Aclucallades 43

Aclucallades 43


Amnèsies


—El feixisme canfelipútrid voldria que els catalans fóssim tots plegats amnèsics.

—Que haguéssim oblidat que tan sols nats ja ens prohibien de dir-nos amb noms catalans — que els cognoms mateixos havien estats generalment deturpats per maliciosos i ignorants buròcrates. [Això dels cognoms, me’n vaig adonar quan començant els anys seixanta l’autor i editor Víctor Hurtado va dir rient (car les veritats lleus només es podien dir rient; i les veritats fortes no es podien dir mai ni de cap manera) que el llinatge tradicional de la seua família havia estat Ortedó (amb la variant Ortadó) fins que un buròcrata massa diguem-ne zelós els el va deteriorar en Hurtado.] [I quants de noms que eren Eiximenis són ara Khimenezzzz, o Llop Lopezzzz, o Pere Perezzzz, i Roig Roch(e), i Puig Puch(e), etc?]

—[Buròcrates de merda. Com va dir en Thoreau, quan algú és un pigre qui tampoc no sap fotre re de profit, es fot a fotre de buròcrata.]

—Ens voldrien amnèsics també del anys jovenets on havíem d’anar a escola, i el “mestre” era un nazi mal-reciclat, per exemple, un veterà de la vergonyosa “Divisió Falangista” enviada a envair els russos sota el comandament dels hitlerians. Aquells “mestres” esdevenien boigs si et sentien dir un mot en català, els epilèptics mastegots, les garrotades, les cremades a la llengua amb puntes de cigarrets, i els càstigs bestials i les multes et plovien sense descans. I els pares, a callar. Els tocava altrament rebre també a ells. Com arribàvem plens de sang i plens de boïgues a la pell! I com ens desesperàvem tots plegats un instant, per a més tard fer el cor fort i esperançar que allò s’acabaria un dia o altre. Potser amb l’ajuda dels països “demòcrates”? Car oi que només sobrevivia a Europa un règim nazi? I llavors els americans (sempre tan exemplars, ca?) van donar el vist-i-plau al nostre genocidi. I com se’n van aprofitar els canfelipútrids feixistes — i els encara impunes botiflers de sempre!

—Amnèsics? I una merda! No oblidarem mai els qui som vius que a mitjans segle XX ens volien esborrar la consciència. Ens volien fer esdevenir enemics de nosaltres mateixos per a sempre pus. O això, o morts; anorreats; ni memòria. Tot falsificat. [I ara molts de canfelipesos encara es creuen les falsificacions franquistes, i hi pugen dempeus, i continuen de fotre’ns la vida impossible.]

—Voldrien que oblidéssim la por dels nostres avis, dels nostres pares, qui havien assolit potser d’amagar alguna publicació en català (innòcua i tot, com ara una col·lecció relligada de “En Patufet”). Por feral que fossin descoberts amb un producte tan criminal a casa — potser perquè un infant no havia estat prou discret i un amic seu bocamoll la vessava. No pas solament por de perdre aquella petita possessió sentimental que era un pont al passat il·lusionat, ans, molt pitjor, que, descoberts, t’assaltessin el domicili, t’ho destruïssin tot amb fúria “epanole” i, damunt, aprofitant que hi eren, atupessin de valent tothom qui fos a casa, i més tard, encara denunciats, els “responsables” d’aquell tort tan immens (posseir un volum en català) acabessin engarjolats mesos sencers, i la família multada horriblement, perquè entressin en encara pitjor pobretat.

—Voldrien que haguéssim oblidat ara els constants insults, les constants humiliacions, les constants amenaces, les constants menyspreances i ignomínies, les constants degradacions, que havíem de rebre per part de tota mena d’“autoritat” [tantes d’autoritats forasteres! n’arribaven a onades letals. Buròcrates repulsius i la bòfia brutal, aquests darrers a dreta (molt torta) llei! Mes, llavors, auto-inclosos, amb la vènia dels militars, els brètols i repulsius “epanole” de professió: els desgraciats cambrers amb delusions de grandesa pàtria, ultraguardiacivilint llurs molt adorats “guàrdia civil” assassins; els miserables lliuradors de bitllets rere les gàbies de les estacions; les fastigoses monges als hospitals... tota aquella púrria inútil, invasors, feixistes convençuts, “perfeccionant” de franc la feina bruta dels armats ocupants. Tots plegats amb més drets (amb tots els drets, segons ho veien ells) que no els catalans, esdevinguts mitges persones (i ni això) d’una nació condemnada.

—I encara ens hi tenen, a caire d’ofec. Encara hi som.

—Tret que (també) encara hi som. (Fent memòria, això sí.)


(...)


—Per què tantes de carallotades dites pels cridaners feixistes de les estacions de ràdio i televisió? Home, perquè només se’ls escolten i esguarden carallots feixistes. Cascú (si fa no fa) fa bona cara al seu client.

—Cada polític, cada farsant, cada cretí religiós, diu el que els datspelcul qui se l’escolten i esguarden volen sentir-se dir: que són els millors datspelcul del món, i que no hi ha res al món com ésser datpelcul, i que quan es moriran aniran al cel dels datspelcul a fer-hi eternament les mateixes datpelculades — o millors i tot.


(...)


