recollit d'adés

Apòcrifs


D'on surt i què vol aqueix condemnat pampana...?


El pampana Sam Abrams a l'Avui... Article lamentable:"Tots els Graves a Frankfurt."
Fementit, hi diu: "...detecto que es va estenent cada vegada més a la cultura catalana, una actitud de progressiu aïllament i desagraïment [sic]. És a dir, contra més recursos i més possibilitats té la literatura catalana -- i se'ls mereix! -- més tancada en ella mateixa es torna."

"L'esperit de l'obra lírica madura de Graves és parcialment mallorquí [sic]. La seva obra lírica madura va ser pensada i creada a partir de la realitat mallorquina i ho va dir als quatre vents. A més, no creixen oliveres i tarongers a Anglaterra, ni tenen les famoses parets seques. Si volen veure la mallorquinitat de la poesia de Graves agafin les versions catalanes d'Àngel Terron i ho veuran de seguida. Graves sempre treballava amb el diccionari Alcover/Moll a la vora [sic!] i, si no es va integrar més a la cultura catalana, és per qüestions de gelosia del poeta Josep Maria Llompart i afirmacions atrabiliàries de Blai Bonet [sick, I mean, sic]."

"La literatura anglosaxona encara es vangloria [what the fuck's that? sic] d'haver captat Conrad i Nabokov [sic]! Per excés d'orgull o provincianisme, Catalunya es deixarà perdre aquest recolzament...? És un error."Petits comentaris a tanta de fada falòrnia de caire estatalista: "Ens tanquem quan som catalans." Oh, quina por. Hem d'ésser oberts de cuixes i continuar de parar el cul. I som desagraïts de no fer cas del senyor Abrams, un aixarneguit fent passar de continu bou per bèstia grossa. O qui és el desagraït...? A la seua contrada, qui li hauria publicades les seues merdegadetes; quin diari als Estats Units li donaria una finestra perquè esbombés les seues bajanades...? Els barcelonins tenen un complex tan enorme d'inferioritat que veuen un inepte bordant en barceloní i ja s'abaixen els calçotets. Sempre he vist que aquest filofranquista era un infiltrat. Se li veu vantant un altre franquista -- el Graves, greument malenterrat.

"Parcialment mallorquí" i totalment anticatalà...

Bescantar gent magnífica (en Blai Bonet, en Llompart), justament entre els més autèntics dels illencs, qui donen en tot, i més en lletradura, cinquanta mil voltes a aquell metòdic encarcarat copiaire d'enciclopèdies, gravy Graves, ens el descobreix....

Ja n'he parlat a d'altres indrets. El Graves sempre datà els seus llibres, i sempre hi digué l'horrorós Deyá, en xarnec. Mai no digué re en català -- maleït, ni el nom del poble on visqué tantes de dècades.

Regalava una malallet de caldéu; puta gat-maimó, catamenial ensumaire, rèptil, cucós; murri filofeixista i per tant anticatalà (com tant de xarnec pseudoeuropeu qui ens prenen per merdanyols i per gent del cagalló per barret, com sovint explic al veïnot)... Va viure seixanta anys a les Illes i sempre ens tractà de pagerols datspelcul...

Va escriure un prefaci al llibret carrincló d’aquella bona altra xarona fava furgamerdes, la George Sand, i no té prou cervell ni justícia per a esmenar-li la betzolada típicament jacobina...

Se’n foten ensems (el Graves i la Sand) dels mallorquins — es veu que l’esperit finíssim d’un gal (!) bat novament i escruixidorament en escreix la vasta peguesa dels locals... Un “gal” de Perpinyà com en Francesc Aragó, eximi científic catalònic (qui s’esqueia de mesurar el meridià per l’illa quan la guerra contra el francès esclata de sobte, i doncs es troba aleshores en perill rai — i tanmateix veieu-lo com se n'ix sense ni una esgarrapada), el gal els ha ensarronats a tots, ha-hà... Els cagarrínics gals, i no cal dir els mocosos carpetobetònics, sempre victoriosos d'un poble tan mesell (i doncs lliure de falòrnies)...

No sap esmenar la pobra carrinclona Sand que: clar! Entre catalans no ens podíem, ni havíem de voler’ns, distingir — com podia aquells dies un gavatx de debò ni parlar (ni imaginar mai de parlar) perfecte català...? Els mallorquins, com tots els pagesos catalònics, en sabien i saben molt més que tota aqueixa vana idiotesa pedant -- Sand, Graves, caca rai. Mai no es "rebaixaren" a l'autèntic. Sempre suraren en l'infecte de l'artificialitat monçonegaire dels estatalistes altrament orbs. Els veig com en Panets de n'Espriu (passejant el cap, però trepitjant només merda). I mai els va deure lleure d'apendre que a muntanya la merda no fa pudor, ni encara que la remenos amb un bastó. En canvi el buit pedant put d'una hora lluny.

N'Aragó era català -- i per això se salva -- per això i no pas per gavatx més viu que no pas els pecs catalans de Mallorca.

O bé les mentalitats imperialistes d’en Graves i na Sand els fan lluscs en ambdòs sentits — o són uns odiosos malparits.

A La deessa blanca, hi té les galtes de dir, i això et demostra què collons sap, que la famosa “cerdana (sic; amb onejós cagalló a la ena)”(?), “dansa del collir que es balla pels pirineus castelladres” (!), com el nom de la contrada “Cerdana (sic: amb el cagalló per barret)”, i la capital Puigcerdà..., tots arrosseguen el nom del porc en castelladre -- serdo! Jotfot! I barrisca sense cap raó que les nou sardanistes del Cogul deuen coure-hi bacó...! Xit, aquest paio, oradures a coves, orcades rai…

[A part, n’Aragó — sembla palès: quin model per a l’heroi de n’O’Brian: n’Esteve Matúrin, qui diu que passà la seua infantesa amb els seus parents del Gaió i del Torricó, i qui quan més tard estudiava a l’universitat d’Irlanda havia doncs de fer les matemàtiques en català. (S’admira el nostramo: So you speak like a native; what a capital thing!) Els nadius parlem en català -- ni en balenfiano ni en gonella ni en xarnec ni en gavatx ni en tudesc ni en ianqui... -- collons, no és prou clar...?]

