Llibre secret d'en Carallot d'Antares (ara visitant ca la Tònia)

...tots dos individu inconsútil, assolit...

2011-04-26T19:14:00.000-07:00

“Una mica de Biovlit, i som-hi, com nous.”

Diu l’analista :

—Cal incloure-hi el sentiment d’absència; hom s’esbrina el territori intern, prou diplomàticament ni curosa, i entre les diferents (i diferentment acolorides) esferes d’ésser, al capdavall no s’hi troba; s’hi troba a mancar; va aixecant delicades parpelles d’esferes i, de les esferes, les més petites esferes qui en són si fa no fa les estratègiques ramificacions, i tampoc no hi és. “On sóc” es demana. I reguardeja i escoseix part dedins com més anem més desesperadament, i a l’àrdua tasca hi recluta tantes de bèl·liques potències, d’agressives neurones, com pot, i anuncia als bans adossats a cada paret virtual del seu cervell tota mena d’advertències ni amenaces braent i avisant que no s’hi val a enfarfollar ni a fer de cap manera el ruc, que cal ésser del tot seriós amb aquest tòpic ni tema candent, que cal trobar-s’hi; cal trobar-s’hi, peti qui peti... o només som... tots plegats, tots els qui ens fem veure l’individu qui portem (qui devem portar, o altrament tot és debades), qui amaguem, coriaci, molt sòlid, com pinyol cuirassat, en aquest mateix cos... que només hi som, doncs, espectres fumosos, especulatius, esvaïbles com l’airet més fi... febles bufs... enjòlites façanes hiperbòliques, d’incert miratge... eidòlons, ectoplasmes... emanacions sense solta ni volta del misteriós personatge qui si al capdavall ens n’adonem que no existeix enlloc ni mai no ha existit, en cap de les circumstàncies del viscut on donàvem per entès que nogensmenys hi era, ens fonem tot d’una com flèbils flametes irritades, amarades pel sobtat ruixat glaçat de dura cruel realitat. El nostre heroic equip d’investigadors, a despit de totes les nafres morals que ens repercutien a l’esperit sobtadament nu i exposat mentre escatíem on som, hem continuat furgant en els plecs intangibles de l’ésser, i profètics, perpetràvem, i coincidentment a l’instant on se’ns acabaven alhora la data d’escaiença i els diners allerats, l’enunciació dels paràmetres paradigmàtics que ens durien a la fórmula que ens concerneix. Tots els ulteriors inspectors successius del nostre procediment, cap ni un no ha reeixit a trobar-hi nyap. Molts d’ells han acabats si fa no fa tocats; d’altres, estranyes anatòmiques modificacions els han brollades, com ara si d’amagatotis s’haguessin foradats bo i cercant-se l’ésser propi. No gaires s’han suïcidats, els escenaris que empraven per a llurs eventuals suïcidis essent generalment massa espectaculars, de fireta, d’exhibició. Llavors, dels qui han presa la substància, cap no ha perit ni embogit; llurs enteniments se’ls aclarien, llurs diccions se’ls netejaven, cap de llurs entecs ni malalties se’ls exacerbaven; i les incidències tòxiques sempre han estades mínimes; uns quants de teratògens que hom excreta, certes pèrdues d’inútils memòries... Altrament, perfecte totdéu, vós! Biovlit, fixador del pinyol de l’ésser! Producte bo rai!

Victoriós, l’analista alzinava el fixador amb dos braços aixecats damunt el cap perquè tots el guipéssim a lloure. El públic hi érem un amuntec deleteri; tots marcats per fenotips defectuosos qui ens incapacitaven alhora morfològicament i neurobiològica. I físicament, per què ens hi estendríem...? Quins paisatges, entre els rangs i rengles de seients, de trets més lleigs, infames, adolorits! Gens avantatjosos, vós. I que tampoc no ens n’enteníem gaire, els de més no gens contaminats pels coneixements tecnològics ni les infraestructures mèdiques. I la pudoreta ambient, les pol·lucions que s’enfugien de monyons mal tancats i d’altres plagues i injúries així mateix descloses, esbotzades, a la carn. Car no era pas que ens estiméssim gaire. Qui més qui menys, tothom havia assajat un cop o altre de fer-se la pell. Massa angoixats per ço que som, o pus tost: per ço que no som; car ésser-ésser, al fons dels plecs i els plecs, com les cebes i llurs tels, ni nucli ni collons de psítac... buidor, en blanc, no res, absents.

Allí som. Sense saber què fotre-hi. Esguardant indecisos girientorn. Quin futur, tots plegats, de monstre obsolet qui cansat carranqueja cap a l’extinció! L’extinció absoluta: no en roman ni petja. Car, tornem-hi, quina cosa més buida un cos! No hi té pinyol d’ànima! El cercaràs debades, trobaràs-lo enlloc.

Estranyament prescients, tots ho sabíem, i tanmateix anàvem pel món empegueïts, furtius, pretenent, decebent-nos, esporuguits, refugiats en salvatges coalicions d’ideologies, que tant se valia, que dintre, amagadot rai, hi devia haver quelcom. Quan tots sabíem del cert, sense voler-nos-ho planament confessar, que no, que no hi havia re. Que si hi havia quelcom era fora: pelleringa, òrgan, merdegada.

I ara venia a voler decebre’ns, seduir-nos, aquell professor qui ens humiliava amb paraulotes sàvies, és a dir, esquàlidament abillades i de sentits contemptibles, tot de mots torts, al capdavall només façanes amb oripells incomprensibles perquè s’hi emboliquessin les horrors de les desraons sicofantes, racistes, histèriques i psicopàtiques... per a dir-nos que som especials, taxonòmicament remots, miraculosos, un ultratge a tota lògica, perxats a l’arbre dels animals en una branca única, lluminosa, màgica, solitària, enjòlita, suspesa, envolant-se... cap a paradisos enlluernadors i utopies pampalluguejants, llampants, harmòniques. Maleïts monçonegaires els savis! Llurs instints genocides vicàriament avençats rere idees paròdiques, assaonades amb fullaraca d’elucubració arbitrària, excedent.

—No! No! —contradiu l’analista—. No fixem arbitràriament el primer jo (o esfera d’ésser) qui se’ns escaigui (o se us escaigui) d’ésser volàtilment present a l’instant de la fixació. No! Ací és on tothom la caga, vull dir, la guerxa! Res arbitrari en el nostre producte! Et fixem el tu autèntic! Us fixem el vós ver, verídic, veraç; tothora versemblant! Ningú, ni en escaiença de la vostra vetlla com l’haureu espitxada, vull dir, sereu morts, no gosarà dir llavors insinuacions del vague que fóreu, ni menys farà al·lusions al que no fóreu, o fóreu només un moment (home, de per riure i per a fer davallar la tensió, l’enrederament ambient, no dic pas que qualcú més faceciós i doncs més poruc no evoqui qualque instant una mica murri o indiscret o fins i tot indecent vostre, deliciós salt enrere en la vostra trajectòria que recorda com fóreu de trempats i tot); ara, al contrari, seriosament, tothom tindrà molt present que sempre fóreu vós, perfecte, sòlid, massís, codolenc, i mai ningú altre, ni cap penell d’humà, cap ocell papallona, ranquejant amunt i avall, gemegós, sentimental, inútil, sentint retrunys foscs de llocs inexistents, amb una vida inestable, de rares foliacions qui us ixen a la babalà, i absurdes secretes desviacions de l’ésser, multiplicacions rebregoses d’escaguitxades esferes, i a més a més pencant sense esperances per a ésser u, sovint exhaust, pencant amb desfici, sense abscisses essencials, ni fulcres ni perpals vitals, i emprant doncs mètodes de foll, religions, latries, endevinaments, i, és clar, tot plegat sense saber mai on dallonses fer cap, anant, exactament pitjor que no pas de cul, ni endavant ni endarrere, ni amunt ni avall, ni romanent a lloc ni caient daltabaix, o alhora tot ensems, confús, confós, per la pròpia incomprensió tothora fulminat, ei, i enormement perplex, com un badoc, un estaquirot, un carallot qui ni sap si s’ha de suïcidar, o més li val jaquir-ho tot córrer, i tornar-se també doncs animal, pota d’animal, poteta de l’animal monstruós qui s’encamina malicós, tragitós, incert, a l’extinció, amb un esdevenidor tan fosc ni irrespirable com l’indret d’on hom no l’arrencava, no el descloïa d’antuvi, perquè sortís ja a patir-hi i prou, tostemps botxinejat pels esperits, no mai quiet... excedit, baldat pels sobtats esdeveniments de fora, i pitjors, molt pitjors, de dins; esdeveniments contraproduents, enemics, ensems imbricats i repel·lits, cridant, esvalotant... quin mareig, quin enrenou, quin rebombori, etzigori, gori-gori... sóc jo qui sóc tu!.. no, no, tu ets jo!... et sóc!... m’ets!... fuig del mig, l’únic ell sóc eu!... l’únic jo és ell!... molts no cap, u molts!... caps rai, barrets cap...! i per barret em portareu, perquè no hi ha cap qui no em porti, car sóc el barret qui tots els caps fa u!... embolcall, mortalla, quin embolic més unificador no sóc, som!... N’hi ha per a fotre’s un tret, collar-se la corda, beure’s l’acònit! Doncs sí que fotrem goig! Balders anem! No volem pas ésser tants! Amb ésser un en tenim prou! Amb ésser un, i doncs el millor, l’ideal! Amb ésser nosaltres mateixos, homes selectes, assortits! Amb el fixador Biovlit ja hi som, una pitjada, un nuvolet, una aspiració... i podem exhalar contents i satisfets, acomplits: car som llavors qui som, idèntics, fets, cuits, preparats, immarcescibles, quadrats, modèlics, espècimens de museu immortal, amb un nom i un nombre únics gravats per als mil·lennis eterns al mur indestructible de l’espai! Som-hi, som-hi, invertiu-hi, esmerceu-hi tot el vostre capital i pus, no siguéssim pas rucs, en vendrem milions infinits!

Ens convida a tastar la cosa. Ens hi atansem, com xais al martiri. Ah, col·lapse de totes les assumpcions, aerosol pus esbalaïdor! Esmeperduts, ens rebreguem de plaer... diem frases pitofes... pixums de bateig aspergim... imaginem calidoscopis psicodèlics que, ni sabem per què, molt intimiden els abstemis... Les múltiples ànimes en mercuri... baralles de retopants esferes... càbits, batzacs... reguitzells de figures geomètriques de dificultats paleses... tots els jos més íntims en gatzara i batibull, cascun maldant per sobreposar-se a la competència, volent ses propietats surant i no pas ja les llurs... Ara, tot molt amicalment, sacrificant tota guerra anihilant al confort del tots hi som, tret que jo (el qui hi és, el qui hi fos) sol sóc dalt de tot. Buf, i si s’hi està bé!

Els abstemis se’ns filen amb escepticisme, tenyit de bruna por. Creuen veure fantasmagories. Tots aquells esquemes al·legòrics on duran la congregació? I en acabat, llas, tot comença d’espatllar-se. D’aquell pom d’essències descordades, esquelets se’n desixen. Són d’homes despullats de tots els jos, tret belleu d’un i a córrer. Amb quines ranques, nàquisses, tesis ens sortiran ara els metges per a explicar-nos-ho? Quines àrees mítiques no caldrà en acabat restringir perquè la població en general no se n’assabenti, que sense jos intranscendents i subsidiaris hom esdevé tot tost no re altre que esquelet dansaire en macabre ballet d’imprecís disseny? Hom preveu en acabat una tasca immensa tractant d’il·luminar la totalitat pega i llega quant a les estratègies emprades per a transformar en un tres i no res homes de carn i tendons en ninots només d’ossos que s’engrunen sols... i qui tanmateix continuen de captindre’s com si fossin en cap festa de ditiràmbiques dimensions. Modestament, caldrà esmenar-ne tot l’hipertext. Tanta d’aparent reeixida només és coherent vista de dins; de fora estant, tot put a podrit i a sabater.

Voluble, xerraire, cadascun dels empeltats, dels entecats, dels reduïts a un jo dictatorial, amb els altres fotent la meuca llagotera i sabonera pels voltants, ens abracem a cap horroritzat abstemi, i il·lògics, asintàctics, desestructurats, els incloem en zona oval, com si ells i nosaltres som un ou, d’on periòdicament se n’esmuny un so: un so que si el desxifràvem assevera que hom no tan sols és, ans és superhumà, un sobrehom. Els abstemis, xuclats pels esquelets, se’n riurien prou, si doncs no fos, és clar, que allò els acolloneix sobrehumanament. Saben que tard o d’hora es trencaran, i si ells eren rovell i clara, i l’esquelet closca, tot plegat no acabarà sinó en truita plena de noses i fort pudent, i doncs en perenne absència per a totdéu, tret de la repatània sentor de fastigós podrimener. I malden per a estòrcer-se’n, de l’abraçada letal, i no van enlloc.

I ara hi torna l’analista:

—Collons, vull dir, òspima, si ens apaivaguéssim tots! Orquestréssim la transició del massa crispat i agripnòtic, i cacofònic, devers l’estructurat i pacífic, i el melòdic del vague i el simpàtic ballant com llambrescs esvelts insectes per flairoses, aromàtiques, geografies eclogals! Ostéssim les tèrboles onades de males vibracions! Escandalléssim per comptes serens els pous indulgents de les nostre pregoneses anímiques; no reneguéssim ni ens enfanguéssim en els menstrus acrobàtics de la desunió. Tan fàcil com és d’entendre-ho tot! Les ànimes nostres es nuen en fantàstics nusos grotescs al nostre fur intern com si fossin filagarses endutes pels vents i els huracans dels humors, els tarannàs. Al reialme subatòmic on les essències dels diversos jos dirimeixen llurs diferents classificacions i graus, per força ha de sortir-n’hi ara i adés qualque fenomen susceptible d’ésser més un mateix que no pas els altres. No fotéssim, és elemental. Lleis de la probabilitat s’entremesclen amb les espontànies creacions de noves esferes d’identitat pròpia, i tot de sobte, heus-lo, oidà, com predèiem mercès a les molt científiques observacions: un jo més jo que no cap altre, enlluernador! Per això tothom té mal als ulls. Sabeu què? Blefaroptosis per a tothom, tanqueu les esferes oculars, les òrbites òptiques! Car tot el que mai vèieu suara i fins ara són visions! I les òrbites òptiques us maregen sense remei, bo i orbitant-vos com us orbiten, satèl·lits de lluentors desconcertants, com gambuixos llunàtics d’escruixidors ataurics, de destrempaires arabescs de crua llum qui airefereix. Comprensible, pobrissons! Feu, doncs! Som-hi tothom! Ulls aclucats ara mateix!

Tot i que els de més tanquen obedients els ulls, els de menys els mantenim ben badats, car ens temem que no vulgui l’analista fotre el camp d’esquitllèbit, amb menys avinenteses doncs que hom, rebel, no l’atupi ferm.

Els qui hem estudiat una mica recordem amb tristor el megarecte qui som, megarecte per on s’escolen, morts, els innombrables jos d’un mateix. La vida essent un inconscient forat de claveguera per on s’esmunyen les repetides, escaguitxades, esferes on un mateix era contingut fins feia només un instant. Esferes d’essència qui hom expulsa com petits estronts o que se’ns desprenen com inútils escates o despulles. Cada esfera manxada per la ufana de la vanitat esdevé nèmesi de la següent. Ens assassinem de continu, i això mentre l’evolució nostra no es desenreda ni es resol (si som molt sortosos) en qualque germen privilegiat qui ens acompanyarà dignament al començament. Car tot s’esborra i res no roman escrit enlloc. Quan som joves, això (aquest concepte) ens duu a l’exultació, car som prou forts i les teories totes ens semblen prou lúcides. I sabem que una mitjana teòrica, per llei de nombres, de quantitats, haurà d’ésser veritat. I ens creiem doncs que la veritat deu existir. Que malgrat el fet que anem travessant penosament atzucacs i taps, i infelicitats i irritacions interminables, creiem sempre albirar, geodèsics, ultrat l’horitzó, qualque lluïssor de salut fixada. Tots ens volem fixar en un instant biogràfic o altre on la basarda, qui sap per quins set sous, s’abat prou perquè puguem viure construint en terra ferma, no pas ja tractant desencertadament de sobreviure en estat d’asfixiant naufraig. Arribats a vell, ja no ens creiem re. Només a llivell submicroscòpic confiaríem trobar-hi un petit agafatall. Per això venim a sentir enraonar tots aquests predicadors de la falòrnia científica. Per a veure si al capdavall hi ha cap raó, ni que fos mínima, per a l’esperança d’esmenar re.

Efectivament, el gran savi s’ha fet fonedís. La droga fixadora tampoc no fixa doncs re. Al contrari, et duu a l’eufòria temporal i a la floració descordada de jos instantàniament apagats com espurnes d’ésser encara més efímeres que no les que ja no recorrem tot vivint. Tothom desfila, ens espargim o esbarriem desencantadament i fosa com eixam de mosques balbes enllà de cap carronya totalment rostada...

Personalment (el jo que port o em porta ara mateix) pensem en allò que hauria pogut ésser i tampoc no fou. Tothom (il·lús, què hi farem) es vol redimit per qualque salvadora amor. Tant que la volia! Qui sap si... Però no, tot es redueix a quelcom molt naquis, àdhuc ridícul.

Truca’m el vint-i-vuit, m’havia dit... tret que aquell era un any sense vint-i-vuit (me’n vaig adonar el vint-i-set) i ni el vint-i-set, doncs, ni l’u no em va respondre. Vet ací com ja no la vaig veure mai pus.

La qualitat onírica d’aquella escena em torna sovint a l’esment. Cada cop que cap queixal se m’alçura i l’ésser actual se’m deprimeix, em sosvé la mateixa imatge: ella, rient, dient-me que la truqués el vint-i-vuit. Qui sap si fixant-te el jo, pots fixar també tot l’ambient on el jo fixat no es bellugava. Ah, si fos possible! Em fixava a l’instant on em deia Truca’m el vint-i-vuit, i aquest cop sé respondre-li No hi ha vint-i-vuit, múrria; quedem per a l’u!

Ah, l’u! La sacra unitat d’ella i jo en immòbil sempitern mai no acabar-se! Això fóra viure! Paradís d’il·lusions. Els nostres sengles inestroncables “dividus” (els seus i els meus), fixats en un sol individu complet, un individu amb totes les de la llei.

Haurem d’esperar doncs amb reverència i humilitat rai que de cap obscur volum o molt escarnit ni aporrinat tocat del bolet no puguem ans no sigui tard i ja fóssim doncs morts (ensems amb cada jo aleatori, subsidiari, qui mai no segregàrem) seduir-ne, destil·lar-ne cap remei que ens torni, entabanats i tot, a l’optimisme de les possibilitats d’esmena i felicitat. Ah, quelcom que ens fixés (ella i eu) en un calendari alternatiu d’univers paral·lel!

Car com més vivim més ens allunyem de la perfecció de l’instant mancat. Com més llongs de vida, pitjor, més dispersats, multiplicats, adulterats, aigualits, deteriorats, alterats.

Amb aquestes òrbites òptiques, com deia aquell capdecony, haurem encara de reguardejar els erms especialitzats i les esteses acadèmiques, ans haurem d’analitzar-ne, en pic cap de prou adient trobat, els assajos, les cròniques, les síntesis, els breviaris d’experiments cabdals i d’escaients procediments, i les retòriques d’arreu, i les perspectives de cascú, inclosos els éssers més intel·ligents, com ara insectes i ocells, llurs imaginacions i fantasies, llurs poètics vols autogenerats, llurs proposicions ni dreceres, ni desllorigadors, molt més exaltadors ni ortodoxos que no els dels mesquins bípedes, obscens, escatològics, depressius. Cada rot didàctic ni cada juí extravagant, per molt abundantment que hom se n’hagi trufat, ni volgut doncs reprimir, pot al capdavall dur a la solta. Com fidels satèl·lits per l’electromagnetisme fetillats, que sallin les nostres òrbites pels camps bonyeguts de les diferents magnituds piulants, i que qui piuli com cal sàpigui atreure-les, ferm; que s’hi estavellin perquè hi desclogui allò que, amb l’esclat, esbadella l’entrellat. Sí, sí! Una mica de millor Biovlit, si us plau, i som-hi, ja hi som, com de vell, oidà! O, bon prou, com mai ans no s’esdevingué, albíxeres, i d’empertostemps! Així fos; tant de bo... baldament, dic, s’escuncés; i per què no...? Meravelles pus rebeques, anòmales, prou s’escauen sovint. La multiplicitat de l’hom mateixa, quin laberint més enrevessat! En canvi, què fóra pus fàcil ni lògic? Un hom finalment allí acomplert; esdevingut, ausades, entelèquia de món ideal... tots dos amants perfectes, ara refets en un sol individu inconsútil, resolt, assolit. Ja sense cap malentès. Confiem-hi, juli! Apitrem-hi, au bah!

~0~0~

aclucallades - 41 -

2010-06-28T17:03:00.000-07:00

Confessió: –I aquesta és l’única confessió que val. Comprès? Doncs som-hi.

Només hi ha una qüestió important.

És palès que els humans som epifenòmens evacuats per les “coses”.

Els déus són superninots evacuats per la imaginació – són epifenòmens d’epifenòmens de les “coses”.

Les “coses” (llur “fet”) (car és palès que hi són) – i aquesta és la qüestió important: que hi són, hi són sense cap explicació, sense cap explicació possible per què hi són (ni doncs què hi fan).

No hi ha per què – hi són perquè hi són. I les de més (això damunt) són evidentment epifenòmens d’altres “coses” anteriors. Mes d’on sortirien les coses originals? Per què hi ha re per comptes de no re?

Per què hi ha re per comptes de no re? Això justament és el que no comprenc (i l’únic ja que de debò m’abelliria de comprendre).

(...)

Esperances, ambicions, neguits, joies, tristors, etc. (tot això) són subproductes dels cervells dels epifenòmens efímers que són els humans.

Els superninots (els ninots amb superpoders dits “déus”) són subproductes dels cervells d’aquells epifenòmens qui, a més a més d’esperances, ambicions, neguits, fantasies... també doncs els evacuen, evacuen aquells superninots tan carrinclons.

Cap déu ni superninot no pot haver fet re ran de no re perquè abans prou calia que re l’hagués fet a “ell”. Car si cap déu és “cosa” qui fa, llavors la mateixa qüestió roman irresolta... Per què cosa i no pas cap cosa? Per què re i no pas no re?

(...)

No és ara el moment d’embolicar-me amb les rucadetes dels humans.

Tot i que recony si n’és, de costós i doncs de cansat, per a la poca gent de seny, bellugar-se en un món podrit de fanocs (de fanàtics religiosos de tota color) qui creuen (increïblement!) (lluny de tota lògica) en superninots al “cel” i en “esperits” qui fan i desfan, i pensen i dispensen, sense necessitat de cap cervell!

(...)

M’importa només el tot on hi ha incloses les coses que es fan i les que es desfan; m’importa només el tot – per què hi ha tot per comptes de no re?

Re no té raó d’ésser. De fet (segons la meua raó) només hi hauria de no haver re: d’haver-hi no re.

(...)

Tot això són mots – els mots són subproductes d’aqueixa màquina espatllada de fantasia: el cervell, el cervell crescut als cossos dels epifenòmens efímers de les coses que en diem animals – totes les paraules i els conceptes que les paraules conceben són doncs animalades.

Tot el que diem – inclòs el planteig d’aquest únic enigma (“per què cap existència per comptes de no cap existència”) – és per força animalada.

Per això és impossible resoldre l’única qüestió important. Per això ens entretenim amb rucadetes d’humà.

Això ens distreu – donar importància a les ventisses construccions dels subproductes del cervell de l’epifenomen de les coses que som.

(...)

No puc resoldre la qüestió. No puc dir: “hi ha perquè no pot no haver-hi.” Això és fal·làcia i xarona enganyifa – això és jugar amb paraules, dir animalades només per a romandre en acabat una mica més ample (i buit).

Vull saber per què hi ha re per comptes de no re. I dir que cal que hi hagi quelcom no resol re. De fet, em sembla (amb la meua lògica) que no hi hauria d’haver re enlloc. Mes hi ha. Hi ha. I hi ha aquest maleït cervell que les químiques arbitràries impacten com al satèl·lit sense quest els meteorits sobtats. Hi ha aquesta esbojarrada màquina al cap que sense atur maquina bestieses.

“Si el cervell callés ni que només fos, llas, per un segon

Ah llavors, pur instant d’entelèquia que tot seguit es fon!”

(...)

Tot allò que reïx a atènyer el punt dolç es comença tantost a amargar.

(...)

L’únic “déu” – la corrupció.

~0~0~

aclucallades (40)

2009-03-16T20:51:00.000-07:00

Les quaranta aclucallades

Infants: –“Infant” – dieu a cascun dels infants qui us han nascuts – “infant, has nascut per a esdevindre emperador de la Xina. Per dissort (el món és muntat així) tothom et vol mort; el vent mateix és sempre per a tu un vent de bales assassines.” Ara, cap dia, aquest altre infant també es perdrà en cap altre joc d’infants, pujarà dalt la capterrera o dalt cap capçaner, o dalt cap bastida, rient, jugant, oblidós, i una bala li travessarà el crani. Flor de sang damunt el capet rialler del cadavre. “No vull que pugis mai enllà d’enlloc” – digueu-los, a cascun, debades – “infant, seràs dalt la bastida, posaràs el peu a cap cap sord allí jaquit per cap traïdor, i, au, pobrissó, cap avall, cap avall som, a esclafar-te’ns en escruix al paviment. Així ho muntaven. Així s’esdevé ineluctablement cada cop, cada cop.”

~o~o~

Per què servim, per què la vida, per què tot?: –El déu d’abans, abans de morir, va pondre un ou. Aquest ou era l’univers. Aquest ou es desclourà tot plegat, eons avall, amb la naixença d’un nou déu. Pondrà aquest altre déu, abans d’espitxar-la, si així li rota o ho veu prou avinent, un altre univers.

Em direu: “Collons, Manel, i qui va pondre el primer déu?” Hi he pensat. I què us responc? Doncs us responc que: “Això no ho sé; la idea mateixa trob que no té ni cap ni peus; que és (com se’n diu?) absurda. La idea que mai hi hagi pogut haver un primer ou o un primer gallinaci déu qui, abans de penjar les barres al trebol, pongués cap ou. Ara, allò que ja no em sembla absurd és que per a això últimament no servíssim tots plegats (tots plegats: pedres, ormeigs, meteors, bèsties), i no serveixi la vida, i no serveixi, en un mot, el tot – per a pondre el proper déu.”

Què s’hauria de dir aquest altre pobre nou déu llavors? Es deuria dir: “Idò, què hi pint ací? Per què serveixc?” Tard o d’hora, en fer-se vell, en veure’s a les portes de la mort, potser es diria: “I si ponguéssim ara un ou?”

~o~o~

Qui propicia, perd (perd peu, perd la serva, perd el lleixiu, perd l’amor propi): –Cada cop que sents un d’aquells immensament repel·lents fanocs missaires de qualsevol religió dient que el “seu” déu és tan “bo”, et vénen ganes de fotre-li un batzac que l’arruqui una miqueta més que ja no és, perquè el puguis lligar a una cadira, i, llavors quan es desvetlli, què fer-li? Això: li arrenques un ull, i un altre, i les orelles i la llengua, i el comences d’escorxar a lentes tiretes primes, perquè gemegui fins que no sigui a frec de perdre ja no dic el coneixement (perquè era evident que d’això no en tenia gens d’inici), ans no perdi, doncs, la capacitat d’oir el que li dic:

–Què gemegues, dissortat? Només sóc tan “bo” com el teu “déu” dius que és amb les “seues” criatures!

Hom es refrena tanmateix; hom prou veu que són uns mesquins i uns pusil·lànimes, que creuen en bestieses d’aqueixes, i que, com el grecs més pecs, perquè tenen por de dir el nom dels déus cruels, malignes i ignorants, com ara aquelles tres merdegades: les “erinyes” (les maleïdes enfellonides), qui, perquè no s’“ofenguessin”, hom les anomenava les “eumènides” (les gràcils bondadoses), així fan ells amb llurs déus tan repugnants: en diuen de “bons” perquè saben en realitat que de “bons” un colló de mico, al contrari, assassins dels més mitgesmerdes ans brutals. Tret que és clar no volen que se’ls alçurin i els comencin a putejar encar més, i els propicien inútilment amb pregàries i raspalleigs, i esgarrifoses adulacions (quan el que caldria és armar-se de mala esquírria i atacar-los d’urta a urta, com amb qualsevol altre mitjamerda més o menys gallinaci, alat o eixalat, enjòlit o terraqüi).

~o~o~

Qui és “el darrer Català”?: –És el Català qui, per modèstia, davant el “miracle” d’ésser Català (del poble al món més fidel a les arrels, i doncs el més esponerós en models d’humanitat), és considera “menys”, troba que no és prou digne de comptar-s’hi – i tanmateix s’hi compta, jatsia que molt humilment.

Cada Català (de Perpinyà a Alacant) és (o a tots ops hauria d’ésser) “el darrer Català”.

Astruc, es veu [si més no caldria que ho fes, que s’hi veiés] nou representant d’un poble exemplar. Sanament esbalaït davant la mil·lenària resistència dels “seus”.

Cada “darrer Català” esdevé – per via de munificent admiració devers milions dels seus co-resistents (sovint enlluernadorament il·luminadors) – el “primer Català”. Cada “darrer Català” serà, un dia o altre, “primer Català”.

Us n’adoneu? Feu-hi un cop d’ull: infinites vistes per solells i bacs d’exalçants fenòmens? Tots els savis i estrenus capitans en sengles immensos reguitzells; cascú (estranyament eufòric) amb la mà al gep imponent del gegantí, sòlid, espècimen qui té davant. (I vós darrere, el “darrer Català” per ara.)

Els “darrers Catalans”, la nostra mà no afluixa. Ferms en la nostra condició de “darrers”, fem força contra els enemics qui ens voldrien esborrar els reguitzells savis i ardits. Diguéssim: “No permetrem, no, no permetrem que invasors sense llums (obscurantistes adoradors de mort) ens els arraconin, ens els empenyin, malignament, als marges, per a llavors estripar-los per tal que ja no siguin ni al full!”

~o~o~

La guerra: –Concepte simiesc; cal fer veure arreu que com a concepte es tracta d’un concepte erroni, equivocat, parit pel bocí de cervell que ens llegaven els llangardaixos i que en els mitgesmerdes de l’uniforme és l’únic bocí de cervell que de debò els carbura; que és doncs un concepte descartable, desdenyable – com el concepte que la terra és plana, que el sol és el centre de l’univers, l’església sap re del que fa veure que s’empesca, els humans tenen un esperit etern que manca precisament al corc qui els corca, etc.

~o~o~

Paciència: –Té un límit. Quan l’atenys, veus amb ull balb els gamarussos sense redempció i plegues de fer-los cap cas. Ni prens la pena de mai més adreçar-los paraula.

