Aclucallades (33)

Aclucallades (33) Dotze sonades canonades per a acabar de matar un trist mosquit: -Per a justificar la nostra desaparició de poble usurpat hi ha gent esventada, esverada, excessiva... hi van pel broc massa esbrocat... Per a esclafar tan frèvol cuïc tampoc no calen cada camí deu o dotze molt estridents canonades - amb un petit copet de ventall n'hi hauria hagut prou... Si de debò som tan insignificants com pretenen... (un rantell tan inofensiu...) potser ja no calia ni això... segur que lleu ens moríem, per la mateixa inèrcia que ens vol cuquets efímers... Fàcils d'humiliar "tothom es veu encar amb dret de gitar-nos impunement pedres..." "un gos mansoi només a mig assassinar... abuixia abans, mes ara ja només amolla qualque tímid gemec sense cap vàlua..." "i això neguiteja els assassins els lleva, com erupció pruriginosa... un sentiment incòmode subcutani... i urgeix llavors acabar el treball..." "encar els direm pietosos perquè voldrien estalviar-nos la massa llarga agonia... tot i que eren llurs pedrades les que encetaven les nafres letals..." "mes... per què som tan fàcils d'humiliar?" "de l'arbre caigut tothom en fa estelles... el món és ple de ‘valents’" "només quan serem arbre, sobre caigut, corcat tindrem dret a ésser enyorats... serem llavors els aborígens els “indis” els qui són o eren fins com qui diu ara mateix a frec d'extermini al darrer buf abans l'ofec...” “a frec d’ofec, de negar-nos a l’oceà del no-res... i de moment havíem de demanar constantment permís per a existir... i ens ho negaven... ens els denegaven... s’hi oposaven aferrissadament...” “eren tan bones ànimes... volien que hi neguéssim llavors mateix... ens volien estalviar la llarga agonia...” “negats..., negats sense remei... tindrem potser llavors dret a ésser enyorats... serem llavors els aborígens els ‘indis’... i n’hi haurà segurament qui diran rabejant-se en la melangia de l’antic enyor que potser hauria calgut protegir-ne l'espècie (tret que, llas!, ara és massa tard) ‘ah els Catalans! te'n recordes...? que injustament els extingírem...!’ - dirà l'un.” "’sí ves’ - farà l'altre - ‘tots ens hem de morir, saps? ells una miqueta abans que no els altres... Tampoc no cal fer-s’hi cap pedra al fetge.’" Qui en tindria prou amb ésser només mitja persona?: –Qui s'acontenta amb ésser mitja persona lleu no en serà ni mitja. "No podem bandejar l'aspiració d'ésser complets. No ens seria lícit de cohibir-nos ni d'inhibir-nos. Estem prop de la mar que ha inspirat les llegendes essencials i les grans incertituds. La muntanya ens estimula en el sentit de la tenacitat i la durada. Ni la diversitat, ni la novetat, ni la llibertat no ens inspiren cap terror supersticiosa. Sabem que cada maltempsada, si en vinguessin, acabarà refent-nos una nova joventut." Josep Carner (1955) Terror supersticiosa: –Més insults per part de les esglésies jacobines dels estats qui encar malviuen creguts que no s’han bellugat del segle dinou... Ens insulta el gavatx i ens insulta el cagot quan ens consideren part dessota d’ells. Si ens diuen que en re són superiors a nosaltres. Si ens diuen que llur cultura o llur llengua o llur manera de veure el món i d’ensinistrar els minyons és superior a les nostres. Si ens volen doblegar a llur voler. Si ens volen desapareguts. Ens insulten i ens nafren i ens fan perillar la vida, d’on que tot mitjà sigui bo per a deseixir-nos de llur trepig, de llurs intencions d’anorrear-nos per sempre pus. Com lluitar contra tals terroristes sinó amb totes les armes a l’abast...? Terror supersticiosa (2): –Tothom té el seu déu – tothom diu “déu meu”, “my