—Segons la teoria dels odis d’en Xopi, hom diria que els canfelipútrids ens odien tant perquè nosaltres els menyspreem tant; no poden suportar que (tips de llur persistència a endrapar-se’ns i cagar-se’ns de viu en viu) els trobem doncs fastigosos i repugnants, sense cap gràcia i, damunt, garlant en un algaraví papissot, ridícul i carrincló, i que doncs els tractem com els tractem — i tenim raó de tractar-los com el contemptibles que apareixen — és clar, cal considerar que ens envaeixen (de fora vénen i de casa volen treure’ns), ens envaeixen, doncs, amb llur purrialla més ignorant, i així l’única experiència que en tenim són de subjectes empesos pel règim feixista a fer mal — de miserables no gens educats i pus tost curts de gambals — com si els feixistes genocides canfelipútrids no tinguessin ningú més amb què envair-nos (em sembla que no): mà de minyones brutes i barroeres, de tifes brutals disfressats de militars i bòfies mitgesmerda, de monges i capellans cruels i tanoques, i d’un tou de mestres torturadors... Els mestres qui ens cremaven puntes de cigarret a la llengua si no sabíem traduir al canfelipès els mots bleda, o pèsol, o mongeta... Els bòfies qui ens cremaven les llibretes dels ninots perquè les bombolles dels personatges eren en català... Els militars qui empresonaven els nostres pares i els ataconaven a la presó tantost un altre ministre feixista, o el bisbe, o fins i tot el mateix dictador sanguinari, havien de fer cap acte d’afirmació patriòtica feixista, i doncs canfelipútrida, a la nostra vila.


(...)


Ocupants


—Com el nom assenyala, els ocupants se’ns caguen damunt. Qui parla amb els ocupants, tot això hi guanya: li fan caure un cagalló a la boca.


(...)


Collons, no fos cas


—Si parla en canfelipenc, fot-te mà a la cartera!


(...)


Fuig-los ben lluny; no en vulguis saber merda


—Qui s’entén amb castellufa, tost l’emboliquen com baldufa.


(...)


Respectem només els qui ens respecten


—De qui ens vol anorrear, només podem voler-ne l’anorreament.


(...)


Estront penjant del cul


—Asspain — the only country in the whole world stupid enough to put a wavy turd [ ~ ] in the middle of its own name. What a sick bunch of turds, those asspainful shitholers!

—Mal al cul [és a dir, Canfelip, és a dir, Epa~na] — només ells gosen fer-ho, car quin altre país al món fóra prou betzol i ridícul per a fotre’s un cagalló ondulat, un estront pudent, per barret enmig del nom?

—Retre’m tan ofensiu com puc als canfelipútrids — aquest és l’esport que més am d’exercir.

—Ver, aquest és un esport que tothom pot practicar, dels més jovenets als més vellots com jo, dels desvalguts als massa cansats. Fer emprenyar els ultranacionalistes canfelipencs, l’oprobi del món, tots plegats de gambals tan curts, que per no re la ira roent els aflora a la ronyosa pell.

—Que el que dius els nogui tant com puguis, car noure aquella purrialla verinosa és de debò esport delitós.


(...)


—Els fementits canfelipútrids en diuen art de torturar una bèstia.
—Desgraciats. L’únic art on excel·leixen és el de la tortura.


(...)


Utilitat de les corregudes de braus a la canfelipenca


—Tot d’una, ací els tenim, els torturadors, els mal intencionats.
—Torturen animals com torturarien l’animal home, amb el mateix desembaràs.
—I així, doncs, d’una esgarrapada, hom descobreix bon tros del gruix de “caràcters brutals” altrament dispersos, disfressats al llarg de l’ambient.
—Ja els tenim al sac, ramat repulsiu de psicòtics, sense empatia ni esperit d’ajut.
—Perillosos per a la benaurança de la societat, doncs, i qui cal extingir ipso-facte — tothom qui s’hi met, engabiat, i prou — estorcíem la societat dels pitjors elements.


(...)


—Diu un dels personatges a la gran novel·la còmic-filosòfica Cards of Identity (1955) d’en Nigel Dennis:

—A whore in the home is like a horse in Troy. (...) Any ass can get a woman into a house; to get her out is a labour of Hercules.
—Una meuca dins de casa és com el cavall a Troia. Qualsevol capdecony pot ficar una dona a casa; ara, treure-l’hi és un treball herculi.

—Si canviem meuca per canfelipès, ho entenem molt millor. Els botiflers, a l’històric cop de mà, al repulsiu cop d’estat, que va tindre lloc a Casp (1412), ficaren un maleït canfelipútrid de capità mania als Països Catalans. Ja no s’hi han mogut; al contrari, els paràsits qui no hem sabut treure cada cop que calia, han anant augmentant a tal velocitat que ja són a punt d’haver-nos tret del tot de casa. Hostes vingueren i ens anihilaren.

—Si encara roman cap català al món qui gosa fer la farina blana a cap canfelipútrid (és a dir, a l’enemic mortal), ningú no li deu cap respecte, i, doncs, en acabat, per molt que rebi, sempre direm massa poc. No, els qui encara hi som, intentant de treure’ns els letals paràsits de damunt, no pas que el planyerem gens!


(...)


Els qui, per comptes d’anar-se’n, “marxen”


—Exacte — féu, fotent-se’n bon tros, el pianista Krystian Zimerman (qui, en criticar els repugnants, sempre feixistes, militars, va veure que entre el públic qui se l’escoltava n’hi havia qui, fotent-se els ofesos, fotien el camp) — n’hi ha qui quan senten el mot “militar” comencen de “marxar”.


~0~0~

Aclucallades XLII

Aclucallades 42








Ningú no dóna un all per les meues cabòries;

el mateix all que jo don a les llurs;

el món i jo som dos mons paral·lels destinats a mai no ensopegar.





(~0~) (~0~)





Secret del viure i de la felicitat: –El secret del bon viure rau en saber sempre escapolir-se prou a temps – i felicitat és reeixir-hi.



