The Cataloony-bin and its Cataloonies as seen by Carallot d'Antares, voyager. Somebody truthful enough had to investigate that despicable, despised, and warmongering and barbarian nation called the Cataloony-bin - and somebody had to report on the concomitant noisome terrors suffered by their martyred neighbors, the rightfully hallowed Shitholers particularly.

dilluns

aclucallades (40)












Les quaranta aclucallades









Infants: –“Infant” – dieu a cascun dels infants qui us han nascuts – “infant, has nascut per a esdevindre emperador de la Xina. Per dissort (el món és muntat així) tothom et vol mort; el vent mateix és sempre per a tu un vent de bales assassines.” Ara, cap dia, aquest altre infant també es perdrà en cap altre joc d’infants, pujarà dalt la capterrera o dalt cap capçaner, o dalt cap bastida, rient, jugant, oblidós, i una bala li travessarà el crani. Flor de sang damunt el capet rialler del cadavre. “No vull que pugis mai enllà d’enlloc” – digueu-los, a cascun, debades – “infant, seràs dalt la bastida, posaràs el peu a cap cap sord allí jaquit per cap traïdor, i, au, pobrissó, cap avall, cap avall som, a esclafar-te’ns en escruix al paviment. Així ho muntaven. Així s’esdevé ineluctablement cada cop, cada cop.”






~o~o~






Per què servim, per què la vida, per què tot?: –El déu d’abans, abans de morir, va pondre un ou. Aquest ou era l’univers. Aquest ou es desclourà tot plegat, eons avall, amb la naixença d’un nou déu. Pondrà aquest altre déu, abans d’espitxar-la, si així li rota o ho veu prou avinent, un altre univers.



Em direu: “Collons, Manel, i qui va pondre el primer déu?” Hi he pensat. I què us responc? Doncs us responc que: “Això no ho sé; la idea mateixa trob que no té ni cap ni peus; que és (com se’n diu?) absurda. La idea que mai hi hagi pogut haver un primer ou o un primer gallinaci déu qui, abans de penjar les barres al trebol, pongués cap ou. Ara, allò que ja no em sembla absurd és que per a això últimament no servíssim tots plegats (tots plegats: pedres, ormeigs, meteors, bèsties), i no serveixi la vida, i no serveixi, en un mot, el tot – per a pondre el proper déu.”



Què s’hauria de dir aquest altre pobre nou déu llavors? Es deuria dir: “Idò, què hi pint ací? Per què serveixc?” Tard o d’hora, en fer-se vell, en veure’s a les portes de la mort, potser es diria: “I si ponguéssim ara un ou?






~o~o~






Qui propicia, perd (perd peu, perd la serva, perd el lleixiu, perd l’amor propi): –Cada cop que sents un d’aquells immensament repel·lents fanocs missaires de qualsevol religió dient que el “seu” déu és tan “bo”, et vénen ganes de fotre-li un batzac que l’arruqui una miqueta més que ja no és, perquè el puguis lligar a una cadira, i, llavors quan es desvetlli, què fer-li? Això: li arrenques un ull, i un altre, i les orelles i la llengua, i el comences d’escorxar a lentes tiretes primes, perquè gemegui fins que no sigui a frec de perdre ja no dic el coneixement (perquè era evident que d’això no en tenia gens d’inici), ans no perdi, doncs, la capacitat d’oir el que li dic:



–Què gemegues, dissortat? Només sóc tan “bo” com el teu “déu” dius que és amb les “seues” criatures!



Hom es refrena tanmateix; hom prou veu que són uns mesquins i uns pusil·lànimes, que creuen en bestieses d’aqueixes, i que, com el grecs més pecs, perquè tenen por de dir el nom dels déus cruels, malignes i ignorants, com ara aquelles tres merdegades: les “erinyes” (les maleïdes enfellonides), qui, perquè no s’“ofenguessin”, hom les anomenava les “eumènides” (les gràcils bondadoses), així fan ells amb llurs déus tan repugnants: en diuen de “bons” perquè saben en realitat que de “bons” un colló de mico, al contrari, assassins dels més mitgesmerdes ans brutals. Tret que és clar no volen que se’ls alçurin i els comencin a putejar encar més, i els propicien inútilment amb pregàries i raspalleigs, i esgarrifoses adulacions (quan el que caldria és armar-se de mala esquírria i atacar-los d’urta a urta, com amb qualsevol altre mitjamerda més o menys gallinaci, alat o eixalat, enjòlit o terraqüi).






