48è d'antiparrades

Enneàquer Xx (48)


Amb vers pervers vers el pervers em ves, on esversat hi vers.


Só qui só, i sempre he estat allò que els tips ignars en diuen un “pervers”.

De ben petit, transformant les imatges religioses, estampetes carrinclones que els repel·lents fanocs et repartien — especialment els “sants crists” ja ben nus — en dones grotescament popudes, culudes, peludes, per a púguer-m’hi pelar-me-la davant (imatge irresistiblement eròtica ara) i escórrer-m’hi amb lleterades encara segurament sense gaires — o gens de — virulents espermatozous; la dona “sacra” havent fet el seu servei de puta vestal, doncs, només servia ara per a torcar-m’hi la cigaleta i au.

O ja a l’internat, despenjant els miralls per a escriure-hi darrere les pitjors obscenitats, i les més absurdes malediccions, contra tots els vel·leïtosos presumits qui més tard, decebuts per les vanes façanes, les falses aparences, ximplets s’hi esguardaran.

I als raconets, nu com un cuc, pixant-me de dalt a baix i pudint a boc eixit mentre estic espiant dòcils tipes burgeses qui se t’assolellen, flasques figues, jagudes pels terrats quan els tips, llurs marits, no en tenen prou d’anar tips i d’acomplir molt socialment, anant a missa, i creient en déu, i fent creure les lleis, i se’ls moren de feridures i d’atacs al cor, i d’altres “malaurats accidents” que resultaven en “atacs” de suïcidi, mentre tractaven, amb el neguit i l’ofec, desesperats, de fotre un dòlar de més o tractaven d’espiar els “enemics” tips i tan faves com ells no fos cas que fotessin ells el dòlar extra o tinguessin de trascantó cap avantatge “estratègic” en l’standing o els negocis.

Quin tip de riure sempre m’he fotut a despeses del tips! No he respectat mai cap llei — he fet veure garneu que en respectava el lot sencer — mes en realitat, no, cap, cap llei, ni intimitat, ni sacralitat, ni codi, ni sentiment, ni sagrament. En tota aqueixa merdegada de les convencions, m’hi he sempre pixat, com m’he pixat jo mateix, trempant, i escorrent-me i espiant les tipes i violant llurs intimitats i, si mai he pogut, les vergonyosetes minyonetes llurs.


(...)


Fotos.


—Ah, els foscs topants plujosos d’on, sempre exiliat, visc i no visc, i que alfarràs de nits i on sempre t’has de perdre.

Llavors a una cantonada o altra esperant-hi el darrer autobús que no arriba mai, i quan mai no arriba mai no ets a la cua. Incapaç de mai fer-ne. Sempre n’he fotut, tip, el camp abans que el maleït autobús no foti cap. I la nit s’ha espesseïda i ara és l’hora on surten els malèfics gossos negres per, a cada nova inconeguda cantonada, empaitar-m’hi i mossegar’m.

Només quan es farà dejorn t’hi tornaràs a trobar. I ara correràs cap a la botiga a agafar-hi l’escombra i a netejar-ho tot ben net, el replà del davant, les terrasses, el jardinet, el caminet. Perquè quan l’obrim tot sigui tan acollidor.

(...)


—Aquí s’acabaren les meues historietes de firetes.

Hi feia sessions a la barraqueta del fons. Dins un receptacle de vidre doble i amb el nas tapat estretament amb una agulla semblant, tret que molt més forta que no les agulles d’estendre la roba, i emmordassat molt ajustadament, feia demostracions de servar el bleix uns cinc minuts o més. Tothom s’hi ficava tan nerviós. La musica de por no hi ajudava gens.

El dia que em feren plegar m’hi van haver de treure “mort”.


(...)


—Hà, el castell vist del balcó; què dec tindre, vuit deu anys?

Amb aürts rai, sense molla de polidesa ni plànyer flagells, sòrdid em nodreixc de rosegons i d’agres xarops. Tibat com el marbre, cap xacra d’afalac no forneixen mai mos llavis. Cacòleg no aconhort mai angúnies; al contrari.

Minyó entotsolat, pels laberints del si mateix esbarzerant-se molt comès, són corprenedores rai les inspirades apercepcions que tinc quan la despulla de mon piu, sempre magre i arrupit, assoleix finalment de tastar la neu virginal.

El veig pigmeu eixorbat pel Sol ans per l’infinit desert moribundament esgarriat.

O pujant, encara orb, inacabables ziggurats on els suïssos i llurs piques li van burxant el cul.

I sord i sedec per eixuts guarets i rostolls on rere cap rabassa corcada cap fressa de cap font amb joiosos xiuxiueigs no li embasta el trau de l’orella.

O encara assajant sense reeixir-hi gens d’esbotzar, destraler, parpelles.

Me’l veig abandonant-se, ull clos, als sots i obstacles dels vessants del fortí, bo i mentalment alfarrassant punxegudes eiconals que amb llur nafradora lluminositat l’estuprarien — amb l’estupre alhora induint-l’hi la naixença de la visió.

Me’l veig, el piu, de naquis sàtir pels baluards, amb la ciutat estesa als peus, badant-se-li de cuixes, fins que no hi ploc.

I al capdamunt del cloquer o al capdamunt de mon cap, com nimbe, els voltors — llurs cercles que mistagog interpret com a cony que satisfet et vas aprimant... fins que ja no escanyes re.


(...)


—Ella; i tant.

S’enfonsà al prat i s’hi perdé, esbojarrada, i tantost hi copsà son drut fals, es tragué la pistola i el pelà.


(...)


—Oh, els grans magatzems Monstru [el mot duia de sotamà a l’esment el binomi menstru monstre, truc psicològic que semblava atreure força femella adeleradament premenstrual i enyorosament menopàusica].

Tornant de vacances a l’avió vam emprendre conversa; anava amb el petit, i ells també portaven un petit, i els dos petits s’entretingueren, i enraonant vam veure que vivíem força prop, i en arribar a l’aeroport ens volgueren portar a casa amb llur automòbil molt luxós. Tret que la dona volia fer-nos un “regalet de record” dels magatzems, on ell era un dels caps grossos. I per comptes d’anar a casa vam aturar-nos als magatzems.

Tantost s’hi presentà, el peix gros el demanaren a dalt a les oficines. Calia acunçar-hi quelcom o altre, hi havien innovacions que demanaven el seu vist-i-plau; ens va deixar en mans de la seua dona; baix de tot, ella va agafar un telèfon en un taulell i va trucar la cap del departament de llenceria fina. Li va dir que li calia una estoneta un dels emprovadors privats. Que li preparés les claus.

Després de travessar opulents llivells i llivells, un cop fets cap al departament de llenceria, l’encarregada la va saludar molt efusivament i deferent. La dona (una dona d’una qualitat extrema; una estàtua vivent plena de modernitat) va encarregar els petits a l’encarregada. Distreu-los, va manar. L’encarregada se’ls va endur amb els cantaires, uns nens disfressats amb disfresses molt bigarrades qui (ensinistrats per un pallasso no gaire mal pintat) cantaven molt divertidament cançons tradicionals, mentre les mares dels petits així enganyats despenien els calers dels pares en sumptuoses ximpleries.

