trenta-quatrè d'aclucallades

Aclucallades (34) He escrit un llibre: –Davant hi he escrit això: Aquest llibre fou escrit cinc anys abans. I ja hi sóc. Sóc l’escriptor. Prou. Un escriptor qui només té un llegidor: elleix. I per què li’n caldria cap més? I per què cap altra cosa? Car havia escrit el primer llibre. Sempre el primer. No em vindreu amb coses dels egipcis de l’any de la picaó. Per exemple! El meu és sempre escrit cinc anys abans. El primer llibre és l’únic que de debò mai valia prou la pena de llegir. Car tots els altres en derivaven. Tots els llibres romanents, quina altra cosa que subproducte degenerat del meu? Vanitat: –Li dic: Enriqueta, la vanitat no em deixa viure. Em diu: Saps què? Fes-te poeta. Guions: –Plorava un fill amargament la mort de son pare; era davant son pare mort el noi; el pare qui abans plorà la mort del noi... Què separa el cor-romput del corromput? El lligam d’un guió els separa. El teu nom sota el palter d’altri: –Diu n’Oscar Wilde: “Durant tot el matí penquí corregint un dels meus poemes i al capdavall en vaig treure una coma. Després, al vespre, la vaig tornar a ficar.” [El que no se n’adona, pobrissó, és que més tard vindrà el sapastre “corrector” del diari o de l’editorial i t’omplirà el text de torts. I s’hi cagarà damunt, i hi deixarà el palter perquè el signis tu.] Cagades: –Fa en Swift: “Men are never so serious, thoughtful, and intent, as when they are at Stool.” (No veus la gent mai tan seriosa ans pensiva i dedicada com quan caga.) Tret del moment de la mort. Car aquell és l’instant de la gran cagada. I ja no cal pensar sinó en re. Globus o bombolla qui esclata: –“–Oh, aquesta bombolla, com en dius? –En dic vida.” Una vida té prou espai per a l’expansió – fins que ocupa tot el terreny que li pertocava – llavors rebenta en re. Vivim en espai, no pas en temps – temps només és espai qui s’expandeix. Si l’espai s’acaba, empenys, agònic, els termes de la bombolla – debades – car la bombolla no s’expandeix ja pus... Empenyeres tanmateix, i llavors féu plof – la bombolla féu plof, tu feres plof, tot féu plof. ... Els va sobtar la meua despreocupació, indiferència, davant la mort imminent – d’esme, més que no pas per esperit de supervivència, vaig aprofitar llur dubte per a rebregar-me com un cadell i prendre alhora, amb un parell de falconades, tant la pistola com el coltell del cap de colla qui em tenia agafat i, amb ganyotes i crits rai, amenaçava de pelar-me allí mateix... Ara, fastiguejat per la lletja horror dibuixada al seu visatge, li vaig enfonsar el coltell al coll; amb la gola jugulada i la caròtide ensems, la calda sang hi feia bombolles de ventissa ebullició. Un dels seus saigs gosà vindre’m amb una destral massa grossa per a ell; era una de les destrals massives amb les quals ens proposàvem d’esbotzar les caixes on hi havia el recapte: la pols blanca, al capdavall la cendra, part de la qual es volien estalviar de donar-me amb el vulgar ràpid recurs de l’eliminació. Encar amb el cos del cap de colla dessagnant-se’m al braç esquerre que el servava, amb el braç dret prenguí una cadira amb la qual rebutgí el de la destral... Caigué enrere amb la dissort que la destral li caigué damunt... Tolt, el seu cap rodolà ras fins als peus dels altres... Tothom reculà, esfereït. Encar tenia el cos de llur capità abraçat – el vaig deixar caure a terra com un cagalló. –La meua bombolla esclatarà just a l’instant marcat. Ni abans, ni encar menys, després. En acabat, vaig agafar els paquets de pols blanca que em pertocaven i me’n vaig anar. Amb la pistola, no en feia esclatar cap altre... Els sabia tremolencs, vegem-me