recollit d'adés

Apòcrifs


D'on surt i què vol aqueix condemnat pampana...?


El pampana Sam Abrams a l'Avui... Article lamentable:"Tots els Graves a Frankfurt."
Fementit, hi diu: "...detecto que es va estenent cada vegada més a la cultura catalana, una actitud de progressiu aïllament i desagraïment [sic]. És a dir, contra més recursos i més possibilitats té la literatura catalana -- i se'ls mereix! -- més tancada en ella mateixa es torna."

"L'esperit de l'obra lírica madura de Graves és parcialment mallorquí [sic]. La seva obra lírica madura va ser pensada i creada a partir de la realitat mallorquina i ho va dir als quatre vents. A més, no creixen oliveres i tarongers a Anglaterra, ni tenen les famoses parets seques. Si volen veure la mallorquinitat de la poesia de Graves agafin les versions catalanes d'Àngel Terron i ho veuran de seguida. Graves sempre treballava amb el diccionari Alcover/Moll a la vora [sic!] i, si no es va integrar més a la cultura catalana, és per qüestions de gelosia del poeta Josep Maria Llompart i afirmacions atrabiliàries de Blai Bonet [sick, I mean, sic]."

"La literatura anglosaxona encara es vangloria [what the fuck's that? sic] d'haver captat Conrad i Nabokov [sic]! Per excés d'orgull o provincianisme, Catalunya es deixarà perdre aquest recolzament...? És un error."Petits comentaris a tanta de fada falòrnia de caire estatalista: "Ens tanquem quan som catalans." Oh, quina por. Hem d'ésser oberts de cuixes i continuar de parar el cul. I som desagraïts de no fer cas del senyor Abrams, un aixarneguit fent passar de continu bou per bèstia grossa. O qui és el desagraït...? A la seua contrada, qui li hauria publicades les seues merdegadetes; quin diari als Estats Units li donaria una finestra perquè esbombés les seues bajanades...? Els barcelonins tenen un complex tan enorme d'inferioritat que veuen un inepte bordant en barceloní i ja s'abaixen els calçotets. Sempre he vist que aquest filofranquista era un infiltrat. Se li veu vantant un altre franquista -- el Graves, greument malenterrat.

"Parcialment mallorquí" i totalment anticatalà...

Bescantar gent magnífica (en Blai Bonet, en Llompart), justament entre els més autèntics dels illencs, qui donen en tot, i més en lletradura, cinquanta mil voltes a aquell metòdic encarcarat copiaire d'enciclopèdies, gravy Graves, ens el descobreix....

Ja n'he parlat a d'altres indrets. El Graves sempre datà els seus llibres, i sempre hi digué l'horrorós Deyá, en xarnec. Mai no digué re en català -- maleït, ni el nom del poble on visqué tantes de dècades.

Regalava una malallet de caldéu; puta gat-maimó, catamenial ensumaire, rèptil, cucós; murri filofeixista i per tant anticatalà (com tant de xarnec pseudoeuropeu qui ens prenen per merdanyols i per gent del cagalló per barret, com sovint explic al veïnot)... Va viure seixanta anys a les Illes i sempre ens tractà de pagerols datspelcul...

Va escriure un prefaci al llibret carrincló d’aquella bona altra xarona fava furgamerdes, la George Sand, i no té prou cervell ni justícia per a esmenar-li la betzolada típicament jacobina...

Se’n foten ensems (el Graves i la Sand) dels mallorquins — es veu que l’esperit finíssim d’un gal (!) bat novament i escruixidorament en escreix la vasta peguesa dels locals... Un “gal” de Perpinyà com en Francesc Aragó, eximi científic catalònic (qui s’esqueia de mesurar el meridià per l’illa quan la guerra contra el francès esclata de sobte, i doncs es troba aleshores en perill rai — i tanmateix veieu-lo com se n'ix sense ni una esgarrapada), el gal els ha ensarronats a tots, ha-hà... Els cagarrínics gals, i no cal dir els mocosos carpetobetònics, sempre victoriosos d'un poble tan mesell (i doncs lliure de falòrnies)...

