la forca de la fortuna; llavors l’enforcà doblement, un esmolat pollegó cony amunt i l’altre esmolat pollegó cul amunt; la verge així enforcada per l’angèlic monstre llençà hosannes d’orgiàstic plaer. —«Quin cony de sort que tinc,» crec que digué, no pas orgàstica, només fonamentalment feliç que l’ogre la triés, car el lletgíssim fenomen, l’aristocràtic espècimen de malparidot animal aquell, hauria pogut agafar del seu calaix d’eines qui sap quina altra eina que de fortuna de la bona no en portés gens; i en aquest cas ara a la noieta tot li sortiria, no pas com li surt tan collonudament, ans a la biorxa, i quin conte més trist no fora llavors el seu.

Un conte el seu llavors on la protagonista, massa putejada, es suïcida, i diu, fonent-se, —«Quina merda, tu, de món ni d’historiadors que m’ha tocat.» Car s’ensuma apropiadament que existeix, on sigui, lla dalt o lla baix o lla pertot al voltant, de l’univers, un continu diàleg entre globus planetaris; conversa acadèmica de recòndites disciplines, on si llunes i satèl·lits ja no hi pesquen re, esmem-nos-en un sol individu entre el formigueig del planetoide que diem (què cony hi entén).

Un sol individu i no re tot és u. Siguem clars. Així que no es planyerà ella pas.

Petonejà doncs l’ogre i soparen junts, i tan amics. Ella agraïda, com dic, per la gran sort de la doble violació, car, segons consira, amb raó, —«Prou m’hauria pogut perforar amb la forca de l’infortuni, no fotéssim,» i ell (agraït així mateix) per haver-se estalviat la feinada d’haver-se-la de menjar, crua i tot, per comptes de l’àpat sumptuós que l’ex-verge, traçuda i obsequiosa, no li cuinava. És una noieta bona per a tot. No pas en el sentit simbòlic, en el sentit pràctic. Per exemple, ara mateix, on l’hivern s’atansa, li teixeix un jersei ben tofut i tot.

—Amb aquesta minyona jo progrès, es diu l’ogre, i el meu progrés durà el progrés de la humanitat, car és bo que el violador i la violada s’entenguin com bons humans, entitats rigorosament marginades en aquest univers de mesures de capir incapaces per a entiments com els nostres, tan penosament limitats.

El grotesc ens, adés eixit de les nocives perspiracions de les clavegueres, fins llavors reu irredimible dels pitjors flagells que les patums histèriques del cel no trameten (amb colls erts d’estúpids jutges del dinou, els qui anaven, i potser encar van en certs indrets canfelipútrids, i doncs feixistes i xarnecs, amb un coll de camisa que amb l’empesa els garrota a perpetuïtat) als hesitants querubins qui vivim, orfes, abandonats en aquest conflictiu planetoide votat a l’extinció, i on només hi sura, es veu, la bretolada i l’excrement, i on, damunt, només el més extravagant vudú no sembla funcionar-hi mica, oblidant-se ara, l’ens grotesc eixit dels deleteris albellons, i amb teatral enginy usant de les més fines metàfores, de tots els hipocondríacs greuges (rodaments, rebomboris, tombarelles, borborigmes) que dilemàtics el metien en dificultats i indignacions sens fi, llença a les estratègiques escombraries els celebrats halters amb les quals músculs no conreava incessant, i s’ofereix, nu i inerme, a les harmonies d’en Cupidó, l’alat menairó del buirac bruixat i els viratons vibràtils.

Ella i ell, de jocs, al parc, nus, s’hi veu, havent-se-la enduta, adoptada molt coralment. I fa, —Noia, ja hi som; som-hi, no fa? Havent inspirat a plenes freixures l’aire puríssim on cap mortal no hi emmerdissa, oi que creus tu també que per això prou calia haver agafat el coet i fotut el camp ben lluny, per a trobar-hi cap bon racó a l’immens univers dels collons on la petja del corrupte no s’hi havia mai mesa?

I ella, esportiva i a l’hamaca, gens atabuixada, passat aquell trasllat electrificat entre infinitesimals àlibis, per òrbites d’estranys arpegis, ara enlluernadores, ara tèrboles, què vols que digui, copernicana, sinó que, —Cert que la cambra d’abans pudia a resclum i pitjor, a ogre dels qui carn no gens fresca desen al rebost per a un dia trist on donzella ni donzell no hauran poguda ni pogut robar entre fronteres, i llavors duta o dut al talec, per valls i monts, fins haver-lo o haver-la descarregada o descarregat, viu o viva, sense aitampoc gaire pèrdua de saba, al seu llordíssim matalassot.

