Aclucallades 45

(45) (Aclucallades de n’Enneàquer Xx)


Irrepetibilitat de l’acte (o potser l’experiència).


Tot val el que val l’instant on s’esdevé. Pel fet que tot instant s’escapoleix a l’infinit per a mai no tornar, cada instant és sempre irrepetible.

[Amb això (dut a un nivell més superficial, prenent el mot “instant” metafòricament, de situació “congelada”, com qui en diu “instantània” de la foto d’un instant) pots definir ço que de debò és clàssic — és clàssic allò que, tornat a visitar, duu satisfacció. És rememorable: xauxina a la memòria, i bombolleja a la consciència si l’enginy ho demana.

Alhora, res que disgusti no pot ésser clàssic, per molt que s’escarrassin els pecs propagandistes a dir el contrari o a engrescar-te que t’hi encastis.

Direm: Només xuclarem de bell nou al mugró d’on sabem que el que hi raja ja ens és prou tastívol; car per què hauríem d’ésser més rucs que no cap altra bèstia?]


(...)


Duplicitat.


Aquell hom se sap hom i el seu doble — tret que el doble és ell mateix — al capdavall només hi ha un carallot perdut en fastigosa masturbació fantasiosa.

Cert que si fa no fa tots estem tocats del bolet — tret que tu doblement.


(...)


Hom i son doble: hom.


(...)


O ets fulla o ets arbre.


Ningú no es pot destruir en el buit — només ens destruïm en contrast amb els altres — i si no ens definim no som sinó amuntec.

Si et vols individu cal que siguis diferent — pots ésser indistint, és a dir, porció de tribu, i aleshores tot és més fàcil, però un cop t’has distingit del munt no hi pots tornar, tot intent de fosa serà debades.

O ets fulla o ets arbre. Fulles d’arbre som.

Fulla sense importància, negligible, sobrera, de més, redundant, de recanvi, prescindible — naixem i creixem com bolets de la terra — som un pelet insignificant negligible i negligit qui neix (de cops hi creix una miqueta i tot) i mor al cul més que pelut de l’univers.

[Mateixa imatge a Alan W. Watts: We do not “come into” this world — we come out of it, as leaves from a tree.]


(...)


Quin és el destí de la fulla qui cau? D’anar femant la cosa, és clar.


(...)


Si mai cap carallot de sòmines em demanava l’autobiografia, això rai, que n’acabàvem aviat.

Apunta-te-la:

«Mai no he treballat;
mai no he viatjat;
mai no he mort ningú;
mai no he cardat.

Amb un sentit continu de pèrdua,
m’he limitat a veure escapolir’s les hores.

Molt tènuement,
només he mig viscut als somnis.

Fi.»


(...)


—Mai no heu doncs cardat...? (em demana escandalitzat el carallot estrafent-se d’estudiós).
—De petit ma mare em revelava que mon padrí, jove encara (als 59), s’havia mort cardant. D’ençà sabut, me n’he estat. Car qui vol morir, i jove, damunt?
—I si el vostre padrí s’hagués mort cagant?
—Ep, qüestions hipotètiques, ni obtenen ni convenen; no fan al cas i són fora de lloc.
—Ah.
—Per a contes teratoides d’especulació fantàstica haureu d’anar enjondre, betzol; ací som al món de les realitats, dels fets; al món de la meua autobiografia, no pas al vostre molt carrincló on es veu que deuen prevaldre els truismes i banalitats de fades inútils qüestions filosòfiques, de ruquets exercicis mentals per a nyèbits i merdosets.
—Entesos.
—Així m’agrada.


(...)


Sóc un hipòcrita.


Ja ho sé. No em critic prou. No m’impugn prou. Sempre em prenc com a prou satisfactòriament proposat.

Tret, és clar, que dient que no em critic prou em critic massa.

Sóc un hipèrcrita.


(...)


Etimològicament, hipòcrita és el qui en cap comèdia respon el protagonista amb els mots si fa no fa esperats.

Hipòcrita com quan el metge, com li pervens a les últimes, tot i que et veu marcat doncs per la mort (i abans i tot, encara que només li vinguis amb una llúpia al nas), et diu: Worry not, borinot! Et tractarem de meravella, tot t’ho guarirem.

Quan en realitat se’n fot esmeperdudament.


(...)


Si saps que de la teua malaltia el metge se’n fot, per què no te’n fots del que pensi o deixi de pensar?

A mon juí (o si vols pa mòemu), no hi ha millor metge que en Metge: “M’és vijares que sia gran cosa ésser quiti de paor de morir, car, a mon juí, la pitjor cosa que en lo morir entrevé és la paor de la mort.”

Morir rai, doncs; tindre’n por és el que de debò fa mal. I com et tracten meravellosament els metges i segur que et guariran.

“Mateu-me, però no em feu patir!” — els suplicava com era fuster. I, pagant, sant Pere cantava. I d’amagatotis apelfava el taüt part de dins.


(...)


Tantost “sanat”, moria’m — gone with the gonads.

O enfemellit — sense gònades, nogués.


(...)


(I parlant dels noguesos, dels cuguços.)

Mon pare era molt gelós, li deia. Mes prou saps la dita: A pare gelós, fill cuguçós. Allò la decidí. Diu: Som-hi, te’m casaré, petit capdecony.


(...)


Les úniques veres Revelacions.


Tira peixet! Tot això és tan apocalíptic, epifànic, hierofàntic, prolèptic...!

Tens (em diu la dona) l’exclusivitat de les úniques veres Revelacions. Només tu, hermeneuta sortós, i prou podràs, reps ni saps, de molt a prop, heurístic, absolutament tots els molt calds detalls de cada amant, ver home i poderós, com insistentment em posseïa suara ni fogosament se’m cardava, i sovint i tan fort.


(...)


Asspain.


Tot el que és descordat, fàstic rai.

[A la merda doncs tot el que put a canfelipútrid: passions pel cagar i prou.]


(...)


fuck’em


no sympathy whatever for
priests thugs soldiers cops bureaucrats

diuen que n’han pelats grapats
me’n fot
que es fotin

saps què? massa poc.


(...)


Tots aquells ridículs guerrers qui tornen de la guerra disgustats de tot, i troben ara que tot (viure, jurcar, etc.) és una merda... Aitan carallots són...? No se n’adonen que re no ha canviat — que hi ha ara la mateixa merda que hi havia quan se n’anaren enganyats per la màquina de les mentides anomenada estat?