T’escapoleixes de la fama, la policia, la malaltia, la mort, la convenció, els “deures”, el fariseisme, els filisteus. T’escapes incessantment, i ets feliç cada cop que veus que hi has reeixit – t’has escapolit d’un altre perill imminent: no hi ha més sana mesurada eufòria del moment (és a dir, felicitat). Sempre sotjat pels malignes i traïdors qui voldrien endogalar-te a llurs “obligacions”: la bòfia, els xafarders i inquisidors, els hipòcrites i religiosos, els salvadors de pàtries, societats, civilitzacions, ànimes, els burgesos, els flagells episòdics, els gossos, les epidèmies, la mort, ah, i els assenyats.




Pregària: –Obsessió que es congria en matèria, en grumoll encès de carn, irritant tumoret – és l’instint del cos (ínfim) que vol guerxar (doblegar) els poders (immensos) de l’univers – (debades).





Corregudes de bous a la castelladra: –Espectacle repugnant, hereu directe del vil espectacle de la Inquisició castelladra – (sempre tan bons inventors els canfelipútrids!) Com en la Inquisició, en el corregudes de bous a la castellana l’espectacle consisteix en la llarga tortura i la cruel execució de l’innocent per a gaudi d’uns quants maleïts psicòpates covards qui encara engresquen els acarnissats botxins perquè la tortura s’empitjori.





Pol·lució i emmerdegament general produïts pels criminals qui s’aprofiten de la peguesa dels addictes a l’energia robada a la natura: –Per què no et cagues al got d’aigua que et beuries quan et mors de set? Ara també em diràs que els teus subproductes no embruten ni fan malbé res...?



Això mateix fas (cagar-te a l’aigua que beuries) quan vesses a rierols, flumissells, rius, estanys i oceans els fastigosos subproductes de les teues boges alteracions químiques només perquè ets avariciós i maligne com verinosa cuca. Si a la terra només t’hi caguessis rai. Com cuca verinosa caldria que hom et trepitgés abans no fessis tant de mal com fas (per comptes de què, llas, hom t’altreja premis i allera més “concessions”, i vius doncs no pas en cadenes com gos rabiós, ans festejat i vantant-te’n; els venuts “economistes”, en llurs revistes i programes àdhuc et posaran d’exemple a la menudalla: “això”, diran religiosament, “és un home qui produeix riquesa”, quan en realitat només produeixes corrosió que assassina la terra).





(~0~) (~0~)






Coses.



Ni el qui les conjumina, ni menys el qui les posa en acció; el qui les contempla és l’home ple.



Per llurs somnis els coneixereu.



Què somia el qui se les pensa? més alteracions a la folla realitat;

i el qui les fa? sang i budells;

el contemplatiu veu amb tots els detalls l’hipnòtic oníric escorregut recorregut de la processó que, com començà, s’acabarà: amb el trip-trap incansable dels mateixos caràcters qui silents s’escolen cap enlloc.



Només en l’immòbil observació la coneixença rau.




(~0~) (~0~)





Hi ha pseudo-ocupació més inútil a la vida que l’estudiar teologia, és a dir, fantasiejar ridículament sobre invents fantasmals d’ésser impossibles...?



Lliçó de teologia:



—“Qui es vulgui morir, que fiqui el nas ací, va dir déu, assenyalant el seu forat del cul...” desenvolupeu-hi carallotades rai... vint fulls mínim.





(~0~) (~0~)





Què fa un general sense guerra?: –Ai, pobrissó, el neguit! Correu-hi tots! Encontinent ha d’empescar-se’n una altra!





(~0~) (~0~)





Totes les bestiotes emprem el mateix mòdul de gèns per a bastir’ns molècules sensitives a la llum; allò que apellem ulls.





(~0~) (~0~)





Was will das weib? què vol la dona...?



Vol fer trempar – una dona qui veu que no fa trempar – que no fa trempar NINGÚ – ha esdevinguda monstre.



Els ulls de la dona, adoneu-vos-en, tot de sobte adquireixen una intenció (una intensitat) fàl·lica – et guaiten la carranxa...



Respon, som-hi!



Fes-les felices! No fossis escarransit!





(~0~) (~0~)




Qui sembla, és: –Ningú no es disfressa – què més voldríeu...? Tots sou com sou.


Els més caritatius sou els més cruels, els més cruels els més acollonits, els més acollonits els més aguts, els més valents els més covards, els més jutges els més criminals, els més panxacontents el més corromputs.


Qui et fas veure, esdevens.


(Idea vol dir forma.) La forma és l’essència.




(~0~) (~0~)




Anarquisme ja no sé què collons deu voler dir ara, mes abans (als primers anys del segle vint) només volia dir la destrucció de l’invent recent dels “estats”— la destrucció dels estats, que en realitat no són altre que màquines de guerra a favor dels instal·lats qui, amb les guerres, es desfan dels joves de qui les energies els podrien desbancar i alhora abasseguen més diners car posseeixen les factories on hom fabrica els armaments.




El soldat l’ésser més covard – abans encara com aquell, quan el combat era urta a urta, cos a cos; mes ara no, ara el contrari obté – les guerres d’agressió imperialista van contra la gent, mai contra els “combatents” – així, els més volpells i cagats s’apunten a l’exèrcit – quan tornen a casa, troben tots els veïns morts per bombardeigs de bombes llençades molt covardament de milles enlluny pels covards soldats.




L’univers només pot ésser il·limitat – si fos limitat fóra doncs com ara qualque mena de grossa capsa o contenidor – un contenidor primigeni hauria d’ésser ple de no-res, mentre que com hem conclòs abans només de tot pot sortir re. (Tret que res no vulgui dir alhora tot, en el qual cas tot tant se val.) Altrament, podria ésser fornit amb tot ja a dins? Rebent injeccions de matèria d’un altre univers qui el parís, com ou post? Mes sempre hi hauria l’obstacle de l’univers u. Què fer amb l’univers u? D’on no n’hi ha no en raja.




Democràcia: Els savis (sovint malignes com els “déus” d’arreu) proposen, i els folls (sempre crèduls) (fan veure que) disposen. Sempre en triaves el qui no hi és (ni anc el compten, és clar).