Plegues de tindre re a veure amb els qui encar creuen que un fantasma cèlic revelava, en mots massa ximplets de carallot de poble, els misteris del que és i no és. [Un fantasma cèlic, o potser millor celíac; expert en escatologia, indeed!]

Si t’hi veus obligat per les convencions socials, au, el “bon dia” i prou als massa rucs qui encar creuen que enverinar l’aire no repercuteix en el clima ni en la salut. I als “especials” i als “triats per llur déu”. Als qui es veuen al paradís i tothom altri a l’infern. Als qui no “creuen” en el que veuen, en l’evolució, en l’univers tal com és...

Un cop de cap i ni mot als boigs qui dirien que un fetus o un afoll són “sagrats” i que la fembra prenyada ha de patir aquell paràsit letal tot i que ells segurament es farien llevar una simple llúpia a la punta del nas.

Belleu un bellugueig inquiet que sembli quelcom com ara mig somriure mal dibuixat als uniformats, als saigs envejosos qui a la mínima et torturarien.

Una capcinada distreta o ni això als mesquins esclaus de vocació qui es voldrien encar acastellanats.

Cal fer molt el distret, efectivament, en aquest món on els gossos se la campen com se la campen els armats, aquests qui són plens de veritats que només són falòrnies aitan grolleres que més val deixar-ho estar. Les ronyes del cervell no es poden mai rentar.

El temps que ens roman no el farem malbé amb discussions amb purrialla inútil sense prou llums al terrat. Tot el que pensen i diuen té la mateixa vàlua d’un pet pudent. Fuig-ne.

~o~o~

Saps què?:

el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet

entre fullaraques i branquillons

agafaré la meua lupa i tornaré demà

o potser demà en vuit

al mateix clapat indret

veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven

quin treball són a mig fer-hi

oh ara hi veig

llimacs formigues cargols escarbatets

s’enduen d’una en una les lletres del llibre mig rostat

en seguiré els reguitzells

els ordres d’arrencada

les posicions dels coautors

i confegiré mots nous

m’apuntaré cada lletra com s’escaigui que ara corr

i hauré fet un llibre nou

i sempre és el llibre resultant

molt més interessant que no el llibre cru

és clar amb tants de bons partícips

esmerçant esforços en la tasca de tots!

~o~o~

Saps què?:

baronívoles carícies de cavall

sospites evitades amb un somriure col·locat en lloc adient

paisatges urbans nous – triangulacions d’edificis impressionants

gatzares prandials

cavalcades desmanegades

rialles que puntuen esfereïdores velocitats

els esperits remunten

el món és bell!

~o~o~

Saps què?:

havia oblidat com me deia

anava a dir-los què és un nom?

mes els dic em dic josep ferrer

o name’s john smith

el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet

veniu-me al funeral

festa de les multituds

on esdevinc anònim sense titlles

ni falòrnies de lleis

de deures

d’identificacions

a l’altra banda de l’existent

els anònims som els únics qui no som impostors

no prenen el nom de ningú

ni els usurpen doncs els deures els drets

el pes massa feixuc de la falòrnia

ens fem passeu-ho bé

sense saber que mai en jorn nefand

qualcú inventaria

els miralls les enveges les comparacions

ens fem passeu-ho bé

sense saber

sense saber

ens fem passeu-ho bé

i l’aire és fi

i el cos diàfan

ni es nodreix ni es reprodueix

no entra en competició

~o~o~

Saps què?:

el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet

el món és bell!

entre fullaraques i branquillons

el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet

agafaré la meua lupa i tornaré demà

veniu-me al funeral

veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven

els miralls les enveges les comparacions

els ordres d’arrencada

les posicions dels coautors

o potser demà en vuit

al mateix clapat indret

rialles que puntuen esfereïdores velocitats

havia oblidat com me deia

a l’altra banda de l’existent

en seguiré els reguitzells

festa de les multituds

els esperits remunten

baronívoles carícies de cavall

cavalcades desmanegades

on esdevinc anònim sense titlles

anava a dir-los què és un nom?

el pes massa feixuc de la falòrnia

anava a dir-los què he fet?

tot el que fas prest cal desfer-ho

cada construcció no és altre que efímer cos que

com tot cos

tantost fet

comença de desfer-se

no he fet re

sé que més val no fer altre que allò que és útil a l’instant

i justament amb els materials a l’abast

i sempre amb mínims retocs

no fos cas que hom trenqués el precari equilibri natural

de cada indret

~o~o~

[Vegeu-me: desdentegat, i ja amb tres quarts de botifarra a can pistraus:

Waiting to die.

My life’s almost over.

When I was fifty, I said, well, two thirds gone.

Then I was sixty and I said, tree fourths gone.

Now, though, that’s it; time’s up.

Anguish’s eating me.

Now I said, is it the eleventh hour yet?

What time is it?

Quarter to a prick – he answered, almost insultingly.

And I felt like a prick indeed.

Quarter to a prick... and still dripping – he added, more charitably, and

In the hallowed Catalonian fashion.]

~o~o~

del microbi (39)

2009-02-20T19:49:00.000-08:00

Trenta-nou d’Aclucallades

Malalties, o del microbi al misticisme: –Pel microbi, la infecció; per la infecció, caquèxia; per l’empobriment del cos, depressió; per les defenses abatudes, por de morir; de l’acolloniment, misticisme.

~o~o~

Bilingüisme: –Em trobava ahir aquella dona pel carrer. Una de les coses que em diu és que amb na Paula sempre se’n recorden de mi, car es mercès a la meua assenyada intervenció que enraonen ara en irlandès sense vergonya ni por.

És que un dia érem uns quants a taula i, entre la vintena de persones presents al voltant, devia haver-hi gent de cinc o sis nacions. Ens enteníem en anglès, com s’entén tothom, barrejat, pel món. Em trobava assegut entre dues irlandeses. Quan em van sentir parlar, passades elles, amb algú de la meua nació en Català, va semblar-me sobtar que s’intercanviaven una llambregada i que feien els inicis aviat reprimits d’una “carota”. Vaig fer llavors una carota molt més palesa i els vaig dir: “En canvi, heus ací que el que no comprendria mai un Català és que, com he notat al llarg de la vesprada, dues persones de la mateixa nació quan s’adrecen elles amb elles no parlin en llur idioma. Dos Catalans sempre parlaran en Català a través de qui sigui. És un dret inalienable, que en diuen. Ara, no veig que les dues, qui m’heu dit que sou irlandeses parleu en irlandès quan parleu damunt meu; no ho fareu pas per qualque desplaçat motiu de ‘gentilesa’? El que fóra potser per a vosaltres ‘gentilesa’ em sembla a mi ofensiva submissió.” Es van quedar parades. No havien parlat mai entre elles en irlandès. No sabien l’una ni que l’altra en sabia! Al cap d’una estoneta, s’aventuraren a dir quelcom en irlandès, i s’entenien! Començaren de riure animadament, esperonades per qualque íntima exaltació. “Aquest és el bilingüisme universal i que cal”, vaig dir, “entre els propis el propi idioma, i tots plegats l’anglès!”

[Els únics qui pateixen en aquest sistema són els anglesos i americans mateixos, privats del goig de saber directament una segona llengua. Com s’ho faran? Els recomanaria que els fos obligatori a les escoles aprendre rus, àrab, xinès. Mai no se sap. No fos cas. I és molt bo per al cervell.]

~o~o~

Home d’inacció: –Me’n ric de les esvalotades anades-i-vingudes, els entra-i-surts, els daltabaixos, dels esverats homes d’acció qui no poden pas fer altre que repetir el guió que els impel·leix al ridícul.

~o~o~

Els anys: –Els anys s’escolen a milions incessants – com allaus de polsegueres. De tant en tant, parpellejaré. Àdhuc, algun cop, em fregaré, amb dos dits d’una mà, ensems ambdós ulls.

~o~o~

Éssers: –Entre les infinites caòtiques sorres, efímeres puces de vanes existències.

~o~o~

Els lèmurs van de cul entre els glomèruls: –Branden els caps, dubitatius. Voldrien escatir què foren aquells glòbuls, planetes, negres, ubics, lluents, que reflectien tota idea, invenció, pensament...

Se n’adonaran algun dia que tot allò que guaiten són ulls? Els ulls dels uns i dels altres.

De moment, però, no hi comprenen res.

~o~o~

L’ull: –L’ull veu l’ull. I enllà de l’ull, res.

~o~o~

Temps: –Temps, allò que en diem temps, no són sinó fragments malcasats d’espai – trilions de re-usables instants – il·limitadament re-utilitzats – anàrquics passavolants – (fins que es casaran al canemàs de l’espai, i no hi haurà doncs ja més instants reviscuts).

~o~o~

Malalties: –En aplec extraordinari, al segle dinou, on els científics inventaven remeis a doll, les assetjades, hostilitzades, malalties es digueren que malament rai, que perdien terreny, hegemonia. Que la gent no es moria prou de pressa. Que calia inventar un mal més greu. “Adoneu-vos-en que, tantost inventada qualque nova malaltia, la gent obtempera, segueix, i comença de morir-se’n. Abans d’inventada, la gent no se’n moria. La gent es moria de qualque xacra antiga. Mes ara se’n moren a cabassos, molt més ràpidament, de la nova de trinca.”

Perquè hom els havia identificat i remeiat recentment el truc de molts dels microbis físics, les malalties tiraren a rumiar cap al terreny dels microbis psíquics. (Físiques, psíquiques: tant se val: al capdavall s’equivalen: una malaltia és una malaltia.) Les ideologies eren malalties psíquiques ja veteranes; els en calia una de més virulent, vet ací. Les malalties inventaren doncs al XIX una nova ideologia: el nacionalisme.

Maltempsades rai a tot el voltant de la boteruda, estrabul·lada, esfera terràqüia. Genocidis per a donar i vendre. A prop nostre, dos nacionalismes molt cancerosos, el parisenc, i el sempre mimètic de París, el provincià madrileny, volen llavors anihilar la nació Catalana – paradoxalment no prou empestada amb aquella nova letal malaltia – per a tindre més espai on sobreviure, nodrir-s’hi.

L’inexistent, tantost anomenat existeix. El nacionalisme és malaltia inventada. Això no vol dir que totes les malalties siguin inventades. Hi ha malalties existents no anomenades encara. En canvi, l’existent, tot i innominat, continua existint.

El nacionalisme és una malaltia relativament nova (amb prou feines dos cents anys) i per això encar reïx a esborrar (mentalment o física) tanta de gent. És una malaltia com les altres, però, i per llei de supervivència, si no reïx doncs a carregar-se tothom, hom se la carrega. Comença de perdre gas. (El gremi neguitós de les malalties també vol sobreviure – amb quina nova bertrolada no ens sortiran adés?)

~o~o~

D’on ve el mal?: –El mal ve de la supervivència. És intrínsec a l’afany de supervivència. Tot el que sobreviu tendeix (o és perquè ha tendit) a sobreviure. No hi pot altre (li ve de mena). I per a sobreviure, sovint ho ha de fer a expenses d’altri, contra el veí. Sobreviu (“sobrevisc”, exulta) perquè l’altre mor. Tot organisme – i tot organisme dintre tot organisme – si tendeix a sobreviure, farà mal. Farà mal.

Si volem (o volem poder) ésser bons, hem de no voler (o voler voler poder no) sobreviure gaire.

Només podem sobreviure a expenses d’altri – si sobrevisquéssim amb l’altre, no sobreviuríem, “només” viuríem. Per dissort no semblem (ni semblen cap dels organismes qui “ens viuen”) pas gens estar fets així. Estem fets per a fer mal, és a dir, per a sobreviure. I només viuràs si sobrevius. Viure és estar malalt, ésser dolent. La primera malaltia (dolenteria) és viure.

~o~o~

Sempre la mateixa Història: –Les tres gràcies (la mort, el sexe, la merda) fotent-hi de trascantó horrorós acte de presència!

~o~o~

Motors de la supervivència: –Fragments d’espai malcasats que t’impel·leixen a reviure la fugida (duus els urents diamants, suara emblats, a la butxaca) fins que no topes al budell cec de l’atzucac. Se’t fongué l’eixida. Fi del món, no exit.

~o~o~

Verborrees del dinou, òperes, arengues, misses: –Per què escoltaríem els vells òperes? Per què llegiríem els vells Balzac, Tennyson, Trollope? Per què badoquejaríem els vells davant els polítics prometent sempre, amb les mateixes adotzenades, ensopidores, filigranes, el mateix lloro i el mateix moro? Per què aniríem els vells a misses? Per què mastegaríem desdentegadament la mateix pasta sonsa? Només perquè el fastig de l’ultraprolix ens fa l’efecte que ens allargassa les hores; ens enganya amb el miratge escaguitxós d’un curt espai que ens roman per a córrer fet, pel cansament i l’enfitament, aparentment ara més pregon, tot i que, vulguis no vulguis, de fet com més anem més acceleradament se’ns escurça.

~o~o~

O filosofia; per què filosofaríem?: –Per a espesseir, afeixuguir, les hores.

Exemple:

–Et dic que no hi ha cap “déu” qui pugui fer res contra les lleis de la natura.

–És la natura doncs una “deessa” encar més forta que no tots els altres “déus”?

–No; la natura és el que hi ha. I el que hi ha, és. (No hi calen ara cometes.)

–Mes sap la natura que és?

–Només a través meu.

–D’on tu: tu ets “déu”.

–No; en sóc la consciència: sóc la consciència de la natura. En sóc, perquè sense mi no és conscient. Em fotré ara mateix un tret al cap i la natura continuarà, feliç ara com abans que vingués jo efímerament a tocar-li el voraviu.

–Feliç natura, qui pogués ésser-ne!

–Deixa’t dur pel corrent.

–Sempre ho he fet.

–Feliç tu.

–Per què?

–Perquè qui va contra corrent de la natura, només pateix i fa patir.

–I tu?

–Jo he volgut no anar ni amb la natura ni contra la natura; he volgut pujar al costat i guaitar-me córrer el corrent.

–I?

–L’espectacle és sempre el mateix. Al capdavall t’hi ensopeixes, et roda el cap i caus al mateix riu que tot s’ho enduu.

–És la natura tan natural! Fa enamorar!

–Si et fa goig, endavant. Tu rai.

–I tu, ploramiques, i tu!

–Dem-se les mans que la cataracta és imminent!

–Fi...uh...uh...! (Darrer salt eufòric al buit.)

~o~o~

Trenta-vuitè de tururutaral·lirotararatades

2009-02-10T16:16:00.000-08:00

Trenta-vuitè de Vidriols als Salpassers

Dels homes “providencials”, o cascú tira per on pot: –Blancs i negres barrejats, proletaris i burgesos, gent de bona fe i abjectes religiosos, soldats i generals, amos i servents... El triomfador Ohmama! els beneïa tots alhora i se’n fotia part de dins.

Dic: guaita, tu, el cínic Alcibíades, el tenim de tornada.

L’orgullós arraix feia cara de circumstàncies (quan se’n recordava), (es deia, de trast em trast: “se’m deu notar gaire que me’n ric sota el mostatxet?”)

Fa en Diodor Sicilià: “Els esclaus s’espentejaven amb els homes lliures per a veure’l millor com arribava, victoriós Alcibíades. I és que a pleret la idea s’instal·lava que aquell era un home digne d’admiració, i això tant que els dirigents d’Atenes hi veien al capdavall l’home per ells tan esperat qui fos capaç de posar la gent baixa a llur lloc obertament i sense manies, mentre que les multituds de la pobrissalla hi veien un campió per a llur causa qui duria la ciutat a un daltabaix d’on en sortirien guanyant qui-sap-lo.”

~o~o~

No hi ha com la unió, Catalans, per a guanyar la guerra: –Diu en Diodor mateix:

“Al capdavall els Catalans (vull dir, els atenesos), després d’haver patides tantes de desfetes, oferiren la ciutadania [Catalana, i cal dir, metecs, que només pot ésser Català qui en sap], oferiren la ciutadania als metecs i a d’altres forasters qui volguessin lluitar amb ells; així, quan una gran gentada, ara esdevinguda ciutadana, s’enrolà a l’exèrcit Català (tornem-hi, atenenc), els generals anaren triant els qui es trobaven en millor condició física i els ficaren [en escamots adients].” Bona!

De tal manera que és molt més Català (és clar!) un metec o foraster qui lluita per la nostra llibertat que no pas tant de botifler qui lluita pel nostre anihilament, amb el “bilingüisme”, la “solidaritat”, la “tolerància”, el “constitucionalisme”, l’“iberisme” i d’altres femtes i quisques fètides per l’estil.

~o~o~

Murs: –Diu el rector de Vallfogona: L’enamorat rere la reixa maleïa al començament la reixa, mes en acabat se n’adona que allò que a ell no li permet entrar, tampoc no li permet a ella d’eixir. “Reixa que a mi em té pres, a ella pren.”

O el qui es fa un mur perquè els de fora no l’envaeixin, sovint acaba havent feta una gàbia d’on no pot eixir.

Diodor Sicilià: “S’aixecà en Nicolau, qui havia perdut dos fill a la guerra, i digué: Vencedors, ens ho hem de prendre amb calma. La bona voluntat devers els nostres amics l’hem de mantindre immarcescible, mes l’odi a l’enemic ha d’ésser fàcil de marcir, car, així, els amics creixen i decreixen els enemics. No fóra pas convenient d’encomanar els nostres odis als descendents. No fos cas que la truita es trabuqués i la revenja que dúiem als nostres enemics vençuts es capgirés contra nosaltres. La prova, la guerra suara finida. Hom ens tenia assetjats, l’enemic ens tenia tancats en mur que havien aixecat, mes el mateix mur, mercès a un canvi de fortuna, a ells els tancava. Qui comptava fer-nos captius, captiu acaba.”

Contra això diu algú qui jo em sé:

Murs d’odi: –“Els feixistes canfeliposos (amb massiu ajut nazi) ens guanyaren i aixecaren al nostre voltant un mur d’odi que només ha crescut durant els anys de pseudo-acabada la guerra ençà. Mai ni una escletxa de bona voluntat de l’avariciós canfelipenc devers el Català presoner. I això ens ha marcats. A mi personalment m’ha marcat de tal manera que mai no perdonaré. Al contrari, com més vell em faig i més veig repetir les mentides i excuses d’odi dels canfelipaires per a no permetre cap escletxa de llibertat al poble esbocinat dels Catalans, més creix mon odi i s’eixampla com s’eixampla i creix el mur d’odi contra els Catalans fets malbé. Ja no m’esmenaré. Els altres fotran el que voldran. El meu odi contra canfelip no abatrà mai.”

Només l’odi no fa de tu codonyac que hom trepitja com si no res. L’odi et manté indòmit, viu i ert, prest per a tornar-t’hi tantost s’hi escaigui.

~o~o~

Qui no prea la llibertat dels altres no té dret a la pròpia: –“Multituds qui han aplaudits els esclafaments de les llibertats en d’altri, encar han pogut veure com amb aquesta espifiada els eren esclafades les llurs.” (Mark Twain).

~o~o~

Les veritats cal insistir-hi (exagerar-hi?): –A lliuradors o cullerots curulls, poua al teu arsenal d’infàmies i de desdenys, manoi, i amaneix-te a vessar-ne a mans besades damunt el cap odiat i oiós del canfelipós: “qui mal vol a canfelipaire, un escreix de crims li alleva!”... que, damunt els defectes que apila naturalment, li’n sobreïxquin d’afegits! Això cal que quedi clar.

~o~o~

Inutilitat ans dolenteria de l’acostament de Catalònia a l’avariciós enemic veí seu: –D’ençà que els Catalans fan costat als lladres pidolaires de ponent només n’han tretes misèries. Tota nació que s’alia a una altra massa estretament, es veu arrossegada a haver de fer les guerres de l’altra, i què en treu sinó els treps, i mai els guanys!

Fa més de 200 anys ja ho deia en George Washington: “La inclinació fervent d’una nació envers una altra és font de moltes de dissorts, malastrugances. Per simpatia amb la nació així afavorida, es crea la il·lusió que existeix un interès comú, sovint totalment imaginari. Hom es veu així carregat amb els enemics de la nació ‘amiga’ i alhora participant en les seues guerres sense cap altra mena de justificació ni raó. També, es veu obligada a oferir a la nació afavorida privilegis que nega a d’altres nacions amb les quals per aventura tindria més afinitats; així, aquelles concessions exclusives nouen doblement la nació que les fa: per pèrdua d’allò que no s’hauria d’haver donat mai, i per pèrdua de la bona voluntat en les altres nacions així arbitràriament desposseïdes i ara atiades a veure-la com a enemiga. I és una situació que ofereix a certs ciutadans massa corruptes, ambiciosos o enganyats (els quals ara s’han afeccionats descordadament a la nació afavorida) massa facilitats per a esdevenir traïdors, per a sacrificar els interessos de la pròpia nació a benefici de l’altra, i això sense generar gaire cridòria, de cops fins i tot amb aquiescència quasi general; envernissen llurs vils o folls deliris d’ambició, corrupció o afecció amb aparences d’un virtuós sentit de l’obligació, un encomiable mirament per l’opinió pública, un admirable zel pel bé comú.” Mes són serpetes de letal fiblada.

Els botiflers perden la nació, la lliuren lligada de mans i peus a l’enemic, i en acabat encar pretenen que ho fan per a bé nostre (i bon tros del públic carallot, ja massa enverinat, els donen la raó). Un rei traïdor ens va portar a ésser ‘amics’ dels enemics; els enemics ‘amics’ ens ho han pres tot. I ara encar voldrien que, anihilats, ens transforméssim en la mateixa cendra que esborrarà el que fórem. Marxaran triomfalment entre les runes Catalanes damunt la pols garranyigosa que llavors ja no som.

~o~o~

Mals discursos polítics: –“Com més microscòpic el tema, més harmoniosament gegantina l’eloqüència amb què l’exposen”, diu en Twain.

I nosaltres? Allí som, per via d’orelles, ressuscitats pel fum.

Adés, vora els rius, hom ressuscitava negats com hom ressuscita balons, injectant-los al cul gas. Ara, negats en la purrialla, ens elevem bufats per aflats de falòrnies.

~o~o~

Inauguració de nou emperador: –Davant part davant, d’aparador horrorós, allí hi teníeu el predicador molt “recte”: marieta llefiscós, filisteu, colltort, fastigós, pregava a “déu” i se’n declarava esclau llepaculs, mentre, darrere seu, els militars i els capellans s’amanien a matar i a estuprar els ineptes qui se l’escoltaven bocabadats.

~o~o~

Guerres: –Qui és més desgraciat? Els croats qui es feien matar per a defensar un llibre que no havien llegit (ni, analfabets rai, podien llegir) mai... o els moros qui es feien (i es fan!) matar per un llibret que els han fet llegir com si fos l’únic llibre i no n’hi hagués cap altre que valgués prou la pena enlloc?

~o~o~

Llibres de religió: –Els hauria llençats a les escombraries, tret que tenien una certa vàlua material. I ara em deia: on els posaré? Vull dir, aquells llibres de religió, de teologia i mitologia. Els posaràs amb els de “ciència ficció”, o amb els de “fantasia”? O hauràs de començar una curta lleixa que hi digui de l’“esbojarrament malaltís de la malignitat imaginativa”?

~o~o~

Hauríem de prendre’ns-ho tot de conya, com diuen les bíblies?: –Car només per la gràcia (i quina gràcia fa això de la gràcia!), només per la gràcia de ‘déu’ podem ésser “salvats”.

Diu el “llibre” (ha!): “Per la gràcia, amb l’ajut de la fe, i no pas amb res que hi pugueu fer vosaltres, sou salvats, capsdecony. La salvació exclusiva és un present que us fa ‘déu’; no té res a veure amb les vostres obres; així que més va no fotre el mec presumint de recte, ni de just ni de punyetes.”

És “déu” doncs el cabal genètic que més o menys determina on fotràs cap? Hà!

~o~o~

És bo de tindre manta de dona, com volen les bíblies...?: –Què fot n’Abraham, “pare de tots: moros, jueus i altres cretins”? Doncs es fot qui-sap-les femelles: drudes i d’altres, i els fot fills a balquena, i tothom el prea i respecta car veuen que així el seu ‘déu’ el premia, perquè és recte i segueix la llei. I ‘déu” dóna premi a qui vol; i a qui vol donar premi, doncs aquell prou pot, ‘salvat’, beneït, triat, i tot allò.

[Salomó (ens recorda en Twain), per favoritisme del seu ‘déu’, gaudí d’un ministeri copulador consistent en ‘set centes mullers i tres centes concubines’. David (un altre rei) rep així mateix pilots de mullers i concubines. Mes passem endavant. No fos cas que això dels reis fos excepció.]

No. Diu el “llibre” (i no cal dir els “llibrets” dels altres): “És de bon capellà acceptar els dons del teu ‘déu’; així, si et cases amb una verge i més tard veus que et vols casar amb un altra verge, doncs això rai. Li extreus permís a la primera qui desponcellares i ara desponcelles la segona, i ara tens dues dones; el capellà just i justificat no pot cometre així adulteri, car ambdues li han estades donades pel seu ‘déu’, perquè és un malparit molt potrós que ara té en propietat dues dones... oh, i espera’t, amb una mica més de sort, n’afegirà, i ningú no podrà-les-hi prendre!”

I diu: “Ara, si cap de les deu verges [ex-verges, cal suposar], ara que són seues, es fa fotre per un altre home, aqueixa maleïda adúltera ha d’ésser morta sense compliments; car aqueixes verges són seues perquè les prenyi i omplin el món, tararom txim-pom, dels seus fills.”

~o~o~

...o és bo de tindre mant d’home com vol la lògica?: –Apel·léssim a l’autoritat canònica d’en Mark Twain:

“Les dones, d’ençà que fan els set anys fins que es moren de velles, poden, si volen, entrar en acció. Són tan competents per a fer-ho com un portaciris per a portar un ciri. Competents cada jorn i cada nit, dia rere dia, ah, i no és pas que no vulguin aquell ciri – el volen amb desfici, amb totes les forces, seguint els comanaments inscrits per llei divina a llurs cors; no hi ha dona al món que no pugui cada dia exhaurir i desconfir i anorrear deu estintols masculins d’aquells que hom s’enduu al llit.

“Els homes, en canvi, llur competència en la matèria és comparativament breu rai. I en tot cas en grau sempre moderat. D’ençà dels setze o disset, i llavors durant un període d’uns trenta-cinc anys, encar s’eixoriveix. En pic ha fet els cinquanta, tanmateix, la qualitat del seu treball decreix qui-sap-lo; la freqüència de temps hàbil s’espaia; la satisfacció que dóna o rep no val gaire... Mentre la seua àvia és bona com al primer dia! Funciona perfectament. Té un portaciris ferm d’allò més... alhora que el ciri de l’home, com més anem, més s’estova i panseix, escarransit per les maltempsades i els anys, fins que s’escau que ni d’aixecar el caparró no pot, i aleshores hom desisteix, s’hi resigna, el deixar tristament descansar en pau, confiant ja en qualque mena de miraculosa resurrecció que no arribarà mai.

“Ha d’ésser per força llei divina que les dones estiguin fetes per a gaudir d’adulteri il·limitat.

“Només les dones estan fetes per a poder satisfer un harem (d’homes). I en canvi, els homes, quin escàndol, a la Terra ho han organitzat exactament tot a l’inrevés!”

[Poètic, ca?: Afegiu-m’hi ciris, faria la dona, mentre l’estesa de ciris despesos rau com ruïna prehistòrica als peus del llit.]

~o~o~

En Twain, en Shaw i la ‘meua’ dona hi convenen: –Cardar és un plaer. Els tres doncs d’acord. Diu a les seues memòries en Bertrand Shaw: “Cardar ho trobava d’allò millor, era quelcom que era capaç de produir dins teu una sorprenent onada celestial d’emoció i d’exaltació existencial que, per molt passatgera que fos, t’oferia un tast d’allò que per aventura podria esdevindre, en el futur, l’estat normal d’ésser en una humanitat immergida en l’èxtasi intel·lectual.” Som-hi, som-hi.

~o~o~

O som de debò només merda, com diuen els diversos déus de la bíblia?: –Hi diu un passatge: “Som tots plegats com un parrac de torcar-s’hi el cul, i això és així mateix tot el nostre afany de rectitud; i ens podrim com fulla morta; i el vent de les nostres iniquitats se’ns enduu.”

~o~o~

Ésser religiós vol dir haver mort espiritualment: –O dogma és el flagell que corca el cervell. Bell mot de n’Alexander Herzen (parlant d’algú qui havia sobreviscut les arbitràries presons tsaristes): “Aquell en canvi només s’havia mort espiritualment: havia esdevingut religiós.” (Hà!)

~o~o~

Déus – tots morts: –Era petit i mon pare ens contava com, a la “seua” guerra, una nit fosca, s’havia hagut d’amagar a un nínxol del cementiri contra l’atac de l’enemic. Li vaig demanar: “I no tenies por dels morts?” Se’n va riure: “Dels vius, dels vius, tenia por!”

El mateix ara. N’hi ha qui em diuen si no tinc por de llurs “déus”, els quals em pas tots plegats per la carranxa, sobretot com més llorda la duc. Els responc, com hem respost els milions i milions de “callats” sempre amenaçats pels maleïts “divins” assassins: “Els déus, rai! Els vius, em fan por, els vius!”

~o~o~

Què pot dubtar un capellà qui dubta?: –Això fa rodar el cap!

Dubta de quin deu ésser el percentatge de femta en les seues infantiloides creences? Què es diu, en el seu dubte? Es diu: “El noranta per cent del que crec o faig veure que crec és femta i falòrnia...?” “El vuitanta-sis per cent...?” “El seixanta-set...?”

Ajudem-lo: “No! El cent per cent és femta i falòrnia! El dubte és femta afegida! La teua religió (com totes les altres) és cent per cent femta. El teu déu (com tots els altres) és cent per cent falòrnia.”

Bah, quin fàstic de capdecony! Doblement viltenible: primer per capellà i llavors per dubtar!

~o~o~

Impresos: –Caminava i se m’atansà un gos bòxer i, boxant boxant, em va fotre un parell de mastegots als collons que em van fer mal un mes durant pel cap baix. Per això es diu “bòxer”, vaig cogitar, perquè “boxa” i “no pot fer altre que boxar perquè és un bòxer”. Hum! Tots fotem el que duim programat de fotre. No hi ha escapatòria. Altre que un bon cop al cap, per a veure si te’l trastoca. Tots anem tocats cap a un indret; i ens cal un bon cop per a trastocar-nos cap a un altre. Ho portem imprès als gèns.

L’home socialitza, no pot tampoc fer altre. Tota filosofia (ideologia) és excusa per a socialitzar (més o menys); tot argument és doncs fal·làcia; tota moral, falòrnia.

L’home vol viure amb l’home (la dona pròpiament “hominitzada” també, hà!), i ho assoleix i hi reïx amb més o menys gràcia, depèn del seu grau d’intel·ligència. L’home, com més pec, més mata, o agredeix o odia sense solta ni volta; com menys pec, millor s’adapta al mitjà (sovint molt fastigós, i àdhuc massa) del món i hi concorda i hi sura amb una certa felicitat en la familiaritat de la pau, la confiança mútua i la construcció enginyosa i avançada, descobridora.