god”, “buoge muoi...” Ciceró bé deia:;”És més fàcil trobar un déu que no un home – és clar, l’home (la dona pitjor) s’amaga rere el seu déu – tota malastrugança, tota matusseria, tot falliment, és culpa del déu, l’home (covard) hi desapareix...” Terror supersticiosa (3): –Qui són aqueixos qui pretenen tindre tanta de por davant el Català...? Tanta de por que per a ells el Català és el papu qui cal esbocinar perquè a pleret (i si pogués fer-se isnellament molt millor), així desintegrat, es torni pols que qualsevol esbufegada de maltempsada disgregarà definitivament. Mes els qui ataquen la unitat del Català tenen un nom, i cal donar-los-hi. I cal anomenar-los doncs per llur nom. Hom esdevé assassí quan occeix sense raó una persona. Qui ataca la unitat del Català és, potencialment, pitjor que no cap assassí (ni que fos assassí en sèrie, ni que fos llançador d’atòmica bomba), car pretén la mort de tot un poble, i l'assassí de tot un poble duu el nom de genocida. Tots aqueixos genocides, què fer-ne? Amb els genocides no s'hi valen contemplacions ni miraments ni falòrnies. Cal esclafar-los amb esquírria i en escruix. Potencialitats: –Més insults per part de l’església... Plec esborronador on la vermina de fanocs i papamocs s’arroplega... Si un embrió és potencialment una persona..., i una persona és potencialment un cadàver..., d’on, si un embrió és potencialment un cadàver... potser valdria més colgar-los tots a l’ou. Ara, si un fetus és una persona..., una persona és un fetus..., i això, com a persona, ho prenc com a un insult. [A part que un fetus no té ni un sou a la butxaca, i tot el comerç se’n va en orris... I quina responsabilitat tinc si sóc un fetus – potser em ficaríeu a la presó – si només sóc un fetus, quin abús, maleïts abusius! – abuixiré.] Obscenitats: –Diuen d’en Sade que era obscè. Mes abans d’en Sade hi havia les hagiografies, és clar. Les hagiografies, tot aquell xorrèstic, tou, mòrbid, llefiscós i lloca, de tortura i saliveig. Molt més obscè i cruel que no en Sade, amb tots aquells màrtirs tan cruelment martiritzats ans a pleret creuclavats... Ep, i afegeix-hi els qui martiritzà tanta d’inquisició! Els hagiògrafs, precedents d’en Sade, grandiloqüents, salaços, atroços, grotescs, escrivien amb una mà i amb l’altra se la pelaven, mentre exposaven al llord paper llurs manies algolàgniques, llur fantasies de cardar i alhora fer mal amb el ganivet de llur enveja per dominar el cos d’altri... T’ho conten bavejant... T’ho serveixen calent, amb la sang que fumeja... Rostits de viu en viu en graelles... esquarterats... espellats... mutilats (i sobretot mutilades!) amb els pits en safata... els ulls en platerets... Perllongades crucifixions... garrots al coll... típic... Quines bestiades, quines atrocitats...Ecs, de mai no acabar; fastigositats rai. [Inquisicions, franquismes... Tots aqueixos torturaires castellans, per força peixats per capellans castrenses, amb embuts, amb lletovaris de verí inoït... Prostituïts per capellans de qui la superstició és sempre la revenja contínua d’un déu criminal, cada capellà prostituït ell mateix, doncs, al maligne ídol, àpex de crueltat, el qual insisteixen a anomenar “déu...” Ah, i hi ha els bisbes, els més datspelcul de tots, adoradors molt romancers de la mort... Sempre la merda i la sang (i d’estranquis, a un raconet, la lleterada) van juntes per a aquella gent... Al canfelip hi ha quelcom on hi viuen el reis cagallons... O quelcom així. No ho sé del cert per què serveix, allò. És un palau, o belleu un museu per a mòmies... qui sap. Mai no hi he anat ni pens anar-hi, ni a canfelip, i menys a aquell