I se’m va endur a l’emprovador privat. Com hi cardàrem! Encara ara em fan mal els ossos dels malucs, em sembla que me’ls va esmussar amb els fregaments salvatges dels seus ossos esbojarradament dedicats al fotre. Una dona part de fora tan fina! No ho hauries dit mai.

L’home no el vaig tornar a veure mai. Ella tampoc; no sé si li fotia nas de cera gaire sovint o potser amb tothom qui li fes mica de gràcia, o només amb poetes “inspirats” i plens d’un cert “misteri”, com jo. En tot cas, em sembla que, si aquest és el cas, ha degut sortir en moltes de notes, novel·les, poemes...

Que sóc poc original! (I potser tota la “fascinació” que va sentir era perquè l’“immortalitzés”, com molt obedientment no faig.)


(...)


—I ací una treta de la infame merdosa corrupta revistolla Hola!

Reialesa a manta,
alta burgesia molt purpúria perquè la púrria s’hi encanti;
reguitzells de molt repel·lents ambuts,
molt de pèl fi part de fora i parasitat i erinaci part de dins,
maleïts paràsits.

Diuen que tornen els repulsius energúmens de qui sap quina orgia.
Orgia? Què representa això per al cos?
El cos no es balma ni es torna gaf i llebrós
(per a resoldre això legions de fementits cirurgians
merdacaners prou ja els gombolden).

Llur cos és ambut (un ambut és cos de mort
molt maquillat part de fora i part de dintre podrit).

Les putes aristòcrates ensenyen molta d’oprobiosa cuixa,
els prínceps es mostren de cucuts agressius
i rere la bragueta amenacen de fotre-hi aparèixer prestigis
per a fer caure de cul raspes i cuineres
i d’altres escarafallosos marietes.

Mes la fètida professó, vull dir, l’efervescent putrefacció, va per dins.

Ara que tost esclati el volcà de tant de carrincló femer
com els curullament carregats de falorniosa merda no traginen
no en farà rai pocs
d’anys
que naltres ja ens aixoplugàvem sots el sa paraigua
de la incredulitat.


(...)


—D’aqueixa endiablada noieta de mal pèl n’estiguí molt enamorat.

My heart — li vaig dir.
What about it? — em va dir.
It pines for you — li diguí.
Your heart? Are you sure? — digué engrapant-me alhora collons i cigala amb la brutalitat que hauria calgut per a espinyar una ceba grassa i grossa fins lleixar-la tota eixuta.
Ai... I... — fiu.
Still pines? — féu.
Pains — fiu.
So... It wasn’t your heart after all — conclogué.
No — reconeguí.


(...)


—Ah, ecs, el guru Seta.

Maleït guru, tanmateix, venut empastifador, epítom del castelladrisme anorreador. Vestit de jutge, amb xiulet i tot.

El guru Seta, vestit de pop — ja sé que es diu pope, però així és com en deia de jove i sense diccionari; i ja sabia tanmateix que els pops no tenien popes (ni melic), perquè no eren mamífers, i en canvi tenien vuit braços (o peus molt llargueruts: òctopus), per a millor robar’t; i un bec amb el qual no pas que es bequetegessin (no són gens romàntics, vós), era per a fotre’t cop verinós de bec horrorosament xiuletejant; i, a més, si no vaig errat (o són les sípies? els calamarsos?), també se saben il·luminar amb tota mena de lluminàries i coloraines, amb cridaneres pampallugues de maldecap, amb lleis marejadores que sempre et perjudicaran, amb onades meteòriques, opalescents, psicodèliques (!) que els solquen les pells, com si fossin xitxarel·los suburbans amb molt poca imaginació, com si anessin sovint torrats o dopats, o potser quan s’enfurismen, o orgasmeixen...

Mes per què m’empatoll amb pops i popes (i popes), si ni les popes de les dones mai no m’han interessat gaire... i menys els capellans dels collons, i els monstres marins tentaculars no pas tampoc sinó al plat — els pesquen a l’olla, ca? Doncs a l’olla tothom, i au.


(...)


—Hò i tant, l’orinal màgic.

El mateix vell conte de la vora del foc amb l’olla del no mai buidar’s (on hi ha l’olla màgica plena de teca i recapte que, per molts de tecs que te’n fotis, no es buida mai, d’on la nombrosa pobra alegre família ara jamai no enduren fam...), es reproduí a casa nostra per la part dels collons.

A casa teníem només un orinal — tots hi cagàvem i pixàvem i l’orinal de mai no omplir’s no s’omplia doncs mai; pixats i merda que hi encabissis, rai, que sempre podies encabir’n més. És que tenia el cul foradat.

(De nit, amb la foscor, mai no ens n’havíem adonat...? On anaven tants de novells fems a parar? Avantatges del viure sots el pont del tren damunt el riu? Mon pare burot...? Mon padrí cap d’estació...? Ma padrina dient-me, No hi ha millor consol (ficant-me el cap al seu parruf), si estàs angoixat o tristet? D’ella les torretes de flors a les finestres? D’ell el selló fresc a l’ampit? Els raïms de l’emparrat? Els enciams a l’hortet? Meues l’heura que s’enfila al costat, amb les arnes, falenes, xicaloris, cargolins? Les cassanelles a la roureda...? Se’m barregen ara mateix els records; millor enclotats els dels jorns assolellats, atenuant doncs els nocturns, amb rels molt més etèries al sas adés més feraç on no s’enteranyinaven els joves dies.)


(...)


—Present a l’accident on de fet re no s’esdevenia altre que sonor repetit perllongat esglai.

Tret que enxampat a primer reng dels espectadors, qui en fotria ara el camp? La gernació qui darrere meu s’hi congria s’estén, inútilment pregona, cap als sis o set quilòmetres. M’he assegut damunt la motxilla.

Tinc present que he de tornar les claus a l’hotel d’on plegava aquest matí. Les enviaré per correu, si mai en sé sortir-ne viu. I només en sortiré si hi sóc com si no hi sóc. No hi ha millor recepta per a sobreviure.


(...)


—Qualque àpat o altre, celebrant quelcom indeterminat.

Poc us ofendré dient-vos la teca del tec que ens cruspíem.

“No em parlis mai del que has menjat; ja et veig cagant-ho.”


(...)


—I ací la meua dona Andrea qui donava sempre a sa moixa llet.
I llet, i llet i llet...

A sa moixa de pèl moixí i flaire flairosa de flor de mel.

I el lleter?

El lleter era sempre algú o altre de molt ben parit.


(...)


—Com veieu, més que no foto això és dibuix. Un bon record. Incunable, collons, vull dir, inèdit. Signat.

Aqueixos dos cardant són n’Andrea i un seu “vrai homme” del moment. Era ninotaire, un normand. El dibuix és d’ell, un regalet que em féu. Com veieu, alhora que carden i riuen (ella rient follament, més enjogassada per la xanxa que li conta el drut de l’enorme cigala que no per l’acte mateix del delitós cardar); alhora que carden i es moren de riure, dic, tasten molt delicadament una truita.

Us n’adonareu que la cara que fa la truita és la meua (en sofert cuguç, carregat de cabronades a betzef; paperinot; banyut gens banyegaire, pagant no solament el vermut, esdevingut elleix truita de recapte i tot).

Un parell de jocs de mots que el drut xiuxiueja a la dona són la rel de tant de riure.

