Faulona 43

43. (Faula de les múltiples ironies.)



S’escau que aquell vespre n’Aristarc veiés aparèixer el reverend ancià ‘Sir Toby Gnawflaw’ al seu aparell de televisió del racó de la seua cambra.

I doncs, en veure-hi el seu antic conegut, es ficà a pensar que, ara que, per llur avençada edat, tant ell com en Toby eren a la vera llinda de l’anorreament, carall, tu, calia reconèixer que amb les dècades les coses prou s’havien capgirades radicalment. Com qui diu, s’havien irònicament intercanviades.

Es demanà llavors que...

—Quina parelleta més estranyota, quin acoblament més defectuós ni ple de nyaps i inconsistències. Car què hi feies, pobre gamarús, perdut pel món, allà dalt, durant tot un període, fent-te tan estretament amb algú com en Toby?

És clar que d’estudiant les barreges entre temporalment desarrelats potser són més comprensibles. Les diferències socials, per causa de la proximitat, sobretot si aneu a les mateixes classes, es mig esborren.

Així i tot, la distància entre personalitats i capteniments, i no cal dir el físic mateix de cascú... En Toby, un sibarita i un refinat, tan tocat i posat; elegant, ros, esvelt; un dandi asexuat, amb tots els atributs exteriors del ricàs presumptuós. Molt ‘peter-o’toolesc’, tant en l’aspecte diguem-ne corporal, com en la seua faisó de discórrer, amb enginy, i pausadament, i sempre tan enraonadament. També, segons ell mateix, fill d’un ambaixador ‘tory’ amb cabals a manta.

I tu, comparat, per comptes, què? Del jorn a la nit. Tu truà i cric, i malgirbat i pobret, i bru (pitjor: llor), un poeta vergonyós, arrupit, escarransit, que s’arronsa a les parets, un poeta ni sisvol maleït — pitjor: ridiculitzat, incomprès, extraviat en estranya contrada.

Fent memòria, te’n recordes que...

Ens vam conèixer al bar del ‘students union’. Ja ens havíem vists abans a la classe sobre cinematografia al politècnic — els dos hi assistíem. La professora ens alliçonava sobre ‘il nuovo txínema’ i ‘la nuvel·le vague’, com en deia ella. Jo havia llegit a Barcelona un llibre d’un tal Romà Gubern, i me n’adonava que sovint sabia molt més que no sabia la mestra, sobretot quan parlava dels francesos. Tret que no gosava interrompre-la — no, mai, on vas a parar? Un estranger malxerrat.

Qui hi gosava? No pas eu, poeta apàtrida, com dic, en estrany lloc i contrada (desert d’amics, i de credencials, i de cap cap de brot qui li guiés la via), a part, és clar, que, com dic, vergonyós de mena.

En canvi, quan més tard enraonàvem amb en Toby i li n’assabentava, de certs errors de la senyora, no pas que ell fos gens reticent, difident, pudibund, a (ep, molt finament, això també) indicar-li-ho, i ella se n’adonava que quin estudiant més viu no era el fill del ministre, vull dir, de l’ambaixador!

Ocupava en Toby un apartament sencer. La primera vegada que m’hi convidà fou, amb aquell perfeccionat estil seu, d’anglès ‘superior’, per a fer-hi plegats un ‘cocoa’. Un ‘cocoa’ que llavors assaboríem delicadament, sense dir re. Això sí, en acabat trencàvem adesiara el tranquil silenci, i cert que aleshores enraonàvem una miqueta de cinema.

Pel que fa al ‘cocoa’, afegiràs que, davant teu, se’l preparava elleix, amb miraments que es volien impressionants, bo i posant-hi tanta de ‘morònica’ atenció com es que veu que fan en la extremadament dadapelcul ‘cerimònia del te’ japonesa. I poc que, com dic, era permès de dir ni piu mentre el bevíeu, car, com tothom sap d’ençà dels temps dels argonautes, ‘there’s many a slip twixt the cup and the lip’.

