vidriols (22)

Capítols d’un llibre gros, groc





Capítol 370-i-mugrons





Vint-i-dosè d’aclucallades (o de micoies enèrgiques de rebuig)










Fe: –Íntima aprovació de la falòrnia. Sense pensar, hom s’empassa sencera la camàndula – “píndola magnètica” que no duu a cap nord – i
se’n deixa guiar com ara per ridícul albardà orb, dret cap al no-re. Vantar-se’n, de tindre’n, és de rucs – “vanta’t, ruc, que a vendre et
duc”.



Conversió: –“Convertir”, és a dir, vessar l’essència d’altri i omplir-la de la pròpia brutícia sectària, és la feina del missioner. [He’s kind of
a crazy crusader, so much of a rabid Catholic, he loves “double-crossing” everyone.] La ràbia i l’odi del missioner. Tants de collons de
creus que totdéu ha de portar. Vol que les idees que l’atenallen atenallin totdéu.



Som rats: –Ho sobreviurem tot. Mes no anirem enlloc.



Cançó universal que canten els jutges, els mestres, els capellans, els polítics, els assassins, els armats: –“Culpables, gens! Culpabilitat,
cap!” “–Tots ho fem; per això ens autoperdonem.” “–És llei de vida, és la vida, cal anar fent. Morir matant.”



Doctors de la falòrnia: –Els doctors de l’església discuteixen seriosament de la falòrnia – i m’hi pixaria de riure si doncs no fos que m’hi
estic cagant de por – car el fet que doctors de l’església (burxant en la nafra purulent de llur dèria carallot) discuteixin seriosament de la
falòrnia, ja és prou per a acollonir qualsevol. Qui (demostrant una mica de seny) se’n rigués, ja hauria begut oli. Car seny és justament allò que veuen
com a enemic demoníac, àvol i corruptor (corruptor de llur vida irrisòria on en els catralls dels fanatisme més o menys “sinecúricament” es rabegen
– en els fums mefítics dels catralls del fanoquisme, dic, i en els fems afegits dels tarararats doctrinals i zelosos que van amuntegant, concili rere
concili, tot sigui per estintolar i servar plantats vulguis no vulguis els tòtems buits i corcats de llur foll determini de creure en la falòrnia sense cap
base real en l’existència, basat només doncs en els dogmes – ço és, dogmes: pallusses opinions sense solta ni volta, del primer datpelcul arribat, o del
qui més impressió feia, “xorraetes” rai, devessalls de bava pudent de capriciós carrincló afligit pels gusts més xarons, veient “visions”).



Al nord d’Àfrica “cristià”, entre els donatistes i els cecilians hi fermentaren durant tres-cents anys els fems podrits d’un cisma assassí – només
resolt pels moros i llur nou fanatisme. Els tres discutint seriosament de la mateixa falòrnia sense cap ni peus – i encara hi som.



Ai, en quin món de tolts de seny no hi fem encara la viu-viu – sempre a frec del pou de l’extinció, leri-leri d’estrompar-nos-hi sense més remei – una
altra empenteta, i au...!



Se’ns deu acabar la “sort”. Ens guaitem les societats i ens demanem, amb cara de babau: –Què hi fotem la gent de seny en aquest món
d’imbecils...? No ens en podem aconsolar – i tanmateix anem fent – això és l’estrany, que encara hi som, que sobrevisquem – i encara més
estrany és que res, vull dir, el món mateix, sobrevisqui, manegat per tanta dèria de falòrnia, tot i que ara que els fanocs tenen finalment armes de
destrucció planetària a l’abast diria que se’ns acaba, ves, l’excepcional ventura.



Gent de seny: –Gent qui tracta de veure la realitat sense cap mena de prejudici religiós – car comprenen que tota religió és una disminució
de l’ànima.



Ànimes: –L’ànima d’una gallina equival en tot a la meua. [Coll arranat, mut coc-coc...]



Monstres: – Tot el que és viu (només pren-te l’estona de fitar-t’ho) és monstruós.



Els monstres: –Llurs ulls, llurs fàneres, llurs fal·lus.