~o~o~






Qui és “el darrer Català”?: –És el Català qui, per modèstia, davant el “miracle” d’ésser Català (del poble al món més fidel a les arrels, i doncs el més esponerós en models d’humanitat), és considera “menys”, troba que no és prou digne de comptar-s’hi – i tanmateix s’hi compta, jatsia que molt humilment.



Cada Català (de Perpinyà a Alacant) és (o a tots ops hauria d’ésser) “el darrer Català”.



Astruc, es veu [si més no caldria que ho fes, que s’hi veiés] nou representant d’un poble exemplar. Sanament esbalaït davant la mil·lenària resistència dels “seus”.



Cada “darrer Català” esdevé – per via de munificent admiració devers milions dels seus co-resistents (sovint enlluernadorament il·luminadors) – el “primer Català”. Cada “darrer Català” serà, un dia o altre, “primer Català”.



Us n’adoneu? Feu-hi un cop d’ull: infinites vistes per solells i bacs d’exalçants fenòmens? Tots els savis i estrenus capitans en sengles immensos reguitzells; cascú (estranyament eufòric) amb la mà al gep imponent del gegantí, sòlid, espècimen qui té davant. (I vós darrere, el “darrer Català” per ara.)



Els “darrers Catalans”, la nostra mà no afluixa. Ferms en la nostra condició de “darrers”, fem força contra els enemics qui ens voldrien esborrar els reguitzells savis i ardits. Diguéssim: “No permetrem, no, no permetrem que invasors sense llums (obscurantistes adoradors de mort) ens els arraconin, ens els empenyin, malignament, als marges, per a llavors estripar-los per tal que ja no siguin ni al full!







~o~o~







La guerra: –Concepte simiesc; cal fer veure arreu que com a concepte es tracta d’un concepte erroni, equivocat, parit pel bocí de cervell que ens llegaven els llangardaixos i que en els mitgesmerdes de l’uniforme és l’únic bocí de cervell que de debò els carbura; que és doncs un concepte descartable, desdenyable – com el concepte que la terra és plana, que el sol és el centre de l’univers, l’església sap re del que fa veure que s’empesca, els humans tenen un esperit etern que manca precisament al corc qui els corca, etc.







~o~o~







Paciència: –Té un límit. Quan l’atenys, veus amb ull balb els gamarussos sense redempció i plegues de fer-los cap cas. Ni prens la pena de mai més adreçar-los paraula.



Plegues de tindre re a veure amb els qui encar creuen que un fantasma cèlic revelava, en mots massa ximplets de carallot de poble, els misteris del que és i no és. [Un fantasma cèlic, o potser millor celíac; expert en escatologia, indeed!]



Si t’hi veus obligat per les convencions socials, au, el “bon dia” i prou als massa rucs qui encar creuen que enverinar l’aire no repercuteix en el clima ni en la salut. I als “especials” i als “triats per llur déu”. Als qui es veuen al paradís i tothom altri a l’infern. Als qui no “creuen” en el que veuen, en l’evolució, en l’univers tal com és...



Un cop de cap i ni mot als boigs qui dirien que un fetus o un afoll són “sagrats” i que la fembra prenyada ha de patir aquell paràsit letal tot i que ells segurament es farien llevar una simple llúpia a la punta del nas.



Belleu un bellugueig inquiet que sembli quelcom com ara mig somriure mal dibuixat als uniformats, als saigs envejosos qui a la mínima et torturarien.



Una capcinada distreta o ni això als mesquins esclaus de vocació qui es voldrien encar acastellanats.