—Plus question, plutôt que femmelette, ton mari est hommelette; elle a perdu ses œufs.

—Goûtes-y; pas mâle du tout, ton hommelette!

[Més que no doneta, ton marit és homeneta feta truita; hi perdia els ous!][Tasta-hi; no gens mascla (però prou gustosa, oi?), la teua truita d’homeneta!]

Sí ves, i així anar fent. Emasculat, deien els jocs de mots del pallard, garneu, normand. Mos ous cruspits literalment per n’Andrea, portadora ara dels ous assumits, sobretot quan el normand, o qualsevol altre mascle de debò, manca a casa, car quan hi és aleshores prou és ell la magnífica lloca de tots els magnífics ous.

I que la truita portés banyes, evident! Portar banyes, que sempre havia estat senyal d’extrema virilitat, és símbol que s’ha anat aperduant, estrafent, virant vers el contrari. Les banyes qui et surten pel front ja no són les de la teua virilitat; són les de la virilitat del qui t’usurpava els ous i n’ha fet truita banyada, el qui se’t carda molt cabronament la dona; ets cuguç tan datpelcul que et surten els atributs del mascle qui (analògicament) te l’ha endinyada part de baix part de dalt de tot (perquè tothom se n’adoni). Fores només banyot (amb una sola banya) si el cas fos només un, per una petita badada de femella contenta i calda (car això rai, de sull a banyot, un pas; petita ascla a un dels dos ous i prou?); ara, quan ja en duus dues, dues és el súmmum; el banyut amb dues banyes és el banyut perfecte: porta totes les banyes possibles, tantes com a la qui et co-robava els ous no li plau de plantificar’t. El segon amant trencava totes les closques, tota clara i tot rovell a lloure es vessaran; esportellava totes les rescloses del banyam descordat: banyes sens fi se’n seguiran, posa-t’hi bé!

Feminitzat, cabrit capat, pres, atrapat; com el boc, rac a llur llaç; els dos becs del llaç rosa on m’han pres per a capar’m es mostren com a dos coquets banyons...? En tot cas, ara, escarnidors, em diuen de carrincló campió; ets el campió... dels banyuts... contents i batuts... amb ignominiosa corona de llorer de dues banyes, llorer ensaginat amb batter d’ous amb llet, tot ben pastat, pres, frappé.

En fi...

(La truita del dibuix és una mica com un “cruixant”, cruixent creixent, pastisset amb banyes, celebrant que al XVII als turcs i llur mitja lluna hom els donava pel cul? O és que els dos cardaires ja hi han pessigats cap al mig un parell de bocins, de tal faisó que les vores de l’original rodonesa ara aparentin “corns”?)

(Mai no he comprès el segriny ni la melangia dels embanyats; encara menys, les ires, dispèpsies, i esclats i agressions de boig. Al contrari, els queratòfors o queràsfors, els querasts, els cornífers, els metopoceronts, haurien tots d’exultar, astrucs! Benaurança millor no hi ha. Prou diu, perspicaç ans perspícua, la dita, Qui bé vol a hom banyes li alleva! Car cada nova banya li duu saviesa, i com més banyes més savi. Només qui se sap banyut és digne de dir-se’n, savi, assenyat. Li plouen damunt i constants les cabronades de la dona — i ell rai, com si sentís ploure; home de senderi, sap com va el món. En contrasemble, els no-banyuts, a quin món viuen? Trist aplec de quilis, al món dels enganyats.)

(Només em dic Enneàquer, amb nou banyes o “raigs” de llum i saviesa. Molt més content estic si Pànquer no em dic!)


(...)


—Ell, hò; ara em revé a l’esment. La dona li havia vist el cigalot, ell sortint i ella entrant al canfelip del garatge — diu, Amb aquest només hi cardava per a poder-t’ho contar; espantós, deliciós.

Què diràs? Mercès un món.


(...)


—I aqueixa, l’esglai!

Hi ha dones qui es desen el forat amb tants de ximplets escarafalls que si les espiaves de pèl a pèl et volien Acteó fet malbé pels gossos sempre repulsius, ço és, sos maleïts mafiosos germans. En diuen d’honor a un foradet pudent.

En canvi, el foradet per on les espiava en dic flairós. És el que en diem fantasma, phantasm, il·lusió de (no gaire) llunyà delit, de fit desitjat que tens a tocar de mà, d’ull, de nas, sense que tanmateix et calgui del tot allargar els dits, la mirada, l’olfacte, per a llavors heure’n el fruit (que prohibit és molt més atractiu).


(...)


—Aquesta és molt més recent. Era el veí del davant.

Quan es va morir, la dona i sobretot ma filla, un dia me les trob que han buidats tots els llibres i els papers, i àdhuc caixes, calaixos i petits mobles, del meu petit infame estudi.

Han decidides de fotre-hi el mort per a rentar’l i vestir’l.

Ja puc demanar’ls una explicació per a tal decisió. Cap paper en foten. A qui li passa pel cap de triar la meua cambra i fotre-m’hi fora per a encolomar-m’hi el mort, eh? Eh?

Ni la filla ni la dona no m’han respost. La resposta és sempre l’altívol menyspreu de la ganyota del Vés-te’n a la merda, noi; m’estàs xeringant amb les teues qüestions.

Que en sóc de desgraciat. Dec semblar més ruc encara del que no sóc. Tothom m’ha tractat sempre igual. De petit, encara més ingenu, demanava rai pertot. Per què déu? Per què l’infern? Per què la mort?

Cap contesta, o, màxim, Perquè cua! Fuig del mig!

Tan fàcil que hauria estat de dir’m, Perquè a quelcom o a algú extremadament sapastrot i barroer així li sortia, fet tan malament com podia, a la biorxa, com una merda.

O, en tot cas, Per què no? Què vols més? Fes-te fotre, manoi; les coses són com són; i au.

La diferència entre ells i jo és que sé que sóc un gamarús, i els gamarussos d’ells es pensen que saben qui sap què, la mà i la mar. I al que fan no li cal cap explicació, ho fan per gamarusseria; perquè no els convé (o es pensen que no els convé) fer altrament. Autòmats de la irreflexió, es creuen les explicacions de les autoritats... i les automàtiques pròpies, tan fal·laces com les dels falorniaires principals.

D’altri (i com més alzinat pitjor) mai no me n’he cregut re; per a no creure’m, ni em crec les gamarussades que em pens que segreg, quan de fet me les segreguen els gamarussos mecanismes interns.

L’anècdota s’esdevé, i amb l’esdevinença salta l’avinentesa de la interpretació; i en la interpretació ben sospesada és on rauen el musament i la distracció. Em distrec destriant fils d’un tapís sense sentit, o esfullant esbarzers de caòtic laberint que mai no mena aumon.

I ara sé, carallot i tot, les de més de les respostes. Car les de més de les vegades hom demana el perquè de quelcom només existent al magí adipós i estiomenós del qui treia a relluir la fantasmal noció. Nocions sense essència no els cal perquès. Les anecdòtiques, sí; i si no en reps resposta quan, de cap, en demanes la raó, és o bé perquè qui el qui la fa, la fa d’esme, i ni sap ell mateix on collons s’empatolla, o perquè et negligeix molt ignominiosament. Tercera via poc hi ha pas, com deia el del cigró al nas.


