That's how the season's bound to end...

That's how the season's bound to end...

---

Here's how the season does looms... Things are shaping up like it follows... Unless it is only in my dreams...

Anyway, here it comes.

Vila-real
Mallorca
València
Barça

Hey, the four Catalonian teams first, second, third, fourth!


And by what marvelous miracle in the reverse order of titles won up till now. Here is at last justice for you! About time too!

The kingdom of fucking heaven must be upon us!

But let's quit the fancy theology...

fifth: Bilbo
sixth: Donostia
seventh:Osasuna (from Irunya; Osasuna means Health in Basque)
eighth: Arabès (from Gasteiz)

Ok. So after the four Catalonian teams, the four Basque teams. It stands to reason. If figures, Probably, if instead of being a Catalonian, I were a Basque, those four teams would had been the four first finishers... Who can say... It's all idle speculation... Too deep philosophy... Not for me, practical man.

Now:

A Corunya
Celta (from Vigo)

Hey. Here we have the two Galician teams. The Galicians are the north Portuguese, and they speak Portuguese. Ok, I love them.

Betis (from Seville)
Seville
Malaga
Cadix

These are the Andalusian teams. Andalusians, these are the Arabs in disguise. Very cultured people. They deserve to be an independent nation. It would be the bridge Europe needs, between the blood-thirsty Europeans and the religion-stupified Arabs... Ok, maybe for next century or so. If there is still a new century left in humanity. If the fucking warriors haven't sent the earth to astronomical pasture: little bits of rock orbiting the moon.

Fifteenth: Saint Ander (that's a Basque name, Ander, meaning Andrew)

The old Cantabrian people, maybe by now irretrievably poisoned by the thieves...?

Sixteenth: Saragossa.

The Aragonese, before, when they were somebody, you had them happily allied with the Catalonians, now that they are nothing they are allied of course with the genocidal thieves. Lost creeps...

And last, of course, who else but the genocidal thieves, the ass-painers:

Seventeenth: Athletic Shit
18: Getaffen (are they monkeys or something? they certainly speak as such)
19: Ass-painish (utterly disgusting; the name says it all)
20: Royal shit (the representative of unalloyed horror).


And here you are. If at the end it ain't like it at all, at least it won't be my fault. Me, I'm praying that my scheme succeeds. Verbatim. Everybody in the world should do likewise, pray that it happens, I mean. Wouldn't then we all be laughing. Barrels of laughs, I tell you.

tot el que trec

ací tot el que trec d'altres indrets

exemple: això que anava al guaitajorns...

04 juliol 2005

Last of the Catalonians

---

...as an American police inspector, I went into the dilapidated shack; above, in a damp narrow den, lived a grizzled melancholy old salt.

He had been exiled long ago; actually he'd been kicked into the sea by the thieves who had invaded his country.

I'm a Catalonian and the castelladrians (also called, through a horrible geographical distorsion, sapniards or asspainish) after robbing me and all my family of every item, plus of any single thread of dignitiy, proceeded with drunken patriotic glee to killing us off... I managed to swim into a whaler, from which later, after having contributed my hard work, I was also marooned into this country of thankless creeps.


Avaricious castelladrians, helped by the nazis and the frogs, as they did with the arabs and the jews, thus with the Catalonians... Exterminated us.


Of the grief and terror of those times he recounted no end. Until he died, without acknowledging to any type of crime ascribable to himself.

Downstairs, his daughter was suckling an infant. "Will the tyke ever speak Catalonian...? Now I doubt it. My father used to listen at the radio. Despite the fact that the names of the stations and of the organizations from his old (now occupied) country kept the names in Catalonian, as for example Museu d'Art Modern Valencià, nothing came in Catalonian any longer... I don't see the point to burden my son with a language and a memory of something dead..."

I said: Your are in consequence the last of the Catalonians. And I smiled, like a fucking idiot.

It must have irked her, for she, very angrily said: Our case is not different than yours, you arrogant asshole!



True, death coming as a recurrent tsunami. Now taking the Mohicans, now taking the Catalonians, now taking the Americans... All sand. All dust. All cinders...

And then I remembered. Oh, perspectives of the ages... I was oddly touched. I saw a bird.