El Sam'suffit ací el tenen. Ens diu "tancats", ens diu "provincians", tot el llefiscós rebuig que de continu ens llencen els castelladristes més ferotges (atès que criden tant, deuen tindre raó!); dejorn dirà que parlem el polonès immund (el polonès brut per oposició al polonès net enraonat a Polònia!), i ens diu sobretot (ací li pruu!) que no fem prou cas a un pobre venut qui, perquè sap barceloní [la gran cosa!], i certs barcelonins són gent qui s'enlluernen perquè hi ha a Barfelonah molt de fofialistah i de modelno (és a dir pseudosocialista del psc), i quan un foraster fa veure qui sap barceloní -- que és el mínim que cap foraster a Barcelona hauria de saber (car demanar'ls català fóra belleu massa [hà!]) -- i després veure què diu -- ja li'n fan massa de cas immediatament, quan a casa seua ningú li diria ni bèstia que fots aquí.

La lletradura catalònica pertany a Catalònia i prou. I només pot ésser escrita en catalònic. Encara que qui l'escrigui no hajo posat mai els peus a la Catalònia del mapa idoni. Només a la Catalònia del món lletradurístic. Idò! La literatura xarnega és de canfelip [per exemple un català més o menys botifler escrivint en castelladre i qui nogensmenys mai no hajo anat a Merdanya, pertanyerà a l'asspainish literature amb totes les de la llei, i bon profit li faço, com al ridícul Khironella d'anys ha...] La gavatxa és de cangavatx. [Què més voldrien els quebequesos que no pertànyer a la gavatxa. I els xilens a l'asspainish. Però s'han ben de refotre fins que llur llengua no esdevingo de debò independent.] La ianqui és de can-ianqui (in English, ok?)... Si posem per cas un sudamerimerda qui escrigués en castelladre als Estats Units (a Amèrica, se'n diu), el ficarien en "the asspainish literature in America", mai en l'American -- car "the American (car això de l'English n'hi ha qui ho troben provincià) literature" només pot ésser escrita "in American". I l'American literature pertany a "the literature written in English", mai a l'escrita en cap altre dels milers i milers de llenguatges que a Amèrica hom hi fa servir. I així anar fent. Pertot arreu idèntic. La literatura russa no inclou la georgiana ni l'ucraïnesa, no fotem. Ni a l'inrevés, per descomptat. Fóra pecat -- i perillós de dir-ho. I quan heu vist que la literatura merdanyola (whatever the fuck that is) inclogués el català...? Fillets, quina idea més feixista -- el polonès brut transformat en cagalló -- aquest miracle no s'esdevindrà ni al jorn molt lleig de l'armagueddó!

Vés a dir'ls als gal.lesos que en Dylan Thomas és de la literatura gal.lesa: et fotran un mastegot. Et penses que no els conec. A part que tothom veurà que ets un ignorant, i de tu se'n fotran un panxot.

Quan algú diu literatura irlandesa és la literatura en irlandès. Altrament ens engalipa. La literatura del Yeats és en anglès. La d'en Joyce també. I prou. Pertanyen doncs a la literatura anglesa. Qui no pugui comprendre això, no sap res de literatura. Quan dius literatura en llengua anglesa els inclous. Són irlandesos qui pertanyen a la literatura en anglès. Només qui escriu en irlandès (sigui d'on sigui, català també) serà algú qui pertanyerà a la literatura irlandesa. Diràs el català Pepet, de la literatura irlandesa. És clar. I un irlandès escrivint en català -- l'irlandès O'Malley, de la literatura catalana. Quan dius asspainish literature hi inclous en Roa Bastos, en Garcia Marques, etc. I el Balasc Ivàneç (hà!) i el Terenfiete Moixete, i darrerement el Ferrante Torrente (hà!). Quan estudiem clàssics (i alguns dels esmentats -- en Joyce? -- n'esdevindran si el món no fa figa abans), diem literatura llatina (i hi incloem els grecs -- a pilots -- qui escrigueren en llatí), i diem literatura grega (i hi incloem els llatins encar més nombrosos qui escrigueren en grec). Per què cal explicar coses tan paleses...? I a gent qui es pretenen qui sap què. Un nascut a Catalònia qui escriu en xarnec pertany a la xarnega. Un andalús (benvinguts!) qui escriu en català pertany a la catalana. Per sempre pus! En Nabòkov pertany a l'anglesa en la part escrita en anglès. Només és un escriptor rus en la part que escriu en rus. Què és el que l'Abrams no entén...?



___________________



Un bon escriptor qui sí qui comprèn Catalònia: Robert Hughes. Un altre: Alan Yates, i si fes veure que "crea" en català, com el Tree o l'Abrams, o tots els encastelladregueïts qui aquest esmenta, el publicarien encara amb més urgència, tret que en Yates no és un farsant. (Com tampoc no n'era en David H. Rosenthal -- llas, ara sí que podeu dir malaguanyat.) Si en Yates "crea" en anglès i no se'n surt, perquè s'hauria d'autoenganyar publicant massa fàcilment en català, on llavors només el publicarien no pas per bo, sinó perquè és un foraster qui ens fa pessigolletes i enceta tremolinets, i som tan capdeconys.

Un bon escriptor qui tampoc no entén re de Catalònia (perquè no som al mapa, i no hi som perquè hem perduda l'independència, la qual hem de recobrar a manès). En Truman Capote. Es passa tres estius llargs (divuit mesos, 1960, 1961, 1962) a Palamós (i una mica a Platja d'Aro) escrivint aquell clàssic (qui sap!) A Sang Freda.

Diu de Platja: "This is a fishing village -- the water is as clear and as blue as a mermaid's eye. I get up very early because the fishermen set sail at 5 am [les cinc de la matinada] and they make such a racket not even Rip Van Winkle could sleep through it. But that is good for my work!"

Via fora ara: Pel fet que és a Asspain, fa enviar per al fill d'un investigador a Kansas (indret dels mortriments dibuixats a A Sang Freda) "a matador sword" [una espasa de torturador de bous], "please be careful; it is very sharp; it is a dangerous little weapon." Més tard, l'espasa d'assassinabraus no arriba a destinatari, i al cap de mesos diu, "I am furious about that damn sword. I wrote a very testy letter to the person to whom I entrusted it, so perhaps, if he was hoarding it somewhere, he has sent it by now. If not, I will never trust anyone again." [Hà!]

Lletra del 10 d'octubre: "Had a hurricane here a few days ago. Blasted windows, flooded floors, drove in a large british freighter onto the beach. Otherwise the weather has been perfect -- blue and still..."

[23 d'abril del 1961, escriu des de Palamós, sense cap esment ni pensaments que els catalònics celebréssim (d'amagatotis i tot) el dia llibresc. Un escriptor! Per això encara hi ha repugnants qui ens volen embolicar la troca. Perquè no som independents, tothom pot fotre'ns-hi cullerada, i impunement. Com ara dir que lletradura catalana és merda escrita en enemic. Pse.]

Escriu en Capote més detalls episòdics de la nostra vida, sense adonar-se'n que qui som no té res a veure amb els estranguladors del costat. "A really pleasant house is rare here; and the rents are too high; I had to pay $1000 a month last year; they really are mad." ["Per una merdeta de malfornida caseta a la platja: dues cambres, un bany, una saleta, una cuina, demanen $600 per mes!"]

"It is expensive here on the Costa Brava... Not really, no. But Portugal is both cheaper and far more delightful." [Nyac!] "Jack is going to the post-office this instant; since the place is never open, I'd best take advantage." [Correus sempre tancat; els castelladres manant tothom mandreja -- sobretot ells, ànima de buròcrata, és clar.] "Was nice talking on the phone; if asspaininsh telephones weren't so hopeless I'd call you again." [Correus, telèfons, etc.] "The mail here has been very erratic."

"The nicest thing about the Costa Brava is that it is so unfashionable. No one comes here, or wants to come here -- except a lot of limey milkmen and german trolley-car conductors." [Hà, i encara hi som, gràcies a tanta de xarnegada barata.]

Palamós. 4 setembre 1961. "At last the tourists have left here and today we had a great storm; the waves rolling across the beach almost to the front door." "Here in Kansas (which, mentally, is where I am most of the time)..." [Ja ho veiem quina impressió li fa Catalònia. Es creu a Kansas, i quan no es creu a Kansas, se sap a Asspain. Car no som enlloc al mapa, etc.]

"Saw a very happy-looking man standing on a beach with a pet owl on his shoulder and I thought of you for hours..." [Un dalinià, ei. Homes de rauxa i seny; i cacà-cacà...] "Last summer in Asspain a McGraw-Hill editor was visiting that ghastly Robert Ruark [ei, un altre dels grans autors qui hauríem de dur a Frankfurt, segons el condemnat pampana] who lives near me." Uns mesos més tard: "There is the difficulty of getting resettled in dreary, Ruark-ridden Palamós. Ugh." [Hà!] "Palamós, a place I really do not like."

...a Còrsega uns dies, el gos li agafa bronquitis, a l'hotel li roben els $500 ben desats i amagats qui abassega "per a emergències", per això tornant a Catalònia, diu dels corsos: "The people, they combine the worst characteristics of both the wops [els llefiscosos italians] and the frogs [els fastigosos gavatxs]; ugh! [ecs!]" (S'estima al capdavall més els spics de Palamós, hà!)]

...tip dels fotuts suïssos (a Suïssa hi passa l'hivern, a Catalònia l'estiu): "the goddamn Swiss: the ugliest race alive." [! Almenys als catalans mai no ens diu lleigs. Ara, ens diu que el que coiem, ecs. "The food is not very good in Asspain, unless you like everything cooked in olive oil, which I don't."]

3 d'agost, 62: "There is a wild fox on the loose here; so we have to catch Sister [la moixa] and keep her in the house at night. So she is not very happy." 8 d'agost: "Had a great adventure yesterday -- a forest fire that burned the place next to ours and almost devoured us too. When the firefighters (over 400 of them [!]) told us to leave the house the only thing I took was The Book and all the material pertaining to it. But the house escaped. It really was quite frightening; if the wind had slightly shifted we would have been caught. Though of course we could have escaped by boat."

I ara inclineu el cap en reconeixement molt emocionat de tots els compatriotes, els de més els bons murcians i andalusos qui tant ens ajudaren a recobrar'ns i que ara els xuclacagallons lerrouxistes del maleït psc volen fer tornar contra la pàtria, tot i que són més catalònics (els descendents dels qui no periren negats) que no déu, encara que per a llur vergonya, i sobretot la nostra (els concagadíssims catalans vells), encara n'hi hagi qui garlin preferentment en xarnec. Lletra del 8 d'octubre, 62. "We had the great storm and floods. 1000 dead or missing, thousands more homeless. An appalling catastrophe... We missed the worst of it, but it was bad enough: no electricity; road washed out; sea waves at the door..." En una lletra posterior: "I might last month have drowned in the asspainish floods -- and damn near nearly did." [Fins i tot la catàstrofe nostra no podia ésser nostra enlloc del món; havia d'ésser asspainish, car no existim ni som al mapa sense llibertat ni independència ni lletres exclusivament catalanes, etc.]

Quan ja se'n van definitivament, en Capote i el seu home... La carta burella dels gavatxs caducada. A la frontera els gavatxs doncs no li deixen entrar el cotxe. Els xarnecs diuen que li confiscaran. Doncs els cal lleixar el cotxe a la ratlla. "And took a taxi to Perpignan [Perpinyà, és clar!], the nearest french town of any size..." [sense moure's de Catalònia, el perspicacíssim Capote va d'Asspain a Gavatxúndia]. La puta burocràcia llavòrens entrebancs rai. Al capdavall, tip, truca al ministre gavatx d'indústria, i ara de seguida totdéu quin culet, tots els buròcrates duaners raspallant-lo, reverenciant-lo i xarrupant merda d'alzinat (foten altre els buròcrates...? molestar el proïsme i xarrupar caquetes de promocionat). "Never bother with petty officials. Go to the top (if you can)" [Mot de savi.]

Passant, juliol del 70: L'Horta a Mallorca. [Petita estada en casa molt bonica vora l'aigua.] "Very remote. The nearest village (and it's just a cluster of houses) is 8 miles away -- and Palma (which is rather like a small Barcelona) [ací finalment sembla haver-hi ensumat quelcom...?] is a 3 hour drive."


____________________



Tot plegat misèries. No seguíssim la grotesca fal.làcia abramsesca. "Tanquem-nos" tant com calgui. Estem en període de resistència. Més val tancats, és a dir, oberts a les muses del cel, que de bat a bat als invasors rèptils de crueltat curulls -- i portadors de gom a gom dels pitjors virus i calipàndries.

Aquell carallot ens vol també extingits. Diluïm (diu) tant la cosa catalònica, barrejant-hi no solament el xarnec i el gavatx -- els frogs i spics de sudamerimerda, com diu en Capote -- ans també els limeys -- i qui s'oblidaria dels panxuts dragabacons qui ofeguen Mallorca (però aleshores per què deixar'ns a l'estacada els moros i els berbers, i els grecs i els llatins...?), per tal que al capdavall res de nostre no en romangui. Car si tothom qui no és català és català, cap català de debò no és altre que anomalia. Ca...? Perfectes per a l'eliminació definitiva.

Au que et bòmbon, gamarús! Si et duia perxat al muscle, ja et llençava a mar. Car a cau d'orella (per l'Avui il.lús) només m'hi filtres, en escanyat espinguet, verinosament escardalenc, grolleres badomies d'enemic. Prou!








Això em deman: entre un colltort i un caragirat, què triaries?



Entre un colltort i un caragirat, què triaries?

Quant als colltorts… Tot i que nouen com déu…

Com digué (em sembla que el jutge Mitchell, a qui hom n’atribueix de pler de bones): “Tantost oïc el mot religió ja em trec la cartera.” [Imitant la dita (potser espúria) d’aquell psicòpata Geobbels, qui es veu que féu: Ei, tantost oïc el mot Cultura ja em trec la pistola.]

Un colltort, doncs, ens costa calers — i és clar pler de bogeries (histerismes, angoixes, suïcidis) en dones i jovent. Però sobretot calers per a tindre els carallots confiats.

Dementre que els caragirats, de qui en Diodor de Sicília fa: “e gue blasfemía di aionos terouméne: kai teleutésantas autous katà to dynatòn metérkhetai”, a ells (als maleïts traïdors) el mal nom els empaitarà d’empertostemps, i tant com es pugui, i àdhuc enllà de la mort.

Els botiflers ens costen la llibertat; per culpa dels caragirats existeix l’esclavatge. Sense caragirats tothom fóra pensat lliure.

Així doncs, tot i que fàstic rai ambdòs, dels dos empastifs pitjor és el segon.


Per aventura no és gens bonic...


Per aventura no és gens bonic de desitjar la mort de ningú... Ara, és cert que he reeixit a veure morts un parell de dictadors qui m'han emprenyada la vida. el franco i el voltil.la. un parell de dictadors d'extrema dreta. és cert que he desitjats desapareguts d'altres fillsdeputa tan repel.lents com aqueixos. la thàtcher, el règan, els dos buixos, el uan-kaldo, gent així fastigosa, però no són dictadors (el uan-kaldo sí, però se'l veu tan pallús, pobre home), i el procés polític, merdós i trucat com és, tanmateix ens el treu de sobre...

Em va fer molta gràcia quan eta ens va treure de sobre aquell trosdemerda que no me'n record... sí, home, carreró blancó em fa que es deia. l'eta sempre ens donava tantes gaubances.

M'he demanat com reaccionaria si mai un d'aqueixos dictadors, per cap casualitat impossible, era un dictador d'esquerres: és a dir, fotia a la presó o al manicomi tots els militars i bòfies, tota la púrria qui vol manar altri, i corregia tots els comerciants, és a dir, els escarransits, els abassegadors, els aprofitats, els espletadors d'humanitat; arrucava públicament tots els criminals qui sota sotana aritjolen i empudeguen velles i capsdeconys amb falòrnies religioses només per a plomar'ls; i castigués a pa i aigua (sa règim rai, collons) els qui mai treuen rèdit dels diners per qualsevol mitjà que sigui (sempre gens lícit)... Etc. Potser, hipòcrita que sóc, no voldria pas que es morís (o el "morissin") mai, no fos cas que qui vingués després fos (com s'escau 100 per cent de vegades quan puja algú al poder) de dreta i d'extrema dreta, car prou sabem que el poder corromp, i com més complet més completament corromp, i no diguem si ets un dictador, és a dir, corromput de per vida...

Per això quan finalment aquest pop de tentacles mafiosos que s'estenien escanyadorament pertot arreu finalment l'ha espitxada, m'he dit: collons ja era hora, i he estat content. Ja sé que el qui els etzibaran ara, de dictador, serà un filldeputa potser tan gros com ell, mes què hi farem, aquesta petita satisfacció no me la treu ningú.

Una cosa que desig molt més que la mort de tota aqueixa vermina, és clar, és l'independència de Catalònia. I això (veient la merda de joventut enverinada pels objectes balafiosos que tenim) ja desesper de veure-ho, llas!



trògle: és a dir, forat

düein: és a dir, entrar

troglodític: qui en forat entra.

sóc un cuquet de cimintiri qui per bolla s'escau de trast en trast d'escriure damunt les cendres del vell qualque lletra més o menys entenedora

Ullraig

Neixença
del Va Paó Opalí

Com
deia l’altre dia, això d’escriure demana una
vanitat de caldéu.

Així
em veig: va paó.

I
doncs, gens content amb el pilot de pseudònims que arrossec, i
vellet que em faig, me’n cal un que els aglutini tots.

Dic:
belleu amb el mot “Va Paó” te’n formes cap
de ben característic. Un altre Kafka, un altre Céline,
un altre Joyce, un altre Gaddis, un altre Voltaire per a la memòria
immarcescible dels segles...?

“Paó
va” (escriptor qui per, posar en fitó palesíssim
el seu cul, se’l volta d’un plomall en ventall
espectacular de plomes xaronament iridescents
i acolorides), vejam què n’ix...? Un bon nom curt i
impactant que pugui substituir retroactivament tots els meus altres
noms de ploma (ausades iridescents i acolorits i xarons rai!).
Som-hi.

“Va
paó” com si fos el meu nom en bescunç; endreçant
la cosa una miqueta, això en trec: Ap Ova. Ap, nom
masculí que vol dir “qualitat”. Ova, plural
d’ovum. L’ap dels ous. Bo.

Ova,
l’immortalíssim autor, companys dels Molière, els
Rabelais, els Swift, els Goethe, és clar!

I,
si em feia passar per dona, com faig sovint, què me’n
dius d’Ava Op. Op, gairebé singular per a “ops”
– necessitat.

Ara
que guaitant-t’ho bé, el trobes naquis, no et fa prou el
pes, és fluix...

I
si dic Paó Vanitós...? Això defineix encara
millor l’escriptor seriós, vital, qui sóc: car hi
ha bontròs de nit en vanitós, i en paó hi ha la
por i hi ha nit [“po” – nit en maori].

Hò,
sembla millor. Barregem-ho una estoneta i què ens donarà...?

Bon
nom adient. Per a algú a qui li abellien tant els pseudònims.
Isòtop Avan(t).

Mestre
Isop Notava. Perfecte per a un escriptor qui es plau a
escriure faules.

Mes,
és clar, cal afinar la cosa. “Paó” ja
sembla incloure “vanitós” i, en canvi, un
escriptor bo com jo a sobre cal per força que en sàpigui,
i en sàpigui amb mònita (i amb silenci i amb exili,
hà!). Paó Subtil de debò és el que sóc.

Treballem-hi.
Paó subtil, eh?

Palus
Òbit. Bon nom. Diderot, Wilde, Burton, Òbit,
Xeicspia, Marlowe i companyia.

Palus
Òbit, bat “il” opus.

I
de Palus Òbit a Tib Opalus.

M’ix
de trascantó l’Òbit i tot seguit m’ix el
Tib...! Ambdós dels darrers que m’havia empescats.