(~0~) (~0~)




Pertot el món, quan et volen conèixer, àdhuc les bòfies més repel·lents d’arreu, et demanen el nom... i els el dius, els dius em dic Aliret Cançons, i, car ningú no t’imagina culpable, un somriure perfuntori signa el ventís intercanvi, i au, tirem envant...



Tret que, ah, si ets prou dissortat de perdre’t per Castellàdria (allò que ells, vomitius, en diuen “epana”! Allí els canfelipútrids et demanen pel nombre! Com si fossin incapaços de comprendre que podria ésser que no fossis, com tots ells, un esclau en presó feixista. Que no fossis cap presoner autèntic o virtual, latent o patent, en camp de concentració, amb el nombre tatuat, perquè al capdavall no ets sinó carn de crematori destinat a l’arbitrari anihilament.



Ah, aquella púrria, foll qui s’hi fes! No ens hi atanséssim pas mai!



I, ah, si poguessis respondre, nombre? 666! I ésser de debò la irrisòria Bèstia Darrera qui nogensmenys tots els destrueix perquè no empudeguessin mai pus el món!



(~0~) (~0~)

I tothom content.



–Per què? per què? –hi deien els epitafis de cada mort.

–Perquè cua! –hi reepitafiàrem, tornant-los contesta, sense aquest cop fer-hi cap pífia ni patafi.




(~0~) (~0~)






La gent pallussa i dadapelcul veuen pertot arreu ninots fantasmagòrics qui màgicament influirien llur sort. Aqueixos ninots carrinclons i merdosets es dirien, entre els més coneguts, “la mort”, “la verge”, “el diable”, “l’àngel”, “el déu”, i “el fat”. Cap d’aqueixos ninots fantasmagòrics amb màgiques propietats no existeixen, és clar, sinó als magins escarransits dels pecs capdeconys qui allí els conreen, en uns cervells del tot erms o en tot cas només fèrtils en parides de peu de banc. Per tota autoritat només esmenten les ridícules delusions de qualsque boigs megalòmans qui els “revelaren” llurs tristes “visions” de mitjamerda xuclacagallons. Fotrem goig!



Senderi, cal, i no pas collonades sense suc ni bruc!



“La mort” no és cap ninot amb qui puguis raonar ni enraonar de re; és simplement un esfigassament lent o sobtat del mecanisme del cos. “La verge” ni cal dir que no és noieta si fa no fot fava i amb el tel encar per esbotzar; és a llur cap malaltís la imatge de la mare amb qui és pecat d’anc pensar a cardar-hi. “El diable” és l’excusa per a fer mal; i “l’àngel” la casualitat de les forces de flaquesa eixorivides per la por de rebre. “El déu” és la por als tacons de l’autoritat repressiva, i “el fat” l’explicació en acabat del fet que, de fet, no explica re.






(~0~) (~0~)






Infantilismes assemblats i diferents, o els tions nadalencs i els déus innombrables







Un infant de mitjana intel·ligència comprèn cap als quatre o cinc anys que qui “caga” llepolies i joguinetes no és pas de debò aquell generós tronc ben amoixat, ans els pares o gent gran qui, tantost la quitxalla distreta, sota la flassada d’abric hi fiquen les boneses.



Per què aqueix mateix infant de mitjana intel·ligència perd (o fa veure que perd?) aquest pesquis mòdic i ara es creu (o diu que es creu?) que hi ha rere els núvols, assegut i sempre a l’aguait, qualque déu o altre, malparit rai, fotent putades i d’altres jocs màgics de mans i de peus i de boca i d’anus, on tothom fet i fet acaba rebent... un déu ferotge, doncs, ei, qui tanmateix, si hom li ho demana molts de cops i amb prou d’acolloniment ni baixesa, us allera, si mai li passés de casualitat pels collons, prou benifets i bonicors?



S’estima més perllongar l’infantilisme fins al moment de la mort — car ves, anguniós, la nua veritat li desplau fins al grau més alt d’una desesperació que el duria potser a fons. El vaccí persuasiu de la delusió el manté si fa no fot surant. Il·lusionat. Com l’infant qui es deu creure les meravelles del màgic de la barraqueta. Tret que aqueix altre màgic apellat “déu” en fa de més grosses i tot. Fa trucs de passa-passa i entona, pretensiós, qualsque abracadabres, i au, produeix els prestigis espectaculars de móns i llunes, i bledes i prunes, i vides i morts, i peixos i porcs, i paradisos i orcs, amb la facilitat del mateix màgic ximplet a les firetes del poblet. (I, abillats xaronament com al circ, els capellans imitatius, amb llurs hòsties i falòrnies, fotent també jocs pseudo-alquimistes de màgia, amb tot de mots confusos (i sense gens de ciència), au que et pseudo-transmuten ells també la matèria.) Tothom hi badaria, i qui fos curt de gambals o pagerol encara més.



Com en el cas del tió, l’única autoritat de l’existència de la màgia d’aqueixos déus ve de la paraula dels “pares” — i així es fan dir també els capellans, i els altres “pares” tirànics: els “pares” de la pàtries, els “pares” de les esglésies, els “pares” de les constitucions... Ningú no enganya millor ni amb més facilitat el babau infantilitzat qui es sotmet (sense qüestions doncs, ni sospites, ni dubtes adventicis) a l’autoritat de qui es fa dir amb el nom fastigós de “pare”. Cada “pare”, dictador garrotaire, pengem-lo pels collons al primer fanal.