Cal fer molt el distret, efectivament, en aquest món on els gossos se la campen com se la campen els armats, aquests qui són plens de veritats que només són falòrnies aitan grolleres que més val deixar-ho estar. Les ronyes del cervell no es poden mai rentar.



El temps que ens roman no el farem malbé amb discussions amb purrialla inútil sense prou llums al terrat. Tot el que pensen i diuen té la mateixa vàlua d’un pet pudent. Fuig-ne.






~o~o~







Saps què?:






el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet

entre fullaraques i branquillons



agafaré la meua lupa i tornaré demà

o potser demà en vuit

al mateix clapat indret



veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven

quin treball són a mig fer-hi



oh ara hi veig

llimacs formigues cargols escarbatets

s’enduen d’una en una les lletres del llibre mig rostat

en seguiré els reguitzells

els ordres d’arrencada

les posicions dels coautors

i confegiré mots nous

m’apuntaré cada lletra com s’escaigui que ara corr



i hauré fet un llibre nou



i sempre és el llibre resultant

molt més interessant que no el llibre cru



és clar amb tants de bons partícips

esmerçant esforços en la tasca de tots!






~o~o~







Saps què?:






baronívoles carícies de cavall

sospites evitades amb un somriure col·locat en lloc adient

paisatges urbans nous – triangulacions d’edificis impressionants

gatzares prandials

cavalcades desmanegades

rialles que puntuen esfereïdores velocitats

els esperits remunten

el món és bell!






~o~o~






Saps què?:





havia oblidat com me deia

anava a dir-los què és un nom?

mes els dic em dic josep ferrer

o name’s john smith

el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet



veniu-me al funeral

festa de les multituds

on esdevinc anònim sense titlles

ni falòrnies de lleis

de deures

d’identificacions



a l’altra banda de l’existent

els anònims som els únics qui no som impostors



no prenen el nom de ningú

ni els usurpen doncs els deures els drets

el pes massa feixuc de la falòrnia



ens fem passeu-ho bé

sense saber que mai en jorn nefand

qualcú inventaria

els miralls les enveges les comparacions



ens fem passeu-ho bé

sense saber

sense saber



ens fem passeu-ho bé

i l’aire és fi

i el cos diàfan



ni es nodreix ni es reprodueix

no entra en competició







~o~o~






Saps què?:






el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet

el món és bell!



entre fullaraques i branquillons

el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet



agafaré la meua lupa i tornaré demà

veniu-me al funeral



veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven

els miralls les enveges les comparacions

els ordres d’arrencada

les posicions dels coautors



o potser demà en vuit

al mateix clapat indret

rialles que puntuen esfereïdores velocitats



havia oblidat com me deia

a l’altra banda de l’existent

en seguiré els reguitzells



festa de les multituds

els esperits remunten

baronívoles carícies de cavall



cavalcades desmanegades

on esdevinc anònim sense titlles



anava a dir-los què és un nom?

el pes massa feixuc de la falòrnia



anava a dir-los què he fet?

tot el que fas prest cal desfer-ho

cada construcció no és altre que efímer cos que

com tot cos

tantost fet

comença de desfer-se



no he fet re

sé que més val no fer altre que allò que és útil a l’instant

i justament amb els materials a l’abast

i sempre amb mínims retocs

no fos cas que hom trenqués el precari equilibri natural

de cada indret







~o~o~







[Vegeu-me: desdentegat, i ja amb tres quarts de botifarra a can pistraus:






Waiting to die.

My life’s almost over.

When I was fifty, I said, well, two thirds gone.

Then I was sixty and I said, tree fourths gone.



Now, though, that’s it; time’s up.

Anguish’s eating me.



Now I said, is it the eleventh hour yet?

What time is it?




Quarter to a prick – he answered, almost insultingly.

And I felt like a prick indeed.



Quarter to a prick... and still dripping – he added, more charitably, and

In the hallowed Catalonian fashion.]






~o~o~






entre el mirall i els ulls

entre el mirall i els ulls
no voldria pas que l'escaient paral·lelisme patís tampoc de paral·laxi

lletget:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

qui en fot cap cas: