Bah, divuitè

Divuitè de diorismes










Consciència: —Emanació del cos qui es creu unitat. Emanació fluïda d’un cos tanmateix en transició. Mal·leable, esborrable, il·lusió.



Il·lusòria emanació del cos: —La consciència veu tothora el teu destí sencer contingut en la mateixa bosseta d’ésser. Cada nova incidència és acunçada al contingut — i el contingut és llavors rellegit com a conte complet. Del que ets, te n’altera, poc o molt, el text, i tanmateix continua rellegint-te’l com si tot hi fos degut i s’hi escaigués. Cada incident, tard o d’hora acceptat com a necessari, s’hi encabeix.



Cal morir somiant: —La realitat del somni és la que val. El somni et duu precisament al que ets — filagarses mal relligades d’ésser. L’angoixa s’hi dissol amb l’ésser.



Qui ets: —Anònima fulla decídua. Dius: “—Sóc fulla de l’arbre català del bosc humà del (ruïnós) hivernacle apellat terra.” Que mori la fulla, no vol pas dir que mori l’arbre; ni que mori l’arbre, que mori el bosc; o que mori el bosc, que l’hivernacle mori; ni que mort l’hivernacle, els altres hivernacles morin…



Vols saber de debò què ets…?: —Exactament allò que sembles.



Això ets: —Lleu emanació qui s’enfeixugueix de fantasies — “hom és això; hom és allò; hom serà encara més gros” — tot sigui agafar prou pes… I al capdavall, aire en aire. Res en res. La bufa del bou… Qui gosa d’ésser tan lúcid per a dir: “—Res m’és res.” O en els mots encara més exactes de la filla de l’Emperaire: “—Tota res m’és nient.”



Conxorxes: —El paranoic en veu pertot arreu — i les de més adreçades contra ell. Tantost atalaies cap paranoic, deseixis-te’n aitan rabentment com puguis. Són portallatzèries. No hi ha res que espatlli tant la vida com tindre gens propinc cap paranoic. Per això cal fugir els boldronets heteròclits de mig-amics — sovint s’hi barreja el paranoic qui lleu et ficarà el dit a l’ull… Perquè et veu més viu que no els altres, es pensa que ets qui dirigeix la conxorxa contra ell… Ell, de qui te’n cures com d’un all podrit. (Tret que és clar, això ell no pot ni aesmar-s’ho.)



A tothom tinc el dit ficat a l’ull, o tothom me l’hi té…: —A crits i a giscles insultava, molt grollerament — i pel nom! — el porter qui em pensava que encara guardava la porta… El porter justament qui, a l’estona de descans, tanmateix havia estat substituït (i jo badoc, sense adonar-me’n), el porter doncs qui, vestit també d’espectador, se m’asseia ara a la vora… M’ho fa veure. Caic del ruc amb cara de mussol. Bonhomiós, comprensiu, sap que sóc un fanàtic desgraciat, i que què hi farem… Però em diu: “—No t’equivoquis, ca? Qui crides i insultes tant el tens al costat. Aquell qui tan malament vols és ja un altre…”



Paradís: —Hi havia a l’infern el gavatx (per massa pecats de la carn) i hi havia al cel el xarnec (sempre tan mesquí, ni de pecats de carn no fou capaç). I pujava de çajús fins a les alçades poderoses del paradís el clam del gavatx: “—Un peu d’eau, un peu d’eau!” I el xarnec, tan generós, es va descordar els pantalons, es va abaixar els casts calçotets i, ben agulladet, forat del sés envant, se li va petar de çassús estant. I diuen les estrictes normes eclesiàstiques que si un salivall s’ha de fondre i evaporar per collons abans de davallar d’ençà del paradís fins a les ardors infernals, no pas així amb la pudor del “peu d’eau”… I és que, ells amb ells, els borbònics sempre s’han estesos perfectament…!



Cambrada: —Els qui — per comptes de “company” — únic mot bo, altament recomant — els sents dir la bestial paraula “camarada”, per força has de sentir-los a dir “cambrada”, és a dir, cagada. Tothom qui put a cambrada put a cagada.