No sap esmenar la pobra carrinclona Sand que: clar! Entre catalans no ens podíem, ni havíem de voler’ns, distingir — com podia aquells dies un gavatx de debò ni parlar (ni imaginar mai de parlar) perfecte català...? Els mallorquins, com tots els pagesos catalònics, en sabien i saben molt més que tota aqueixa vana idiotesa pedant -- Sand, Graves, caca rai. Mai no es "rebaixaren" a l'autèntic. Sempre suraren en l'infecte de l'artificialitat monçonegaire dels estatalistes altrament orbs. Els veig com en Panets de n'Espriu (passejant el cap, però trepitjant només merda). I mai els va deure lleure d'apendre que a muntanya la merda no fa pudor, ni encara que la remenos amb un bastó. En canvi el buit pedant put d'una hora lluny.

N'Aragó era català -- i per això se salva -- per això i no pas per gavatx més viu que no pas els pecs catalans de Mallorca.

O bé les mentalitats imperialistes d’en Graves i na Sand els fan lluscs en ambdòs sentits — o són uns odiosos malparits.

A La deessa blanca, hi té les galtes de dir, i això et demostra què collons sap, que la famosa “cerdana (sic; amb onejós cagalló a la ena)”(?), “dansa del collir que es balla pels pirineus castelladres” (!), com el nom de la contrada “Cerdana (sic: amb el cagalló per barret)”, i la capital Puigcerdà..., tots arrosseguen el nom del porc en castelladre -- serdo! Jotfot! I barrisca sense cap raó que les nou sardanistes del Cogul deuen coure-hi bacó...! Xit, aquest paio, oradures a coves, orcades rai…

[A part, n’Aragó — sembla palès: quin model per a l’heroi de n’O’Brian: n’Esteve Matúrin, qui diu que passà la seua infantesa amb els seus parents del Gaió i del Torricó, i qui quan més tard estudiava a l’universitat d’Irlanda havia doncs de fer les matemàtiques en català. (S’admira el nostramo: So you speak like a native; what a capital thing!) Els nadius parlem en català -- ni en balenfiano ni en gonella ni en xarnec ni en gavatx ni en tudesc ni en ianqui... -- collons, no és prou clar...?]

El Sam'suffit ací el tenen. Ens diu "tancats", ens diu "provincians", tot el llefiscós rebuig que de continu ens llencen els castelladristes més ferotges (atès que criden tant, deuen tindre raó!); dejorn dirà que parlem el polonès immund (el polonès brut per oposició al polonès net enraonat a Polònia!), i ens diu sobretot (ací li pruu!) que no fem prou cas a un pobre venut qui, perquè sap barceloní [la gran cosa!], i certs barcelonins són gent qui s'enlluernen perquè hi ha a Barfelonah molt de fofialistah i de modelno (és a dir pseudosocialista del psc), i quan un foraster fa veure qui sap barceloní -- que és el mínim que cap foraster a Barcelona hauria de saber (car demanar'ls català fóra belleu massa [hà!]) -- i després veure què diu -- ja li'n fan massa de cas immediatament, quan a casa seua ningú li diria ni bèstia que fots aquí.

