Aclucallades 52

Enneàquer Cinquanta-dosè


—Els qui es prenen la vida seriosament...
—Tot això que en trauen... No solament es moren com es mor totdéu...
—Es moren fastiguejats, es moren emprenyats.

(...)

—Els furients enfeinats...
—Bèl·lic cascú dins sa ona... i cap no se n’adona, fogós, que la seua ona, massa ferotge, s’estavellarà contra la platja del despès... o abans pitjor, contra la d’un altre boig embalat.
—A tots ops, malament rai.

(...)

—Qui no reïx, s’hi esdernega encara.
—Qui reïx, què li roman?
—A last thrill... Selbstmord.

(...) —Si j’étais suspicieux...
—Impertèrrit, l’espectador esguarda la destrucció girientorn, l’agressivitat ubiqua, les muntanyes de cadàvers, les riuades de sang... i comprèn que no hi ha res a comprendre.
—Car així és el món — una merda que s’enfonsa incessant en la pregona, pregoníssima, foscor.
—Torca-te-n’hi el cul, vols?

(...)

—El present ha passat.
—I no cal dir el passat.
—I el futur també ens arriba podrit.
—Tot el que passa, si només passés, rai; es passa.

(...)

—Spare me the indignity of shitting...
—... and I’ll start believing in science.

(...)

—Centúries que no cag. La meua natura angèlica ha presa absoluta possessió de manguis; això fa doncs que tingui enveja dels humans de qui els budells sirguen sense atur, car caguen i la caguen de continu, mentre que eu só perfecte — perfecte, llas!

(...)

—Per què serveix mon cos?
—Per a enverinar el pou on em llençaven.

(...)

—Eu qui endurí tanta de fam al més irrespirable del feixisme canfelipútrid, ara com em fic a ballar cada cop que cap rosegó puc amb prou lleure rosegar, i més si puc encetar cap llauna de sardines, acompanyada de cap llesca torradeta i sucada de tomàquet, i encara de cap porronet de vinet a la voreta...
—Ara com em fic llavors a ballar ballar ballar.
—A ballar a ballar.
—I fins a taral·lejar i tot de feliç, tot rosegant tot rosegant.
—Hm hm... hm hm... hm hm hm hm...hm!

(...)

—Mon cervell és un cuc qui cerca l’esquerda més fosca on amagar’s.
—Ah desig vital insatisfet fins que ah...
—I troba al capdarrer l’esberla més estreta fosca humida... sens fons... de la mort...
—Quina felicitat doncs d’enfonsar-s’hi... avall... avall... a pleret.

(...)

—Fugim del ball!
—Per què balafiar mos ous inesberlables als topants pudents de tantes de lletges incardables?

(...)

—Diu que té la puta mansió entrevinguda.
—Entrevinguda?
—Ocupada per esperits. Furtivament habitada per fantasmes.
—Ah.
—Malparits! Es veu que només a les cases dels rics s’hi entrefiquen, els fantasmes. Sí que són carrinclons... els fantasmes, també! Potser és per què no hi caben a les dels pobres? O és que els pobres... massa feina per a perdre l’estona sentint ni fotent cap cas d’aqueixes merdes de supersticions?

(...)

—El meu esperit és panoràmic.
—Dissortadament el cos no l’acompanya.
—Lleig, geperut, escanyolit, si mai faig cap brometa, quina negra nuvolada de llamps i trons molt insultants no desencadèn de part de mos immensament fastiguejats oients!

(...)

—Sempre atuït...
—Si me’n vaig no me’n vaig...
—Fermat a la vida per un molt tènue fil.

(...)

—Oh tornar al temps d’antany on tot ho fèiem a mà...
—Oh si anéssim enrere... i el passat fos demà!
—Sense fums ni sorolls, ni verins ni enganyifa.
—Honrats, no pas lladres, i jamai fotent-ne el tifa.
—Si el passat no es passés... i només passés de nou!
—Tots omplerts d’esperança, el vell se’ns tornava nou.
—Ah explicant als veïns com hem fet vaixell i avió.
—Ah que amables que ens convidin a la delitosa col·lació!

(...)

—Espectacle bord, lloca, cagat.
—L’espectacle de la vida, del món, de la natura, fet i fet, no pot ésser sinó una merda perquè tothom sap com s’acabarà.
—Amb la puta mort de l’espectador.

(...)

—Mai no he perdut el tren, perquè mai no n’he davallat; potser n’he davallat ara i adés, però només per a pujar al del costat — en flux constant — sempre al raconet, musant, immòbil i amunt i avall, pausadament.

(...)

—Intel·lectualment haver madurat és adonar-te’n que tot el que mai deies “de riure”, ho deies de veritat.

(...)

—Si tothom és tan dolent com el pitjor acte que mai no féu, tothom ha d’ésser també tan bo com el seu millor acte mai.
—Si hom el jutja pel mal que ha fet, cal alhora que el premiï pel bé.
—Galivances.

(...)

—Avui vull declarar solemnement molt honorables catalans honorífics tots els innombrables anònims genis de la prehistòria.
—Molt preable ans heroica gent qui posaren les bases infal·libles a totes les tecnologies que tot plegat feren especial la beneïda espècie.

(...)

—De què serveix morir? Collons, quina merda!
—No, home; per a cardar punt final a les dolors. Per a fer riure qui sobreviu. Per a femar quelcom o altre. Per a...
—Ja ho veig. Tot s’aprofita. Si més no, mentre hi ha món.
—Me’n ric!
—Jo no; ple d’aqueixa repatània depressió.

(...)

—Què importa la veritat? La veritat és una altra enganyifa. El que pactem (tàcitament o de veu) que fem veure que ens creiem, vet ací la veritat.
—Només el que hom diu (independentment del fet que el que diem s’atansi força, o no pas gaire, al que de debò és)... només allò dit esdevé enregistrat (als palimpsests de la realitat de l’espai on hom es mou) com a “veritat” — una “veritat” més o menys transitòria, doncs...
—Mes què hi fotrem, poc n’hi ha de cap altra mena.

(...)

—Va sempre armat.
—És un cagat!

(...)

—Hagiografia?
—Pornografia per a cretins!

(...)

—Només si te la feia pelar, pot un llibre mai esdevenir clàssic.
—Si no et fa trempar, per què balafiar-hi l’estona.

(...)

—Per què pelar-te-la al puta paradís quan podries pelar-te-la on ja no som i fins que la xil·la no et queia?

(...)