Marabunta boja: —“Le jour où les troupes italiennes entrèrent dans Barcelone, à côté des soldats de Francó, la foule romaine manifesta bruyamment; elle célébra la victoire des dictateurs…” (Simone de Beauvoir) El dia on les tropes italianes entraren a Barcelona al costat dels soldats franquistes, la voluda romana es manifestà sorollosament; celebrà la victòria dels dictadors bo i cridant: “Ara som-hi amb Tunísia, som-hi amb Còrsega…!”



La “foule romaine”, és a dir, la merdegada catòlica. Tan feliços que els capellans, és a dir, el feixisme infecte, havien guanyat…!



Anònim: —Sé d’algú qui de petit volia esdevindre famós… Aviat ho va deixar córrer. Feinada per no res. És que la premsa feixista mostrava que només els famosos eren rebuts (“en audiència privada!”) pel ninot de Roma, l’únic qui (pretenia la premsa feixista) parlava directament (“i infal·lible!”) amb déu. Ell, famós, fóra convocat [untant tant com calgués, de sotamà, el vaticà, és clar, que viu dels unts dels rics a qui mantenen en la glòria per les mentides i del robatori fet als desgraciats, els quals mantenen per les mateixes mentides esperant la glòria d’ultratomba]…



Quan el tingués bavejant-li a l’orella, li hauria demanat: “—I vós, de debò creieu en déu…?”



Després, és clar, l’infantilisme se li anà esvaint. No calia ésser famós per a adonar-se’n que tot era teatre, farsa sanguinària, cagalló abillat amb hàbits cardenalicis. Fumeres asfixiants — de molta buida coloraina, això sí.



Ramat de llops: —Els catalans, quin ramat de llops més preciós i entranyable no som també. Heus-nos, unànimes, ganyolant: “—Ronaldinyuuuuuuu…! Ronaldinyuuuuuuuuu…!”



Victòria dels dictadors: —Heus d’un d’ells una altra bona recepta per a l’eliminació dels catalans (massa emprenyadors). Segons el gospodín tovàritx Stalin (l’assassí, entre d’altres, de la revolució a Catalònia): “—Només qui es queixa emprenya; sense queixaires, no hi ha queixes; sense queixes, emprenyaments; matem-los tots.”



Totes aqueixes lleis fastigoses, tots aqueixos crims inventats per les lleis escanyadores: —Tot és perversió. Molt més pervers és un bòfia o un armat qualsevol que no pas cap maniàtic del sexe, no fotem. L’un té la dèria del matar, l’altra només del cardar.



Creus: —Damunt la terra escorxada de rere ca teua, t’hi creix la creu… T’hi creix (com a cadascú, damunt la terra escorxada de rere ca seua, li va creixent la pròpia), i això vulguis no vulguis, res a pelar-hi… És la creu on, indefectiblement, tard o d’hora, hi seràs crucificat. I la teua dolor sempre serà més grossa que no pas la de cap maniàtic capdecony qui es pensa ésser fill de déu — precisament perquè saps que no ets fill de ningú.



I quan serà l’hora doncs de dir les veritats?: —Per què cal sempre esperar la darrera hora per a dir-les…? Per què qualsevol hora no hauria de poder ésser prou bona per a dir: Prou! Prou merda! Ja ens n’heu empestats prou!



A quin món de mentides vivim…? Només quan ja no et poden fer res, pots dir: Deixeu-me, collons, en pau. Quan t’estàs morint… Pots llavors estalviar-te les represàlies dels freds falorniares, i els enverinats fanàtics qui se’ls han creguts…



(I llavors, si allò que has dit transcendeix, ho dissimulen dient que repapiejaves, que eren exabruptes de ranera…)



Aquest era el padrí al seu llit de mort. Assetjat per les malignes monges. Monges castelladres, fins al darrer moment l’havien d’anar burxant… La inquisició castelladra que encara dura ara.



I el padrí: “—Deixeu-me estar, voltors de mala mort!”



I elles: “—Converteix-te, converteix-te!”



I ell: “—Ni morir en pau no pots. Convertir-me en què? Espereu una mica i em convertiré en cadàver.”



I el nét, massa minyó, indefens doncs davant aquella tortura, pensant (sempre tan etimològic, ell), putes repugnants, convertir…? No vol dir girar cap a l’altre costat…? El voleu capgirat dedins defora, amb els budells emmerdissats enlaire, com vosaltres, amb un cagalló pudentíssim per llengua…?