La lletradura catalònica pertany a Catalònia i prou. I només pot ésser escrita en catalònic. Encara que qui l'escrigui no hajo posat mai els peus a la Catalònia del mapa idoni. Només a la Catalònia del món lletradurístic. Idò! La literatura xarnega és de canfelip [per exemple un català més o menys botifler escrivint en castelladre i qui nogensmenys mai no hajo anat a Merdanya, pertanyerà a l'asspainish literature amb totes les de la llei, i bon profit li faço, com al ridícul Khironella d'anys ha...] La gavatxa és de cangavatx. [Què més voldrien els quebequesos que no pertànyer a la gavatxa. I els xilens a l'asspainish. Però s'han ben de refotre fins que llur llengua no esdevingo de debò independent.] La ianqui és de can-ianqui (in English, ok?)... Si posem per cas un sudamerimerda qui escrigués en castelladre als Estats Units (a Amèrica, se'n diu), el ficarien en "the asspainish literature in America", mai en l'American -- car "the American (car això de l'English n'hi ha qui ho troben provincià) literature" només pot ésser escrita "in American". I l'American literature pertany a "the literature written in English", mai a l'escrita en cap altre dels milers i milers de llenguatges que a Amèrica hom hi fa servir. I així anar fent. Pertot arreu idèntic. La literatura russa no inclou la georgiana ni l'ucraïnesa, no fotem. Ni a l'inrevés, per descomptat. Fóra pecat -- i perillós de dir-ho. I quan heu vist que la literatura merdanyola (whatever the fuck that is) inclogués el català...? Fillets, quina idea més feixista -- el polonès brut transformat en cagalló -- aquest miracle no s'esdevindrà ni al jorn molt lleig de l'armagueddó!

Vés a dir'ls als gal.lesos que en Dylan Thomas és de la literatura gal.lesa: et fotran un mastegot. Et penses que no els conec. A part que tothom veurà que ets un ignorant, i de tu se'n fotran un panxot.

Quan algú diu literatura irlandesa és la literatura en irlandès. Altrament ens engalipa. La literatura del Yeats és en anglès. La d'en Joyce també. I prou. Pertanyen doncs a la literatura anglesa. Qui no pugui comprendre això, no sap res de literatura. Quan dius literatura en llengua anglesa els inclous. Són irlandesos qui pertanyen a la literatura en anglès. Només qui escriu en irlandès (sigui d'on sigui, català també) serà algú qui pertanyerà a la literatura irlandesa. Diràs el català Pepet, de la literatura irlandesa. És clar. I un irlandès escrivint en català -- l'irlandès O'Malley, de la literatura catalana. Quan dius asspainish literature hi inclous en Roa Bastos, en Garcia Marques, etc. I el Balasc Ivàneç (hà!) i el Terenfiete Moixete, i darrerement el Ferrante Torrente (hà!). Quan estudiem clàssics (i alguns dels esmentats -- en Joyce? -- n'esdevindran si el món no fa figa abans), diem literatura llatina (i hi incloem els grecs -- a pilots -- qui escrigueren en llatí), i diem literatura grega (i hi incloem els llatins encar més nombrosos qui escrigueren en grec). Per què cal explicar coses tan paleses...? I a gent qui es pretenen qui sap què. Un nascut a Catalònia qui escriu en xarnec pertany a la xarnega. Un andalús (benvinguts!) qui escriu en català pertany a la catalana. Per sempre pus! En Nabòkov pertany a l'anglesa en la part escrita en anglès. Només és un escriptor rus en la part que escriu en rus. Què és el que l'Abrams no entén...?



___________________



Un bon escriptor qui sí qui comprèn Catalònia: Robert Hughes. Un altre: Alan Yates, i si fes veure que "crea" en català, com el Tree o l'Abrams, o tots els encastelladregueïts qui aquest esmenta, el publicarien encara amb més urgència, tret que en Yates no és un farsant. (Com tampoc no n'era en David H. Rosenthal -- llas, ara sí que podeu dir malaguanyat.) Si en Yates "crea" en anglès i no se'n surt, perquè s'hauria d'autoenganyar publicant massa fàcilment en català, on llavors només el publicarien no pas per bo, sinó perquè és un foraster qui ens fa pessigolletes i enceta tremolinets, i som tan capdeconys.

Un bon escriptor qui tampoc no entén re de Catalònia (perquè no som al mapa, i no hi som perquè hem perduda l'independència, la qual hem de recobrar a manès). En Truman Capote. Es passa tres estius llargs (divuit mesos, 1960, 1961, 1962) a Palamós (i una mica a Platja d'Aro) escrivint aquell clàssic (qui sap!) A Sang Freda.

Diu de Platja: "This is a fishing village -- the water is as clear and as blue as a mermaid's eye. I get up very early because the fishermen set sail at 5 am [les cinc de la matinada] and they make such a racket not even Rip Van Winkle could sleep through it. But that is good for my work!"

