Vint-i-quatrè
d’aclucallades
La raó per a viure: –Anomenem tantes de “coses” que
no existeixen. Diem “déu” i no hi ha déu, diem “temps” i no hi ha
temps, diem “ànima” i no hi ha ànima, diem “individu” i no hi ha
individu...
Són “coses” que “són” sense ésser – car tot el que hom anomena
ja “és”.
Mes llur “ésser” es limita a existir en concepte. En
concepte, no pas en realitat concreta. Només el que
existeix – és a dir, s’estén en l’espai de la
realitat concreta – val la pena d’ésser anomenat. I no ens en
mancarà pas, de teca a anomenar. Tindrem por a perdre totes
aqueixes camàndules que tanta d’utilitat – i sobretot
d’entreteniment! – ens duen en la vida quotidiana, i que sovint
tanta de tendresa ens desvetllen. Mes les noves descobertes, per
noves, seran més tendres encara. I les adoptarem, i ens hi farem
com ens férem amb les velles. Ens acostumem a tot. Potser que
fóra hora que ens acostuméssim a la veritat, per comptes de la
falòrnia.
I, doncs, quantes de “coses” existeixen sense nom! Ací hi ha el
tresor amagat – ací hi ha la raó per a viure – per
anomenar el que hi ha – (i desanomenar l’anomenat que no hi és
– per desempallegar-nos de tanta
d’equivocació).
Així és com es construeix el text en el varengatge del
viure: –El que penses, el que somies, el
que desitges (ambicions, fal·leres, galivances), el que
idees (projectes, sistemes, fantasies), el que
sents... és SIMULTANI amb el que fas, i
doncs, té absolutament la mateixa vàlua en les unitats
de la teua existència. Aquest moment “teu” és tot això. Donar cap
prioritat al “fet” damunt el pensat, l’ideat, el somiat, el gruat, el
sentit..., et sostreu existència.
Formatges: –L’escriptor es creu d’ésser el melic del
món, i que quan treu quelcom al mercat, o de cara al públic, és
com si donés a tastar tastets dels seus formatges únics al
món.
I els llegidors no són sinó pardalets puçosos, escarransidots, qui
s’atansen temorecs a ficar-hi cops de bec, i surten tot
estarrufadets, piulant i garlant, dient qui sap què. I se’n moren a
gavadals, de pardalets..., mes això què hi fa...? Car els formatges
de l’autor són eterns, i sempre, pels segles dels segles, vindran
nous pardalets fastigosets a ficar el bec al mos de formatget que
l’autor es denyava, massa amplot, monumental, d’ensenyar a la
gent.
En canvi, el llegidor “molt entès” es creu d’ésser el melic del món,
i que, generós de sobrepuig, de trast en trast tria de tastar
qualque formatge de les lleixes aitan farcides com volten pel món.
Tria els formatges amb molt d’ultracuidament,
superioritat...
Car és ell qui es rebaixa a tastar-te, formatget de merda. I sovint
ecs. Tot seguit ha d’escopinar el que es duia al bec: –Quina
orqueria, això és oradura, impaïble, vós; mai més no tastaré un
formatge d’aquesta lletera capdecony.
Rarament, l’entès tasta un formatge que li fa patxoca; llavors
s’escarafalla molt, com un descobridor i diu: –Collons, si és
bo! Els compraré tots, i els vantaré pertot arreu, car aquest és un
formatge qui, molt extravagantment, s’enduu l’oli. D’aquesta
marca tothom que en tasti a manès i amb impaciència, car així ho
dic, i sóc el més entès, l’únic entès, en formatges,
jotfot.
Al text, i a esbrinar-hi, assidu: –Quina funció més alta
no voldries, escriptor, que la d’ésser, pertinaç i gens
untívol, martell crític del poder...!
Si el qui escriu se n’està, de criticar el poder, el poder dominant,
el poder terrorista, el poder totalitzant, el poder que en l’àrea on
el qui escriu actua és el dominant (o posem que en critica un que
no és el dominant ni pensaments, un que, per comptes d’un
poder, és un voler i no poder), el qui escriu és un entretingudet i
gràcies. És un tros de puteta i prou. No és pas cap
escriptor.
Tothom sap que el compromís és merda.
L’escriptor és sempre a l’oposició.
Les hegemonies mai no tenen raó: en re.
Hi ha els neguits d’expressió, mes l’expressió sempre ha de
martellejar el qui abassega el poder en detriment de tothom altri.
I l’escriptor ha d’insistir-hi fins que el poder no pertangui de debò
a tothom.