Les putes barates vestides de dol tingueren una urgència... Havien d’anar a menjar el fetge a qualque inconvertit qui se’ls moria abans…



El minyó atansà, reverent, l’orella als llavis descarnats de l’avi…



Tots els governs, hom els ha muntats per tal de conservar els guanys dels privilegiats. La puta bòfia només hi és per a esclafar l’envenjós. La religió és un parany d’enganyifes per a tindre-hi els esclaus distretets. L’exèrcit hi és per a defensar o eixamplar el mercat dels mercaders qui el paguen.



Per què hauria una persona comcal de respectar creences de capdecony (només amenaçat de mort respectes falòrnies, mes a les portes de la mort, te’n fots com del qui el vetlla i el mort)… Tanta de merda amb la fe que té un o no…! [Per qui em prenen, què em volen encolomar, no veuen que són ofensius?]



Per a mi que un tingui fe que ell (de qualque manera misteriosa) és una essència completa i transcendent (amb cara i ulls!) qui sobreviurà a la mort per a anar a trobar-se amb el pare bonhomiós (altrament cruel i molt deleteri per a gairebé tothom altri) d’un creuclavat qui va dir que n’era fill — no tothom neix amb la flor al cul, i encara menys amb la millor flor com ell — com hauria pogut dir que era la Brigitte Bardot apareguda a la bestreta (i allavòrens potser sí que hauria estat mica de creure!) — és com si aquest collons de crèdul “fidel” em deia que tenia fe d’ésser una pedra ígnia llençada per un volcà, o d’ésser un mosquit efímer qui viu en un altre planeta, o d’ésser una botifarra penjada al ganxo d’un carnisser i qui, en cas d’ésser menjada per cap gos, la seua ànima de botifarra se li alçaria en bromereta cap al paradís de les botifarres…



Quina diferència hi ha entre creure això, i allò que els “fidels” diuen creure…? Fe per fe és el mateix. Falòrnia per falòrnia, tant se val l’una com l’altra. Cap mena de base per a creure ni una cosa ni l’altra…



Qualsevol bola, tret no sigui la veritat.



No. Prou. Tip i retip de tant creure en infantilismes i carrinclonades, en sortilegis pirotècnics, en supersticions d’idiota…!



Més veritats diorístiques i incontrovertibles (continuació): —I això de merdanyol sempre és insult. Tot el que és Merdanya és merda infectada, és mort podrida, i s’ha acabat. Qui no ho reconeix és un traïdor maleït qui hauria de rebre el passaport d’una puntada al cul enllà de la nostra ratlla.



Massa estúpid com a epítet (continuació): —Entre totes les denominacions estúpides, se n’emporta el premi. Car cal ésser merdoset i cagalló, refotre, amb la manieta pobletana… Si per collons el català parlat a València s’ha de dir “valencià”(!)… Per collons l’alemany parlat a València s’ha de dir Valencianisch…! Per collons l’americà parlat a València s’ha de dir Valencian; el gavatx parlat a València valencien, el castelladre parlat a València balenfiano…!



Car altrament… qui entoma tanta de discriminació sense ganyolar i encara parant els glutis…? O tots a prendre pel cul o ningú!



O ja em direu què en pensarien els alemanys, els americans, els gavatxs, els castelladres…, en sentir aquesta estúpida barbaritat…, de dir-ne, de llur idioma, Valencianisch, Valencian, etc…? Exactament el que en pensen unànimement els catalans de tots els cantons, de dalt a baix i de dreta a esquerra: Que cal ésser-ne, cal ésser-ne a muntanyes, de carrincló, provincià, ridícul, merdeta, i fava…!



Xiquets, quina vergonya, després de tants d’anys, i encara en tanta d’incultura fanguejant.



Nét anònim remastegant veritats: —Amanides amb amargues llàgrimes que esmolen l’esmorteït enyor.

XVIIè de definicions

Dissetè de definicions




Nacions: —Només la catalana és dolenta. La gavatxa i la xarnega són collonudes. Són allò que no hi ha.



D’ençà que això de les nacions fou reinventat…



(Car segons en Fuster i d’altres, els catalans — és clar, car cada terra no solament fa sa guerra, també ho ha inventat tot; i abans que els altres…! — els catalans, gràcies a en Muntaner, ja havíem inventada la nació al segle XIII, sis cents anys abans que no els gavatxs, qui, en reinventar-la, la fan virulentment metzinosa.)