allunyar-me’ls, espurnejant amb lluminositats fantàstiques. L’eternitat: –Si el temps és no res, l’eternitat (que és tot el temps) és doncs l’absolut no-res. On s’acaba tot el temps, comença tot l’espai; més fàcil: on s’acaba el no-res, comença el tot. Car és el temps “objectiu” o només “percebut”?: –Entomeu això: Per als lobotomitzats, la vida s’atura a l’hora on els esguerraven – tots els records s’acaben llavors. El temps que els passaria ara dessobre tanmateix ja no els jaqueix ni petjada. Tothom qui diu temps diu espai. Lévi-Strauss: Allò que caracteritza sobretot l’enteniment salvatge és la desconeixença del concepte “temps”. Ara us ho dic: El temps és una conseqüència efímera de l’espai infinit. Hesse: Això del “temps” és un invent. Res no fou, res no serà; tot és ara, autèntic, present. Simenon: Hom parla dels anys com si de debò n’hi hagués. Goethe: Cerca l’instant perfecte, absolut, on el temps s’atura. Kant: El temps manca de realitat objectiva, car ni és accident ni substància ni lligam (relació). És una condició purament subjectiva: una intuïció segregada per l’enteniment per tal de coordinar-se. Italo Calvino: La dimensió del temps feta a miques: ni amem ni pensem sinó en fragments de temps que com guspires s’estenen una miqueta i es fonen. Costa Llobera: On sembla que el temps ja no fa via pren millor sa volada l’esperit. Plaute: Maleït el malparit qui, bo i empescant-se el rellotge de Sol, m’ha partit en mil bocinets o ja crostetes l’adés gran pastís del dia. Zenó: Dividir el temps és occir-lo, aprimar-lo fins a la inexistència. D’on, si mor el temps, el temps ja no podreix, s’eleva la carn en immortal intenció petrificada. Em negaré als aiguaneixos: Tant que presumia adés de valent, ara, condemnat a mort, no volia saber-ho, em feia el sord. Què sap la metgessa...? Li vaig dir que callés. (No, ja no era gens valent, ara, a l’hora de la veritat.) Els aiguaneixos de l’esperança mai no s’estronquen per als qui vitalment empenyem, punyents, encar. No em deixaré guanyar per la melangia senil. És veritat que les dones són un element massa subtil per al meu enteniment – se’t refreguen el cony mocós a l’amaluc o la cuixa, i al capdavall NO volien cardar; els deies una xanxeta innocent de doble entendre, i se t’emprenyaven com mones, i al capdavall VOLIEN cardar. Mes hi ha vida enllà de l’element dona. Els catalans, cal reconèixer-ho, són massa inabastables per a la meua lògica. Hom em diu que encar continuen tractant el xarnec com si fos una llengua vàlida... No se’n volen adonar que pel xarnec entra el feixisme. Pel feixisme l’anihilament. Que qui llegeix en franquista, tost se’n torna. Llas, hem perdut molt de terreny. No cal anar gaire enrere, i castellufa només calia saber-ne una miqueta per a fer-se entendre dels escombriaires i les criades encar massa nou-arribats. El jovent assabentat (l’altre, el pec, deu llegir només en xarnec) es veu que considera el José Pla (amb un accent agut a la a!) de la meua joventut, on l’home només escrivia en castellà, com un clàssic català – de debò...? Per ordre de qui...? On tenen el gust, aqueixa canalla...? I el “Khordi Pukhol, ex-president-eh de la Kheneralidà,” com en diu la ràdio castellana per als sud-americans, és considerat com un catalanista! Aquell venut! Les bombolles se’m fonen per les vores com les de la pluja damunt els tolls. Tant d’amat fos! Tot s’ha escolat tan de pressa! I la gent pel món sembla cada dia una mica més gamarussa. Tant de cretí creient en déus i en jerarquies eclesiàstiques! Aquells farsants assassins! Parlen de màrtirs, però mai dels màrtirs més nombrosos: els màrtirs de la veritat, els màrtirs