Se’n van enganyats, tornen desenganyats... Massa poc!


(...) Servíeu l’estat; no em fotéssiu riure. Per suam piissimam misericordiam, us trametia a l’escorxador — i ara en vostre miserable cos escorxat tothom s’hi pixa.


(...)


Víctimes ara els homes de les furors pedofòbiques.


Esveraven abans cap a les noies les padrines: Amaga els turmells que hi ha roba estesa!

Ens esverem tots plegats ara els mascles, sempre inhibits, recollons, autocensurant-nos: Amaguem... (que hi ha roba estesa...) les turmes! (Tot això hi hem guanyat amb el maleït pseudofeminisme de les més niques femelles!)(Quin fàstic, tu!) (Així triomfa el fanoquisme, el carrinclonisme, el pudibundisme!) (L’obscenitat!) (La hipocresia!)


(...)


Que a en Properci sempre l’ocupi el pensament que es morirà és signe que es voldria pòstumament gloriós (fa en Michael Grant a Roman Literature).

Què hi ha de sa ni d’assenyat en tal postura?

No cal millor dir que: Després de mort, se’n por anar tot a la merda...? Après moi... que plogui mannà del cul de “déu”. Me’n fot, tampoc no hi seré.


(...)


Por de morir... m’empetiteix l’esfínter, com deia el cantat bordó de l’ínclit versaire.


(...)


Mengeu-vos-em; mengeu-vos-em, si us plau.


Com era petitet, en temps de feixisme, és a dir, en temps de capellans, amb totes les malignes falòrnies i les supersticions de carallot que els repulsius invasors t’endollaven d’assignatura obligatòria a estudi, tenia molta por de morir, i sobretot supòs que d’anar a l’infern o al purgatori o qui sap collons on, on de tota manera les “autoritats” d’allèn et torturarien encara més filldeputencament que no et torturaven ja prou les d’aquèn — ep, i allà eternament.

Aprofitava que ma mare era a la cuina per a demanar-li:
—I, quan em moriré, què em passarà?
—Què vols que et passi?
—Vull dir, si em mor ara mateix...

Ma mare sempre dient-m’ho clar i català; aquest cop respon:
—Si et mors, t’enterrarem. Si et mors ara mateix, demà o despús-demà.
—Ui, i mort, on aniré?
—On vols anar?

En aquell moment el pollastre a qui suara tot enraonant ma mare havia tallat el coll amb el punyal, s’acabava de dessagnar cap per avall. Amb la sang ma mare en faria, immediatament, car la sang es fa malbé de seguida, una truita de sang, boníssima. I tot seguit el pollastre el plomaria, en socarraria les rels de les plomes, el trossejaria, el ficaria a la cassola. Ambtant, amb el pollastre a mig plomar a les mans, em deia:
—On et penses que aquest se n’ha anat?
—I l’ànima, mama?
—On li veus l’ànima? Gust de què té l’ànima?
—I la meua? I la teua?
—Per què el teu cos hauria d’ésser diferent del d’un pollastre? El mateix cor, el mateix coll, les mateixes costelles, la mateixa freixura, els mateixos budells... I encara ell rai... Acabarà a la panxa del bou. Vull dir, a la teua i a la meua.
—I jo? I tu?
—Podrits, segurament. Com es podriria fastigosament aquest pollastre si tenia la passa i per comptes de ficar’l a la cassola l’enterràvem. O com el padrí quan férem obrir el nínxol per a afegir-hi la padrina.
—Per què diuen els capellans tantes de mentides?
—Això moixoni, nen. Ja et dic que a estudi només hi vas a fer el paperet. Fins que sigui l’hora que puguis anar a la feina. D’estudi, ningú amb dos dits de seny se’n pot creure borrall, de les carallotades que hi ensenyen. Pel que fa als capellans, poc t’hi capfiquis. El capellans els va arribar llur sant Martí no fa gaire; un dia o altre, tant de bo ben aviat, hi tornarà a haver sort i els n’arribarà un de més fort.
—Què passa per sant Martí?
—A pagès maten el porc qui han engreixat tot l’any.
—I el porc és tot bo, diu el capellà, com la verge Maria.
—Del porc tot s’aprofita. Això de la verge aquella, datpelculades babilòniques; i me’n fot. Si era veritat, cal suposar que també li devien treure la caca dels budells... si els capellans del temps de la pera també se la volien menjar. Els d’ara fan veure que només mengen hòsties, em sembla.
—Doncs sí que engreixen les hòsties!
—I les que els hauria de caure. I ara, faldilletes, osta-te’m que encara em faràs caure. Vés-te’n a jugar amb ta germana.


(...)


Desencanteu-vos-em, betzols.

El mort, paït per la mort, només podria renéixer transformat en merda.


(...)


Sense noses.


Món on sóc l’únic animal (literalment, i en tots els sentits).
Món ideal.

Ah minerals!
Ah atmosferes!
Ah sentors: flors, fruits, verdures!

Ah paradís (sense noses).
Ah paradís!


(...)


Tornem-hi: existir no és ésser.

Quant a l’existència de “déu” al cap podrit del “cregut”. You asking me if god exists? Shit, he certainly does, like any other crazy idea in the perverted mind of the deluded.

God exists... but ain’t.

Hi existeix, ho fa, ho fa, m’ho crec; hi existeix, rat al trau, llepant-s’hi el bigots; com tot altre concepte de boig datpelcul a la soll que la molt densa cleda del crani no et tanca.

No solament el concepte de “déu” ans, amb això, la majoria de capdeconyades que hi existeixen... enlloc no són... al món objectiu de les coses fermes.

Existir no és pas ésser.

Existeix, per exemple, l’ocell qui pon ous perfectament cúbics i fets d’impenetrable metall, tret que amb una claueta penjant al foradet del pany. Com n’eixirà el nou pardal? De la mateixa manera que n’ix “déu”. Surt espectral a obrir-se ell mateix amb la claueta la porteta perquè en pugui, com dic, descloure sòlid i piulant. Aquest ocell existeix a la ment de qui se l’empesca com hi existeix “déu”, ésser també imaginat, innecessari, de facècia, eixit de l’ou del no re per a crear-ho tot i vigilar després que fotis bondat, la bondat que cal exactament als lladres i assassins qui et volen ben acollonit, robat, cardat i content.


(...)