—Tota paraula no pas plena de concret és balmada; part de dins, no hi duu res; és buida.
—No hauria mai de poder voler dir res. Tothom qui creu que una paraula d’aqueixes duu res dintre és un il·lús, un carallot autoenganyat.
—Si hom em diu “pedra” “pera” “pare”, sé que dins la paraula hi ha una pedra, una pera, un pare. Si hom em diu “dit” “nas” “genoll” “cos” “cap” “crani” “cervell”... “bolet”... sé exactament què em diu.
—Mes si hom em diu “ànima” “déu” “enyor” “sentiment de pèrdua” “anhel” “infinit” “emoció” “consciència” “impressió” “inspiració” “intuïció” “temença” “recança” “misteri”, i pitjor, si em diu “moral” “ètic” “heroic” “coratjós” “intencionat”... sé que dins no hi ha res; que el qui parla, decebut, vivint de rucs il·lusions, sense saber-ho o a dretes, vol decebre’m; vol engalipar-me amb paraules buides, paraules vàcues, invents de vent, pudents. Tot el que pertany al “reialme de la metafísica” és excrement, és “idea”, és nosa imaginada; és, en un mot, inconcret, i si mai vol dir res, no vol dir mai gran cosa; tot és “embolicar la troca”, ço és, fer la percepció del món molt més distreta, incoherent. Repetim-ho: l’intangible només “existeix” al magí malalt de l’il·lús.
—Paraules buides d’aqueixes, com més n’uses, més merdoset escriptor no ets.
—Estigues-te’n; estigues-te’n, altre que per a fotre-te’n del propi text.
—Altre que per a fer la ficció més “espectacular”, ço és, buida de contingut — producte, ep, que també es ven. No som pas pocs els qui vivim de bromeres sense substància, els qui del no res n’espremem quelcom; tret que això (que en mengéssim) no vol pas dir que el que diem ni fem vulgui dir res. L’únic que així és com som fets: plens de vent. Més val reconèixer-ho, i au.

(...)

—El mot et duu al si de la història.

—Tota creença és creació. Tota creença, per fantàstica que sigui, és creació.
—A l’inici fou el mot.
—El mot féu la creença en una certa realitat. La realitat creada pel mot que féu la creença és la realitat creguda pel qui la creu.
—Una realitat doncs creada. Tan creada com la creença mateixa.
—Cap creença doncs no pot ésser l’única vera. Totes són veres o cap no n’és.
—Totes són pitjors o millors segons s’atansin menys o més a la creença de qui les alfarrassa. Cascuna depèn del mot que la creava. Totes són fetes dels mots que les creen.
—Tota realitat s’adapta al mot creador. Com tot mot de creació s’adapta a la natura dada.
—Res no és si abans no l’anomenaves. Tot el que anomenaves esdevé, encara que sigui impossible que esdevingui. Existeix per a tu, i bon profit et faci.

(...)

—L’escriptura s’empescà el mot més horriblement esfereïdor: eternitat.
—El mot eternitat, esdevingut concepte, generà ineluctablement el mot angoixa.
—L’escriptura se l’haurà de desempescar (per força!).
—Qui s’empesqui el mot que desempesqui el mot angoixa serà el geni més genial de tota l’eternitat.
—Escriptors, fiqueu-vos si us plau a desempescar’l.
—(I un pic hom haurà desempescat el mot traïdor que ens feia desesperats fàmuls de la rosegadora angoixa, desempesquéssim entre tots plegats l’encara més maligna anorreadora eternitat merdosa.)
—(Potser és massa tard? El verí ha arrelat fins al pinyol més íntim i l’ha podrit irremissiblement?)
—(Si ens jaquim endur pel pànic... poc el trobarem gens!)

(...)

—Pres de pànic et debats a crits contra un destí de morta eternitat.
—Un mot, un mot que em digui que l’etern no res de l’abans i el després no duraven en realitat res, car els mancava de debò prou espai perquè pogués mai instal·lar-s’hi el temps!

(...)

—Per què els mots d’engany només m’enganyen per a angoixar’m encara una mica més?
—Vull trobar el mot de la desangoixa als llibres, mes els llibres han formada una altíssima espessíssima muralla, inaccessible, inviolable, inescrutable — m’hi estavell contínuament sense poder mai moure’n i encara menys treure’n, desencastar’n cap, per a fullejar’n, escatir’n quin mot hi duen que em fóra de cap utilitat — maons tots sense escletxes on ficar els dits, maons sense incisions ni runes als lloms, maons d’opacitat total.

(...)

—Vius al costat de tu mateix. Al costat de la façana del cos. El cos la teua cuirassa rere la qual t’amagues, et protegeixes.
—Salpeu i us ancoreu alhora, sempre per vies paral·leles.
—Sempre, doncs, caminant amb l’altre, amb el qui et diria la veritat si de debò érets prou valent de permetre-li-ho, i qui tanmateix te la diu, tot de sobte, de cops quan et trobes desconfit per les circumstàncies, i llavors, ah l’angoixa, ah la por! L’angoixa i la por davant la nua veritat, davant el no res, davant la buidor!
—Car qui no és hipòcrita no és res.
—Si et despulles de tota hipocresia, què en resta de tu, què en roman?
—Buidor, buidor.
—Davant l’horrorosa Aletheia, la qui res no amaga, i sempre diu la veritat, car tot ho recorda, car tot li és present, esdevens esfereïdament alienat. Durant un instant d’ofec esbojarrat et veus en la foscor total on res no es té. Tot s’ha desmanegat. Pou sense fi d’inexistència.
—Ni dividit ni multiplicat, zero en zero. Zero blanc, zero negre, zero. Zero blanc, zero negre, zero.
—Zero blanc, zero negre, zero!
—Cauràs en la desesperació del vertigen sense agafatall enlloc.
—Via fora. Afanya’t. Entra de bell nou rere el teu cos, façana idiota. I continua fent veure que hi ets, titelleta carallotet, a la mateixa sòlita sonsa comèdia de sempre.

(...)

—Quina casualitat!
—Tothom s’escau d’ésser la careta que porta.

(...)

—No hi ha hipocresia que valgui.
—Qui és, és, i s’ha acabat.

(...)

—Àdhuc l’esquelet és careta.

—Qui es vulgui saber de debò com és, que es cremi sencer i del tot. Només fet cendres haurà perdut de debò la careta, ço és, qui era.

(...)

—Tard o d’hora esdevens la careta que duus.

(...)

—Vós i jo, filosops de trucalembut.
—I com ens morim, turutut.

(...)

—Alhora solista i orquestra de tota l’orquestra (aquesta és, indesarrelable, l’esfereïdora sospita de l’afeccionat a solipsista).