D’ençà doncs que els gavatxs, just en acabat de la revolució, reinventaren el concepte de nació, tot seguit els castelladres o merdanyols, sapastrívols imitadors de tot allò gavatxívol, s’hi apuntaren amb bavós desfici…



Ja Michelet, mestre i “model” de tant de desvari que portarà a tant de desori, encara ara admirat per tota la gavatxitud — i, si no fossin tan rucs, qui sap si per tota la merdanyolitud i tot — deia, modèlicament i mestrívola rai (al tom setè i darrer de la “Revolució Francesa”, 1853):



—Els obusos dels prussians, millor dirigits, sembraren la confusió. Caigueren damunt dos caixons que esclataren; mataren bon tros de gent. Els qui guiaven els carros s’allunyaren cuita-corrents dels espetecs; alguns dels batallons semblaven començar de perdre els nervis. La malastrugança volgué encara que en aquest instant un bola de canó matés el cavall del general (francès) Kellermann i el llencés per terra. El general, amb pler de sang freda, pujà a un altre cavall; llavors ordenà que els rengs es tornessin a serrar…



—Cap a les onze, els prussians, amb la cavalleria presta i sostenint la infanteria, feren que aquesta, formada en tres columnes, marxés devers el calm de Valmy. En veure aquest moviment, Kellermann forma també tres columnes i fa dir tot al llarg dels rengs: “Ningú no tira, hom els espera i els rep amb la baioneta.”



—Silenci. El fum s’esvaïa. Els prussians… es disposaven a pujar cap als francesos. El general (dels prussians) Brunswick adreçà el seu monocle i veié un espectacle sorprenent, extraordinari. Prenent d’exemple Kellermann, tots els francesos, amb llurs barrets aixecats al capdamunt dels becs dels sabres, les espases, les baionetes, havien elevat un gran crit. Aquest crit de trenta mil homes omplia tota la coma. Era una mena de crit de joia, mes estranyament prolongat; no durà pas menys d’un quart d’hora; i, acabat, el crit començava de bell nou amb més força encara; la terra en tremolava… Deien: “VISCA LA NACIÓ!”



—Ferms i ombrívols, els prussians pujaven. Mes, per ferm que fos cada home, els rengs s’esclarien, hi havia sovint buits que calia tornar a omplir ràpidament. Del cantó esquerre rebien una pluja de ferro que el general Dumouriez els feia enviar.



—Brunswick aturà aquesta carxena, féu tocar el so de replec.



—L’espiritual i savi general havia comprès perfectament, en l’exèrcit qui tenia davant, un fenomen que no es veia d’ençà de les GUERRES DE RELIGIÓ: AQUELL ERA UN EXÈRCIT DE FANÀTICS, i, si hagués calgut, de màrtirs.



—…el rei prussià, sense consultar Brunswick, envià els seus exèrcits a la càrrega. Hom diu que ell mateix en persona, acompanyat del seu estat major, s’hi atansà, per tal d’escosir de més a prop aquells FURIOSOS, aquells SALVATGES. Llavors, sota el foc de metralla, empenyé tanmateix la seua coratjosa i dòcil infanteria cap al calm de Valmy. Bo i avençant, reconegué el ferm tarannà dels qui l’esperaven allà dalt. Ja s’havien acostumats al tro insistent que no cedia després de tantes d’hores, ja començaven de riure-se’n i tot. Un sentiment de segurat regnava al llarg dels rengs. Damunt tot aquest exèrcit tan jove hi surava quelcom, una mena de lluïssor heroica, que el rei no va comprendre fins que no tornà a ca seua.



—Aquella lluïssor era LA FE.



—I aquell feliç exèrcit que se l’esguardava de dalt de tot estant, era ja l’exèrcit de la república.



Ah, yes, baby! Si ets gavatx (o apèndix potiner de gavatx, és a dir, merdanyol o castelladre), llavors hò, i tant, pots esgargamellar-te hores i hores cridant “VISCA LA NACIÓ”; pots fer-ho FANÀTICAMENT, i RELIGIOSA; pots fer-ho FURIOSAMENT i SALVATGE; amb ulls lluents de FE…!



Si ets català, no; si ets català, fores un provincià xarrupamocs si mai volguessis per a la teua nació un grau si fa no fa d’igualtat.