Qui creu en espectres, n’ha esdevingut; ficció d’ell mateix.

Com l’espectre mateix, el cervell de l’espectre no pot ésser imaginat altre que com a fum fètid, mefític.


(...)


Si et diuen de gàrgola, els ho agraeixes.

Les gàrgoles — te’n fots — no som sacs de merda (no som valuosíssims... ultrapreuats humans).


(...)


Stevenson explanat.


Cada home és doble: és alhora el doctor Comcal i és mestre Disfressa.

El Dr. Comcal és bonhomiós, pacífic, provident, anarquista, benèvol, provident.

Mestre Disfressa és la pell del diable, és malparit, agressiu, fastigós, és tota la merda del món: autoritari, reaccionari, feixista, religiós, militar.

El Dr. Comcal no s’escorr mai; se la pela sovint, escaridament àdhuc la fica en tendre i caldet niu vaginal, mes ni la seua dona ni la seua consciència no li permeten de descarregar mai. No no. Només quan el cos naturalment diu prou i se sobreïx tot sol, sense constrenyiments ni provocacions, ho fa.

Mestre Disfressa carda, viola i se la pela pels descosits, i s’escorr cada vegada i en un tres i no res. No se sap restrènyer, arreglar, elevar.

Qui s’escorr... tantost ho fot, perd tota benevolència, tolerància, esdevé inhumà, animalot, brutal. En lloc de pensar només en conys — que és el que cal — pensa només en atacar, en mortrir, en empènyer, en prendre, sense miraments, desastrós.

Només els qui mai no s’escorren portaran la pau al món.

Homes de tot el món, estiguem-nos-en! Estiguem-nos-en, sublims! Com més bondat fem amb la virolleta dels agradables tremolins, més bondat fem, i s’ha acabat!

Fem campanya universal contra la lleterada! Ens n’esquitlléssim per sempre pus del maleït mètode eruptiu! Ull viu! No hi ha pitjor ni més perillós, verinós, perniciós, experiment alquímic que el de la producció lleteradenca! Re com açò no nou l’equilibri planetari!

Dones, eduqueu els vostres homes; que llur aixeteta romangui sempre ben closa, si us plau, per al salvament de la humanitat!


(...)


La vida és una pilota que només podem empènyer fins a l’endemà; el dia que no podem empènyer-l’hi, perim.


(...)


És el supervivent el qui té la bona (sovint l’única), en tot cas la definitiva, versió.


(...)


No hi ha pitjor garrepa que el qui sap, i tanmateix calla.


(...)


Qui obeeix esdevé.

Obeint l’organisme superior n’esdevens òrgan, n’esdevens instrument que n’executa el voler, voler que esdevé el teu, car ara hi pertanys, i en pertànyer-hi exultes; on no érets prou, t’ultrapasses; imagina’t acomplert; ara podries...


(...)


El perill és que quan t’escapçaran, tot se t’enfonsa, romans ara sense fonament, et manca el tot.


(...)


Els cans i llurs catius merdacaners (o a l’inrevés).


Walking with my thoughts... and always repressed...

Suddenly the damned monsters.

All those fucking curs bitches mutts... leading their stupid master-slaves to disgusting episodes... where the shit... the bark... the bite... are the sole protagonists...

And my feet eager, dying to fucking be able to kick their fucking assholes, and be done with all the repulsive farce.

I hate the malignant beasts.


(...)


Quin parell d’imbècils!

Com els dos emmirallats bòfies del grotesc putxinel·li. El bòfia “bo” i el dolent. L’un fent-se veure l’afabilitat personificada, obert, rialler, àdhuc humil; l’altre esmunyedissament curiós, inquisitiu, secretívol, sempre vigilant, espiant, escoltant; ensumant, voraç, predador; sempre xiuxiuejant, murri, maligne; sempre amb micròfons i mirallets amunt i avall, embotint-los i embotint-se pertot arreu; escaujant alçades i distàncies; coneixedor de pilots i pilots d’inanitats i revelador de gairebé no gens de recapte de debò interessant.

Car ni parlar ni expressar-se no sap; sap bramar, això hò, i sap mossegar; saben (ell i el seu doble) sobretot cagar... cagar i emprenyar tot al llarg de la via pública.

Amb quin agre no els esclafaves ensems!


(...)


“I dementre que els cantava ara tal nota (you wished!), per ira o rancúnia potser mossegats, fortment es torcien de cascuna pota.”

Qui és la cua de l’altre?

“Durch zwischen beiden Beinen schlug sie den Schwanz; i els membres seus amb aquell relligà; llavors es tingueren com si de calda cera fossin estats, i mesclant llur color, paria l’un que l’altre fos, o que belleu ja era.”


(...)


[Això de dalt si fa no fa del Dant i el Febrer...]


(...)

Aclucallades 44

Aclucallades 44


Paràgraf.

—No et creguis mai re sinó el que a pleret vas aprenent, i sobretot mai no repliquis [com deia aquell, No entressis pas en cap competició de qui allargaria pus la pixarada amb algú qui no és sinó pudent mofeta], mai no repliquis als qui en llur fanatisme carrincló es pensen saber re; aqueixos qui es pensen saber re, són els més rucs. Com tu només saps el que aprens, ells només poden saber el que aprenen, és a dir, no pas el que es pensen que han après (molt poc, o gens, car tota l’estona on podrien aprendre l’han despesa només parlant debades), i doncs, el que diuen és tot no pas encara après, ans rucada sense cap ni peus; i, si mai saben re, justament és el que no diuen, per por de semblar justament el que són, uns ignorants. Car al capdavall el que hom sap és sempre tan poc que amb un curt paràgraf com aquest n’hi hauria sempre prou.

(...)

Baules.

—La vida és una cadena — deien sempre les dones a la botiga.
—No; la vida no és cap cadena; la vida n’és una baula i prou: boteruda, estàtica, rovellada, menjant-se la cua, engabiada entre altres dues baules... idèntiques en llur immobilitat... i així mateix fetes de no re.

(...)

Només els degenerats som els herois de debò. Ens esquitllem, únics autèntics rebels, de l’esquema constrenyedor, tirànic, feixista, borbònic, totalitari, bàrbar... que vol tothom quadrat... de baula efímera... tost morta i inservible... en la mateixa balba, mesella, fada tirallonga de l’encarcarat, monstruós, grotesc, cos genètic... únicament i bojament enderiat a replicar-se durant la inútil eternitat.