El món sencer pot desaparèixer instantàniament, i àdhuc la immanència mateixa es troba molt perillosament compromesa, si l’erres mica, i en perds la subjectivitat — altrament dit, la visió del que per a tu ‘és’. I ambtant doncs no hauràs pogut ni beure’t tot el ‘cocoa’. Exactament això.

Tu, acostumat a un règim gairebé exclusiu de ‘porridge’ i llet — amb, els escassos dies de festa grossa, l’afegitó d’un ou ferrat, o un areng, o un parell de ‘flapjacks’, o àdhuc la possibilitat de rostar quatre minúscules ‘spare ribs’ — com t’aferraves a suplementar-ho, els escadusseríssims dies de convit d’en Toby al seu ‘cocoa’, com dic, amb els ‘cookies’ i els bombons de licor parats al costat de la tassa de xocolata calda!

I llavors l’anècdota. Em va convidar així mateix al ‘playhouse’ del fons parc, un cinema on anàvem sobretot els estudiants, dedicat exclusivament als (si fa no fa) clàssics.

S’esqueia que hi feien el (llavors considerat clàssic, doncs) “Peeping Tom”, amb un altre exquisit de protagonista — en Carl Böhm.

Potser per això m’hi convidava, en Toby, perquè volia assaborir la presència virtual d’un altre exquisit com ell, i no havia aquell vespre trobat ningú altre perquè l’hi acompanyés.

Ara, l’exquisit a la pantalla no hi fotia pas de debò el paper de ‘peeping tom’, és a dir, d’espieta sexual, d’escopòfil, sinó el d’un infecte, fastigós, totalment insensible, sanguinari, sàdic. Metre tu què? La por que et fa la sang i tot! Sàdic, no — ni als més bruts somieigs.

Era irònic, dic, que — qui sap si potser l’únic de debò mesquí espieta (‘peeping tom’, doncs) — això sí, no gens sàdic — a tota la sala de cinema — fos jo.

De ben petitets, els escopòfils hem l’horrorosa sospita que hom ens amaga quelcom de cabdal, que el món és tot teatre del dolent, i que darrere la xarona façana, amb l’atrotinat escenari dels carrinclons titelles, prou hi deu haver alguna veritat o altra, i per això espiem. Espiem per a descobrir què cony ens amaguen. I, quan al capdavall descobrim que no, que no ens amagaven re, que façana i titelles és tot allò que hi ha, caiem en irredimible depressió, i jamai no som bons per a re més.

I quina ironia que la directora del local fos aquells dies la meua més assídua diguem-ne innocent ‘víctima’! La directora, una esplèndida dona de cap als 35 anys, perfecta de formes en aquella edat ideal, femella total, amb la figura d’una venus antiga, sumptuosa, o, altrament dit, clàssica.

Em duia molt dolçament a l’esperit l’avinentesa quan, de petit — vuit, nou anys — primera delícia de la vida, a delicats cops de llengua, llepava la blonda de les calcetes que s’havia tretes la rossa colrada beutat qui jo espiava, trempant i pelant-me-la, a l’altre costat de les fustes amb foradets de la cabineta de la platja, d’on ara feia ben poc ella eixia, gloriosa, per a anar-se’n a banyar. Havia pixada damunt la sorra, tancada a la cabineta, i son cony era un capet de peixet rosa, de qui la boqueta, amb llavis de vagina, volia beure de continu aigua clara o, potser clara xocolata, per a filtrar-la segurament per les peludes ganyes.

