19è d'antiparrades

Dinovè de diorismes






Diorismes, definicions: —Doncs, de delimitacions; i, de delimitacions, doncs, de limitacions, car què altre fóra “definir” que no pas posar entre confins, o termes o vedrunes, cert objecte a consirar…? És, doncs, com ara esguardar-se quelcom amb aclucalls, vull dir, amb ulleres d’ase, de mula, de cavall…, perquè, com ells, el qui consira no es distregui pensant en altre que en la tasca per acomplir davant. Tinc tres mots per a aqueixes ulleres (supòs que furgant-hi una miqueta en trobaríem més), aclucalls, doncs, i antiparres i orberes. En diré, d’això que escric fixant-m’hi molt, com un mussol, aclucallades, o antiparrades, o orberades, doncs. Si en res fixes massa fit a fit l’ull, se’t torna al capdavall no-res. Car tot ve de res i a res se’n va. I doncs, amb aquestes antiparrades meues, o enderiaments de ruc, no miréssim tampoc gaire prim, no fos cas!




Escriure: —Escric perquè no puc acceptar un sol destí. Només escrivint pots viure en el somni de tots els destins.




Resignació: —Cada cop on et veus aculat a haver de tornar a signar (sempre a la baixa!) el teu contracte amb la vida. Per això et duu a tanta d’eufòria cada avinentesa on tries d’estripar el contracte. (I ací els anys tampoc hi haurien d’ésser obstacle. Per molt rossí que fossis…)




Rossí: —Fes-les de pollí, molt imprevisiblement, fins a la darrera guitza…!




Òrgan esssencial: —L’esme. Tothom mancat d’aqueix òrgan cau en la crueltat i pertany doncs a l’element criminal. Una persona sense imaginació, sense capacitat per a veure les conseqüències de qualque acció dolenta, és a dir, allò que se’n diu un “valent”, un torturaire, una “persona d’honor”…, és això, un criminal, un esguerrat perillós.



Pler n’hi ha arreu, mes solen aplegar-se en els cercles “bempensants”: entre els militars, la bòfia, els eclesiàstics, els legisladors, els jutges, els carnissers, els caçadors… Els aburgesats. Els “bibliosos”. Els qui “només obeeixen les ordres dels superiors”. Els “orbs servidors de l’orba llei”…



La malaltia de la crueltat deu ésser la pitjor existent. I en acabat, tots els malignes cruels, nats sense l’essencial òrgan d’humanització, és a dir, el magí… Pel que fa a aqueixa nècsia infame, cal demanar-se… De tots els dolents de mena (tan dolents en el sentit de malalts com en el sentit d’àvols), de tots aquests esguerros esfereïdors, què doncs fer-ne en un món comcal…?



Tarats, mancats, nàquissos, no pas del tot humans, on es divertirien millor que no pas en un món separat, per a ells tots sols, on a lloure es poguessin anar entremortrint, i tan cruelment com els rotés…?



(Aquest és precisament el concepte que tenen de la Terra mateixa molts de pensaires d’utopies. Veuen la Terra com el que prou sembla de prop: un infern on, entre la bona gent — és a dir, els “patidorets” [i quin paradís no fóra aquesta Terra en canvi si ara fos doncs plena només de dones patidoretes i, campant-hi llambrescament pel mig, el vostre rossí, i fent-hi les seues molt indecents — és a dir, xalestes i solaceres — pollinades!] — entre la bona gent, doncs, diuen els descriptors de distopies, hom hi ha anat ficant molt cruelment l’element criminal de pertot arreu — tots els “molt honorífics” personatges qui pertot a l’univers, per llur manca innata d’imaginació, mai s’avingueren a torturar altri — i així, sovint, per guardó, escalaren posicions en la vil correguda cap a veure qui acaba campió dels torturadors i empescaires de novelles i cada cop més cruels guerres, fins a esdevindre doncs enlairats terroristes, com més amunt millor en aquest selecte capbreu de notables infernals: bisbes, jutges, generals, dictadors i imperials presidents qui dirigeixen, ben encadirats i honorats, amb repel·lent caprici, les matances a distància, i, com més anem, millor es poden permetre el luxe i l’afegit privilegi d’anar cometent vastes atrocitats amb bombes pus i pus salvatges… Si mai la medicina surés prou fins a ésser capaç d’albirar, al cervell del qui neix, la manca d’aquest òrgan essencial, quin plaer i ensems quina ferma obligació no fóra bandejar-lo, el maleït canviot, cap a un altre infern molt lluny de ca nostra!)