Tip
Opalus, doncs, definitiu! Ovidi, Lucreci, Sade, Opalus, Xopi
[Schopenhauer], Aristòfanes, Nietzsche, Foix!

Ara
que... Una miqueta massa llatinot, i comú... Quants d’Opalus
pel món...? I carrinclonet, no fa?

No;
em cal un nom poètic per a òpal i ja hi fórem.

Estic
pensant en l’immens Wilde, “ungles de jade, dents de
perla..., etc.” Segur que té òpals a dolls.

Mes
vull aturar-me un instant a assaborir la cosa... M’ha sortit
l’Òbit – que emprava darrerement. M’ha
sortit el Tib també. Això sembla predit pels fats
misteriosos de les forces interplanetàries.
I me n’adon que opalescent equival a iridescent, com les plomes
del paó...

M’ha
de sortir un nom destinat.

Estudiéssim
“òpal” part damunt...

Diu
la Britannica que els romans la tenien per la pedra molt sortosa, i
que en acabat s’ha anada tornant pedra de la pega. Hum...

És
la pedra dels enamorats, però dels fidels. Si ets infidel,
l’òpal se’t revenja, et fa malbé la pell!

Diu
que és un ajut a la creativitat... Perfecte, vós, ja us
ho diré.

A
part, veig que hi ha gent qui es diu Opal, o Òpal. A The
secret of father Brown, d’en Chesterton, una de les
protagonistes es diu Opal Bankes.

L’òpal
és la pedra per al mes d’octubre, i representa
l’esperança. Bo.

Va
amb el signe del cranc, que és la constel·lació
de la lluna. Lluna, eh?

Confós
amb l’ull [“ophtalmius”]. Pedra de l’ull.
I portaria pega de la mateixa faisó que les plomes del paó.
Les plomes del paó són plenes d’ulls, i si
les tens a casa, t’espien. Paó, eh? Ull, eh?

L’òpal
es tornaria lletós prop del verí. Verí, eh?

Molta
gent la considera pedra guaridora. Tret que pel fet que absorbeix la
negativitat del qui la porta, podria esdevindre maligna.

També
anomenat “cerauni” pels antics, per creure que era una
pedra produïda pel llamp.

Òpal,
doncs, bé, bé... Toca la lluna, el paó, el verí,
el llamp...

El
cel, l’horitzó, un poblet pescador...

[Gigantic
pine trees reared their graceful heads against the opal of the
evening sky.] [One idle afternoon of opal skies, pied meadows and
misty hills.] [Looked dreamily afar to the opal-tinted horizon.] [The
little fishing village, nestled in the cove where the sand-dunes met
the harbor shore, looked like a great opal in the haze.]

La
lluna en Shaw:

In
the circle of light cast by the electric arc, which is like a moon in
its opal globe.

La
foguera en Cooper:

The
crystal’s impurities are almost invisible to the unaided eye,
but the laser hits the impurities and causes secondary emissions of
light of all sorts of color — the more impurities, the more
colors. It lights up better than a fire opal.

I
les anemones, el nautilus, l’arc de sant Martí, la gola
de certs ocells... en Wilde:

1.
The sky was pure opal now, and the roofs of the houses glistened like
silver against it.

2.
The sea was sapphire coloured, and the sky Burned like a heated opal
through the air; We hoisted sail; the wind was blowing fair For the
blue lands that to the eastward lie.

3.
And tremulous opal-hued anemones Will wave their purple fringes where
we tread Upon the mirrored floor, and argosies Of fishes flecked with
tawny scales will thread The drifting cordage of the shattered wreck.

4.
She sang of the nautilus who has a boat of her own that is carved out
of an opal and steered with a silken sail; of the happy Mermen who
play upon harps and can charm the great Kraken to sleep.

5.
He loved the red gold of the sunstone, and the moonstone’s
pearly whiteness, and the broken rainbow of the milky opal.

6.
The sudden flashes of colour reminded him of the gleam of the
opal-and-iris-throated birds that flutter round the tall honeycombed
Campanile, or stalk, with such stately grace, through the dim,
dust-stained arcades.

Les
pomes en Yeats:

Boughs
where apples made of opal and ruby and pale chrysolite awake
unsleeping fires.

De
na Brontë el cel: Looking at the horn of the young moon,
set pale in the opal sky and glimmering faint on the oriel of Jean
Baptiste.

De
coses meues que tinc per l’ordinador, els vidres, el
cel, els ossos:

1.
A través de l’òpal plorós del vidre,
oh! Un petit esborneiament, també. L’actoret
repel.lent i atrotinat és el mateix, i amb el mateix vestit
de pelleringues i penjarelles esgrogueïdes, malaltes... Ara,
l'escenari.

2.
Corr àdhuc la brama que amb un raor rovellat una nit
malastruga la seua desesperació havia esset tan grossa que la
piula arran s’havia tolta - una piuleta, recony, que ja no
espetegaria anc pus. Si ell no s’ha guanyat ja doncs el cel
opalí i hialescent de les trompes angèliques i tot allò
dallò, qui cony doncs, sant baró!, piadoses demanen,
tan fleumes, les dones.

3.
Opalescent encant dels ossos rostats per cucs i borinots, rentats per
la riuada.

D’en
Riba, els ulls:

Entràrem;
els lleons ens miraren fixament amb els ulls d’òpal
plens de mansuetud. Amb el servent de Déu férem la
sinaxis, i monjos i lleons menjàrem en pacífica
companya aglans i herbes, i beguérem aigua en silenci i temor
de Déu.

D’en
Carner, les cambres d’encís:

En
aquells somnis de ninfes delicades i optimistes que s’esvaeixen
com les boirines de l’alba, tingué una visió
clara i amable de la seva alcova, la mateixa alcova de cada dia, però
feta opalescent, dolçament lluminosa, com una cambra d’encís.

D’en
Wolfe, també el somni:

Lovely
as a dream, seeming to be upborne, to be sustained, to float there
like the vision of an impossible and unapproachable loveliness, out
of a huge opalescent mist.

D’en
Harris el crepuscle, és clar:

Absinthe
is to all other drinks what Aubrey’s drawings are to other
pictures: it stands alone: it is like nothing else: it shimmers like
southern twilight in opalescent colouring.

D’en
Gratacap els viaranys:

Imagine
between these paths of greenish opalescence the squares of buildings
of domed, arched and castellated roofs.

D’en
Bertrana, els estanys:

El
sol traspuntava. Era un disc roent que apareixia allà d'allà
en els confins de la selva, per damunt d’un llac opalí
de boires arranades a la plana, d'on només sobreeixien, com
illots blaus, els pics més alts de les gavarres.