Altrament, res de res; cops de puny al buit.

~o~o~

El cos: –organisme parasitat també per una bomba; el cos és una bomba d’aquelles que fan tic-tac – i amb el darrer tac, o tic, plop, t’anorrea. O és un cor que fa zub-zub, zub-zub, fins que entre zub i zub fa l’ànec. O es ànec a qui torç el coll, entre cargolada i cargolada, prou. O es cargol que hom cargola, o és... Plop. [Ho hauria dit demà, tret que m’he mort avui.]

~o~o~

Un altre “set” de set: –Dels set “pecats capitals” n’hi ha tres que són pus tost “virtuts”: urc, trempera i mandra.

–“Cobejança” és lleig, fa de canfelipós i de capitalista.

–Amb aquell que diuen “ira”, malament: prendre mal i fer-ne, rai.

–“Golafreria” és fastigós: per a gent plena de greix, és a dir, plena de merda i de pets; qui s’hi atansa, ecs!

–Roman l’“enveja”. Enveja, això és d’ignorant; car de qui tindràs enveja? Del golafre gras? Del cobejós canfelipaire? Del rabiüt i el boig? De l’envejós! No em fotis riure!

–Ah, del mandrós, del luxuriós, del ferm! Aquesta és l’enveja bona!

–Ací hi tenim un empat, tres “virtuts” contra tres “vicis”...

–... i l’enveja d’àrbitre elegant.

~o~o~

Els més feliços els vells: –A part del fet que ja estem tots mig tocats, els vells qui no ens fa mal re o gran cosa som feliços sobretot perquè els potencials enemics, la de més de gent contra la qual fotérem tants de crims, són morts o si fa no fa, i no poden doncs tornar al món dels VIUS a emprenyar-nos!

Trenta-setè d’afartaments

2009-01-14T12:52:00.000-08:00

Trenta-setè d’aclucallades

I si apreníem de llegir? Exemple u: –

No sabem o no volem llegir allò que tanmateix tenim escrit ben clar en milions i milions d’exemplars. El “jueu” (i l’americà qui s’ha batejat elleix el “nou jueu”, és a dir, el qui pertany al “poble també escollit per déu” [déu: and what the fuck is that?], llegeixen a llur “llibre sagrat” (hà!), entre bestiades a manta, com les que surten als vils opuscles apellats “nombres” i “deuteronomi” (un parell de manuals detallats de com robar i assassinar pertot i a tot estrop, i els nazis, i els jueus i els americans són els qui recentment hi excel·leixen, a aplicar-ne les instruccions), hi llegeixen això mateix, dictat per llur déu:

[Tret doncs de nombres, cap 31. i deuteronomi, cap. 20.]

–Poble escollit meu, si vols conquerir re (una ciutat, una nació, un territori), fes això: t’hi atanses armat fins a la coroneta i els ofereixes “la pau”.

–Si te l’accepten i te l’obren (la vila, el territori), agafes tothom qui hi viu i en fas esclaus teus.

–Mes si trien la guerra, llavors els has d’assetjar; al cap d’estona, quan el vostre déu triarà de lliurar-vos-el (el territori, la vila, etc.), cal que en mateu tots els mascles romanents; quant a les dones, la canalla, els ramats, esbarts, tota la resta, això és despulla i us pertany com a botí: un present que el vostre déu us dóna.

–Aquest procediment fareu servir amb totes les ciutats que no pertanyin a la família nostra, per lluny que siguin.

–I en aqueixes ciutats que el vostre senyor déu us ofereix gratuïtament no hi heu de deixar re que sigui viu; els heu d’anihilar: hittites, amorites, cannaïtes, perizites, hivites, jebusites... tots plegats, això us ordena el vostre déu, no fos cas que si en deixàveu cap de viu, us ensenyés les pràctiques fastigoses de llurs déus. El vostre déu és el millor i s’emprenya molt si us desvieu gens de coldre’l a ell exclusivament.

Són obedients la gent del llibre: els nazis a Rússia, els jueus a Palestina, els americans pertot arreu: de Filipines, al Japó, a Corea, a Nicaragua, a l’Iraq... Et proposen la pau si els ets esclau, com els castelladres; ara, si no acceptes l’esclavatge, massivament et bombardegen, t’envaeixen, t’anihilen.

–Com llur déu els manava, això foteren els “escollits de llur déu”: assassinaren tots els mascles de l’indret vençut.

–Les dones, la canalla, els ramats, esbarts i eixams, tot el que trobaren d’una certa vàlua, s’ho apropiaren.

–Tot allò que no es pogueren endur ho cremaren, en feren cendres.

–Moisès els va dir: “Què foteu, desgraciats? Heu deixades vives totes aqueixes dones? No us n’adoneu que per llur traïdoria vingué el flagell? Peleu-me-les totes ipsofacte, vull dir, les qui no són verges; i, de la canalla, mateu-me’n ara mateix cada xiquet; les xiquetes qui mai no cardaren us les quedeu i en feu el que us roti que prou us les heu guanyades, campions; les prostituïu i en fareu mant pistrincs, jotfot!”

–I l’altre capellà, Eleàzar, els va dir: “Purifiqueu-me tot el botí, i llavors en gaudirem com bavosos camells.”

–I en digué ara en Moisès una altra de bona: “Que què en fareu d’aqueixes 675 mil ovelles, 72 mil bous i vaques, 61 mil ases, i 32 mil xiquetes verges? Doncs això: bon tros anirà a parar als capellans qui vivim d’inventar la merdegada; ara, la distribució en acabat anirà així: flim-flam, flim-flam, so d’aram.”

+++++

L’uniformat: el militar, el buròcrata, el “manat”: –Sempre content de viure amb un assassí: és a dir, a viure... content... amb ell mateix.

Content: Car pensa l’assassí que tothom es mereix d’ésser assassinat per ell; ell, l’assassí triat per “déu” per a assassinar tant de degenerat.

+++++

Obama: –El mateix àvol maligne sanguinari pallasso, tret que ara vestit de negre; si fos vestit de dol, encar rai; de dol pels milions de morts per la màquina industrialo-armamentística dels bibliosos nazis, altrament dit, el sempre assassí poder americà.

+++++

Formen els qui segueixen la religió jueva el poble més datpelcul i ignorant de la terra?: –Probablement. Cal pensar-ho quan llegeixes, per exemple, que es veu que poden menjar conill, mes que tenen prohibit a mort de menjar llebre. Per què? Doncs, segons llurs lleis, per què “el conill remuga i la llebre no”! Fotre, et dius, cal ésser negat, i tindre probablement el déu més ridículament babau (a part de maleït assassí) mai empescat!

+++++

Propitiate my ass! (1): –El bisbe, el capellà, el predicador vol inocular merda al teu infant. No hi ha abús més criminal. Li vol injectar les mentides horribles de déu, infern, pecat, càstig, endimoniament...! I delme eclesiàstic: vol damunt que li paguis l’enverinament letal! Qui els ho permetria, qui fóra tan mesell!

Aqueixa purrialla infecta: bisbes, capellans, predicadors, gent del “llibre”, rectes monoteistes o proctítics pagans, tant se val. Tot clergue és infecció: infectes menorrees de mòmies abominables ixen de l’orinal que fan servir per cap. Contra llur truc malastruc, astruc destruc! O muts o difunts!

+++++

Estrategs de la sòlita malparidesa imposada: –Cada estrateg de pa sucat amb oli (són arreu, a les inhospitalàries serralades, mes sobretot als pudents palaus ministerials), cada salvaire de la humanitat sap que cal acollonir (terroritzar) el públic perquè, massa cagat, accepti sense piular les reformes calgudes – la revolució que ça com lla “beneficiarà totdéu”.

+++++

Clàssic: –Saps que és un “clàssic” aquell escrit que tens la impressió que ja has llegit amb un cert vague plaer manta vegada quan de fet el llegeixes per primera vegada.

+++++

Com hauria pogut haver dit en G.B. Shaw: –“Que ningú al món no foti com els Catalans, qui es cagaren davant l’atac constant dels covards militars feixistes castelladres, armats fins a la coroneta, i amb això estintolats, és clar, pels furibunds capellans de la inquisició. No! Feu, al contrari, feu tot el possible per fer-vos amb el que voldríeu (la Independència!), no fos cas que més tard us l’haguéssiu d’espinyar amb la immensa merdegada que us tocava – i on us volien rabejant-vos-hi ja fins a l’ofec i l’anihilament.”

+++++

Propitiate my ass! (2): –No hi ha pietat per a qui et vol el seu esclau; no hi ha pietat per a qui et vol anihilat.

El castelladre cal batre’l sense pietat en tots els fronts. Al castelladre no li demanes mai res; no et penedeixes mai de re del que li fots; no el propicies mai! Com més avall el tens, més fort el trepitges, fins qui no en giques a l’ambient ni la fetor que fot.

+++++

O res o tot (no hi ha tercer): –Res (el concepte “res”) ni existeix ni pot existir, ni pot haver existit mai (altre que com a concepte, és clar); només existeix tot (tot existeix, tant com a concepte, com com a realitat); car si res existís (el concepte “res” existís en la realitat, o altre que merament com a concepte) llavors no existiria re, res no podria existir; mentre que si tot existeix, llavors rai.

Doncs, no hi ha creador que valgui; car perquè hi hagi creador, cal que res no existeixi (és a dir, cal que allò que conceptualment en diem “res” existeixi); mes si res no existeix, no pot haver-hi creador (car no hi ha creador existent; en res no hi ha altre que res), mentre que si tot existeix, no cal cap creador perquè creï res, car tot ja és creat.

Altrament, fóra pelut. Car d’algun lloc hauria de sortir el que hi ha. I res no pot sortir de “res”. Doncs, cal que tot surti de tot.

Tot surt de tot. D’on que cap creador no calgui, car si calia un creador, calia abans un altre creador qui el creés (i així anar fent), ço que és absurd.

La idea d’un déu és de totes totes absurda [altre que com a “deuetó” en un món ja pler de coses, i vet ací que en un indret buit, llavors un creador hi crea alguna cosa, controlada per aquest creador, qui experimenta (si fa no fa) amb allò creat; experimenta malignament, és clar – car fer-se “déu” sobre algú altre amb consciència, no hi ha res més maligne; o altrament (si no fos maligne; diguem si ho fes de per riure, si abans que acabessis boig, et revelava que tot era “de per riure”, i fins ara, és clar, l’únic qui se’n reia era molt malignament ell), altrament, dic, tot és una xanxa xarona, una aixecada de camisa de molt mal gust; és com si em dic creador, i agaf una mosca vironera i esper que pongui en qualque bocí de carnús i llavors tanc el farnat en un receptacle i en dic “el meu món” o “univers: i les mosquetes qui hi neixen les tortur a pler].

Em direu: d’on ha sortit “tot”. No ho sé. Mes d’altra banda d’on hauria sortit “res”? Del mateix lloc.

Lloc? Sempre? Mai? Tot? Res...? Sí ves! Hi ha el que hi ha. I el que hi ha sembla ésser “tot”. Si el que hi hagués fóra “res”, tota aquesta conversa (o monòleg) no podria tindre lloc. Lloc...? Car no hi hauria lloc, ni mai, ni sempre, ni tot, ni jo. Només hi hauria res, és a dir, no hi hauria res, ni res (ni el concepte absurd “res”).

[Estic content? Em satisfà aquesta contesta? Gens. Mes el cas és que no he trobat ningú ni res enlloc que me n’oferís cap de millor. Si hom pretengués ficar-hi “déus” en joc, per què no afegir-hi elfs, follets, barrufets, fades, paitides, valkíries, avatars, tota la tresca i la verdesca d’idiotades d’ignorant? La contesta ha d’ésser seriosa. La qüestió és que res no pot sortir de no res. Ara, tot pot sortir de tot. L’origen de tot ha doncs d’ésser tot (i això ho inclou tot; incloses doncs les “obres” de la imaginació: déus, follets, valkíries, etc.)

Quan al “déu” dels “déus”, el primigeni, el qui féu tots els altres, com certes religions pseudomonoteistes pretendrien (els cristians, jueus, moros, etc.) només això:

Si no el va fer Ningú, el va deure fer Algú, i si es féu Sol, perquè no Tot?]

+++++

jo: –vàgil ió.

+++++

Vils dialectes: –

mallorquí: dialecte de la ciutat de Palma de Mallorca: lleig

barceloní: dialecte de la ciutat de Barcelona: lleig

valencià: dialecte de la ciutat de València: lleig

alacantí: dialecte de la ciutat d’Alacant: bonic

ferrerienc: dialecte de la vila de Ferreries: bonic

lleidatà: dialecte de la ciutat de Lleida: bonic.

+++++

Ho va dir en Voltaire, mes paga la pena dir-ho, ans dir-s’ho, quotidianament:

“–Què són els castelladres sense Catalònia?

–Re de re.”

“–Què són els Catalans sense Castellàdria?

–Tot!”

+++++

Raça immortal: la Catalana: –“Se n’adonen (diu el conferenciant) que fa 300 que no es mor cap Català...? Es moren pertot xarnecs, com mosques vironeres; es moren pertot gavatxs, com carn de canó napoleònica; es moren pertot els spaghetti, com fideus apollegats; es moren fins i tot els “andorrans”, whatever the fuck’s that...

“Mes no es mor mai cap Català; això no: cap Català no té permès d’estirar la garra – (potser perquè també fa 300 que tampoc no té dret a néixer...?)”

+++++

I si apreníem de llegir? Exemple dos: –

Ho diu també ben clar en un parell de llibres tanmateix força amagats, la Crònica d’en Jaume, i la Crònica d’en Desclot. El Català (qui pertany a un poble no pas escollit ni pel tros més gros de la població qui viu al territori de la nació, ai!) podria llegir-s’ho, si li vagués, a un parell doncs dels seus “llibres constitutius”, vull dir, això:

Als capítols 392 i 396, hom pot llegir-hi (d’en Jaumet) el següent (trobant-se a l’Aragó i parlant a aragonesos, en Jaumet o el seu cul inquiet els diu), capítol 392: “Aquell (reialme) de Catalunya, que és lo millor regne d’Espanya, el pus honrat – i el pus noble, per ço car hi ha quatre comtes, ço és, lo comte d’Urgell, i el comte d’Empúries, i el comte de Foix, i el comte de Pallars, i hi ha rics-hòmens, que per un que aquí (a Aragó) n’haja, n’ha quatre en Catalunya, i, per un cavaller, n’ha en Catalunya cinc...”

I els diu, capítol 396: “Nós (la mercè de déu, que ens ho ha donat) havem tres o quatre regnes...” Això vol dir que l’Aragó ja comença de no ésser ni regne ni res, pus tost un cau de malparits. Els diu: tinc tres reialmes lleials i ferms, ço és: Catalunya, València, Mallorca. Quant al quart, Aragó, dubtes rai – massa de traïdors hi treuen massa sovint la corcada cresta. No crec pas que duri gaire com a poble amb cara i ulls; massa de llepaculs de castelladre. “Dura gent d’entendre raó,” diu, “vénen amb clams que no han cap ni sol.”

De tots els reialmes de Catalònia, doncs, Catalunya és el principal i més amat. Tots els reialmes, doncs? És clar, car en tenim tants! Mallorques, Nàpols, Sicília, València... Ah, és clar, és clar... Hum, paraula i honor de rei. Sovint, els aragonesos... El tufet, que no?

A la crònica d’en Desclot, capítol 132, torna a dir-hi, ara en Peret, el rei Català de llavors, torna a dir als aragonesos que deixin d’emprenyar-lo amb plets carallotets i sense solta ni volta, que ja té prou feina amb la coalició del cap dels assassins cristians a Roma i el cruel cobejós gavatx, qui vénen a atacar el seu reialme. Diu als aragonesos, qui sempre semblen ficar bastons a la roda Catalana: “Vós que tots dies me fets demandes novelles. I així és-me vijares que, si d’aquests cent anys hi estava, que tota hora hauria assats què fer; mes jo no em puc aturar per ninguna res, per tal car jo sé per cert que el rei de França amb tot son poder, amb ajuda de l’apostoli, s’aparella de venir en breu sobre mi i ma terra, ço és a saber, Catalunya ... i, com jo hagués perduda la terra de Catalunya, ja no en cobraria d’ara tan bona.”

Diàfan. La terra del rei és Catalunya, i la terra d’un rei és un reialme. I aquest reialme és el millor.

Catalunya no solament fou un reialme. Fou així mateix el més gran dels reialmes peninsulars. I els reis Catalans molt més importants (durant un parell de centúries si més no) que no cap altre rei veí. Els reis Catalans eren reis – no eren prínceps. I, per exemple, al tan ridículament gaitejat “reialme” de València no hi va haver mai cap rei – cap rei altre que Català. I els reis d’Aragó mai no foren altre que enllustradors de sabates dels reis Catalans – els quals, en un truc (car no dic pas que els reis Catalans no fossin, com cada humà – i més si mana – agressius, enfruns, golafres, àvids, injusts, etc. – car no hi pot haver mai rei bo, etc.) en un truc, dic, que no els va potser eixir tan bé com haurien volgut, van agafar també el nom d’Aragó – com més tard els castelladres van agafar (robar) el nom d'Espanya – (i al capdavall els eixirà el tripijoc tan bé com als Catalans. Car al món tot és podreix tard o d’hora. I els castelladres, podrits, massa podrits... ara que la ferum ja arriba fins als nassos més tapats...)

+++++

trenta-sisè d'escarxofalls

2008-12-17T12:28:00.000-08:00

Aclucallades (36)

Llegat i llevat, la poesia: – “A través de l’esplai de càrregues emotives... de miralleig dels sentits translaticis... de reacció radiant contra la indigència del destí... la poesia expressa l’esperit i el reforça... rejoveneix la paraula i l’enriqueix.

Després, fesomia i síntesi de les edats, troba encara ressò en els dies futurs: és llegat i llevat.”

Amb boina: –La gent amb boina és palesament més ruc que no l’altra gent ; els cofats són generalment més rucs que no els descofats; deu ésser que el barret els estreny el crani i no tenen el cervell prou ben banyat; pitjor que els de la boina semblen ésser encar els monarques: és clar, amb llurs feixugues corones de joiells robats; ah, i els bisbes amb aquells cucurulls de bruixot... oh, i les gorres de bòfies i exèrcits, allò sí que deu restrènyer i constrènyer, no hi ha púrria més ruc... En fi, és apodíctic, diguem-ho clar: “com més encapellat, més desgraciat.”

Ai la carcanada: –Tinc la carcanada cada cop més enrunada per les repetides bombardes dels repatanis jorns.

Vida aturada: nyac!: –“Minyó, monejaves pel món, i llavors la gran sorpresa se t’abat: la mort...” [A child so frisky, and then voilà, from the very beginning he was in for a great surprise: death.]

Tot ja s’ha dit: –Tot ja s’ha dit; només mancar redir-ho una mica més malament.

comencem rucs i acabem savis?: –No; comencem rucs i acabem més rucs. Com més alts més animals; com més vellarres més bandarres.

you say holy: –“You say holy, I say assholy” [Dius sagrat, dic datpelsac].

Verges parint: –Pretén la púrria infecta dels capellans que llur déu (el cretí en cap) va néixer del cony d’una verge (!); això vol dir que el cretí en cap va desminyonar sa mare; això vol dir que el déu qui la púrria podrida dels capellans adora és un capdecony d’aquells als quals l’incest tant els abelleix... Ei, prou s’ho fotran... hi ha d’haver déus per a cada gust, per pervers que sigui; qui tasta s’ho sap...

Ara, potser el cretí en cap en acabat el traumatitzava allò de desminyonar sa pròpia mare i per això es tornava marieta i creava amb els seus cosons “deixebles” la secta dels marietes dita de la “dotzena de frare” (o quelcom si fa no fa)... I em diuen alguns dels seus llunyans deixebles marietes qui aprengueren d’escriure i escrigueren rucadetes rai, pobrissons... rucadetes llavors per la púrria infame dels capellans reunides en un llibre fastigós on només, a part de fantasies d’extraterrestres, i paradisos i inferns col·locats qui sap a quines galàxies, i en fi pler de merdes fades d’aqueixes, s’hi predica l’odi i la revenja... em diuen, dic, si el sé llegir prou bé, que potser, per comptes de sortir de la fufa de sa mare així de cap com ixen els de més de nadons, el cretí en cap n’eixia amb la xil·la al capdavant, d’on que fos amb la xil·la que desminyonés sa mare... d’on que incestuós encar més...

I que d’aquella xil·la el cretí i els tretze cretinets marietes (qui l’acompanyaven fins quan se n’anava a cagar rere cap olivera) li’n deien... doncs, a aquella xil·la torta, li’n deien pel nom capriciós i marieta de “Llàtzer...” i que en acabat de tres dies que no se li aixecava la xil·la, es neguitejaven tot tots tost i li demanaven que els la “ressuscités” o no foren prou feliços en aquest món de tant de pansiment ja clafert. I el cretí en cap es fitava la xil·la, li fitava l’ull i l’hipnotitzava que se li elevés amunt... I la fórmula, segons els quasi-analfabets qui n’escrigueren els mots no gens imaginatius, anava així (tot i que depèn de les versions): “Aixeca’t i camina, Llàtzer... Camina amunt i avall pel recte del deixeble més faitís, arredoladís...!” O: “Llàtzer, t’aixeques i camines! Malparit, em sents?” La renya fort... “T’aixeques i camines endins i enfora, i amunt i avall, i amunt i avall moltes de vegades, fa? Llàtzer, Llàtzer! Em cagaré en déu! Ni en quin no sé! En tots...?” I si se li aixecava, la xil·la, i li feia estret camí, ai els ohs i uhs de pregona admiració...!

“I quin miracle, tu!” –dèiem el chor de deixebles ensems...

I etc.

[Pse. No sé per què em capfic ni balafii encar tinta amb banalitats d’aqueixes...]

Literatura fantàstica: –A la literatura fantàstica pertany la tossa soporífera dels escrits dels “pares” de les “esglésies”.

Els escrits “religiosos”: exactament com els “fantàstics”; amb les mateixes situacions i els mateixos personatges totalment tocats del bolet. La mateixa literatura fantàstica (que ara hom apariona molt erradament amb la “ciència-ficció” – o com fem, millor, en rus: la “literatura de fantasia científica” – tot i que no és mai tan bona perquè no hi entra ni mica d’investigació del que és possible i tot hi és doncs fantasia descordada sobre espectres, i buidors galàctiques habitades per esperits, i mons paral·lels amb tota mena de ninots d’enjondre, d’alienígens, d’homenets verds vinguts qui sap de quins planetes amb qui sap quins màgics mitjans, i ximpleries d’aqueixes, amb àngels, fades, dimoniets, menairons, elfs, quimeres, inferns, senyors del cel, ulls sense cos i qui nogensmenys ho veuen tothora tot, i capdeconys qui volen o “ascendeixen” sense ales ni propel·lits per cap altre mecanisme o mitjà energètic o maquinal i tenen més vides que no us gat, i són esperits fets carn i carn feta esperit, i qui sap les abominacions de carrinclona impossibilitat...) és la literatura de tots aquells “sants” plens de cabòries produïdes per estats mentals malalts o drogats...

Ben mirat, hi ha hagut mai cap d’aqueixos “sants” qui ara hom no etzibaria sense més punyetes de dret dins manicomi...? Tret si pretenien ésser escriptors de literatura fantàstica, és clar, d’on que fins i tot en traguessin mica de nyapa, se’n fessin quatre pistrincs. No crec que tinguessin la sort dels d’abans, els quals hom fins i tot anomenava bisbes i papes perquè anessin engalipant babaus. La literatura que fan ara bisbes i papes no arriba ni a fantàstica – no gosen “inventar” perquè tot és “inventat”, només gosen repetir l’inventat durant tots aquells segles de frenètica idiotada.

Qualsevol exemple valdria prou. Mes fiquem-hi com qui diu de bolla o a l’atzar i per a fer bonic (tretze són tretze) el capítol tretzè del llibre tretzè de les confessions del “sant” Agustí, un carallot qui diuen que féu la viu-viu ensumant haixix entre àrids ventijols cap a l’any 400 o així.

Fot l’Agustí en mística caguerada: “...sedega aspira l’ànima pia a atènyer déu... i ensems caminem per via de fe i no pas amb ajut dels ulls del cos, car només arribarem salvats ara guiats per l’esperança i no pas per allò vist... pregoneses es responen en retrunys cavernícoles, mes ets tu qui parles, desbocat... i qui diu que no pot dir sinó carnalment àdhuc ell se sap incapaç de comprendre... car oblidant allò passat i esgarrapant cap allò que s’escunçarà... la feixuguesa de tant de misteri el pot i l’enfonsa... i és la seua ànima qui encar més és deleix pel déu viu, com el cervató es deleix per la font... i insisteix: “encar no hi som...?” ans, basquejant-se per abillar-se amb la casa celestial que és la casa seua de debò... va cridant avall en aqueix abís d’on ix, i atiant: “adona-te’n que no en tens pas prou amb aquest món, et cal quelcom per força nou...” i: “no en entendre ans en murrieria especialitza’t, perquè així comprendràs perfectament...” i: “folls galateus, qui us embruixava...?” i qui parla no és ell, ets tu... tu qui trameteres avall el teu esperit qui çasús vivia... parles per boca de qui ascendí al cel i obrí de bat a bat les aixetes dels seus oferiments... per tal que, amb tant de raig, joiós esdevingués el burg diví... car per ell fretura l’amic del nuvi... amb l’avantatge que ara doncs l’esperit li ponia com ouets els primers fruits entre membranes... tot i el desfici que encar el martiritza... car prou voldria ésser adoptat d’una vegada... tindre ja el cos remut o redimit... i li bleixa, a ell, com si fos un altre membre de la núvia... i li porta gelosia com si és alhora amic del nuvi... a ell li porta enveja o desig, no pas enveja ni desig a si mateix... perquè és amb la veu de les teues aixetes esbatanades, no pas en la seua veu, que crida de desig cap aquell altre abís per al qual la gelosia no vol que el prengui... no fos cas que, com el serpent decebé amb subtileses n’Eva, així llurs ments es corrompessin allunyades de la puresa que rau en el nostre nuvi, el teu sol fill... ah la llum de beutat que s’inaugurarà llavors que serem amb ulls veient-lo tal com és... sense les llàgrimes que m’eren quasi-opacs tels jorns i nits que em deien constantment: “on s’amaga ara el teu déu...?”

Ausades... on s’amaga... o l’entrellat? Car no en trec (dec ésser més ruc que no l’altra gent) cap fil, de tot aquest trist garbuix, cap fil amb què teixir cap idea que no sigui bogeria o fantasia ben pobra, i sense solta ni volta. Per això potser ningú ja no llegeix aqueixos “èxits” d’antany... Els d’ara, amb alicorns i astronaus, i robots i hiperespais i recomposicions cel·lulars que et duen a la quinta forca en un tres i no res, i la tresca i la verdesca de fòtils rai, i no cal dir les varetes de les magues i aloges, i els geps dels elfs i els pipins dels gombutzins, i les cogomasses garlaires, i ah els milions de morts qui tornen a emprenyar els vius com a les pel·lícules terribles..., almenys aqueixes historietes tenen una certa continuïtat... Les drogues que l’artista pren no li toquen ara el cervell tant... O potser els artistes són menys boigs, millor pagats...?

[Ara, qui capítol més mal triat! Volia trobar de casualitat un altre episodi que recordés allò dels cosmonautes d’altres planetes qui colonitzaren la terra per a fer-ne un infern o presó per a esperits o ànimes bandejades d’altres planetes més “civilitzats”, i m’he trobat amb aquest pastitx! Hauria poguts trobar en molts de “pares” molts de capítols molt més adients per al meu argument... Això de l’atzar no pas que funcioni sempre.

Ara, però, abillar-se amb la casa celestial...? – això és fort, recorda els humans tan febles i intel·ligents, llavors que seran gairebé tot cervell, que els caldrà una cuirassa que els reforci o estintoli un cos tot llenegós, escaguitxat...

Veig en el “pare” Tertul·lià, aquell profeta per a terroristes, que diu això: “Els adoradors de déu seran vestits amb una substància idònia que els duri a perpetuïtat car això durarà llur unió amb déu.” Un vestit que duri per sempre, no pas solament al llarg d’una vida, mes eternament: un bon invent ja inventat doncs, i qui algun dia el reinventi li haurà de donar crèdit al Tertul·lià: un vestit que no cal rentar mai, sempre net per molt que t’hi caguis, hi sagnis o te la pelis damunt, hum, o t’hi caigui oli, greix, xocolata... de l’entrepà.

Aqueixos literats qui es paguen les esglésies són fantàstics, tu.]

Gastrònoms: –No se’n deuen adonar tots els datspelcul qui parlen amb tant de goig d’allò que mengen que ens parlen alhora (ecs!) d’allò que caguen.

coca-cola: –És clar, de tots els qui s’escarrassen per la difusió de l’islam entre els “negrets” i d’altres gents pallusses, hi ha els gegantins predicadors o propagandistes d’aquells pixats de mona diabètica que en diuen coca-cola... Car altrament la gent pallussa cal mantindre-la ben pallussa; els pallussos treballen a millor mal preu, i, si per comptes de beure pixats de mona diabètica bevien per exemple cervesa, que n’al·lah aquell es veu que expressament prohibeix al seu llibret dels collons, potser se’ls esmolava el sensori i llavors per a treballar o solament viure demanaven més i tot... o pel mateix preu treballar menys... o no haver de viure sempre a ombra i mercè dels menjamerdes (bòfies i exèrcits) armats pels estats terroristes que manen pertot, i encar més al tercer món.

Per què serveix el poder sinó per a mortificar altri? I el qui condemna amb poder ha d’ésser molt més culpable que el qui condemna sense: –Exemple. L’escriptor Braç i Llac voldria els jueus enjondre – tot i així, amb tot el dret de voler-los enjondre o on sigui, tampoc no en fot cap enfora – ni pot (ni qui sap, potser de fet ni ho vol del tot; potser és un tifa i prou; potser és un “escandalós” i au, car per a fer-te “notar” quan escrius sovint has de fer les mil-i-una o ningú no saps ni que hi ets).

En canvi, l’engorrat d’en deGaulle (fent abstracció d’altres morts al seu compte pel fet que és general) assassina o fa assassinar per ordre directa (perquè en té el poder) en Braç i Llac.

Qui és (més) culpable...?

Hi ha un tram del dir al fer.

La coneguda objecció: com diu na Florence King: “The mass of people can be swung like a lariat and are incapable of making fine distinctions between the theory of anti(...) and its ultimate practice: to write the former is to invite the latter”, no sembla pas gaire sòlida. És cert que molt de malparit només espera l’excusa del poder aquiescent per a fer mal. Qui té el poder dicta la llei criminal, i els qui se senten “dictats” se n’emparen, de tal llei, i crims rai. Només cal veure els franquistes de llavors i els d’ara (els mateixos amb un lleuger vernís “contitufionà” damunt). Ara, això no vol dir que tothom sigui betzol ni malparit (o diré betzol i prou, car qui és betzol és malparit).