Ànima: —Fètida flatulència del cos. Ho heu provat mai? Si sentiu algú qui diu “ànima”, ensumeu-lo — oh, la pudor!




“Tots som fets de matèria angèlica, tots tendim al cel”: —Em diu el pipinet quan trempa. “Tinc set de paradís!” — em diu, molt místic i metafísic i transcendent, el pipinet, molt devotament i sovint amb una prístina llagrimeta a l’ull (és noblement monoftàlmic, sabeu?). “Com el parafuets crida el fuet, així la glòria fragorosa aqueixa fua fulminant m’inspira” — ell qui em diu, trempant de valent, el massa insistentment poètic pipinot. I me n’adon que, en la seua emoció de bategosa puixança, quan declama que: “Tots aspirem a la despesa benaurança dels trons celestials”, es refereix, molt exclusivament, als pipinets — i mai (llas!) a la resta dels mortals.




La idea que vivifica el jovent: —Sortós jovent català, únic al món amb un projecte perfecte: La restitució de la unitat, la llibertat i la independència d’una Catalònia solidària, de bell nou al capdavant de tot el món en cos ferreny ferm, assolit i ivarçós al capdavant— primer, destacat, a la marató universal — portant amb salutífer urc la samarreta on la senyera estelada al capdavall haurà d’atraçar tothom altri dins les altrament fosques profundàries i eixamplàries interplanetàries. Prou poden, jovent benaurat! I ara sense por! Això rai! Som-hi, cor fort! Fins a la victòria, fins a la llibertat! Perfecte projecte, ja ho he dit!




Gernika: —Vila heroica basca anorreada per la covarda aviació nazi bo i servint el feixisme franquista castelladre. Així mateix, “Gernika” és un quadre picassià robat pels mateixos lladres (hereus directes del feixisme franquista), a qui la covarda aviació nazi adés serví bo i bombardejant a tesa l’heroica vila basca.




La dama d’Elx: —No és pas a Elx. És també a cal lladre, és clar.




I on són els papers robats a baleàrics i a valencians?: —On vols que siguin? A cal lladre!




Orientals: —Tots aqueixos migjornencs sense un dit de seny i qui tan talossament s’han deixats ensibornar pel discurs casernari merdileny, i ara, a còpia de sentir-s’ho insultar, es fan dir “llevantins”… Amb un club de futbol, amb un diari i tot així malanomenats…!



Això els propòs, un sinònim amb connotacions molt menys deplorables.



Per què no es fan dir, si tant s’hi agafen — com qui s’agafa al rat ronyós qui la pesta li tramet, i només perquè aquell rat és un rat qui coneix de tindre’l sempre rosegant-li els ulls de poll, i això al capdavall a la llarga fa família…



Per què doncs no es fan dir “orientals”…? Oriental Club de Futbol, Diari Oriental. Vol dir el mateix, saben?



Tret que amb el nom d’“oriental” s’estalvien tot el regust estercorari que acompanya l’entecós epítet “llevantí”. Ah, l’esfereïment, “llevantí”, fuig!



Pertot al món, el dissortat mot “llevantí” duu immediatament a l’esment el trapella putifeina; l’oliós, llefiscós, garneu i deslleial serpeta qui només és a l’aguait tothora per a fotre’t…! Sinistre, verdós i simiesc… És un maligne repugnant, la púrria de la Mediterrània…! Ecs, i això n’hi ha qui es deixen dir pel fastigós merdileny!



L’oriental és molt més digne, i pausat, i complidor. Si cal, el tòpic insultant també se li encasta: tragina amunt i avall un aire massa sotamanesc, amb ulls esbiaixats de bare punxapanxes, i amb aquella rialleta enigmàtica que tan nerviosa fot la “gent de bé”. Roí i mal subjecte, doncs, igualment, és clar; mes un mal subjecte fi i si fa no fa virtuós — no pas groller, pudent, coent, brètol i peuplà com l’altre.