I els “pares” de cada tipus, què hi guanyen amb llur “paternitat”, la qual hom ha de coldre... o malament rai? Els pares de debò hi guanyen la fidelitat dels fills “deutors”, garneuament i martellejada culpabilitzats durant tot l’aprenentatge que és la infància: una assegurança per a més tard, no fos cas que amb les velleses esdevinguessin impotents. Ara, els altres pares, els pares àvols i impostors, els pares de la mentida, capellans i vils capitosts, es guanyen per a llur ús exclusiu un reconeixement indiscutible i sobretot un manteniment pecuniari; es guanyen la vida, i se la guanyen bé, com bons paràsits de letals verins (xuclant vida i cabals a adolorits i necessitats), no pas fent altre que amenaçant llurs infants i “creients” amb encara pitjors caos infernals i inferns caòtics, si hom no els col prou, ni compleix els manaments per ells lliurats per a llur propi benefici i prou.



Què hi guanyen els fills i els “fills” en pretendre que en llur infantilisme es creuen les màgies del tió i les màgies del déu de torn? Home, mirat amb benignitat, tot anant bé, els fills de debò hi guanyen una festa nocturna, una complicitat implícita amb els pares de debò, i sobretot unes llepolies i unes joguinetes ben tangibles.



Ara, els “fills” enganyats, cretinitzats, hi “guanyen” viure en fals, en la mentida, en l’abjecció, i espletats a cient pels mitgesmerda i els vividors. Guanyar de debò no hi guanyen re. Hi perden humanitat, hi perden llibertat, hi perden intel·ligència, hi perden diners. Viuen en l’esclavatge del cos, i sobretot de la ment, usurpat l’un i posseïda l’altra; hostes enverinats per les urpes i els ullals del paràsit autoritari i doncs maligne qui corretjós se’ls arrapa. En pic infantilitzats, han esdevinguts desgraciats patentats. Sense remei ni redempció possibles altre que per la rebel·lió i el desempallegar-se doncs del maleït depredador qui els buida no solament les butxaques, els buida de vigoria i, pitjor, de tot seny.







(~0~) (~0~)

...tots dos individu inconsútil, assolit...