(...)

Cap esforç no s’ho val mica.

Sospesa totjorn la negativa, i ara i adés (me’n tornaràs contesta) atenyeràs benaurança:

—Per què hauria de merda fotre... (si podia fotre merda?)
—Per què viatjar... (quan podria no viatjar?)
—Per què parlar... (quan podria estar-me’n?)
—Per què déu... (i no formatge?)
—Per què cardar... (si la cosa cansa?)
—Per què coldre els morts o cap festa... (quan no coldre’ls ni coldre-les em faria més lliure?)

—Per què fer re altre... (si no fer re em convé?)

—Per què dir hi sóc... (quan podria eclipsar-me?)

(...)

—M’esdernec
com cap xarnec...
i què en trec?
nou abonyec.

(...)

—Vols ésser lliure?
—Mor-te.
—Només morint-te t’estorçs d’aitanta de bavosa merda com et diuen.
—Món de repulsives supersticions ni obligacions sense cap ni centener.

(...)

—Ací romanc, silent. Altament estimulat per les evocacions a no fotre re; a somiar truites fins l’hora d’aixecar’m i menjar’m la truita.
—Abstén-te’n, absència! És hora de menjar!

(...)

—Tot el que posseeixes et posseeix.
—Desfés-te’n, escapoleix-te’n ara mateix!

(...)

—L’home qui sempre caga, no la caga mai.
—L’home qui no caga mai, sempre la caga.

(...)

—L’art daura la píndola letal del maligne dolorós tot. Produeix artefactes que molt breument endolceixen el primer tast del mortífer verí.

(...)

—Tindre consciència vol dir tindre’n de quelcom.
—Tot el que la consciència considera esdevé objecte (si doncs ja no n’era abans de començar).
—Tot allò considerable és objecte (inclòs cada subjecte).
—La forma és copsable i interessa, la forma és l’objecte.
—El contingut, és a dir, el subjecte, adotzenat, no fa cap gràcia; corcat d’inconsistència.
—L’ésser conscient es pren per objecte (tot sovint dient-se, vanitosament i decebuda, subjecte).
—I la pròpia consciència és il·lús objecte — objecte qui pensa que es pensa, qui es pensa que pensa. Pensar fa de rucs.

(...)

—Que tot era bombolla, va dir ell, mentre el cap li esclatava en mil virolats bocins.

(...)

—Rònega paret casualment escrostonada així i aixà, l’efímera geografia... inestable, làbil, del món.
—Permanent...? Inviolable...? Immarcescible...?
—I una merda, saps!

(...)

—Sempre és massa tard per a la Independència, com sempre és massa aviat per a morir.

(...)

—Millor menges les millors menges — els plats dels Països Catalans.

(...)

Sexe.

— Si no és pervers, te’l fots al cul.

(...)

Fets.

— Fets i no fets s’equivalen al reialme dels morts. Acció i inacció només valen re al reialme dels vius. Qui és viu, si és prou “viu”, sap el que li convé. Si no és prou “viu”, la caga.
Ara, un cop mort, reeixides i fallides s’equivalen en tot; per al mort sumen, tot plegat, un zero absolut.

(...)

Sovint content en la impotència.

Que només sigui un poeta esgarrapat no vol dir que tampoc no tingui interessos contemporanis. M’esfereeix veure el món tan decebut, enganyat. Ja sé que no serveix de re enfellonir-se’n; els maleïts no en faran cap cas. Els anys s’escolen i els individus més criminals, com la merda balmada, sempre suren al capdamunt del tot d’aquesta comuna com més anem més pudent on s’ha tornat el món. Així ho veig, i així ho he vist, i res no fot cara que canviarà gens aviat. I res no és gens complicat, per molt que els qui compliquen la vida a la resta pretenguin que tot ho és, i molt. Només hi ha rics al món perquè hi ha pobres. Sense pobres no hi hauria rics; sense rics, pobres. On és la complicació? Els rics en són, evidentment, perquè roben els pobres. Els pobres en són perquè són robats. No hi ha ric qui no sigui lladre. Amb això dit, i jo de poeta esgarrapat qui encara fa la viu-viu en un racó (ja per a no gaire, car els anys no s’escolen mai debades, com tothom sap o hauria de saber), no puc amagar que cada vegada que els qui volen la llibertat, és a dir, que no hi hagin merdes balmades qui, amb llur cul massa gros que tot ho ocupa, asfixien els altres; cada vegada que els qui volen la llibertat foten algú qui els la prenia, car els prenia les condicions per a viure amb prou espai i sense enveges, ço és, amb igualtat i respecte mutu, sense prepotències de lladre sense escrúpols; cada vegada que pren mal el lladre per l’agressivitat desesperada del robat, no puc amagar que estic d’allò més content. Que hi gaudeixc de valent, per molt que els propagandistes venuts als rics en els mitjans de pseudo-comunicació comprats pels rics em vulguin fer veure garses per perdius i vulguin fotre’m nas de cera i fer’m beure a galet amb tots els cels per ells tornats sapastrement paella, i en diguin terrorisme o qui sap quina altra merda de nom pejoratiu on només hi havia una mica de restitució i un no res d’ull per ull, un petit respit a la repressió, l’estrafolleria i la falsificació crònica i aguda amb què som servits incessantment. Així que us donin pel cul, companys, però no vulgueu que ens en donin també a naltres. Car no ens en creiem una, de les vostres enganyifes.

(...)

Curta cagada (la vida) interrompuda pels emprenyadors (els qui – capellans, bòfies, botiflers, feixistes, lladres – només hi són per a impedir’ns de viure).

(...)

Púrria doncs a anorrear (si mai volíem un món amb un primer esbós de cara i ulls).

Els rics. El ric roba el pobre – si el pobre no es jaqueix robar, el ric el mata, o pus tost el fa matar per la bòfia venuda, la bòfia qui paga amb el robat als pobres.

La bòfia en general, i pitjor els espectres assassins de les secretes, pagats pels rics amb el que robaven als pobres.

Els exèrcits pagats pels rics amb el que robaven als pobres.

Els capellans i tota la merdegada eclesiàstica de cada religió pagats pels rics amb el que robaven als pobres, i pagats per a així poder robar, amb menys treballs encara, els pobres, i sobretot els pobres més curts de gambals, qui es creuen les fastigoses falòrnies, amb monstres i ninots grotescs campant-se-la pel cel, apellats “déus”, qui emparen els rics i als pobres els juren i prometen que, com més robats, més gaudiran en pic morts!