Només els ho suggeria. Si volen ésser apèndix cianòtic de ningú — i per a més martiri de l’enemic qui així els bescanta i a sobre els espleta com si són camp de cols — poden tanmateix endolcir l’agror i la pudor de col malpaïda del nom que tant els enllepoleix.



Per acomparament simètric, em diuen si els portuguesos són (ni de molt lluny) tan datspelcul…! Quants de “Diaris de Ponent” i quants de clubs de futbol es diuen “Ponent” posem per cas a Lisboa…? Cap! No els cal recórrer a ridículs expedients, com ara potser poder dir-se occidentals. Occidentals de qui, de què?



I s’imaginen! Molt menys ponents…! No són gallines. Gallines els llevantins, és clar, traïdors com déu. Ara, els lisboetes, ni ponents ni ponedores… Això de ponents dels ous deixem-ho per als babaus lleidatans. Ningú no és a ponent ni a llevant de ningú — i molt menys de cap envenjós opressor. Tothom qui s’ho valgui és al centre d’ell mateix.



Si els catalans de migjorn (terme eòlic i geogràfic) es volguessin dir res de veritat diguem-ne si fa no fa ventós o geogràfic (ço que només recoman molt localment — a ponent del predi, a tramuntana del turó — o ja a escala global: l’Orient Exprès, les esteses àrctiques, el reialme hiperbori) s’haurien de dir precisament així: Migjorn Club de Futbol, Diari de Migjorn — això a escala de pàtria (on els capsdecony lleidatans són a mestral i no pas a ponent!). I, per descomptat, tan occidentals i tan ponentins, o tan el que calgui, a escala global, com tots els qui no són ni orientals ni llevantins (ni australs ni polars) (ni què més hi ha?) (ruc de manguis ara no me’n record).




Escriure: —Escrius una lletra a un company. Com s’esdevé sovint, s’escau que aqueix company ja és mort d’ençà d’ara fa uns mesos. (No t’havies assabentat de la seua mort precisament pel fet que érets lluny.) La lletra es perd (com perderes el company; ja no en sabràs mai més res). Era una lletra comunicant-li el teu suïcidi imminet. Una dolça lletra d’adéu…



I ara…? Ara tots som morts. Tret la lletra — per una d’aquelles casualitats arxivada en qualque indret — i incompresa. El lector diu “—L’home al qual el suïcida trameté la lletra, com ho va rebre? Quin batzac moral, portser!”



Mes ara em ve a l’esment que el lector anònim de la lletra (un erudit de bot i fora, un estudiós de secà, un lamentable verm de biblioteca), a hores d’ara també és mort.



Tornem-hi: i ara…? Ara res. Sé que és fútil interpretar res. Tot és exactament com sembla.




De més estranyes se n’esdevenen: —Per què sovint, bo i llegint les memòries d’algú, reveus tot de sobte qualque somni que havies tingut (de vegades vell d’anys, o que doncs havies fins i tot transposat en full de paper per la força o la curiositat que es portava), i te n’adones que molt de recapte s’adiu entre teca i teca: entre el fet més o menys esdevingut a la persona i el somni per tu pregonament experimentat…? Ésser humà és comuna experiència, això és palès. Però fóra meravellós si podies, com a humà (o fins i tot animal), anar pouant en bassa universal de somnis.



Tota experiència humana prou colpidora cau en qualque receptacle psíquic d’on els cercapous dels somnis poden pouar-hi. Poden escandallar-hi, escorcollar-hi a lloure, i poden, per diverses xiripes, enganxar-ne parracs, de vegades llenques senceres, acolorides, vívides… Certs elements dels somnis foren com ara hams qui enxampen filagarses d’acció en el receptacle de l’experiència humana… Això explicaria les coincidències, mes sobretot les penetracions en mons insospitats pel molt lúcid, molt batallador, somiaire — més actiu i heroic (i intel·ligent!) que no els més actius dels heroics malfeiners qui amb llurs heroïcitats molt guerreres el món espatllen, mai amb prou estona, ells, és clar, per a analitzar l’acció. Car que els vas, carallot, amb falòrnies de somiador; només volen morir matant!




Consciència de camí deixat enrere i prou: —Per on has passat…? Carrers deserts, cairats, closos — cap botiga ni magatzem oberts. Cap amenitat. Carrers sinistres, duient enlloc, o, a tot estirar, a l’estació. Sempre hi és massa dematí. O massa tard.