canfelip de terres mortes, segurament massa pudent per a mos oronells molt delicats. Mes m’assabent pels llibres que “escorial” vol dir lloc on hom hi recull la merda. (Escòria: merda en l’original grec.) Doncs exacte, tot hi casa: a aquell palau o residència dels tirans cagallons o merdanyols, es veu que els fanocs castelladres triaren de donar-li forma de graella en honor d’un màrtir, de nom Llorenç, rostit de viu en viu, segons la grofolluda llegenda...] Mort instantània als mitgesmerdes brutals, mort als botxins: –Els qui són fets de pasta d’anus atupen ans mortreixen els qui són fets de pasta d’agnus. Atupen la gent de bé els maleïts armats qui caldria anorrear ras fins no deixar-ne ni un damunt la puta terra – hi és de més mitja “humanitat” – el fragment d’“humanitat” sense humanitat, mancada doncs del sentiment de compassió, de dolor compartida amb el qui pateix... Tots els fanocs qui volen tant de mort a l’infern o en abissos de catàstrofe, mentre ells s’envolen, raptats místicament, a paradisos on batlleixen, sobirans i únics, la llei i l’ordre feixistes... On és la bona religió? No fóra molt millor l’altra...? La que digués: no, collons, a l’inrevés, desgraciats, ho teniu tot capgirat. A l’inrevés: són els armats, són la bòfia, són els militars, són els psicòpates, són els ensinistrats a fer malbé, a torturar, a occir, sense sentir pietat pel dolor que el sacrificat no pateix... Els qui són fet de pasta d’anus, aquests caldria collir i metre en foc. Ras. Hi són de massa. Figuera: –Amb fulla de figuera es tapà lo cony n’Eva, la destralera, i per això ara a totes les dones la pruïja per cardar que ens desmenja constantment rai, vós. Hum, bestiades, rai. I, si doncs a la fulla hi inclous la tija, ací hi tens la representació del sistre de n’Isis, de qui n’Eva fou copiada, és clar. I les figues, no cal dir. Morros de figa estem condemnats a ésser tots els homs qui naixem en eix món on els sexes s’han separats en individus diferents, perquè tots ens barallem i no tinguem prou temps de viure com cal. La figuera, amiga dels pastors, idònia al capdavall per a penjar-s’hi; sempre te’n pots acabar esmunyint viu (qui sap), car té la branca sovint fràgil, i en surts doncs potser remut, en acabat d’acte tan... ataràctic, millor – com en deia l’Aristòtil (el millor dels tòtils)? Ah, sí, ximpleria, m’havia volat del cap: ca..., caca..., what? Catarsis, catàrtic. En acabat d’acte tan catàrtic, doncs. Tanmateix: “No us repengeu fora les figueres per por que esglaieu les velles.” I: “Ni noguera ni figuera no us hi jagueu sota, pastorets (no fos cas que les velles missoses us hi guipessin).” Car... Feina feta, penjà-s’hi en Judes, hom diu (mes tot això són falòrnies de bíblia, d’on qui se’n creu re per a ell fotrà, el carallot). I (segons la crònica increïble) aquell barat falorniaire, Jesucrist, molt irrisòriament enfellonit, l’ha damnà ans maleí com un gos rabiüt, perquè no sabia (car per a ésser fill de déu cal que siguis tan curt de gambals, altrament qui t’hi enganya que t’hi prestis, perquè tothom t’arruqui ans t’atupi i et creuclavi!), no sabia tampoc que la figuera és dioica, i aquella tan maleïda, ans condemnada a cremar eternament (això és figuera màgica de conte de fades, aloges, goges i paitides!), a cremar eternament a l’infern dels condemnats (perquè no produïm prou, no som prou escarrassos de la feina, no portem prou profit ni plusvàlua als rics del govern), doncs, com dic, no sabia, el capdecony, que aquella era mascla. Que no era figuera, era figuer. I al capdavall només calia que li hagués guaitat lo pipí...! N’hi havia per a penjar-s’hi!