D’en
Conrad els núvols:

A
low cloud hung before her − a great opalescent and tremulous
cloud, that seemed to rise from the steaming brows of millions of
men.

De
n’Adams la ment:

La
Farge’s mind was opaline with infinite shades and refractions
of light, and with color toned down to the finest gradations.

D’en
Joyce els poetes místics, els vestits, la pega:

1.
What do you think really of that hermetic crowd, the opal hush poets:
A. E. the mastermystic?

2.
MRS YELVERTON BARRY: (IN LOWCORSAGED OPAL BALLDRESS AND ELBOWLENGTH
IVORYGLOVES, WEARING A SABLETRIMMED BRICKQUILTED DOLMAN, A COMB OF
BRILLIANTS AND PANACHE OF OSPREY IN HER HAIR).

3.
Those Boers killed him with their war and fever but they were well
beaten all the same as if it brought its bad luck with it like an
opal or pearl.

D’en
Twain les fantasies:

Aldrich
was always brilliant, he couldn't help it; he is a fire opal set
round with rose diamonds; when he is not speaking, you know that his
dainty fancies are twinkling and glimmering around in him; when he
speaks the diamonds flash.

D’en
Hawthorne el destí:

He
was to roam around the world till he should meet a beautiful woman
wearing on her bosom a jewel in the shape of a heart - whether of
pearl or ruby or emerald or carbuncle or a changeful opal.

D’en
Meredith el llustre del cresp de la mar:

Bhanavar
was borne over the lustre of the sea, that was as a changing opal in
its lustre, even as a melted jewel flowing from the fingers of the
maker,

D’en
Lewis un joiell potser fatídic:

And
into it he thrust a snake-head pin with opal eyes.

D’en
Dos Passos les llepades de lluïssor al cel:

The
sky was full of tempestuous purple clouds; between them were spaces
of clear claret-colored light, and here and there a gleam of opal.

D’en
Machen, la llum de la lluna, els raigs de llum:

1.
One of the glass flagons, buried in damp earth for many hundred
years, had gathered in its dark grave all the splendors of the light,
and now shone like an opal with a moonlight glamour and gleams of
gold and pale sunset green, and imperial purple.

2.
The laurel garths were like cool jade; the gardens, where red,
yellow, blue and white gleamed together in a mist of heat, had the
radiance of opal; the river was a band of dull gold.

D’en
Lessing l’encant:

Antanyasses
a ponent un home rebut havia de mà reverenda un anell de vàlua
sens fi: la pedra era d'òpal qui sense atur variava i, a
sobre, servava la virtut secreta que qui el portés amb
bonhomia amat era per déu i els homes.

D’en
Mason l’òpal de foc és un món que
t’empresona:

It
was what is called a fire opal, for every now and then a streak of
crimson, bright as

the
flash of a rifle on a dark night, shot through the twilight which
enclosed me.

D’en
Melville les vapors del matí:

The
sun is gold, and the world is green, Opal the vapors of morning roll;
The champing horses lightly prance—

A
Heinlein, la tassa, els núvols, els raigs, les horrors,
les esferes: en tota la seua obra, veig que hi empra “opalescent”
5 vegades : opalescent bowl, opalescent clouds, opalescent radiance,
opalescent horror, opalescent sphere.

D’en
Jonson la bruixeria:

Not
an opal Wrapped in a bay-leaf in my left fist, To charm their eyes
with.

D’en
Brooke els borrons de les flors:

The
opal distillation of all the buds of all the spring.

D’en
Macdonald els coloms:

Silvery
cranes; red flamingoes; opal pigeons; peacocks gorgeous in gold and
green and blue; jewelly humming birds!

D’en
Milton les torres del paradís:

With
opal towers and battlements adorned Of living sapphire.

D’en
Harte les colors de l’alba:

As
the opal tints of dawn deepened upon it, the eyelid seemed to droop
lower, closed, and quickly recovered itself twice

Llegint
sobre tot això, veig que té molt a veure amb l’ull,
tu. Es veu que n’hi havia qui pensaven que el qui portava un
bon òpal podia passar per invisible. Per error, confós,
com dic, amb “ophtalmius”, i perquè sembla que et
guaita, en deien pedra de l’ull. Més tard, carallots
feren l’atans ull-mavull, i de bo
passa a dolent.

El déu
dels íncoles d’Austràlia es veu que per a anar
creant va descendre a la terra damunt el grataculs d’un arc de
sant Martí. A l’indret precís on petjà la
terra, les pedres adquiriren vida i començaren de relluir amb
totes les colors de l’iris. Així nasqueren els òpals.

Certs sarraïns
es veu que creien que els llamps portaven els òpals a la
terra.

“Opalus”,
en deien els romans, per a alguns dels quals podia tornar la vista
als orbs, o disfressar d’absent algú amb prou mèrit
i empaitat per maleïts enemics.

Tant
se val. Bo o dolent, l’òpal és l’ull,
n’estic convençut.

I
si et pot amagar de vista, és alhora un ull qui hi veu de molt
lluny. Màgic. Per força. Un ull opalí.

Llunyull,
Ulllluny [amb els quatre pals i tot!], Ullnú, Nuüll...

Tots
són bons, però Nuüll el millor, això em
sembla. Tib Nuüll.

Els
crítics, sempre lluny d’osques, i sempre delerosets per
trobar fàcils peudebancades, podran dir, de tot el que escric,
que no solament sóc null, sóc més que null.
Millor en anglès. “He’s more than null, he’s
double U null...!” Aprofitant la fórmula: “He’s
W null!”

Ah,
i amb això ja ho tinc! Tib Nwll.

Nwll
[estranyet, mes no pas més que Kafka, per exemple, o Mixima, o
Kurasawa, o pilots rai], Nwll, doncs, un nom a afegir entre els
inesborrívols.

I
els més assabentats (és a dir, els quatre gats molt
privilegiats qui llegireu això) sabent que es pronuncia
exactament Nuüll.

O’Brien,
Heller, Twain, Meredith, Nwll, Martorell, Llucià, Pedrolo,
Burroughs, sempre entre els millors! Nom irreproduïble, sempre
recordat!

Aturin
el carro!

Podrit
Google, veig que hi té gairebé quinze mil Nwlls. Em cal
una alternativa ràpida, aquests són escrits d'un
condemnat a mort.

Guaitem
la llista... Llampull... Irismoixó...

Ullraig!

Engoogleguíssim-ho...
No n'hi ha cap.

Ja
hi som doncs. Tib Ullraig.

Prou
veig que ja per sempre pus ho signes així, benaventurat.

Signat:
Tib Nwll. I au.