Ah, felicitat de família meravellosament avinguda! I els fantotxes ètics i morals de merda (ha-hà) què hi dirien?

Quin altre jutge fastigós, acostumat al veredicte inic, ho resolia? Conte de por. Tot hi és horror. L’horror de l’adoptat qui, carallot, tradicionalment s’hauria de pensar, molt il·lusament, que, a part que com dic és un pobre capdecony, ha d’ésser per força (ell! la gran cosa!) fill d’algú tan merdosament superior, car es veu que troba els heroics pares (l’heroic ogre qui el pujava) qui el pujaven ésser de nèxia esclava, quan és clar que és cert el contrari, el seu cabal genètic (i el de son pare i sa mare “naturals”, qui l’únic que foten és boixar a les cegues i aportar la vulgaritat pedestre i animal de semen i ou) essent molt inferior al llur — el dels pares (en aquest cas, pare-ogre) adoptius, qui, com sempre tothom qui es fot un intrús a casa, la cagaven tanmateix fort, car no sols foten el cuguç, i això rai, sinó que (i aquesta és llur horror) qui sap com els surt llavors de boig, o de maligne i dolent i destructor, o de malalt i infecciós, el monstruosament estúpid nou-vingut.

Car quin perill astorador (miratge recurrent!) sotmetre’s mai al vernís domèstic del domini femení! Onades de barroeres faltes tècniques monòtones t’enxampen, ogre venut a les pudendes parts molt enfellonides, iracundes, si mai assages, cuscament, d’empènyer-les a contradicció. Dol execrable se’n segueix. I estrenyiment del jou prevalent. Capitula i complau-te morós a l’amputació i a l’esborrament... A la, d’ençà d’ara, més i més introbable identitat teua, estavellada entre els aglans sebollits per eixelebrats esquirols sense memòria ni desllorigador ni sentit del lloc on mai no rauen, ogre cadavèric, xaruc com en Titó, qui, encepegant pertot, i foragitat a cops de garguirot, com bernat pudent o moscard caganer qui per descuit de sollaments te n’esguita, qui te’n canta, sinó jo (m’escruix pensar-hi, just com soc i doncs sincer), llavors la lletgíssima elegia que efímerament (com per a tothom) et pertoca?

S’ha acabat menjar verges crues! Les femelles som ara ídoles. Cèsar abdicat, traït, acoltellat (amb ganivet casolà, de cuina). En pocs mesos, de cèsar per la gràcia, a cèsar graciós, a cèsar desgraciat.

Quin viratge cap a les cerúlies glaceres de la frigiditat! No et durava gaire, l’abortiu període de la recalcitrança. Petrificat davant aquelles absurditats, de tantes de laberíntiques febleses reu, demanaries debades treva. Tot d’una se t’aigualeixen sense remei les guitzes, que al capdavall, invariablement mal adreçades, sempre es torçaven vers tes pròpies natges, subtils al·lels de llufes que només ensumaràs tu, amb obstinació d’aviciat ploramiques qui, sotjat per l’ull diví, s’empal·lideix com melangiosa butllofa que perd gruix i medul·la, entre pànics i espasmes, de massa embarumar-se abans, lasciu, irreflexiu, al magma perniciós que sempre regalima dels bruts botris de la intrusa, borda fillastra de qui l’inherent enteniment, eruditament estableix on i què toca el cacofònic arquet del porós violí esdevingut xorc, poruc i escarit. Galdós conegut insidiós àvol paisatge per a un conte de por fet i fet ben ordinari, llas!

(>>>)

Faula [dinou]

XIX

(Fauleta de la bella dorment al bosc de llur propietat.)

Com petit rat ratat, en Brunet Estront cercava arreu bolets dels bons pel bosquet propietat de la seua dona (i per extensió tàcita, també, provisionalment, del seu nou amant).

Autodidacte, expert en art, sap, en Bru Estront, apreciar justament cada situació.

No és el primer cop que es diu, un bri si més no cofoi, que només un autodidacte pot ésser mai un geni; tothom altri qui aprenia amb instructors, professors, mestres... pot únicament ambicionar a arribar a imitador; a imitador més o menys dotat, això també. Cal doncs només anar-hi de si mateix, i veure on hom fa cap; arribis on arribis, tot el mèrit és teu, tot i que no excel·leixis al capdavall gaire en la disciplina triada, car altrament sens dubte (si és prou intel·ligent) sap (ni que només fos interiorment) l’instruït per altri que és una mica un farsant solament repetint recapte après.

Doncs bé, s’escau que, caçant bolets en aquell autumne deliciós de bon temps, de sobte es troba, sota un roure majestuós, l’aparició magnífica d’una meravellosa beutat qui dorm a l’ombreta. Allò és un quadre, vós!