Ara, per què creure que els de més són uns betzols? Si ho són, de qui és culpa?

Per què els qui veuen les qüestions d’una manera poc o gens “ortodoxa”, és a dir, poc o gens betzol, haurien de pagar per la culpa dels qui no eduquen prou bé els imbècils...?

Hi ha menys de betzol que no sembla. Si això no, fotríem goig. Car, Hitlers i hitlerets, no hi ha res al món de més adotzenat. N’hi ha a cada llogarret – hitlerets pobletans. No tots tenen la mateixa bolla que l’ensarronada general els surti bé. Els de més hom els desemmascara tard o d’hora – generalment a la primera espifiada reben de valent. Aquell Hitler tenia el dit de déu al cul: titella diví, per això tot li sortia bé, fins que aquell déu maligne que el menava amb el dit al cul va tindre qualque mena de rampa digital, o se li rovellà el didal massa cagadet...

O cal distingir entre la gent intel·ligent i el patoll ignar?

Qui assassinà Braç i Llac? (És, com dic, un exemple). Fou deGaulle ell mateix, adonant-se a l’assassinat, o el cagat i tanmateix molt ambiciós i vanitós deGaulle, fotent de batlliu del patoll infame, fotent d’estiracordetes bavós, assassinant per ordre del “poble”, per procuració?

[Ara, no em facis creure tampoc segons què. Tampoc no sóc tan pampana. Sempre pots dir: No! Car el poder no et ve mai del poble. El poder el prens. I el prens, també, al poble.]

Aquell deGaulle era un assassí – l’excusa (més glòria per a la “pàtria”) és només excusa, i no t’hauria d’excusar mai de re. “Matarem aquell desgraciat, i tindrem els jueus contents. Mates un mosquit i tens un borinot menys emprenyant.”

El poble no pot ésser mai altre que formiguer, i cada formiga soldadet a cremar. Si el soldadet ganyola gaire, l’afusellarem.

trenta-cinquè d’aclucallades

2008-12-11T15:53:00.000-08:00

Aclucallades (35)

Triomf dels mariners: –En acabat d’aitanta de peripècia del viure... malgrat doncs maltempsades, atzagaiades i naufraigs rai... sempre hi ha el triomf... darrer... dels mariners... Sempre hi ha el triomf darrer dels mariners... tots... al capdavall... fan cap a la solacívola costa... Tots al capdavall assoleixen de fer cap a la costa de l’immens descans.

Anar fent...: –Deduïm del gros al menut; induïm del poc (o gens) al munt... I no trobem res fins que, nus, no ho trobem... Trobat, pintem-ho (si ens lleu) al mur... Mes no balafiéssim mai estona a perdre’ns pels laberints de l’obligat, del decretat, del “lògic”, del que “és de llei”. Per aquelles endreçúries malsanes on s’esbarriava ambtant aquell carallot de Plató qui en calçotets cagats es passejava geperudament per un paradís boig de necessitats apriorístiques dit vulgarment fum.

Construccions: –Tots fotem d’arquitectes amb argamasses de làbils arguments; ens creem una unitat on, com el cranc nu qui cerca i troba una closca vacant i s’hi amaga, també hi farem la viu-viu, també podrem-hi viure – tret que la nostra closca es diu “cos” i el ficte edifici que dins hi fa la viu-viu, tantost la closca s’esquerda i escrostona, cau fet sorra – sorra que s’afegeix a la sorra infinita dels fons.

Per què crearen els homes déu?: –Doncs pel fet que, contràriament a les formigues, tenen els homes quelcom que hom apella “consciència”, que és un mecanisme mental que hom necessita per tal de justificar allò que de tota manera prou faria sense consciència, i segurament més acuradament. Per a això creà, doncs, l’home el concepte “déu”, per a tindre una nova (millor) excusa per al crim. Les tribus dels homes (com les tribus de les formigues) s’ataquen sense pietat per tal d’abassegar les fonts d’energia (la teca) – i, per a l’atac, qualsevol excusa és prou bona... Hom tanmateix inventà un nom misteriós: “déu” – i esdevingué nova excusa (més bona com més misteriosa) per a l’atac. Per què altre serveix el nom de “déu” sinó doncs per a fer mal a una altra tribu, el “déu” de la qual és sempre més lleig...?

La coneixença és reconeixement: –Adona-te’n al capdarrer que quelcom és com és, i no pas com “hauria” d’ésser – car res no és mai obligat d’ésser com voldrien els dogmes que hom ha tractat de superposar-nos a l’esclet consirer d’ençà de nyecs – en acabat, doncs, despullat de tot invent, cau del ruc i entén el teu enteniment – el teu enteniment cau del ruc i entén, i fa “ah!” – fa “ah” i prou – car sempre n’hi ha prou (en té prou) amb la veritat.

Les gosses són com les dones, i els homes feren déu a llur imatge: –Sovint el que val és el contrari del que hom ha après, de nyec amunt, per inculcació pega de bogejants falorniaires.

L’impuls veneri de les dones, allò que hom en diu arreçó, verriny o estre, entre d’altres poètics meravellosos noms; diguem-ho així, les ganes de xinar, la fal·lera de cardar que tenen les dones és perpètua; en canvi, la dels animals més comuns és una fal·lera cíclica – quan els animals femella entren en zel o se’ls desvetlla l’estre semblen dones... No és pas doncs que les dones semblin posem per cas gosses. És que les gosses de trast en trast semblen dones. No val a confondre-s’hi. És com ara allò d’aquells “heretges” – potser es deien “arrians” perquè volien anar massa de pressa i deien d’arri a les rucades (els incommensurables infantilismes) de la interpretació teològica – heretges en tot cas de tot pèl qui, segons el deliciós Thomas Browne, la cagaven tant “perquè no sabien atènyer la deuteroescòpia i segona intenció dels mots escrits, i així, per manca d’abast d’enteniment, n'ometien les superconseqüències, i coherències, i figures o tropologies, i ni a prova de foc no els podies persuadir que anessin enllà de les literalitats”, la gruixària de llur crani potser era obstacle a llur comprensió, d’on que acabessin “reciprocant, o pus tost invertint la creació: fent ells déu d’una manera, quan és déu qui ens féu a la seua, és a dir, fent-lo a imatge nostra, com ell ens féu a la seua”. Tret que, és clar, si som fets a imatge de déu i nosaltres fem déu a la nostra imatge (que és la imatge de déu segons els qui creuen en aquestes bestiades), tot és un ridícul emmirallament pel qual semblaria que no calia posar sota molt cruels ordalies de fogueres, espellaments, tortures i d’altres esquarteraments, els pobres il·lusos “heretgets”.

Dues altres paraules corrompudes: –Abans les paraules “afer” i “negoci” eren decents, volien designar la feina d’algú enfeinat – enfeinat a fer; enfeinat doncs, no pas en oci; enfeinat en construir quelcom de profit... No pas doncs com ara: designen la feina de l’enfeinat a fotre calers, és a dir, a prendre’ls als altres (perquè hom és més “viu”, ço és, més malparit, que no els altres, és clar). I d’ací totes les guerres, i totes les complaences davant les dictadures – per exemple: el partit dels negociants bascs és contra els alliberadors bascs perquè els alliberadors els espatllen la maquineta de fer calers. Ja els coneixem: són els pujolistes, els de la lliga d’abans, els del “foment”, els “fofialitah” d’ara... tota la púrria qui xucla dels llefiscosos xumins que pengen com mamelles repel·lents de les baixúrries pudents de la maquineta crematística.

“...o et diuen que fores nat de cony de bandarra”: –“t’empenyem per via de pobretat a la prostitució i llavors et condemnem per prostituta.”

Bogeria del repressor: –Amb les religions, passem del bon “qui la fa la paga” a “qui la pensa, la paga”. I ja, “lògicament” els subseqüents “pares de les esglésies” per força s’han de dir: “hum, i per què no passar a “qui neix, la paga”? Amb aquesta “lògica” anem a parar a l’atzucac dels qui més odien: els capellans, la “gent de bé”, els salvats a la bestreta qui troben que tothom qui no té llurs heretats avantatges només és mereix la garrotada i el garrot. Néixer, diuen aquests sants barons, ja et condemna. Car neixes culpable, amb el pecat original i tota aquella merda.

Ja hi som. El primitivisme moral novament al capdavant, tornat especialment per tal acabar de destralejar l’espècie. Com fou a l’inici així al final...

Pena capital sobre els presoners polítics. El pensament castigat amb la mort. The preemptive strike dels feixistes americans... Ataca abans – és a dir, fes tu el crim no fos cas que l’altre et fes el crim.

[Com podem aplicar els mateixos principis (ara que les armes són letals per a l’espècie!) que empràrem quan l’espècie s’aixecava, de qui les armes eren amb prou feines rocs i garrots?]

Qui et pot fer més fàstic que els inventors de cap altra “religió veritable”?: –Ah, en brollen a infeccions! I totes són les veritables i genuïnes als caps folls dels qui se les empesquen. I pitjor encar als caps inquisidors dels qui les estintolen i fonamenten en falòrnies sanguinàries. Tota religió pressuposa un ídol o altre fumós (i fumigant bestieses) damunt els caps dels “pecadors”... Vigilant de dalt a baix. Quan se n’adonaran que “dalt” i “baix”, “damunt”, “davall”, a l’univers aeri són conceptes sense cap ni centener? Cap religió no és veritable, cap déu no és veritable – tot és infecció corruptora, tot és excusa per al crim.

déu: –un altre panòptic... “déu”, el nom d’un altre panòptic també inventat pels repressors a sou dels rics... per a sotjar els pobres no fos cas que fessin “crims” (mal)pensant de (re)prendre llur part de botí als molt avariciosos lladres qui ho abasseguen tot al cap de les corporacions i governs... déu et sotja vint-i-quatre hores per dia perquè el món sigui una presó, i, cada pobre, culpable... i els lladres “innocents” sempre campant-se-la rere les torres d’innombrables ulls... i els murs esdevinguts de sobte tots orbs... en avinentesa de neteja a cop de porra o de bomba atòmica... dementre doncs que els estiracordetes els fan la feina de la repressió... la vetlla a raig continu, l’amenaça latent, la tortura cruel, el càstig lent, el ràpid anorreament...

no val a ésser moderat, ni prudent, ni primfilaire, pel que fa a les falòrnies: –...quant a les falòrnies religioses, patriòtiques, històriques, democràtiques, mèdiques, científiques, etc... cap falòrnia mai no es digna de creença... car... si mai te’n creus una... si et creus una falòrnia, per què no creure-te-les ja totes?

déu malparit: –déu malparit, el meu, si mai en tinc null, o en tinc cap de per riure...

déu malparit, déu d’odi, encar més malparit i odiós que no pas els déus més malparits, com ara els déus dels babilònics i els catalònics, de qui els déus dels jueus foren copiats i n’escrigueren llibres de fàstic i de rancúnia, i llavors els copiaren els moros...

(els déus dels cretins són massa cretins; són malparits rai, mes malparits sobretot per com els pariren de malament, pobres desgraciats)...

déus de revenja i de destrucció enemiga, com ara aquell cèlebre Marduc... tret que el meu déu d’odi i venjança (més gruixudament potent com més gruixuda la meua impotència) no es diu pas Marduc...

es diu Merduc, perquè encar és més merdós que aquell dels babilonis i catalonis...

i per a això serveix un déu al capdavall, per a fer de malparit, de rancuniós, de venjatiu...

perquè tota la teua malparidesa el déu te la prengui en nòlit... se’n faci càrrec, com qui diu...

i de totes les malparideses i odis doncs se n’encarregui...

altrament un déu no serveix de res, ni per a emprenyar gaire...!

Ah sa déu d’intercanvi! Desigs d’odi – entre tu i el teu déu passa l’entesa – l’entesa íntima – desigs d’odi, desigs d’odi: mutu estintol.

Meravellós pacte – li instil·les l’odi que ell et transmuta en odi destil·lat – odi més fi, que mata l’enemic per excés d’enjòlitament transmès mal voler... i mal ull... i mal vull... i mal bull... i mabull... per excés d’entema i quimera, i d’esquírria, i d’enrònia i mala dèria...

i de nits, al déu malparit, això cal dir-hi, en forma de precs i soplecs, o d’imprecacions i d’improperis i desalts, o de cançonetes, cantarelles, caramelles, esquellots... perquè en acabat puguis dormir sense càrregues...

li dius: Encarrega’t, ja ho saps... encarrega’t de la mort de mos enemics, i dels enemics del meu poble!

–Que morin mos enemics més avorrits, que morin els maleïts enemics del meu poble!

(Ho foten els jueus, ho foten els moros, ho foten els babilònics... per què ens n’hauríem d’estar els catalònics? Som-hi, som-hi!)

Li dius:

“Mort als invasors,

mort als xarnecs, mort als castelladres,

mort als feixistes i jacobins,

mort als botiflers i traïdors,

mort a torturaires i inquisidors,

mort als pudents i virosos,

mort als elets, mort als infectes,

mort als lladres més lladres, mort als dits capitalistes,

mort als explotadors, mort als militars, mort als jutges,

mort als menjamerdes, mort als caps d’empresa, mort als polítics,

mort als escarcellers,

mort als capatassos,

mort als buls i tifes...

ah i als borbons...

ah i als borbons...

ah i als borbons!”

i potser li xantes (sense por, car qui xiula a taula i canta al llit té el seny molt més complit que no els altres qui només canten i xiulen, on els manen, el que els manen dels dalts... dels dalts... que és d’on plou tanta... tanta de... tanta de contínua quisca), li xantes, doncs, dic, mentre els altres coregen ridículament i obscena i sinistra, i amb musiquetes molt merdes, déus inexistents... li xantes, a propòsit, per exemple:

mort als borbons

en volem la mort?

la mort la mort!

dels borbons?

dels borbons dels borbons!

dels corcons!

i korkons i qorqons!

dels dordons dels forfons

dels gorgons!

dels horhons dels jorjons dels lorlons

dels mormons!

dels nornons dels porpons dels rorrons

dels sorsons dels tortons!

dels vorvons i worwons i xorxons

i yoryons i zorzons!

i llorllons

i els l·lorl·lons

i txortxons i nyornyons i çorçons...

dels borbons

dels borbons

dels borbons

la mort de tots els borbons

fins a llur darrera disfressa

això volem

la mort la mort

la mort dels borbons

amb mínima fressa

la mort de cada borbó

perquè de debò comenci la peça

la peça novella

on entren els nous personatges

de la independència

la llibertat

la justícia

la revolució

car on hi ha encar cap borbó

no hi neix ni hi creix

sinó el feixisme

i cada altre personatge hi és serf

merdós

corcat incessantment pel fastigós corcó

pec boig vomitiu botinflat

coronat

dit borbó

mort al borbó

mort al borbó

mort al borbó.

Del diccionari: –[Greuge: Paraula o acció que fereix algú en la seva dignitat, que el mortifica greument. Exemple: “El borbó ens feia tants de greuges i de torts que tots desitjàvem la seva mort.”]

Pla i com cal: els castelladres borbonistes ens odien: –Com més mal et fan, més t’odien; i llavors, com més àvol et fan (més àvol els esdevens), més t’odien damunt. Eric Hofer: “No hi deu haver manera més segura d’injectar-nos d’odi molt virulent devers algú altre que fent-li qualque injustícia. Si algú ens vol àvolament per la injustícia que li férem, amb això en tenim prou per a odiar-lo amb més constància. L’odiem més fort pel fet que voldria justícia que no pel fet que ens fes abans cap altre greuge.”

Els “purs”: –Llegia al Guardian, fa quatre dies, d’un nou estudi on hom ha vist que la gent més “pura”, la qui es purifica el cos en acte religiós o quasi-religiós (com ara el del constant nacionalista feixista castelladre qui combrega amb els seus mitjans que sempre li donen la raó perquè sigui mortífer), és més fàcilment cruel. Com més “neta” la persona, millor accepta que els “bruts” siguin torturats fins a la mort.

Això casa amb allò que deia en Hofer (1951): “La religió sublim per força genera un sentiment de culpabilitat. Per culpa de la diferència inevitable entre l’alçada de la intenció i la pràctica sempre nàquissa. Voler anar tan alt i romandre tan baix genera la culpabilitat. I la culpabilitat l’odi i l’agressivitat. Així sembla que com més sublim la religió, més virulent és l’odi que duu.”

“Tot entusiasme, devoció, passió, així com tota galivança d’esperança, en descompondre’s, genera odi. La via contrària funciona igualment: activant l’odi, pots sintetitzar entusiasmes, devocions, esperances... Mot del protestant en cap, Martí Luter [aquell qui, restret, maleïa els dimonis especialitzats en els cagallons massa refractaris, hà!]: Quan la pregària no em ve perquè estic massa fred d’emoció, em deixuplín l’esperit consirant en la ingratitud i la impietat dels meus enemics: el papa de Roma i els seus llausangers i cucs còmplices... i Zwingli i els altres... per tal que el meu cor s’ompli d’odi i de recta indignació, i llavors pugui dir, amb prou ràbia i escalfor: Beneït sigui el teu sacre nom, que el teu reialme s’esdevingui, que la teua voluntat s’imposi! I com més emprenyat esdevinc, més ardents els meus precs.”

La voluda equival a la bogeria: –Qui perd la individualitat esdevé serf de la idea. Qui pertany a l’anònima voluda pertany a la bogeria assassina.

Hofer: “T’alienes de tu mateix, i esdevens procliu a l’odi apassionat.”

Qui s’auto-apaga com a individu per a ésser flameta de foguera es veu amb dret a l’incendi.

Hofer: “L’acte d’autonegació sembla que ens dóna el dret d’ésser malparits i despietats devers els altres. La impressió general és que el creient de debò és una persona humil – de fet, l’acte de retre el propi jo nodreix urc i arrogància. El creient de debò tendeix a veure’s entre els escollits: la sal de la terra, la llum del món, príncep disfressat de captaire, destinat a heretar tant aquesta terra com el reialme del cel. I els qui no són com ell, de la seua fe, són àvols maleits, sords a la veritat, són els qui seran condemnats, esclafats i anihilats.”

“Encara més: renunciant a la nostra individualitat i adherits a un tot compacte, no sols ens en pairem dels avantatges personals, ens en pairem també de tota responsabilitat. Sense les traves de pors, dubtes, pessigolleigs de consciència o de decència, tot aquell bagatge vague que duu damunt l’individu responsable de les pròpies accions, alliberat doncs d’allò que el constreny a ésser com cal, [el creient, el fidel, el manat, el soldat obedient al tòtem adient] es llença sense problemes als pitjors extrems de crueltat i brutalitat. Tantost perdem la independència individual dins el cos massiu d’un moviment fanàtic, guanyem una nova llibertat: la llibertat d’odiar, de torturar, de mentir, d’assassinar, de trair, de gallejar... sense vergonya ni recança.”

“L’odi no és sols un mitjà d’unificació, és també el producte d’aquesta unificació. Diu en Renan que mai no hem sentit a parlar, d’ençà que el món és món, d’una nació que perdoni.”

“L’odi i la crueltat que es porta l’individu egoista no són res comparats amb el verí i l’atrocitat que segrega l’abnegació. La desindividualització, prerequisit per a la total integració i la dedicació abnegada, és alhora un procés de deshumanització. Les cambres de tortura són unes institucions corporativistes.”

I ara?: –I ara, sense fanatismes, pinta’t fulla, cavà? Pinta’t lliure fulla d’arbre. Car no ets àtom, ets cèl·lula. Ni que et sembli que no pertanys, tanmateix ho fas. Pertanys. En una eternitat d’absoluta nul·litat, ets cèl·lula de quelcom molt més gros. Mai no ets sol. I encara menys si ets solidari. Solidari amb el de baix, sovint amb les fulles descartades, caigudes, tornades saó, humus o fum...

Sigui com sigui, tant se val...

L’arbre evolueix cap a una plenitud o altra... i la teua fulla... hi fou!

Consira’t inclòs en la teua marginalitat. Consira’t inclòs... Tens encar dret al mateix aire... a la mateixa àrea... ni que t’hi anul·lin, nul·lifiquin, no t’hi han nul·lificat... les traces hi són... hi són...

Hi ets...?

Hi sóc, el meu pecíol va i ve a la fenella del tronc!

A l’airet suau escabellat.

Quin nou arbre no prenyaràs fins a les orelles?

D’il·lusions!

trenta-quatrè d'aclucallades

2008-07-10T14:56:00.000-07:00

Aclucallades (34)

He escrit un llibre: –Davant hi he escrit això: Aquest llibre fou escrit cinc anys abans. I ja hi sóc. Sóc l’escriptor. Prou.

Un escriptor qui només té un llegidor: elleix.

I per què li’n caldria cap més? I per què cap altra cosa?

Car havia escrit el primer llibre. Sempre el primer. No em vindreu amb coses dels egipcis de l’any de la picaó. Per exemple!

El meu és sempre escrit cinc anys abans.

El primer llibre és l’únic que de debò mai valia prou la pena de llegir. Car tots els altres en derivaven. Tots els llibres romanents, quina altra cosa que subproducte degenerat del meu?

Vanitat: –Li dic: Enriqueta, la vanitat no em deixa viure. Em diu: Saps què? Fes-te poeta.

Guions: –Plorava un fill amargament la mort de son pare; era davant son pare mort el noi; el pare qui abans plorà la mort del noi...

Què separa el cor-romput del corromput?

El lligam d’un guió els separa.

El teu nom sota el palter d’altri: –Diu n’Oscar Wilde: “Durant tot el matí penquí corregint un dels meus poemes i al capdavall en vaig treure una coma. Després, al vespre, la vaig tornar a ficar.”

[El que no se n’adona, pobrissó, és que més tard vindrà el sapastre “corrector” del diari o de l’editorial i t’omplirà el text de torts. I s’hi cagarà damunt, i hi deixarà el palter perquè el signis tu.]

Cagades: –Fa en Swift: “Men are never so serious, thoughtful, and intent, as when they are at Stool.” (No veus la gent mai tan seriosa ans pensiva i dedicada com quan caga.) Tret del moment de la mort. Car aquell és l’instant de la gran cagada. I ja no cal pensar sinó en re.

Globus o bombolla qui esclata: –“–Oh, aquesta bombolla, com en dius?
–En dic vida.”

Una vida té prou espai per a l’expansió – fins que ocupa tot el terreny que li pertocava – llavors rebenta en re.

Vivim en espai, no pas en temps – temps només és espai qui s’expandeix.

Si l’espai s’acaba, empenys, agònic, els termes de la bombolla – debades – car la bombolla no s’expandeix ja pus...

Empenyeres tanmateix, i llavors féu plof – la bombolla féu plof, tu feres plof, tot féu plof.

...

Els va sobtar la meua despreocupació, indiferència, davant la mort imminent – d’esme, més que no pas per esperit de supervivència, vaig aprofitar llur dubte per a rebregar-me com un cadell i prendre alhora, amb un parell de falconades, tant la pistola com el coltell del cap de colla qui em tenia agafat i, amb ganyotes i crits rai, amenaçava de pelar-me allí mateix...

Ara, fastiguejat per la lletja horror dibuixada al seu visatge, li vaig enfonsar el coltell al coll; amb la gola jugulada i la caròtide ensems, la calda sang hi feia bombolles de ventissa ebullició.

Un dels seus saigs gosà vindre’m amb una destral massa grossa per a ell; era una de les destrals massives amb les quals ens proposàvem d’esbotzar les caixes on hi havia el recapte: la pols blanca, al capdavall la cendra, part de la qual es volien estalviar de donar-me amb el vulgar ràpid recurs de l’eliminació. Encar amb el cos del cap de colla dessagnant-se’m al braç esquerre que el servava, amb el braç dret prenguí una cadira amb la qual rebutgí el de la destral... Caigué enrere amb la dissort que la destral li caigué damunt... Tolt, el seu cap rodolà ras fins als peus dels altres... Tothom reculà, esfereït. Encar tenia el cos de llur capità abraçat – el vaig deixar caure a terra com un cagalló.

–La meua bombolla esclatarà just a l’instant marcat. Ni abans, ni encar menys, després.

En acabat, vaig agafar els paquets de pols blanca que em pertocaven i me’n vaig anar. Amb la pistola, no en feia esclatar cap altre... Els sabia tremolencs, vegem-me allunyar-me’ls, espurnejant amb lluminositats fantàstiques.

L’eternitat: –Si el temps és no res, l’eternitat (que és tot el temps) és doncs l’absolut no-res. On s’acaba tot el temps, comença tot l’espai; més fàcil: on s’acaba el no-res, comença el tot.

Car és el temps “objectiu” o només “percebut”?: –Entomeu això: Per als lobotomitzats, la vida s’atura a l’hora on els esguerraven – tots els records s’acaben llavors. El temps que els passaria ara dessobre tanmateix ja no els jaqueix ni petjada.

Tothom qui diu temps diu espai.

Lévi-Strauss: Allò que caracteritza sobretot l’enteniment salvatge és la desconeixença del concepte “temps”.

Ara us ho dic: El temps és una conseqüència efímera de l’espai infinit.

Hesse: Això del “temps” és un invent. Res no fou, res no serà; tot és ara, autèntic, present.

Simenon: Hom parla dels anys com si de debò n’hi hagués.

Goethe: Cerca l’instant perfecte, absolut, on el temps s’atura.

Kant: El temps manca de realitat objectiva, car ni és accident ni substància ni lligam (relació). És una condició purament subjectiva: una intuïció segregada per l’enteniment per tal de coordinar-se.

Italo Calvino: La dimensió del temps feta a miques: ni amem ni pensem sinó en fragments de temps que com guspires s’estenen una miqueta i es fonen.

Costa Llobera: On sembla que el temps ja no fa via pren millor sa volada l’esperit.

Plaute: Maleït el malparit qui, bo i empescant-se el rellotge de Sol, m’ha partit en mil bocinets o ja crostetes l’adés gran pastís del dia.

Zenó: Dividir el temps és occir-lo, aprimar-lo fins a la inexistència.

D’on, si mor el temps, el temps ja no podreix, s’eleva la carn en immortal intenció petrificada.

Em negaré als aiguaneixos: Tant que presumia adés de valent, ara, condemnat a mort, no volia saber-ho, em feia el sord. Què sap la metgessa...? Li vaig dir que callés. (No, ja no era gens valent, ara, a l’hora de la veritat.)

Els aiguaneixos de l’esperança mai no s’estronquen per als qui vitalment empenyem, punyents, encar.

No em deixaré guanyar per la melangia senil.

És veritat que les dones són un element massa subtil per al meu enteniment – se’t refreguen el cony mocós a l’amaluc o la cuixa, i al capdavall NO volien cardar; els deies una xanxeta innocent de doble entendre, i se t’emprenyaven com mones, i al capdavall VOLIEN cardar.

Mes hi ha vida enllà de l’element dona.

Els catalans, cal reconèixer-ho, són massa inabastables per a la meua lògica. Hom em diu que encar continuen tractant el xarnec com si fos una llengua vàlida... No se’n volen adonar que pel xarnec entra el feixisme. Pel feixisme l’anihilament. Que qui llegeix en franquista, tost se’n torna. Llas, hem perdut molt de terreny. No cal anar gaire enrere, i castellufa només calia saber-ne una miqueta per a fer-se entendre dels escombriaires i les criades encar massa nou-arribats.

El jovent assabentat (l’altre, el pec, deu llegir només en xarnec) es veu que considera el José Pla (amb un accent agut a la a!) de la meua joventut, on l’home només escrivia en castellà, com un clàssic català – de debò...? Per ordre de qui...? On tenen el gust, aqueixa canalla...?

I el “Khordi Pukhol, ex-president-eh de la Kheneralidà,” com en diu la ràdio castellana per als sud-americans, és considerat com un catalanista! Aquell venut!

Les bombolles se’m fonen per les vores com les de la pluja damunt els tolls. Tant d’amat fos!

Tot s’ha escolat tan de pressa!

I la gent pel món sembla cada dia una mica més gamarussa. Tant de cretí creient en déus i en jerarquies eclesiàstiques! Aquells farsants assassins! Parlen de màrtirs, però mai dels màrtirs més nombrosos: els màrtirs de la veritat, els màrtirs per l’ateisme.

Amb un món com més anem més brut i més ple de carn qui es corromp.

I les guerres justificades amb falòrnies que no s’hauria de poder creure un ingenu infant de vuit anys...

I els més vells més enderiats a veure morir el jovent. I el jovent autoenganyat, signant-hi amb delit...

No em deixaré guanyar per la melangia de la senilitat...

Hi ha més elements a una vida que els matussers efímers desagraïts successors d’una nèxia adés superba.

I llavors què...? Sóc un artista, encara visc...

Hi ha en Josep Carner... De qui en sé les mantres... Hi ha en Pedrolo, de qui en conec les mantres... Hi ha l’esperança doncs...

Al capdavall guanyarem els bons...

Al capdavall, ca?

Al capdavall... plof.

Teoria de l’amor universal: –Hi havia doncs aquests tres o quatre científics andorrans qui amb un làser encara més potent van migpartir el món, i llavors l’univers.

Guaiteu ara el món migpartit en dues mitges taronges... Ai, en òrbites paral·leles i desfasades!

Tothom dins cada mitja taronja enyorat d’amor... i impel·lint doncs d’enveja d’amor la mitja taronja cap a l’altra... Els habitants de totes dues mitges taronges desitjant sobre tota altra cosa la immensa reunió.

I l’univers migpartit... Els dos universos perduts en el no-res? On tenim el que ens manca? es diuen estels i matèries... Deu ésser perdut a la meitat que ens manca... Ah, si podíem tornar-hi a ésser...

Anhel de l’ànima planetària, per amor nafrada.

Assassí en sèrie contra assassí seriós: –He estat estudiant les biografies d’un ramat de “serial killers”. Tots tenien una mare molt religiosa i un pare molt colèric, és a dir, feixista. O, si vivien amb els padrins, la mateixa combinació si fa no fa, una padrina molt religiosa, un padrí molt criminal. Hum. (Mares religioses, pares franquistes... Quina societat em recorda?)

El feixisme intrínsec de la religió – tots depenent, i vetllats ans severament sotjats, per l’ull maligne del líder, del guia, del führer, del “senyor”. Hà!

Tots pateixen “a rigid religious education”, una règea educació religiosa, hà! A part que veure “educació” i “religió” a la vora ja fa mal als ulls i sona oximorònic d’allò pus, a sobre hi ha el rígid, el rígida, el dogmàtic, el recte, el correcte – règeus i règees garrots i forques per a escanyar l’infant i fer-l’en un degenerat segur.

“–Ah, i l’assassí seriós? –Home, el tiranicida!”

La nit ha consell, i trem el tren: –I diu el ritme anímic sedec de la llibertat de l’univers... Llo... em... Llo...em... Lloem els tiranicides! Llo... em... Llo... em... Lloem els tiranicides!

El dolent és el malalt (tornem-hi!): –Una lesió al bocí de cervell que en diuen còrtex prefrontral medioventral et tol el sentiment d’humanitat solidària – et fa fred assassí – perfecte membre de la bòfia – ideal protagonista de pel·lícula d’acció – típic ocellot pudent de gàbia carcerària.