—La sospita solipsista que hom no sigui sinó un cervellot fastigós i sol-i-vern qui imagina la totalitat del que sembla haver-hi (la ficció del cosmos), i per això el personatge qui aquest cervell únic a l’univers inventat s’imagina ésser, és doncs també un personatge inventat, al qual tot li reïx; i si tot li reïx, l’esfereïdora anguniadora angoixosa mortal sospita creix fins a horitzons insuportables; tot ha d’esclatar en impossible suïcidi.
—No, no! Cal que tot em surti a la biorxa, tragèdia rere tragèdia, per a mig convèncer’m que potser no sóc sol al món, que els altres personatges qui m’he inventats em fan contínuament la guitza, i els accidents i les maltempsades m’assetgen; tret que, darrere encara, sempre hi ha el dubte que no sigui encara el cervell únic qui s’autodecebi per a tranquil·litzar’s, per a ensarronar’s, perquè no es desesperi, perquè no em desesperi, perquè el ridícul titella tan egoista no es desesperi, car tot plegat quin món més merda d’inventar, i quina solitud infinita, pobre cervell desgraciat, o pobre de mi, o pobre de debò tràgic titellot.
—El carallot qui amb les mateixes pors i sospites es llegeixi això tampoc no podrà — pobrissó, i s’haurà de fer ben fotre — no podrà tampoc dir: Ah, doncs si n’hi ha si pus no un altre qui creu el mateix, això vol dir que hi ha més gent, i que doncs no sóc sol a pensar aqueixa ximpleria.
—No; pensarà el contrari; pensarà: Ah, un altre truc de la meua molt pallussa imaginació del meu repulsiu cervellot, no m’enganyarà pas mai pus, volent-me fer creure allò que no és, que hi ha quelcom altre enllà d’ell mateix, únic, única cosa enlloc de debò existent a tot el seu ben estúpidament empescat cosmos! Merda doble per a mi, solipsista encara més convençut, ruc ell mateix i el seu cervellot pitjor!

(...)

—Solipsista fracassat.
—Poca-solta fotent-se ell tot sol guitzes a betzef.
—Cert. No hi ha solipsista més desastrós — he concebut un món sempre leri-leri d’anar-se’n al podrimener més repugnant. I els qui hi viuen — inclòs el personatge principal — jo, el concebedor qui concep el concebut concepte — tots plegats condemnats sense remissió a una vida breu — sempre assetjats pel perill i la malaltia — i al capdavall bestialment anorreats — i això tot plegat perquè tot el que hàgim mai fet ni volgut fer no vulgui tampoc dir absolutament res.

(...)

—Qui traeix l’idealisme dels anys joves, viu llavors una vida adulta de fàstic corrosiu que el rosega sens atur sota el fat carrincló vernís de la repulsiva uniformada “normalitat”.
—Qui no és revolucionari tota la seua vida és un cagalló espellifat, desjecte, xarxot.

(...)

—Els qui no continuen essent joves, és a dir, revolucionaris, es transformen en els talking assholes que va explicar en Burroughs.
—Esdeven buròcrates, capellans, moralistes, bòfies, militars, polítics. Paràsits. Com tots els qui “treballen” a les sinistres oficines de control de la població.
—I tot el que diuen aqueixos desgraciats parasitats per llurs propis traus del cul és merdegada.
—El trau del cul se’ls apropia l’ànima. Se’ls ha menjat el cervell. No tenen ni boca ni nas ni ulls ni cervell. El trau del cul parla, menja, caga. Ho fa i desfà tot. I tot el que diu (tothom ho sap o hauria de saber), tot el que diu... és merda.

(...)

—És un home tan recte que, ai gata maula, només hi pensa, molt recte, en el recte, i sobretot en tindre el recte omplert per objecte erecte, i si pot ésser objecte erecte de subjecte erecte que li ompli i reompli, i reompli encara un cop i altre resurrecte, el recte, ni que fos amb afecte abjecte, per això és tan recte.

(...)

—És molt anal.
—La seua dona ni vaginal.

(...)

—És un senyor molt recte...
—I la seua dona és una senyora molt vagina.

(...)

—Destí de merda; els homes rectes... no perboquen sinó merda, una vegada i una altra, i una altra...
—Fins al jorn on la merda no se’ls estroncarà.
—I llavors seran uns morts molt rectes...
—Tret que tot plens de merda sense perbocar.

(...)

—El desllorigador del món.
—La ROSETA no és pas cap pedra diguem-ne si fa no fot màgica — és molt més i millor — és el forat del cul — ull de la creació — de tot plegat — (que fet i fet és una merda).

(...)

—Sóc aquell doncs qui mai no és prou bo per a la bempensadamenta cagarrinosa. Cagarrina i nosa: la bempensadamenta missosa i cruel, cofoiament assentada en un luxe xaró de lleis d’opressió. La bempensadamenta: ço és la babausia (la babausia: la burgesia feta de babaus plens de bava i de bausia – bava missosa i bausia botiflera), fuig!

(...)

—Senyoretes qui em voleu fer veure
amb les ulleres plenes de l’ardent verdura
del vostre cony
el món ocult d’una disbauxa subterrània...

aqueix caos catacdònic
aqueix infern encès i penetrant
em fa molta de por, us dic

tota carn m’esfereeix
i pitjor aitan i aitan crua!

(...)

—Els espoliats, els bandejats...
semblem cabres o babuïns (pobrissons, amb les natges elidides)
mentre ells, els aristòcrates
els escollits posseïdors d’ample pap
amb llur gep afegit com abdomen d’insecte
guanyen molt en presència —

—I el gep altívol els segrega un aixarop lletós
molt nodridor
afalagador
addictiu.

(...)

—Víctima innocent entre els pútids minotaures, què hi véns a fotre...? Què hi véns a fotre perdut entre aqueixos monstres fastigosos qui es rabegen en la pròpia merda dins oficinetes o, animals com són, se’n van empudegant, tot fets cascàrria, rènec i cagalló, pels passadissos de mai no acabar...?
—Sí ves, sempre em diuen de tornar-hi; i de racó merdós a merdós racó.
—Saps què t’hi manca...? Sempre cap paper o altre; torna-te’n a casa i troba’l i porta’ns-el, i et direm amb qualque fètid somriure que te’n manca un de diferent; i te n’hauràs de tornar i trobar’l i portar’ns-el; i un jorn o altre, qui sap quan dins el pou tenebrós de l’esdevenidor sense demà, et somriurem novament i empestant-te et direm que... potser els tens tots, potser els tens tots, i farem veure que ens els desem molt consideradament, mes en realitat ens n’haurem torcat el cul o els haurem llençats al foc... Mes oi que tant tu com naltres ens ho passàvem ambtant d’allò millor...? Entretinguts, ca...? Amb les anades i vingudes i els papers cercats i trobats, i volguts i rebutjats, i els somriures, i les petites converses per a no dir res...? Si això no és viure...! eh...? eh...?