I al capdavall dels carrers, les caigudes en blanc. Les vies interminables. Els túnels o els corredors. I les estades als hospitals, on, bocí a bocí, t’han anada tolent la consciència. Et trobes d’antuvi rere les brèndoles del bres — tot just en acabat de la primera operació. Qui ets…? Qui ets…? Solet. Solet, ignot. Un grumollet de carn pensaire, dient: “Eh…? Eh…?”



I ara…? Una altra consciència tolta. Estranys instruments al costat. Apagats. Tret que et solca a manès el record en llampec d’un projector fix als ulls, molt poderós. El record — en crus, creuats llampecs — d’uns ganivets molt esmolats qui relluen a la llum del projector, enjòlits, agressius, papallonejant-te damunt el cap.



I encara…? Abandonat rere el dipòsit dels gasos, o els hidrògens o els oxígens o els azots, a un cantó de la cantonada de l’hospital molt cairat, vora els cossis curulls dels rebuigs. No pas que t’hagin pres per mort, i doncs llençat com qualsevol altre afoll. És només que et donaven l’alta i no sabies qui érets — qui érets a part de tu — i t’ensulsiaves, sense traç. Car qui ets doncs mai, a part de tu…? No ningú.



Tanta de consciència escapçada. I tanmateix encara et reconeixes com essent tu mateix — quin remei — escarit del tot, ragut, esporret, sense res — només tu, atrapat en un cos, atrapat en un llit — un llitet d’infant, un llitot de jove, un llit d’adult, un marfegó de vell…




Dobles: —N’hi havia vint a repartir entre nosaltres. Només en vaig afagar un. El meu doble em va dir: “—Agafa’n més; tenim-ne dret a força més, saps?”



Li vaig dir: “—No! No veus tots aqueixos dobles nostres, darrere entre les ombres, a llarg llarguíssim i pregon de l’infinit…?”



Diu: “—No. Només hi ha dos dobles darrere. El teu i el meu.”



—Vols dir?



—I tant. Compta’ls bé.



(I era veritat.) Vaig fer: “—Doncs això vol dir que, dels vint, ens en toquen…, vint dividit per quatre…, cinc. Cinc per cap!”



Digué: “—Exacte.”



I ell i jo n’agafàrem doncs cinc cascú. I els altres deu els deixàvem per als nostres dobles. Què farien ells amb llur dobles — aquest era llur afer, és clar.

Bah, divuitè

Divuitè de diorismes










Consciència: —Emanació del cos qui es creu unitat. Emanació fluïda d’un cos tanmateix en transició. Mal·leable, esborrable, il·lusió.



Il·lusòria emanació del cos: —La consciència veu tothora el teu destí sencer contingut en la mateixa bosseta d’ésser. Cada nova incidència és acunçada al contingut — i el contingut és llavors rellegit com a conte complet. Del que ets, te n’altera, poc o molt, el text, i tanmateix continua rellegint-te’l com si tot hi fos degut i s’hi escaigués. Cada incident, tard o d’hora acceptat com a necessari, s’hi encabeix.



Cal morir somiant: —La realitat del somni és la que val. El somni et duu precisament al que ets — filagarses mal relligades d’ésser. L’angoixa s’hi dissol amb l’ésser.



Qui ets: —Anònima fulla decídua. Dius: “—Sóc fulla de l’arbre català del bosc humà del (ruïnós) hivernacle apellat terra.” Que mori la fulla, no vol pas dir que mori l’arbre; ni que mori l’arbre, que mori el bosc; o que mori el bosc, que l’hivernacle mori; ni que mort l’hivernacle, els altres hivernacles morin…



Vols saber de debò què ets…?: —Exactament allò que sembles.



Això ets: —Lleu emanació qui s’enfeixugueix de fantasies — “hom és això; hom és allò; hom serà encara més gros” — tot sigui agafar prou pes… I al capdavall, aire en aire. Res en res. La bufa del bou… Qui gosa d’ésser tan lúcid per a dir: “—Res m’és res.” O en els mots encara més exactes de la filla de l’Emperaire: “—Tota res m’és nient.”