per l’ateisme. Amb un món com més anem més brut i més ple de carn qui es corromp. I les guerres justificades amb falòrnies que no s’hauria de poder creure un ingenu infant de vuit anys... I els més vells més enderiats a veure morir el jovent. I el jovent autoenganyat, signant-hi amb delit... No em deixaré guanyar per la melangia de la senilitat... Hi ha més elements a una vida que els matussers efímers desagraïts successors d’una nèxia adés superba. I llavors què...? Sóc un artista, encara visc... Hi ha en Josep Carner... De qui en sé les mantres... Hi ha en Pedrolo, de qui en conec les mantres... Hi ha l’esperança doncs... Al capdavall guanyarem els bons... Al capdavall, ca? Al capdavall... plof. Teoria de l’amor universal: –Hi havia doncs aquests tres o quatre científics andorrans qui amb un làser encara més potent van migpartir el món, i llavors l’univers. Guaiteu ara el món migpartit en dues mitges taronges... Ai, en òrbites paral·leles i desfasades! Tothom dins cada mitja taronja enyorat d’amor... i impel·lint doncs d’enveja d’amor la mitja taronja cap a l’altra... Els habitants de totes dues mitges taronges desitjant sobre tota altra cosa la immensa reunió. I l’univers migpartit... Els dos universos perduts en el no-res? On tenim el que ens manca? es diuen estels i matèries... Deu ésser perdut a la meitat que ens manca... Ah, si podíem tornar-hi a ésser... Anhel de l’ànima planetària, per amor nafrada. Assassí en sèrie contra assassí seriós: –He estat estudiant les biografies d’un ramat de “serial killers”. Tots tenien una mare molt religiosa i un pare molt colèric, és a dir, feixista. O, si vivien amb els padrins, la mateixa combinació si fa no fa, una padrina molt religiosa, un padrí molt criminal. Hum. (Mares religioses, pares franquistes... Quina societat em recorda?) El feixisme intrínsec de la religió – tots depenent, i vetllats ans severament sotjats, per l’ull maligne del líder, del guia, del führer, del “senyor”. Hà! Tots pateixen “a rigid religious education”, una règea educació religiosa, hà! A part que veure “educació” i “religió” a la vora ja fa mal als ulls i sona oximorònic d’allò pus, a sobre hi ha el rígid, el rígida, el dogmàtic, el recte, el correcte – règeus i règees garrots i forques per a escanyar l’infant i fer-l’en un degenerat segur. “–Ah, i l’assassí seriós? –Home, el tiranicida!” La nit ha consell, i trem el tren: –I diu el ritme anímic sedec de la llibertat de l’univers... Llo... em... Llo...em... Lloem els tiranicides! Llo... em... Llo... em... Lloem els tiranicides! El dolent és el malalt (tornem-hi!): –Una lesió al bocí de cervell que en diuen còrtex prefrontral medioventral et tol el sentiment d’humanitat solidària – et fa fred assassí – perfecte membre de la bòfia – ideal protagonista de pel·lícula d’acció – típic ocellot pudent de gàbia carcerària. [En Català funciona tot millor. Escolteu això: –De Plató (Gòrgies) a Boeci (Consolació) als Catalans: “No tot malalt és dolent, mes tot dolent és malalt.” Ésser àvol podria traduir-se en ésser a-vol, és a dir, voler allò contrari d’allò que és bo; ésser àvol és patir del cervell: anar hom contra elleix: voler-se fet i fet mort; per qualque defecte del mecanisme cerebral, qui és àvol no es vol prou.] Odi: –Hom és antisemita, és anticatalà, és anticà, és anticatòlic, és anti el que li roti..., i per ell fotrà. Els qui odien són el bon llevat de la humanitat. Altrament, tots escapçats, màquines de treballar. Això voldrien els qui ens tenen per les penjarelles. I quina justícia fóra la que es fotria a adoctrinar cervells...? Justícia hauria de voler dir no emprenyar qui no