(...)


parpelleig d’ull cluc i no.


t’ho clic
t’ho cloc
t’ho clic
t’ho cloc
t’ho clic
t’ho cloc...?

t’hi clic!
t’ho cloc!

t’ho... t’ho...


(...)


La cloca compta els segons perquè sota seu els ous sàpiguen l’hora.


(...)


haiku del mascle rellotge.


triomf i desfeta
del que rau rere bragueta
clic, cloc; clic, cloc; clic.


(...)


triumph and defeat
of what beats behind one’s flies

clock, clock; clock, clock; cock.


(...)


home benastrúgol
ningú trobar no va púguer’l
ni cercant-lo al gúguel.


(...)


Aquesta és la faula on ningú no mor i tothom s’enamora d’una mora qui és la mort, tret que la mora Mort és ara la mora Enamora, i l’àngel de l’amor, sense feina, es fa fotre, es mor de fam; es mor de fam sense morir-s’hi, car ara ningú no es mor.


(Te l’escrius tu mateix, sòmines.)

(Ni per què voldries no mai morir? Per a tindre eternament mal de queixals, mal de cap, mal d’això, d’allò? Viure és patir... i somiar. I somiar és somiar de no patir, és a dir, d’ésser mort; mort i somiant.)


(...)


Diables.


Al món hi ha diables.

Són els capellans i d’altres doctrinaris. El que fan es posseir els pallussos. Ho fan amb llur màgia. La màgia de llurs mots, sobretot (també fotent el paper d’il·luminat molt ferotge, convençut, impressionant per als més merdosos, per als qui per comptes de cervell serven crani endins un fumós palteret). Amb llurs malèfics invents o construccions de paraules enredades, enredadores.

Tantost hom veu un “fidel” veu un “posseït”. Caldria “comonir-li’n la cuca” a mastegots. No hi ha millor exorcisme.

A mastegots. A mastegots entaferrats al diable, és clar, i en presència de la “víctima”, vull dir, el crèdul pallús qui es creia el pallàs. Perquè vegi el pallús que el diable és un pallàs.

Sots el fastigós maquillatge i les grotesques nocions de la “mística metafísica” (o quelcom de paregut; com més imprecís el mot més falòrnies t’hi amaguen) només hi nia un altre molt imbecil (sovint molt maligne) xarlatà.


(...)


El “prinfipé” Canfelip com presumeix vestit d’assassí franquista.


Per què van els militars lladres i assassins de l’exèrcit enemic vestits de merda? Merda i merda s’avenen. Asinus asino et sus sui pulcher. Si l’ase troba collonut l’ase, i el porc el porc, és clar que la merda la merda, i l’assassí l’assassí.


(...)


Tronem! Tronem!


Car qui trona destrona.


(...)


Més ~ per als pestilents d’allà baix.


Són molt afeccionats els catalans al “caganer”; sabríeu per què? – deia el foraster.

Els Països Catalans, no hi ha pas al món poble més generós. Pena que ens foten els repugnants veïns a ponent. Volem que els fastigosos “epanole” tinguin sempre prou cagallons (~, ~, ~, ~, ~, ~...) perquè se’ls fotin damunt llur molt fètida vomitiva “epana” – que responc, sempre educat.


(...)

les quaranta-setenes antiparrades

Fosc.


Fosc, i de fosc, i a les fosques més fosques
em veig sovint fugint per bacs i clots,
foscament empaitat per borinots
qui els fusts de llurs fusells han omplerts d’osques.

Per flonges foscors dels durs trencaclosques,
per conreus d’agre foscúria amb rostolls,
espigolant-hi em trob com lligamosques
qui evités molt curós envitricolls.

I em dic: D’estantís a podrit, un pas;
al vol, carderola; i tu, pinyol,
ningú es vol carn d’olla ni escopinat.

I entre els oms sent l’estàtua de beutat:
Amb fusta d’om fa rodar el trompitxol
el flagell qui vol el vostre traspàs.

Petrifiqueu-vos-em, no us em podriu!
Al fòssil arbre s’hi fa, etern, el niu.


(...)


Fosc, i de fosc, i depent amb tintes mats
com si sóc calamars totjorn menaçat
em veig sovint en sobtada claredat
i restret i destret per pàmfils fort fats
i en climateris rudement engorgats.

I em dic: collons, tants de rengs ni boldrons
rere tantes d’aces davant, i als fons
tantes de cues, per a veure’m l’as!
I em vull al racó amb l’ull al forat!

Una grassota amb el vagí prolapsat
vol que li alleri una entrevista i d’escreix
el seu àlbum de segells m’ofereix.

Eixa estrènua comesa acompliré
(diu) o com l’oncle Eduí no acabaré:
Zelant cel·les de canfelip suburbà,
menjant nespres xeringades amb morfina,
brodant alfirems amb fils de teranyina.

Em depenyeré doncs gat amb força mònita,
jugant a flèndit amb mos flascs ouets,
dient que poc ni gens amb aquella pítima,
puc pas respondre com demana el decor.

I per a treure-me-la encar més prest,
ral de vidre contra llet que se sobreïx
per al prolapse vaginal li’n faig do,
com pessari que sobtat me l’adobés.

Se’n va contenta arreu contant demà
que sóc el gran fracàs: Que ni sé ballar
ni cantar i que ningú no em ve a veure
ni pel meu cap d’any, i que ni els atuells
de la cuina no sé vendre, que en faig do
a qualsevol, àdhuc a l’herpetòleg Cesc,
qui llogava perquè de la gespa de cap
àvol serp, molt eficaç, no m’estorcés,
sa serp alhora menjant-se-me-l’hi
els ous al niu de la dona qui no hec.


(...)


Fosc i de fosc i no veient-m’hi d’un pam,
llosc i llusc i a llisquents llesques lliscant,
amb noses rai, com a la cua del gat
tot putejat, pots, llaunes i, encès, un drap...

Amb mants de condons per tothom re-usats,
amb empelts al butzam o paltruu; trip-traps
a tot estrop, estuprat, amb treps i estrips,
i batzacs i esbotzecs, i bitzacs a betzef,
amb abonyecs, i anyocs de nyanyos bonyeguts,
gibó geperut, per nas uns quants de nyaps,
i tot de golls a l’escot, i el mot ‘atot’
prenent-lo per ‘penedit’, com qui els dits
s’hi ha picat, jugador molt carallot,
plegant, hauré feta la fi d’en Macot.


(...)


Oliva i cargol he rosegat i rosegut
amb el vermut que alhora m’he begut.

Quan m’ha empenyut m’hi he plangut,
quan m’ha empès li n’he fet retret;
li he retragut que m’ha constret
a veure’m tot constrenyut
(com a tot cony constrenyedor
a dir-lo’n conystrenyedor)
a dir-li de no pas gens collonut.

I em veig estès o potser estengut
pel mastegot que no ha ometut
ni omès de fotre’m com li ha plagut.

Amb llavi fes, pòmul fendut,
poc m’he defès de defensar’m.

M’he defengut com he pogut;
poc m’he restret, l’he escoixengut,
escuixolat i, gens inhibut ni escorregut,
encara fort li he fotut
cop al budell, i kick al butt
que en acabat molt restrenyut
com per cinyell estrenyedor
es deu pensar que ha vingut;
o amb molt embussat l’embut.