[En Català funciona tot millor. Escolteu això: –De Plató (Gòrgies) a Boeci (Consolació) als Catalans: “No tot malalt és dolent, mes tot dolent és malalt.” Ésser àvol podria traduir-se en ésser a-vol, és a dir, voler allò contrari d’allò que és bo; ésser àvol és patir del cervell: anar hom contra elleix: voler-se fet i fet mort; per qualque defecte del mecanisme cerebral, qui és àvol no es vol prou.]

Odi: –Hom és antisemita, és anticatalà, és anticà, és anticatòlic, és anti el que li roti..., i per ell fotrà. Els qui odien són el bon llevat de la humanitat. Altrament, tots escapçats, màquines de treballar. Això voldrien els qui ens tenen per les penjarelles. I quina justícia fóra la que es fotria a adoctrinar cervells...? Justícia hauria de voler dir no emprenyar qui no emprenya. Mes hom ho confon tot: justícia, església, estat, militars, comerciants: totes les forces de repressió maldant ensems per agafar-te el cervell i masegar-te’l fins que repixi la mateixa grisa brutícia on tothom es rabeja, i, sobre, aitan moral – aitan santet, sense ensenyar les vergonyes – perquè no en tenen – per no tindre, no tenen un cervell que els rutlli gens.

Qui confon l’odi amb l’agressió...? Caldria ésser pampana!

Sovint (gairebé sempre) qui agredeix amb més crueltat i més aclaparadorament és qui té “déu al seu costat”. Els pitjors terroristes brollen del podrimener de l’estat. Bombes atòmiques...? Croades...? Descobriments...? Conversions...? Colonitzacions...? Normalitzacions...? Lleis molt morals...?

Maleïts enverinaires!

Voltaire: El mateix qui et diu: “Pensa com jo o déu et condemna”, tantost com pugui et dirà: “Pensa com jo o ja t'he condemnat a mort”.

J.P. Dubois: Quants de morts sense remei per un sol ressuscitat!

John Sturrock: “Anti(...) should not be criminalized as if it were itself physically injurious: there is no continuum of deliquency running from racial slander to homicide.”

En realitat, sovint (gairebé sempre) és a l’inrevés. L’agressor empra d’excusa l’odi de l’agredit a posteriori: després del fet d’agressió. Per un exemple que ens toca ben a prop, compareu els castelladres tractant els catalans de tots els crims possibles (i previsibles – emmirallant els propis! – tantost els catalans s’emparessin d’una puta vegada del poder que els correspon) per a justificar els crims autèntics que ara mateix els castelladres continuen de fer-nos!

I per què s’hi aferrissen tant, a continuar de fer-nos malbé...? Car s’arrapen com feres rabiüdes al poder que no volen lliurar-nos, tot i que no en tenen cap dret.

Sturrock ho recalca: En l’acte d’apoderar-se del poder que a hom li revé (hom: un boldró de gent esclafada per d’altri, una nació colonitzada, una tribu esclavitzada...) es confirma la teoria de la força sempre equivalent de què parlà en Foucault: el poder sempre és el mateix: el que guanyes tu, el prens a un altre que el tenia abans.

Per això el feixisme canfelipenc i el feixisme canjacobí defensen com rat de pesta panxa enlaire el que adés ens robaren.

Les falsificacions dels castelladres: –Cosa normal de totes totes. Qui ho dubta! Estats molt menys corruptes ho fan.

“The creation of phony documents and memoirs is a major industry of our secret police forces.” Gore Vidal diu el 1976 dels de la CIA, l’FBI, la bòfia “antinarcòtics”, els serveis secrets de l’exèrcit i el tresor, etc.

Per exemple, quant de tom de “desertor çoviètic” no és altre que un invent escrit per qualque escrivent premiat i esperonat per un altre generalet al pentàgon?

Aquell qui s’empassa les propagandes dels estats és com qui es creu els anuncis a diaris i televisions. Un pobre tanoca. Car les lleis i els qui les fan complir, quin canfelip sobreïxent! Els qui hi viuen es diuen, satisfets: “Ei, hom hi és no pas només per a emprenyar els ciutadans. No n’hi ha prou fent tornar els ciutadans en formigues obreres; cal anar burxant-les contínuament amb tota mena de prohibicions sense solta ni volta.” I cal que cada formigueta gasti i despengui, això sí, i que s’endeuti fins que es mori en pic hom li hagi tret tot el suc, tota la mel que les regines (o els propietaris) xuclen.

[I encara hi ha qui troba “exagerat” que els castelladres convertissin els Servent en Servantes, en Colom en Colombo, els escrits i les descobertes i les conquestes dels Catalans en cosa exclusivament castelladra. Bah!]

Ara digueu-me: Quan recobrarem els trofeus adés robats?

Al capdavall: –Bombolles.

Aclucallades (33)

2008-07-03T13:05:00.000-07:00

Aclucallades (33)

Dotze sonades canonades per a acabar de matar un trist mosquit: -Per a justificar la nostra desaparició de poble usurpat hi ha gent esventada, esverada, excessiva... hi van pel broc massa esbrocat...

Per a esclafar tan frèvol cuïc tampoc no calen cada camí deu o dotze molt estridents canonades - amb un petit copet de ventall n'hi hauria hagut prou...

Si de debò som tan insignificants com pretenen... (un rantell tan inofensiu...) potser ja no calia ni això... segur que lleu ens moríem, per la mateixa inèrcia que ens vol cuquets efímers...

Fàcils d'humiliar

"tothom es veu encar amb dret

de gitar-nos impunement pedres..."

"un gos mansoi només a mig assassinar...

abuixia abans, mes ara ja només amolla

qualque tímid gemec sense cap vàlua..."

"i això neguiteja els assassins

els lleva, com erupció pruriginosa...

un sentiment incòmode subcutani...

i urgeix llavors acabar el treball..."

"encar els direm pietosos perquè voldrien

estalviar-nos la massa llarga agonia...

tot i que eren llurs pedrades les que encetaven

les nafres letals..."

"mes... per què som tan fàcils d'humiliar?"

"de l'arbre caigut tothom en fa estelles...

el món és ple de ‘valents’"

"només quan serem arbre, sobre caigut, corcat

tindrem dret a ésser enyorats...

serem llavors els aborígens

els “indis”

els qui són o eren fins com qui diu ara mateix

a frec d'extermini

al darrer buf abans l'ofec...”

“a frec d’ofec, de negar-nos a l’oceà del no-res...

i de moment havíem de demanar constantment

permís per a existir...

i ens ho negaven...

ens els denegaven...

s’hi oposaven aferrissadament...”

“eren tan bones ànimes...

volien que hi neguéssim llavors mateix...

ens volien estalviar la llarga agonia...”

“negats..., negats sense remei...

tindrem potser llavors dret a ésser enyorats...

serem llavors els aborígens

els ‘indis’...

i n’hi haurà segurament qui diran

rabejant-se en la melangia de l’antic enyor

que potser hauria calgut protegir-ne l'espècie

(tret que, llas!, ara és massa tard)

‘ah els Catalans!

te'n recordes...?

que injustament

els extingírem...!’ - dirà l'un.”

"’sí ves’ - farà l'altre - ‘tots ens hem de morir, saps?

ells una miqueta abans que no els altres...

Tampoc no cal fer-s’hi cap pedra al fetge.’"

Qui en tindria prou amb ésser només mitja persona?: –Qui s'acontenta amb ésser mitja persona lleu no en serà ni mitja.

"No podem bandejar l'aspiració d'ésser complets. No ens seria lícit de cohibir-nos ni d'inhibir-nos. Estem prop de la mar que ha inspirat les llegendes essencials i les grans incertituds. La muntanya ens estimula en el sentit de la tenacitat i la durada. Ni la diversitat, ni la novetat, ni la llibertat no ens inspiren cap terror supersticiosa. Sabem que cada maltempsada, si en vinguessin, acabarà refent-nos una nova joventut." Josep Carner (1955)

Terror supersticiosa: –Més insults per part de les esglésies jacobines dels estats qui encar malviuen creguts que no s’han bellugat del segle dinou... Ens insulta el gavatx i ens insulta el cagot quan ens consideren part dessota d’ells. Si ens diuen que en re són superiors a nosaltres. Si ens diuen que llur cultura o llur llengua o llur manera de veure el món i d’ensinistrar els minyons és superior a les nostres. Si ens volen doblegar a llur voler. Si ens volen desapareguts. Ens insulten i ens nafren i ens fan perillar la vida, d’on que tot mitjà sigui bo per a deseixir-nos de llur trepig, de llurs intencions d’anorrear-nos per sempre pus.

Com lluitar contra tals terroristes sinó amb totes les armes a l’abast...?

Terror supersticiosa (2): –Tothom té el seu déu – tothom diu “déu meu”, “my god”, “buoge muoi...”

Ciceró bé deia:;”És més fàcil trobar un déu que no un home – és clar, l’home (la dona pitjor) s’amaga rere el seu déu – tota malastrugança, tota matusseria, tot falliment, és culpa del déu, l’home (covard) hi desapareix...”

Terror supersticiosa (3): –Qui són aqueixos qui pretenen tindre tanta de por davant el Català...? Tanta de por que per a ells el Català és el papu qui cal esbocinar perquè a pleret (i si pogués fer-se isnellament molt millor), així desintegrat, es torni pols que qualsevol esbufegada de maltempsada disgregarà definitivament.

Mes els qui ataquen la unitat del Català tenen un nom, i cal donar-los-hi. I cal anomenar-los doncs per llur nom. Hom esdevé assassí quan occeix sense raó una persona. Qui ataca la unitat del Català és, potencialment, pitjor que no cap assassí (ni que fos assassí en sèrie, ni que fos llançador d’atòmica bomba), car pretén la mort de tot un poble, i l'assassí de tot un poble duu el nom de genocida. Tots aqueixos genocides, què fer-ne?

Amb els genocides no s'hi valen contemplacions ni miraments ni falòrnies. Cal esclafar-los amb esquírria i en escruix.

Potencialitats: –Més insults per part de l’església... Plec esborronador on la vermina de fanocs i papamocs s’arroplega... Si un embrió és potencialment una persona..., i una persona és potencialment un cadàver..., d’on, si un embrió és potencialment un cadàver... potser valdria més colgar-los tots a l’ou.

Ara, si un fetus és una persona..., una persona és un fetus..., i això, com a persona, ho prenc com a un insult. [A part que un fetus no té ni un sou a la butxaca, i tot el comerç se’n va en orris... I quina responsabilitat tinc si sóc un fetus – potser em ficaríeu a la presó – si només sóc un fetus, quin abús, maleïts abusius! – abuixiré.]

Obscenitats: –Diuen d’en Sade que era obscè. Mes abans d’en Sade hi havia les hagiografies, és clar. Les hagiografies, tot aquell xorrèstic, tou, mòrbid, llefiscós i lloca, de tortura i saliveig. Molt més obscè i cruel que no en Sade, amb tots aquells màrtirs tan cruelment martiritzats ans a pleret creuclavats... Ep, i afegeix-hi els qui martiritzà tanta d’inquisició!

Els hagiògrafs, precedents d’en Sade, grandiloqüents, salaços, atroços, grotescs, escrivien amb una mà i amb l’altra se la pelaven, mentre exposaven al llord paper llurs manies algolàgniques, llur fantasies de cardar i alhora fer mal amb el ganivet de llur enveja per dominar el cos d’altri... T’ho conten bavejant... T’ho serveixen calent, amb la sang que fumeja... Rostits de viu en viu en graelles... esquarterats... espellats... mutilats (i sobretot mutilades!) amb els pits en safata... els ulls en platerets... Perllongades crucifixions... garrots al coll... típic... Quines bestiades, quines atrocitats...Ecs, de mai no acabar; fastigositats rai.

[Inquisicions, franquismes... Tots aqueixos torturaires castellans, per força peixats per capellans castrenses, amb embuts, amb lletovaris de verí inoït... Prostituïts per capellans de qui la superstició és sempre la revenja contínua d’un déu criminal, cada capellà prostituït ell mateix, doncs, al maligne ídol, àpex de crueltat, el qual insisteixen a anomenar “déu...” Ah, i hi ha els bisbes, els més datspelcul de tots, adoradors molt romancers de la mort...

Sempre la merda i la sang (i d’estranquis, a un raconet, la lleterada) van juntes per a aquella gent... Al canfelip hi ha quelcom on hi viuen el reis cagallons... O quelcom així. No ho sé del cert per què serveix, allò. És un palau, o belleu un museu per a mòmies... qui sap. Mai no hi he anat ni pens anar-hi, ni a canfelip, i menys a aquell canfelip de terres mortes, segurament massa pudent per a mos oronells molt delicats. Mes m’assabent pels llibres que “escorial” vol dir lloc on hom hi recull la merda. (Escòria: merda en l’original grec.) Doncs exacte, tot hi casa: a aquell palau o residència dels tirans cagallons o merdanyols, es veu que els fanocs castelladres triaren de donar-li forma de graella en honor d’un màrtir, de nom Llorenç, rostit de viu en viu, segons la grofolluda llegenda...]

Mort instantània als mitgesmerdes brutals, mort als botxins: –Els qui són fets de pasta d’anus atupen ans mortreixen els qui són fets de pasta d’agnus.

Atupen la gent de bé els maleïts armats qui caldria anorrear ras fins no deixar-ne ni un damunt la puta terra – hi és de més mitja “humanitat” – el fragment d’“humanitat” sense humanitat, mancada doncs del sentiment de compassió, de dolor compartida amb el qui pateix...

Tots els fanocs qui volen tant de mort a l’infern o en abissos de catàstrofe, mentre ells s’envolen, raptats místicament, a paradisos on batlleixen, sobirans i únics, la llei i l’ordre feixistes...

On és la bona religió? No fóra molt millor l’altra...? La que digués: no, collons, a l’inrevés, desgraciats, ho teniu tot capgirat.

A l’inrevés: són els armats, són la bòfia, són els militars, són els psicòpates, són els ensinistrats a fer malbé, a torturar, a occir, sense sentir pietat pel dolor que el sacrificat no pateix... Els qui són fet de pasta d’anus, aquests caldria collir i metre en foc. Ras. Hi són de massa.

Figuera: –Amb fulla de figuera es tapà lo cony n’Eva, la destralera, i per això ara a totes les dones la pruïja per cardar que ens desmenja constantment rai, vós.

Hum, bestiades, rai.

I, si doncs a la fulla hi inclous la tija, ací hi tens la representació del sistre de n’Isis, de qui n’Eva fou copiada, és clar.

I les figues, no cal dir. Morros de figa estem condemnats a ésser tots els homs qui naixem en eix món on els sexes s’han separats en individus diferents, perquè tots ens barallem i no tinguem prou temps de viure com cal.

La figuera, amiga dels pastors, idònia al capdavall per a penjar-s’hi; sempre te’n pots acabar esmunyint viu (qui sap), car té la branca sovint fràgil, i en surts doncs potser remut, en acabat d’acte tan... ataràctic, millor – com en deia l’Aristòtil (el millor dels tòtils)? Ah, sí, ximpleria, m’havia volat del cap: ca..., caca..., what? Catarsis, catàrtic. En acabat d’acte tan catàrtic, doncs.

Tanmateix: “No us repengeu fora les figueres per por que esglaieu les velles.”

I: “Ni noguera ni figuera no us hi jagueu sota, pastorets (no fos cas que les velles missoses us hi guipessin).”

Car... Feina feta, penjà-s’hi en Judes, hom diu (mes tot això són falòrnies de bíblia, d’on qui se’n creu re per a ell fotrà, el carallot).

I (segons la crònica increïble) aquell barat falorniaire, Jesucrist, molt irrisòriament enfellonit, l’ha damnà ans maleí com un gos rabiüt, perquè no sabia (car per a ésser fill de déu cal que siguis tan curt de gambals, altrament qui t’hi enganya que t’hi prestis, perquè tothom t’arruqui ans t’atupi i et creuclavi!), no sabia tampoc que la figuera és dioica, i aquella tan maleïda, ans condemnada a cremar eternament (això és figuera màgica de conte de fades, aloges, goges i paitides!), a cremar eternament a l’infern dels condemnats (perquè no produïm prou, no som prou escarrassos de la feina, no portem prou profit ni plusvàlua als rics del govern), doncs, com dic, no sabia, el capdecony, que aquella era mascla. Que no era figuera, era figuer. I al capdavall només calia que li hagués guaitat lo pipí...!

N’hi havia per a penjar-s’hi!

Aclucallades - 32

2008-06-25T16:27:00.000-07:00

Aclucallades (32)

Es veu que dels Catalans cal anihilar-ne el record i tot: –Ara que tornem a descobrir les barroeres, vastes, gairebé ubiques, falsificacions dels nostres enemics els castellans – falsificacions enderiades, o infectades només amb la idea maniàtica de robar-nos-ho tot – comencem de comprendre petits detalls que adés ens intrigaren... Per exemple, deu fer quaranta anys..., encar prou ingenu, marcava amb tres o quartre interrogants aquella frase d’en Henry Miller a My Dream of Mobile, inclòs a The Air-Conditioned Nightmare (1945)...

“In my dream I never pictured myself as entering Mobile by automobile. Like Admiral Farragut, I saw myself steaming into Mobile Bay, generating my own power. I never thought I would pass through places like [...], or that I would be within striking distance of [...], or that by crossing Millers Ferry I would be on the way to the Ponce de Leon Springs. In their dream of gold the spaniards had preceded me. They must have moved like fevered bedbugs through the swamps and forests of Florida. And when they hit Bon Secours they must have been completely whacky – to give it a french name, i mean. [...] In Pensacola I had a crazy room in a crazy hotel I thought I was in Perpinyà again...”

Sobta que en el mateix paràgraf esmenti l’almirall Ferragut i la ciutat Catalana de Perpinyà, i ens digui que “enllaminits pel somni de l’or... els espanyols passaren per tots aquests llocs abans no hi passés jo... es devien moure com xinxes enfebrades pels aiguamorts i les selves de la Florida... I quan arribaren a Bon Socors segur que ja s’havien begut del tot el seny... Vull dir, pel fet que ja donessin un nom en francès a un dels indrets...!”

Els espanyols donant un nom en francès...? No vols dir els Catalans donant noms en Català...?

Noms a hores d’ara ja gairebé tots falsificats... Només romanen, encar escrits en aproximat Català, els oblidats de “corregir” pels “corregidors” inquisitorials dels avariciosos castellans... Hi ha l’exemple conegut, més recent, de Yorba Linda, a Califòrnia, deturpant el nom del Català Jorba... [Tants de noms a la Florida i a Califòrnia, arreu d’aqueix continent, que, d’en Colom avall, eren magníficament Catalans... i ara quina merda cacofònica no són...?]

Relativitzéssim-ho: –Per què tindre por de morir? Només et mors un cop. Els altres se’t moren repetidament, a milions i milions. I imagina’t sense mort... Encar tindries damunt cada dictador, emprenyant. Cada dictador qui moria molt més angoixadament que no moriràs mai tu. Car... “Molt més lleig cau un gros gegant que un petit nan”, diuen els clàssics Catalans. Tindríeu en Franco damunt. Com ara hi teniu els seus successors. Tots franquistes. Tots moridors. El “fuares”, el “canfelipa”, el “ass-nas”, el caquetes d’ara..., i, assegut a la gatzoneta damunt llurs caps molt cagats, el coronat de sangonosos palters...

O poséssim per un cas que els irritants xarnecs guanyessin re (qualque copeta en jocs nazistes qui sap on). Per què ens n’entristiríem...? Què fóra una copeta d’aixarop per a ells, quan ens n’han donades tantes (milions de copetes virtuals que ens bevíem a tastets molt deliciosos) sempre que perdien ridículament i havien de beure-se’n el molt despitat fel que els rajava per cada cantó molt provincianament...? I només cal recordar que si mai guanyen re, ho fan no pas contra nosaltres, car hom no ens hi permet pas de participar, en la contesa o la competició o el campionat, per por segurament que no ens ho enduguéssim tot; ho guanyen contra d’altres nazificades “nacions” com la d’ells.

Morirà el dialecte Català, com ha mort el dialecte llatí, o el dialecte aqueu, i, què us diré?, mant dialecte encar pus arcà... Car... Quin dialecte no morirà...? Morirà el dialecte parisenc, per molt que els dolgui als decrèpits espantalls de l’acamérdie.... (l’acamerdesa franmerdesa)... I morirà el dialecte peruà... I morirà el dialecte argentí... Quan hom ens enverina el dialecte, s’enverinen el propi... Tots els dialectes moren com els rius (va dir el poeta) que espeteguen a l’oceà... I qui enverina dialectes, enverina l’oceà dels mots... Hi ha gent aitan ruc al món! No val la pena de barallar-s’hi. Qui es barallaria amb una mofeta...? (deia el poeta), no en trauries sinó un raig de fètida maror!

Enraonant de dialectes... Per què trobem que el Català és tan musical i cristal·lí, precís, meravellós i eufònic? I trobem que aquell garbuix dels castellans ens sona com una merda... ? Per què trobaríem mica rar el contrari...?

I què me’n dieu dels agressius fanocs i llurs dèries de convertir-te (o de mortrir-te si no et converties?)... No; no. Relativitzéssim-ho. Relativitzéssim-ho (si doncs no tot, bontròs). Vés amb la roent onada... si esdevé massa ferotge, no fos cas que n’acabessis cendra... vés-hi, si fa no fa a cavall, fins que l’onada no mori i no et trobis, ja agraïdament sol, rabejant-te entre les restes del naufraig, i descobrint al Solell noves curioses facetes als rebuigs ara nets... Car tota tempesta d’odi també es despèn... Despesa, s’escola cap al no-res... O cap als records graciosos... Tant de rebel torturat i mort per bisbètiques, vesàniques, heretgies...!

Filustra’t l’atzep, petit com espotzim de boina... I filustra’t en acabat l’esperma oceànica d’on n’Afrodita brolla... Esperma a betzef... Carallot qui s’hi compara!

O et dius: això rai. Sempre això rai. Al pot petit, la bona confitura!

Les set sets:

–Set d’immortalitat

set de llibertat

set de totalitat

set d’individualitat

set de destructibilitat

set d’ascensió

set de silenci.

Cada deessa generatriu fou adúltera: –Bon exemple per a cada dona “creient” de les que ara cuegen (en aquests temps no pas menys supersticiosos, llas, que els de mil·lennis ha!).

Apunteu-vos-hi totes que ara hi venim.

Entre les deesses aquests dies més conegudes, hi trobem doncs la Virgin Mary (amb “déu” de drut ans d’arlot, fotent banyes al Pep Banyut), i hi tenim n’Eve [aquella en qui la Mary s’emmirallà i ara, en contraimatge, trepitja titoles; n’Eve (ho dic en anglès americà, que, com abans el llatí, ara és la llengua escollida dels cristians), la qual foté banyes a l’Adam. Banyes a l’Adam? Mes amb qui...? Hum... Qualcun “Qui” qui la feia justament llarga i ampla i bona. Qualque “Qui” amb una titola llarga i dobla, fa! Amb una “diabòlica” serp, hà!]

Seguiu l’exemple, dones. Una dona qui no fotés banyes al seu marit pas que fóra gens bona religiosa.

I on tindríem la sort, si hom no ens fotés banyes...?

Car en Català: “banyut, bollut” (el bollut té bolla: sort). I diu el francès: quel cocu! (si et veu amb sort). I fa de continu l’italià fatxenda, sempre supersticiós: facendo le corne! (demanant sort, tocant ferro!).

Déus rai: –Suprems “únics” n’hi ha per a donar i vendre... I llavors... Per què ell el suprem i no jo...? En què ets més suprem que no jo...?

Quan l’ésser suprem em jutjava, li vaig dir que per què no es guaitava aquell documental que li duia a la butxaca – era un documental on un altre ésser suprem jutjava algú qui li deia “per què tu i no jo...”?, i li donava per a veure un documental on un altre ésser suprem el jutjava... Jutjava un altre ésser suprem... “En què ets més suprem...?”

Ara tu ets el jutjat...

Tot ésser suprem cal que depengui d’un altre. Així funcionen les burocràcies, així funcionen les jerarquies... Així són les religions. Tot depèn d’un abans. Fins i tot l’u. Depèn del zero.

I el zero...? Del menys u, això rai.

Per què ens captenim?: –Perquè som obedients de mena? O desequilibrats de mena, i on trobem un clap de terra ferma ens hi arrelem perquè de la capçana peluda de l’arbre que som se n’enlairin bromeres..., i deu ésser cert que enllà d’aquesta bombolla del somni tot hi és por...? O prenem l’excusa dels japonesos i ho fem “per tal de no pas ofendre els avantpassats...”? Els avantpassats? Aquella colla de fanàtics destralers? O, ja, per dignitat ho fem...? Per què serveix la dignitat? Per a fer l’encarcarat paperet? Ecs. O ho fem per vanitat, per qualque sentit de superioritat...? Qui no es capté, no es mereix doncs altre que el tret al cap...?

Car qui de fet és lliure, cal assassinar-lo, car prou fa ballar la galleda d’àcid damunt el cresp tremolós del qual hi ha el suro de la civilització establerta, on, molt leri-leri, hi som, tothora a frec de periclitar, de caure daltabaix a l’infern de la realitat...?

Només interessa: –Només interessa veure-us néixer, llavors. Només interessa veure-us créixer, plançons.

Obrers, o formigues verinoses ans molt culpables: –Per què no els foten tots a la presó per assassins, els qui ara mateix són a les fàbriques molt enfeinats construint aquelles caríssimes bombes que d’altres assassins encara millor modificats, més qualificats, millor ensinistrats, formigues encara més eficaces, no llençaran sense contemplacions damunt les poblacions mig adormides...?

La conxorxa industrialo-militar necessita enemics i se n’inventa tothora per tal de mantindre la producció, i doncs els profits – món de mercaders qui veuen el món com un mercat.

Bàrbars: –Com diu en Cavafis, sense “bàrbars”, sense “terroristes”, els aprofitats no tenen raó d’existir. Es queden sense excusa. Els aprofitats, és clar: els privilegiats, els possessors, els bisbes, els terratinents, els generals, els rendistes... Sempre hi haurà doncs bàrbars, hom se’ls traurà de la màniga, “terroristes”, “subversius”, “endimoniats”, el que calgui... Car altrament es quedaven com dic sense excusa... Sense “dimonis”, de què serveixen els capellans...? Sense “enemics”, de què els generals? Sense “lleis”, de què els jutges i d’altres umflats d’ultracuidança reblerts...? Sense “criminals”, doncs, de què tanta de bòfia secreta i palesa...? Tot és continu vergonyós invent.

Els americans qui anaven a “produir” el film d’en Visconti, del llibre d’en Mann, Mort a Venècia (segons conta en Bogarde), posaven com a condició que el minyó de qui el vell escriptor tendrament s’enamora esdevingués noieta. [!] No volien pas un film sobre “a dirty old man chasing a kid’s ass”, un vell brut bavejant rere el cul d’un minyonet. No; allò era inacceptable per al públic americà. Diu que hi diu en Visconti: “I creuen que li fóra més acceptable que l’objecte del desig fos una minyoneta...?” “Misser Visconti, als americans ni ens passen pel cap implicacions d’aqueixa mena... No som pas tan degenerats com els europeus.” [!] Comenta en Bogarde: “Allò del Vietnam ho estaven encara covant, amanint...”

Les hosts amerdicanes, instruments de “creació”: –Aitan creadores (les hosts amerdicanes) com llur maligne déu mateix: aquell ridícul datpelcul, venjatiu inventor d’inferns – dit “gad” o “dgizas”.

Han creat els croats a Mesopotàmia un altre duad. El riu Tigris baixa ple de cadàvers escapçats i a mig podrir.

Ja en tenien la mà trencada. No fa gaire cometien les mateixes imperdonables maleses tot al llarg del Vietnam – que aviat s’obliden les matances! La història només serveix per a anar repetint la mateixa matança sense cap ni peus: només per la força de la cobejança del qui té i vol tindre encar més; vol tindre-ho (“si pot ésser, ep!”) tot. Quan no ho té tot, li sembla que quelcom li manca, que algú li pren quelcom.

No fa tampoc gaire al Japó... Rius plens de cadàvers en nom de la llibertat (de comerç), en nom de la llibertat (d’esplet), en nom del profit i del privilegi dels homes lliures (d’esclavitzar els altres). Tanta de falòrnia altisonant...!

Deu de març de 1945: Bombes de foc (napalm) dels americans cauen damunt Tòquio, i hi occeixen cent mil persones. The Sumida River thick with bodies. Els rius (i les clavegueres) claferts de morts. Arquetípica impressió a l’enteniment, al rerefons inconscient de la col·lectivitat. Sempre la mateixa imatge. El riu del malson on cada cos qui visqué ara s’escola avall, cap a l’infinit forat... Un malson que molts han vist, no pas amb els ulls del somni, ans amb els ulls del cap.

New York va rebre bombes en forma d’aeroplans, i els cristians més repugnants, com ara aquell tros de merda qui es deia Fallwell, van dir que allò era déu (llur déu, el déu més maligne) que castigava els depravats... No se n’adonaven, aquells cristians tan fanocs, que, en dir això, feien, dels esforçats “terroristes”, àngels, o missatgers, o instruments de llur déu.

Que era justament el que pretenien els moros: que els “terroristes” eren justament això: màrtirs fets àngels, posant la directa cap al gaudi lasciu del paradís.

Crec que el malentès ix d’això... S’esdevé que els dos déus, el dels moros i el dels cretins, no s’entenen perquè parlen llenguatges diferents: el dels moros parla en moro, el dels cretins en anglès.

“La religió només serveix per a ensarronar babaus”: –O guaiteu qui ho diu, nasal. Aquell trosdecarn d’en Xatobriand mateix; monàrquic i catòlic reaccionari qui tant preà el “geni del cristianisme”.

“Un Etat politique où des individus ont des millions...” “Un estat polític on hi ha individus qui tenen milions de renda alhora que d’altres individus es moren de fam..., creieu pas que pot subsistir quan hi manca la religió amb les seues promeses i esperances de fora d’aquest món per a explicar-ne el sacrifici...?”

Aquell catòlic exemplar es plany que el que ell en diu “la matèria” (és a dir, la gent del poble) pugui rebre cap mena d’instrucció ni de lletra. “A mesura que la instrucció davalla entre aqueixes classes inferiors, descobreixen la nafra secreta que rosega l’ordre social irreligiós. L’excessiva desproporció de condicions i de fortunes s’ha poguda mantindre mentre ha romàs amagada; mes tantost hom ha, si fa no fa, apercebuda aqueixa desproporció, el cop mortal ha caigut. Ara com recompondreu les ficcions aristocràtiques, ni com persuadireu el pobre, en pic haurà après de llegir i s’haurà tornat un descregut..., quan tindrà doncs la mateixa instrucció que vosaltres..., com el persuadireu llavors que pateixi totes les privacions..., mentre el seu veí posseeix un excés de superfluïtat; per força l’haureu de matar, no fos cas!”

[Els capitalistes han anat escoltant-se’l. Han matat i fet matar tothom qui els volia part dels diners, i alhora han tornada a instal·lar la verinosa merdegada de la religió a través dels mitjans de comunicació que posseeix, i a través dels estats polítics que compra amb els diners que no es lleixa de cap manera prendre perquè tothom en tingui tants.]