emprenya. Mes hom ho confon tot: justícia, església, estat, militars, comerciants: totes les forces de repressió maldant ensems per agafar-te el cervell i masegar-te’l fins que repixi la mateixa grisa brutícia on tothom es rabeja, i, sobre, aitan moral – aitan santet, sense ensenyar les vergonyes – perquè no en tenen – per no tindre, no tenen un cervell que els rutlli gens. Qui confon l’odi amb l’agressió...? Caldria ésser pampana! Sovint (gairebé sempre) qui agredeix amb més crueltat i més aclaparadorament és qui té “déu al seu costat”. Els pitjors terroristes brollen del podrimener de l’estat. Bombes atòmiques...? Croades...? Descobriments...? Conversions...? Colonitzacions...? Normalitzacions...? Lleis molt morals...? Maleïts enverinaires! Voltaire: El mateix qui et diu: “Pensa com jo o déu et condemna”, tantost com pugui et dirà: “Pensa com jo o ja t'he condemnat a mort”. J.P. Dubois: Quants de morts sense remei per un sol ressuscitat! John Sturrock: “Anti(...) should not be criminalized as if it were itself physically injurious: there is no continuum of deliquency running from racial slander to homicide.” En realitat, sovint (gairebé sempre) és a l’inrevés. L’agressor empra d’excusa l’odi de l’agredit a posteriori: després del fet d’agressió. Per un exemple que ens toca ben a prop, compareu els castelladres tractant els catalans de tots els crims possibles (i previsibles – emmirallant els propis! – tantost els catalans s’emparessin d’una puta vegada del poder que els correspon) per a justificar els crims autèntics que ara mateix els castelladres continuen de fer-nos! I per què s’hi aferrissen tant, a continuar de fer-nos malbé...? Car s’arrapen com feres rabiüdes al poder que no volen lliurar-nos, tot i que no en tenen cap dret. Sturrock ho recalca: En l’acte d’apoderar-se del poder que a hom li revé (hom: un boldró de gent esclafada per d’altri, una nació colonitzada, una tribu esclavitzada...) es confirma la teoria de la força sempre equivalent de què parlà en Foucault: el poder sempre és el mateix: el que guanyes tu, el prens a un altre que el tenia abans. Per això el feixisme canfelipenc i el feixisme canjacobí defensen com rat de pesta panxa enlaire el que adés ens robaren. Les falsificacions dels castelladres: –Cosa normal de totes totes. Qui ho dubta! Estats molt menys corruptes ho fan. “The creation of phony documents and memoirs is a major industry of our secret police forces.” Gore Vidal diu el 1976 dels de la CIA, l’FBI, la bòfia “antinarcòtics”, els serveis secrets de l’exèrcit i el tresor, etc. Per exemple, quant de tom de “desertor çoviètic” no és altre que un invent escrit per qualque escrivent premiat i esperonat per un altre generalet al pentàgon? Aquell qui s’empassa les propagandes dels estats és com qui es creu els anuncis a diaris i televisions. Un pobre tanoca. Car les lleis i els qui les fan complir, quin canfelip sobreïxent! Els qui hi viuen es diuen, satisfets: “Ei, hom hi és no pas només per a emprenyar els ciutadans. No n’hi ha prou fent tornar els ciutadans en formigues obreres; cal anar burxant-les contínuament amb tota mena de prohibicions sense solta ni volta.” I cal que cada formigueta gasti i despengui, això sí, i que s’endeuti fins que es mori en pic hom li hagi tret tot el suc, tota la mel que les regines (o els propietaris) xuclen. [I encara hi ha qui troba “exagerat” que els castelladres convertissin els Servent en Servantes, en Colom en Colombo, els escrits i les descobertes i les conquestes dels Catalans en cosa exclusivament castelladra. Bah!] Ara digueu-me: Quan recobrarem els trofeus adés robats? Al capdavall: –Bombolles.

