Trenta-setè d’afartaments

Trenta-setè d’aclucallades I si apreníem de llegir? Exemple u: – No sabem o no volem llegir allò que tanmateix tenim escrit ben clar en milions i milions d’exemplars. El “jueu” (i l’americà qui s’ha batejat elleix el “nou jueu”, és a dir, el qui pertany al “poble també escollit per déu” [déu: and what the fuck is that?], llegeixen a llur “llibre sagrat” (hà!), entre bestiades a manta, com les que surten als vils opuscles apellats “nombres” i “deuteronomi” (un parell de manuals detallats de com robar i assassinar pertot i a tot estrop, i els nazis, i els jueus i els americans són els qui recentment hi excel·leixen, a aplicar-ne les instruccions), hi llegeixen això mateix, dictat per llur déu: [Tret doncs de nombres, cap 31. i deuteronomi, cap. 20.] –Poble escollit meu, si vols conquerir re (una ciutat, una nació, un territori), fes això: t’hi atanses armat fins a la coroneta i els ofereixes “la pau”. –Si te l’accepten i te l’obren (la vila, el territori), agafes tothom qui hi viu i en fas esclaus teus. –Mes si trien la guerra, llavors els has d’assetjar; al cap d’estona, quan el vostre déu triarà de lliurar-vos-el (el territori, la vila, etc.), cal que en mateu tots els mascles romanents; quant a les dones, la canalla, els ramats, esbarts, tota la resta, això és despulla i us pertany com a botí: un present que el vostre déu us dóna. –Aquest procediment fareu servir amb totes les ciutats que no pertanyin a la família nostra, per lluny que siguin. –I en aqueixes ciutats que el vostre senyor déu us ofereix gratuïtament no hi heu de deixar re que sigui viu; els heu d’anihilar: hittites, amorites, cannaïtes, perizites, hivites, jebusites... tots plegats, això us ordena el vostre déu, no fos cas que si en deixàveu cap de viu, us ensenyés les pràctiques fastigoses de llurs déus. El vostre déu és el millor i s’emprenya molt si us desvieu gens de coldre’l a ell exclusivament. Són obedients la gent del llibre: els nazis a Rússia, els jueus a Palestina, els americans pertot arreu: de Filipines, al Japó, a Corea, a Nicaragua, a l’Iraq... Et proposen la pau si els ets esclau, com els castelladres; ara, si no acceptes l’esclavatge, massivament et bombardegen, t’envaeixen, t’anihilen. –Com llur déu els manava, això foteren els “escollits de llur déu”: assassinaren tots els mascles de l’indret vençut. –Les dones, la canalla, els ramats, esbarts i eixams, tot el que trobaren d’una certa vàlua, s’ho apropiaren. –Tot allò que no es pogueren endur ho cremaren, en feren cendres. –Moisès els va dir: “Què foteu, desgraciats? Heu deixades vives totes aqueixes dones? No us n’adoneu que per llur traïdoria vingué el flagell? Peleu-me-les totes ipsofacte, vull dir, les qui no són verges; i, de la canalla, mateu-me’n ara mateix cada xiquet; les xiquetes qui mai no cardaren us les quedeu i en feu el que us roti que prou us les heu guanyades, campions; les prostituïu i en fareu mant pistrincs, jotfot!” –I l’altre capellà, Eleàzar, els va dir: “Purifiqueu-me tot el botí, i llavors en gaudirem com bavosos camells.” –I en digué ara en Moisès una altra de bona: “Que què en fareu d’aqueixes 675 mil ovelles, 72 mil bous i vaques, 61 mil ases, i 32 mil xiquetes verges? Doncs això: bon tros anirà a parar als capellans qui vivim d’inventar la merdegada; ara, la distribució en acabat anirà així: flim-flam, flim-flam, so d’aram.” +++++ L’uniformat: el militar, el buròcrata, el “manat”: –Sempre content de viure amb un assassí: és a dir, a viure... content... amb ell mateix. Content: Car pensa l’assassí que tothom es mereix d’ésser assassinat per