Força tard a la nit, sovint i tot, la rossa directora se la pelava darrere ca seua, a la sala que sortia al jardí. Un jardí al qual entraves per una porteta en una tanca davant unes escaletes. I al vidre mig fosc t’hi atansaves parant molt de compte (per sort no tenien gos) i la teua bona sort volia que de vegades la veiessis en la penombra jaguda a terra, damunt la catifa, davant la tv, en la llum somorta de l’aparell, bo i pelant-se-la, com dic, amb la mà dreta burxant cony endins, a tall de godomassí, i amb l’altra mà, molt enèrgica, sacsant-hi fort, damunt el clítoris.

Son pare (o l’home?) era al llit, a dalt, potser malalt, car el senties estossegar, rogallós, de tant en tant.

He dit força tard dins la nit, però una molt memorable vegada no pas tant, car els pubs encar no havien tancat.

Aquell cop no fou al darrere. Et vas aventurar davant, al carrer il·luminat, amb, al fons de l’atzucac, el pub que es deia “Al Signe del Cigne”. I parant encar més de compte, és clar, t’atansares, immensament caut, com dic, a la finestra (una finestra que per a tu tot sol prou hauria pogut portar el signe de “la Figa”), quan no hi havia ningú a cap cap del carrer, és a dir, ni eixint del Cigne ni tombant la cantonada. Llavors, trepitjant el jardí, molt més estret que no pas el de darrere, la veies, molt més clarament, davant teu, a menys d’un metre! Aparició espectacular!

Amb el pub tan a prop, encar obert, com dic, que ningú no sospités que darrere el vidre, no gaire lluny de la carretera, hi havia aquell meravella! Poble d’embriacs, cap dels mascles no pensant pas mai d’espiar-hi! Qui s’hi avenia? Els embriacs prou ocupats segurament amb llurs neguits i llurs fetges fets una nosa, una mala cosa. I de més a més, què? Potser era de debò veritat que els ‘perverts’ no érem gaires. També cal dir que l’obreram ‘british’ és molt obedient. Amb una bòfia força brutal i molt hipòcrita qui els vigila de ferm.

De tota manera, cal convenir que l’ofici d’escopòfil cert que és més aviat heroic. Et pot caure un tret o una garrotada quan menys t’ho penses. Hi ha pertot arreu molta de casa de corrent o antic histèric militar amb l’escopeta penjada.

De totes les nits amb sort, aquella segurament fou la més sortosa. Davant teu, a tocar del nas, la deessa directora es veu que recentment havia plegada de pelar-se-la, i ara jeia, en repòs, satisfeta, adormida, totalment eixarrancada, sota el llum de peu encès, amb el cony ros tot xop i exposat, i tu com te la pelaves llavors, amb quina afecció, amb quina celeritat, amb quina efusió! Els batecs de teu cor t’eixordaven, sobretot a l’instant de descarregar davant seu mateix, damunt el jardinet... Una gran lleterada — ton anònim homenatge — súmmament agraït. Mercès, deessa.

Ep, una altra ironia. La cavallot, vull dir, la dura noia qui dormia a la cambreta prop la meua, al pis de dalt (érem sis a la petita casa; cascú, nois i noies estudiants, la seua cambreta), què es devia pensar, si em sentia gairebé cada nit arribar, després d’haver espiat per les finestres, tan tardot?

Em feia una mica de por, la cavallot — es veia d’una hora lluny que era una castratriu, una castratriu com un castell. Tret que érem als anys on (com es va saber per tothom no gaire més tard) el camioner Sutcliffe, el ‘Yorkshire ripper’, fotia nocturnament les seues maleses de boig malparit...

Potser es temia doncs la cavallot que no fos jo el criminal... Mentre que, és clar, era ella la qui, de tant en tant, rebia la visita d’un (altre, uf!) camioner, amb el qual els senties sorollosament cardar a través la minsa paret.

Doncs això. De camioner a camioner, i d’assassí a assassí. La doble ironia, vós!