(...)

—Tantes de coses collonudes que em trob per terra...
—Goita què m’han portat els reis!

(...)

—Només qui sap voler, vol saber.
—Qui no sap voler, res no sap.

(...)

—No es pot viure (gaire) (ni gaire estona) sense il·lusions.
—Ni que només siguin un parellet.
—Un parellet d’il·lusions...
—Les més humils, les mínimes...
—Com ara que “vius”.
—Com ara que “vas fent”.

(...)

—Tota filosofia és justificació per part del filòsof de qualque acció o altra.
—Tota acció és efímera.
—Tota justificació és efímera.
—Tot filòsof és efímer.
—Tot el que diu n’és.

(...)

—Tothom té raó (sense tindre’n).
—Tot són excuses per a fer allò que més alta llavors un cos determinat en determinat moment...
—Dins els límits que limiten amb les excuses dels altres.

(...)

—Al cervell hi deses les eines que et fan...
—Que et farien...
—Que et fan el cos content?
—Que te’l farien... car no és pas que siguis gaire lliure de mai emprar-les a lloure.

(...)

—Dreceres i hi trescaren en Schopenhauer i en Nietzsche.

—Xe, em va dir en Xopi: Noi, contempla’t el melic;
s’hi veu passar natura sense cap altre embolic.
I sempre per inclinació feia doncs com en Xopi,
guaitant-m’ho dins i fora tot amb o sense telescopi.

—I, xe, vingué ara en Nitsxe qui orc i fluixet em diu:
També a l’aiguabarreig de les eternitats fot-hi l’ull viu.
I sempre m’ha duta la tirada cap on dugué aquest Nitsxe:
Cap a l’alta basarda dels eterns infinits a les sòrdides nits, xe!

(...)

—Si l’entusiasme devers cap autor dura el que dura llegir’l (si fa no fa), l’odi devers els odiats etern s’advera. Qui no pogueres encobeir, no l’encobeiràs jamai.

(...)

—El pseudo-“problema de déu”.
— L’únic problema quant al repugnant invent de “déu” és que encara es veu que hi hagi imbècils al món qui cuiden que és cap entitat real, és a dir, essent — respirant i vigilant — i condemnant i fotent-te tota mena d’escruixidora malifeta — només perquè li passa pels collons...
—O és tan rabiós que se’l rosta la revenja — i li cal botxinejar sense descans tot el que és encara mig viu.
—Quin invent més maligne, vós. Quin súmmum d’avolesa.

(...)

—“Déu” — d’això no n’hi havia pas fins que, per temps acollonits, certs efímers epifenòmens, ben anomenats “humans”, és a dir, qui surten dels fems i la brutícia al cresp de la terra, no en conceben la idiotada.
—S’empescaren la grotesca monstruositat — un ésser immensament malparit i poderós qui justifiqués (i alhora a qui donar la culpa de) tanta de misèria, de mort, d’escassedat, de patiment, altrament injustificats!

(...)

—I cap ateu no ataca “déu”, car prou el saben no res — i qui fóra prou foll de barallar-se amb no res?
—Els ateus n’ataquen el concepte, vull dir, els conceptes: les monstruoses construccions de cervells malalts.
—Car “déus” n’hi ha tants com cervells d’imbècils així tocats — tants caps, tants barrets — tants de caps (de boig), tants de “déus” — monstres de justificació per als pitjors crims dels “justs”, és a dir, dels qui volen assassinar “justificadament” — mefítiques fumerades de les malignitats “moralitzadores”, és a dir, molt odiosament assassines — això ataquen els heroics ateus.

(...)

—Prestes, preveres, predicadors, després de prolegòmens de bromera providencialista, imprequen...
—I llur preocupació preponderant és el prepuci...
—Llur preocupació pel prepuci els predisposa a la puça de la infecció profètica.
—Perpetus, tot temps els és propici per al relapse: t’usurpen l’ús perpendicular de la protuberància...
—La prefereixen pútrida.

(...)

—Mon pardal, fènix assidu! (exultà el primer prevere pec).
—Mon pardal, mon ocell, mon pollastre...
—Es diu Jesús. I veig que ressuscita!
—Quin invent més doncs propici!
—La resurrecció de l’ocell Jesús... Al cap de cada tres dies (o així) de cada puta orgia.

(...)

—Els “pares de l’església”, quins nyèbits qui perquè eren al·lèrgics als conys en deien d’obra del diable.
—Si mai hi havien volguda (o belleu poguda) amanir la botifarra, els n’eixia en acabat amb tota de nafres, i granets, i llúpies i brians...
—Per comptes de sucar-se-la amb un afegitonet de greix, o d’haver-la somorgollada a millor indret (com ara a l’orinal ben ple), i llavors — uf — ens jaquien en pau... estorts naltres de llurs repel·lents collonades sobre inferns i turments, i déus i caguerades (a les quals, segons llurs “doctrines”, es veu palesament que no eren gens al·lèrgics).
—Ara, estic segur que els pocs qui no eren impotents, no eren pas gens al·lèrgics a donar pel cul els devotíssim companys, i que trobaven que llur sés estretet no era obra del diable (mentre cardaven), mes potser sí, i molt, quan penedits es trobaven destrempats.
—Per què tanta de gent encara enganyada per les quatre rucades de quatre destrempats?

(...)

—Les dones a la cuina sabem perfectament per on la caguen els capellans. Ai, les capdeconyades de la religió, quin martiri inútil, filla! Ara que naltres rai. Quan escapces un pollastre o li fots al conill el patac del conill, ja saps que s’han acabades les ànimes del pollastre i el conill. L’ànima, m’entens, allò que l’animava, allò que el mantenia viu. Una ànima la llur idèntica a la vostra, vanitosos, mitgesmerda bípedes qui sou — portéssiu tant se val, sotana, toga, davantal, arnès... o, com conills i pollastres, al capdavall tampoc no res.

(...)

—Si mai hi hagués cap déu, caldria matar’l.
—Tret que no pot haver’n, car qui l’hauria cardat? I si algun altre déu l’ha cardat, per què serviria el segon déu... O el primer...? Oi que es fotrien a barallar’s?
—Tant se val, i anem arrere... Car, si el primer de tots els déus no l’ha cardat ningú, per què ens caldria tampoc a naltres que algú ens hagués cardat...? Si ell ha sortit tot de sobte, per què no pas naltres...? I quan dic cardat, vull dir “cardat” en tots els sentits, no solament creat, mes, ai, ficat en aquest món de tortures perennes... amb per prèmit penúltim la mort — penúltim, car això rai, encara te n’esperen de més crespes (sobretot si t’esqueien cretí): les penes i les cremades eternes de l’infern, eternes...
—Eternes, ço és, de mai no acabar...
—De mai no acabar... Cremat per sempre, deliciós carbó cremat i recremat...
—I una merda de déu així coldríeu? El mataríeu sense llassar-vos-en mai!
—No hi ha déu que no sigui el pitjor imaginable assassí qui et vol eternament torturat.
—Merda per a ell, mort per a ell...

