Faula [divuit]

XVIII

(Faula de l’ogre perpetu i de l’abans mai desminyonada.)

Regirant entre les eines, l’ogre hi trobà la forca de la fortuna; llavors l’enforcà doblement, un esmolat pollegó cony amunt i l’altre esmolat pollegó cul amunt; la verge així enforcada per l’angèlic monstre llençà hosannes d’orgiàstic plaer. —«Quin cony de sort que tinc,» crec que digué, no pas orgàstica, només fonamentalment feliç que l’ogre la triés, car el lletgíssim fenomen, l’aristocràtic espècimen de malparidot animal aquell, hauria pogut agafar del seu calaix d’eines qui sap quina altra eina que de fortuna de la bona no en portés gens; i en aquest cas ara a la noieta tot li sortiria, no pas com li surt tan collonudament, ans a la biorxa, i quin conte més trist no fora llavors el seu.

Un conte el seu llavors on la protagonista, massa putejada, es suïcida, i diu, fonent-se, —«Quina merda, tu, de món ni d’historiadors que m’ha tocat.» Car s’ensuma apropiadament que existeix, on sigui, lla dalt o lla baix o lla pertot al voltant, de l’univers, un continu diàleg entre globus planetaris; conversa acadèmica de recòndites disciplines, on si llunes i satèl·lits ja no hi pesquen re, esmem-nos-en un sol individu entre el formigueig del planetoide que diem (què cony hi entén).

Un sol individu i no re tot és u. Siguem clars. Així que no es planyerà ella pas.

Petonejà doncs l’ogre i soparen junts, i tan amics. Ella agraïda, com dic, per la gran sort de la doble violació, car, segons consira, amb raó, —«Prou m’hauria pogut perforar amb la forca de l’infortuni, no fotéssim,» i ell (agraït així mateix) per haver-se estalviat la feinada d’haver-se-la de menjar, crua i tot, per comptes de l’àpat sumptuós que l’ex-verge, traçuda i obsequiosa, no li cuinava. És una noieta bona per a tot. No pas en el sentit simbòlic, en el sentit pràctic. Per exemple, ara mateix, on l’hivern s’atansa, li teixeix un jersei ben tofut i tot.

—Amb aquesta minyona jo progrès, es diu l’ogre, i el meu progrés durà el progrés de la humanitat, car és bo que el violador i la violada s’entenguin com bons humans, entitats rigorosament marginades en aquest univers de mesures de capir incapaces per a entiments com els nostres, tan penosament limitats.

El grotesc ens, adés eixit de les nocives perspiracions de les clavegueres, fins llavors reu irredimible dels pitjors flagells que les patums histèriques del cel no trameten (amb colls erts d’estúpids jutges del dinou, els qui anaven, i potser encar van en certs indrets canfelipútrids, i doncs feixistes i xarnecs, amb un coll de camisa que amb l’empesa els garrota a perpetuïtat) als hesitants querubins qui vivim, orfes, abandonats en aquest conflictiu planetoide votat a l’extinció, i on només hi sura, es veu, la bretolada i l’excrement, i on, damunt, només el més extravagant vudú no sembla funcionar-hi mica, oblidant-se ara, l’ens grotesc eixit dels deleteris albellons, i amb teatral enginy usant de les més fines metàfores, de tots els hipocondríacs greuges (rodaments, rebomboris, tombarelles, borborigmes) que dilemàtics el metien en dificultats i indignacions sens fi, llença a les estratègiques escombraries els celebrats halters amb les quals músculs no conreava incessant, i s’ofereix, nu i inerme, a les harmonies d’en Cupidó, l’alat menairó del buirac bruixat i els viratons vibràtils.

Ella i ell, de jocs, al parc, nus, s’hi veu, havent-se-la enduta, adoptada molt coralment. I fa, —Noia, ja hi som; som-hi, no fa? Havent inspirat a plenes freixures l’aire puríssim on cap mortal no hi emmerdissa, oi que creus tu també que per això prou calia haver agafat el coet i fotut el camp ben lluny, per a trobar-hi cap bon racó a l’immens univers dels collons on la petja del corrupte no s’hi havia mai mesa?