The corpse upstairs had led such an innocent life. Happy him nonetheless.

How bitter the lives of the thieves and murderers in contrast!

Better never to be any longer, than keep on being a pushing destroying tsunamical shit...

On cue, the holy-spiritual bird shat on my pate. Yonder, the simple cop driving my vehicle hid a snigger... He knew not that this shit and its sudden symbology were my hallowed cinders... I was now walking in humility... Provided it lasted...! Almost aloft... Knowning now that the most criminal is not the marooned nobodies but the strutting bosses who sent them into the pitiless wilderness...


"To the nearest bar," I said, "I need a drink."

Probablement la pitjor bajanada

Probablement la pitjor bajanada



Vista en un llibre que no m’ha llegut de guaitar’m fins poc ha gaires dies, probablement la pitjor bajanada mai llegida en un llibre de literatura.

No dic ni de religió, on la falòrnia i les fanoques tanocades van de la primera puta lletra fins a la darrera. Ni dic llibre d’història on les paperinades t’espeteguen a betzef amb pudor repugnant de nacionalisme. Ni de sociologia, psicologia, economia…, tots aquests temes flonjos on, de rucades, a munts. Pastetes de cagarrines per als joiosament decebuts ja amb la xerrameca de fons.

No; dic de literatura, dic dels llibres d’allò més seriós — i res més seriós que la lletradura, vós.

Heus l’impaïble bajanada: “Rellegint… el Nabí carnerià, ensopego amb el vers i tots els meus parents són coltellats que… sona igual que i tots els meus parents són cultallats…”

Òspima, quines orelles manoi! Cal ésser barceluní tancat, o — sense tautologia — tancat, tu! Això dels barcelunins no sembla tindre esmena — llur cagalà (és a dir, català que fa cagar) ens sebollirà tots. Agafarem fàstic de llur cagalà merdós i haurem d’enraonar en quelcom d’altre, n’haurem de dir valencià, o lleidatà, o menorquí, o eivissenc, o cerdà, o rossellonès... Car si el barceluní és català ningú no en vol sàpiguer molla. Quina esgarrifosa, repelosa gatada no els ix, quan garlen, del broc desdentegat! I encara els foten de presentadors i d’actors a les pantalles, pagerols! Els pitjors pagerols els barcelunins. Tret que, és clar, tothom coneix barcelonins no pas tan negats. Barcelonins com cal i ben enraonats. Només els tancats ofenen. I qui amb dos dits de cervell o de finor d’orella pot confondre cul-tallar amb coltellar…?

És clar que qui escriu aquesta innocent criaturada (Miquel Desclot a Llibre de Durham), al mateix llibret ens n’encoloma d’altres de prou peludetes. D’obtusament carallots. I potser és aquest fàstic propi tan barceluní que li fa dir, ai gamarús!, “jo em sentia una mica com el parent pobre que només sap quatre inutilitats d’una literatura de país minúscul enfangat en un cul ignot de mapa”. Osta, com ens les entaferres, jotfot! Som un forat de cul cagat en un raconet pollós de mapa…? Doncs, si això fos veritat, per què tants d’hostes venint de fora tot al llarg de les edats ens han volguts fora…? Em sembla, al contrari, que Catalònia déu-n’hi-doneret, no la canviava pas per Anglaterra ni per cap altre bocí equivalent d’on fos. Així que, criatura, quines betzoladetes de dir!

O qui ens el desaconsella…? Car sembla tindre penes amb els editors — aquella gentota ignorant qui tot t’ho empastifa, només dedicats al negoci dels llibres per a fer-hi negoci — i l’escriptor que el bombin.

Ara, si el barceloní Desclot és culpable del que hi ha escrit al seu llibre, prou és culpable gros. Per exemple diu desaprovar dels gegantins Puig i Ferreter i Guerau de Liost.

Gairebé de bolla, triant només una miqueta: “Li vingué al pensament allò que havia pensat moltes vegades de la seva dida. (…) Per a ella, com per a molta gent del poble, el diner era la suprema virtut, l’aigua lustral que tot ho renta, la llum que ho magnifica tot. I això sense cap mal pensament darrere la testa, naturalment, senzillament, com una imantació de llur misèria, retuda i atreta vers la força terrible de la riquesa.” (Puig i Ferreter a Els tres al·lucinats.) Perfectament entenedor. “En la seva dida…”: la dida d’ell. “Una imantació de llur misèria…”: la misèria de tots ells, la gent del poble.

