...tots dos individu inconsútil, assolit...

“Una mica de Biovlit, i som-hi, com nous.” Diu l’analista : —Cal incloure-hi el sentiment d’absència; hom s’esbrina el territori intern, prou diplomàticament ni curosa, i entre les diferents (i diferentment acolorides) esferes d’ésser, al capdavall no s’hi troba; s’hi troba a mancar; va aixecant delicades parpelles d’esferes i, de les esferes, les més petites esferes qui en són si fa no fa les estratègiques ramificacions, i tampoc no hi és. “On sóc” es demana. I reguardeja i escoseix part dedins com més anem més desesperadament, i a l’àrdua tasca hi recluta tantes de bèl·liques potències, d’agressives neurones, com pot, i anuncia als bans adossats a cada paret virtual del seu cervell tota mena d’advertències ni amenaces braent i avisant que no s’hi val a enfarfollar ni a fer de cap manera el ruc, que cal ésser del tot seriós amb aquest tòpic ni tema candent, que cal trobar-s’hi; cal trobar-s’hi, peti qui peti... o només som... tots plegats, tots els qui ens fem veure l’individu qui portem (qui devem portar, o altrament tot és debades), qui amaguem, coriaci, molt sòlid, com pinyol cuirassat, en aquest mateix cos... que només hi som, doncs, espectres fumosos, especulatius, esvaïbles com l’airet més fi... febles bufs... enjòlites façanes hiperbòliques, d’incert miratge... eidòlons, ectoplasmes... emanacions sense solta ni volta del misteriós personatge qui si al capdavall ens n’adonem que no existeix enlloc ni mai no ha existit, en cap de les circumstàncies del viscut on donàvem per entès que nogensmenys hi era, ens fonem tot d’una com flèbils flametes irritades, amarades pel sobtat ruixat glaçat de dura cruel realitat. El nostre heroic equip d’investigadors, a despit de totes les nafres morals que ens repercutien a l’esperit sobtadament nu i exposat mentre escatíem on som, hem continuat furgant en els plecs intangibles de l’ésser, i profètics, perpetràvem, i coincidentment a l’instant on se’ns acabaven alhora la data d’escaiença i els diners allerats, l’enunciació dels paràmetres paradigmàtics que ens durien a la fórmula que ens concerneix. Tots els ulteriors inspectors successius del nostre procediment, cap ni un no ha reeixit a trobar-hi nyap. Molts d’ells han acabats si fa no fa tocats; d’altres, estranyes anatòmiques modificacions els han brollades, com ara si d’amagatotis s’haguessin foradats bo i cercant-se l’ésser propi. No gaires s’han suïcidats, els escenaris que empraven per a llurs eventuals suïcidis essent generalment massa espectaculars, de fireta, d’exhibició. Llavors, dels qui han presa la substància, cap no ha perit ni embogit; llurs enteniments se’ls aclarien, llurs diccions se’ls netejaven, cap de llurs entecs ni malalties se’ls exacerbaven; i les incidències tòxiques sempre han estades mínimes; uns quants de teratògens que hom excreta, certes pèrdues d’inútils memòries... Altrament, perfecte totdéu, vós! Biovlit, fixador del pinyol de l’ésser! Producte bo rai! Victoriós, l’analista alzinava el fixador amb dos braços aixecats damunt el cap perquè tots el guipéssim a lloure. El públic hi érem un amuntec deleteri; tots marcats per fenotips defectuosos qui ens incapacitaven alhora morfològicament i neurobiològica. I físicament, per què ens hi estendríem...? Quins paisatges, entre els rangs i rengles de seients, de trets més lleigs, infames, adolorits! Gens avantatjosos, vós. I que tampoc no ens n’enteníem gaire, els de més no gens contaminats pels coneixements tecnològics ni les infraestructures mèdiques. I la pudoreta ambient, les pol·lucions que s’enfugien de monyons mal tancats i d’altres plagues i injúries així mateix descloses, esbotzades, a la carn. Car no era pas que ens estiméssim gaire. Qui més qui menys, tothom havia assajat un cop o altre de fer-se la pell. Massa angoixats per ço que som, o pus tost: per ço que no som; car ésser-ésser, al fons dels plecs