Conxorxes: —El paranoic en veu pertot arreu — i les de més adreçades contra ell. Tantost atalaies cap paranoic, deseixis-te’n aitan rabentment com puguis. Són portallatzèries. No hi ha res que espatlli tant la vida com tindre gens propinc cap paranoic. Per això cal fugir els boldronets heteròclits de mig-amics — sovint s’hi barreja el paranoic qui lleu et ficarà el dit a l’ull… Perquè et veu més viu que no els altres, es pensa que ets qui dirigeix la conxorxa contra ell… Ell, de qui te’n cures com d’un all podrit. (Tret que és clar, això ell no pot ni aesmar-s’ho.)



A tothom tinc el dit ficat a l’ull, o tothom me l’hi té…: —A crits i a giscles insultava, molt grollerament — i pel nom! — el porter qui em pensava que encara guardava la porta… El porter justament qui, a l’estona de descans, tanmateix havia estat substituït (i jo badoc, sense adonar-me’n), el porter doncs qui, vestit també d’espectador, se m’asseia ara a la vora… M’ho fa veure. Caic del ruc amb cara de mussol. Bonhomiós, comprensiu, sap que sóc un fanàtic desgraciat, i que què hi farem… Però em diu: “—No t’equivoquis, ca? Qui crides i insultes tant el tens al costat. Aquell qui tan malament vols és ja un altre…”



Paradís: —Hi havia a l’infern el gavatx (per massa pecats de la carn) i hi havia al cel el xarnec (sempre tan mesquí, ni de pecats de carn no fou capaç). I pujava de çajús fins a les alçades poderoses del paradís el clam del gavatx: “—Un peu d’eau, un peu d’eau!” I el xarnec, tan generós, es va descordar els pantalons, es va abaixar els casts calçotets i, ben agulladet, forat del sés envant, se li va petar de çassús estant. I diuen les estrictes normes eclesiàstiques que si un salivall s’ha de fondre i evaporar per collons abans de davallar d’ençà del paradís fins a les ardors infernals, no pas així amb la pudor del “peu d’eau”… I és que, ells amb ells, els borbònics sempre s’han estesos perfectament…!



Cambrada: —Els qui — per comptes de “company” — únic mot bo, altament recomant — els sents dir la bestial paraula “camarada”, per força has de sentir-los a dir “cambrada”, és a dir, cagada. Tothom qui put a cambrada put a cagada.



Marabunta boja: —“Le jour où les troupes italiennes entrèrent dans Barcelone, à côté des soldats de Francó, la foule romaine manifesta bruyamment; elle célébra la victoire des dictateurs…” (Simone de Beauvoir) El dia on les tropes italianes entraren a Barcelona al costat dels soldats franquistes, la voluda romana es manifestà sorollosament; celebrà la victòria dels dictadors bo i cridant: “Ara som-hi amb Tunísia, som-hi amb Còrsega…!”



La “foule romaine”, és a dir, la merdegada catòlica. Tan feliços que els capellans, és a dir, el feixisme infecte, havien guanyat…!



Anònim: —Sé d’algú qui de petit volia esdevindre famós… Aviat ho va deixar córrer. Feinada per no res. És que la premsa feixista mostrava que només els famosos eren rebuts (“en audiència privada!”) pel ninot de Roma, l’únic qui (pretenia la premsa feixista) parlava directament (“i infal·lible!”) amb déu. Ell, famós, fóra convocat [untant tant com calgués, de sotamà, el vaticà, és clar, que viu dels unts dels rics a qui mantenen en la glòria per les mentides i del robatori fet als desgraciats, els quals mantenen per les mateixes mentides esperant la glòria d’ultratomba]…



Quan el tingués bavejant-li a l’orella, li hauria demanat: “—I vós, de debò creieu en déu…?”



Després, és clar, l’infantilisme se li anà esvaint. No calia ésser famós per a adonar-se’n que tot era teatre, farsa sanguinària, cagalló abillat amb hàbits cardenalicis. Fumeres asfixiants — de molta buida coloraina, això sí.



Ramat de llops: —Els catalans, quin ramat de llops més preciós i entranyable no som també. Heus-nos, unànimes, ganyolant: “—Ronaldinyuuuuuuu…! Ronaldinyuuuuuuuuu…!”