Els botiflers: els col·laboracionistes, ço és, els venuts rics autòctons o els qui, tanoques de merda, somien a esdevindre’n tot robant, i qui mentrestant afavoreixen l’opressió contra els pobles i fan costat a l’imperi, així, en el nostre cas, oposant-se doncs a la llibertat dels Països Catalans i estintolant doncs la repulsiva púrria castelladra qui ens roba i ens anihila, i ens fotria garlar amb el dialecte més pallús i malsonant de l’univers; un dialecte que enlloc no serveix per a re altre que per a demostrar que ets un maleït ignorant.

(...)

Ens pensàvem que tot s’havia acabat, mes llavors vàrem trobar un petit dipòsit de vida; en pouar-hi, continuàrem vivint.

—Així s’esdevé sense atur. Necessàriament. Amb prou vida, sempre vius. Mai extingits. Eterns. Eterns mentre vivim. Tantost morts, ja no sabem que en som. Tret que sense vida i tot, encara eterns; eterns, aquest cop, en la infinita insipiència, en l’infinit oblit, de la mort.

Com deia en Lucreci. Un pic mort, a tothom li roman exactament la mateixa eternitat de no re.

Prou podrem, duréssim el que duréssim.

Car, duréssim el que duréssim en l’ésser, sempre durarem tots plegats exactament el mateix en el no ésser.

(...)

Aquestes apercepcions sobtades i tanmateix endinsades:

—El malalt, el qui pateix, m’és repel·lent — insofrible. [I doncs admiració envers els gats — i potser envers els de més dels animals, els quals (sempre excloent-ne els degenerats, com els maleïts gossos casolans) es captenen si fa no fa i no els he observats. Els gats melangiosos, moribunds, pateixen sols — se’n van a un racó, lluny de tot soroll, i s’entotsolen, es recentren part de dins, esperant equànimement el guariment... o la mort.]

—Ceteris paribus, és palès que els diners t’empoderen, t’alleren poder (ço és, poder fer). No diré que la rel de tot poder sigui el diner, perquè prou hi ha els poders diguem-ne psicològics. Mes... poc o molt, essent on som, en cal. Així ens entrampen; així ens atrapen a la teranyina social; tothom hi cau o, sense calers, hi malviu (ço és, hi viu encara pitjor). [Altrament, sense gens de diner, què ets? Esclau, depens de la ultracuidada generositat dels qui d’una manera o altra has d’afalagar, falsejant-te. Amb prou diners, només depens de tu mateix. Salles envant, sense gaires pors (altre que, si en tens gaires, brètols t’assaltin); sense gaires pors... car tanmateix sempre tens on caure.]

—Reconeix-te. Reconeix-te en tots els teus defectes — que així esdevenen de cop-descuit meravelloses qualitats — i reneixes. Reneixes molt millor que no ans.

—Per comptes d’aplaudir, cal repetir la paraula o el mot claus. (Llibertat, llibertat! Independència, independència! Sense por, sense por!). Cal convèncer’ns que en som, o n’estem (convençuts).

(...)

—Com els qui volen bona memòria esdevenen uròfags de panses... els qui volen bona vida esdevenen (auto)uròfags i prou.

(...)

—Com el soldat sense comandant qui, en tornar retut de tanta d’activitat amunt i avall, acomplit, radiant, es jaqueix caure damunt el llit a somiar-hi encara letals accions molt satisfaents, així el ludió (el pallasset o ninotet qui en flascó puja i baixa eternament). T’ensinistraren d’assassí i queies al parany de l’assassinat sens fi d’on només n’eixiries amb un nou cervell.

(...)

—Se’l poden confitar, deia, i pensava en els ‘conservadors’; hum, si els qui confiten confitadors, els qui conserven conservadors: els qui fan conserves? — ‘preserves’ en diem els americans, els preservatius, doncs, els condons — doncs, sí, aquells qui aturen la lleterada, llefiscosos i molt pudents, plens de bacteris, bacils, microbis, coses qui-sap-les repel·lents!

(...)

—No res és important; de fet, no res és tan important com el no re; car del no re surt el res; i el res és el tot.

(...)

—Com més “important” no “ets” mes greu et sap de morir.

(…)

—L’ull (o el cul) del Sol al cel — font de tota superstició (religió)... amb allò vigilant-te (i de nits amb l’ull mig adormit — cluc, mig cluc, una mica cluc — de la puta malèfica lluna).

(...)

—No has d’anar enlloc si vols anar a alguna part... a alguna part, en tot cas, on valgui la pena d’anar [els viatgers de debò són els qui parteixen per partir (Baudelaire)].

(...)

Reconeix-te: ets qui ets...

—... i el motlle se t’estreny sense pietat, i si es trencava o el trencaves, érets no re — buf qui es fon instantàniament eixit del trep.

(...)

Així és com no et mors mai: en permanent convalescència; sempre malalt d’una malaltia o altra, diferent si pot ésser al cap d’uns pocs dies de “remissió”; allò et manté sempre en forma, vull dir, descansant i tractant-te amb tota mena de miraments.

(...)

—Com els de les altres molt repulsives sectes, ni cal dir, els de la secta dels cretins... de les llegendes jocoses dels pagans, en fan dogma fosc, sagnós i fastigós... d’on els carrinclons “fidels” sempre en troben excusa per a l’assassinat massiu... i més vil ans volpell... de tot allò que, sense ésser cretí (o mafumètic o ortodox, etc), és viu... de tot allò viu o d’aquells qui els farien nosa per a robar-ne els béns amb què fins ara anaven fent, i els minerals on acampaven bonament... o per corrosiva enveja devers el petit grau de benaurança que aquells altres havien atès.

(...)

Diu un profund filòsof, el savi català n’Enneàquer Xarnec, al seu meravellós llibre: Les nou deus de la saviesa (o sia, Les nou banyes al front esteranyinat de l’entenimentat)...

“Qualsevol excusa els és adient i escaient als subnormals per a aixafar els qui per intel·ligència els avergonyiria. Els subnormals en intel·ligència per a un humà mitjanament inventiu – és a dir, un 90% de la població d’aquest dissortat planeta – s’han llençats com gossos (és a dir, servilment) a cruspir-se un altre home qui pensa – un home qui pensa és allò que fa més por al subnormal – car l’avergonyeix i alhora li descobreix que no hi ha enlloc mendraig ni amagatall, que tota carrinclona ombrel·la contra el fat de la destrucció del si mateix o el jo (sempre inestable) és de fantasia: que néixer és caure al bertrol colpit pels elements descordats de l’univers on hom corr el risc continu d’imminent anihilament.”