Derrida, Jankélévitch, tots aqueixos filòsofs amb careta de
catecumen datpelcul, de bon minyó sempre impotent:
“–Ah, tendre enyor de pupitre d’infància! Hem romasos
mocosets del fer-ho bé (gairebé de l’excel·lir-hi) davant la
mestrota – deessa severa ans tostemps
insatisfeta.”
Aplicats, obedients acadèmics, mai no gaire espavilats.
Pobrissons, quina no en dirien per a estalviar-se el carxot, i rebre
la bona nota del ninot icterici i fastigós qui somriu com un
beneit.
Article signat: –Hom signa els articles als diaris per a
demostrar-se fefaentment que hom és de debò (part dessota les
manifestacions decebedores d’allò que hom és capaç de capir amb
els ulls) un escarbat. Ve-li: un escarbat.
Adoneu-vos-en, si us plau... Tantost no hi esguardeu, o el full de
diari s’ho pensa, que cap ell no hi llambregueu..., sigueu prou
murris, i adoneu-vos-en de cua d’ull: La signatura es torna
escarbat qui fuig i torna després d’haver anat a pixar, a cagar, a
estirar les cames, a fer un mos, a cardar...
Ah, la signatura, entranyable escarbat. Diu: “–No n’hi ha prou
amb ésser. Cal existir, tu.”
Canyetes: –Va dir aquella canyeta escanyolida de
Canetti que hauria d’ésser imposat que tots els “afamats”
s’haguessin d’anar canviant de nom prou sovint. Semblava ésser
enclí que l’estona permesa perquè qualsevol “notable” conservés
el mateix nom fos uns cinc anys. Car – deia ell – (com sempre ha
dit mant burgès desgraciat) – allò de: cria fama i fica’t a
jeure. Cada arrepapat esdevé un frau. Fes-te un nom i i
grata’t els collons.
Com pots esdevindre un frau...? Sóc de l’opinió que ja érets un
frau per començar. La fama i la vàlua sovint no es corresponen
gens. Tant de famós fabricat! Tanta d’ídola balmada.
Crec, al contrari, que, si ets genuí, com més de nom tens, més de
ferm has de pencar. Atès que... Només qui penca, anomena;
només qui anomena, descobreix. Només qui descobreix,
viu.
(...)
De jovenet em vaig deixar enganar per mestre Foix. Hi deia, a
algun dels seus escrits, quelcom com ara que: El poeta ha
d’escriure els poemes anònimament a les parets. Ha d’esbarriar
sense signar els fulls escrits als quatre vents...
I me’l vaig creure – no pas el bon tit d’ara, el Gratulls qui só – se’l
van creure els altres, les despulles dels noms que vaig dur adés,
quan encara em creia massa de rucades dites pels “creadors” –
creadors de falòrnies, sobretot. I puc ficar-m’hi de peus i
trepitjar-hi de valent. Quina mala idea no és! Car... Costa molt de
fer-se un nom. I, si el tens, l’aprofites. Els altres s’anaren
pseudonimo-dimonitzant molt carallotament fins que foren
ignorats del tot. No és el mateix un poema escrit a la paret signat
Foix o signat l’escarbat caganer – tot canvia.
Si el poema és mig bo, tothom sospita l’escarbat caganer d’haver
plagiat Foix, o Bauçà, o Espriu, o Gratulls, o qualque altre
d’aquests poetes magnífics: excel·lents, i amb
nom.
Aforismes: –Projectats a l’horitzó (en grec). Escrits a la
paret amb un nom amb prou pes a sota que en subscriu la vàlua.
Altrament, què els distingeix de les dites pietoses, és a dir,
pudibundes, és a dir, encarcaradores, és a dir, falses, de tant de
fanoc amb faldilletes lluents, pudents,
clericals...?
Noms: “–L’innominat no és...? / –És.” [Hum. També
segons Heidegger (Unterwegs zur Sprache)
(1959).]
És misteri – és presència innominada. Ni bona ni dolenta; és.
Tret que encara no ens existeix al magí perquè no
l’anomenàvem.
“–És només el mot de què disposem que allera Ésser a la cosa. /
Què són els mots que tenen aquest poder...? / Què són les coses
que els calen mots per tal d’ésser...?”
Més tard, fa: “–No fa gaire, i prou matusserament, vaig
definir el llenguatge com la casa de l’Ésser. Si hom, en virtut del
seu llenguatge, habita dins el clam i la crida de l’Ésser, podria
prou escaure’s que els europeus visquéssim en una casa
totalment diferent de la del llevantí asiàtic.”