Victòria dels dictadors: —Heus d’un d’ells una altra bona recepta per a l’eliminació dels catalans (massa emprenyadors). Segons el gospodín tovàritx Stalin (l’assassí, entre d’altres, de la revolució a Catalònia): “—Només qui es queixa emprenya; sense queixaires, no hi ha queixes; sense queixes, emprenyaments; matem-los tots.”



Totes aqueixes lleis fastigoses, tots aqueixos crims inventats per les lleis escanyadores: —Tot és perversió. Molt més pervers és un bòfia o un armat qualsevol que no pas cap maniàtic del sexe, no fotem. L’un té la dèria del matar, l’altra només del cardar.



Creus: —Damunt la terra escorxada de rere ca teua, t’hi creix la creu… T’hi creix (com a cadascú, damunt la terra escorxada de rere ca seua, li va creixent la pròpia), i això vulguis no vulguis, res a pelar-hi… És la creu on, indefectiblement, tard o d’hora, hi seràs crucificat. I la teua dolor sempre serà més grossa que no pas la de cap maniàtic capdecony qui es pensa ésser fill de déu — precisament perquè saps que no ets fill de ningú.



I quan serà l’hora doncs de dir les veritats?: —Per què cal sempre esperar la darrera hora per a dir-les…? Per què qualsevol hora no hauria de poder ésser prou bona per a dir: Prou! Prou merda! Ja ens n’heu empestats prou!



A quin món de mentides vivim…? Només quan ja no et poden fer res, pots dir: Deixeu-me, collons, en pau. Quan t’estàs morint… Pots llavors estalviar-te les represàlies dels freds falorniares, i els enverinats fanàtics qui se’ls han creguts…



(I llavors, si allò que has dit transcendeix, ho dissimulen dient que repapiejaves, que eren exabruptes de ranera…)



Aquest era el padrí al seu llit de mort. Assetjat per les malignes monges. Monges castelladres, fins al darrer moment l’havien d’anar burxant… La inquisició castelladra que encara dura ara.



I el padrí: “—Deixeu-me estar, voltors de mala mort!”



I elles: “—Converteix-te, converteix-te!”



I ell: “—Ni morir en pau no pots. Convertir-me en què? Espereu una mica i em convertiré en cadàver.”



I el nét, massa minyó, indefens doncs davant aquella tortura, pensant (sempre tan etimològic, ell), putes repugnants, convertir…? No vol dir girar cap a l’altre costat…? El voleu capgirat dedins defora, amb els budells emmerdissats enlaire, com vosaltres, amb un cagalló pudentíssim per llengua…?



Les putes barates vestides de dol tingueren una urgència... Havien d’anar a menjar el fetge a qualque inconvertit qui se’ls moria abans…



El minyó atansà, reverent, l’orella als llavis descarnats de l’avi…



Tots els governs, hom els ha muntats per tal de conservar els guanys dels privilegiats. La puta bòfia només hi és per a esclafar l’envenjós. La religió és un parany d’enganyifes per a tindre-hi els esclaus distretets. L’exèrcit hi és per a defensar o eixamplar el mercat dels mercaders qui el paguen.



Per què hauria una persona comcal de respectar creences de capdecony (només amenaçat de mort respectes falòrnies, mes a les portes de la mort, te’n fots com del qui el vetlla i el mort)… Tanta de merda amb la fe que té un o no…! [Per qui em prenen, què em volen encolomar, no veuen que són ofensius?]



Per a mi que un tingui fe que ell (de qualque manera misteriosa) és una essència completa i transcendent (amb cara i ulls!) qui sobreviurà a la mort per a anar a trobar-se amb el pare bonhomiós (altrament cruel i molt deleteri per a gairebé tothom altri) d’un creuclavat qui va dir que n’era fill — no tothom neix amb la flor al cul, i encara menys amb la millor flor com ell — com hauria pogut dir que era la Brigitte Bardot apareguda a la bestreta (i allavòrens potser sí que hauria estat mica de creure!) — és com si aquest collons de crèdul “fidel” em deia que tenia fe d’ésser una pedra ígnia llençada per un volcà, o d’ésser un mosquit efímer qui viu en un altre planeta, o d’ésser una botifarra penjada al ganxo d’un carnisser i qui, en cas d’ésser menjada per cap gos, la seua ànima de botifarra se li alçaria en bromereta cap al paradís de les botifarres…



Quina diferència hi ha entre creure això, i allò que els “fidels” diuen creure…? Fe per fe és el mateix. Falòrnia per falòrnia, tant se val l’una com l’altra. Cap mena de base per a creure ni una cosa ni l’altra…



Qualsevol bola, tret no sigui la veritat.



