aclucallades - 41 -

Confessió: –I aquesta és l’única confessió que val. Comprès? Doncs som-hi. Només hi ha una qüestió important. És palès que els humans som epifenòmens evacuats per les “coses”. Els déus són superninots evacuats per la imaginació – són epifenòmens d’epifenòmens de les “coses”. Les “coses” (llur “fet”) (car és palès que hi són) – i aquesta és la qüestió important: que hi són, hi són sense cap explicació, sense cap explicació possible per què hi són (ni doncs què hi fan). No hi ha per què – hi són perquè hi són. I les de més (això damunt) són evidentment epifenòmens d’altres “coses” anteriors. Mes d’on sortirien les coses originals? Per què hi ha re per comptes de no re? Per què hi ha re per comptes de no re? Això justament és el que no comprenc (i l’únic ja que de debò m’abelliria de comprendre). (...) Esperances, ambicions, neguits, joies, tristors, etc. (tot això) són subproductes dels cervells dels epifenòmens efímers que són els humans. Els superninots (els ninots amb superpoders dits “déus”) són subproductes dels cervells d’aquells epifenòmens qui, a més a més d’esperances, ambicions, neguits, fantasies... també doncs els evacuen, evacuen aquells superninots tan carrinclons. Cap déu ni superninot no pot haver fet re ran de no re perquè abans prou calia que re l’hagués fet a “ell”. Car si cap déu és “cosa” qui fa, llavors la mateixa qüestió roman irresolta... Per què cosa i no pas cap cosa? Per què re i no pas no re? (...) No és ara el moment d’embolicar-me amb les rucadetes dels humans. Tot i que recony si n’és, de costós i doncs de cansat, per a la poca gent de seny, bellugar-se en un món podrit de fanocs (de fanàtics religiosos de tota color) qui creuen (increïblement!) (lluny de tota lògica) en superninots al “cel” i en “esperits” qui fan i desfan, i pensen i dispensen, sense necessitat de cap cervell! (...) M’importa només el tot on hi ha incloses les coses que es fan i les que es desfan; m’importa només el tot – per què hi ha tot per comptes de no re? Re no té raó d’ésser. De fet (segons la meua raó) només hi hauria de no haver re: d’haver-hi no re. (...) Tot això són mots – els mots són subproductes d’aqueixa màquina espatllada de fantasia: el cervell, el cervell crescut als cossos dels epifenòmens efímers de les coses que en diem animals – totes les paraules i els conceptes que les paraules conceben són doncs animalades. Tot el que diem – inclòs el planteig d’aquest únic enigma (“per què cap existència per comptes de no cap existència”) – és per força animalada. Per això és impossible resoldre l’única qüestió important. Per això ens entretenim amb rucadetes d’humà. Això ens distreu – donar importància a les ventisses construccions dels subproductes del cervell de l’epifenomen de les coses que som. (...) No puc resoldre la qüestió. No puc dir: “hi ha perquè no pot no haver-hi.” Això és fal·làcia i xarona enganyifa – això és jugar amb paraules, dir animalades només per a romandre en acabat una mica més ample (i buit). Vull saber per què hi ha re per comptes de no re. I dir que cal que hi hagi quelcom no resol re. De fet, em sembla (amb la meua lògica) que no hi hauria d’haver re enlloc. Mes hi ha. Hi ha. I hi ha aquest maleït cervell que les químiques arbitràries impacten com al satèl·lit sense quest els meteorits sobtats. Hi ha aquesta esbojarrada màquina al cap que sense atur maquina bestieses. “Si el cervell callés ni que només fos, llas, per un segon Ah llavors, pur instant d’entelèquia que tot seguit es fon!” (...) Tot allò que reïx a atènyer el punt dolç es comença tantost a amargar. (...) L’únic “déu” – la corrupció. ~0~0~