Em sembla que ha après i aprengut
que tantost a manguis algú li ha tossegut
o tossit, tossudament l’ha destret
i destrenyut, tant si és conès o conegut,
com desconegut o desconès;
tot només ha depengut o depès
en el grau on hom l’ha ofès o ofengut.

I ara que ma revenja he prengut i obtès
més em val que gens abstragut
ni abstret em faci el confessut i confés,
i que digui que tota l’estona no he ragut
sinó confós i confongut,
sofregit, sufragat, cès i cernut,
i si he podet i pogut treure els punys,
i un cop trets i traguts, he cret i cregut
que tombava el pobre mamut,
era perquè tant de vermut begut
et fa fotre pler de dois de doiut.

Els artells llavors m’he fenyut...
i etc... etc...

Tot etceterat i etceterut,
cascú etceterant amb son paperet
i ni abstemi, ni abstingut, ni abstet.


(...)


Comiat.


Adéu-siau a mon pare pel viatge que emprenc entre les flames al bosc amb els altres grotescs animals de la nit.

—Bona nit, bona nit.


(...)


Amb el vers ho mates tot.


Mon pare fotent-me fora del llit perquè hi estic tot el matí fotent el gos.

—Què fots fotent el gos al llit tot el matí? Au, a treballar!

Car voldria que fos, com ell, bastaix. Mes eu només em carreg de bordó rere bordó, i cascun com pus clus mills.

Anava a dir incomprengut, però diré incomprès.

Mon pare no comprèn que el brou poètic xauxina en el somieig.
Mon pare no em vol poètic, em vol feiner.
Té mala peça al teler.
Car poètic, versaire, bordonaire, sóc i seré.
Re altre no recaceig ni cobeig.

Ara mon pare és mort.

I son fill, l’únic que fa, com feia i farà, és vers rere vers — ep, o quelcom de paregut — semblant.


(...)


Ton cos ton taüt, mesell!


Un maleït capdecony molt mesell et demana, Amb quina mena de caixa no et fotria goig que et sebollísson?

Tothom qui pot posar’t una qüestió així (em dic), ha d’estar ja enterrat. Son cos son taüt.


(...)


Bon llibret? Com ho sabràs?


Per a entendre de debò un bon llibret caldria despendre-hi llegint-lo si més no les mateixes hores que l’autor no hi despenia escrivint-lo. Probablement només amb aquesta ràtio podríem en acabat de debò saber si el llibre era bo — o no!

És clar que... si al capdavall era dolent... quin greu no et sabia haver-t’hi mort tanta d’estona...

I, a tota esdevinença, quina fal·làcia!

[Copiant na Pauline Kael, qui, criticada perquè en lloc de fer el film el criticava, la vaig veure dir que, O us penseu que potser li caldria haver posts els ous per a saber si una truita li feia o no gràcia?

Ara diré, Vols dir que per a saber si la teua truiteta és de debò bona o dolenta, em caldria abans tindre la transcendental experiència (hà!) de pondre els dos o tres ouets covarots amb què la feies, o pitjor haver despeses dins teu les hores flatulents mentre la cagaves i recagaves? Ecs, fill, quines idees!]


(...)


Avantatges de l’ateisme.


Amb vuit anys, m’han lleixat sol a ca la tieta amb les tres desvergonyidetes amiguetes de les meues cosinetes — les quals sofertes cosinetes, car s’escau que els cal anar a doctrina (i hi ha pitjor faisó de fer malbé l’estona que amb estupiditats de la religió...?), s’han hagudes d’absentar, tota una horeta pel cap baix, menades per llur pàmfila mama.

Atees són elles com ateu só. Les tres amiguetes i eu, som-hi doncs!

Ah llavors les porquerietes que no hi fèiem, solets!

Hooked for life.


(...)


Plaer d’amor com fum s’enfuig,
amb un sospir...

Segriny d’amor dura un colló (fotia la cançó).

Potser en sentia el violí...? Sí!
Potser llavors l’acordió...? No!
Potser en cantava una altra...? Ah?
Cançó, cançó... Cançó d’amor!

Plaer d’amor se m’encasta al sensori;
segriny d’amor... falòrnies!

Cal ésser estruç
per a mai sentir-ne cap desori.


(...)


Diu si fa no fa en Xel·li, i sense cap raó: “Vera amor no es pot partir com or ni argila; lo cony és inconsútil; també la xil·la.”


(...)


Li deia a la meua dona Inverecunda (ai quin nom més bonic!) (oi que sí? vol dir poca-vergonya) (totes en són) (ep, i sort que en tenim...! Car si no en fossin... si fossin vergonyoses i es desessin lo cony, on fórem? Enlloc! Res no tindria sentit; no hi hauria humanitat; car la dona és el triomf i l’àpex, el súmmum del món. A mateixa educació ni possibilitats, la dona sempre bat l’home; en tot! En ciència, en art, en gràcia, en coratge, en equilibri, en el que vulgueu. És l’enveja dels marietes repugnants disfressats d’estaquirots repel·lents, o pares de les esglésies del fracàs i la repressió (i llur sentit doncs d’inferioritat davant el poder femellenc), el que els fa dir les datpelculades que diuen; no són pensadors, són pensamerdes i pesamerdes i tot el que diuen és merda. Qui se’ls escolti, merda els entra per l’orella com cuc insidiós i corrosiu. Qui digués mal de cap dona, hom l’hauria d’espellar de viu en viu. Cal donar exemple, collons).

—Es veu que n’envegen sobretot l’orgasme. Quin celebradíssim poeta no diu:

Comparat amb el de l’home, efímer mosquit,
L’orgasme de la dona és còsmic i infinit.

—Carallot, sóc jo, el poeta qui dieu, aquest famós rodolí ve del meu llibre molt conegut, L’Home de les Nou Banyes, que signí amb el nom molt enigmàtic d’Enneàquer Xeix i Xeix.

Les dones són agents de vida; per això no tenen por de la mort; són enemigues de la mort, són creadores de vida: els únics déus (en llur cas encara millor, les úniques deesses) mai existents (vull dir, mai essents, de carn i ossos, de matèria autèntica, no pas d’esme malalt).

La mort mateixa en veure-les s’acolloneix. Què és una mort acollonida? És una mort sense embranzida, vet ací, com un homenet sense lleterades. Només les lesbianes, males putes, tenen por de la mort. La mort, aliada dels homes. Això és el millor que saben fer els homes : nodrir la mort, amb llurs agressions i llurs guerres, i llurs ridícules vanitats de sexe escarransit. Sempre matant perquè la mort se’ls miri amb bona cara, perquè en tenen tanta de por, i es pensen que llepant el cul de la mort i servint-li llepolies de cossos destrossats, potser els estalviarà una miqueta més.

Bah! En canvi, quina diferència, bones putes, les dones com cal, no en tenen mai, vull dir, de por, de por.


(...)


Falsos petons qui garneua em dons,
fictes besos amb tos llavis fesos...

i em mossegues tot d’una els collons.


(...)


Renega com un lloro (ho dic de riure).


(...)


No és el mateix donar pel cul un cavall que fer-se’n donar, li vaig dir llavors.


(...)


Els “escandalosos” vestits interiors de la dona s’eixugaven estesos a la vista de tothom – nosaltres no tenim re a amagar – sovint ens banyem nus fora, i vestits dins ca nostra; ho fem com volem i així com la baterola de fer allò o el contrari ens transita pels ous.