Via fora ara: Pel fet que és a Asspain, fa enviar per al fill d'un investigador a Kansas (indret dels mortriments dibuixats a A Sang Freda) "a matador sword" [una espasa de torturador de bous], "please be careful; it is very sharp; it is a dangerous little weapon." Més tard, l'espasa d'assassinabraus no arriba a destinatari, i al cap de mesos diu, "I am furious about that damn sword. I wrote a very testy letter to the person to whom I entrusted it, so perhaps, if he was hoarding it somewhere, he has sent it by now. If not, I will never trust anyone again." [Hà!]

Lletra del 10 d'octubre: "Had a hurricane here a few days ago. Blasted windows, flooded floors, drove in a large british freighter onto the beach. Otherwise the weather has been perfect -- blue and still..."

[23 d'abril del 1961, escriu des de Palamós, sense cap esment ni pensaments que els catalònics celebréssim (d'amagatotis i tot) el dia llibresc. Un escriptor! Per això encara hi ha repugnants qui ens volen embolicar la troca. Perquè no som independents, tothom pot fotre'ns-hi cullerada, i impunement. Com ara dir que lletradura catalana és merda escrita en enemic. Pse.]

Escriu en Capote més detalls episòdics de la nostra vida, sense adonar-se'n que qui som no té res a veure amb els estranguladors del costat. "A really pleasant house is rare here; and the rents are too high; I had to pay $1000 a month last year; they really are mad." ["Per una merdeta de malfornida caseta a la platja: dues cambres, un bany, una saleta, una cuina, demanen $600 per mes!"]

"It is expensive here on the Costa Brava... Not really, no. But Portugal is both cheaper and far more delightful." [Nyac!] "Jack is going to the post-office this instant; since the place is never open, I'd best take advantage." [Correus sempre tancat; els castelladres manant tothom mandreja -- sobretot ells, ànima de buròcrata, és clar.] "Was nice talking on the phone; if asspaininsh telephones weren't so hopeless I'd call you again." [Correus, telèfons, etc.] "The mail here has been very erratic."

"The nicest thing about the Costa Brava is that it is so unfashionable. No one comes here, or wants to come here -- except a lot of limey milkmen and german trolley-car conductors." [Hà, i encara hi som, gràcies a tanta de xarnegada barata.]

Palamós. 4 setembre 1961. "At last the tourists have left here and today we had a great storm; the waves rolling across the beach almost to the front door." "Here in Kansas (which, mentally, is where I am most of the time)..." [Ja ho veiem quina impressió li fa Catalònia. Es creu a Kansas, i quan no es creu a Kansas, se sap a Asspain. Car no som enlloc al mapa, etc.]

"Saw a very happy-looking man standing on a beach with a pet owl on his shoulder and I thought of you for hours..." [Un dalinià, ei. Homes de rauxa i seny; i cacà-cacà...] "Last summer in Asspain a McGraw-Hill editor was visiting that ghastly Robert Ruark [ei, un altre dels grans autors qui hauríem de dur a Frankfurt, segons el condemnat pampana] who lives near me." Uns mesos més tard: "There is the difficulty of getting resettled in dreary, Ruark-ridden Palamós. Ugh." [Hà!] "Palamós, a place I really do not like."

...a Còrsega uns dies, el gos li agafa bronquitis, a l'hotel li roben els $500 ben desats i amagats qui abassega "per a emergències", per això tornant a Catalònia, diu dels corsos: "The people, they combine the worst characteristics of both the wops [els llefiscosos italians] and the frogs [els fastigosos gavatxs]; ugh! [ecs!]" (S'estima al capdavall més els spics de Palamós, hà!)]

...tip dels fotuts suïssos (a Suïssa hi passa l'hivern, a Catalònia l'estiu): "the goddamn Swiss: the ugliest race alive." [! Almenys als catalans mai no ens diu lleigs. Ara, ens diu que el que coiem, ecs. "The food is not very good in Asspain, unless you like everything cooked in olive oil, which I don't."]