No. Prou. Tip i retip de tant creure en infantilismes i carrinclonades, en sortilegis pirotècnics, en supersticions d’idiota…!



Més veritats diorístiques i incontrovertibles (continuació): —I això de merdanyol sempre és insult. Tot el que és Merdanya és merda infectada, és mort podrida, i s’ha acabat. Qui no ho reconeix és un traïdor maleït qui hauria de rebre el passaport d’una puntada al cul enllà de la nostra ratlla.



Massa estúpid com a epítet (continuació): —Entre totes les denominacions estúpides, se n’emporta el premi. Car cal ésser merdoset i cagalló, refotre, amb la manieta pobletana… Si per collons el català parlat a València s’ha de dir “valencià”(!)… Per collons l’alemany parlat a València s’ha de dir Valencianisch…! Per collons l’americà parlat a València s’ha de dir Valencian; el gavatx parlat a València valencien, el castelladre parlat a València balenfiano…!



Car altrament… qui entoma tanta de discriminació sense ganyolar i encara parant els glutis…? O tots a prendre pel cul o ningú!



O ja em direu què en pensarien els alemanys, els americans, els gavatxs, els castelladres…, en sentir aquesta estúpida barbaritat…, de dir-ne, de llur idioma, Valencianisch, Valencian, etc…? Exactament el que en pensen unànimement els catalans de tots els cantons, de dalt a baix i de dreta a esquerra: Que cal ésser-ne, cal ésser-ne a muntanyes, de carrincló, provincià, ridícul, merdeta, i fava…!



Xiquets, quina vergonya, després de tants d’anys, i encara en tanta d’incultura fanguejant.



Nét anònim remastegant veritats: —Amanides amb amargues llàgrimes que esmolen l’esmorteït enyor.

XVIIè de definicions

Dissetè de definicions




Nacions: —Només la catalana és dolenta. La gavatxa i la xarnega són collonudes. Són allò que no hi ha.



D’ençà que això de les nacions fou reinventat…



(Car segons en Fuster i d’altres, els catalans — és clar, car cada terra no solament fa sa guerra, també ho ha inventat tot; i abans que els altres…! — els catalans, gràcies a en Muntaner, ja havíem inventada la nació al segle XIII, sis cents anys abans que no els gavatxs, qui, en reinventar-la, la fan virulentment metzinosa.)



D’ençà doncs que els gavatxs, just en acabat de la revolució, reinventaren el concepte de nació, tot seguit els castelladres o merdanyols, sapastrívols imitadors de tot allò gavatxívol, s’hi apuntaren amb bavós desfici…



Ja Michelet, mestre i “model” de tant de desvari que portarà a tant de desori, encara ara admirat per tota la gavatxitud — i, si no fossin tan rucs, qui sap si per tota la merdanyolitud i tot — deia, modèlicament i mestrívola rai (al tom setè i darrer de la “Revolució Francesa”, 1853):



—Els obusos dels prussians, millor dirigits, sembraren la confusió. Caigueren damunt dos caixons que esclataren; mataren bon tros de gent. Els qui guiaven els carros s’allunyaren cuita-corrents dels espetecs; alguns dels batallons semblaven començar de perdre els nervis. La malastrugança volgué encara que en aquest instant un bola de canó matés el cavall del general (francès) Kellermann i el llencés per terra. El general, amb pler de sang freda, pujà a un altre cavall; llavors ordenà que els rengs es tornessin a serrar…



—Cap a les onze, els prussians, amb la cavalleria presta i sostenint la infanteria, feren que aquesta, formada en tres columnes, marxés devers el calm de Valmy. En veure aquest moviment, Kellermann forma també tres columnes i fa dir tot al llarg dels rengs: “Ningú no tira, hom els espera i els rep amb la baioneta.”