(...)

—Ep, si cal anorrear encontinent tot tros de merda verinosa qui mai pretén esdevindre dictador...
—... amb molta més raó un qui es pretén “totpoderós”, jotfot!

(...)

—Només el sexe s’aixeca, erecte, contra la mort.
—La religió és l’adoració de la mort, és a dir, el sexe dels impotents.

(...)

—Història del món...
—Tot hi és cony, tot hi és cigala.

(...)

—Miracle de la cigala.
—La seua anàstasi constant.

(...)

—Tot lliga, no pas?
—I tant. Allò que fa uns milers d’anys aquell llevantí desvagat per facècia en va dir l’ocell Fènix, inspirat mentre s’esguardava de bell nou la cigala...
—Pardal de renaixença assídua, sobretot vora qui s’ho val; i més, despullats. O despullades, amb els culs en fatxa i de filis!
—El pardal, doncs... Esguardant-se’l, dic, que li renaixia de les cendres de l’antiga lleterada fins que no se li reencenia roent com si cremés amb la dèria sempre renovellada de ficar-se a un forat de carn o altre...
—Els grecs, en assabentar-se’n, en qualque traducció malparida rai, en acabat en feren la gran cosa, més seriosa; sempre amb llurs lògiques absurdes, s’embolicaren a adaptar-lo, afegir-lo, a llurs religions, on d’altra banda el sexe es descordava, com ara amb les mènades dionisíaques i llurs orgies sanguinàries que cap dels dictadors no es veia amb cor d’eliminar, no fos cas que tothom (i les dones les més bèsties de les “religioses”) se li alçurés i l’estripat (supliciat i sacrificat) fos ell, el carallot.
—Fins que un altre poble de llevantins...
—Ecs amb els llevantins dels collons!
—Aqueixos no gens faceciosos, ans tristots, angoixats, planyívols, queixamiques, molt pseudomorals, vull dir, fastigosament de dretes, fàcilment ultratjats, segurament no gaire potents sexualment, és clar, i doncs, com qualsevol pallús, escandalitzats pel que consideraren excessos... el pardal Fènix, ells, poble d’acollonits, el veieren tornant caòticament i catastròfica, cada mil anys, com qui diu...
—Com el que a ells els semblava trigar de tornar a trempar en acabat de cada molt escadussera escorreguda...
—Aquesta és bona. Tornant, dic, el ressuscitat messiànic ocellarra, ara anorreant el món sencer.
—Canvi de règim, ca?
—Si més no cada mil anys!
—I, alhora, amb el renaixement del moixonot, per què no pas també el de llurs cossos si fa no fot sencers?
—I ja hi som, carallotades rai!
—Fins que, pitjor encara, foteren cap els cretins i el pardalot l’anomenaren Jesús...
—Ui! Algú d’allò que no hi ha, fill de la mare qui el va parir!
—I apa, tota la infame tirallonga de ximpleries que s’hi ajunta...
—I la mania contra el sexe exacerbant-se fins a horitzons de la més repel·lent inquisició...
—Tractant la millor gent de bruixes...
—Els molt com cal marietes de pecadors...
—Etc, etc; tot va lligat, tot va lligat.
—Religió, vós!
—Tot hi és cony, tot hi és cigala.

(...)

—Píxides, copons... anaps sacres... calzes, sants greals...?
—Inútils, mitgesmerda, pixavins, ridículs... banals!
—Ni per a pixar-hi no serveixen... buits barrals!
—Ni a la sola de la sabata no els arriben...
—... als humils orinals!

(...)

—Raonament epexegètic.
—Qui va cagar-la, quin copista boig o colpista ginòfob, qui, copiant i colpint, al començament de la bíblia, d’allò on hi deia molt memorablement I d’un cagalló de n’Adam el creador n’afaiçonà la dona, en féu l’absurd “costella”, després imitat per innombrables fanàtics simiescs datspelcul sense cultura ni res?
—La primera “matèria primera” on esculpir és la merda — això ho sap tothom, fins en Freud i tot ho sap, ell qui no n’endevinava gaires, pobrissó.
—Els primitius mateixos (els Madang de Nova Guinea, per exemple) encara recorden el nom original del déu creador. Anus, es deia Anus. I ja em direu què n’ix de l’Anus.
—Va prendre un cagalló de n’Adam i en confegí una dama perquè “li toqués els collons” (en les diverses accepcions del mot).

—I tot plegat és per això que en totes les religions “la dona és una merda”.
—Dones qui no voleu ésser una merda, trametéssiu d’una vegada tota religió al carall, colgueu-les totes en calç viva, que no en torni mai cap a insultar i trepitjar.

(...)

—La meua vida (en resum).
—Sebollit per tones i tones, i tones, de merda.
—Bo i esperant la duad.
—La duad, irremissible riuada final, que tota la merda s’enduu, i els cadàvers ensems, inclòs aquest qui sóc.
—I devers on?
—Cap al mateix forat sens fi del reinvent.
—Car tot fins ara fou cagada.

(...)

—Si l’aparença, com més buida millor, duu carrincló prestigi... què duu la no aparença, l’anonimat, la desapareixença?
—Duu l’única vera llibertat, la de passar desapercebut. Cap vermina envejosa verinosa moralista ni autoritària no ve a picar’t.

(...)

—Il·lús et pensaves pilotar el teu cos
mes veus amb horror
emprenyat com una (hor)mona
que mones te’l piloten
mones d’horror les hormones
qui a totes hores els pot vindre al cap de fer llurs bogeries
mones qui a llurs boges hores
prenen comandament del teu cos
i dominat posseït el menen on volen
ton cos llur vehicle que estavellaran a lloure
ton cos llur vaixell
i demana’t amb aqueixos boigs forassenyats pilots
on te’l fotran anar a espetegar
sinó
al naufraig?

(...)

—ninot en niu

quan no era ni nat, no era
si ni nat no n’era, no n’era viu
ninot no viu, en niu de nit eterna

quan no seré ni viu,
ni nat no só
ni ninot ni viu
ni en niu de nit
ninot no nat.

(...)

—Clàssic.
—Un buf de “déu” i tots som fum. L’aflat del fat ens fot.
—Literat obliterat.

(...)