3 d'agost, 62: "There is a wild fox on the loose here; so we have to catch Sister [la moixa] and keep her in the house at night. So she is not very happy." 8 d'agost: "Had a great adventure yesterday -- a forest fire that burned the place next to ours and almost devoured us too. When the firefighters (over 400 of them [!]) told us to leave the house the only thing I took was The Book and all the material pertaining to it. But the house escaped. It really was quite frightening; if the wind had slightly shifted we would have been caught. Though of course we could have escaped by boat."

I ara inclineu el cap en reconeixement molt emocionat de tots els compatriotes, els de més els bons murcians i andalusos qui tant ens ajudaren a recobrar'ns i que ara els xuclacagallons lerrouxistes del maleït psc volen fer tornar contra la pàtria, tot i que són més catalònics (els descendents dels qui no periren negats) que no déu, encara que per a llur vergonya, i sobretot la nostra (els concagadíssims catalans vells), encara n'hi hagi qui garlin preferentment en xarnec. Lletra del 8 d'octubre, 62. "We had the great storm and floods. 1000 dead or missing, thousands more homeless. An appalling catastrophe... We missed the worst of it, but it was bad enough: no electricity; road washed out; sea waves at the door..." En una lletra posterior: "I might last month have drowned in the asspainish floods -- and damn near nearly did." [Fins i tot la catàstrofe nostra no podia ésser nostra enlloc del món; havia d'ésser asspainish, car no existim ni som al mapa sense llibertat ni independència ni lletres exclusivament catalanes, etc.]

Quan ja se'n van definitivament, en Capote i el seu home... La carta burella dels gavatxs caducada. A la frontera els gavatxs doncs no li deixen entrar el cotxe. Els xarnecs diuen que li confiscaran. Doncs els cal lleixar el cotxe a la ratlla. "And took a taxi to Perpignan [Perpinyà, és clar!], the nearest french town of any size..." [sense moure's de Catalònia, el perspicacíssim Capote va d'Asspain a Gavatxúndia]. La puta burocràcia llavòrens entrebancs rai. Al capdavall, tip, truca al ministre gavatx d'indústria, i ara de seguida totdéu quin culet, tots els buròcrates duaners raspallant-lo, reverenciant-lo i xarrupant merda d'alzinat (foten altre els buròcrates...? molestar el proïsme i xarrupar caquetes de promocionat). "Never bother with petty officials. Go to the top (if you can)" [Mot de savi.]

Passant, juliol del 70: L'Horta a Mallorca. [Petita estada en casa molt bonica vora l'aigua.] "Very remote. The nearest village (and it's just a cluster of houses) is 8 miles away -- and Palma (which is rather like a small Barcelona) [ací finalment sembla haver-hi ensumat quelcom...?] is a 3 hour drive."


____________________



Tot plegat misèries. No seguíssim la grotesca fal.làcia abramsesca. "Tanquem-nos" tant com calgui. Estem en període de resistència. Més val tancats, és a dir, oberts a les muses del cel, que de bat a bat als invasors rèptils de crueltat curulls -- i portadors de gom a gom dels pitjors virus i calipàndries.

Aquell carallot ens vol també extingits. Diluïm (diu) tant la cosa catalònica, barrejant-hi no solament el xarnec i el gavatx -- els frogs i spics de sudamerimerda, com diu en Capote -- ans també els limeys -- i qui s'oblidaria dels panxuts dragabacons qui ofeguen Mallorca (però aleshores per què deixar'ns a l'estacada els moros i els berbers, i els grecs i els llatins...?), per tal que al capdavall res de nostre no en romangui. Car si tothom qui no és català és català, cap català de debò no és altre que anomalia. Ca...? Perfectes per a l'eliminació definitiva.

Au que et bòmbon, gamarús! Si et duia perxat al muscle, ja et llençava a mar. Car a cau d'orella (per l'Avui il.lús) només m'hi filtres, en escanyat espinguet, verinosament escardalenc, grolleres badomies d'enemic. Prou!