ell; ell, l’assassí triat per “déu” per a assassinar tant de degenerat. +++++ Obama: –El mateix àvol maligne sanguinari pallasso, tret que ara vestit de negre; si fos vestit de dol, encar rai; de dol pels milions de morts per la màquina industrialo-armamentística dels bibliosos nazis, altrament dit, el sempre assassí poder americà. +++++ Formen els qui segueixen la religió jueva el poble més datpelcul i ignorant de la terra?: –Probablement. Cal pensar-ho quan llegeixes, per exemple, que es veu que poden menjar conill, mes que tenen prohibit a mort de menjar llebre. Per què? Doncs, segons llurs lleis, per què “el conill remuga i la llebre no”! Fotre, et dius, cal ésser negat, i tindre probablement el déu més ridículament babau (a part de maleït assassí) mai empescat! +++++ Propitiate my ass! (1): –El bisbe, el capellà, el predicador vol inocular merda al teu infant. No hi ha abús més criminal. Li vol injectar les mentides horribles de déu, infern, pecat, càstig, endimoniament...! I delme eclesiàstic: vol damunt que li paguis l’enverinament letal! Qui els ho permetria, qui fóra tan mesell! Aqueixa purrialla infecta: bisbes, capellans, predicadors, gent del “llibre”, rectes monoteistes o proctítics pagans, tant se val. Tot clergue és infecció: infectes menorrees de mòmies abominables ixen de l’orinal que fan servir per cap. Contra llur truc malastruc, astruc destruc! O muts o difunts! +++++ Estrategs de la sòlita malparidesa imposada: –Cada estrateg de pa sucat amb oli (són arreu, a les inhospitalàries serralades, mes sobretot als pudents palaus ministerials), cada salvaire de la humanitat sap que cal acollonir (terroritzar) el públic perquè, massa cagat, accepti sense piular les reformes calgudes – la revolució que ça com lla “beneficiarà totdéu”. +++++ Clàssic: –Saps que és un “clàssic” aquell escrit que tens la impressió que ja has llegit amb un cert vague plaer manta vegada quan de fet el llegeixes per primera vegada. +++++ Com hauria pogut haver dit en G.B. Shaw: –“Que ningú al món no foti com els Catalans, qui es cagaren davant l’atac constant dels covards militars feixistes castelladres, armats fins a la coroneta, i amb això estintolats, és clar, pels furibunds capellans de la inquisició. No! Feu, al contrari, feu tot el possible per fer-vos amb el que voldríeu (la Independència!), no fos cas que més tard us l’haguéssiu d’espinyar amb la immensa merdegada que us tocava – i on us volien rabejant-vos-hi ja fins a l’ofec i l’anihilament.” +++++ Propitiate my ass! (2): –No hi ha pietat per a qui et vol el seu esclau; no hi ha pietat per a qui et vol anihilat. El castelladre cal batre’l sense pietat en tots els fronts. Al castelladre no li demanes mai res; no et penedeixes mai de re del que li fots; no el propicies mai! Com més avall el tens, més fort el trepitges, fins qui no en giques a l’ambient ni la fetor que fot. +++++ O res o tot (no hi ha tercer): –Res (el concepte “res”) ni existeix ni pot existir, ni pot haver existit mai (altre que com a concepte, és clar); només existeix tot (tot existeix, tant com a concepte, com com a realitat); car si res existís (el concepte “res” existís en la realitat, o altre que merament com a concepte) llavors no existiria re, res no podria existir; mentre que si tot existeix, llavors rai. Doncs, no hi ha creador que valgui; car perquè hi hagi creador, cal que res no existeixi (és a dir, cal que allò que conceptualment en diem “res” existeixi); mes si res no existeix, no pot haver-hi creador (car no hi ha creador existent; en res no hi ha altre que res), mentre que si tot existeix, no cal cap