Igualtat: —No podrem mai dir que en aquesta ridícula península hi hagi mica d’igualtat si doncs no podem concebre que al Merdís, capital de la Castellàdria, no hi hagi un equip de futbol qui es digui CATALÀ i qui, per dolent que sigui, si mai s’escau de guanyar quelcom, com ara la trista COPA DEL REI CATALÀ, els seus fanocs culers (es a dir, putejats afeccionats sempre sobreexint de fel de revenja) no puguin, en llur adelerat desfici, no puguin doncs cremar tota mena de bandera merdanyola, castelladra i xarnega als nassos del Merdís sencer, i no puguin oimés fotre-se’n molt escarnidorament i ultratjosa, a tot raig, per ràdios i televisions, del CARRINCLÓ NACIONALISME MERDANYOL.



[Tots sabem que una bandera és un tros de drap. És cert que hi ha hagut gent qui ha morta per una bandera. Encara hi ha, però, molta més gent qui s’ha morta del cor. I no pas per això fem gaire escarafall quan cap cuiner matusser crema un cor — o als crematoris, quan els cors es cremen. Tampoc doncs caldria fer cap escarafall quan les banderes — ni les nostres ni les llurs — cremen. Això del nacionalisme és un malèfic invent que cal desinventar. Només compta la terra i la guerra que cada terra fa. La nostra guerra es diu: Sobreviure tal qual al món. Els qui pensen detenir la veritat i l’exporten per la força, aquests són els nacionalistes, aquests cal anorrear.]

Setzè de definicions

Setzè de definicions





Que hom tregui pit (o a l’apocatàstasi pels psicopomps): —El d’empertostemps molt colt psicopomp Cruijff — avantdarrer Jasó dels catalans — anys ha ens duia, per anàbasis fervents, al tresor indeleble de la copa d’Europa, místic véllor d’or amb què els catalans sempre més serem coberts.



[Ah, quina altra apoteosi (o millor cata-apoteosi) no fóra doncs nostra si el psicopomp Rijkaard no ens conduia a un cercle celestial encara més pregon. Apocatàstasi (o restauració del tot com cal, i per sempre pus com caldria que fos, al món i a l’univers) on els catalans tornem a ésser, i ara ja definitivament, els més bells elets a l’Olimp.]




Quin mèrit?: —No pas que cregui que aquella abjecta falòrnia mai existís, vull dir, aquell ninot ximplet qui el botxinejaire capellanum en diu Jesús i Crist — i en tot cas qui hauria estat altre que un més entre un boldró (o més: entre una munió) de tocats del bolet si fa no fa…? No, home, no. Això del Jesús i el Crist dels capellans és un invent. Un invent lent. Encara l’inventen ara.



Ara, poséssim que mai existís, i poséssim àdhuc que mai fos si fa no fa allò que diuen que fou. Quin mèrit té de portar cap creu…? Milions i milions l’han portada i la porten, tant o més literalment que no ell.



El mèrit doncs és del qui porta la creu i sap que NO és fill de déu ni res, i doncs que no té cap premi per portar-la.



Cap mèrit per al farsant (per farsants compost — farsants qui, pagats pels privilegiats, ens el composen per la força de les armes). Cap mèrit per al farsant qui (posat que mai hagués existit) sabia que això de portar la creu no era altre que efímera farsa per a guanyar adeptes a la causa. La causa del déu dels jueus contra les causes dels déus de les altres tribus amb qui es trobaven i es troben en competència.




Què esperem?: —Aquest és el model polític. Catalònia és Israel. Hom requereix el mateix sistema d’intolerància total. D’antuvi hom adquireix, pels mitjans adients, la independència. En acabat hom recondueix els corruptors romanents fins enllà dels límits. Això vol dir una puntada al cul a cada botifler. I alhora els nostres científics ens forneixen amb tantes de bombes nuclears com calguin per assegurar la nostra defensa. No volem caure mai més esclaus ni espletats ni en perill imminent d’anorreament.