“Una mica de Biovlit, i som-hi, com nous.” Diu l’analista : —Cal incloure-hi el sentiment d’absència; hom s’esbrina el territori intern, prou diplomàticament ni curosa, i entre les diferents (i diferentment acolorides) esferes d’ésser, al capdavall no s’hi troba; s’hi troba a mancar; va aixecant delicades parpelles d’esferes i, de les esferes, les més petites esferes qui en són si fa no fa les estratègiques ramificacions, i tampoc no hi és. “On sóc” es demana. I reguardeja i escoseix part dedins com més anem més desesperadament, i a l’àrdua tasca hi recluta tantes de bèl·liques potències, d’agressives neurones, com pot, i anuncia als bans adossats a cada paret virtual del seu cervell tota mena d’advertències ni amenaces braent i avisant que no s’hi val a enfarfollar ni a fer de cap manera el ruc, que cal ésser del tot seriós amb aquest tòpic ni tema candent, que cal trobar-s’hi; cal trobar-s’hi, peti qui peti... o només som... tots plegats, tots els qui ens fem veure l’individu qui portem (qui devem portar, o altrament tot és debades), qui amaguem, coriaci, molt sòlid, com pinyol cuirassat, en aquest mateix cos... que només hi som, doncs, espectres fumosos, especulatius, esvaïbles com l’airet més fi... febles bufs... enjòlites façanes hiperbòliques, d’incert miratge... eidòlons, ectoplasmes... emanacions sense solta ni volta del misteriós personatge qui si al capdavall ens n’adonem que no existeix enlloc ni mai no ha existit, en cap de les circumstàncies del viscut on donàvem per entès que nogensmenys hi era, ens fonem tot d’una com flèbils flametes irritades, amarades pel sobtat ruixat glaçat de dura cruel realitat. El nostre heroic equip d’investigadors, a despit de totes les nafres morals que ens repercutien a l’esperit sobtadament nu i exposat mentre escatíem on som, hem continuat furgant en els plecs intangibles de l’ésser, i profètics, perpetràvem, i coincidentment a l’instant on se’ns acabaven alhora la data d’escaiença i els diners allerats, l’enunciació dels paràmetres paradigmàtics que ens durien a la fórmula que ens concerneix. Tots els ulteriors inspectors successius del nostre procediment, cap ni un no ha reeixit a trobar-hi nyap. Molts d’ells han acabats si fa no fa tocats; d’altres, estranyes anatòmiques modificacions els han brollades, com ara si d’amagatotis s’haguessin foradats bo i cercant-se l’ésser propi. No gaires s’han suïcidats, els escenaris que empraven per a llurs eventuals suïcidis essent generalment massa espectaculars, de fireta, d’exhibició. Llavors, dels qui han presa la substància, cap no ha perit ni embogit; llurs enteniments se’ls aclarien, llurs diccions se’ls netejaven, cap de llurs entecs ni malalties se’ls exacerbaven; i les incidències tòxiques sempre han estades mínimes; uns quants de teratògens que hom excreta, certes pèrdues d’inútils memòries... Altrament, perfecte totdéu, vós! Biovlit, fixador del pinyol de l’ésser! Producte bo rai! Victoriós, l’analista alzinava el fixador amb dos braços aixecats damunt el cap perquè tots el guipéssim a lloure. El públic hi érem un amuntec deleteri; tots marcats per fenotips defectuosos qui ens incapacitaven alhora morfològicament i neurobiològica. I físicament, per què ens hi estendríem...? Quins paisatges, entre els rangs i rengles de seients, de trets més lleigs, infames, adolorits! Gens avantatjosos, vós. I que tampoc no ens n’enteníem gaire, els de més no gens contaminats pels coneixements tecnològics ni les infraestructures mèdiques. I la pudoreta ambient, les pol·lucions que s’enfugien de monyons mal tancats i d’altres plagues i injúries així mateix descloses, esbotzades, a la carn. Car no era pas que ens estiméssim gaire. Qui més qui menys, tothom havia assajat un cop o altre de fer-se la pell. Massa angoixats per ço que som, o pus tost: per ço que no som; car ésser-ésser, al fons dels plecs i els plecs, com les cebes i llurs tels, ni nucli ni collons de psítac... buidor, en blanc, no res, absents. Allí som. Sense saber què fotre-hi. Esguardant indecisos girientorn. Quin futur, tots plegats, de monstre obsolet qui cansat carranqueja cap a l’extinció! L’extinció absoluta: no en roman ni petja. Car, tornem-hi, quina cosa més buida un cos! No hi té pinyol d’ànima! El cercaràs debades, trobaràs-lo enlloc. Estranyament prescients, tots ho sabíem, i tanmateix anàvem pel món empegueïts, furtius, pretenent, decebent-nos, esporuguits, refugiats en salvatges coalicions d’ideologies, que tant se valia, que dintre, amagadot rai, hi devia haver quelcom. Quan tots sabíem del cert, sense voler-nos-ho planament confessar, que no, que no hi havia re. Que si hi havia quelcom era fora: pelleringa, òrgan, merdegada. I ara venia a voler decebre’ns, seduir-nos, aquell professor qui ens humiliava amb paraulotes sàvies, és a dir, esquàlidament abillades i de sentits contemptibles, tot de mots torts, al capdavall només façanes amb oripells incomprensibles perquè s’hi emboliquessin les horrors de les desraons sicofantes, racistes, histèriques i psicopàtiques... per a dir-nos que som especials, taxonòmicament remots, miraculosos, un ultratge a tota lògica, perxats a l’arbre dels animals en una branca única, lluminosa, màgica, solitària, enjòlita, suspesa, envolant-se... cap a paradisos enlluernadors i utopies pampalluguejants, llampants, harmòniques. Maleïts monçonegaires els savis! Llurs instints genocides vicàriament avençats rere idees paròdiques, assaonades amb fullaraca d’elucubració arbitrària, excedent. —No! No! —contradiu l’analista—. No fixem arbitràriament el primer jo (o esfera d’ésser) qui se’ns escaigui (o se us escaigui) d’ésser volàtilment present a l’instant de la fixació. No! Ací és on tothom la caga, vull dir, la guerxa! Res arbitrari en el nostre producte! Et fixem el tu autèntic! Us fixem el vós ver, verídic, veraç; tothora versemblant! Ningú, ni en escaiença de la vostra vetlla com l’haureu espitxada, vull dir, sereu morts, no gosarà dir llavors insinuacions del vague que fóreu, ni menys farà al·lusions al que no fóreu, o fóreu només un moment (home, de per riure i per a fer davallar la tensió, l’enrederament ambient, no dic pas que qualcú més faceciós i doncs més poruc no evoqui qualque instant una mica murri o indiscret o fins i tot indecent vostre, deliciós salt enrere en la vostra trajectòria que recorda com fóreu de trempats i tot); ara, al contrari, seriosament, tothom tindrà molt present que sempre fóreu vós, perfecte, sòlid, massís, codolenc, i mai ningú altre, ni