Parlant no s’entén ningú: –Hi ha el qui porta les armes, i hi ha el qui porta les de perdre.

Equilibris d’elefant tetraplègic

2008-06-02T14:50:00.000-07:00

Equilibris d’elefant tetraplègic

Fins on arribarà l’estupidesa desintegradora dels cianòtics “balenfianos” dels collons? Sòrdid arroplec d’infeliços!

Veig les convocatòries dels premis literaris d’Alzira, 2008, i del premi VAE de Burjassot, 2008.

En ambdós hom empra la mateixa fórmula repel·lent que alhora denuncia escardalencament la ignorància dels cretins qui l’escrigueren. Es veu que hi volen, diuen, els escrits “escrits en valencià, o en qualsevol altra varietat de la llengua.”

What the fuck!

Escrits en “valencià”, o en qualsevol altra varietat de la llengua... Llengua...? Llengua...? Quina llengua? Quina llengua! QUINA LLENGUA!

Car enlloc – enlloc! – no ens diuen de quina llengua es tracta. Fan equilibris d’elefant tetraplègic per a no dir CATALÀ. CATALÀ.

CATALÀ, tu, CATALÀ.

Uh! Collons, la por!

Uh! Uh! Collons l’estupidesa, collons el ridícul, collons el provincianisme.

Nicis de merda. Entecats del vici maligne. Sotmesos a la barbàrie dels més pecs. Tot sigui treballar per la desintegració dels CATALANS.

I hi ha, entre les entitats de suport (darrere o cap avall als fullets), la Universitat de València. Quina universitat pot permetre tanta de bajanada? Dels polítics, mesquins venuts, et pots esperar qualsevol malifeta o ximpleria. Quina vergonya, aqueixa gent! Foten esmeperdudament el més cruel ridícul, i són tan mesells que ni se n’adonen.

Ara, la universitat...? Fotrem goig! Si s’hi afegeix!

Tot plegat, quina esgarrifaó de ruqueria! Quin esborronament de provincianisme!

El “valencià” no és cap llengua – és el dialecte d’un dialecte – és dialecte del dialecte “lleidatà” – el qual és un dialecte del CATALÀ.

I prou. No pas que costi tant de dir la veritat.

Mentiu a les arrels i quins fruits no us ixen, si us n’ix cap ni un?

Bords, podrits, lloques, merdosos, ecs.

Ecs, ecs, ecs.

Impaïble. I trist. Trista riota del món.

Ja et ve basca de parlar-ne i tot. Encara? Després de tants d’anys. Buf.

Buf.

Buf...

això fa massa riure – també ho he ficat al Bloig del Dr. Et (romàntic quiromàntic)

31 d'aclucallades

2008-03-31T18:28:00.000-07:00

Aclucallades (31)

Catalònia, la bella persona: –D’ací a uns quants de milers d’anys, Catalònia serà el gran autor, la gran personalitat, l’immens personatge, hò, qui ens llegà aquell cos molt magnífic de filosofia i de literatura, les grans insuperables meravelles escrites en català.

Catalònia escriu – Catalònia com a persona. Tot allò escrit pels millors, tants i tants, molts d’anònims, mes també allò d’en Muntaner, en Metge, n’Eiximenis, en Turmeda, en Martorell, en Timoneda, en Bertrana, en Pedrolo, en Puig i Ferreter, en Carner, en Liost, en Foix..., tot això ho escrigué ella, Na Catalònia, la persona, la unitat. I no n’estarem pas pagats...! Jotfot, amples com les galàxies més lluents!

Llargàries: –El temps marmori és molt més llarg que no el temps de carn – mes el temps marmori és com no re davant el temps subatòmic que és infinit.

Tot era matràfola: –Paralitzat de por com el pare davant el patiment i la malaltia que s’enduen l’infant qui es rebrega al llit, tu mateix davant la mort de l’infant qui fórets fins ara sota tot el greix ranci de la “figura” (o la façana, o l’embolcall o la cariàtide) que t’havies volgut. Paralitzat de por davant la teua mort: flameta o embrió, tu, per vell que siguis, sota la carn, la roba, la “personalitat” i l’estació.

Cada terra fa sa guerra: –I al camp de batalla del cos, el cos present, bellament telescopat al “monitor” de la fantasia, es baralla amb les seues imatges d’adés. Als quinze anys (jo) era molt carallot. Més que no pas ara i tot. Per això sé que em guanyaria. Cada despulla de qui fui és un gripau pla i eixarreït, amb una sardònica rialla per barret. Seré demà encar més baboia que no avui, o menys? Potser en seré menys, qui sap, mes segurament me’n consideraré més. Per què? Doncs perquè qui s’enamora de cap gripau eixut i esclafat?

Portem sempre dol i no sabem ni de què: –Tota pell va de dol. Pel Solell qui s’apaga.

[Ara, saps que en aquesta vida has feta tanmateix sort quan a les vint-i-cinc mil cases i escapoló que habitaves, a totes i a cadascuna, a cada estiu, d’una finestra o altra enllà, sempre et fou donat d’ullar-hi una minyoneta qui al balcó, l’eixida, la terrassa, el terrat, el jardí, l’hort, el sas, el prat, se t’assolellava. Milions de minyonetes ensenyant el culet als ulls astorats ans enamorats de les finestres que, còmplices, em tapen.]

Elasticitat del cony: –(Ben amanit amb les setrilleres de les secrecions) hi cap un gat amb la cua dreta. [Esbombeu-ho, feu-ho avinent pertot: Tabolls ben amanits, que tothom s’hi apunti. Car qui vol un balb taboll – i eixut...? Ecs, signe de l’eixorquia i del disgust].

Pètals del cony: –Fulles de carxofa en vinagreta.

Elasticitat del temps: –John Gardner a Grendel, el 1971: “L’espai es llença enjondre – com una malaltia terminal.” [Space hurls outward like a final disease.] I el temps? El temps és la febre de l’univers cancerós. El tumor de l’univers s’estén fins a l’espetec darrer. Qualque dia l’elàstic farà un pet.

Surts al balcó quan truquen i dius qui hi ha: –Quan dius “qui hi ha?” (o “què hi ha?”), sempre pressuposes un “on...?” Car res no pot haver-hi si doncs no és en un lloc o altre. Això vol dir que tota existència depèn de l’espai. L’espai és el secret de l’existència. Sense espai, res. Res no pot mai no existir. Caldria que mai no hi hagués espai perquè res mai no existís.

A la Bergson: –“Temps” és com et veus per cominal, barrejat amb els altres: un altre pallasso fastigós. “Duració” és com et veus tu sol, per cabal, sense farses socials, un cuc nu cercant l’indret prou tebi, el cau menys agressiu contra la teua tan primeta pell.

Qui só...?: –No sé si sóc un cigró o una llentia a mig coure en l’olla barrejada on es barreja en barreig desmenjat l’univers; no sé qui hi sóc, si llentia o cigró a mig coure, tot tractant, dins els límits de les meues minses llums, d’escatir els entrellats del banal xup-xup.

Qui som: –“Espies qui les forces de la mort envien a espiar a l’estrany territori apellat vida.” En tornar, hem oblidat què hi vèiem, el cervell escapçat, la llengua tolta, els dits arrencats, els ulls podrits. Fets a tesa malbé pel virus del temps.

El temps només serveix per a podrir.

Individu vidu: –Se n’era un individu vidu dividit en molts bocins.

–Si era vidu què hi feia la seua dona gaudint ara com un camell...?

–Si era individu, què hi feia ara dividit en mil bocins damunt la taula de qui (Frankenstein de bot-i-fora) l’anatomitzava, i bavejant-hi de valent?

Simpàtiques secrecions: –Per què les llàgrimes ens duen tan de dret al pelar-nos-la o al cardar...? A tots els funerals veus les dones gratant-se d’esquitllèbit ja els conys. Deu ésser l’empatia (l’einfühlung husserlià) de les secrecions – la simpatia que es tenen entre elles les diferents secrecions amb vocació de fotre el camp del cos. Ulls de la cara, ulls del cul: mateix combat.

Sexe és imaginació: –Projecció de (petit) fet en el (grandiós) fantàstic – del formigueret del clítoris, pel túnel del Cadí del vesper universal, a l’eufòria del forat negre totpoderós del nou començament.

L’ésser és l’instant: –Com cada instant és diferent per les simultaneïtats que s’hi escuncen i acuncen (com en un cau on s’endrecessin els mals-endreços del que ocorr – car tot caos s’organitza en caos organitzat), així l’ésser mateix. Ningú no pot ésser “culpable” en aquest instant precís d’allò que fou “comès” per ell i per les simultaneïtats (les simultànies esdevinences) en un altre instant. Cal aprofitar l’avinentesa de l’instant, si vols anorrear res. Altrament, ets tu, qui en la revenja, comets el crim, jutge maleït.

“Jo”: –De tots els “jo” de tots els instants, només un (el darrer) morirà del tot. Els altres haurem tinguda una ombra qui ens continuava enllà, enjondre, ja en territori aliè.

Única fita acceptable: –El fit al qual ens hauríem d’agullar: la destrucció de la ficció del jo – sense jo, hi pertanys, ho ets tot, fórets endins – aire net, foc, glaç, estàtica buidor i pau silent – infinitud.

Il·lusió del jo vol dir enganyifa d’un mateix. Som amb en Witt: “Filosofia és lluitar contra l’encantament amb què ens embruixa la part intel·lectual del nostre cervell.”

Qui ets?: –Ara, si “ets musiqueta entre infinits silencis” (com diu si fa no fa en Sartre), per què ésser tan dissortat com els qui fan de llur vida una sola musica: els militars i llur marxa d’horror, els eclesiàstics i llur rebombori d’amenaça i ploramiqueig d’absoltes, l’ensarronaire i la seua fada cançoneta de l’enfadós? No fóra millor triar de ballar, ara i adés, moltes de diferents musiques, transformat en molts de balladors molt conscients cada cop de quina musica no volen ballar entre assumits silencis?

Qui ets?: –Viure és victòria, qui viu és viu i victoriós; i és prou viu per a arrencar la victòria del viure de les forces fosques de la mort que et robarien amb urpes esquelètiques la vida d’aquesta merda de cos que has de dominar com la bèstia més puta de totes les qui el món et fot barement davant.

Qui ets?: –Tot depèn del fet de: amb quines aptituds ja no neixes – tothom neix tenint-ne algunes – només l’inepte no en té cap – i aquest és fa soldat o penca per al govern: oi, es fa botxí – passiu o actiu – la qüestió: matar i gratar-se el melic, i impedir altri de concebre’s lliure i feliç.

Programa: –Felicitat és, no essent, ésser. És gaudir d’ésser viu i alhora perdut en l’entesa meravellada del paisatge: de l’obra d’art que t’absorbeix. On la teua persistència no corr perill; de fet, la fal·lera per persistir debades es dilueix en l’espectacle capit cent per cent; on ni te n’adones que has deixat d’ésser tu mateix (és a dir, el fitó on s’agullen totes les dolors), car esdevens, embegut pel paisatge, part del tot (i tanmateix conscient). Ets llogater privilegiat del millor d’ambdós mons, el de l’ésser i el no ésser.

Felicitat: –Felicitat és fel i citat – et citen amb fel, i ets feliç.

Qui se’ns hi desficiava altre que el pretensiós i barralbuit? Oh el paperot! Hi ets citat? T’hi esmentaven? No...?

[La taral·lirotesa dels humans cap límit no coneix. Acèfala carn. El que veus és, mes no existeix. Només existeix allò que creus que veus. Existeix ventissament i efímera, com el buf deleteri d’una espurna estèril, absurda, sense raó. Així que: i si no et fotessis tan nerviós...?]

Sí...?

[In-citat, doncs. Renilla-hi. “Incitat” – com qualque altre nici cavall amb una piula encesa anus amunt. Tot estarrufat, presumint pel Coliseu, aitan umflat i ple de tu mateix que no hi veus de cap ull, perquè no hi caps de satisfet, que hi faràs el ridícul i arribaràs darrer.]

N’Incitat: –Senador equí. Mai no bramà. Mai no bramà al ple del senat ple d’ampla “raó”; ple, vull dir, de supèrbia, protèrvia, ultracuidança; tot tibadot, a frec de pet, maleït hipòcrita. Únic senador fins ara qui pertot lo món se n’abstenia. Per açò sol, lloat ell, vós.

Llibertat de nom, d’ofici i de signatura: –Car, com digué en Llull, “no és null mester que bo no sia – mes enaixí com tot home pot prendre qual nom o senyal se vulla – enaixí tot hom ha elecció de prendre bon mester – e per açò, fill, consell-te que bon mester elegesques.” Tria, fill meu, d’ésser allò a què l’esperit t’empeny, d’ésser fins als límits d’allò per què tens un tirat. Car si doncs no hi ha feina dolenta, per què t’abstindries de quelcom que t’atrau i tanmateix et prohibeixen els repressors...? Qui són els repressors altre que obstacle o tap llefiscós de què cal esmunyir-se i que cal doncs sobrar? Que els maleïts repressors (els consuets botxins qui apareixen en cada societat com flagell de passa) diguin que quelcom no ha d’ésser fet no és mai raó per a no fer-ho, ni que sigui (de mantinent per a mantindre la pell incòlume) provisionalment d’amagat.

Neguit del vil capellanufisme (o del “puritanisme”, com en diu en Mencken): –Els capellanufes de tot uniforme: Corsecats per “la desficiosa por que no fos cas que mai qualcú, en algun lloc del món, encar fos possible que fos feliç...” Allò els corseca, els rosega el tegument fins que no poden viure i els cal reganyar rabiüdament ras contra qualque element subaltern, o de gairell contra el més amanós entre els més desemparats o afligits del no gaire esclarit proïsme.

Votar a favor d’una cotilla de claus rovellats que ens botxinegi el cos fins que ens morim: –Car, oi? Vota tothom – i si no tothom, les majories – sempre contra els propis interessos. No s’esdevé únicament a Catalònia, on a cadascun dels territoris en proporcions diverses la població vota a favor dels botxins i els espletadors, dels castelladrencs i castelladristes, i dels monçonegaires en general. Passa arreu. A la Xina, als USA, a can rus, a ca n’alemany, a ca n’hitit...

El gruix de la gent vota contra el que els convé. I és que gairebé tothom es mou pel somni. Hom t’etziba paraules de somni: llibertat, democràcia, igualtat, fraternitat, patriotisme... Esques dolcetes mes deletèries. I tu gamarús hi mossegues, ham enverinat.

Els polítics són així, com els capellans. Tothom qui et ven llibertat et dóna subjecció. Tothom qui et ven democràcia, tirania. Tothom qui et ven igualtat, el manteniment del privilegi. Tothom qui diu fraternitat, et fotrà a la presó tantost no puguis pagar-li el llogre o l’interès usurer que t’imposa. Tothom qui diu patriotisme et ven vent i et pren la terra. Tothom qui puja a cap estrada oficial o trona o tron i va contra això o allò prou se n’aprofita. El més antimarieta, és marieta (o li prou convenen per al seu guany o per a assegurar l’escó). El més antiateu és ateu (o sense ateus ja li calia plegar car se li acabava la fructuosa falòrnia). El més antiafoll el més assassí i sanguinari (evident)...

Diu l’esfereïdora senyoreta Corssolius [Nathanael West]: “Men have always fought their misery with dreams. Although dreams were once powerful... Els humans sempre han lluitat contra llur misèria amb els somnis. Tot i que hi hagué un temps on els somnis duien molta de força, ara, amb la ràdio, els films i els diaris, s’han tornats puerils. De tots les traïcions contra els humans, aquesta és la pitjor.”

Els somnis doncs corromputs per l’imperi del comerç. Per l’afany de guany. Pel deliri d’abassegament. Somiem amb els anuncis i del que els repel·lents i infantívols anuncis volen. “Tot aquell qui més acarnissadament s’aferrissa contra qualsevol suposat vici és perquè en secret en treu benefici.” [Fourier]

Ens deixem guiar pel somni i acabem desperts a la més sòrdida mort.

Teranyina totalitària del saliveig expositor, explicatiu. La gesticulació t’atrapa encar més estretament. No t’allibera, fantasia de la mel on esdevens mosca horripilant. La teua nineta esfereïda – pou infinit – cul de maligne déu que continua cagant-ho tot. “Fins a quan...? Quan se t’acabarà la sanguinària diarrea?”

La força de la llei: –Tot és pel·lúcid, palès. Tota llei és feta perquè el qui té no hagi de donar al qui no té, al qui no té altre que la força de la llei – és a dir, la garrotada que li cau al costellam.

[I totes les lleis del rabiós estat feixista que en diuen “epana” són fetes perquè els castelladres (qui al llarg dels anys ho robaren tot) no hagin de donar mai res als robats.]

[Soló: Les lleis són com teranyines – només serveixen per a atrapar els petits – tantost un de gran s’hi embolicaria, la teranyina es trenca i el gran fuig.]

30 i salut i força recomana hom

2008-03-21T13:53:00.000-07:00

“Salut i força, i cor fort” – Aclucallades 30

Qui ets?: –Ets punta d’agulla, embast, en tot cas petit sargit al vairat immens de la història de la humanitat.

Ah, catalans! Cassigall nostre ben palès al llençol apedaçat que és el món, o fins i tot l’univers. Tota vida és punta d’agulla que “hi toca”...? Hi ha vides que hi fan de boïga, de xàldiga, de forat, o de set, o de descosit...? Això rai, prou compten! Car quantes de vides són de debò inútils...? Cap...? Un sarpadet...? Només les que no es reprodueixen o no inventen re que modifiqui (millori?) el llençol...? I tu...? Al gloriós tapís català delicadament afegit al vairat absolut, hi volies ésser, meravellosament i vivament brodat, estel de cinc puntes, vermell.

Epicur: –Els seus àtoms són ganxuts: ganxets – la consciència d’hom s’afaiçona així: És el fer del fer ganxet entre certs àtoms qui la teua pell enclou, certs àtoms de taba durant un vespre d’estiu que s’acabarà, llas, tràgicament. [“Tota tragèdia es resol en una i prou – la tragèdia del pas del temps.” (Simone Weil)]

Epicur: –Epicur diu que els déus, pel fet que els podem concebre, existeixen. Tot el que concebem existeix al nivell de la fantasia.

Els catalans en bloc – els vint milions dins els territori, els trenta o quaranta milions esbarriats per la Terra – concebem la llibertat de la nostra nació. Per tant Catalònia és independent en el consirer de tots els catalans. Per això no mentim quan diem “Som catalans de la nació independent de Catalònia i prou – pertanyem, si voleu, a l’Andorra Magna, amb un exèrcit fet de cada català, i doncs inexpugnable.” Tot això existeix encara que de fet no sigui. Car de fet som sota la bota repugnant del castelladre i del gavatx qui ens trepitja (la llordíssima bota) com si fóssim merda.

Mama: –Dèiem Mama! perquè teníem por. [Dient Mama! – així mor hom.]

Encomana’t al coratge i prou: –Quan dius: “Em cag en déu” i ets ateu, no vol pas dir que et caguis en no-res, ço que fóra absurd; vol dir, en canvi, que et cagues en el “déu” del crèdul pampana fanoc supersticiós qui s’escau que tens més a la vora (vol dir que et cagues justament en el seu ídol o manitú o ninotet o fetitxe a qui tracta, gamarús i grofollut, de xantatjar amb precs i promeses de suplicis posteriors per a més honor del tòtem carallot, com si el tòtem fos quelcom altre que un fustot o el ninot altre que un bocí de guix xaronament pintat) – en aqueixa mena de “déu” et cagues (no n’hi ha cap altra). Com ara ara mateix, quan se t’envola l’avió i totes aquelles donotes (ninots de dona, de fet) se’t senyen i se t’encomanen part la vora a “déus” irrisoris i et fan, mig empegueïdes les simiesques mil-i-una, i tot només per a fer-li veure, a llur “déu”, que se n’abstingui, que aquest camí no foti pas el pastanaga, que ni la vessi ni la cagui, com fot, llas, sovint, amb tsunamis i terratrèmols i bombes de “terroristes” i d’altres catàstrofes que es treu com cagallons qui sap de quin infame foradot, i que doncs no badi ara, que són, totes plegades, pobrissones, altament acollonides, ací dalt periclitant, tafoi, pampana, i a frec de prendre un risc de cal collons tot ascendint cel amunt no pas amb ales o dut per les mans del “pare” o dels angelets, ans amb una merda de vehicle qui-sap-lo feixuc, i llur preciosa pelleringa demana ans exigeix el seu total diví, no pas va badoqueig, ans curós compte i atenció i via fora i ull viu, i som-hi, que si no fots bondat, et quedaràs amb una creient menys, o amb una filla menys – tot i que per a aquella mena de “déus” les filles només servien per a vendre-les a qui millor pagués (mes els creients són gent massa pallussa per a llegir els mateixos dogmes que segueixen)...

Doncs hò, en aquest, en llur “déu” et cagues. I hi ha un instant que penses fins i tot: Ves recony si fos pilot, estavellava l’avió ara mateix, només per a provar-los que llur “déu” és una merda – i de fet molt menys que una merda, és clar – tret que no val aitampoc la pena de jugar-s’hi la rònega pell per ramat tan tristament arnat.

[Home, si se t’encomanaven a sant Guinyolet, encara com aquell! En Guinyolet i el seu carall de tres metres i mig! A qui les fartes bacives i les raquítiques xorques es veu que van a pregar-li, cony plorós, perquè es digni fer-les fèrtils. Llavors potser no les hauria criticades tant. Car no hi podem fer res contra la natura qui ens vol petites puntes d’agulles al llençol apedaçat de la història dels qui visquérem durant un instant florit a l’enfarfec fastigós d’un univers molt més llarg.]

Races: –Al món només hi ha dues races – la dels malparits, i la dels bemparits.

Només l’ateu porta a l’enteniment el “bon” déu – el déu qui serà creat, pastat, funyit, maurat, pels ateus qui sobreviuran i, plegats, estabilitzaran l’univers – aquest caos maligne – d’un puta cop. Hem de coldre amb extrem afecte cada ateu al món, car cada ateu és ausades un sant: heroic, estoic, savi, comcal. L’únic factible esdevenidor d’un esdevenidor molt pelut, feble, greu, leri-leri, pioc, cloc-piu, si caic no caic, llepant l’abís del mai pus, ja relliscant avall, pou fosc, sense demà...

Progrés: –Progrés només n’hi ha un. L’únic progrés és contra l’obscurantisme. I tot el que comporta “déu” o un “déu” és obscurantisme. Els únics benefactors de la humanitat: els qui ens alliberen del jou dels déus, i tota la merdegada i la falòrnia que arrosseguen. Ah, per un altra revolució cada trenta anys on cada nou venedor de vent de verí fos executat sense contemplacions ni pietats!

Progrés: –Infecció maligna qui ataca el cos – i assenyaladament el cervell: hi crea i hi cria necessitats. Necessitats empescades del no-re. Temptacions per a l’estimbament. Com més necessitats tens, més sorrat vas perquè et capgiris cap al buit, i perquè caiguis més acceleradament i t’estavellis amb més d’escarafallós barrabum.

Hom es fot el puta patiment a l’esquena – com la dona sorrada amb massa de pits, els pits massa grossos, massa llargs, se’ls fot a l’esquena – i l’home amb un cigalot massa llarguerut se’l fot a l’esquena perquè no voldria pas entrepussar-s’hi – així cal fer – el patiment damunt el muscle, i au, avall – i hom avença, alhora feixuc (degut a la càrrega del patiment, degut a la pena de dur-la) i tanmateix lleuger (perquè la duu darrere i no pas davant, i tot fa de millor dur a l’esquena que no pas al pit, d’on t’estrompaves, contrabalançat, cada dos per tres).

Predisposat fatalment a les necessitats: –La pulsió genètica t’impel·leix al crim del voler – no vulguis doncs altre que somiar – car allò somiat és més autèntic (i plaent i immarcescible, car deixa petja permanent a la psique) que no pas el fet – el fet oblidable, adotzenat, estantís, oïble, mesquí i fastigós.

Allò fet, o sofert, es panseix i corromp tantost fet, sofert, atacat per l’enveja marcidora del qui espia – el no acomplert – amb pler de buit, mortridor, voler. Et porta esquírria; el seu malvull, la seua mala voluntat se t’encasta a l’acte.

En canvi mai t’ateny si ets al teu domini, si ets campant-te-la pel somni, on saps perdre’t, com pastoret per fresc prat amb l’amatent ramat.

Hi ha somnis i somnis: –El somni engalipador és el defecte en la construcció. Per què ens aperussa el somni? Per què ens fa veure – i pitjor: viure – en un món on som lleugers i lliures com ocells sense necessitats? Per què ens refereix a un món d’abans, on érem lliures i diàfans com volioles sense necessitats? Per què ens remet a un món promès on serem lliures i acomplerts, com guspirejaires voliaines sense necessitats? Quina farsa! Trufà! Paràsit qui segrega un sucre paralitzador! Quin cervell més mal ajustat! L’engany ens duu pel nas fins a la fossa del no-res.

I ara diguem: “No em venc!”: –Viure és, per definició, un mal afer. Al capdarrer hi perds bous i esquelles. Aquest és l’ineluctable contracte que t’han fet signar a mig concebre, com no tenies encara dits ni mans. I el compliràs peti qui peti. I qui petarà més fort (almenys, per causa de proximitat, en sentiràs tu l’espetec més fort) seràs tu.

Tant si hi esmerces molt (o tot), com si no hi esmerces gaire (o gens), el resultat és el mateix. Tot el que hi esmerçares, ho perds. És de nefast betzol no solament dedicar-se a ésser comerciant en els afers dits “normals” (i doncs amargar la vida a totdéu perquè els teus afers surin), encara n’és més en l’afer (vital) de viure; fer de negociant en els afers del viure vol dir veure’t el cos com a producte que al capdavall, tard o d’hora (de fet, sempre d’hora), només pots vendre a la mort – la qual, per tornes, mai no et pagarà ni bri!

Cal ésser doncs quelcom altre part dessobre el cos. Res a vendre-hi. I menys el teu tu. Donar, i tant. Mes vendre’t, ecs! I al capdavall no serveix absolutament de res.

“Jo em donaria a qui em volgués... Com una almoina que hom em fes.” That’s the ticket! Lo boc al llaç! On li pruu hom s’hi grat. Aquest és el nou pla, som-hi, som-hi, fóssim-hi sense retrets, car aquest és... el programa que cal.

[On veu prou coratge, s’asseu el fat i es desa i calla, s’apaga i se’n desdiu. On veu malcoratge, on veu desídia, sempre se t’abat damunt i et destrossa, sense pus compliments.]

29 graus al bon vidriol

2008-03-20T16:18:00.000-07:00

Aclucallades o salpasserades: les vint-i-nou tocades

Inutilitat dels presagis: –Car mai enlloc cap predicció no s’acomplia – tret la de la mort sobtada – i la buidor i la tristor que se’n seguien.

El temps nacional dels catalans: –Leo Steinberg, març del 1957, comentant una exposició d’en Juli Gonzàlez:

“A.C. Ritchie suggests in his catalogue introduction that Juli Gonzàlez’s deferred maturation may relate to the elastic and procrastinating time sense of the typical Catalonian. But the case of Juli Gonzàlez, son and grandson of Catalonian metal workers, who, late in life, discovers his true self close to his father’s occupation is better explained by individual than by national psychology.”

Hum. Pertany a la psicologia nacional dels catalans aquest sentiment que el temps és elàstic i que més val jaquir fins a més tard allò que tampoc no cal fer ara mateix car, com tot elàstic, allò que se’n va – zas! – torna de sobte, i probablement millorat com un bon vi...?

Cert que els catalans naixem amb un sentiment íntim d’ésser superiors a tots els altres pobles. I que no ens cal ni ensenyar-ho gaire. Car qui vol presumir davant els inferiors...? Sabem que tornarem a ésser els campions del món – com sempre, com ens pertoca, ei, perquè som millors, què hi farem!

Campions? Ho som ara mateix (d’amagat). En pic prou forts (i abans l’oratge no esclati i tot es desfaci: l’univers es faci miques, l’última rauxa s’instal·li) ho tornarem a ésser en espectacular zenit, triomf, aconseguiment, reeiximent, apoteosi, vós. Hum. [Afegim-hi això: fa la dita: “Cada català hi té un rei al cos.” Ara, cap català no hi té un borbó. Tot borbó es mereix de mantinent la guillotina. Qui hi tingués un borbó estaria malalt, fóra dement, tindria un molt greu defecte al mecanisme cerebral; malament rai, pobrissó.]

Els estats: –Per què serveixen els estats altre que perquè els més podrits i doncs balmats surin al cresp i a polit o gradualment enverinin cap avall el romanent dels llivells fins al mateixos abissos on els peixos més monstruosos no hi fotem l’espectral viu-viu...?

L’estat és un invent intrínsecament feixista.

Fan riure (i plorar de fàstic i angúnia) els qui deien i diuen que lluitaren i lluiten contra els estats feixistes (com ara el del Hitler o el del Stalin o el d’aquell Mussol Llosc, o el del de Gaulle, o el del Churchill, o el del Kennedy) a favor de la llibertat, i en acabat continuïn estabornint-te amb tota mena de lleis on l’estat controla l’individu. I on la “nació” que cada estat representa és elevada com a fetitxe que hom cal que adori amb delectança, o altrament és torturat – o ja mort de trascantó per les urpes assassines dels serveis secrets que cada estat s’altreja perquè els podrits continuïn surant.

Deia n’Adam Smith ja el 1776, parlant de les riqueses “nacionals”: “Amb l’excés de diners mal adquirits per l’estat, amb això es fa la guerra. L’estat s’endeuta sempre per motius de fasts inútils – banderetes, desfilades marcials, monuments, cementiris, militarades de subnormal – i per a fer la guerra.” O s’inventa un enemic – Oçama bin Laden, Pearl Harbor, etc. – i continua encara amb més impunitat prenent els diners de tothom, mes sobretot prenent la llibertat dels individus, perquè els podrits qui suren al crest del podrimener encara s’engreixin, i sobretot doncs perquè adquireixin gruix, el gruix feixuc que atorga el titllet del necessari...

Perquè hom els albiri doncs de necessaris, àdhuc vitals per a la supervivència de cascú. Quan tothom qui hi consirés dos segons veuria que no serveixen sinó per a escurçar-ho tot: la vida, la llibertat, el goig que pertany a la persona i a ningú altre.

Només allò que fa mal al proïsme hauria d’ésser prohibit (i t’ho dicta l’estiba o equilibri mental i només cal que li’n facis cas sense les crosses corcades que t’imposa l’estat perquè sempre jutgis a tort i tort i ranc). I, a canvi, qui fot més mal que els tarats qui produeixen les lleis a l’empara de l’estat? Ningú.

Cap estat no fa res per les arts sinó esmorteir-les: –Ara, fa molt per als llausangers i els aplegapets. Amb raó. És comprensible. És allò que en diuen saprofitisme. Se n’aprofiten mútuament, dos cadàvers qui es vivifiquen per intercanvi de fluids flixs i altres fluixos fastigosos, ecs.