Li’n contava de crespes i se me les creia totes; li deia que només podia trempar si mai plovia, car el meu esperit o el meu eidòlon o allò que em pensava que fos la meua ànima (la representació que en tenia i que sempre em surava si fa no fa al voltant del cos, en òrbites arbitràries) estaven al capdavall tan sintonitzats amb la natura que quan la sentien molla i mullada, llur membre impregnaire esdevenia com qui diu impregnat de pluja o essència natural, i com a ella se li mullaria el cony si fos prou natural, a mi la cigala. I així no em calia mai romandre a casa quan feia bo.

Els veïns més malcarats eren al jardí monejant-hi (besunyant-hi, formiguejant-hi), tot i que no hi tenien re a fotre – criticaven la roba estesa, i llurs gossos bordaven molt agressivament — llurs gossos és clar essent la representació en concret de llurs “ànimes”. Gossos... (et dius), i per què no pas rats, moltons, bous, conills...? Car collons, i tant... O qui són els capsdecony qui decideixen els drets dels animals (i quins drets per a quins animals), ni per què escoltar-ne les merdegades?

Gossos, ecs... Saigs a sou dels propietaris... Tot hi és soroll, brutícia, mossegades, contagi i mort... Abans pels carrers els gossos gaudien de llibertat, com les rates, i com les rates eren enverinats, enverinats directament com les rates, o indirectament, en menjar rates enverinades. I ara? Quin problema “moral” aixeca la cua ratada? La pega gentota (no pas la de tot arreu, car encara hi ha indrets no pas empegueïts amb aquella mania idiota) s’“escandalitza” si enverines un gos però no una rata? És potser perquè els rats són menys fotogènics? Ah, i menys llepaculs! I els qui treuen diners dels capsdecony amb qualsevol truc se n’aprofiten, de la tendència a llepar culs que tenen els servils cans. Car intel·ligència? No pas que qualsevol gos en tingui més que qualsevol rat. Segurament el contrari. Tret que el rat és més lliure, menys “civilitzat”, i això fa més por, i té mala premsa (terrorista, anarquista, català), i per això l’enverines i hom t’aplaudeix, i enverines el ca i et tracten de pitjor criminal que no el qui, emmedallat i honorat amb bandes cacofòniques i putxinel·lisades marcials, mata gent, com més gent (diguem-ne enemiga, a l’engròs!) millor; aquest és un heroi (perquè mata gent) i tu un psicòtic (no pas perquè matis gent, gossos rabiüts).

Me’n record tots aquells flatulents datspelcul fotent el més esglaiador ridícul dient “no” a Corea; tots aquells escarafallats “epítoms de rectitud” qui perquè a Corea “menjaven gossos” volien esborrar-la del mapa, o almenys no permetre que poguessin tindre els jocs “olímpics”, o almenys que llurs fastigosos “països” (com ara els Estats Units, on un 80% de persones mengen com porcs afamegats en soll putrefacta – i mengen justament porc, moltó, bou, pollastre... el que calgui, això sí, mentre hagi estat animal viu!) no anessin als jocs! I tot perquè “la gent” coreana menjava gossos. Com si els gossos fossin més “especials” que no bous, cabres, ànecs, conills, bacons, gallsdindi... senglars, cérvols, cavalls (els cavalls qui, a milions de llaunes, llurs gossos es cruspeixen, llurs gossos tan “educats”, “civilitzats”, “quasi-humans” – i sovint amb més drets que no els humans, en tot cas molt més que no els humans als quals convé en aquell moment de dir-ne “enemics”, no fos cas que el monument industrial-armamentístic on tot Amèrica es repenja s’ensorrés). Repel·lents!

Tant se val, tornem als veïns.

Jocs blaus comencen en vermell a llurs televisions. Un home bonhomiós i de bon veure (un “artista”) hi surt en vermell entre màquines vermelles en una totalitat d’escenari blau a fer-s’hi palpar (molt decentment part damunt el pantalons) la molt dobla cigala qui li arriba mig destrempada fins gairebé al genoll... Totes les dones del públic volen passar-hi... Car tocar-li la cigala porta sort... S’amaguen doncs els veïns a les cases llurs a guaitar-hi la gens “indecent” tocamenta de cigala per totes les dones assistents – ara ells ja no ens criticaran... Només hi lleixen als patis els gossos perquè ens continuïn aporrinant...

Abans no estenguéssim la roba havíem tinguda una greu discussió... No és pas que la meua dona hagués caiguda al riu – és que s’hi banyava vestida – i ara tornàvem amb el xiquet a casa nostra, i els veïns encara eren a trenc de fotre’n el camp... S’hi havien ficat a xafardejar-hi, com foten sovint quan no hi som... Nosaltres tornem amb no gaires bones disposicions... La meua dona mossegada a la cama per cavall breu... I llavors, doncs, tot es degenerava... Amb sòpites discussions amb els degenerats a qui el cavall escarransit, nan, no pertanyia... La bòfia ens comoneix, somoneix, a aparèixer al jutjat tal dia tal hora...


(...)


De tornada platja deserta. Sorra molt blanca, i fina com la pols, trepitgem amb peus nus. Llàgrimes de suor hi davallen; empremtes del destituït, esclats del desarmat; l’estesa de cendres maquen.

Contra els animals hem perduda tota batalla. Naltres qui som vegetarians.


(...)


Em costa de reconèixer els caps escapçats de mos antics amics i familiars, duts ara, pels aldarullaires, al capdamunt de piques.

Molt més plaent anar parlant amb mon cavall que no pas amb ningú amb només dos peus.


(...)


Solucions.


Qui no té, no perd; com qui no es té no es perd.
Només qui té, perd; i només qui es té es perd.

Si no vull perdre’m més de tantes vegades com em perdc
haig de voler’m intingut per ningú, ni per mi mateix.

—Ei, que em tingui (si vol) altri (solució del covard).

Tard o d’hora aquell qui em té em perd.


(...)


Solució del valent: —Em vull mai no tingut per ningú
i menys per mi mateix (és a dir, pels meus instints
ni pels meus empelts impulsius dels gèns malparits
qui em volen posseït per ells mateixos
fent-me voler veure garses per perdius,
o que ells mateixos són eu).


(...)


València — amb V de vòmit.


Qui es dóna als lladres esdevé lladre
qui es dóna als pútrids esdevé pútrid.

València pútrida i lladra
pel gargall del castellà fagocitada
per l’àcid canfelipútrid en nàusees dissolta
pel castelladre xaronisme enlletgidament escarransida
per l’inquisitorial fanatisme ponentí pansida ara i tost anorreada
pels franquistes espacaganyols amb els propis bords collonets escanyada
covard cagalló que s’escaguissa avall perquè incessant li plouen
cagarrines de merdileny.

Tot plegat llong tragitós vòmit a mar.
No, engargussada orxegosa buidarada a mar
buidarada amb B
amb B de Balenfia (en merdileny, en merdileny).


(...)


Principi irrenunciable.


La integritat dels Països Catalans.

Tot el que l’enemic adés ens pren, ara ho recobrem.

Tot el que ara ens pren, adés ho recobrarem.

Cap bocí pres mai no serà abandonat.