Idòlatra, en roman extasiat. Se li reforma a l’enteniment, vacil·lant entre el magí i el sensori, la vella coneguda frase, «Ací el sacre cos jau de l’única nostra Regina».

I es xiuxiueja amb urc a cua d’orella, «Suat càndid humil boletaire, esdevinc als ulls que prenen nota al firmament per a les cròniques còsmiques, ara mateix mític. Soc, ficat al dia, un altre pobre bon heroic pagerol qui innocentment casaren (reis assassins, perquè no parís prínceps) amb Na... (com es deia? N’Ambrada...? N’Elèctrica...?), la qual és clar que en acabat ell mai no gosés, indigne, d’assajar de penetrar-hi molla.»

Car és clar que la bella dorment, en aquell lloc encantat, no era altra que la seua molt esplèndida dona. La qual somiava miraculosament eixarrancada, i a la qual li regalava de l’encar roent fufa una abundant molt recent lleterada. Segurament pertanyent al seu drut de torn.

Trempant com un maleït (caragol treu banya), en Brunet subtilment, en acabat de fer un volt amb pas clandestí, al voltant del roure, se’n tornava, part darrere, com si no és aquell qui ha vist l’espectacle interdit, ans un altre enderiat boletaire molt afanyadet, car cert que hom li encarregava de bon matí de portar força bolets a la cuina per a dinar, i no pas de romandre badant davant el quadre admirabilíssim que li oferia la natura on l’excelsa beutat clapava bo i remintolant copiosos sémens (amb emocionants emanacions de glorioses aromes de mesc, com els bolets mateixos). Girava cua, doncs, silent i embarumant-se al fragós paisatge, mes no pas sense abans haver-se fregat amb quatre vigoroses sacsades el microscòpic atzeb (l’espotzim dretet, l’ínfim umbó, el vil estaminodi) fins a un isnell i molt modest alleujament.

Misteriós com cap fi esperit, s’escapolia encontinent, amb peus de llorigó, no fos cas, així mateix, que el drut tornés, i de fortes garrotades llavors qui se n’estorcia? Segur que el bon drut l’arrucava i l’ataconava molt fellonament, i amb tota la raó, és clar.

—Així és com fas els deures? Espiant i vagarejant?

La dona li havia manat d’obeir, en tot, el drut del moment. I de no badar boca sinó per a regraciar-lo cada cop que li ordenés qualque feina. Qualsevol feina, per feixuga que fos. Li havia dit la dona, sense romanços:

—Cada cop que soc amb un ver home, és ell qui, després de jo mateixa, mana. I prou.

Mai no li ha sabut greu d’haver caigut a les delitosament esmolades urpes d’una deessa. Sempre ha estat el cuguç perfecte, ço és, el masoquista quiet i efectiu en acomplir totes les tasques que hom li encomana, i en complaure’s infinitament d’ésser aitan dolçament complaent. El masoquista quiet i dependent, incapaç de viure sol, sense el seu arbre immortal on s’arrapa superficialment com amorós bolet.

És a dir, cuguç en cos i ànima, dedicat a l’obediència, res no li dona raó de viure altre que d’ésser útil a la directora, benauradament amb ell sempre molt severa, i sovint molt enjogassada i joiosa (i inventiva) amb els brutals, tan lúbrics, estellons qui incessantment no es carda.

Es diu, «Prou pots. Re altre no et trau, ni que només fos lleugerament, la insuportable angoixa del repatani esfereïment ontològic, de l’eterna inexistència a la qual ets condemnat (culpable!) tantost no et moris (com qui diu ara mateix). Tantost àdhuc, així mateix, tot no es mori. La fi del món tothora imminent en un univers al capdavall tan fràgil.»

I s’ho reitera, «Si mai m’erigia, erroni, en altre que en allò que soc en la pregona realitat, un cuguç sotmès d’arrel fins a capçana, un cuguç qui obeeix incessant en submissió molt afrodisíaca, pobre de mi, infeliç... Infeliç rai! Sempre. Mai haig de caure en la maligna temptació de no obeir-la ni en el detall més humiliant ni ultratjós ni mínim. Només seré feliç (efímerament, ja ho sé, mes poc hi ha re altre) en l’acció d’ésser-li l’ase de tots els cops que vulgui per caritat etzibar-me (ja fos directament, o bé empoderant-ne cada drut qui al moment s’escaigui, ver home, de dominar el paisatge).»

Fou llavors on, solivern, sense flota, únic aparentment en la seua espècie (no pas adotzenat i negligible com un beneït cuguç qualsevol, atrapat en cap cercle embruixat, ans, aquesta vegada, pels ventissos déus oblidats, assenyalat — l’insignificant cuguç — amb una troballa esborronadora), trobà un gros bolet semblant al reig foll, mes, damunt el barret vermell, sembrat, no pas de volves blanques, de diamants dels quirats més idonis.