—Per als qui naixem condemnats a mort, l’única llibertat és la mateixa mort. La llibertat, doncs, no existeix altre que al cap alterat del desesperat. Per què fer-se il·lusions quan, en tost d’això, prou podries fer quelcom agradable o si més no de profit?
—Si cal suposar, suposarem amb tota lògica que per a la flagrant impossibilitat d’allò apellat amb llicència poètica un “immortal”, encara amb més raó que per a un condemnat a mort, la llibertat per a “ell” només pot ésser així mateix la mort, és a dir, la inessència de si mateix, encara més, la inexistència, és a dir, la impossibilitat d’ésser ni concebut com a idea, poètica o no.
—Així que més val no perdre el temps en paraules carallots, tret, és clar, que ho trobi divertit de fer-ho.

(...)

—Hi ha dos ulls que captiven damunt tots els altres ulls, inclòs el de l’escala per a un virtual suïcida, o el del nus per a un virtual penjat, qui voldria assabentar “son coll son cul com pesa al capdavall de cap soga tesa”, com diu en Villó i no ha gaire encara suputava en Wàl·laç.
—I aqueixos dos ulls cardinals són, és clar, l’ull del cony i el l’ull de “déu”.
—Fascinat per l’un o per l’altre, no ets sinó autòmat dirigit de lluny, sense cosiment ni sensori ni magí ni enteniment, ni res al cervell (potser ni amb cervell, car per què et caldria? ni per a fer bonic!). Si vas de “creient”, vas d’alienat, de mecànicament telecomandat, d’esclavitzat sense remei. I cap on? Cap a l’altre ull, l’ull del cul en un cas; l’ull del cul dels orcs en l’altre. Car qui “creu” com un babau en l’ull, enlluernat, no pot fer altre que espetegar-hi. Estavellat en una merda o en l’altra.
—Per què balafiar l’estona fascinat per cap ull, en tost de plevir-se’n bo i burxant-hi?

(...)

—Circumcisió.
—Saben tots els pobres desgraciats qui s’hi sotmeten o hi són abusivament sotmesos que els prepucis eren els trofeus dels antics? Si et fotien presoner, prou te’l tolien per a marcar-te de vençut. A tothom només li calia observar com duies la cigala per a saber que érets un perdedor, humiliat en trista desconfita. Només una mentalitat de vençut aprova que l’hi tolguin.

(...)

—T’has de voler anònim.
—Anònim, cap maleït déu enemic...
—Tots en són, els malparits de merda!
—Dic... Cap déu enemic no et pot encolomar cap dels seus odiosos càstigs particulars, cap malaltia, cap “accident”...
—Cap puta llamp al cap!
—Només quan els déus enemics s’emprenyen massa...
—Qualque hemorroide els deu pujar com cap malèfic cuc a rosegar’ls el cervellot podrit!
—... i llavors trameten flagells encara més monstruosos per a fotre tot lo món... només aleshores n’esdevenies víctima, car mai no t’era possible d’amagar-te’n prou.
—No pas com tothom rep!
—Justa. Car tot i que no ets ningú ets tanmateix tothom.

(...)

—Assabentat doncs rai, i...
—Tot esdevenint americà, alhora em canviava el nom.
—Em diu l’oficial: Quin et posem, doncs? Ben americà, eh?
—Li dic: Spencer.
—I em diu: Spencer què?
—Car n’hi ha qui es pensen qui sap què, n’hi ha qui es pensen una muntanya, un ou, un monument...
—No, no; no em pens pas gaire, no em pens pas gens. No em faré pas dir Spencer Kissapkè, ni Spencer Unnou... Sabeu què?
—Spencer Absent; això, Spencer Absent.
—Som-hi, ja hi som.
—I, amb allò, tots aquests anys finament he fets mentir els detestats buròcrates d’arreu.
—Sempre que criden: Mister Absent?
—Responc: Here!
—Car respondre “present” fóra fer-ne un gra de massa i tot, és clar. Potser els pujava la mosca al nas i tot.

(...)

—Si fan Spencer i prou, responc que: Es pensa, es pensa.
—Si em criden amb el nom sencer: Spencer Absent... Dic: S’ho pensa, s’ho pensa. (Més familiarment: T’ho penses, t’ho penses.)

(...)

—Spencer, quin nom més escaient.
—Perquè qui “es pensa” no ha acabat de decidir (ni mai probablement no ho farà) qui o què és.

(...)

—Spenser Spenser Inissessap.
—Given name Spencer, middle name Spencer, name Inissessap.
—What a sap! — potser es pensen, mes me’n fot.

(...)

—Spencer Edmon?
—Es pensa el món...
—I arriba a quina més trista ni terrible conclusió, si de debò hi pensa, que, com ell, el món...
—Perible!
—Un món ben... ben... ben galdós.

(...)

—Alternativament, hi havia pensat.
—Spencer Enjondre — mes potser encara no se n’ha anat.
—Spencer Ubic — i no és mai enlloc.
—Spencer Fred — mes potser crema roent d’oculta passió.
—Spencer Ellmateix — mes potser és un altre.
—Spencer On — hom pertany a l’ésser, mes l’ésser pertany on...? On...? No sé sap mai.
—Spencer (...) — rucades rai.

(...)

—I llavors dic...
—Spencer Absent — (mes potser és quan més hi toca).

(...)

—Els rucs qui pensen pensen rucades.
—Qui més pensa més rep.
—Enginy duu segriny.
—Malaguanyat pesquis.

(...)

—Bòfia alternativa.
—Saigs a sou dels propietaris – soroll brutícia mossegades contagi mort...
—Abans pels carrers els gossos inútils gaudien de llibertat, com les rates, i com les rates, si mai calia, eren enverinats... enverinats directament com les rates, o indirectament, en menjar rates enverinades.
—I ara? Quin problema “moral” (moral!) aixeca la cua ratada de rat escuat de ca vomitós?
—Si això és un “problema”, de què serveix viure a caire de l’anihilament? No hi ha ja prou malviure al món?
—La gossa gent engossada s’“escandalitza” si enverines un gos però no una rata? Perquè potser els rats són menys fotogènics? Ah, i menys llepaculs. I els qui treuen diners dels capsdecony, amb qualsevol truc se n’aprofiten, de la tendència a llepar culs que tenen els servils cans. Car intel·ligència...? No pas que qualsevol gos en tingui més que qualsevol rat. Tret que el rat és més lliure, menys “civilitzat”, i això fa més por, i té mala premsa, i per això l’enverines i hom t’aplaudeix, i enverines el ca i et tracten de pitjor criminal que no el qui, emmedallat i honorat amb bandes cacofòniques i putxinel·lisades marcials, mata gent... com més gent (enemiga!) millor.
—Me’n record tots aquells flatulents datspelcul fotent el més esglaiador ridícul dient “no” a Corea; tots aquells escarafallats “epítoms de rectitud” qui perquè a Corea “menjaven gossos” volien esborrar-la del mapa, o almenys no permetre que poguessin tindre els jocs “olímpics”, o almenys que llurs fastigosos “països”, com ara els Estats Units, on un 80% de persones mengen com porcs (porc va amb orc, i la definició en llatí era: el qui menja cadàvers), com porcs afamegats en soll putrefacta – i mengen justament porc, moltó, bou, pollastre... el que calgui mentre hagi estat animal viu i ara, assassinat, és mort! – no anessin als jocs! I tot perquè “la gent” coreana menjava gossos. Com si els gossos fossin més “especials” que no bous, cabres, ànecs, conills, bacons, gallsdindi... senglars, cérvols, cavalls (els cavalls qui, a milions de llaunes, llurs gossos es cruspeixen, llurs gossos tan “educats”, “civilitzats”, “quasi-humans” – i sovint amb més drets que no els humans, en tot cas molt més que no pas els humans als quals convé en aquell moment de dir-ne “enemics” o “subversius, terroristes, separatistes...” no fos cas que el monument industrialo-armamentístic on tot Amèrica es repenja s’ensorrés). Repel·lents!