creador perquè creï res, car tot ja és creat. Altrament, fóra pelut. Car d’algun lloc hauria de sortir el que hi ha. I res no pot sortir de “res”. Doncs, cal que tot surti de tot. Tot surt de tot. D’on que cap creador no calgui, car si calia un creador, calia abans un altre creador qui el creés (i així anar fent), ço que és absurd. La idea d’un déu és de totes totes absurda [altre que com a “deuetó” en un món ja pler de coses, i vet ací que en un indret buit, llavors un creador hi crea alguna cosa, controlada per aquest creador, qui experimenta (si fa no fa) amb allò creat; experimenta malignament, és clar – car fer-se “déu” sobre algú altre amb consciència, no hi ha res més maligne; o altrament (si no fos maligne; diguem si ho fes de per riure, si abans que acabessis boig, et revelava que tot era “de per riure”, i fins ara, és clar, l’únic qui se’n reia era molt malignament ell), altrament, dic, tot és una xanxa xarona, una aixecada de camisa de molt mal gust; és com si em dic creador, i agaf una mosca vironera i esper que pongui en qualque bocí de carnús i llavors tanc el farnat en un receptacle i en dic “el meu món” o “univers: i les mosquetes qui hi neixen les tortur a pler]. Em direu: d’on ha sortit “tot”. No ho sé. Mes d’altra banda d’on hauria sortit “res”? Del mateix lloc. Lloc? Sempre? Mai? Tot? Res...? Sí ves! Hi ha el que hi ha. I el que hi ha sembla ésser “tot”. Si el que hi hagués fóra “res”, tota aquesta conversa (o monòleg) no podria tindre lloc. Lloc...? Car no hi hauria lloc, ni mai, ni sempre, ni tot, ni jo. Només hi hauria res, és a dir, no hi hauria res, ni res (ni el concepte absurd “res”). [Estic content? Em satisfà aquesta contesta? Gens. Mes el cas és que no he trobat ningú ni res enlloc que me n’oferís cap de millor. Si hom pretengués ficar-hi “déus” en joc, per què no afegir-hi elfs, follets, barrufets, fades, paitides, valkíries, avatars, tota la tresca i la verdesca d’idiotades d’ignorant? La contesta ha d’ésser seriosa. La qüestió és que res no pot sortir de no res. Ara, tot pot sortir de tot. L’origen de tot ha doncs d’ésser tot (i això ho inclou tot; incloses doncs les “obres” de la imaginació: déus, follets, valkíries, etc.) Quan al “déu” dels “déus”, el primigeni, el qui féu tots els altres, com certes religions pseudomonoteistes pretendrien (els cristians, jueus, moros, etc.) només això: Si no el va fer Ningú, el va deure fer Algú, i si es féu Sol, perquè no Tot?] +++++ jo: –vàgil ió. +++++ Vils dialectes: – mallorquí: dialecte de la ciutat de Palma de Mallorca: lleig barceloní: dialecte de la ciutat de Barcelona: lleig valencià: dialecte de la ciutat de València: lleig alacantí: dialecte de la ciutat d’Alacant: bonic ferrerienc: dialecte de la vila de Ferreries: bonic lleidatà: dialecte de la ciutat de Lleida: bonic. +++++ Ho va dir en Voltaire, mes paga la pena dir-ho, ans dir-s’ho, quotidianament: “–Què són els castelladres sense Catalònia? –Re de re.” “–Què són els Catalans sense Castellàdria? –Tot!” +++++ Raça immortal: la Catalana: –“Se n’adonen (diu el conferenciant) que fa 300 que no es mor cap Català...? Es moren pertot xarnecs, com mosques vironeres; es moren pertot gavatxs, com carn de canó napoleònica; es moren pertot els spaghetti, com fideus apollegats; es moren fins i tot els “andorrans”, whatever the fuck’s that... “Mes no es mor mai cap Català; això no: cap Català no té permès d’estirar la garra – (potser perquè també fa 300 que tampoc no té dret a néixer...?)” +++++ I si apreníem de llegir? Exemple dos: – Ho diu també ben clar en un parell de llibres tanmateix força amagats, la