Les urpes de l’enemic s’enfonsaran rosegades a la pròpia gola — malparits!

I tot ho regurgitareu.


(...)

Aclucallades 46

No val a badar.


El falorniaire fa l’orni...
si vas armat i la falòrnia li contradius.

Si va armat i li contradius la falòrnia
el falorniaire no fa l’orni; el falorniaire, sobre, et mata.


(...)


Incontrovertible.


L’estat castellà instal·lat a Castella sempre és el mateix estat — sigui franquista, sigui pseudosocialista (és a dir, franquista disfressat), sigui novament franquista descarat — l’estat castellà només defensa i ajuda els castellans. Els catalans els tracta com a cossos nocius qui cal fagocitar — els vol doncs anihilar — els vol prendre el territori — els vol esborrar de tot mapa present, passat, futur — els vol mai no existits.

Hi som de massa. Cada llei de l’estat enemic ho prova.

Un “català” qui estintoli l’estat castellà no és ni català ni és re altre que un maleït traïdor.


(...)


La disfressa se’m substitueix a la vella pell per a esdevindre-me’n l’única vera.


Per a sobreviure sense cabòries ni neguits addicionals em disfressava tan magisterialment de perdut, que, perdut de debò, m’anava perdent encara pitjor... m’esvaïa en la distància... fins que es feia insalvable... i me n’adonava doncs que ja no em trobaria mai més. Ostar’m la màsquera esdevingué infactible.


(...)


Coneixent (co-neixent, hà), coneixent algú dia per dia durant dècades el coneixes al capdavall molt millor que no es coneix ell mateix.

Tot el que ell creu que són màsqueres transitòries que es va posant i que podria treure’s quan volgués, de fet són les autèntiques facetes de la seua realitat, indesencastables.


(...)


Llibres o ocells.


S’envola el llibre — ocell estort — i el seu autor roman a la puta escapça.

I l’autor fa segles, mil·lennis, que és espargida pols, i pertot on vol vola, imprevist i elusiu, l’ocell intacte d’aquell llibre deseixit.


(...)


Mos somnis i ma vida s’equivalen.


A cada breu instant d’il·lusió... fracàs i descontent. Prou em sé el model. Invariable.

Tots els moments de lleure i disbauxa es tradueixen en traïment d’endemà desviat i eixida impedida; tant que riguérem ahir amb la dona i avui sos interessos han radicalment canviats. Jeu per terra amb son odiós germà; molt xerraires; ni se n’adona que voldria passar i anar-me’n. Llur mare hi fa el cafè per terra enmig del corredor. Tot un cafarnaüm de noses al meu pas. Fins i tot tu, retrec a mon fill adés tant de fiar, deixa’m fotre el camp, home!

Al capdavall, com sempre, no vaig enlloc sinó fora, sol, marginat.

Venia a dir-li que totes les ampolles de cervesa, vinagre i oli que compràrem ahir sota la intensa pluja venien no segellats, amb els taps violats, el contingut qui-sap-lo corromput, i mig buides... Tot bo per a llençar i prou.

Però no diré re. No tinc pas avinentesa ni desig de ficar-hi cullerada. Sense eixida, embossat com cagalló inoportú. I el que parleu tant dedicadament, me’n fot. Cabòries i neguits de ric me la porten fluixa (i amb pobres no m’hi faig).

Sense eixida, sense eixida. Em tiraria per la finestra. Fins i tot tu! Deixa’m fotre el camp, home, deixa’m fotre el camp! Re altre no vull.


(...)


poeta esgarrapat


escriptoret de llonga data
cinquanta anys guixant paperots

cinquanta anys tractat a baqueta
de cau en cau

i en acabat sovint cercant
i mai és clar no trobant

on doncs són mos originals?

a cada bugada se’m perdia un patracol!


(...)


Mon autoretrat.


Home estripat... fent de poeta esgarrapat. Galdós!


(...)


La mort rau.


La mort rau al curt futur — que betzol deludit allargues sense solta ni volta.

La mort rau a l’esdevenidor imminent en forma de mur negre on de mantinent t’estavelles en escruix.

Mur negre i massís que no esportellaràs pas.

La mort rau estòlida — feta mur negre — sòlid a tot fotre — i ample ample ample... amplíssim, d’una gruixària sens fi, d’un gruix infinit, d’ací fins a mai pus, de totes totes inviolable.

Rere mur, mur — i prou.

Mur mur mur — trompada. I som-hi.

Mur.

T’hi estavelles, t’absorbeix, esdevens mur amb el mur, mort amb la mort — existeixes com a cosa que fou... i és cosa morta per sempre pus.


(...)


Llur mort molt colt (per les mosques).


El trivial inquilí de cada sepulcre rep el mateix afalac de les mosques que rep tot altre palter o cagalló.


(...)


Catalònic catatònic, què li dius a la mort?

Ensenya’m lo cony, morena!


(...)


Tret que ho facis perquè prou cal menjar (diu ma mare matant el pollastre...), en què ets mai millor a allò que mates... ja no dic lladre qui t’ataqués o altre malèfic emprenyador violaire, invasor..? mes àdhuc gos, rat, muriac, cuca, mosquit...? En res, en res no n’ets; te’l treies de sobre perquè et feia nosa, cap altra raó. I s’ha acabat. Tu i ells, els mateixos budells i menuts, les mateixes dèries i enrònies, el mateix desfici de l’anar maldant. Res.


(...)


Doncs he menjat i begut
plorat i rigut
llevat i jagut...
i llavors m’he morigut.


(...)


(.) (:) (...) (.)


et neixen (.)
t’expliques si fa no fot el món (:)
et dius i ara què? (...)
et mors (.)


(...)


(fórmula una)


(.)
(:)
(...)
(.)


[és a dir, punt, dos punts, tres punts, punt; és a dir, la vida d’un hom]


(...)


(fórmula dues)


0
1
0


[és a dir, zero, u, zero; és a dir, la vida d’un hom]


(...)


0 – 0


[de zero a zero a través de l’u]


(...)


pas a pas cap a la mort
pas... pas...
és l’impuls
pas... pas...
és l’impuls pervers
pas... pas...
és l’impuls pervers de cada àtom
pas... pas... mort.


(...)


Procura no emprenyar gaire (eix és el secret) i roman armat de paciència; això rai, amb pocs anys tots els emprenyaments han desaparegut; cal fer-te potser una mica vell; un... dos... tres... tots foten el camp... cap a l’altre món (el món zero); tothom ni re qui mai t’emprenyava és mort; i llavors, quan et mors, ningú ni content ni trist, ni emprenyat ni sense emprenyar – car no emprenyaves gaire ningú, tot plegat.


(...)


Reflex condicionat.


Quan era petit corria la brama que pelant-te-la perdies bon tros de l’energia — n’hi havia i tot qui (en penjoll afí, i per l’anàloga viscositat del producte) afegien que perdies justament substància grisa del cervell. Per ço cada cop que m’escorria corria al rebost i m’empassava cuita-corrent una rajola de xocolata. No fos cas, vós!

Llavors això ha continuat; esdevenia tret de caràcter intrínsec. Sempre que m’he escorregut, doncs, m’he amagat (fosquet) un segon per a cruspir’m sencera una rajola de xocolata. Fins al punt que, a tornajornals, si mai em menj ara cap rajola de xocolata tinc la impressió (íntim pessic mental) que m’he escorregut.