(...)

—Trobant-me assegut al banc, observava totes aquelles dones inútils amb llurs inútils gossos. Els repulsius xuquels, n’hi havia de tota mena; n’hi havia qui impunement abuixien totdéu; n’hi havia un qui fotia una mossegada a un infant, un altre a un ciclista, el tercer a un captaire; tots cagaven i pixaven pertot arreu; n’hi havia qui en havent cagat es menjaven el palter, i d’altres en volien, i hi menjaven, o hi tastaven... I tota aquella barbaritat d’aquells grotescs anòmals animalots no esfereïa mica cap de les dones qui els portaven; al contrari, després de llurs “malifetes de pocavergonyeta” encara els acariciaven més afectuosament, i totes les amigues s’hi afegien. Si jo fotés cap ni una d’aquelles porcades, pensava, quin mastegot més fort no em fotien; segurament, seguit totes plegades em linxaven.
—Emprenyat i renegant, em fotia a fotre el camp, abans cap d’aquelles odiades bèsties no triés també de fotre’m mos, i no fos cas que, mossegat, encara em calgués, com als altres, demanar perdó, i no sóc pas dels qui demanen perdó quan l’agredeixen, ans dels qui es trauen l’aerosol ullcremaire i asfixiant, i adu la pistola, si pogués, per a matar’ls, tret que llavors...
—Llavors vaig veure un dels fastigosos cans, amb la nua esgarrifosa xil·la tota dreta, burxant fort a les carranxes de les dones i, salivós, llenguallarg, ensumant-los culs i fufes, i elles aviant fictes ruquets carrinclons escarafalls, i fent rialles i rialletes, i trametent esguards girientorn d’entesa i simpatia; i totes les altres dones somrient-hi, com qui en comparteix el delitós secret.
—I ho vaig comprendre tot. Era un ca que anava a deshora. Que començava la sessió abans no li toqués. Car...
—Hi ha, hi pot haver, cap altra raó que les dones amin tant els gossos, animalots bofiosos, feixistes, bruts, pudents, sorollosos, agressius, insultants, verinosos, merdosos, perillosos, pollosos, infamants, que pel fet que se’n fan llepar la xona?

—Car altrament per què collons en voldrien cap ni pretendrien voler-los tant? És l’amorosa afecció que tens envers el qui et llepa assidu les més indecents, cagades, intimitats.
—No crec pas (oi?) que fos perquè les bèsties buidin els budells pertot arreu, ni perquè es mengin les palterades que hi jaqueixen, o les que els altres molt naturalment “obliden” arreu; tampoc crec que sigui perquè els bufons assaltin a crits i a mossades totdéu qui els passi pels ous d’agredir, ni perquè es fotin a cardar quan els rota, vingui o no a tomb; ni perquè els distragui (a les dones) de parlar d’altres coses (és a dir, de quelcom mínimament interessant), si amb el gos a la vora només els cal parlar de gos.
—La raó és que pels gossos se’n foten contínuament llepar l’enganxifosa regalimosa xona; i s’ha acabat.
—Per això, perquè no hi ha cap possibilitat que em vingués mai de gust de passar per on boca merdosa de gos ha passat, que mai tampoc no m’ha passat pel magí de tindre res a veure amb dona engossada.
—Que es facin fotre, ella i el gos — binomi ultra-fastigós.

(...)

—Ací hi vinc...

—Orgullós
malensenyat
sutze
volpell
pontificant...

Superbiós
envejós
cruel
avar...

Mentider
deslleial
irós
luxuriós...

Embriac
glot
perjur...

—I doncs...

—Ja m’heu fet el millor arc de triomf
que en vasta parençosa processó a la meua honor
la sanguinària rècula de vils sicaris
pugui menar txim-txim txim-txam
flam-flim flum-flum ultra-sublim...?

(...)

—Tot és recupera; tot és recuperable; aquest món és un immens amuntegament d’escombraries.
—“Els irrecuperables” també — tard o d’hora transformats en una altra merda. Tot s’aprofita.

(...)

—En Càrit Orxell, fantàstic novel·lista, de sobte fort emprenyat, se’ns cagà en déu, i totes les velles recony com ens escarafallàrem!
—Mes què féu tot seguit?
—S’agenollà davant la deessa (volem dir la imatge de la deessa, tota de blau i de blanc i d’or, amb la maleïda serp aixafada per un dels seus peus i duent a la mà dreta un condó umflat i mig asclat, o potser la pilota del món); s’hi agenollà davant, en Càrit Orxell doncs, i li digué si volia, immensa deessa, colta com cal i gloriosíssima, si volia, doncs, que li assassinés el marit (ço és, el nostre déu mateix damunt el qual adés suara tan estrepitosament no s’havia cagat), perquè estava segur, deia, que era un marit massa autoritari, malparit, tirànic, psicòtic a collons...
—I les velles amb això ens en fotíem pitjors creus. El mot catecòntic ens venia a l’esment, ço és, allò que hom fa per tal d’evitar un pitjor mal. Molla destrempades, començàrem de conjuminar, pleonàstiques, qui pararia el cop, qui fóra el nostre encara rai que... el nostre preventiu, profilàctic, interferent, restrenyedor, el nostre bell obstacle impeditiu, el nostre ajornaire miraculós i diplomat.
—No hi ha cap ardit paladí qui se’ns atansi, imponent ans imperiós, dels foscs horitzons, com en cap pel·lícula de boigs on l’heroi en lluentor obnubilant brutalitza totdéu?
—Saps què? Les hordes sarraïnes! pregàrem. I alhora els conys ens regalimaven de valent. Quin desig que ens violessin els bàrbars esbaldidors, purificadors, salvadors; els ultraobsedits, ultracompulsius, escombriaires!
—Car quin altre remei! Les hordes sarraïnes salvaran ans purificaran el món, escurçant d’un cap infernalment deteriorat cada malcreient, cada pagà, cada ateu, cada infidel, cada cagaire qui en els déus se’ns caga.
—Massa poc, filles, massa poc!