Aclucallades (33)

Aclucallades (33) Dotze sonades canonades per a acabar de matar un trist mosquit: -Per a justificar la nostra desaparició de poble usurpat hi ha gent esventada, esverada, excessiva... hi van pel broc massa esbrocat... Per a esclafar tan frèvol cuïc tampoc no calen cada camí deu o dotze molt estridents canonades - amb un petit copet de ventall n'hi hauria hagut prou... Si de debò som tan insignificants com pretenen... (un rantell tan inofensiu...) potser ja no calia ni això... segur que lleu ens moríem, per la mateixa inèrcia que ens vol cuquets efímers... Fàcils d'humiliar "tothom es veu encar amb dret de gitar-nos impunement pedres..." "un gos mansoi només a mig assassinar... abuixia abans, mes ara ja només amolla qualque tímid gemec sense cap vàlua..." "i això neguiteja els assassins els lleva, com erupció pruriginosa... un sentiment incòmode subcutani... i urgeix llavors acabar el treball..." "encar els direm pietosos perquè voldrien estalviar-nos la massa llarga agonia... tot i que eren llurs pedrades les que encetaven les nafres letals..." "mes... per què som tan fàcils d'humiliar?" "de l'arbre caigut tothom en fa estelles... el món és ple de ‘valents’" "només quan serem arbre, sobre caigut, corcat tindrem dret a ésser enyorats... serem llavors els aborígens els “indis” els qui són o eren fins com qui diu ara mateix a frec d'extermini al darrer buf abans l'ofec...” “a frec d’ofec, de negar-nos a l’oceà del no-res... i de moment havíem de demanar constantment permís per a existir... i ens ho negaven... ens els denegaven... s’hi oposaven aferrissadament...” “eren tan bones ànimes... volien que hi neguéssim llavors mateix... ens volien estalviar la llarga agonia...” “negats..., negats sense remei... tindrem potser llavors dret a ésser enyorats... serem llavors els aborígens els ‘indis’... i n’hi haurà segurament qui diran rabejant-se en la melangia de l’antic enyor que potser hauria calgut protegir-ne l'espècie (tret que, llas!, ara és massa tard) ‘ah els Catalans! te'n recordes...? que injustament els extingírem...!’ - dirà l'un.” "’sí ves’ - farà l'altre - ‘tots ens hem de morir, saps? ells una miqueta abans que no els altres... Tampoc no cal fer-s’hi cap pedra al fetge.’" Qui en tindria prou amb ésser només mitja persona?: –Qui s'acontenta amb ésser mitja persona lleu no en serà ni mitja. "No podem bandejar l'aspiració d'ésser complets. No ens seria lícit de cohibir-nos ni d'inhibir-nos. Estem prop de la mar que ha inspirat les llegendes essencials i les grans incertituds. La muntanya ens estimula en el sentit de la tenacitat i la durada. Ni la diversitat, ni la novetat, ni la llibertat no ens inspiren cap terror supersticiosa. Sabem que cada maltempsada, si en vinguessin, acabarà refent-nos una nova joventut." Josep Carner (1955) Terror supersticiosa: –Més insults per part de les esglésies jacobines dels estats qui encar malviuen creguts que no s’han bellugat del segle dinou... Ens insulta el gavatx i ens insulta el cagot quan ens consideren part dessota d’ells. Si ens diuen que en re són superiors a nosaltres. Si ens diuen que llur cultura o llur llengua o llur manera de veure el món i d’ensinistrar els minyons és superior a les nostres. Si ens volen doblegar a llur voler. Si ens volen desapareguts. Ens insulten i ens nafren i ens fan perillar la vida, d’on que tot mitjà sigui bo per a deseixir-nos de llur trepig, de llurs intencions d’anorrear-nos per sempre pus. Com lluitar contra tals terroristes sinó amb totes les armes a l’abast...? Terror supersticiosa (2): –Tothom té el seu déu – tothom diu “déu meu”, “my