Els intel·lectualoides qui estintolen l’estat en treuen benefici. I són d’allò més útils per a emmordassar els rebels amb llur gruix de femta segregada (llurs obres). Són ninots de substitució. Són reserves [de les essències pàtries: hà!]. Són titelles usurpadors, els trencats i aparionats amb quatre fustes qui hom empra per comptes de l’actor de debò. Són els zombis grotescament electrificats mentre hom sebolleix, viu, el genuí.

Txèkhov: “En trauria més profit el pagès qui criés rats per al seu graner, que no el burgès qui criés artistes, l’única feina autèntica dels quals és minar les institucions que engavanyen la llibertat.” Car cada estat és burgès. I cada artista de debò un minaire de fons.

Foix: “Quants homenets amb aire de femella. Quants homenots que escriuen el que els paguen. Quants homes francs amb la boca tapada. Quants homenassos morts sense llegenda. Quantes cases obertes als sapastres. Quantes portes tancades als poetes. Quants saberuts que no llegeixen gaire. Quants elefants sagrats que no llegeixen re. Tot n’és ple.”

Pedrolo: “La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres. La societat ‘premia’ els autors que més bé la representen. Si la societat és submisa, com la nostra, enlairarà els escriptors [i d’altres llepaculs] que més bel·licosament defensin aquesta submissió.”

Racismes: –Dos discutidors dels llibres descordats d’en Céline (“bagatel·les” i “roba bruta”), que vaig llegir a començs del setanta banyat llavors per les llunyanes sentors d’airejol benèfic pel que duien d’agosarat i de divertit en l’escriure, hi toquen de mig a mig.

Fa en Plisnier: “Si els jueus duen qualque taca molt palesa ans penible és llur passió racista que els entrevé l’esme fa segles i segles. Ara, què hauríem de fer? Oposar a llur racisme el nostre? Això fóra remei?”

Fa en Zérapha: “Qui odia un jueu de debò no el fa pas occir per mà d’altri. Hi va ell mateix. L’odi, com l’amor, si són autèntics, accepten tots els riscs. Si en Céline empeny els altres que anorreïn els jueus sense ell aixecar la mà, és que no els odia prou del tot, o que és un covard – o potser més segurament que ens trobem davant el raig irresponsable d’una ànima fotuda que vomita contra un malson nat al seu propi enteniment.”

Què fer doncs contra el racisme de l’altre contra tu? No ens cal imaginar que som jueus ni moros ni negres. [I negres, jueus i moros són entre els més racistes del món. Cal creure que et fa racista el racisme que els altres t’endollen. Només te n’alliberes quan ets mort, és a dir, assimilat, és a dir, menjat i paït pel qui se’t cruspia.]

No ens cal posar en la pell de cap altra víctima del racisme, dic, doncs. Els catalans hom ens odia racialment i racista i prou que ho sabem. Gavatxs i castelladres, per dir-ho en nom bonic, ens maltracten tant com poden, perquè els fem fàstic. Alguns de nosaltres ens hem tornats racistes contra gavatxs i castelladres perquè som uns maleïts reaccionaris. I potser cal reaccionar quan hom tracta de cruspir-se’t i no jaquir-ne (de tu, i els teus i tot el que féreu al llarg de les edats ni eres) ni els ossos més folklòrics = folls clòrics = pintats d’un verdet lleig, pàl·lid = folls amb còlic.

Folls amb còlic, que és el que som ara. I amb el nostre racisme defensiu voldríem tornar a la plenitud del qui pot odiar altri amb paraules de riure, com ara “democràcia”, o “amor al proïsme”, o “cultura superior”, o “dret dels homes (dels homes com cal, no dels qui parlen patuès o se’n recorden enyorats que hom, un dia malastruc, va vindre’ls a casa i els ho va robar tot)”. Però tot és trampa, és clar. Per comptes d’esdevindre, com ells, racistes doncs, i, amb el mateix odi llur, atacar-los, podríem atacar els fonaments on llurs mentides borbollen com bombolles de volcà mefític. “Democràcia”, “votacions”, “majories”, “religions”, “vencedors”, “superiors”, “benaurats pel déu qui sempre tria amb encert”... Aquestes són les paraules que cal desmuntar. Totes les paraules a través de les quals la guerra neix. La guerra (per quin déu ni per quin sistema de millor esplet?) on qui perd esdevé tan esclau com el qui guanyava, tret que una miqueta més, perquè ha de dur un odi d’afegitó o de sobrecàrrega, l’odi al qui el maltracta per dret de conquesta.

[Totes les guerres són de religió – de la religió molt fanoca que col esmeperdudament el déu del poder – del poder fotre l’altre. Segurament no hi ha res més, per a l’aviciat pallús, que li porti més satisfacció.]

Educació: –T’e-duu: et duu apart del camí natural – et duu per comptes al camí artificial on els mosquits fiblen amb menys virulència i els ullals de les feristeles són menys esmolats. Mes on hom t’aixeca la camisa, o t’hi cala foc, amb més facilitat, perquè inerme badaves.

Per què serveixen les escoles: –Tots naixem ensenyats – tret que després cal que vinguin els aprofitats (i els bavosos qui tenen a sou) a fer-nos desaprendre – car altrament no treballàvem, i doncs no produíem prou, per als superiors, és a dir, per als paràsits.

Mals: –Cap mal no en treu un altre: s’hi afegeix. Un mal no en justifica cap altre: l’empitjora. [Tan bonic que fóra cardar i prou.]

Qüestions: –Richard Wright dient: “–Quin problema negre als Estats Units...? L’únic problema és el que tenen els blancs.”

Sartre dient: “–El problema dels jueus no és pas perquè siguin jueus; és perquè això és un problema per als gavatxs que el problema dels jueus és un problema.”

El problema català, o pseudoeufemísticament, la “qüestió” catalana (potser com la “qüestió” basca), és el problema que tenen els castelladres. El problema castelladre: llur goludam, llur avarícia, llur dèria per anihilar-ho tot, llur afany de robar el territori, d’ocupar-lo, de treure’ns-hi. Copiant el model gavatx de genocidi, d’assimilació i de dissolució, imposant un castelladrisme hegemònic, en nom d’un universalisme o “destinisme” abstractes [paraulotes rai], per a millor esclafar-nos.

“Al començament (de tot conflicte) hi ha el mot.” – Tomba el fruit al jardí – tantes d’espècies qui hi conviuen! – si tinguessin la paraula, és a dir, l’insult, ah, llavors! tot hi fóra carxena!

El món és el fruit que queia a l’univers – la nostra espècie una de tantes – mes pel fet que té la paraula ajuda el fruit de podrir-se en odiar tothom altri (i és clar ell mateix). La paraula no és el començament altre que de la catàstrofe. Sense mots tothom viu millor. Parlant ningú no s’entén.

Vidriols als salpassers (28)

2008-03-11T19:43:00.001-07:00

Vidriols als salpassers (28 d’aclucallades)

Paciència: –“Car paciència és virtut qui venç i no pot ésser vençuda, i és virtut per què el gavatx (o el xarnec) (o el mitjamerda en general) és més vegades vençut que per nulla altra virtut.” [Estrafent una micoia en Llull.]

Transcendència: –A quina mida, vull dir a quina muda, t’atraparà l’exúvia...? Dissortada taràntula qui, esclava de la creixença, et veus escanyada a mort per la pròpia despulla? T’escanya l’antiga despulla com a d’altres els escanya l’afany inútil, preprogramat, esclavitzador, de transcendència.

El riure és propi de l’home: –El riure és propi dels animals més intel·ligents, com ara les mones, els papagais, els corbs... Tots els animals riuen – els més pallussos són els qui menys riuen: certs gossos de jutge, certs gossos d’escarceller. El riure és propi dels déus. El riure és propi d’angelets i de mongetes enjogassades – especialment les qui van en tren i amb els vaivens i les ziga-zagues tenen pessigolletes a l’escarranxa. El riure és doncs angèlic, benèfic, saludable, allò més noble que enlloc no hi ha.

Hi ha capsdecony qui no riuen mai. Són satànics, diabòlics, desgraciats. Els dimonis qui cremen la gent, els qui atenen les graelles, els qui torturen als orcs. No riuen mai ni els profetes ni els éssers maleïts. No riuen els terroristes, els cristians, els mefítics mafumètics, els jueus. Els hitlerians, els botxins. Les hidres, les parques.

No hi ha pitjor que la fauna merdosa ans infame dels profetes. Ni aquell capdecony qui els romans creuclavaren no rigué mai, ni el “déu” qui el va parir tampoc. Això segons les ridícules pseudo-cròniques que són els “evangelis” per a un i la “bíblia” per a l’altre. Una religió creada per algú qui no riu ha d’ésser per força una religió antihumana, pitjor: antianimal. Pitjor: antiangèlica. Pitjor: diabòlica de bec a bec.

Hi ha mentiders qui diuen que en Fourier no rigué mai. En Fourier no rigué mai...? La seua religió d’Harmonia és tota una rialla, no fotem! Estic segur que quan era sol a casa es fotia, escrivint-escrivint, els panxots més sublims.

Heu triat quina de les setanta-sis (76!) menes de banyuts qui en Fourier divinalment ans molt divertidament cataloga sou vós...? Jo sóc un banyut sui-gèneris (vull pensar, massa vanitós), mes m’atans qui-sap-lo a aqueixos tres o quatre exemplars ans arquetípics paradigmes:

Banyut 22: “–Optimista i vividor, tot ho veu pel bon cantó. Les intrigues de la seua dona li ofereixen diversió; trinca amb sana ans entremaliada oblivió per la salut dels banyuts com ell, i allí on d’altres més datspelcul s’arrenquen d’esquírria boja els cabells, ell riallades rai. No creieu que és el més savi del tots?”

Banyut 31: “–Espigolaire nat i banal, s’atansa al pastís i hi pren amb humilitat el que pot. Festeja amb delit la seua adorada meitat per si n’obtindria per caritat allò que els altres obtenen sense gaires miraments; després d’ells, ell hi ve a recollir no fos cas que encara en caigués (del pastís) algun bocinet, tot i que rebregat, prou aprofitable.”

Banyut 45: “–Cornut de carn d’olla i escudella o marit subaltern és aquell qui viu de la dona i qui doncs es sotmet a tot el que calgui per tal que el comerç amorós rutlli bé. És una espècie de banyut no pas gaire rara.”

Banyut 50: “–Banyut vocacional o per gràcia infosa. També anomenat banyut quietista. És de natura allò que el banyut ortodox (n. 35) no esdevé sinó després de feina rai... Troba en la carrera de cugucia tots els béns que la famosa constitució ens havia de dur als ciutadans: pau, unió, concòrdia..., d’on la calma i la tranquil·litat es segueixen. No hi ha millor pasta d’home en tota la confraria.”

Banyut 54: “–Filantrop o fraternal és el qui considera que tots els mascles formen una família de germans, entre els quals cal que els béns siguin del comú. Així, nodreix de grat tota un tropa d’infants qui, tot i que duen el seu nom, pertanyen per sang a veïns i coneguts, i tothom ho sap. El banyut tanmateix s’estima cada minyó igual, amb esperit fraternal, igualitari, filantròpic, republicà.”

Banyut 66: “–Judiciós o garantit, és l’escollit dels banyuts, la flor de la raça. Aquest banyut tan assenyat es mullera amb dona rica. Aqueixa dona d’aquesta manera (amb l’escut del casament) es cobreix les espatlles, fa callar els repugnants fanocs, i es lliura a les seues fantasies, sallant pel món galant amb gallardó assegurat. El marit, mentrestant, gaudeix de la llibertat que duu la riquesa, sense la qual hom no és altre que esclau (tret que hom es faci ermità)... Aquesta és la cugucia que triava jo personalment si cap dona se’m presentava per a concloure aital avantatjós contracte, perfecte tant per a ella com per al tit.” [Això darrer dit també per en Fourier, qui, a l’inrevés meu, mai no assolí de trobar la bona bella dona qui li fes portar les banyes amb tant de seny meravellós.]

Banyut 74: “–L’antedatat o de precessió és el banyut de qui la dona es limita, ara que duu una existència reglamentada, a veure i a afavorir els mateixos amants amb els quals ja s’havia entesa abans de no casar-se amb el banyut tan ben triat. Bo i continuant les mateixes intimitats sense afegir-ne de noves, no troba la bella senyora que conculca cap principi moral. A part que els antics amants són com si fossin de la família, ajudant i fent llur part en l’èxit de l’amorosa estreta.”

Banyut 75: “–El preferit és el marit qui es complau, tot amabilitat, a compartir amb uns quants d’altres allò que ofereix la dona. La dona el prefereix i només de trast en trast se’n va a fer tastets amb ço d’altres. El marit la protegeix si n’hi ha cap de massa viu qui s’ultrapassaria en espletar-la. És llur fortuna que s’entenguin tan bé i sàpiguen dosificar-se... Les dones aqueixes sovint tornen encantades al marit en acabat de tastar qualque amant i, comparant, doncs, troben que el marit els sobrepassa, i que l’únic bé que duen els amants és la varietat. No hi ha matrimoni més feliç que el que menen aquesta mena d’il·lustrats elements.”

Ah, deliciós! I gens diabòlicament profètic. I molt, molt enriolat.

Les corregudes de braus, l’“esport” dels marietes: –“Tothom” sap que als marietes no els abelleixen gaire els esports. Ara, com es deleixen pels “toros”! Allò de veure dos “mascles” “lluitant”! El mascle humà amb el penjoll ben palès cuixa avall, el penjoll del mascle animal penjant hercúliament i nua, uà! I ara oh! Tot el joc fàl·lic! Les banderetes amb colors carrinclonets clavadetes: “clavadetes”, i les capetes vermelletes, i els vestidets de llumets, i els culets, sobretot els culets! I tot hi és clavar-la, clavar-li-la, vós! Hom hi clava la llanceta, la bandereta, l’espaseta, el punyalet. Hom hi clava, oh, orgasme, la banya! Ah, si mai banya travessa el ventrell, ah-ah-àh, si s’enfila cul amunt del torer! Tots els marietes hi gaudeixen qui-sap-lo, el goig hi és excessiu, el camp de corregudes és una escorreguda de llefiscosa lleterada d’ofec!

Etzigori, batibull, enrenou, cacofonia, celestials: –Com s’ho deuen fotre els sants quan carden...? Escolta, tu, amb aquells plats daurats que duen sempre a la coroneta...? Hi deu haver al cel de llamps i trons de continu un xivarri d’acompanyament de platerets de llauna de caldéu! Home, és clar, car cardar i donar pel cul, no fotéssim, què altre vols que facin al cel...? [Escanyant el bisbe, dius? I tant, i tant, en cadascuna de les accepcions que l’entranyable expressió es duu.]

Seny va amb cigala: –Qui se sap manegar la cigala se sap manegar i prou. Si hom és un home qui son seny mestreja, hom és un home qui té el seny ben posat – en un mot, qui diu seny diu pebrots: hom els té ben posats o no. On dic que seny i cigala es retroben, doncs...? Seny té dos sentits (o senys) en català. El seny dels assenyats i el seny que fa dring dring i convoca o comoneix els sometents amb el toc-seny i d’altres tocs d’alerta.

Seny doncs vol dir no solament allò que en diem Enteniment (en idiomes germans: Bewustsein, Conscience o Sense) (i, ai, també sovint, per degeneració del pensament, l’atot feixista dit “Ortodòxia”), mes si guaitem que el sànscrit (un altre idioma sublim i que enllepoleix tots els erudits, com el nostre), el sànscrit lingam vol dir alhora el penjoll de la cigala i el batall del seny (de la campana), i és clar seny en català és també campana... Signe i cigala. Ja hi som. Seny i cigala van junts.

Els metges sempre te l’endevinen. Creu-t’ho!: –En Tissot, el metge qui m’advertia de petit que no me la pelés tant – que qui se la pela tant, el cervell se li esmicola, i esdevé foll i repapieja, i el cos se li engruna i artritis rai... I collons el malparit com ho endevinava, car porti pus de noranta anys pelant-me-la pels descosits i ara em fa mal tot, i el que dic tot plegat part de per ací, pas que fot gaire sentit, fa?

Si somies en trens, quins rars averanys n’escoseixes, escateixes...?: –Cada dia somies en trens que et duen misteriosament a destins ocults. No t’esfereeixis que potser vas al port de la mort on la desdentegada desconeguda t’escanyarà amb esquírria mentre et besa. Ni vulguis interpretar-hi viatges empresos cap a indrets de promesa o d’amenaça... És només que la dona se te la pela al costat. I el xic-i-xic, nyec-nyec, nyic-nyac del llit i el xup-xup dels seus dits al suquet, tant sacsar i sondrollar et duen a l’esment, et dessonillen, et desvetllen a l’enteniment adormit, el catric-catrac del tren antic... On tantes d’aventures s’hi esdevenen.

Estic marejat per culpa de tant de viatjar: –Dic, doncs: ni em moc. I em moc amb la terra amb la velocitat d’una exhalació fent milers de milions de milles al voltant del Solell, de qui la cara d’estaquirot ja m’avorreix.

directament monument (aquest fóra el somni)

2008-02-23T20:17:00.000-08:00

darrera transformació del savi

l’alambí se sobreeixia o s’esquerdava el serpentí

i s’estavellava part de terra la pipeta

i ara el devessall fumós crema el soler

i hom es converteix – (es transmonstrefica) – en espectre

en espectre ectoplasmàtic qui es catalitza cap a la dissolució.

tot és química i s’enfuig cap a l’olla del tot

que capgirada i amb la gola badoca ho recull

el cos que es disgrega s’afegeix al batibull

i si ara fa quaranta anys éreu bell de tal faisó que el carrincló

qui es feia passar per marieta perquè els marietes són la màfia

qui més reïx al món de la literatura

us en trobava

no us en trobava jo pas

perquè ja llavors era d’acer

era d’estàtua

i si l’estàtua – de marbre o del metall més durador – també s’ha de fondre

així poc no es fondrà amb tant de dolor

de veure ni d’esmar ni d’ensumar...

passeu-ho bé

l’instant se n’ha anat

i l’univers encara no ha entrat al punt de caramel

quin altre ingredient

potser vós

quin altre ingredient li calia

perquè us calgués també dissoldre-us

dissoldre-us-hi

com s’hi dissolgueren tants de gegants

com en Pedrolo

n’Espriu

en Foix

darrerement en Bauçà?

remenarem

remenarem el cap

el cap mesell d’estàtua despagada

la sopa còsmica rai

la sopa còsmica llas es remena sola

i em sembla que indigne i tot

m’hi voldrà prou tost d’estòlid afegitó

on hi faria d’estàtica pedreta de fons

car no sé pas vós

mes man tostemps inorgànic

gens amic de les transformacions

molt més m’estimava.

crec que hauríem d’haver nascuts

directament

monument.

(23-II-08 – jorn on peria en Palau i Fabre)

Vidriols als salpassers - 27 -

2008-01-25T10:10:00.001-08:00

Vidriols als salpassers (27 d’aclucallades)

Homes: –Bromera efímera del volcà maligne de l’ésser.

Sectes: –Cal incloure-hi la cristiana, la islàmica i la jueva: tot femta i falòrnia. Que raguin de mantinent al capdamunt del femer no vol pas dir que siguin menys fems que els fems que els rauen (que coven?) davall. [Coven pitjors monstres? Cada religió nova fa l’efecte que és més monstruosa que la d’abans. La religió del suïcidi universal pot ésser encara gaire lluny de surar? Serà el cagalló flotador qui al capdavall flotarà amb més embranzida. Apocalipsi. Barrum, barram! La pudor de santedat aquest cop sí que ens asfixiarà tots plegats.]

Por de morir...: –...em fa fer pixa estreta – ...em fa cagar prim – ...m’estreteix lo buderol – ...m’escarranseix l’esfínter jussà.

La por: –Només la por us fa coherents. Us ancora a l’ara. Altrament sou suros solts pel món qui pengim-penjam floteu, a l’oreig de les ones, i qui sap amb quins parracs d’idees arbitràriament empastifats.

L’enganyifa d’existir: –No existim – els esdeveniments ens existeixen – som un filtre per on l’esdevinença passa – quelcom s’hi encasta ventissament; en acabat res no roman – i el filtre, la teranyina, es fon en l’airejol del no-res.

Quatre asos: –O sia, merda, sexe vituperi i ludibri: els quatre asos per a emmasquerar l’angoixa del coneixement de la mort imminent – i doncs disfressar amb faramalles el pas definitiu cap al no-res infinit.

Merda és saber que al capdavall, i enjús la pell quillada i envernissada de les aparences, només hi rau la merda. Tothora la merda. La merda i prou. [Al centre, els budells; i al centre dels budells, què.]

Sexe és la perversió que eixoriveix, amanida sempre amb certa violència o agressió, pròpia o adreçada a altri, o alternativament o mútua o recíproca o intercanviable. Perversions són versions més assolides i senceres. Humiliacions, esgaldinys. Blaus, llepies, xuclets, sofregalls, escoixenudes. Nafres. Lleuger oblit de les tenebres. Alat escarxofament que esmicolat emprèn el vol. [Sí ves; fet i fotut, les petites misèries amagant les grosses, com sempre.]

Vituperi és l’insult a l’enemic: això el cor eixampla i fa bullir la sang. La vida exalça.

Ludibri és la riota adreçada al malparit, al fanoc, al burgès, al botifler, al castelladre, al quico, al quili, al mitjamerda, al carrincló, al fava. Al trencapins, al lleteret, a l’uniformat. T’enjogassa l’ésser. Et fa aprofitar les hores.

[Ah els innombrables ridículs aitan dignes de ludibri i vituperi – quines mines d’íntima, pregona, folgança! Donem-ne gràcies a déu, ca?]

Fotre-se’n del món és diví: –Hem de morir bo i rient-nos-en de tot plegat.

A tornajornals. Car com veuen els déus el que fotem “ací baix”? Se’n foten esmeperdudament, amb contumeliós ludibri.

Què salvaren dels antics els podrits clercs de l’església, maleïts adoradors de la mort...? En salvaren l’escombraria religiosa. En destruïren la joia del viure. Robert Graves: “Like Aeschylus, Euripides was writing religious propaganda.” Julian Gough: “Tragedy and comedy carried equal weight. Tragedy representing the human perspective; comedy reflecting the one of the gods’.” Només els inquisidors, els qui es s’escorren a les calces per fer-nos esclaus d’una quimera i reus de tots els patiments “per al nostre bé” (creu-t’ho!), ens volen nats per a treballar. El món ergàstul on cada humà és ergastre, macip, escarràs: aperussat treballador sempre esperant que li toqui la loteria de qualque paradís – i ells (els sinistres ensotanats) gratant-se la collonada amb les ungles llordes de sang maleixuta, a mig eixarreir.

Miracle?: –La verge de Llorda: potser és tan verge perquè és tan llorda. [Si es netejava una miqueta el cony, s’acabava (com ara per miracle) el miracle.]

Polònia no és Catalònia (gràcies a déu): –Informa Le canard enchainé: “Polònia, terra catòlica o reserva d’indis?” Segons Le Figaro del 23 de juliol, 2006, la Dieta a Varsòvia, teatre d’oldans rituals: “Bontròs de diputats polonesos pregaren ahir perquè caigués pluja. La pàtria, tocada per l’eixut. La missa, encomanada pel grup parlamentari del partit al poder, el Partit per al dret i la justícia (en polonès PIS)...” [I, si mai tenen èxit, que s’allargassin, en diví agraïment, per a més honor de llur ídol, una miqueta el nom en PISHERA. El partit de la pixera de déu.]

Déu: –El nom amb el qual cada boldró en posició de privilegi vesteix els propis desigs d’hegemonia. Sempre és prou dolent de dir mai “déu” per a justificar els teus crims, és a dir, per a responsabilitzar dels teus crims un ésser fantasmal, mes encar sembla prou pitjor (molt més covard) quan el boldró és voluda majoritària... Diuen “déu diu que...” quan haurien de dir “això ens convé, que...”

El déu dels jueus diu que la fi del món serà quan els exèrcits debel·ladors ans anorreadors entrin a Jerusalem – a fer-la doncs miques.

El déu dels moros es veu que li fan dir quelcom com ara: el déu qui sóc és el déu més gran de tots, l’únic, podríem dir i tot, i doncs no cap déu qui s’acollonirà per cap merdeta de predicció apocalíptica fet per cap deuetó inferior o bul, com ara el déu bord dels fanàtics jueus. Feu-me malbé Jerusalem a tesa i veureu llavòrens com riurem.

El degenerat déu dels cristians només existeix per a omplir-se les butxaques amb les guerres que provoquen les bajanades perbocades pels altres déus – és el déu més fastigós de tots – el qui recull la merda, és a dir, els diners plens de sang que els altres, en espitxar-la, deixen enrere...

Que què diu el meu déu? No en tinc cap; mes si en tenia, això si fa no fot que rai deia: Datspelcul, tot és camàndula!

Només la meteorologia compta en un planeta descordadament accelerat cap al no-res d’on com ventissa bombolla adés surava. [No hi ha enlloc temps que valgui. Això del temps és un invent sense solta ni volta. Només l’oratge de debò és!] Gaudíssiu de l’espectacle natural i jaquíssiu estar per a les mones ignares les batalles “metafísiques”, les disputes vanes vàcues fumoses sobre allò que no pot ésser car què hi pot haver més enllà del que hi ha...? Ens estalvieu tant de pet metzinós d’una puta vegada, si us plau.

26 de vidriols als salpassers

2007-07-16T19:32:00.001-07:00

Aclucallades (26)

Plagiat de na Margaret Cho: –“Per què hauria d’observar
el sàbat quan podria estar observant dues xicarronetes toquejant-se els
pipinets...?”

Tot el que no és, és: –Aquesta és (per a nosaltres: els qui
pensem) la quiditat més extraordinària de l’ésser – que sempre és. Car
si no fos, ja no fóra pensable. I tot el pensable és.

Pots dir: “Això no és un Miró”, o “Això no és un Miró genuí”, però
només cal que diguis: “Això és un Miró fals” per adonar-te’n que és un
Miró [tret que fals, és clar].

O dius: “Això no és un Cho”, però et dic: “Ho és, un Cho fals” – i ho
és.

Dius: “No és independent.” Dic: “És dependent!”

Encara millor. Dius: “No és viu.” Dic: “És mort!”

És com si parlés a la paret: –I la paret
m’escolta.

El missatge: –El missatge és la mentida.

Per què el qui pensa hauria d’ésser responsable del que fan els
copròfags qui se’l creuen...? No hi ha ningú altre que pensi...? No hauria
d’ésser “propi de l’home” la facultat de no creure’s el qui et ven
falòrnies...? Val la pena una humanitat de pensament únic...? En aquest
darrer cas, més val el suïcidi general.

Polítics i generals, culpables de cada guerra; mestres i historiadors,
culpables de cada odi. Cada fill de profeta armat, culpable de tanta de
matança. I oi tots plegats que en rebran, de medalles i
guardons...!

L’amor a “déu” paga per les bombes que llavors ja no sacrificaran bocs
qui ja no boqueixen, mes qui hom (els boquers) venen a llurs boqueries,
les bombes sacrificaran ara “enemics” – cada boc i ovella qui el moro ha
de matar ve taxada durament per l’estat, pel govern, perquè es
transformi en bomba a emprar contra els “rebels”. La sang vol sang.
Sacrifici de missa o altra merda religiosa només serveix per a acceptar
el sacrifici dels qui van contra el poder. La sang de l’anyell duu sempre a
més mort. I el romanent, devessall de femta malalta.

Tot (sangassa) fot cap al mateix lloc, el duad, el riu atorrentat dels
morts i tota la merda cagada. I on s’arramassa el duad – a la bassa que
arrabassa cal forat únic del no-res, d’on res altre doncs no
surt.

Rebel: –Qui no vol fer diners (i més qui no vol
“guanyar-ne”, car només en pots guanyar on altri en perd) és l’únic
i autèntic rebel. Qui no vol fer diners (ni hi veu cap gràcia), el poder el
puneix, el poder cerca a punir-lo amb esquírria i ferotgia. Hom el
castiga a la pobretat, hom el castiga a la malaltia. Al mínim avalot,
sempre surt rebent; qualsevol poder voldria anihilar-lo, esborrar-lo del
mapa, treure’l del món – que no donés més l’exemple (altament
càustic) del lògic i legítim. Per a tots els sistemes polítics, és a dir,
d’opressió, no hi ha pitjor perversitat. Esdevé el tothora perseguit;
pitjor: l’empaitat, l’apartat de tot arreu.

Esclaus: –Maleïts agents totalitaris – culpables de fet que la
voluntat absoluta del dictador pugui efectuar-se.

Tot hi és de més: –Que hi hagi res per comtes de no res ja és
excessiu.

Que aquest quelcom s’esdevingui, afegeix excés a l’excessiu.

Que aquest excés pugui, damunt, pensar-se, l’excessivitat ja sembla
llavors boja.

I tot sense que tregui cap a res. Tres aberracions, doncs,
monstruoses – o: Sense excés, res.

Com cada excés, cadascuna d’aqueixes tres grotesques aberracions
s’estavellaran al cul de sac de l’atzucac i desapareixeran d’un
espetec.

I qui ho trobi poc convenient s’haurà de ben collons
fotre.

Cada accident com cada essència: –Sospitosos
rai.

Variacions culturals: –No ho comprendran mai – llur racisme
contra nosaltres aixeca el nostre odi contra ells. Els pobles
hegemòniques s’han tornats culturalment feixistes (ço és, nacionalistes
d’estat) per tal de conservar els privilegis de llur hegemonia conquerida
per la violència i el carnatge.

Buits: –Quin buit deixa el mort? Un buit directament
respectiu a l’espai ocupat en vida. Més gros, doncs, o més
petit.

De què s’ompl el buit deixat pel mort? De noves creixences.
D’excrescències d’allò que romania a frec. Com més espai alliberat, més
floració, floriment, ai, i floridura. Algun tou d’epígons genuïns i una
estesa de paràsits amb botris i xucladors que fan anèmic el
forat.

Ara, quin buit deixa l’anònim? Cap. Allò innominat és sempre absent
[no pas que fos mai inexistent per ell mateix, però ho era per a tothom
qui hagués fallit d’anomenar-lo. Ara, desaparegut, tampoc no deixa
forat; si no sabies que hi era, és com si mai no hi hagués sigut. Mai no
ha existit, tot i que era: i hi era, i no fou trobat. Introbat, tampoc no
pots trobar-lo a mancar].

Merda per als duals: –Si hom diu que som dos, carn i esperit,
li dic que ens avenim malament rai. Els esperons lúbrics de la carn
l’esperit em fereixen i ens duem ensems doncs a l’escorxador del
bordell. Altre no hi podem fotre que fotre. Fotem cossos esperonats per
la lubricitat esbojarrada de la carn qui ens cavalca, mestressa cruel,
l’esperit acollonit.