(...)

—Catecò.
—La superstició cretina és malèfica de podrit pinyol amunt. El concepte de catecò rau a la rel de la superstició.
—Per als carallots llevantins plens de falòrnies, com ara aquell babau ans tocat de Paulus, el dels malsdecap i les cèlebres al·lucinacions i les sonades trompades que es fot caient del cavall, i al qual hom atribueix el ridícul concepte d’ençà de l’inici de la superstició de la corrupta secta cretina, el catecò (katekhò o pus tost katekhon, qui per als grecs antics és només el qui et para els peus, el qui t’impedeix anar més lluny no fos cas que encara et fessis més mal), un cop el nom apropiat pels cobejosos supersticiosos, esdevé (el catecò que dic) el místic misteriós aturador qui impedeix o si més no demora l’arribada del maligne en cap, és a dir, l’anticretí, el qui ha d’enfonsar el món en un terrible irredimible caos, un irresoluble xafarnat universal, perquè en acabat, salvador, xic de la pel·lícula, triomfal i gloriós, no torni el cretí en cap, el cretiníssim, qui tot t’ho acunça en un tres i no res, amb tres o quatre mastegots i d’altres trucs de passa-passa, i et prepara màgicament el gran judici totalitari, alhora condemnant ipsofacte llavors el gros grossíssim de la població a les infinites tortures eternes dels orcs, i ensems oferint, alcavot oliós, als quatre datspelcul llepaculs més cretins seus, les benaurances inacabables del paradís merdós, femer il·limitat on hi fots de tip cuc encara eternament en infames llefiscositats rabejant-te.
—Doncs bé, per als cretins més fanàtics, per als més “autèntics”, que cap força del bé vulgui impedir el desastre total del món és una força enemiga, catecòntica, car impedeix l’arribada de l’anticretí en cap, i doncs la del gran cretiníssim qui tot ens ho neteja a base de fotre-ho tot damunt davall, en apocalíptic daltabaix, per a damunt imposar el juí final, i doncs repartir els esparsos tiquets per al famós paradís promès, on ells, els triats, els cretins més fanàtics, els qui més s’han barallat contra les catecòntiques forces del bé, al capdavall, quin lleure i quin descans i quina glòria i quin triomf, pelant-se-la feliçment pels segles dels segles, bo i espiant per un foradet com pateixen horriblement el gruix de la humanitat.
—Per això els cretins més dedicats només els veieu sense descans ficant merda roïna arreu i pertot, i el contents que estan llavors, quan tot va malament, i alhora esperonen els moros en llur particular fanatisme, i si algú vol parar els peus als diferents fanatismes que destrueixen el món s’emprenyen com simis amb una piula encesa al cul, i es caguen en tots els déus (d’altri) i acceleren la fi del món, car per a ells la fi del món és el començament de llur venjança: veure els milers de milions de persones torturades eternament, mentre ells orgasmes rai, ça sus, a llur cel dels collons.

(...)

—Caic figurativament de cul davant els qui debò creuen el que diuen. No se n’adonen els fanàtics de tot pèl que no són altre que un empastifament d’àtoms forassenyats, una ficció i prou.
—Tot el que dic m’ho crec fins a un cert punt molt superficial. El món és de riure, de mentides, ficte, una il·lusió, i el que hom en creu o no és encara menys, encara pitjor.

(...)

—Tothom sap que viatjar arruca.
—Tots tornem a l’Ítaca d’on amb una puntada al cul la puta casualitat ens foté fora. Ítaca és enlloc i mai, és la barreja caòtica a l’olla boja de l’univers, i au.
—Els enderiats a viatjar són com els enderiats rats qui en gàbia van totjorn d’un cantó a l’altre sense mai moure’s de la gàbia — per als qui, igualment engabiats, romanem arrelats, i per als qui viatgen com boigs, les esdevinences que de debò compten són les mateixes; tret que els arrelats en som més conscients; la calma de les rels ens ofereix prou lleure per a veure-ho, i qui més ho veu més hi viu. Car no n’hi ha prou amb viure ara, cal també viure a l’abans i al després.

(...)

—Cal fer neteja — trobar tots els amagatalls dalt els armaris i per replans lleixes ampits i racons on desava provisions ara totes fetes malbé; estic carregant una feixuga bossa plena de bocins de carn i de peix cucats i pudents, quan també endevín a ensopegar’m amb la meua cartera que em pensava que duia a la butxaca i que tanmateix ací és, polsegosa, i buida; la cartera on duia doncs tots els documents i targetes d’identificació i de crèdit, i les fotografies i les notes i els bitllets, ara desapareguts. Calia fer net, mes algú m’ha netejat abans que comencés a netejar la nosa acumulada. Buit d’ànima, què aprofitaré? Només el que duc, purgat, a la caixeta forta del crani; esquerdes hi palp; crani transient; caixeta gens fiable; abans tot el que hi duus no es faci també malbé, encara repurgat, on ho desaràs?

(...)

—Tota una bona vida, sense remei sollada al capdavall per una puta absolució de merda.
—L’absolució és l’anorreament de tot. De cada fet, per mínim que fos.
—Qui es vol absolt...! Cal ésser ruc!
—Et vols viu, per la vida constantment humiliat, i humiliant la vida. Sense perfeccions, sense recances, sense desdiences, sense dedicions.

(...)

—Per què serviria qualsevol “déu”?
—Davant la mort imminent, em cagava en “déu”; no pas que hi cregués gens ni mica, mes de sobte l’estrany fastigós animal fantasmagòric per tants d’ignorants evocat esdevenia qualque mena d’ens adient damunt el qual cagar’s, car què altre podia conjurar, comonir, que fos culpable de tant desori, de tanta cagada?

(...)

—Religion is a racket — a bunch of stinking ceremonies around the figure of an imagined rickety puppet in the sky, the while being porously tended by its minions (an all too real host of repulsive sanctimonious bloodsucking racketeers) that somewhat manage to enslave a few billion shitbrainers.
—Tripijoc organitzat per a escurar els cretins, i els temorecs i supersticiosos sobretot, la merda de la religió.

(...)