Crònica d’en Jaume, i la Crònica d’en Desclot. El Català (qui pertany a un poble no pas escollit ni pel tros més gros de la població qui viu al territori de la nació, ai!) podria llegir-s’ho, si li vagués, a un parell doncs dels seus “llibres constitutius”, vull dir, això: Als capítols 392 i 396, hom pot llegir-hi (d’en Jaumet) el següent (trobant-se a l’Aragó i parlant a aragonesos, en Jaumet o el seu cul inquiet els diu), capítol 392: “Aquell (reialme) de Catalunya, que és lo millor regne d’Espanya, el pus honrat – i el pus noble, per ço car hi ha quatre comtes, ço és, lo comte d’Urgell, i el comte d’Empúries, i el comte de Foix, i el comte de Pallars, i hi ha rics-hòmens, que per un que aquí (a Aragó) n’haja, n’ha quatre en Catalunya, i, per un cavaller, n’ha en Catalunya cinc...” I els diu, capítol 396: “Nós (la mercè de déu, que ens ho ha donat) havem tres o quatre regnes...” Això vol dir que l’Aragó ja comença de no ésser ni regne ni res, pus tost un cau de malparits. Els diu: tinc tres reialmes lleials i ferms, ço és: Catalunya, València, Mallorca. Quant al quart, Aragó, dubtes rai – massa de traïdors hi treuen massa sovint la corcada cresta. No crec pas que duri gaire com a poble amb cara i ulls; massa de llepaculs de castelladre. “Dura gent d’entendre raó,” diu, “vénen amb clams que no han cap ni sol.” De tots els reialmes de Catalònia, doncs, Catalunya és el principal i més amat. Tots els reialmes, doncs? És clar, car en tenim tants! Mallorques, Nàpols, Sicília, València... Ah, és clar, és clar... Hum, paraula i honor de rei. Sovint, els aragonesos... El tufet, que no? A la crònica d’en Desclot, capítol 132, torna a dir-hi, ara en Peret, el rei Català de llavors, torna a dir als aragonesos que deixin d’emprenyar-lo amb plets carallotets i sense solta ni volta, que ja té prou feina amb la coalició del cap dels assassins cristians a Roma i el cruel cobejós gavatx, qui vénen a atacar el seu reialme. Diu als aragonesos, qui sempre semblen ficar bastons a la roda Catalana: “Vós que tots dies me fets demandes novelles. I així és-me vijares que, si d’aquests cent anys hi estava, que tota hora hauria assats què fer; mes jo no em puc aturar per ninguna res, per tal car jo sé per cert que el rei de França amb tot son poder, amb ajuda de l’apostoli, s’aparella de venir en breu sobre mi i ma terra, ço és a saber, Catalunya ... i, com jo hagués perduda la terra de Catalunya, ja no en cobraria d’ara tan bona.” Diàfan. La terra del rei és Catalunya, i la terra d’un rei és un reialme. I aquest reialme és el millor. Catalunya no solament fou un reialme. Fou així mateix el més gran dels reialmes peninsulars. I els reis Catalans molt més importants (durant un parell de centúries si més no) que no cap altre rei veí. Els reis Catalans eren reis – no eren prínceps. I, per exemple, al tan ridículament gaitejat “reialme” de València no hi va haver mai cap rei – cap rei altre que Català. I els reis d’Aragó mai no foren altre que enllustradors de sabates dels reis Catalans – els quals, en un truc (car no dic pas que els reis Catalans no fossin, com cada humà – i més si mana – agressius, enfruns, golafres, àvids, injusts, etc. – car no hi pot haver mai rei bo, etc.) en un truc, dic, que no els va potser eixir tan bé com haurien volgut, van agafar també el nom d’Aragó – com més tard els castelladres van agafar (robar) el nom d'Espanya – (i al capdavall els eixirà el tripijoc tan bé com als Catalans. Car al món tot és podreix tard o d’hora. I els castelladres, podrits, massa podrits... ara que la ferum ja arriba fins als nassos més tapats...) +++++