Vint-i-unè d’aclucallades

Vint-i-unè d’aclucallades









Boldró de companys on qui escoseix descobreix – o: qui és l’explorador és el descobridor, i els altres, qui només esguarden aparadors, no en saben prou, sempre romanen a les escapces: –Dic, tot caminant: “espera’t”, perquè havia vista una botigueta rònega amb un venedoret desolat, assegut per cominal damunt un tamboret, palesament sense esperança de vendre mai res, amb les mans damunt la cara, tot arrupidet. Fent el paperet del temorenc perquè no se m’esfereís, em vaig deseixir del meu boldró, els meus enriallats companys qui continuaren caminant galeria envant sense ni potser adonar-se’n que ja no hi era – i, ja doncs arronsant-me per les parets, fiu cap a la cambreta fosca. El venedoret aixecà els ulls. Feia una cara, més que no de trist, de pansit. El veies grogós, rebotit, amb una cara tacada de verosos sangtraïts, com si tornés d’un tacó que hom li hagués endinyat feia menys d’una setmana en qualque atzucac ronyós, emboscat per enemics molt poca-substàncies. Dic: “puc veure que hi…?” Fa: “feu, feu…” Me n’adoní encontinent que allí cap tresor. Tot hi era amuntec de peça inútil, qui sap de quina mà, anava a dir tercera o quarta, mes segur que sovint – vull dir, pel que feia als de més dels elements – em quedava curt. Esparracats pel racó certs llibres d’art… Dic: “això m’interessa…”, sense saber si dic ver o no. Diu, una mica menys desmenjat: “n’hi ha, n’hi ha...” I es va treure un paper que era una llonga llista d’objectes que tenia allí mateix o desats en qualsevol altre magatzem. Va dir: “podeu encomanar allò que us sembli…” Vaig dir: “m’estim més d’anar fent uns quants cops d’ull...” Musclejà. Continuí doncs cercant entre les deixalles. Ràdios de l’any de la picor, aparells que ja mai més no rutllarien, parracs a dojo, ja ho he dit… Rere unes capses altes de cartró, una porta; m’hi fiquí, corredors llargs, ombrívols alguns, d’altres espetarregant de lluminària, i portes que no s’obren, portes que rellisquen de costat per a obrir-se justament a una altra porta que aquesta no es bellugarà mai – o potser sí si mai obtens les claus dels múltiples panys. La noia em va dir: “troba el que vol…?” “No l’havia vista, ja em perdonarà...” “Sóc sa sorel·la...” I la veies molt més eixerideta que no el pansit del davant, son frare. “No té gaire feina…” Volia dir-li, mes aleshores me n’adoní: al rerebotiga era on l’acció s’esdevenia de debò. Fimbrosa se n’anà corredor avall, i jo darrere, flairant-ne espatotxí la flaire, és clar. I de part de baix una gernació comprant o si més no triant objectes de gran vàlua. Gent de qualitat per als instruments perfectes. Damunt el muscle, se’m tombà. I somrigué: És clar que sí, llençant-me un esguard trapella… El rerebotiga, el rerebotiga…, ve-t’ho-on…, ve-t’ho-on la bona teca rau. Xiqueta, tens tota la raó, i poc que me’n desdiré pas anc.



Compensacions: –D’on no n’hi ha en raja en excés. Per a certa gens, la naquissitat cerebral empeny al contrapès carnal. Massa poca substància al cervell cal justificar-la amb massa greix, massa carn. Un contraplat de balança. Sense prou feixuguesa material, doncs, no voldríeu pas que s’envolessin tantost bufés l’airejol. Si és naquis, si no fa prou el pes, prou cal sorrar-ho encara que només sigui de matèria bruta. Fira dels cossos, la societat.



Qui matarà la vaca sagrada dels ous d’or (!)…?: –Qui matarà aquell maligne monstre quimèric, a les mamelles del qual tants de milions d’estrafolles popen i xumen, bibliosos, alcoranosos, torahtatosos (torah torahtararà tururut tarantel·la) i allò dels hindús, i què em sé jo, sectes taral·lirots rai, sectes arreu a gavadals, creences a fètids, fastigosos dolls…? Ningú no és capaç de fer-ne cap truita; tantost el veuen arribar amb la forquilla a batre rovells i clares, se li llencen damunt i l’esclafassen sense cap pietat. “–Aquest volia pispar-nos la font de la farina (!) que mengem, assassí malastruc!” – diuen tant de predicador, de monjo, de capellà, de pel·liculaire barat, de novel·lista moralinós, i de polític, no cal dir, i el prim i el gras, i el místic i el cofoi, i tothom qui viu de la falòrnia: ço és, pel cap baix, mig univers!



Hitler, muà, muà: –Fa en Hitler, estrebant-se a efeminades estrebadetes l’engomadet bigotet, i enfotent-se’n molt dels qui resoldrien res sense la noves tècniques de les armes més mortíferes: “–Justament els mateixos qui [anava a dir, embarretinats, ballen sardanes, i, amb espardenya de veta neta, i la falç de plàstic i molt decorativa enfonyada pel mànec a la falcia, voldrien reconquerir la llibertat], justament els mateixos qui sacsen als cels espases teutòniques fetes de llauna (això sí, molt acuradament afaiçonades segons els models antics explicats pels clàssics) i es vesteixen amb pells d’ós, i hi duen, al cap barbat, capells de banyes de bou, i proclamen llavors que tots els conflictes contemporanis cal resoldre’ls amb les armes de raó i prou), i doncs, els mateixos qui foten el camp acollonits tantost apareix el primer garrot comunista..., prou dic que la posteritat poc tindrà gens a parlar-ne, ni èpiques ni èglogues ni collons en vinagre, d’aitan heroics lluitadors...!”



Tret, és clar, que la posteritat no existeix altre que en el magí enfebrat; el teu posterior, en canvi, sí, ho veus...? Existeix ans és. I és, oimés, el teu posterior, l’essència (perfumada) de l’escatologia – és la fi de la fi – i el fi de tota enrònia i dèria, i tasca i afamegament rere l’ideal, vós.



Jagut de gairó, mig oposat al corrent ineluctable, fent el mort al cresp del torrent escatològic: –Això és ésser, això és viure – fer el mort al riu que es diu Duad. El riu Duad és el darrer riu, el riu darrer que duu tots els morts i tota la merda mai haguts. Tret que mentre ets viu només hi (mal)sures – només hi fas el mort. Hi fem el mort mentre vivim. Tantost hi som morts, només hi fem tossa (i nosa als vius).



Espècia especial: -Una mica de merda (en pols o com fos, i sovint n’hi ha prou amb una “sospita”), una mica de merda, doncs, afegida a qualsevol plat, el fa una mica més francès.