god”, “buoge muoi...” Ciceró bé deia:;”És més fàcil trobar un déu que no un home – és clar, l’home (la dona pitjor) s’amaga rere el seu déu – tota malastrugança, tota matusseria, tot falliment, és culpa del déu, l’home (covard) hi desapareix...” Terror supersticiosa (3): –Qui són aqueixos qui pretenen tindre tanta de por davant el Català...? Tanta de por que per a ells el Català és el papu qui cal esbocinar perquè a pleret (i si pogués fer-se isnellament molt millor), així desintegrat, es torni pols que qualsevol esbufegada de maltempsada disgregarà definitivament. Mes els qui ataquen la unitat del Català tenen un nom, i cal donar-los-hi. I cal anomenar-los doncs per llur nom. Hom esdevé assassí quan occeix sense raó una persona. Qui ataca la unitat del Català és, potencialment, pitjor que no cap assassí (ni que fos assassí en sèrie, ni que fos llançador d’atòmica bomba), car pretén la mort de tot un poble, i l'assassí de tot un poble duu el nom de genocida. Tots aqueixos genocides, què fer-ne? Amb els genocides no s'hi valen contemplacions ni miraments ni falòrnies. Cal esclafar-los amb esquírria i en escruix. Potencialitats: –Més insults per part de l’església... Plec esborronador on la vermina de fanocs i papamocs s’arroplega... Si un embrió és potencialment una persona..., i una persona és potencialment un cadàver..., d’on, si un embrió és potencialment un cadàver... potser valdria més colgar-los tots a l’ou. Ara, si un fetus és una persona..., una persona és un fetus..., i això, com a persona, ho prenc com a un insult. [A part que un fetus no té ni un sou a la butxaca, i tot el comerç se’n va en orris... I quina responsabilitat tinc si sóc un fetus – potser em ficaríeu a la presó – si només sóc un fetus, quin abús, maleïts abusius! – abuixiré.] Obscenitats: –Diuen d’en Sade que era obscè. Mes abans d’en Sade hi havia les hagiografies, és clar. Les hagiografies, tot aquell xorrèstic, tou, mòrbid, llefiscós i lloca, de tortura i saliveig. Molt més obscè i cruel que no en Sade, amb tots aquells màrtirs tan cruelment martiritzats ans a pleret creuclavats... Ep, i afegeix-hi els qui martiritzà tanta d’inquisició! Els hagiògrafs, precedents d’en Sade, grandiloqüents, salaços, atroços, grotescs, escrivien amb una mà i amb l’altra se la pelaven, mentre exposaven al llord paper llurs manies algolàgniques, llur fantasies de cardar i alhora fer mal amb el ganivet de llur enveja per dominar el cos d’altri... T’ho conten bavejant... T’ho serveixen calent, amb la sang que fumeja... Rostits de viu en viu en graelles... esquarterats... espellats... mutilats (i sobretot mutilades!) amb els pits en safata... els ulls en platerets... Perllongades crucifixions... garrots al coll... típic... Quines bestiades, quines atrocitats...Ecs, de mai no acabar; fastigositats rai. [Inquisicions, franquismes... Tots aqueixos torturaires castellans, per força peixats per capellans castrenses, amb embuts, amb lletovaris de verí inoït... Prostituïts per capellans de qui la superstició és sempre la revenja contínua d’un déu criminal, cada capellà prostituït ell mateix, doncs, al maligne ídol, àpex de crueltat, el qual insisteixen a anomenar “déu...” Ah, i hi ha els bisbes, els més datspelcul de tots, adoradors molt romancers de la mort... Sempre la merda i la sang (i d’estranquis, a un raconet, la lleterada) van juntes per a aquella gent... Al canfelip hi ha quelcom on hi viuen el reis cagallons... O quelcom així. No ho sé del cert per què serveix, allò. És un palau, o belleu un museu per a mòmies... qui sap. Mai no hi he anat ni pens anar-hi, ni a canfelip, i menys a aquell