L’univers és el monstre:–El seu fal·lus és els micro-vil·li. “–I els vivents qui són...?” – Miserables micro-vil·li d’univers amorf –
tot sia donar pel cul el no-res.



Monstres obsedits, passionals: –A Harmonia hi teniu sempre cabuda – hi colleu perfectament – cap falansteri no fóra sinó sonso cementiri
sense vosaltres – heus ça-sus el vostre ampli mendraig, airós refugi – enfilat dalt la muntanya – amunt, amunt – ardits com els isards.



La substància de l’univers: –L’adí de l’univers, l’adí del tot, en podríem dir l’adí-déu o el déu-adí. Car tard o d’hora al capdavall tot es fon en
u – en el mateix adí, ço és, en el que hi ha. I així naltres: fosos, fets, com tota altra cosa, de micoies enèrgiques de rebuig – a l’univers la contralluita
arreu s’instal·la – per l’eternitat – i tu tornes a ésser material minúscul de guerra còsmica.



Papallonetes telepàtiques: –“Com cadascun dels habitants del planeta a frec de veure’s endut per la mort, la vella trameté febles
recordatoris d’ella mateixa a tots els qui l’havien coneguda. Deixà anar un nuvolet de papallonetes telepàtiques, i, nou milles enllà, llavors l’ala d’una
d’eixes volioles fregà lleument la galta d’en Dwayne. Tot i que darrere seu no hi havia ningú, de qualque banda o altra de darrere el clatell, en Dwayne
sentí una veueta cansada que bleixava: “–I ai, i ai...” [Kurt Vonnegut a L’esmorzar dels campions, 1973.]



Escagatologia: –Ciència que estudia els cagalans...? O prou ho sembla. Dic: –“Em permetran de presentar’m: só en Gratulls, eximi
escatòleg, escagatòleg.”



Eixordador: –Chor de catalans qui callen: “...” [I no diuen re per molt que els maltractin.]



El Pair’s: –Nom ridícul de diari franquista. Rima amb Merdís. Diari castelladre merdileny que, perquè és tot merda, es cruspeix, es
paeix i es caga tot solet. [Ei, i ben gros profit que els foto doncs als merdosos qui se’l xarrupen – qui se’l xarrupen com s’eix-xarrupen els altres
cagallons que ja s’eix-xarrupen habitualment.]



Descavalca del ja-dit i puja al per-dir: –Dius: “–M’encavall al ja-dit i m’estromp amb estrall i escarafall, i no vaig enlloc.” El per-dir
importa, i el ja-dit no gens. Cal prendre no pas altre cavall que ton propi fal·lus – i si pot ser trempat cap al demà naixent.



Prolapse: –Bo i vivint, cal fer-se caure endavant; endavant, per tal d’ésser capaç de plegar-se’n bocins propis més o menys
sencers.



Saltamartins: –Som saltamartins sorrats immensament pel ja-viscut. L’ara-viscut ens fa fer qualque capcinadeta o altra, mes
(sobreviscuts) sempre tornem a la mateixa posició. En casos extrems, el per-viure pot somoure’ns àdhuc, mes (si no ens tomba del tot per mà de
suïcidi o atac circulatori) el per-viure es resol en granets de sorra més o menys ponderosos qui tanmateix ens sorren d’afegitó. I, doncs, de sempre
que tenim consciència d’unitat, ja som cosa viscuda. Tot el per-viure és fum o en tot cas cop d’airet que en pic passat s’afegeix (com s’afegeix ara
mateix l’efímer ara-viscut) a la sorra del ja-viscut. Fins que no tornem a la mateixa sorra d’on ja no n’eixíem (nets).



Cavalca desbocat l’oblit: –D’allò d’ahir..., re – només els vells certs aromes a mig fondre’s – i llavors? – el buit.



Creixences: –Creixent fins a l’esclat. A sol colgant, darrer espetec de bombolla.


vui
Tinc el dit a la pereta: –Apagaré el món caòtic en l’acte del traspàs – traspàs del tot al zero esclet. Ja us fareu fotre.