Proesa del desinvent: –Car, és clar, desinventar és l’única acció de debò heroica; és quelcom molt més heroic que no pas inventar – de fet, inventar és complicar, és a dir, embolicar doncs la puta troca, emboirar el paisatge que podria si més no ésser mig entenedorament copsable.



Desinventéssim déu, desinventéssim tant de concepte merdegada: l’ànima, la consciència, el “govern”, la “llei”, la força, les esglésies, les històries... Desinventéssim la Fgance, E-panna [en acabat tot seguit també desinventarem Catalònia (per què serviria, altre que per a prendre-hi mal?), tret que això diem: “–Vostè davant, vostè primer...”, car som els catalans tan galants i educadets!]



Llencem el que existeix en les ments malaltes qui inventen – i quedem-nos només amb el que és – el que és fora de l’invent – no gaire – molt poc – matèria feta, estranyament, va pensament – matèria pensant en vanes existències. [Existències: pollosos, ratats, arnats retallets, escapolons i cassigalls, parracs pudents que ningú sinó els engalipats figots no compren.)



Progressant cap a la merda: –Confoses escatologies [both eschatology and scatology as one in the clearer mind of the Catalonian]. Allò darrer – tot el que en acabat no en roman – és la merda. A això tendeixen, esventats progressistes del cul estret.



Conceptes, tot conceptes. Buits, plens, nàquissos, curulls, vessant, amb prou feines amb cap mica de corquim a baix de tot… Mes, sense conceptes, què fórem…?: –Por. Cossos de pors. Cada concepte un antídot més o menys eficaç contra una altra por.



Ah...! O de l’absurd i afòtic al diàfan i amb cara i ulls: –Llegint qualsevol text filosòfic cal substituir arreu la paraula buida (o en tot cas sense cap contingut gens intel·ligent) “déu” per qualsevol altre mot més o menys adient i amb prou pes – figa, bròquil, llençol, mallerenga, pinces, espinacs, turó, botiga, tortuga, pastanaga, mal de ronyons... Veureu llavors com tot esdevé molt més clar, llegívol, concret, lògic, entenedor, sensat... “Al començament fou la figa...” “En el bròquil res no manca de sentit.” “Atenent a en Roger Bacó i les seues proves geomètriques de l’existència del llençol...” “Els bisbes feren més patent l’aspecte trinitari de la mallerenga.” “La necessària fosca nit llarga que precedeix la unió extàtica amb les pinces.” “Cal vigilar, car els espinacs ens sotgen tothora.” “La immaculada concepció és un atribut comú a mants turons i botigues.” “Pots atènyer la salvació només per la gràcia de la tortuga.” “És àvol, als ulls de la pastanaga, qui no inquireix rere el propi bé.” “És el mal de ronyons qui duu als humans la vera llum...” No fa?



Parlant de mots-falòrnia: –Si la paraula “déu” és un cossi d’odis i d’altres deixalles, què me’n dius de la paraula “llibertat”...? Quin sentit té als llavis dels armats...? I als dels desarmats...? Per què no la substitueixes pel mot “mort a... [el contrari d’aquell per a qui deman la llibertat]”...? Un lladre (un e-pannol) diu llibertat quan vol dir mort als catalans. Un català vol dir mort als lladres (“–endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba, bon cop de falç...?”) Un aprofitat escarransit diu “mort als qui esplet i mantinc en indigència”. Un indigent “mort als qui m’aplanen i amb llur robada riquesa m’ultratgen tothora”. Si un merdacaner bofiós o qualsevol altre funcionari diu llibertat ja sabeu que només avia un renec, renec que vol dir “no em prendràs pas els diners ni prendràs pas els dels amos qui em nodreixen (i els meus) i qui en epopeia tan estrènua adés te’ls robaren, probablement pels segles dels segles, si la llibertat per què m’esgargamell endura prou – i per a això m’esdernec, perquè duri”. Un vers d’un poema que algú amb dos dits de seny, i sense el verí de la falòrnia solcant-li les venes, podria haver escrit: “I heard the word liberty and I searched myself for blood and for a hole from the bullet in my body, for I knew he meant death and he was about to shoot me.” “Sentia el mot llibertat i em tocava el cos per veure on m’havien foradat, car prou sabia que em volien mort.” Hom sent sovint els pitjors mortridors omplir-se la boca de llibertats. Tota mena de dictador. En boca d’armat, saps què vol dir “llibertat”. Sempre vol dir “tu mors” – tu el condemnat obstacle, jo l’alliberador, el desempallegaire.



The floater seen as survivor: –Al mirall damunt el rentamans, em recargol el bigot, aixec la tarota, amples oronells en ventall – hò, em faig l’important, m’inaugur recte inspector de palters abans no se’ls endugui el despietat sifó del canfelip… Els cagallons qui se’n van, i els costa… I, disfressant-me d’en De Gaulle, patètic, animant-los molt: “–Encore un effort, les français!” I tanmateix n’hi ha un qui encara sura (el fabulós flotaire). L’has de saludar i beneir, donar-li la medalla de sant Jordi, les creus de l’apostoli i companyia, i la cinteta i el galó, i l’andromineta que diu que ha servit de perfecte roplegapets per al manteniment de la societat… Car ell també és un supervivent. I tots ja ens hi veiem. I les llagrimetes d’agraïment en fluix qui flueix flueixen… Tot supervivent és mereix el reconeixement a tanta d’heroïcitat.



O que tanta de merdegada, vull dir, d’escarafall amunt i avall entre els engalipadors molt retratats…! No. Cal veure cada supervivent com a fragment de palter qui assolia de mantindre’s, si més no fins al propvinent desfermat aiguat. I prou.



Viure és viure penjat fins que es trenca la corda: –Cada juliol em ve el desfici pel suïcidi: “–M’hi bleg, no m’hi bleg...?” Al capdarrer, sobrevisc. Sobrevisc potser per a cantar un any més la Cançó del Secret de la Vida, segons els magnífics filòsofs del Monty Python. “–Always look on the bright side of death, for life’s a piece of shit, and when you look at it life’s a laugh, and death’s a joking through, keep on laughing as you go, just remember that the last laugh is on you.” –Et guaites la mort pel bon cantó, car viure és merda; la broma del viure s’estireganya fins que es trenca en la darrera broma del traspàs; vés rient doncs, sols serva a l’esment que ets tu de qui al capdarrer tothom se’n fot.”



Suïcidi: –No cal que corris tant al suïcidi. Si et saps esperar una estoneta, la natura mateixa qui et va parir se’t suïcida en tu.