Això em deman: entre un colltort i un caragirat, què triaries?



Entre un colltort i un caragirat, què triaries?

Quant als colltorts… Tot i que nouen com déu…

Com digué (em sembla que el jutge Mitchell, a qui hom n’atribueix de pler de bones): “Tantost oïc el mot religió ja em trec la cartera.” [Imitant la dita (potser espúria) d’aquell psicòpata Geobbels, qui es veu que féu: Ei, tantost oïc el mot Cultura ja em trec la pistola.]

Un colltort, doncs, ens costa calers — i és clar pler de bogeries (histerismes, angoixes, suïcidis) en dones i jovent. Però sobretot calers per a tindre els carallots confiats.

Dementre que els caragirats, de qui en Diodor de Sicília fa: “e gue blasfemía di aionos terouméne: kai teleutésantas autous katà to dynatòn metérkhetai”, a ells (als maleïts traïdors) el mal nom els empaitarà d’empertostemps, i tant com es pugui, i àdhuc enllà de la mort.

Els botiflers ens costen la llibertat; per culpa dels caragirats existeix l’esclavatge. Sense caragirats tothom fóra pensat lliure.

Així doncs, tot i que fàstic rai ambdòs, dels dos empastifs pitjor és el segon.


Per aventura no és gens bonic...


Per aventura no és gens bonic de desitjar la mort de ningú... Ara, és cert que he reeixit a veure morts un parell de dictadors qui m'han emprenyada la vida. el franco i el voltil.la. un parell de dictadors d'extrema dreta. és cert que he desitjats desapareguts d'altres fillsdeputa tan repel.lents com aqueixos. la thàtcher, el règan, els dos buixos, el uan-kaldo, gent així fastigosa, però no són dictadors (el uan-kaldo sí, però se'l veu tan pallús, pobre home), i el procés polític, merdós i trucat com és, tanmateix ens el treu de sobre...

Em va fer molta gràcia quan eta ens va treure de sobre aquell trosdemerda que no me'n record... sí, home, carreró blancó em fa que es deia. l'eta sempre ens donava tantes gaubances.

M'he demanat com reaccionaria si mai un d'aqueixos dictadors, per cap casualitat impossible, era un dictador d'esquerres: és a dir, fotia a la presó o al manicomi tots els militars i bòfies, tota la púrria qui vol manar altri, i corregia tots els comerciants, és a dir, els escarransits, els abassegadors, els aprofitats, els espletadors d'humanitat; arrucava públicament tots els criminals qui sota sotana aritjolen i empudeguen velles i capsdeconys amb falòrnies religioses només per a plomar'ls; i castigués a pa i aigua (sa règim rai, collons) els qui mai treuen rèdit dels diners per qualsevol mitjà que sigui (sempre gens lícit)... Etc. Potser, hipòcrita que sóc, no voldria pas que es morís (o el "morissin") mai, no fos cas que qui vingués després fos (com s'escau 100 per cent de vegades quan puja algú al poder) de dreta i d'extrema dreta, car prou sabem que el poder corromp, i com més complet més completament corromp, i no diguem si ets un dictador, és a dir, corromput de per vida...

Per això quan finalment aquest pop de tentacles mafiosos que s'estenien escanyadorament pertot arreu finalment l'ha espitxada, m'he dit: collons ja era hora, i he estat content. Ja sé que el qui els etzibaran ara, de dictador, serà un filldeputa potser tan gros com ell, mes què hi farem, aquesta petita satisfacció no me la treu ningú.

Una cosa que desig molt més que la mort de tota aqueixa vermina, és clar, és l'independència de Catalònia. I això (veient la merda de joventut enverinada pels objectes balafiosos que tenim) ja desesper de veure-ho, llas!



trògle: és a dir, forat

düein: és a dir, entrar

troglodític: qui en forat entra.

sóc un cuquet de cimintiri qui per bolla s'escau de trast en trast d'escriure damunt les cendres del vell qualque lletra més o menys entenedora