cap penell d’humà, cap ocell papallona, ranquejant amunt i avall, gemegós, sentimental, inútil, sentint retrunys foscs de llocs inexistents, amb una vida inestable, de rares foliacions qui us ixen a la babalà, i absurdes secretes desviacions de l’ésser, multiplicacions rebregoses d’escaguitxades esferes, i a més a més pencant sense esperances per a ésser u, sovint exhaust, pencant amb desfici, sense abscisses essencials, ni fulcres ni perpals vitals, i emprant doncs mètodes de foll, religions, latries, endevinaments, i, és clar, tot plegat sense saber mai on dallonses fer cap, anant, exactament pitjor que no pas de cul, ni endavant ni endarrere, ni amunt ni avall, ni romanent a lloc ni caient daltabaix, o alhora tot ensems, confús, confós, per la pròpia incomprensió tothora fulminat, ei, i enormement perplex, com un badoc, un estaquirot, un carallot qui ni sap si s’ha de suïcidar, o més li val jaquir-ho tot córrer, i tornar-se també doncs animal, pota d’animal, poteta de l’animal monstruós qui s’encamina malicós, tragitós, incert, a l’extinció, amb un esdevenidor tan fosc ni irrespirable com l’indret d’on hom no l’arrencava, no el descloïa d’antuvi, perquè sortís ja a patir-hi i prou, tostemps botxinejat pels esperits, no mai quiet... excedit, baldat pels sobtats esdeveniments de fora, i pitjors, molt pitjors, de dins; esdeveniments contraproduents, enemics, ensems imbricats i repel·lits, cridant, esvalotant... quin mareig, quin enrenou, quin rebombori, etzigori, gori-gori... sóc jo qui sóc tu!.. no, no, tu ets jo!... et sóc!... m’ets!... fuig del mig, l’únic ell sóc eu!... l’únic jo és ell!... molts no cap, u molts!... caps rai, barrets cap...! i per barret em portareu, perquè no hi ha cap qui no em porti, car sóc el barret qui tots els caps fa u!... embolcall, mortalla, quin embolic més unificador no sóc, som!... N’hi ha per a fotre’s un tret, collar-se la corda, beure’s l’acònit! Doncs sí que fotrem goig! Balders anem! No volem pas ésser tants! Amb ésser un en tenim prou! Amb ésser un, i doncs el millor, l’ideal! Amb ésser nosaltres mateixos, homes selectes, assortits! Amb el fixador Biovlit ja hi som, una pitjada, un nuvolet, una aspiració... i podem exhalar contents i satisfets, acomplits: car som llavors qui som, idèntics, fets, cuits, preparats, immarcescibles, quadrats, modèlics, espècimens de museu immortal, amb un nom i un nombre únics gravats per als mil·lennis eterns al mur indestructible de l’espai! Som-hi, som-hi, invertiu-hi, esmerceu-hi tot el vostre capital i pus, no siguéssim pas rucs, en vendrem milions infinits! Ens convida a tastar la cosa. Ens hi atansem, com xais al martiri. Ah, col·lapse de totes les assumpcions, aerosol pus esbalaïdor! Esmeperduts, ens rebreguem de plaer... diem frases pitofes... pixums de bateig aspergim... imaginem calidoscopis psicodèlics que, ni sabem per què, molt intimiden els abstemis... Les múltiples ànimes en mercuri... baralles de retopants esferes... càbits, batzacs... reguitzells de figures geomètriques de dificultats paleses... tots els jos més íntims en gatzara i batibull, cascun maldant per sobreposar-se a la competència, volent ses propietats surant i no pas ja les llurs... Ara, tot molt amicalment, sacrificant tota guerra anihilant al confort del tots hi som, tret que jo (el qui hi és, el qui hi fos) sol sóc dalt de tot. Buf, i si s’hi està bé! Els abstemis se’ns filen amb escepticisme, tenyit de bruna por. Creuen veure fantasmagories. Tots aquells esquemes al·legòrics on duran la congregació? I en acabat, llas, tot comença d’espatllar-se. D’aquell pom d’essències descordades, esquelets se’n desixen. Són d’homes despullats de tots els jos, tret belleu d’un i a córrer. Amb quines ranques, nàquisses, tesis ens sortiran ara els metges per a explicar-nos-ho? Quines àrees mítiques no caldrà en acabat restringir perquè la població en general no se n’assabenti, que sense jos intranscendents i subsidiaris hom esdevé tot tost no re altre que esquelet dansaire en macabre ballet d’imprecís disseny? Hom preveu en acabat una tasca immensa tractant d’il·luminar la totalitat pega i llega quant a les estratègies emprades per a transformar en un tres i no res homes de carn i tendons en ninots només d’ossos que s’engrunen sols... i qui tanmateix continuen de captindre’s com si fossin en cap festa de ditiràmbiques dimensions. Modestament, caldrà esmenar-ne tot l’hipertext. Tanta d’aparent reeixida només és coherent vista de dins; de fora estant, tot put a podrit i a sabater. Voluble, xerraire, cadascun dels empeltats, dels entecats, dels reduïts a un jo dictatorial, amb els altres fotent la meuca llagotera i sabonera pels voltants, ens abracem a cap horroritzat abstemi, i il·lògics, asintàctics, desestructurats, els incloem en zona oval, com si ells i nosaltres som un ou, d’on periòdicament se n’esmuny un so: un so que si el desxifràvem assevera que hom no tan sols és, ans és superhumà, un sobrehom. Els abstemis, xuclats pels esquelets, se’n riurien prou, si doncs no fos, és clar, que allò els acolloneix sobrehumanament. Saben que tard o d’hora es trencaran, i si ells eren rovell i clara, i l’esquelet closca, tot plegat no acabarà sinó en truita plena de noses i fort pudent, i doncs en perenne absència per a totdéu, tret de la repatània sentor de fastigós podrimener. I malden per a estòrcer-se’n, de l’abraçada letal, i no van enlloc. I ara hi torna l’analista: —Collons, vull dir, òspima, si ens apaivaguéssim tots! Orquestréssim la transició del massa crispat i agripnòtic, i cacofònic, devers l’estructurat i pacífic, i el melòdic del vague i el simpàtic ballant com llambrescs esvelts insectes per flairoses, aromàtiques, geografies eclogals! Ostéssim les tèrboles onades de males vibracions! Escandalléssim per comptes serens els pous indulgents de les nostre pregoneses anímiques; no reneguéssim ni ens enfanguéssim en els menstrus acrobàtics de la desunió. Tan fàcil com és d’entendre-ho tot! Les ànimes nostres es nuen en fantàstics nusos grotescs al nostre fur intern com si fossin filagarses endutes pels vents i els huracans dels humors, els tarannàs. Al reialme subatòmic on les essències dels diversos jos dirimeixen llurs diferents classificacions i graus, per força ha de sortir-n’hi ara i adés qualque fenomen susceptible d’ésser més un mateix que no pas els altres. No fotéssim, és elemental. Lleis de la probabilitat s’entremesclen amb les espontànies creacions de noves esferes d’identitat pròpia, i tot de