—Silenci. El fum s’esvaïa. Els prussians… es disposaven a pujar cap als francesos. El general (dels prussians) Brunswick adreçà el seu monocle i veié un espectacle sorprenent, extraordinari. Prenent d’exemple Kellermann, tots els francesos, amb llurs barrets aixecats al capdamunt dels becs dels sabres, les espases, les baionetes, havien elevat un gran crit. Aquest crit de trenta mil homes omplia tota la coma. Era una mena de crit de joia, mes estranyament prolongat; no durà pas menys d’un quart d’hora; i, acabat, el crit començava de bell nou amb més força encara; la terra en tremolava… Deien: “VISCA LA NACIÓ!”



—Ferms i ombrívols, els prussians pujaven. Mes, per ferm que fos cada home, els rengs s’esclarien, hi havia sovint buits que calia tornar a omplir ràpidament. Del cantó esquerre rebien una pluja de ferro que el general Dumouriez els feia enviar.



—Brunswick aturà aquesta carxena, féu tocar el so de replec.



—L’espiritual i savi general havia comprès perfectament, en l’exèrcit qui tenia davant, un fenomen que no es veia d’ençà de les GUERRES DE RELIGIÓ: AQUELL ERA UN EXÈRCIT DE FANÀTICS, i, si hagués calgut, de màrtirs.



—…el rei prussià, sense consultar Brunswick, envià els seus exèrcits a la càrrega. Hom diu que ell mateix en persona, acompanyat del seu estat major, s’hi atansà, per tal d’escosir de més a prop aquells FURIOSOS, aquells SALVATGES. Llavors, sota el foc de metralla, empenyé tanmateix la seua coratjosa i dòcil infanteria cap al calm de Valmy. Bo i avençant, reconegué el ferm tarannà dels qui l’esperaven allà dalt. Ja s’havien acostumats al tro insistent que no cedia després de tantes d’hores, ja començaven de riure-se’n i tot. Un sentiment de segurat regnava al llarg dels rengs. Damunt tot aquest exèrcit tan jove hi surava quelcom, una mena de lluïssor heroica, que el rei no va comprendre fins que no tornà a ca seua.



—Aquella lluïssor era LA FE.



—I aquell feliç exèrcit que se l’esguardava de dalt de tot estant, era ja l’exèrcit de la república.



Ah, yes, baby! Si ets gavatx (o apèndix potiner de gavatx, és a dir, merdanyol o castelladre), llavors hò, i tant, pots esgargamellar-te hores i hores cridant “VISCA LA NACIÓ”; pots fer-ho FANÀTICAMENT, i RELIGIOSA; pots fer-ho FURIOSAMENT i SALVATGE; amb ulls lluents de FE…!



Si ets català, no; si ets català, fores un provincià xarrupamocs si mai volguessis per a la teua nació un grau si fa no fa d’igualtat.





Igualtat: —No podrem mai dir que en aquesta ridícula península hi hagi mica d’igualtat si doncs no podem concebre que al Merdís, capital de la Castellàdria, no hi hagi un equip de futbol qui es digui CATALÀ i qui, per dolent que sigui, si mai s’escau de guanyar quelcom, com ara la trista COPA DEL REI CATALÀ, els seus fanocs culers (es a dir, putejats afeccionats sempre sobreexint de fel de revenja) no puguin, en llur adelerat desfici, no puguin doncs cremar tota mena de bandera merdanyola, castelladra i xarnega als nassos del Merdís sencer, i no puguin oimés fotre-se’n molt escarnidorament i ultratjosa, a tot raig, per ràdios i televisions, del CARRINCLÓ NACIONALISME MERDANYOL.



[Tots sabem que una bandera és un tros de drap. És cert que hi ha hagut gent qui ha morta per una bandera. Encara hi ha, però, molta més gent qui s’ha morta del cor. I no pas per això fem gaire escarafall quan cap cuiner matusser crema un cor — o als crematoris, quan els cors es cremen. Tampoc doncs caldria fer cap escarafall quan les banderes — ni les nostres ni les llurs — cremen. Això del nacionalisme és un malèfic invent que cal desinventar. Només compta la terra i la guerra que cada terra fa. La nostra guerra es diu: Sobreviure tal qual al món. Els qui pensen detenir la veritat i l’exporten per la força, aquests són els nacionalistes, aquests cal anorrear.]