Diu: “els de la bòfia no són mai el teu ‘amic’; són al món per a protegir la propietat dels qui els paguen – són gossos molt limitats mentalment, i només s’estaran de mossegar-te si els convençs de la teua total inofensivitat, innocuïtat, la teua total manca d’ambició de canviar mai re; els de la bòfia són els qui has de témer, són ells qui et violaran no solament el fill, l’àvia; hom els allera la llibertat del port d’armes pitjors i hom els dóna la facultat de fer-te malbé a llur albir; s’ho creuen massa; hom els adoctrina que siguin els assassins (no pas de l’enemic, com els soldats), els assassins dels vianants.”

La bòfia i els capellans — i llurs adoradors, com ara els nostres veïns. Tots plegats els gossos de la prohibició eixelebrada – els de la màxima inflexible del: “Tot el que plau a algú o altre, cal que sigui prohibit!”

Ja els coneixem. Cruels inquisidors qui gaudeixen d’amagat del que prohibeixen en públic. Els jutges amb cara de tres jutges condemnant el desgraciat qui ha fet molt menys que el que ell fa. Els moralistes qui condemnen vicis pretesos només per a treure’n nyapa – com més fort ho condemnen, més interessats per la cosa, més nyapa en treuen i en privat més s’hi enfanguen.

Capellans i bòfies, els franquistes eterns. Els veies i els hauries morts tots.

Com fa el savi enciclopedista: El darrer rei (bòfia u) penjat amb els budells del darrer capellà (violador extrem). Així els somiaves, de petitet i tot: capellans molt salvatgement i alleujada assassinats, amb llurs budells penjant els feixistes qui manaven a l’imperi inquisitorial; i al contrari (quin panorama més tastívol, vós), amb els budells dels feixistes penjant els clergues còmplices de la imposició universal de la por. El mot d’en Diderot et venia a l’esment, i un dia eren els budells dels uns escanyant els altres, i l’endemà era el contrari; el resultat, és clar, sempre era excel·lent: ambdós trinxats com porcs massa grassos i encara golafres de sangasses.

Durant l’imperi feixista de l’església, els anys cinquanta i més, quan el franquisme castelladre feia forrolla, i a d’altres indrets veïns no pas que fos gaire millor, les velles no solament havien d’heure-se-les amb la por de la mort imminent, es veien “moralment” trepitjades, humanament anihilades, per la por molt més grossa a l’infern – l’infern que els etzibaven els cruels capellans de merda, cobejosos de l’adorament i els petits calers de les velles, molt zelosos d’aquell poder que tenien damunt les miserables velles, i rere la màniga plena de mocs rient-se’n encara molt criminalment.

I encar hi som, amb els adoradors de la piadosa femta piulant com galls de panses pertot arreu.

“A ranting cesspit of ignorance, bigotry and fear.”

“Quelcom, qualsevol cosa, com menys de vici tampoc no és, com més pretès i cusquet no és, més estridentment i poruga els moralistes podrits no se n’exclamen i en demanen caps.”

Que et burxessin les parts toves amb llengüetes, xil·letes, ditets, encar rai. “Els capellans se’t foten el cervell” (te’l carden no pas ficant-te el cigalot per l’orella o per l’ull — s’estimen prou pus ficar-te’l pel forat del cul — no, pitjor, molt pitjor, esborronadorament molt pitjor) “et furguen el cervell i te’l violen i destaroten tot, te’l destrueixen sense remei amb els garfis podrits, verinosos, de la religió.”

(...)

“No violència!”, crida el maleït nihilista qui ja voldria que s’acabés... (per a ell) (tret que qui rep som també nosaltres), que s’acabés, dic, tant de patir, és a dir, invita molt masoquísticament l’altre (l’enemic) a esdevenir fàcil, massa fàcil, assassí.

(...)

Per si encara nodríeu qualque dubte que tot és pecat, cretins.

—Oi que sou sabedors d’aquella altra “cosa” vostra...? Allò que els “pares” vostres en diuen tan finament d’incest espiritual...? Que, si els qui sou batejats o confirmats ensems, llavors s’escau que un jorn cardeu, ai, damnats! — prou que el cometeu! — cometeu incest espiritual...?

—Oidà. Pobrissons. Qui us empati la basa, no el trobareu, i encara, sinó a cap casa dels més ferotges orats.

(...)

Creguts creients de merda.

—Maleïda colltortor dels fanocs repel·lents! Ells i llur miseriós patètic “credo de les granotes”, sempre amb llur: “crec... crec... crec...”
—Crec... crec... crec... i res més! Amb mentalitat de tòtila granota fofa.

(...)

Brams de capellà i capellans de braman, la mateixa falòrnia. Tota espiritualitat és enganyifa de materialitat.

(...)

Tothom som-hi i que cascú mati son germà. Segons les previsions estadístiques, les xifres han de casar. Com menys viuran uns, més viurem els altres. [Kill your brother. By the law of averages, the lesser he lives, the longer you do.]

(...)

M’ho anava a explicar a mi mateix mes me n’adonava que no calia, car és clar que ja ho sabia. No perdis “temps” explicant-te a tu mateix el que ja saps.

(...)

—Capdecony, subjecta’t a les ordres del director!
—Som-hi doncs.
—“Roman estoneta a frec de penya-segat, i llavors estimba-t’hi.”

(...)

—Mut davant els saigs pagats pels inquisidors de cada merdosa secta de fanàtics. —Ara, si guaitant girientorn els veus absents, caga’t en cadascun de llurs molt repel·lents manitús.

(...)

Cretins — per quins set sous el manitú de l’indi (per a vosaltres més salvatge ridícul i ignorant que no el vostre) hauria d’ésser en re pitjor al vostre?

(...)

Nassots ceris.

—Els cretins (i els tanoques de tota altra “religió”, és a dir, de tota altra entabanada conjuminada per qualque cos pudent de molt garneus clergues) es fan fer nassos de cera pels malparits estrafolles qui “interpreten” — és a dir, en fan nassos de cera, de les “revelacions” dites per carallots i escrites per tocats del bolet amb lletra per a pallussos sense lletra — ço és, tergiversen, i es pasten segons els cal (a la mesura exacta de llur expressa necessitat d’enganyar totdéu), un plec qualsevol o altre de textos carallots dels anys de la picor, on és sabut que els pallussos prenien tot allò escrit per màgic, és a dir, per increïble.