Off with the middleman. Ja no em cal ni sentir’m sexualment satisfet. La xocolata és prou per a acomplir’n el truc.


(...)


Calaix amb esborronadores cucotes.


Les podrides autoritats m’han presentat al taulell mateix de llur estació policíaca un amplot i feixuc calaix de color fastigosa i fosca, de color de merda una mica lluent; m’han manat que me l’endugués a casa, esfetgegat camàlic, i que llavors l’omplís per llei amb la paperassa adient, és a dir, reglamentària, oficial, de dret, legal, estatutària... (o com collons en diguin...).

Ara, quan he volgut començar a omplir’l amb tots els documents i paperots segellats que anava trobant pels oblidats racons, me n’adonava que el calaix les maleïdes autoritats invasores ja me’l donaven curull — d’escarabats! De pudents escarabats merdissers i carronyaires qui pul·lulaven amunt i avall esbojarradament, en un barreig molt repel·lent, rosegant qui sap quin cadàver ni roplegant-ne qui sap la merda.


(...)


Pastissets.


Aqueix homenet té tots els bocins del cervell que li filen a l’hora, se li coordinen com cal; sempre sap on para ni on és ni rau, i què és què — aqueix homenet, prou pot; és un panellet rodó, és un pastisset ben fet.

Aquest altre homenet potser ni l’hipocamp ni potser les amígdales ni qualcun dels còrtexs als lòbuls (medial, parietal, raquidi) no li rutllen micoia; desrengats, vaporosos, les connexions se l’hi entortolliguen; la memòria li balla cacofònicament, flamenca, a ritme caòtic i molt lleig; es baralla amb la berruga que té al braç: s’esma potser que hi té i se l’hi arrapa un insecte o aràcnid particularment persistent, insistent, malparit, rosegador — aquest homenet, pobrissó, és un bunyol, és un patafi, és un pastisset mal fet.


(...)


Sóc massa carallot.


Al bell centre de la ferotge batalla entre ço que conec i ço que desconec mai no sóc capaç d’arbitrar al meu favor.


(...)


Ull per ull, moc per moc.


Coent-los el dinar amb una cassola a un fogó i una altra a l’altre, em cau el moc a la primera mentre hi estic remenant la samfaina que acompanyarà la cargolada que coc a la segona; recances? remordiments? culpabilitats? nosa estranya al pit pel fet que s’hauran de menjar el meu moc? No, gens. He pensat moc per moc, cuit per cuit, i ningú no veient-ho (prerrogativa de coc), doncs avant. Moc de caragol o moc meu, què hi pot fer? on fóra la gran diferència? La qüestió que surti prou tastívol, ca?


(...)


Només qui no trempa té permès de no ejacular paraula — només qui no trempa se salva de la decisió — tots els altres esteu condemnats a haver de tombar-vos a un costat o l’altre — a l’abís que s’obre a l’esquerra o a l’abís que badalla a la dreta.


(...)


Presons.


—Cap advocat no ens traurà d’aquesta presó.

—(Quina? la de la terra? la de la vida? la del cos? la de la identitat?)

—O potser només la mort, millor advocat enlloc.


(...)


Tifes.


Hi ha pitjor vanitat que la dels vestits — tapant les mòrbides deformitats?


(...)


Ressuscitacions.


De petit mal o malaltia d’on em planyés, els de casa em contestaven (automàticament) “Això només passa tres dies abans de morir”. Al començament, és clar, allò m’acollonia bon tros. No sabia que era una dita comuna on els catalans “del poble” es trauen cabòries trivials. Em pensava, egoista com tot marrec, que allò era sentència inapel·lable. I queia en angoixa durant una estoneta (pitjor era a la nit, on el neguit et mossegava mants tentacles del son), fins que tot no s’oblidava (massa distraccions a la vida per a un cervell tot net). Més endavant, caient en habitud, veient que tres dies després de l’oracle, continuava sempre cuejant, la frase perdia verí. Tret que abans havia comprovat que, si cap altre mal o malaltia s’esqueia d’aparèixer entre el dia de la sentència de mort i el tercer on la mort s’havia d’esdevenir, i doncs, en plànyer-me’n, “Allò només passava tres dies abans de morir”, aquella segona sentència ajornava el desenllaç predicat anteriorment; només calia doncs, per a tindre la mort a distància permanent, plànyer’s d’un nou mal cada un o dos dies (màxim tres, si ho agafaves pels pèls). Amb cada nova malaltia apareguda, tres dies de coll m’eren allerats. Si penses que morir-se és malaltia de què pots plànyer’t verament de valent — malaltia segurament si doncs no la més greu, la més “terminal” — si trobes que t’estàs morint, te’n planys, i encontinent t’ateny, de qualque lloc o altre amagat a la psique, la contesta automàtica que “Allò només s’esdevé tres dies abans de morir” d’on, com qui diu, et trobes ressuscitant constantment.


(...)


Les dones em prenen totes per tortell — totes em volen descobrir la fava per tal d’esdevenir el rei.


(...)


Incardinats, encadellats, intercanviables.


La dona amb una pipeta com un vit petit — la meua cigaleta només tan grossa com una pipeta de les grosses — al capdavall, capiculats, mai no saps qui és qui.


(...)


Plaers veneris i solidaris.


Perquè la dona t’arriba tota “cremada” de sofregalls soferts pels refrecs del cardar massa apassionat amb drut poderós en indrets rudes (eloqüents petites escares a genolls, colzes i esquena sobretot, que més tard en llur lividesa que ja duraran tota la vida), l’endemà et vergassejarà a tornajornals perquè les vergassades que t’etziba no t’encetin (a l’esquena sobretot) nafres de qui les cicatrius duraran aitant com les seues.


(...)


—What a lovely couple!
—Oh yeah, I’ve seen them often.
—And who’s the guy behind them, loaded with all the papers and the baggage?
—Ah, he’s the husband.

Em fotí a trempar en oir-les, dues dones a l’estació, una de mig veïna i l’altra forastera (i tan bugadera com la mig veïna). I havia començat dient la forastera:

—What a lovely couple...! And who’s the guy loaded...?

Carregat i carregós, com un altre gos pel carrer.


(...)


Amb palesos desigs de revenja
com qualque molt malparit monstre sapastre
d’horror japonès
s’atansa ruïnosa la deessa gegantina.

Mentre ominós vibra el sòl amb sos trepigs
i tot cau a bocins i el món ivaçós es destarota
i tots ens esventem doncs cap a l’oblit, saps què...?

Aprofitem-ho i fem’ns-en tips
i cruspim’ns-e sense penes pels fecunds corriols
de les acorruades figueres figues i figues...
negres gegantins gotims... prenys de sucosos porprats.


(...)


Diu la dona Si no fos que tinc por d’atrapar manta malaltia venèria, tots te me’ls cardava.

Diu Car ah llurs cigalotes cetàcies! llur folla força prèvia!


(...)


Li dic Si no fos que tinc por que si mai provava d’occir-ne cap... abans de reeixir-hi, ell s’hi tornava i m’occia... o en acabat m’atrapaven els de la bòfia i a la presó em podria... tots te me’ls estossinava.

Dic Car ah llurs ridícules paròdies! llur pueril trivial dèria espúria!


(...)