Que contents que n’estarien el drut i la dona!

Molt extravagantment iridescent, i no cal dir clafert de benaurança, corria a portar-los-hi!

«Troballa astoradora, ausades,» es deia, «veurem quants de mastegots no em costarà?»

Allò el féu aturar-se un instant. Veia el drut, o ambdós, el drut i la directora, exacerbats, retributius, i en orrupte tot seguit àdhuc haver-li rompuda la maixella (o pitjor) amb qualsque mastegots ben adreçats.

«Malament rai. I les garrotades encar com aquell, tu, prou n’haig l’habitud, de rebre’n aitantes com calgui, o com déu — vull dir, la deessa, és clar (es digué, fent-se una guerxineta) — no mani. Allò que m’acolloneix són les seqüeles, les conseqüències, del galdós present que, molt il·lusionat, no els duc.

«“Cal no despertar la bèstia carnissera,” diu la dita. Sobretot si la tens a prop. Si dorms al mateix sopluig i tot. Qui sap si la meravellosa cariàtide qui sosté la immensa soca del roure més noblement massiu del bosc (ni l’atlant qui de cops s’hi posa), darrere llur marbre impàvid, no amaguen la bèstia furibunda qui s’eixorivirà plena d’una brutal bojal pruïja cobejosa de posseir i d’arrambar encar més de superfluïtat merdosa!

«Els portaré, pobrissons, tants de maldecaps de cobejances boges! Car són humans guanyadors, l’avarícia els regeix, assedegats esmeperdudament per a heure encar pus. Em demanaran que els digui urgentment on trobava aquell prodigi. A quin esparpall esplèndid no trobava l’espècimen.»

—On ho has trobat? On ho has trobat! D’on ho has tret? D’on ho has tret!

«Amanint i esperonant la qüestió amb la plugeta concomitant de clatellots. Què els respondré? Amb vaguetats.»

—Pel bosquet, pel bosquet.

«I si els revelava que em prenia un pànic distant, quan, pels volts d’un patètic oasi boscà, havia perdudes les llisquents lentícules? Què me’n dius? Se m’apiaden? Màgicament emblanquinat, i ells tot d’una penedits, amenitzats, vull dir, aromatitzats, amb el dolç perfum de la contrició!»

—Ai, el nostre estrontet, cagallonet preciós de la mama, ha perdudes les lentícules...!

«Què dic? Creu-t’ho, no hi ha perill, carallet! Un metrallat afegitó de cops per haver-les perdudes, és clar. Carxots de part de la meravellosa i, més fortets, els del darrer Mirabell, qui sé que es deleja privadament per a fotre-li un altre fill per a encolomar-me’l, benauradament sacrificat novament, tan beneït que no em volen, pobrissons.

«Calla. O se n’adonaran que duc les cames totes escoixengudes i faig llavors veure que me’ls estic confessant.»

—Passats uns esbarzers, per allà endins. No ho sé...

—Mentider, monçonegaire! Fantasista, fal·laciós, falorniaire, fetiller! Flautista, fabulista! Bàrbar! Prestidigitador!

«Com ho negaré? Qui se’m creurà? Me’n pervindrà la mort? Massa enfurismats, pagaré les meues vaguetats amb la trista vida? M’esdevindrà com s’escaigué que li esdevingués a l’anegueta lletja qui ponia els ous d’or, i al capdavall no era sinó un cigne mascle qui només ponia caquetes normals?

«Saps què? Tant se val. Esbarriaré, com qui eixerit gita daus trucats, els diamants, i així, ben sembrats pels voltants, qui sap si mai, de reigs folls tan especials, no en pujaran d’altres, i llavors, au, que els esdevingui a d’altri la pega inexhaurible de rebre la maledicció de la divina troballa. Hom se’n renta les peülles, una altra víctima trivial. De néixer s’ho porta.»

Ço que al capdavall es veu que prou féu (espargir les gemmes arreu), espiat només pels ridículs faunes, o millor (car s’esqueia de més a més que, encastats a la soca del vell rouràs, darrere el davant on la bella dorment amb tot luxe no jeia, o raïa, hi havia trobats quatre o cinc bolets, blancs impol·luts i de tofuda cabellera, dels apellats «barbes de sàtir»), o millor, doncs, els sàtirs barbats, qui tots plegats, follets de forest encantada, li havien per començar potser fotuda la putada de plantar-li l’esquer adamantí amb l’ham de mal picar-hi, i en acabat d’on tots els maleïts damnatges de la letal avarícia no supuren, àvols malparits humans. Sí ves.

(>>>)