—I ara us ho foten creure!

—Fem-nos-en creus!

(...)

Cèries tarotes.

—Fer-li nas de cera: menar-lo pel nas, com si va argollat, com si hi porta anella pels oronells.

—Li fa nas de cera: l’ensarrona, l’engalipa, el manipula; el mena pel nas, com qui mena el bou al pou (i el piu al niu; i el clau al trau).

(...)

—Nas (símbol del fal·lus): Et faig trempar o destrempar, com vull; et tinc, ets meu; et posseeixc; faig de tu el que vull.

(...)

—I ara tres textos de la literatura clàssica catalana:

— (Al Procés de les olives.) “N’hi ha un qui us diu: ‘Per a fer a la gent els nassos de cera [ço és, per a manipular-los per al meu profit] encara puc dar i tenir, i encara podria buidar i embotir la borra en lo bast i en la paltonera [el sarró].’ ”

—(A la Disputa de viudes i donzelles.) “La verge [la mai esminyonada donzella] ens voldria fer nassos de cera [ço és, ens voldria ensarronar, munyir, prendre els diners fent-se la bona i modesta], fingint-se benigna i humil falaguera quan troba mamella que puga munyir [quan troba ric ruc].”

—(Al Sermó d’en Bernat Metge.) “En tots los consells que darets, fèts nas de cera [ço és, a qui consell donéssiu, feu-ho de tal manera que s’ho cregui i, decebut, ço és, engalipat, meneu-lo pel nas on voldreu]; e mostrarets amistat vera a qui us fa nosa; e puis tramets-li aital cosa que breu se’n vaja, o que de son estament caja, que es trenc lo coll [sigueu hipòcrita i malvat amb els enemics, i, consell que els doneu, que sigui prou enverinat perquè s’estrompin pla].”

(...)

—Un nas de cera és algú del morro fluix.

(...)

Toca’t la punta del nas, parlant d’altri.

—Hom, parlant amb aquest d’ací, i mirant aqueix d’aquí, es toca el bec del nas per a dir-li a aqueix que aquell amb qui parla és un carallot qui es deixa menar pel nas.

(...)

—Fes-li pam i pipa.
—I jaqueix-lo amb un pam de nas.

(...)

—Tots cofois, com de cofoisme esturmassats.
—Fotrem goig! Galdós esturmàs!

(...)

De tendrums intactes i concomitant foteses: —Aquest sí que és miracle de les verges cretines: Per molt que cardessin (i moltes eren reputades putes), i per molts de jesusets qui parissin, això rai, per a l’eternitat cretina continuaven, constants, essent... verges.

(...)

Som la gàbia — sense cap entitat (ni ocell ni llangardaix ni tan sols estrany follet) dins.

(...)

Bòfia (bis repetita placent!).

—No són mai el teu “amic”; són al món per a protegir la propietat dels qui els paguen – són gossos molt limitats mentalment, i només s’estaran de mossegar-te si els convençs de la teua total inofensivitat, la teua total manca d’ambició a canviar collons mai re.

Els gossos de la prohibició eixelebrada – els de la màxima inflexible del: si és bo, prohibit!

Ja els coneixem. Cruels inquisidors qui gaudeixen d’amagat del que prohibeixen en públic. Els jutges amb cara de tres jutges condemnant el desgraciat qui ha fet molt menys que el que ell fa. Els moralistes qui condemnen vicis pretesos només per a treure’n nyapa – com més fort ho condemnen, més interessats per la cosa, més nyapa en treuen i en privat més s’hi enfanguen.

(...)

Condemnats a la feina. Condemnats al patriotisme i a morir pels interessos del qui s’inventen tals pàtries. Condemnats als dogmes. Condemnats a portar un bòfia maligne dintre. No n’hi ha prou amb fotre pertot arreu bòfies qui et condemnin a tota doctrina empescada pels gossos, cal que en tinguis un d’interior, que en diran “déu”, cagant-se’t contínuament dins ton cervell mateix.

(...)

Condemnem infants no volguts ni per llurs putes mares a tanmateix néixer!

(...)

Mestres, patrons, pares, militars, capellans, aquests són els enemics de l’infant. I els gossos moralistes, i els gossos rabiüts, la bòfia.

(...)

Patuleia infame de moralistes.

Gossos malalts, gossos atacats amb els gams inextricables d’angúnies i rancúnies i fiçances, amb dolors físics i amb penes rosegadores, gossos repugnants, moralistes assassins.

(...)

Capellans, mestres... Bons els qui amb parts tendres et tocaven tendrament parts tendres.

Els dolents els capellans qui t’omplien el cap d’inferns i dimonis i tortures infinites... els mestres marcials qui amb tortures t’injecten els verins del franquisme (no et sabies el catecisme falangista i t’etzibaven una guitza que acabaves esclafat a la paret) i el franquista (deies una paraula en català i et cremaven la llengua amb la punta del cigarret) i mai en realitat no ha estat diferent car no n’hi ha prou amb eliminar les “assignatures” de l’“esperit nacional” i la “religió” — t’endollen les mateixes brutícies amagades de “literatura”, d’“història”, de “sociologia”, “econòmiques”, “psicologia”, “pensament”!

(...)

De l’excusa per al crim al principi inexcusable.

(Diu en Casanova, vellet, i amb la fins adés estrènua cigaleta també a les últimes: Maleita minyona qui em neteja la cambra; m’ha pres tota badoc els tres primers capítols del segon volum i els ha ficats estripats en quadrats a la comuna de les minyones — totes s’hi torcaven el cul... Ara els hauré de tornar a redactar, i sense el pebre ni la sal de les hores on encara tenia esperances d’arribar a més vell... Què hi farem. Les dones sempre ens portaran de bòlit.)

Ah les dones (tants d’anys il·literades, car era tant perillós, oi, que aprenguessin de lletra)!

Mentre els homes ploramiquegen pel món, molt metafísics ells, molt rosegats per dintre, angoixats, pel foc diví tocats, havent doncs de guerrejar i destrossar el proïsme sempre desviat... perquè què hi farem, ca, car així està escrit...