I ara: “Ço que els homes creen amb llurs mans i amb llur intel·lecte enlloc perilla més que en les mateixes mans dels homes. Les coses comencen d’estar salvaguardades en ésser enterrades, fora de l’abast dels homes i de llur memòria. (…) Però l’home implacable — implacable sobretot envers ell mateix — no es resigna a la seva perdurabilitat. Diria’s que una follia suïcida se l’emmena. En acabar de consumar una hecatombe, comença ja de preparar-ne una altra. I ni els morts deixa en pau. Viola la pau eterna, li sostrau els secrets i torna a la llum i a l’aire destructors els testimonis que exhuma. I fa més encara: els desplaça, els duu a les sales fredes dels museus, morgue científica sense les conservadores tebiors d’una tomba, i els abandona a les denudacions administratives de petites juntes i de venals comissions edilícies.” (Guerau de Liost a La Quietud). Els homes i “llurs” mans i “llur” memòria. L’home i “la seva” perdurabilitat… Perfecte.

Comparat a tanta de claredat, quin embolic de llegir (a Desclot): “Un piano…, la seva presència es deu només als estudis de les dues vailetes de la casa… que malauradament encara no han superat l’estadi musical de l’olla de grills rabiosa. La mare… es limita a encoratjar les filles a persistir en el conreu de l’art del seu pare, el compositor…” L’art “del seu” pare només pot ésser l’art del pare d’ella, de la mare de les vailetes, tret, és clar, que l’autor vol dir de llur pare. Mes quin emprenyament haver de tornar a llegir la puta fraseta.

I així pertot. “El temps atuïdor dels últims dies s’ha buscat innoblement un còmplice en els maquinistes de tren, que amb la seva interminable vaga…” La vaga del còmplice… Quin còmplice? Qui és…?

“La quantitat alarmant de textos impresentables que es publiquen a Barcelona… no deu tenir l’origen en una mesquina confabulació de tots els correctors del país, amb inconfessables interessos laborals, per fer creure al públic astorat que la seva feina és més necessària que mai?” La feina del públic esbalaït, certament, “la seva”, la que li cal fer davant la potineria dels correctors…, tret que, és clar, de bell nou, l’autor volia dir llur feina.

No li passem tampoc sinó amb fort desgrat la barroera carrinclonada de dir’n, del quadre (mot català conegut i dit pertot dins l’imponent, arreu envejada Catalònia), la merda esborronadora “quadro” (i ho repeteix, o li ho fan repetir els datspelcul d’esguerraires correctors més de vint vegades al llarg del llibret). Prou sé que el senyor Coromines, en un estrany atac de greu repapieig, va dir que preferia la forma idiota, mes què hi fotrem; a tothom ens sona, la forma idiota, idiota.

M’han dit que a Barcelona hi ha molt de moro; moro d’aquests de Bajadolit i de Bajecas i de tota la Castellàdria, i moro de més avall i tot. Potser per això el barceluní a poc a poc s’ha tornat tan moresc. Els sents pronunciar: “El forester foraster s’ho fa al sofà” així si fa no fa: “Al furastè furastè sufà al sufà”, i comprens la familiariat del sufí, i de moros molt més soferts i foradadament fotuts, amb el més lleig de la ciutat, els seus vulgars i ridículs xaves.

Al capdavall t’encomanes tant del fastigós barceluní que acabes trobant-te en el text d’en Desclot l’escrit: “Els pocs sibarites sofisticats que queden deuen ser-hi a tall de testimoni vivent de l’origen indoeuropeu de la subraça.” Pel fet que està parlant de teca i d’altres fretures i curtedats culinàries, penses immediatament si no deu fer referència a qualque mena de sobrassada barcelunina, pronunciada subraça(da). Hà! Així que has de tornar a rellegir-t’ho tot (i poc en val la pena), per a descobrir que ell vol dir sub-raça, no subraça, que no és sobrassada ni és re.

En fi, tant se val, perles rai; què us diré?