No pas que tu sentissis cap enveja envers el camioner qui se la cardava. Se la cardava d’ençà que ell li va permetre de pujar al seu camió una nit on ella feia auto-stop. Que com ho sé, tot això? Perquè, curioset de mena com som els maleïts escopòfils, prou havia gosat entrar, un matí que la sabia a la universitat, d’estranquis a la seua cambreta i, entre d’altres, n’havia llegida l’anècdota al seu diari — un dietari que amagava dalt de tot de l’armari. Doncs bé, tant se val, com deia, no em feia pas cap enveja el camioner (no pas assassí — o si més no no pas l’assassí de moment famós als diaris locals i a la ràdio i tv) qui se la cardava.

Personalment no em fotria gens de gràcia de cardar amb ningú. M’estim molt més guipar-ho — guipar d’esquitllentes, com carden, sense que els cardaires ho sàpiguen ni s’ho ensumin. Molt més interessant. I molt menys perillós.

Car com els naturalistes prou els veus tan interessats en les peripècies de les bèsties a les jungles, els deserts i les sabanes, i igualment interessats en aus i insectes disseminats pels aires, els escopòfils ens trobem interessats en els diversos sui-gèneris costums, i d’altres estrambòtiques peculiaritats, d’un altre animal, l’animal humà — i sobretot de totes les animalades que fa, essent com és el més animal dels animals — i àdhuc alhora, com dic, un dels més generalment indefensos (car mancat de facultats sensorials) i fàcils d’observar.

Em dic, humil escopòfil, quiet no ningú, fidel observador, em dic, dic, jaqueix... Jaqueix enrere tota pretensió, tota vanitat, tota carrinclona ambició, i esdevé anònim — no pas mort i pudint rere els oblits instantanis de les aparences, ans viu i despert rere els ulls d’un innocu inodor silent imperceptible inexistent absent espectre.

A tot estrebar, una insegura, fantasmagòrica, presència. Això et cal, i re més, si et vols mínimament benaurat en aquest infern grotesc on gairebé tothom, com bé saps, no hi fot sinó el trist ninot.

Això. Vulgues-te pec opac. Pec opac ans que no savi resplendent. Al capdavall, ambdós, què jaquim enrere? Què jaquim enrere, sinó la mateixa absolutament inútil femta?

Tranquil·litat. Assumeix-te, doncs, i anar fent.

I ara una altra anècdota coetània, amb més ironies, les quals, mig adossades, hi pengen com cascàrries.

Al parc, un assolellat diumenge, tractant d’espiar-hi parelles, o femelles qui prenen el Sol, i també potser els ve pixera i es treuen les calces del biquini per a pixar entre els matolls...

Doncs bé. Fatalitat d’una trobada colossal. Els dos escopòfils qui es fan la competència. Tret que si ell, el dolent, és un pobre desgraciat, un ‘puff’, un ‘bugger’, qui va darrere els minyonets de sis set vuit anyets, per als quals tu, el bo, el xic, cap interès, car res a descobrir-hi — també has estat minyonet — i tu doncs només hi ets per a les dones i les parelles. Car fóssim clars: Si hi ha misteri, el misteri és solament femení.

Tant se val, som-hi. Perversos enemics doncs qui (ironia) ens diem del mateix partit. Ell, molt maligne, em vol evidentment fora del seu terreny d’espieta, i qui sap si també, al seu cervell podrit, d’estuprador de noiets i tot.

M’increpa: «—Fuckin wop! I’m from the ‘National Front’ and I want you out!» Dic: «—National Front? So am I!»

Roman incrèdul, destarotat, sense saber què respondre. Car allò que no li dic pas és que si el seu front és ‘british’, el meu és català i — com tot allò que és català — subversiu i prohibit. I que — ací rau tota la no gens lleugera diferència — si el seu és un front feixista, el meu és antifeixista!

I ara ve el bon tros. Els dos fronts són anti-invasor. Tret que per a ell (oh ironia) l’invasor, el ‘wop’, l’indi, el ‘paki’, soc jo!