Les dones diuen, sense prou lletra ni doncs corsecs, El que és escrit? Buf, tu! Pel cul m’ho pas, saps?

Els homes despenen segles i segles, generació rere generació, en el va desfici (i carrincloníssim esmerç) d’anar desxifrant (ai, pobrissons), molt hermenèutics, cabalístics, exegètics, semiòtics, lligamosques i primfilats, ells (i tan eminents, honorabilíssims, reverends, santedats, no fotéssim...) si aquell signe en els textos sagrats d’on tant de crim se’n desix vol dir tal cosa o la contrària... per tal de saber doncs com cal que el poble pallús no es captingui (i si no s’hi capté, guerra rai, i genocidi, i hecatombe, i holocaust, i cataclisme, i merdegada...)

Les dones, sense gaire lletra que no sigui romanç i petoneig aproximat, se n’adonaven encontinent que l’enigmatiquíssim signe al text sagrat per què els homes tant de sanguinari ans de cruel romanço no fotien... era de debò... un força antic cagalló de mosca encastat al text.

Més els valia, homes ridículs (i humans en general, llas), que hagués estat un cagalló de dona. De seguida fins i tot ells s’haurien ensumat que llur text molt sagrat — de fètids comandaments i restriccions cafit — només valia per a torcar-s’hi el cul.

(…)

Improductius.

Tothom sap (o hauria de collons sàpiguer) que contra les misèries humanes no hi ha millor remei que el de no carregar-se de mainada. Ningú no hauria de jaquir-se embacinar i “produir” quitxalla, com volen les forces malignes de l’església, l’empresa, l’estat, i l’exèrcit (forces malèfiques sovint confoses en una o, màxim, en dues).

Carallots de merda! Només volen que “produïu” infants per a llurs canons, per a llurs llocs d’esclavatge (mental i físic).

Qui té un fill i no li pot oferir de bon començament tots els avantatges que tenen els fillsdeputa més privilegiats (educació i benestar), és un traïdor al seu fill, i aquest fill hauria de tindre en acabat el dret de pelar son pare, d’estossinar-lo tantost tingués prou seny i força.

[És com si permets de néixer un fill idiota o tolit, defectuós. Criminal, si no et mata en retribució la societat, ho farà ton fill, idiota o tolit i tot, tantost podrà (i amb tota la raó).]

Car posar un nou esclau miserable al món no crec que hi hagi cosa més repugnant de mai haver fet, a part que n’empestes la resta del món. Un altre infeliç afegit, només ens mancava això!

Cal dir sempre prou. I cal dir prou des del començament de l’agressió. Sempre tan improductius, ço és, savis; savis, ço és, feliços, com collons podrem.

(…)

“Déu” en la ment del “creient”.

En la ment del qui diu “creure”, el seu déu és una imatge de poder. Una imatge totpoderosa que el creient “posseeix” (és a dir, controla) i davant la qual nogensmenys fa veure que s’humilia, com davant qualque presència molt superior – una presència tanmateix creada i criada per ell mateix – una immensa, aclaparadora, embolcallant i invasora, envaïdora, imatge imaginada, al cor de la qual ell fa niu per tal de transcendir-se, per tal de triomfar damunt la vida pròpia, la qual és un complet fracàs – fracàs insuportable – d’ací que es faci l’ànima d’aqueixa imatge alhora íntima i telescopadament remota qui ell dirigeix com si li fos un robot fet de fum màgic.

(…)

On són les catedrals amb la merda de “Déu” per relíquia molt colta?

I ask of you, damned idolaters: Was what your Djeezass shat shit? Was it something else... and if so what? Or didn’t he shit at all? Was he so efficient metabolically speaking that every bit of “bread and wine, and fishes and dates” he ate, as soon as it took root in him, immediately became also divine? Nothing to refuse, not a speck of rejection coming out of his asshole? And why the useless asshole then? Or perchance what came out was sacred too? How many churches hold now such hallowed relics? Where are they? I knew you cretins were coprolatrous but are you really that much...?

(...)

Virtuós.

a) Seràs virtuós si mai no balafies cap àtom d’esforç. Com menys en balafiïs més virtuós... i com més, menys.

b) Consell d’en Txernüixèvskiï (Чернышевский): “Virtut és, de tota pèrdua, esquitllar-se’n; i doncs, de tota pèrdua d’energia (feina, diners, temps), fuig-ne.”

c) Res del que embolica la troca (o remena la merda) no serveix per a re.

d) Ull viu, doncs. Només val allò que serveix per a re. Mentre que el que per a re no serveix, no serveix de re.

Fiquéssim com gat rabiós al sac inútil de la metafísica tota fantasia d’aparicions, zombis, divinitats, follets, esperits, supersticions... i llencem-lo apedregat al cràter encès del volcà de la raó.

Tantost com ens surt un fenomen “inexplicat” a qualsevol discussió, disquisició, inquisició, “obra d’art”, exposició o “exegesi”, tanquem i fotem el camp. No volem pas un cervell corroït, malgastat. Cada sermó t’hi infiltrava pútrids verins i prou.

Arruix els crèduls i encantats, i els hipostàtics i merda-extàtics! Al femer hermeneutes i estrafolles de l’“inconegut”! Si em véns amb profecies i professions de “fe”, fatu, flasc, tifa, beneit, pelfut i quimerut, sé que al bertrol has caigut, i que el senderi t’has begut!

(...)

Manifest de l’intel·lectual independentista qui escriu aquest guaitajorns

Manifest de l’intel·lectual independentista qui escriu aquest guaitajorns




Aquest intel·lectual es declara independentista

i dóna suport als polítics independentistes,

i es caga en els repulsius feixistes qui són contra la independència de la nació catalana,

sobretot en els botiflers – patògens molt nocius.



Aquest intel·lectual creu que la independència de Catalunya

i, amb Catalunya, la independència dels tots els Països Catalans ensems,

és una necessitat absoluta.



Aquest intel·lectual donaria si calgués milers de raons

per què només hi ha a l’horitzó l’opció de la independència,

mes a bon entenedor...

n’hi haurà prou amb aquesta:



Com tot català com cal, vol ésser qui és –

ço és, no es vol veure definit per altri,

i molt menys justament

(com ara, i com volen els maleïts botiflers)

pel seu mortal enemic –

l’enemic qui ens vol anorrear.



Si amb açò hi ha algú qui no en té prou, prou és de plànyer.