I ella, esportiva i a l’hamaca, gens atabuixada, passat aquell trasllat electrificat entre infinitesimals àlibis, per òrbites d’estranys arpegis, ara enlluernadores, ara tèrboles, què vols que digui, copernicana, sinó que, —Cert que la cambra d’abans pudia a resclum i pitjor, a ogre dels qui carn no gens fresca desen al rebost per a un dia trist on donzella ni donzell no hauran poguda ni pogut robar entre fronteres, i llavors duta o dut al talec, per valls i monts, fins haver-lo o haver-la descarregada o descarregat, viu o viva, sense aitampoc gaire pèrdua de saba, al seu llordíssim matalassot.

Ah, felicitat de família meravellosament avinguda! I els fantotxes ètics i morals de merda (ha-hà) què hi dirien?

Quin altre jutge fastigós, acostumat al veredicte inic, ho resolia? Conte de por. Tot hi és horror. L’horror de l’adoptat qui, carallot, tradicionalment s’hauria de pensar, molt il·lusament, que, a part que com dic és un pobre capdecony, ha d’ésser per força (ell! la gran cosa!) fill d’algú tan merdosament superior, car es veu que troba els heroics pares (l’heroic ogre qui el pujava) qui el pujaven ésser de nèxia esclava, quan és clar que és cert el contrari, el seu cabal genètic (i el de son pare i sa mare “naturals”, qui l’únic que foten és boixar a les cegues i aportar la vulgaritat pedestre i animal de semen i ou) essent molt inferior al llur — el dels pares (en aquest cas, pare-ogre) adoptius, qui, com sempre tothom qui es fot un intrús a casa, la cagaven tanmateix fort, car no sols foten el cuguç, i això rai, sinó que (i aquesta és llur horror) qui sap com els surt llavors de boig, o de maligne i dolent i destructor, o de malalt i infecciós, el monstruosament estúpid nou-vingut.

Car quin perill astorador (miratge recurrent!) sotmetre’s mai al vernís domèstic del domini femení! Onades de barroeres faltes tècniques monòtones t’enxampen, ogre venut a les pudendes parts molt enfellonides, iracundes, si mai assages, cuscament, d’empènyer-les a contradicció. Dol execrable se’n segueix. I estrenyiment del jou prevalent. Capitula i complau-te morós a l’amputació i a l’esborrament... A la, d’ençà d’ara, més i més introbable identitat teua, estavellada entre els aglans sebollits per eixelebrats esquirols sense memòria ni desllorigador ni sentit del lloc on mai no rauen, ogre cadavèric, xaruc com en Titó, qui, encepegant pertot, i foragitat a cops de garguirot, com bernat pudent o moscard caganer qui per descuit de sollaments te n’esguita, qui te’n canta, sinó jo (m’escruix pensar-hi, just com soc i doncs sincer), llavors la lletgíssima elegia que efímerament (com per a tothom) et pertoca?

S’ha acabat menjar verges crues! Les femelles som ara ídoles. Cèsar abdicat, traït, acoltellat (amb ganivet casolà, de cuina). En pocs mesos, de cèsar per la gràcia, a cèsar graciós, a cèsar desgraciat.

Quin viratge cap a les cerúlies glaceres de la frigiditat! No et durava gaire, l’abortiu període de la recalcitrança. Petrificat davant aquelles absurditats, de tantes de laberíntiques febleses reu, demanaries debades treva. Tot d’una se t’aigualeixen sense remei les guitzes, que al capdavall, invariablement mal adreçades, sempre es torçaven vers tes pròpies natges, subtils al·lels de llufes que només ensumaràs tu, amb obstinació d’aviciat ploramiques qui, sotjat per l’ull diví, s’empal·lideix com melangiosa butllofa que perd gruix i medul·la, entre pànics i espasmes, de massa embarumar-se abans, lasciu, irreflexiu, al magma perniciós que sempre regalima dels bruts botris de la intrusa, borda fillastra de qui l’inherent enteniment, eruditament estableix on i què toca el cacofònic arquet del porós violí esdevingut xorc, poruc i escarit. Galdós conegut insidiós àvol paisatge per a un conte de por fet i fet ben ordinari, llas!

(>>>)