i els plecs, com les cebes i llurs tels, ni nucli ni collons de psítac... buidor, en blanc, no res, absents. Allí som. Sense saber què fotre-hi. Esguardant indecisos girientorn. Quin futur, tots plegats, de monstre obsolet qui cansat carranqueja cap a l’extinció! L’extinció absoluta: no en roman ni petja. Car, tornem-hi, quina cosa més buida un cos! No hi té pinyol d’ànima! El cercaràs debades, trobaràs-lo enlloc. Estranyament prescients, tots ho sabíem, i tanmateix anàvem pel món empegueïts, furtius, pretenent, decebent-nos, esporuguits, refugiats en salvatges coalicions d’ideologies, que tant se valia, que dintre, amagadot rai, hi devia haver quelcom. Quan tots sabíem del cert, sense voler-nos-ho planament confessar, que no, que no hi havia re. Que si hi havia quelcom era fora: pelleringa, òrgan, merdegada. I ara venia a voler decebre’ns, seduir-nos, aquell professor qui ens humiliava amb paraulotes sàvies, és a dir, esquàlidament abillades i de sentits contemptibles, tot de mots torts, al capdavall només façanes amb oripells incomprensibles perquè s’hi emboliquessin les horrors de les desraons sicofantes, racistes, histèriques i psicopàtiques... per a dir-nos que som especials, taxonòmicament remots, miraculosos, un ultratge a tota lògica, perxats a l’arbre dels animals en una branca única, lluminosa, màgica, solitària, enjòlita, suspesa, envolant-se... cap a paradisos enlluernadors i utopies pampalluguejants, llampants, harmòniques. Maleïts monçonegaires els savis! Llurs instints genocides vicàriament avençats rere idees paròdiques, assaonades amb fullaraca d’elucubració arbitrària, excedent. —No! No! —contradiu l’analista—. No fixem arbitràriament el primer jo (o esfera d’ésser) qui se’ns escaigui (o se us escaigui) d’ésser volàtilment present a l’instant de la fixació. No! Ací és on tothom la caga, vull dir, la guerxa! Res arbitrari en el nostre producte! Et fixem el tu autèntic! Us fixem el vós ver, verídic, veraç; tothora versemblant! Ningú, ni en escaiença de la vostra vetlla com l’haureu espitxada, vull dir, sereu morts, no gosarà dir llavors insinuacions del vague que fóreu, ni menys farà al·lusions al que no fóreu, o fóreu només un moment (home, de per riure i per a fer davallar la tensió, l’enrederament ambient, no dic pas que qualcú més faceciós i doncs més poruc no evoqui qualque instant una mica murri o indiscret o fins i tot indecent vostre, deliciós salt enrere en la vostra trajectòria que recorda com fóreu de trempats i tot); ara, al contrari, seriosament, tothom tindrà molt present que sempre fóreu vós, perfecte, sòlid, massís, codolenc, i mai ningú altre, ni cap penell d’humà, cap ocell papallona, ranquejant amunt i avall, gemegós, sentimental, inútil, sentint retrunys foscs de llocs inexistents, amb una vida inestable, de rares foliacions qui us ixen a la babalà, i absurdes secretes desviacions de l’ésser, multiplicacions rebregoses d’escaguitxades esferes, i a més a més pencant sense esperances per a ésser u, sovint exhaust, pencant amb desfici, sense abscisses essencials, ni fulcres ni perpals vitals, i emprant doncs mètodes de foll, religions, latries, endevinaments, i, és clar, tot plegat sense saber mai on dallonses fer cap, anant, exactament pitjor que no pas de cul, ni endavant ni endarrere, ni amunt ni avall, ni romanent a lloc ni caient daltabaix, o alhora tot ensems, confús, confós, per la pròpia incomprensió tothora fulminat, ei, i enormement perplex, com un badoc, un estaquirot, un carallot qui ni sap si s’ha de suïcidar, o més li val jaquir-ho tot córrer, i tornar-se també doncs animal, pota d’animal, poteta de l’animal monstruós qui s’encamina malicós, tragitós, incert, a l’extinció, amb un esdevenidor tan fosc ni irrespirable com l’indret d’on hom no l’arrencava, no el descloïa d’antuvi, perquè sortís ja a patir-hi i prou, tostemps botxinejat pels esperits, no mai quiet... excedit, baldat