Per als ocupats catalans, l’invasor és el feixista. Per als pseudo-ocupants ‘british’, ho és l’antic envaït.

Tanta d’absurda banal ironia, doncs. M’havia de fotre a riure. Espeteguí amb una rialla, i el pervertit fanàtic es creia que, sobre, l’insultava, i s’ennegria d’ira i em volia matar.

Ep, vaig trencar una ampolla i em vaig defensar. Era una ampolla de sidra buida, de les que llencen els innombrables embriacs qui empastifen els parcs.

Al capdavall, tot foren bruts mots i rudes blasmes. Renegant, foté el camp per un cantó; sentint-me repulsivament sollat, fotí el camp per l’altre. La guerra dels terribles fronts encontrats s’esfigassà abans la sang no arribés al ‘brook’ del fons del parc, amb els distrets ‘sticklebacks’ i els ‘kingfishes’, qui sovint, a manca de millor teca, també muses observant-los.

I avui, la cirereta. La ironia final!

En Toby, ca? L’has vist a la televisió.

Continua amb el seu soliloqui episòdic n’Aristarc:

—Ara que, ausades, som a les darreres engrunes de vida que ens ha estat permès de consumir, tanmateix, esguardeu-vos-me’l, voleu? Xacres rai, ell. Pobre bugre! Tèrbol, arrugadot, vinclat, geperut. A les últimes.

Esdevingut moderadament famós. Havent servit (en realitat, com tots els altres hipòcrites, servint-se’n) en diferents cabinets ‘tories’, en Toby.

Durant uns anys nomenat ‘ministre per a l’harmonia de les religions’ i tot. Qui és doncs de debò el pervers, l’aberrant?

Convertit al cretinisme, és pot ésser més desgraciat?

Les seues darreres manifestacions, mentre fou al cap de l’idiota ministeri, el mostraven espantosament degenerat, escaguissat — cretinitzat, doncs — adoptant públicament les grotesques creences de les supersticions més repugnants ni betzols, les apellades estúpidament ‘religions’ — estúpides ideologies basades exclusivament en al·lucinades bajanades.

El sentires dient que totes les ‘religions’ són ‘respectables’. Respectables!

Tret que és clar. Tot crèdul cretinisme és molt útil per als governants; acolloneixen amb bestieses les púrries ‘creients’. Si la xurma, la bretolalla — moros, mormons, cientòlegs, satanistes, etc., etc. — es creuen aquelles horribles ximpleries — tot l’horror de tanta de merda metafísica — prou són capaços de creure’s també l’enganyifa sencera, amb què els empapussa el govern qui els espleta i abusa, qui els engargulla i pràcticament escanya amb l’embut de la vil abominació que són tots els predicadors, i els venuts maleïts mitjans oficials i paraoficials.

Al capdavall, doncs, res. Així s’acaba tot. Guanyant, de tots els pervertits, el bo.

Car ara l’elegant, l’esvelt, el magnífic, ets tu, Aristarc, musculat, tendinós, totalment glabre, una mica varicós, altiu, atlètic, de posat ardit, amb el port i la prestància d’un ballarí d’una certa encantadora edat.

De fet, un parell o tres de vegades, provincianes vingudes a la capital, d’ençà d’Austràlia, o de Noruega, et ‘reconeixen’ pel carrer, et reconeixen com a gran coreògraf, del qual se’ls escapa el nom.

Els dius, que hò, Arcadi, Arcadi Ferdellança, ex-primer ballarí de l’Òpera Çoviètica de Kabul.

I diuen, carallots, que ah sí, i tant! I et demanen humilment recomanacions per al conservatori, i prou les fas contentes i agraïdes amb un paperet que no els servirà tampoc de re.

Tot plegat, no ets pas tu, doncs, per molt que ho hagués sempre semblat part de fora, el de debò fracassat, abjecte, desfet, desconfit, i fet una completa merda. No. Oi?

No.



(><><)