(Hum. Aquest llevantí no és gens de fiar.)
Les coses són – sense nom, no les “tenim” a la “consciència”, mes
són tant, si més no, com les que hem “ensinistrades” mitjançant
el sagrament de l’anomenament.
L’innominat viu no vist. Invisible, no té nom, mes encara hi és,
això rai, no li cal nom per a ésser-hi, rient-se’n, o tranquil, amb
dos o quatre o catorze ulls, i bulls, badant a la vora del que
s’escunça i del que ocorr.
Què diu l’innominat: “Em passa la nau, omplerta
d’oblit...?” – com pretén mant clàssic – o... – se’n fot, murri,
burleta, una rialleta part dessota la tarota...?
Hum, qui sap. Potser no diu re. Potser no penca tant com
jo.
Qui el troba, l’ha, i l’anomena. Qui n’oblida el nom, no el veu –
potser en té una vaga idea, un enyor, mes no li retroba la fesomia,
se li esquitlla entre les circumval·lacions, entre els dits, la llengua
balba, el cervell ranc...
Dónes un nom a un infant i se’t mor. Se’t mor i l’enterres – has
enterrat un nom – com qui diu, exactament, no res – un nom
amb res dintre – colgares, sebollires un nom buit – això i prou,
un nom – guaita-t’ho bé: un nom – res. Què hi havia dins?
Res.
En Pitàgores assoleix d’escatir la grandària corporal d’un mite –
n’Hèrcules, vós! – d’algú doncs qui mai no existí altre que en el
magí del cantacançons.
I quantes de definicions del purgatori...! Un invent molt recent. I
del temps, un invent prou antic. I del subconscient, un invent
d’ahir mateix, com qui diu. Els mestres de la falòrnia tenen el
do molt esmolat d’anomenar l’inexistent. La metafísica d’en
Heidegger, i tant de metafísic deixeble seu, bah, falòrnies rai. Tota
metafísica és invent.
Ah. I de molta de “cosa” que ja no és (per extingida) què en
roman...? Només el nom.
Altrament, la “cosa” existeix – i és – tant si l’anomenes com no –
qui collons et penses qui ets! Al contrari, perquè l’anomenis, no
vol dir que existeixi. A l’univers, l’humà compta com la gallina – o
menys.
A la “cosa” que existeix innominada no li cal ni la titlla que li
posis ni els atributs que li imposis. Serà tal qual, per molt que en
la teua ineptitud l’insultis. Ara, tu en depens. Car... com més
saps, més ets. Doncs, no són les “coses” les subsidiàries; el
subsidiari ets tu.
Fins “déu” (la criatura més ruc creada pels humans, pels humans
rucs, qui en crear la criatura més totalitària la fan més totalment
ruc), fins “déu” ho sabia.
El bacallà, doncs: Com “déu” anomenava els animals ja
existents (i presents), el bacallà cridava massa (massa xarneguet,
massa mitjamerda, massa pudent i coent), i “déu” el va reptar, li
etzibà retret, li va dir: Calla! – i va callar:
(“bacallà”, en vulgarot). Sense nomenar-lo, tanmateix no
solament és, existeix – i, sense nom, té nom! La força de “déu” és
nul·la.
A la merda l’ànima immortal: –L’única alternativa a la
pietosa mort del no-res fóra la no-mort de l’horror
infinit.
Valéry: “–Els de més ignoren allò que no duu nom.
Els de més creuen en tot allò que en duu cap.”
[Els de més són uns betzols. Els de menys ho veiem clar: no hi
veiem gaire, mes almenys veiem això. Ah, plaer i glòria de morir.
El món és ple de capsdeconys sense remei, amb tant de moro del
Mafumet, tants de cristians bibliosos, tant de fanoc, i de
sucursalista i de lladre, i d’escarransit i de
tifut.]
Tanoques supervivents: –Cofoiament balafiant
l’allargassada benaurança de la mort. [Stupid survivors:
–Smugly squandering the lengthy felicity of
death.]
Els 43,444 noms de l’amor: –Quants de noms té l’amor? Per què tants? Molt de noms per al mateix “sentiment”. Flama inextingible. La pell jurcant pel toc. Deler de l’infant al cos per la tendresa.
[I llavors hi ha el verriny – un maleït cínic diria fins i tot: “–Tot és verriny.” Mes s’erraria. Hi ha moltes d’altres “coses” enllà del verriny, enllà del programa de gen monomaniàtic. Hi ha, per exemple, la noble fal·lera d’anomenar.]
|