pels sobtats esdeveniments de fora, i pitjors, molt pitjors, de dins; esdeveniments contraproduents, enemics, ensems imbricats i repel·lits, cridant, esvalotant... quin mareig, quin enrenou, quin rebombori, etzigori, gori-gori... sóc jo qui sóc tu!.. no, no, tu ets jo!... et sóc!... m’ets!... fuig del mig, l’únic ell sóc eu!... l’únic jo és ell!... molts no cap, u molts!... caps rai, barrets cap...! i per barret em portareu, perquè no hi ha cap qui no em porti, car sóc el barret qui tots els caps fa u!... embolcall, mortalla, quin embolic més unificador no sóc, som!... N’hi ha per a fotre’s un tret, collar-se la corda, beure’s l’acònit! Doncs sí que fotrem goig! Balders anem! No volem pas ésser tants! Amb ésser un en tenim prou! Amb ésser un, i doncs el millor, l’ideal! Amb ésser nosaltres mateixos, homes selectes, assortits! Amb el fixador Biovlit ja hi som, una pitjada, un nuvolet, una aspiració... i podem exhalar contents i satisfets, acomplits: car som llavors qui som, idèntics, fets, cuits, preparats, immarcescibles, quadrats, modèlics, espècimens de museu immortal, amb un nom i un nombre únics gravats per als mil·lennis eterns al mur indestructible de l’espai! Som-hi, som-hi, invertiu-hi, esmerceu-hi tot el vostre capital i pus, no siguéssim pas rucs, en vendrem milions infinits! Ens convida a tastar la cosa. Ens hi atansem, com xais al martiri. Ah, col·lapse de totes les assumpcions, aerosol pus esbalaïdor! Esmeperduts, ens rebreguem de plaer... diem frases pitofes... pixums de bateig aspergim... imaginem calidoscopis psicodèlics que, ni sabem per què, molt intimiden els abstemis... Les múltiples ànimes en mercuri... baralles de retopants esferes... càbits, batzacs... reguitzells de figures geomètriques de dificultats paleses... tots els jos més íntims en gatzara i batibull, cascun maldant per sobreposar-se a la competència, volent ses propietats surant i no pas ja les llurs... Ara, tot molt amicalment, sacrificant tota guerra anihilant al confort del tots hi som, tret que jo (el qui hi és, el qui hi fos) sol sóc dalt de tot. Buf, i si s’hi està bé! Els abstemis se’ns filen amb escepticisme, tenyit de bruna por. Creuen veure fantasmagories. Tots aquells esquemes al·legòrics on duran la congregació? I en acabat, llas, tot comença d’espatllar-se. D’aquell pom d’essències descordades, esquelets se’n desixen. Són d’homes despullats de tots els jos, tret belleu d’un i a córrer. Amb quines ranques, nàquisses, tesis ens sortiran ara els metges per a explicar-nos-ho? Quines àrees mítiques no caldrà en acabat restringir perquè la població en general no se n’assabenti, que sense jos intranscendents i subsidiaris hom esdevé tot tost no re altre que esquelet dansaire en macabre ballet d’imprecís disseny? Hom preveu en acabat una tasca immensa tractant d’il·luminar la totalitat pega i llega quant a les estratègies emprades per a transformar en un tres i no res homes de carn i tendons en ninots només d’ossos que s’engrunen sols... i qui tanmateix continuen de captindre’s com si fossin en cap festa de ditiràmbiques dimensions. Modestament, caldrà esmenar-ne tot l’hipertext. Tanta d’aparent reeixida només és coherent vista de dins; de fora estant, tot put a podrit i a sabater. Voluble, xerraire, cadascun dels empeltats, dels entecats, dels reduïts a un jo dictatorial, amb els altres fotent la meuca llagotera i sabonera pels voltants, ens abracem a cap horroritzat abstemi, i il·lògics, asintàctics, desestructurats, els incloem en zona oval, com si ells i nosaltres som un ou, d’on periòdicament se n’esmuny un so: un so que si el desxifràvem assevera que hom no tan sols és, ans és superhumà, un sobrehom. Els abstemis, xuclats pels esquelets, se’n riurien prou, si doncs no fos, és clar, que allò els acolloneix sobrehumanament. Saben que tard o d’hora es trencaran, i si ells eren rovell i clara, i l’esquelet closca, tot plegat no