sobte, heus-lo, oidà, com predèiem mercès a les molt científiques observacions: un jo més jo que no cap altre, enlluernador! Per això tothom té mal als ulls. Sabeu què? Blefaroptosis per a tothom, tanqueu les esferes oculars, les òrbites òptiques! Car tot el que mai vèieu suara i fins ara són visions! I les òrbites òptiques us maregen sense remei, bo i orbitant-vos com us orbiten, satèl·lits de lluentors desconcertants, com gambuixos llunàtics d’escruixidors ataurics, de destrempaires arabescs de crua llum qui airefereix. Comprensible, pobrissons! Feu, doncs! Som-hi tothom! Ulls aclucats ara mateix! Tot i que els de més tanquen obedients els ulls, els de menys els mantenim ben badats, car ens temem que no vulgui l’analista fotre el camp d’esquitllèbit, amb menys avinenteses doncs que hom, rebel, no l’atupi ferm. Els qui hem estudiat una mica recordem amb tristor el megarecte qui som, megarecte per on s’escolen, morts, els innombrables jos d’un mateix. La vida essent un inconscient forat de claveguera per on s’esmunyen les repetides, escaguitxades, esferes on un mateix era contingut fins feia només un instant. Esferes d’essència qui hom expulsa com petits estronts o que se’ns desprenen com inútils escates o despulles. Cada esfera manxada per la ufana de la vanitat esdevé nèmesi de la següent. Ens assassinem de continu, i això mentre l’evolució nostra no es desenreda ni es resol (si som molt sortosos) en qualque germen privilegiat qui ens acompanyarà dignament al començament. Car tot s’esborra i res no roman escrit enlloc. Quan som joves, això (aquest concepte) ens duu a l’exultació, car som prou forts i les teories totes ens semblen prou lúcides. I sabem que una mitjana teòrica, per llei de nombres, de quantitats, haurà d’ésser veritat. I ens creiem doncs que la veritat deu existir. Que malgrat el fet que anem travessant penosament atzucacs i taps, i infelicitats i irritacions interminables, creiem sempre albirar, geodèsics, ultrat l’horitzó, qualque lluïssor de salut fixada. Tots ens volem fixar en un instant biogràfic o altre on la basarda, qui sap per quins set sous, s’abat prou perquè puguem viure construint en terra ferma, no pas ja tractant desencertadament de sobreviure en estat d’asfixiant naufraig. Arribats a vell, ja no ens creiem re. Només a llivell submicroscòpic confiaríem trobar-hi un petit agafatall. Per això venim a sentir enraonar tots aquests predicadors de la falòrnia científica. Per a veure si al capdavall hi ha cap raó, ni que fos mínima, per a l’esperança d’esmenar re. Efectivament, el gran savi s’ha fet fonedís. La droga fixadora tampoc no fixa doncs re. Al contrari, et duu a l’eufòria temporal i a la floració descordada de jos instantàniament apagats com espurnes d’ésser encara més efímeres que no les que ja no recorrem tot vivint. Tothom desfila, ens espargim o esbarriem desencantadament i fosa com eixam de mosques balbes enllà de cap carronya totalment rostada... Personalment (el jo que port o em porta ara mateix) pensem en allò que hauria pogut ésser i tampoc no fou. Tothom (il·lús, què hi farem) es vol redimit per qualque salvadora amor. Tant que la volia! Qui sap si... Però no, tot es redueix a quelcom molt naquis, àdhuc ridícul. Truca’m el vint-i-vuit, m’havia dit... tret que aquell era un any sense vint-i-vuit (me’n vaig adonar el vint-i-set) i ni el vint-i-set, doncs, ni l’u no em va respondre. Vet ací com ja no la vaig veure mai pus. La qualitat onírica d’aquella escena em torna sovint a l’esment. Cada cop que cap queixal se m’alçura i l’ésser actual se’m deprimeix, em sosvé la mateixa imatge: ella, rient, dient-me que la truqués el vint-i-vuit. Qui sap si fixant-te el jo, pots fixar també tot l’ambient on el jo fixat no es bellugava. Ah, si fos possible! Em fixava a l’instant on em deia Truca’m el vint-i-vuit, i aquest cop sé respondre-li No hi ha vint-i-vuit, múrria; quedem per a l’u! Ah, l’u! La sacra unitat d’ella i jo en immòbil sempitern mai no acabar-se! Això fóra viure! Paradís d’il·lusions. Els nostres sengles inestroncables “dividus” (els seus i els meus), fixats en un sol individu complet, un individu amb totes les de la llei. Haurem d’esperar doncs amb reverència i humilitat rai que de cap obscur volum o molt escarnit ni aporrinat tocat del bolet no puguem ans no sigui tard i ja fóssim doncs morts (ensems amb cada jo aleatori, subsidiari, qui mai no segregàrem) seduir-ne, destil·lar-ne cap remei que ens torni, entabanats i tot, a l’optimisme de les possibilitats d’esmena i felicitat. Ah, quelcom que ens fixés (ella i eu) en un calendari alternatiu d’univers paral·lel! Car com més vivim més ens allunyem de la perfecció de l’instant mancat. Com més llongs de vida, pitjor, més dispersats, multiplicats, adulterats, aigualits, deteriorats, alterats. Amb aquestes òrbites òptiques, com deia aquell capdecony, haurem encara de reguardejar els erms especialitzats i les esteses acadèmiques, ans haurem d’analitzar-ne, en pic cap de prou adient trobat, els assajos, les cròniques, les síntesis, els breviaris d’experiments cabdals i d’escaients procediments, i les retòriques d’arreu, i les perspectives de cascú, inclosos els éssers més intel·ligents, com ara insectes i ocells, llurs imaginacions i fantasies, llurs poètics vols autogenerats, llurs proposicions ni dreceres, ni desllorigadors, molt més exaltadors ni ortodoxos que no els dels mesquins bípedes, obscens, escatològics, depressius. Cada rot didàctic ni cada juí extravagant, per molt abundantment que hom se n’hagi trufat, ni volgut doncs reprimir, pot al capdavall dur a la solta. Com fidels satèl·lits per l’electromagnetisme fetillats, que sallin les nostres òrbites pels camps bonyeguts de les diferents magnituds piulants, i que qui piuli com cal sàpigui atreure-les, ferm; que s’hi estavellin perquè hi desclogui allò que, amb l’esclat, esbadella l’entrellat. Sí, sí! Una mica de millor Biovlit, si us plau, i som-hi, ja hi som, com de vell, oidà! O, bon prou, com mai ans no s’esdevingué, albíxeres, i d’empertostemps! Així fos; tant de bo... baldament, dic, s’escuncés; i per què no...? Meravelles pus rebeques, anòmales, prou s’escauen sovint. La multiplicitat de l’hom mateixa, quin laberint més enrevessat! En canvi, què fóra pus fàcil ni lògic? Un hom finalment allí acomplert; esdevingut, ausades, entelèquia de món ideal... tots dos amants perfectes, ara refets en un sol individu inconsútil, resolt, assolit. Ja sense cap malentès. Confiem-hi, juli! Apitrem-hi, au bah! ~0~0~