Pop diabòlic del centralisme anorreador: —“Paris is a city of centralisation — and centralisation and classification are closely allied. In the early times, when centralisation is becoming a fact, its forerunner is classification. All things which are similar or analogous become grouped together, and from the grouping of groups rises one whole or central point. We see radiating many long arms with innumerable tentaculae, and in the centre rises a gigantic head with a comprehensive brain and keen eyes to look on every side and ears sensitive to hear — and a voracious mouth to swallow… Other cities resemble all the birds and beasts and fishes whose appetites and digestions are normal. Paris alone is the analogical apotheosis of the octopus. Product of centralisation carried to an ad absurdum, it fairly represents the devil fish; and in no respects is the resemblance more curious than in the similarity of the digestive apparatus.” [Bram Stoker a Dracula (part llarga, 1914)]



“—Veiem innombrables tentacles com raigs que ixen d’un capot immens… amb una boca immensa que tot s’ho empassa…” Com deseixir-se’n i allunyar-se’n (o com matar la cuca) altre que amb la força…? Davant la bèstia ultragoluda cal sempre enfonsar sense romanços l’estaca al cor.




How fair are double standards?: —Why an inhabitant from Asspain has all his basic human rights guaranteed as soon as he enters Catalonia, but any inhabitant from Catalonia (as soon as he is ill-fated enough to set foot on Asspain) has most of his basic human rights denied…? Why the asspainer can be heard in his own language in front of any Catalonian court of justice, but no Catalonian can do the same in any asspainer court (of which sort of justice)? Why the asspainer can have his child learn in Catalonia his asspainer culture in his asspainer language, but no Catalonian can do as well in Asspain, barred by unjust law to have his Catalonian child learn the Catalonian culture in the Catalonian language? Why the Catalonian is verbally and bodily insulted (and often killed outright) as soon as he demands his basic human rights, and the asspainer has (by the same mendacious two-faced law) all the rights to insult verbally and bodily the same fair people from Catalonia who willy-nilly give him shelter…? This world (isn’t it?) is certainly some kind of unpalatable shit. Are there palatable shits…? I don’t know, we Catalonians don’t eat shit, at least not willingly. Let’s ask one of those corrupt dishonest blood-stained finagling asspainers who so much like to keep on serving it, shit hot and cold in all kind of fraudulent flavors.




Anàbasi sense moure’ns:



—S’enceten damunt l’herbei rosat

Els dos clotets sobtats per encabir-t’hi.

Mentre nosaltres cerquem a la farmaciola

Rituals de consol.



Quiet periple mut dels qui hem romasos

Escarsers; els qui sobreïxen (ens porucs),

Esponeres, bressats per l’oreig.

Arponers del tens son.



Abans no ens retiréssim

Li demanava: Tens son? — Are you sleepy?

(Then tense sleep.) (Després s’adorm en el neguit.)



Graponer d’engrunes, engorjat d’espurnes,

D’esporguies ixes esparver qui esquives

Esquenes i espones, ordalies, runes.



Sent lent el frec ferm i tendre alhora

D’un conyet boterudet a cada mà.

Enmig del llit més ample i tou

(L’estret l’hem jaquit plegat a la raconada),

Mos dits esdevenen resurrectes.



Els bleixos de les dues dones (tu i ella)

Afloren mon coll — tot és-hi suavitat

De tremolins dolcíssims.



Qui s’autoocceix deu consirar benèvolament

En naltres, i ens beneeix d’un cop d’esguard

Evanescent. Quan s’ha girat el vent de grop

M’he aixecat a tancar la finestra.



Remès al bell centre, hem apujada la flassada,

Car qui vol, a sobre, romandre al tremolor

Quan encara, ans la matinada, els esperits botzegosos

Ronden?



Ben junts, hem somiats que dormíem.

Amb badalls i tovors suràvem en matalàs

De bromes, i hem viatjats a l’Índia

Dels flascons virolats, on certs hindús

Ens entenem de dols, i de com dur’ls

De faisó, em fa l’efecte, digníssima.




Tots som lladres: —La vida es roba a l’existència. Els qui viuen més són els pirates. Cal robar la vida a l’abordatge, amb el coltell mossegat per les rabiüdes dents i els peus fotent guitzes endavant, les mans penjant com garfis de les gúmenes, drisses, burdes, calabrots, enfloncs a tesa desdujats — i als flixos qui hi niïn els morts en vida qui s’han cregudes les falòrnies que, en acabat que hom els hagi llençats caganera daltabaix, llur vida submarina serà de somni d’Atlàntida feraç i sumptuosa.



Amollàvem calima, i l’olleta a l’escandall (quan amb expectació l’hissàvem) només ens duia trists escalaborns d’àmfores molt esberlades i bocins ara molt cucats d’arbres qui adés feren carraix.