Setzè de definicions

Setzè de definicions





Que hom tregui pit (o a l’apocatàstasi pels psicopomps): —El d’empertostemps molt colt psicopomp Cruijff — avantdarrer Jasó dels catalans — anys ha ens duia, per anàbasis fervents, al tresor indeleble de la copa d’Europa, místic véllor d’or amb què els catalans sempre més serem coberts.



[Ah, quina altra apoteosi (o millor cata-apoteosi) no fóra doncs nostra si el psicopomp Rijkaard no ens conduia a un cercle celestial encara més pregon. Apocatàstasi (o restauració del tot com cal, i per sempre pus com caldria que fos, al món i a l’univers) on els catalans tornem a ésser, i ara ja definitivament, els més bells elets a l’Olimp.]




Quin mèrit?: —No pas que cregui que aquella abjecta falòrnia mai existís, vull dir, aquell ninot ximplet qui el botxinejaire capellanum en diu Jesús i Crist — i en tot cas qui hauria estat altre que un més entre un boldró (o més: entre una munió) de tocats del bolet si fa no fa…? No, home, no. Això del Jesús i el Crist dels capellans és un invent. Un invent lent. Encara l’inventen ara.



Ara, poséssim que mai existís, i poséssim àdhuc que mai fos si fa no fa allò que diuen que fou. Quin mèrit té de portar cap creu…? Milions i milions l’han portada i la porten, tant o més literalment que no ell.



El mèrit doncs és del qui porta la creu i sap que NO és fill de déu ni res, i doncs que no té cap premi per portar-la.



Cap mèrit per al farsant (per farsants compost — farsants qui, pagats pels privilegiats, ens el composen per la força de les armes). Cap mèrit per al farsant qui (posat que mai hagués existit) sabia que això de portar la creu no era altre que efímera farsa per a guanyar adeptes a la causa. La causa del déu dels jueus contra les causes dels déus de les altres tribus amb qui es trobaven i es troben en competència.




Què esperem?: —Aquest és el model polític. Catalònia és Israel. Hom requereix el mateix sistema d’intolerància total. D’antuvi hom adquireix, pels mitjans adients, la independència. En acabat hom recondueix els corruptors romanents fins enllà dels límits. Això vol dir una puntada al cul a cada botifler. I alhora els nostres científics ens forneixen amb tantes de bombes nuclears com calguin per assegurar la nostra defensa. No volem caure mai més esclaus ni espletats ni en perill imminent d’anorreament.




Pop diabòlic del centralisme anorreador: —“Paris is a city of centralisation — and centralisation and classification are closely allied. In the early times, when centralisation is becoming a fact, its forerunner is classification. All things which are similar or analogous become grouped together, and from the grouping of groups rises one whole or central point. We see radiating many long arms with innumerable tentaculae, and in the centre rises a gigantic head with a comprehensive brain and keen eyes to look on every side and ears sensitive to hear — and a voracious mouth to swallow… Other cities resemble all the birds and beasts and fishes whose appetites and digestions are normal. Paris alone is the analogical apotheosis of the octopus. Product of centralisation carried to an ad absurdum, it fairly represents the devil fish; and in no respects is the resemblance more curious than in the similarity of the digestive apparatus.” [Bram Stoker a Dracula (part llarga, 1914)]



“—Veiem innombrables tentacles com raigs que ixen d’un capot immens… amb una boca immensa que tot s’ho empassa…” Com deseixir-se’n i allunyar-se’n (o com matar la cuca) altre que amb la força…? Davant la bèstia ultragoluda cal sempre enfonsar sense romanços l’estaca al cor.




How fair are double standards?: —Why an inhabitant from Asspain has all his basic human rights guaranteed as soon as he enters Catalonia, but any inhabitant from Catalonia (as soon as he is ill-fated enough to set foot on Asspain) has most of his basic human rights denied…? Why the asspainer can be heard in his own language in front of any Catalonian court of justice, but no Catalonian can do the same in any asspainer court (of which sort of justice)? Why the asspainer can have his child learn in Catalonia his asspainer culture in his asspainer language, but no Catalonian can do as well in Asspain, barred by unjust law to have his Catalonian child learn the Catalonian culture in the Catalonian language? Why the Catalonian is verbally and bodily insulted (and often killed outright) as soon as he demands his basic human rights, and the asspainer has (by the same mendacious two-faced law) all the rights to insult verbally and bodily the same fair people from Catalonia who willy-nilly give him shelter…? This world (isn’t it?) is certainly some kind of unpalatable shit. Are there palatable shits…? I don’t know, we Catalonians don’t eat shit, at least not willingly. Let’s ask one of those corrupt dishonest blood-stained finagling asspainers who so much like to keep on serving it, shit hot and cold in all kind of fraudulent flavors.




Anàbasi sense moure’ns:



—S’enceten damunt l’herbei rosat

Els dos clotets sobtats per encabir-t’hi.

Mentre nosaltres cerquem a la farmaciola

Rituals de consol.



Quiet periple mut dels qui hem romasos

Escarsers; els qui sobreïxen (ens porucs),

Esponeres, bressats per l’oreig.

Arponers del tens son.



Abans no ens retiréssim

Li demanava: Tens son? — Are you sleepy?

(Then tense sleep.) (Després s’adorm en el neguit.)



Graponer d’engrunes, engorjat d’espurnes,

D’esporguies ixes esparver qui esquives

Esquenes i espones, ordalies, runes.



Sent lent el frec ferm i tendre alhora

D’un conyet boterudet a cada mà.

Enmig del llit més ample i tou

(L’estret l’hem jaquit plegat a la raconada),

Mos dits esdevenen resurrectes.



Els bleixos de les dues dones (tu i ella)

Afloren mon coll — tot és-hi suavitat

De tremolins dolcíssims.



Qui s’autoocceix deu consirar benèvolament

En naltres, i ens beneeix d’un cop d’esguard

Evanescent. Quan s’ha girat el vent de grop

M’he aixecat a tancar la finestra.



Remès al bell centre, hem apujada la flassada,

Car qui vol, a sobre, romandre al tremolor

Quan encara, ans la matinada, els esperits botzegosos

Ronden?



Ben junts, hem somiats que dormíem.

Amb badalls i tovors suràvem en matalàs

De bromes, i hem viatjats a l’Índia

Dels flascons virolats, on certs hindús

Ens entenem de dols, i de com dur’ls

De faisó, em fa l’efecte, digníssima.




Tots som lladres: —La vida es roba a l’existència. Els qui viuen més són els pirates. Cal robar la vida a l’abordatge, amb el coltell mossegat per les rabiüdes dents i els peus fotent guitzes endavant, les mans penjant com garfis de les gúmenes, drisses, burdes, calabrots, enfloncs a tesa desdujats — i als flixos qui hi niïn els morts en vida qui s’han cregudes les falòrnies que, en acabat que hom els hagi llençats caganera daltabaix, llur vida submarina serà de somni d’Atlàntida feraç i sumptuosa.



Amollàvem calima, i l’olleta a l’escandall (quan amb expectació l’hissàvem) només ens duia trists escalaborns d’àmfores molt esberlades i bocins ara molt cucats d’arbres qui adés feren carraix.