canfelip de terres mortes, segurament massa pudent per a mos oronells molt delicats. Mes m’assabent pels llibres que “escorial” vol dir lloc on hom hi recull la merda. (Escòria: merda en l’original grec.) Doncs exacte, tot hi casa: a aquell palau o residència dels tirans cagallons o merdanyols, es veu que els fanocs castelladres triaren de donar-li forma de graella en honor d’un màrtir, de nom Llorenç, rostit de viu en viu, segons la grofolluda llegenda...] Mort instantània als mitgesmerdes brutals, mort als botxins: –Els qui són fets de pasta d’anus atupen ans mortreixen els qui són fets de pasta d’agnus. Atupen la gent de bé els maleïts armats qui caldria anorrear ras fins no deixar-ne ni un damunt la puta terra – hi és de més mitja “humanitat” – el fragment d’“humanitat” sense humanitat, mancada doncs del sentiment de compassió, de dolor compartida amb el qui pateix... Tots els fanocs qui volen tant de mort a l’infern o en abissos de catàstrofe, mentre ells s’envolen, raptats místicament, a paradisos on batlleixen, sobirans i únics, la llei i l’ordre feixistes... On és la bona religió? No fóra molt millor l’altra...? La que digués: no, collons, a l’inrevés, desgraciats, ho teniu tot capgirat. A l’inrevés: són els armats, són la bòfia, són els militars, són els psicòpates, són els ensinistrats a fer malbé, a torturar, a occir, sense sentir pietat pel dolor que el sacrificat no pateix... Els qui són fet de pasta d’anus, aquests caldria collir i metre en foc. Ras. Hi són de massa. Figuera: –Amb fulla de figuera es tapà lo cony n’Eva, la destralera, i per això ara a totes les dones la pruïja per cardar que ens desmenja constantment rai, vós. Hum, bestiades, rai. I, si doncs a la fulla hi inclous la tija, ací hi tens la representació del sistre de n’Isis, de qui n’Eva fou copiada, és clar. I les figues, no cal dir. Morros de figa estem condemnats a ésser tots els homs qui naixem en eix món on els sexes s’han separats en individus diferents, perquè tots ens barallem i no tinguem prou temps de viure com cal. La figuera, amiga dels pastors, idònia al capdavall per a penjar-s’hi; sempre te’n pots acabar esmunyint viu (qui sap), car té la branca sovint fràgil, i en surts doncs potser remut, en acabat d’acte tan... ataràctic, millor – com en deia l’Aristòtil (el millor dels tòtils)? Ah, sí, ximpleria, m’havia volat del cap: ca..., caca..., what? Catarsis, catàrtic. En acabat d’acte tan catàrtic, doncs. Tanmateix: “No us repengeu fora les figueres per por que esglaieu les velles.” I: “Ni noguera ni figuera no us hi jagueu sota, pastorets (no fos cas que les velles missoses us hi guipessin).” Car... Feina feta, penjà-s’hi en Judes, hom diu (mes tot això són falòrnies de bíblia, d’on qui se’n creu re per a ell fotrà, el carallot). I (segons la crònica increïble) aquell barat falorniaire, Jesucrist, molt irrisòriament enfellonit, l’ha damnà ans maleí com un gos rabiüt, perquè no sabia (car per a ésser fill de déu cal que siguis tan curt de gambals, altrament qui t’hi enganya que t’hi prestis, perquè tothom t’arruqui ans t’atupi i et creuclavi!), no sabia tampoc que la figuera és dioica, i aquella tan maleïda, ans condemnada a cremar eternament (això és figuera màgica de conte de fades, aloges, goges i paitides!), a cremar eternament a l’infern dels condemnats (perquè no produïm prou, no som prou escarrassos de la feina, no portem prou profit ni plusvàlua als rics del govern), doncs, com dic, no sabia, el capdecony, que aquella era mascla. Que no era figuera, era figuer. I al capdavall només calia que li hagués guaitat lo pipí...! N’hi havia per a penjar-s’hi!