acabarà sinó en truita plena de noses i fort pudent, i doncs en perenne absència per a totdéu, tret de la repatània sentor de fastigós podrimener. I malden per a estòrcer-se’n, de l’abraçada letal, i no van enlloc. I ara hi torna l’analista: —Collons, vull dir, òspima, si ens apaivaguéssim tots! Orquestréssim la transició del massa crispat i agripnòtic, i cacofònic, devers l’estructurat i pacífic, i el melòdic del vague i el simpàtic ballant com llambrescs esvelts insectes per flairoses, aromàtiques, geografies eclogals! Ostéssim les tèrboles onades de males vibracions! Escandalléssim per comptes serens els pous indulgents de les nostre pregoneses anímiques; no reneguéssim ni ens enfanguéssim en els menstrus acrobàtics de la desunió. Tan fàcil com és d’entendre-ho tot! Les ànimes nostres es nuen en fantàstics nusos grotescs al nostre fur intern com si fossin filagarses endutes pels vents i els huracans dels humors, els tarannàs. Al reialme subatòmic on les essències dels diversos jos dirimeixen llurs diferents classificacions i graus, per força ha de sortir-n’hi ara i adés qualque fenomen susceptible d’ésser més un mateix que no pas els altres. No fotéssim, és elemental. Lleis de la probabilitat s’entremesclen amb les espontànies creacions de noves esferes d’identitat pròpia, i tot de sobte, heus-lo, oidà, com predèiem mercès a les molt científiques observacions: un jo més jo que no cap altre, enlluernador! Per això tothom té mal als ulls. Sabeu què? Blefaroptosis per a tothom, tanqueu les esferes oculars, les òrbites òptiques! Car tot el que mai vèieu suara i fins ara són visions! I les òrbites òptiques us maregen sense remei, bo i orbitant-vos com us orbiten, satèl·lits de lluentors desconcertants, com gambuixos llunàtics d’escruixidors ataurics, de destrempaires arabescs de crua llum qui airefereix. Comprensible, pobrissons! Feu, doncs! Som-hi tothom! Ulls aclucats ara mateix! Tot i que els de més tanquen obedients els ulls, els de menys els mantenim ben badats, car ens temem que no vulgui l’analista fotre el camp d’esquitllèbit, amb menys avinenteses doncs que hom, rebel, no l’atupi ferm. Els qui hem estudiat una mica recordem amb tristor el megarecte qui som, megarecte per on s’escolen, morts, els innombrables jos d’un mateix. La vida essent un inconscient forat de claveguera per on s’esmunyen les repetides, escaguitxades, esferes on un mateix era contingut fins feia només un instant. Esferes d’essència qui hom expulsa com petits estronts o que se’ns desprenen com inútils escates o despulles. Cada esfera manxada per la ufana de la vanitat esdevé nèmesi de la següent. Ens assassinem de continu, i això mentre l’evolució nostra no es desenreda ni es resol (si som molt sortosos) en qualque germen privilegiat qui ens acompanyarà dignament al començament. Car tot s’esborra i res no roman escrit enlloc. Quan som joves, això (aquest concepte) ens duu a l’exultació, car som prou forts i les teories totes ens semblen prou lúcides. I sabem que una mitjana teòrica, per llei de nombres, de quantitats, haurà d’ésser veritat. I ens creiem doncs que la veritat deu existir. Que malgrat el fet que anem travessant penosament atzucacs i taps, i infelicitats i irritacions interminables, creiem sempre albirar, geodèsics, ultrat l’horitzó, qualque lluïssor de salut fixada. Tots ens volem fixar en un instant biogràfic o altre on la basarda, qui sap per quins set sous, s’abat prou perquè puguem viure construint en terra ferma, no pas ja tractant desencertadament de sobreviure en estat d’asfixiant naufraig. Arribats a vell, ja no ens creiem re. Només a llivell submicroscòpic confiaríem trobar-hi un petit agafatall. Per això venim a sentir enraonar tots aquests predicadors de la falòrnia científica. Per a veure si al capdavall hi ha cap raó, ni que fos mínima, per a l’esperança d’esmenar re. Efectivament, el gran savi s’ha fet fonedís. La droga fixadora tampoc no fixa doncs re. Al contrari, et duu a l’eufòria temporal i a la floració descordada de jos instantàniament apagats com espurnes d’ésser encara més efímeres que no les que ja no recorrem tot vivint. Tothom desfila, ens espargim o esbarriem desencantadament i fosa com eixam de mosques balbes enllà de cap carronya totalment rostada... Personalment (el jo que port o em porta ara mateix) pensem en allò que hauria pogut ésser i tampoc no fou. Tothom (il·lús, què hi farem) es vol redimit per qualque salvadora amor. Tant que la volia! Qui sap si... Però no, tot es redueix a quelcom molt naquis, àdhuc ridícul. Truca’m el vint-i-vuit, m’havia dit... tret que aquell era un any sense vint-i-vuit (me’n vaig adonar el vint-i-set) i ni el vint-i-set, doncs, ni l’u no em va respondre. Vet ací com ja no la vaig veure mai pus. La qualitat onírica d’aquella escena em torna sovint a l’esment. Cada cop que cap queixal se m’alçura i l’ésser actual se’m deprimeix, em sosvé la mateixa imatge: ella, rient, dient-me que la truqués el vint-i-vuit. Qui sap si fixant-te el jo, pots fixar també tot l’ambient on el jo fixat no es bellugava. Ah, si fos possible! Em fixava a l’instant on em deia Truca’m el vint-i-vuit, i aquest cop sé respondre-li No hi ha vint-i-vuit, múrria; quedem per a l’u! Ah, l’u! La sacra unitat d’ella i jo en immòbil sempitern mai no acabar-se! Això fóra viure! Paradís d’il·lusions. Els nostres sengles inestroncables “dividus” (els seus i els meus), fixats en un sol individu complet, un individu amb totes les de la llei. Haurem d’esperar doncs amb reverència i humilitat rai que de cap obscur volum o molt escarnit ni aporrinat tocat del bolet no puguem ans no sigui tard i ja fóssim doncs morts (ensems amb cada jo aleatori, subsidiari, qui mai no segregàrem) seduir-ne, destil·lar-ne cap remei que ens torni, entabanats i tot, a l’optimisme de les possibilitats d’esmena i felicitat. Ah, quelcom que ens fixés (ella i eu) en un calendari alternatiu d’univers paral·lel! Car com més vivim més ens allunyem de la perfecció de l’instant mancat. Com més llongs de vida, pitjor, més dispersats, multiplicats, adulterats, aigualits, deteriorats, alterats. Amb aquestes òrbites òptiques, com deia aquell capdecony, haurem encara de reguardejar els erms especialitzats i les esteses acadèmiques, ans haurem d’analitzar-ne, en pic cap de prou adient trobat, els assajos, les cròniques, les síntesis, els breviaris d’experiments cabdals i d’escaients procediments, i les retòriques d’arreu, i les perspectives de cascú, inclosos els éssers més intel·ligents, com ara insectes i ocells, llurs imaginacions i fantasies, llurs poètics vols autogenerats, llurs proposicions ni dreceres, ni desllorigadors, molt més exaltadors ni ortodoxos que no els dels mesquins bípedes, obscens, escatològics, depressius. Cada rot didàctic ni cada juí extravagant, per molt abundantment que hom se n’hagi trufat, ni volgut doncs reprimir, pot al capdavall dur a la solta. Com fidels satèl·lits per l’electromagnetisme fetillats, que sallin les nostres òrbites pels camps bonyeguts de les diferents magnituds piulants, i que qui piuli com cal sàpigui atreure-les, ferm; que s’hi estavellin perquè hi desclogui allò que, amb l’esclat, esbadella l’entrellat. Sí, sí! Una mica de millor Biovlit, si us plau, i som-hi, ja hi som, com de vell, oidà! O, bon prou, com mai ans no s’esdevingué, albíxeres, i d’empertostemps! Així fos; tant de bo... baldament, dic, s’escuncés; i per què no...? Meravelles pus rebeques, anòmales, prou s’escauen sovint. La multiplicitat de l’hom mateixa, quin laberint més enrevessat! En canvi, què fóra pus fàcil ni lògic? Un hom finalment allí acomplert; esdevingut, ausades, entelèquia de món ideal... tots dos amants perfectes, ara refets en un sol individu inconsútil, resolt, assolit. Ja sense cap malentès. Confiem-hi, juli! Apitrem-hi, au bah! ~0~0~