Llengües que es moren: –Vull dir, llengües que es moren de
riure. Mentre totes les de la vora es moren de veritat. Com més riurem
més viurem. Això diu el savi Douglas R. Hofstadter, a Le
Ton Beau de Marot (1997), pàg. 487:

“–Això de “llengua morta” és, és clar, una metàfora arrelada a la
mort que pateixen els individus. Pel món, contínuament llengües
s’esvaeixen, i hom podria adduir que aqueixes extincions, com les de
cap individu, són tragèdies qui-sap-lo grosses. Mes, de la mateixa
manera que podem demanar-nos si l’esperit o l’ànima d’algú qui es mor
no continua vivint eslleïdament en el pensament o el cervell dels qui el
conegueren, així mateix podem creure que tota llengua morta pot
continuar vivint de manera esparsa i diluïda en la vida de les llengües
més parentes i “amigues”.

“–To make this concrete, suppose that the French language, in
some improbable cataclysm, were suddently wiped out – no native
speakers left anywhere. Would it be impossibly far-fetched to argue that
some of the “soul” of French nonetheless survived in, say, the Italian or
Catalan languages?”

Car n’hi ha ja prou per a creure que si, després de centúries de jurcar-hi
esmeperdudament, ni el gavatx ni el xarnec no han pogut assassinar del
tot el català, aquest català serà al capdavall no solament el qui els
enterrarà (sens dubte ha crescut més ferreny i sereny, empedreït, passat
massa vegades per la pedra), sinó qui dins la seua terra, doncs, serà l’únic qui en conservarà les traces, o els indicis
de l’ànima – una mica del geni (sovint maligne i sapastre, mortridor)
qui adés les animava.

Així que: Qui se’n riu més fortament i ronca, si doncs no qui el darrer
se’n riu...?

Els qui escriuen en provincià: –Els qui escriuen en provincià,
me’n fot com d’un pià – que entre ells s’ho masteguin i que baldament
cap gargall ennuegós no me’ls ennuegui tampoc a mort – només els
mancava això, pobra copròfaga gent.

Ara, molt més emprenyadors són els qui escriuen en català i llavors,
enmig del text, et foten en provincià (en xarnec) els noms d’obres
(films, novel·les, quadres, òperes...) no pas en llurs noms originals (en
anglès, alemany, rus, japonès...) o en llurs noms naturals en
català – no! te’ls foten per barret en provincià (en xarnec), d’on
que pleguis de llegir-los en sec, d’espetec, i altament irat – car qui vol
saber què diu un provincià – hi ha de dir, per força, merda, car té un
cervell “ocupat”.

Aclucallades --25--

2007-05-06T13:17:00.001-07:00

Aclucallades (25)

Qui prediu desitja: –Qui prediu la meua mort la desitja, i per això li etzib una puntada als ous (si en té); qui prediu la mort del català la desitja, i per això li trenc el nas (si en té..., car sovint qui ho diu és un maleït fantasma malcolgat que ni el que diu no sap).

(Algú desitjat mort, encontinent ja l’és, n’és. Que camini només vol dir que és un fantasma perillós; altrament, mort, se n’estava com tot mort comcal i prou coindet i modest. Per això me’n vaig lluny, perquè el fantasma malparit no m’hegui.)

[Jo predic llibertat, independència, plenitud!]

[Predic (car hi ha molts més de catalans ara que no hi havia anglesos llavors (i si diem alfabetitzats la xifra creix enormement)), predic milers de Xèicspies en català!]

Plató: –El capdecony qui se’n va anar del prat i l’olivera, i la querrina i l’ocell, i el ventijol i la pageseta, a la puta fosca romàtica cova del pixum i la fortor a veure-hi ballar grotesques flames i ombres – aitan capdecony com els cagalans qui substituïren el nom del xampany pel nom d’una vena que porta sang gastada.

Parroquians: –Parroquians: parroquiers: un altre nom per als lloros o periquets; papagais qui, adoctrinats, repeteixen pòstumament allò que els ensenyà el fotut profeta.

La religió, doncs: un sistema dogmàtic de bestiadetes perquè els lloros adoctrinats les repeteixin.

“Epana” és la religió. Com va dir en Cioran: “–Són els capellans qui han feta “epana”, i a “epana” no val la pena mai anar-hi altre que per a imaginar quin plaer no fóra de matar-hi capellans.”

Aquelles esglésies que bateguen com ous malèfics. Això són, sobretot si les veus amb el penell al capdamunt del maleït cloquer. El penell és una gallina qui cloqueja, i la puta església l’ou malèfic que la malèfica gallina ha post.

L’empalat per pecats de cul per l’església inquisitorial. En deien “cagalló del penediment” el ferro o el pal que et foten recte amunt fins que el treus per la boca. I doncs, això convindria, millor que no cap gallina per penell al capdamunt de cap cloquer de cap església, un pobre empalat, de marieta, o d’adúltera, o de datpelcul... I de fet, els més datspelcul són el més “fidels” parroquians. I el pitjor és que ni ho saben.

Una astringència més per a la República d’en Plató: –En un somni he cregut haver esdevingut aquell carallot d’en Plató i que m’havia oblidada al tinter encara una astringència necessària per al benésser de la república. I era que a les cinc passades migdia [les 5 pm] era l’hora de fer de ventre per a tothom [per a tota la república sense excepció]. Qui ‘‘no pot’’ cagar a les 5 pm no pot (per collons) cagar fins a l’endemà a les 5pm (si pot). Carallotades, rai, pobre home, prou ho dic. [I també (amb molta més de raó) ho deia n’Spinoza.]

Aparicions: –Som al 1674. Això, tret d’un intercanvi de lletres entre un admirador, Hugo Boxel, i Spinoza mateix.

Diu HB:

–Us escric per saber quina opinió us mereixen les aparicions i els esperits o espectres... Posant que reconeguéssiu llur existència, quina duració de vida els allereu...? Car n’hi ha qui els creuen mortals, i d’altres immortals.

Els teòlegs i els filòsofs contemporanis prou estan d’acord a admetre l’existència de certes d’aqueixes criatures, tot i que estiguin disconformes quant a la natura de llur essència.

Diria que, tot i que estiguéssiu a favor de llur existència, no aniríeu pas tan lluny com per a admetre que alguns d’ells fossin les ànimes dels morts, com defensen els qui són de la fe romana.

Diu Spinoza:

–No solament les veritats, també les foteses i les fantasies em serveixen... Tanmateix, deixéssim de cantó si els esperits són delusions o fantasies, car veig que, ençà de negar-los, fins i tot dubtar-ne l’existència us sembla estrany, convençut com esteu de les historietes antigues i modernes.

En canvi, si voleu que us sigui sincer, no he llegit mai ningú qui clarament demostrés l’existència de coses així. Mai no he assolit d’escatir què foren, i tampoc ningú me n’ha fet cinc cèntims prou creïbles.

Allò que de debò espigolem és que hi ha quelcom la natura del qual desconeixem. Si els filòsofs decidien d’anomenar allò que no sabem “esperits”, llavors no en negaré pas l’existència, car hi ha una infinitat de coses de les quals no en sé treure l’entrellat.

Ara, expliqueu-m’ho una miqueta. Què foren aqueixos esperits o espectres...? Canalla, folls, tocats del bolet...? Car tot el que se’n sent a llur propòsit sembla que es relacioni a les ximpleries i diversions d’infants i de boigs.

Diu HB:

–Ara us diré, estimat amic, per què crec que els esperits existeixen. Primer perquè escau a la beutat i perfecció de l’univers que ho facin. Segon perquè és probable que el creador els creés pel fet que són més propers a la seua imatge que no pas els éssers corporals. Tercer perquè com el cos existeix sense l’ànima, també l’ànima sense el cos. Quart, i prou, perquè cal que no hi hagi àrea o espai sobirà, per fosc que sigui, sense habitants propis, d’on que l’espai incommensurable entre nosaltres i els estels sigui, no pas buit, ans poblat densament per éssers espirituals. Cal suposar que els més remots i alts siguin totalment eteris, mentre que els més pesentets a les regions més baixes siguin criatures fetes de substància subtil i primeta, encara que també invisible. Així que crec que hi ha esperits de tota mena, tret potser que no n’hi ha cap del sexe femení.

Un ciutadà savi i educat, coneixença meua, un camí em va dir que a la factoria de sa mare on covaven el brou de la cervesa s’hi sentien a la nit sorolls d’operaris com si fóssim al jorn mateix, quan la confecció de la cervesa és en ple funcionament...

Pel que fa als àvols dimonis qui torturen els homes maleïts tant en aquesta vida com a l’infern, i qui embruixen la gent, crec que tot això són faules. No dic res de capellans i monjos qui en diuen tantes i de tan crespes que la gent se’n cansen...

Ara, responent al passatge on parleu sobre carallots i boigs, només us diré què en deia l’erudit Lavater, al capdavall del seu primer llibre sobre els espectres: “–Qui gosi desdir tants de testimonis, tant antics com moderns, no crec que valgui la pena creure-se’l. Car, així com és marca de frivolitat prestar una orella incontinent a cada historieta de fantasmes, també fóra de palès desvergonyit contradir, sense solta ni volta, tants de prou fiables historiadors, pares de l’església, i d’altres feixucs personatges d’autoritat.”

Diu Spinoza:

–He trobades les historietes que dèieu d’en Plini i en Suetoni. Us confessaré que n’estic d’allò més esbalaït, no pas per les historietes, ans pel fet que es rebaixessin a empescar-se-les o contar-les. No comprenc per què persones amb talent i judici facin malbé llur aptitud per a la retòrica tractant de convèncer-nos de tals foteses.

La discrepància que en llegir els vostres autors us féu decidir d’admetre amb tota certesa l’existència del esperits masculins, alhora tot dubtant molt que cap de femení pogués fer-ho, em sembla d’allò més fantasiosa i poc fonamentada. Si de debò fos la vostra opinió semblaria la del vulgar qui imagina que déu és mascle i no femella. No em sé explicar per què tots els qui han vistes tantes de nues aparicions no han fixats els ulls justament a l’indret de l’entrecuix que hauria resolt la qüestió d’una vegada. O eren massa vergonyosets o no s’havien assabentats de la discrepància...

Quant a les vostres raons a favor de l’existència dels esperits, parlem-ne. Pel que fa a la primera: la beutat, car amic, no és tant una qualitat de l’objecte observat, com un efecte en aquell qui l’observa...

Pel que fa a la tercera, us diré que també la veig absurda. D’aquesta manera podríeu dir que d’altres facultats, com ara la memòria, l’oïda, la vista, etc., existeixen sense cos pel fet que un cos pot existir sense memòria, oïda, vista, etc. O que una esfera pot existir sense un cercle pel fet que un cercle existeix sense una esfera.

El cas que em conteu del ciutadà sòlid i seriós qui volia inferir l’existència dels barrufets del fet que sentia els cervesaires espectrals treballar de nit a la factoria de sa mare i fer-hi els mateixos sorolls que hom hi feia durant el jorn, em sembla irrisori.

Faríem bé de fer com Juli Cèsar que, segons el vostre Suetoni, de tot això se’n fotia.

Diu HB:

–Que presumptuós i ultracuidat de riure-se’n de tants d’autoritaris testimonis antics i moderns! I en Cèsar no ridiculitzà pas els esperits, ridiculitzà els presagis, i, si en canvi hagués fet cas de Spurina, no hauria acabat assassinat.

Acaba Spinoza:

–L’autoritat d’en Plató, de n’Aristòtil, d’en Sòcrates, no em diu gaire res. M’hauria sobtat que, entost d’ells, haguéssiu en canvi al·ludit a l’autoritat de n’Epicur, d’en Demòcrit, d’en Lucreci, o dels altres atomistes o dels pensadors qui creuen en la veracitat de la teoria atòmica.

No és gens estrany que persones qui s’han empescades qualitats ocultes, espècies intencionals, formes substancials i milers de foteses d’aqueixes..., s’hagin empescats també espectres i esperits, i s’hagin creguts o fets creure tots els contes de la vora del foc només per tal de restar reputació a en Demòcrit, a qui portaven tanta d’enveja i rancúnia que acabaren cremant-li tots els llibres que molt famosament havia publicats. [Toc!] Si sou enclí a creure-us aitals testimonis, què us fa negar els miracles de la verge beneita i de tots els sants...? Això ha estat descrit per tants de filòsofs, teòlegs i historiadors que em fóra fàcil d’adduir-ne cent per cadascun dels vostres sobre les aparicions. [Retoc!]

Leopardiana: –Si la vida no és pas gaire important (una espurneta fugaç i ventissa en la foscor infinita de l’eternitat del no-re), encara n’és menys (d’important) fer-la malbé matant-te – i encara menys matant-te per qualsevol causa passional, amorosa, envejosa, avariciosa... – precisament perquè la vida no és gaire important. Si no és doncs important, tot allò que facis per tal de fugir-ne la no-importància per força encara ha d’ésser menys important. Et mataries per cap cony: un forat de carn? Per cap cos: carn qui es corromp com la teua? (Quin escàndol! No en tens prou amb el teu?) Per cap bandera: drapot pintat? Per cap or: pedra grogosa? Per cap abstracció: fum d’efímer mareig? Per què et mataves...? Per allò que, pel fet que és subsidiari a la vida, té menys importància que la vida mateixa, la qual no té gaire importància, i en darrera anàlisi, eixamplant l’horitzó enllà de l’espurneta, de fet gens?

Guerres: –Aquests datspelcul de la “guerra contra les drogues” se n’adonen que la pitjor (millor) droga és la vida mateixa...? Els vius som els drogats de vida. Per què no porteu la guerra a les darreres conseqüències, i no foteu doncs volar la puta terra amb les mateixes armes de destrucció total amb què feu la guerra contra les altres drogues – la política, el comerç, la religió...?

Diu amb raó el Silè d’en Sòfocles: “–El millor és no haver nascut. I, un cop nat, el millor és morir com més aviat.” Car com més t’arrapes a la vida, més allargues la tortura. I llavors prens gust a la tortura, en tastes i retastes l’amargor, qui lentament esdevé dolça. Vivim, és clar, enganats.

Vida: – Vaporets de verí vital = vici – vici sense vaccí.

“T’etivoques, capdecony”: –O en llegir la poesia dels antics datspelcul... Ah, vastes desolacions escatxigades per falòrnies, depravacions, estridents. Com eixorivir-ho ans netejar-ho una miqueta?De fet, potser caldria dir els mots pel que de debò signifiquen. Trasconillament dels codis – degudament abreujats en dur impacte anconal de rude botifarra. Per un exemple (apujadet), una de les llistetes on el significant adquireix el bell bo significat més amagat, podria anar així:

fe = llengua al palter (fidel = llepapalters; etc.)

pàtria = cadàver

amor = lleterada.

(...)

déu = merda

pàtria = (carcassa putrefacta, ja ho he dit)

rei = canfelip.

(...)

mare = cigala

cel (paradís) = cony

infern = soroll

ànima = galivances; galindaines

cos = esquelet

cor = formiguer.

(...)

(la) mort = el buf (de descans)

(el) mort = la bufa = puf! = l’empastifada

món (terra) = vesper

guerra = merder al vesper.

(...)

amar = enteranyinar

amat = enteranyinat

amador = aranya

(...)

temps = espai...

vida = verí

societat, humanitat, poble, tribu, nació... = paltruu, budellam. Ei, i així anar fent; llisteta de llestet lleig llec. i per fer-ho més enjogassat encara, que funcioni el tripijoc inversament. Cadàver = pàtria; aranya = amant, etc.

La qüestió: tornéssim al significant el significat “autèntic”. Bo i fent “millor cabdell del mal cordill de les paraules”. Això fóra saber llegir.

[Parlant de cordills desencordillats, aquest Espriu, se li veu, era un pobre destrempat – volia pelar-se-la de continu, mes el seu honor personal, la seua vergonya, no fos cas que fos vist per “l’ull orb”, li ho vedava, ai.

Escandalós: veu “el bisbe” com a truc reeixit (“com a prestigi”) de la mort. Amb això ja es retrata, defineix. “Tens dues filles, sangonera.” Se’ns fa la boca aigua. Un bisbe amb collons i tot. Quin bisbe més ben fet! I ah, si l’aranya fos l’amador! Les germanes pansides, mortes en vida, s’eixorivien: potes d’amant els circulen, ombrívoles, expressionistes, per les parets, dretes cap al llit, on ja no hi caldrien bisbes (ni morir debades i sense més distraccions)! I sempre el Solell, amb els seus raigs d’ull orb de “déu” (o filiformes efluvis del seu forat del cul poixèvol, nic, irritat), recorrent com aranya el pergamí de les mòmies vivents... I l’amant? L’amant és el poeta. Ja no s’escanya el bisbe (no se la pela), com ja no ens l’escanyem: amb el nostre harem d’amatents sorelles, a qui li caldria.]

Mes som-hi per feina. Desempolseguéssim els encarcarats antics. Que tanta d’antiga falòrnia – se’ls veu sovint el llautó. Massa de vegades servint excuses al burgeset mamaire, o ja es fiquen directament al servei dels botxins emmedallats i dels altres enfaldillats; pagats doncs pels missaires, pels repressors amb faldilles i en faldilles; sots les faldilles, culs roents martiritzats per bisbes a la biorxa fets.

Exemples. L’obscè Verdaguer: “Al canfelip del cony que a tots nos hi convida / qui el cor li negarà? / A una merda que enteranyina amb eixa lleterada sens mida / qui no l’estimarà?”

Quin homenic més salat! I el carrinclonet Maragall: “Aquest vesper, sia com sia / tan extens, tan divers, tan temporal; / aquest vesper, amb tot lo que s’hi cria, / és el meu cadàver, merda, / i no podria ésser també un cony?”

Tot això és massa divertit. Ei, lo panxut Aribau: “En llemosí sonà lo meu primer vagit / quan del mugró de la cigala la dolça llet bevia.” (Per això pujares tan sa!)

En López-Picaó (al pòdex): “L’alè de la merda la nuditat perfila / com la ventada austera del cony cast. / Salut, Adam; salut, grapat d’argila / repòs de la merda contenta del seu abast.”

El carregós esbombaire Bartra: “Germans, en veritat us dic que només la teranyina és destí.” (Òspic, parles clar!) “Parla, tu ets l’home; una merda tremola en l’aire: neix el vesper dintre l’ull.” (Doncs fotrem goig.)

El llepapalters Riba, un dels pitjors (en pic “autentificat”, millors): “Llavors he dit: creixença del vesper, / merda pura, jo sóc cap al teu moviment. / Tal meu instant renova obscurament / un cony que per l’arrel m’aferra.” (Punyeteret.)

I així anar fent. No cal dir que la subtil argúcia també funciona en prosa (i fot igual de riure). Un parell d’exemples d’aquests dos altres (altríssims) catalans (premis Nobel i tot: això rai, van barats). El tanoca Simon: “...sí, aviat el vent... passant... envejant els adormits, criatures peribles i transitòries, envejant-ne llurs possibilitats, facultats d’oblit, de pau – llur privilegi de poder bufar.” [Hà! El vent “envejant” als homes que puguin bufar!] I el faveta Camús (volia ésser un altre Braç i Llac i se’n va quedar amb les ganes): “La meua cigala i la història: Com hom li explica allò de l’Sputnik, la meua cigala dient: Oh, no m’agradaria pas gens ésser allà dalt tan amunt!”

No cal dir que la mònita sirga en tots els idiomes. I com més místic i inspirat i infús i teopnèustic el capdecony, millor.

Demaneu-me si encara sóc viu

2007-03-23T13:16:00.000-07:00

Demaneu-me si encara sóc viu

Demaneu-me si encara sóc viu, i, si hò, en quin món visc.

Què responc...? Que hò, mes que he passat a pitjor
vida.

Del quart món on era, sóc al cinquè.

A començs del 1974 hi havia l’esperança. El quart món podia aviat
accedir al tercer, al segon, al primer... N’Edmond Taylor ho
deia ben clar. El gran Exèrcit Totbasc d’Alliberament ens donava joies
seguides. El Carreró Blancó a fer punyetes, el Francó dinyant-la molt
lleig, tot el castelladrisme escaguissant-se...

Titolava n’Edmond: El Quart Món. Un munt d’antigues nacions
s’aixequen a exigir l’independència. Serà el mapa d’Europa d’ací a no re
com el que mostrem a l’esquerra...? [Publicat a Horizon;
volum XVI, núm. 2; 1974.)

Tothom a Catalònia, cada català, de Perpinyà a Alacant, volia
l’independència i sabia que la teníem a tocar de mà...

Llas! Els dels sacs dels diners es van entendre entre ells, i tot se’n va
anar en orris.

Catalunya, motor de tota Catalònia, es va cagar com un cagalló fluix,
tremolós i malaltís: advingué el pujolisme. Khordi Pukhol, l’agent dels
dels sacs de doblers, recolzà el Quan Cago, en tost de deixar’l que
s’estrompés i tothom sabés que era (com encara és i sempre serà) un
altre Francó il·legal – és a dir, un bocí de merda que tot el que signés no
significaria, a cap dels mons amb cara i ulls, altre que molt efímera (i
molt pudent) caguerada.

I ara tenim el Mates de fregar esfínters a les Balears, el Kamps de la
mort a València, el Xoriçu a Barcelona; a Perpinyà la mateixa infecta
diarrea jacobina... Tret que tot ha empitjorat... Car ens han morta
l’esperança.

I hem anat baixant de món... Enjorn serem al darrer, aquell on tot
crema i esdevé cendra, i la cendra s’espargeix i tot s’oblida i no hi
roman re. Tot s’empitjora. La gent més maligna i ignorant al poder.
Abans hi havia carallots sense influència que del que parlaven en deien
tortosí, lleidatà, etc..., eren els ignorants (i de vegades els plagues, els
barralbuits, els faceciosos...) Els mínimament educats sempre n’hem
dit d’una sola manera: parlem català, i en català. I s’ha acabat. A
València, per què collons hauria d’ésser diferent...? Potser perquè
manen els ignorants i els malignes. Els qui del que parlen en diuen
balenfiano són (a part dels agents del castelladrisme anihilador) uns
ignorants. I prou.

Tot va pitjor. A Europa ens diuen: “Catalans a cagar; desapareixeu per
sempre més; ja ens heu emprenyat prou; el vostre idioma el foteu
comuna avall, i, sobre, beseu i llepeu i rellepeu el canfelip on la merda
dels vostre idioma s’escola.”

Europa ens diu: “Us n’aneu a la merda!” Literalment: “Us n’aneu a la
merda! Esdeveniu merda del Merdís. Us torneu tots castelladres, o a
Europa valtres no hi cabeu!” (“You must all become fucking castilian
thieves, or Europe connais pas, weiss es nicht, nitxevò ni znàiu;
Catalonia, what the fuck is that? The moneybaggers told us to do away
with any obstreperous intruder, to do in any uncertified creep crawling
around, to do without any annoying snag in the proper working of the
money-making machine.”)

Més malament som doncs que no amb el Francó. Amb el Francó tothom
sabia que aquell pobre cagallonet sanguinari no era altre que un bocí de
merda il·legal, i que doncs tot allò que signés [com ara donar-li al Quan
Cago aquell palter que en deien (ai, i en diuen encara!) “epana”], no
valia sinó merda. Mes ah, entre botiflers i feixistes foteren una
“contitufion”, i ara tota la merda i el palter han esdevinguts “legals” de
cara al primer món (el que compta, ep), i potser el segon i el tercer i tot
– i ens donen pel cul del cervell fins que ja no en tenim, i, la llibertat, als
collons – als collons del mai més.

Sempre el mateix feixisme: Quan Cago, Canfelipa Gonfales, Assnàs,
Sabates... Sempre el mateix botiflerisme: Pukhol, Gallina, Caguerot
amb Xoriçu....

Per això cal l’exèrcit totcatalà d’alliberament, per això cal mai no callar,
per això cal mai no obeir, per això cal anar pujant, i pujant, car som a
frec de no-re.

Ah, companys, qui pogués tornar al quart món si més
no...!

24 d'aclucallades

2007-02-12T15:24:00.000-08:00

Vint-i-quatrè
d’aclucallades

La raó per a viure: –Anomenem tantes de “coses” que
no existeixen. Diem “déu” i no hi ha déu, diem “temps” i no hi ha
temps, diem “ànima” i no hi ha ànima, diem “individu” i no hi ha
individu...

Són “coses” que “són” sense ésser – car tot el que hom anomena
ja “és”.

Mes llur “ésser” es limita a existir en concepte. En
concepte, no pas en realitat concreta. Només el que
existeix – és a dir, s’estén en l’espai de la
realitat concreta – val la pena d’ésser anomenat. I no ens en
mancarà pas, de teca a anomenar. Tindrem por a perdre totes
aqueixes camàndules que tanta d’utilitat – i sobretot
d’entreteniment! – ens duen en la vida quotidiana, i que sovint
tanta de tendresa ens desvetllen. Mes les noves descobertes, per
noves, seran més tendres encara. I les adoptarem, i ens hi farem
com ens férem amb les velles. Ens acostumem a tot. Potser que
fóra hora que ens acostuméssim a la veritat, per comptes de la
falòrnia.

I, doncs, quantes de “coses” existeixen sense nom! Ací hi ha el
tresor amagat – ací hi ha la raó per a viure – per
anomenar el que hi ha – (i desanomenar l’anomenat que no hi és
– per desempallegar-nos de tanta
d’equivocació).

Així és com es construeix el text en el varengatge del
viure: –El que penses, el que somies, el
que desitges (ambicions, fal·leres, galivances), el que
idees (projectes, sistemes, fantasies), el que
sents... és SIMULTANI amb el que fas, i
doncs, té absolutament la mateixa vàlua en les unitats
de la teua existència. Aquest moment “teu” és tot això. Donar cap
prioritat al “fet” damunt el pensat, l’ideat, el somiat, el gruat, el
sentit..., et sostreu existència.

Formatges: –L’escriptor es creu d’ésser el melic del
món, i que quan treu quelcom al mercat, o de cara al públic, és
com si donés a tastar tastets dels seus formatges únics al
món.

I els llegidors no són sinó pardalets puçosos, escarransidots, qui
s’atansen temorecs a ficar-hi cops de bec, i surten tot
estarrufadets, piulant i garlant, dient qui sap què. I se’n moren a
gavadals, de pardalets..., mes això què hi fa...? Car els formatges
de l’autor són eterns, i sempre, pels segles dels segles, vindran
nous pardalets fastigosets a ficar el bec al mos de formatget que
l’autor es denyava, massa amplot, monumental, d’ensenyar a la
gent.

En canvi, el llegidor “molt entès” es creu d’ésser el melic del món,
i que, generós de sobrepuig, de trast en trast tria de tastar
qualque formatge de les lleixes aitan farcides com volten pel món.
Tria els formatges amb molt d’ultracuidament,
superioritat...

Car és ell qui es rebaixa a tastar-te, formatget de merda. I sovint
ecs. Tot seguit ha d’escopinar el que es duia al bec: –Quina
orqueria, això és oradura, impaïble, vós; mai més no tastaré un
formatge d’aquesta lletera capdecony.

Rarament, l’entès tasta un formatge que li fa patxoca; llavors
s’escarafalla molt, com un descobridor i diu: –Collons, si és
bo! Els compraré tots, i els vantaré pertot arreu, car aquest és un
formatge qui, molt extravagantment, s’enduu l’oli. D’aquesta
marca tothom que en tasti a manès i amb impaciència, car així ho
dic, i sóc el més entès, l’únic entès, en formatges,
jotfot.

Al text, i a esbrinar-hi, assidu: –Quina funció més alta
no voldries, escriptor, que la d’ésser, pertinaç i gens
untívol, martell crític del poder...!

Si el qui escriu se n’està, de criticar el poder, el poder dominant,
el poder terrorista, el poder totalitzant, el poder que en l’àrea on
el qui escriu actua és el dominant (o posem que en critica un que
no és el dominant ni pensaments, un que, per comptes d’un
poder, és un voler i no poder), el qui escriu és un entretingudet i
gràcies. És un tros de puteta i prou. No és pas cap
escriptor.

Tothom sap que el compromís és merda.

L’escriptor és sempre a l’oposició.

Les hegemonies mai no tenen raó: en re.

Hi ha els neguits d’expressió, mes l’expressió sempre ha de
martellejar el qui abassega el poder en detriment de tothom altri.
I l’escriptor ha d’insistir-hi fins que el poder no pertangui de debò
a tothom.

Derrida, Jankélévitch, tots aqueixos filòsofs amb careta de
catecumen datpelcul, de bon minyó sempre impotent:
“–Ah, tendre enyor de pupitre d’infància! Hem romasos
mocosets del fer-ho bé (gairebé de l’excel·lir-hi) davant la
mestrota – deessa severa ans tostemps
insatisfeta.”

Aplicats, obedients acadèmics, mai no gaire espavilats.
Pobrissons, quina no en dirien per a estalviar-se el carxot, i rebre
la bona nota del ninot icterici i fastigós qui somriu com un
beneit.

Article signat: –Hom signa els articles als diaris per a
demostrar-se fefaentment que hom és de debò (part dessota les
manifestacions decebedores d’allò que hom és capaç de capir amb
els ulls) un escarbat. Ve-li: un escarbat.

Adoneu-vos-en, si us plau... Tantost no hi esguardeu, o el full de
diari s’ho pensa, que cap ell no hi llambregueu..., sigueu prou
murris, i adoneu-vos-en de cua d’ull: La signatura es torna
escarbat qui fuig i torna després d’haver anat a pixar, a cagar, a
estirar les cames, a fer un mos, a cardar...

Ah, la signatura, entranyable escarbat. Diu: “–No n’hi ha prou
amb ésser. Cal existir, tu.”

Canyetes: –Va dir aquella canyeta escanyolida de
Canetti que hauria d’ésser imposat que tots els “afamats”
s’haguessin d’anar canviant de nom prou sovint. Semblava ésser
enclí que l’estona permesa perquè qualsevol “notable” conservés
el mateix nom fos uns cinc anys. Car – deia ell – (com sempre ha
dit mant burgès desgraciat) – allò de: cria fama i fica’t a
jeure. Cada arrepapat esdevé un frau. Fes-te un nom i i
grata’t els collons.

Com pots esdevindre un frau...? Sóc de l’opinió que ja érets un
frau per començar. La fama i la vàlua sovint no es corresponen
gens. Tant de famós fabricat! Tanta d’ídola balmada.

Crec, al contrari, que, si ets genuí, com més de nom tens, més de
ferm has de pencar. Atès que... Només qui penca, anomena;
només qui anomena, descobreix. Només qui descobreix,
viu.

(...)

De jovenet em vaig deixar enganar per mestre Foix. Hi deia, a
algun dels seus escrits, quelcom com ara que: El poeta ha
d’escriure els poemes anònimament a les parets. Ha d’esbarriar
sense signar els fulls escrits als quatre vents...

I me’l vaig creure – no pas el bon tit d’ara, el Gratulls qui só – se’l
van creure els altres, les despulles dels noms que vaig dur adés,
quan encara em creia massa de rucades dites pels “creadors” –
creadors de falòrnies, sobretot. I puc ficar-m’hi de peus i
trepitjar-hi de valent. Quina mala idea no és! Car... Costa molt de
fer-se un nom. I, si el tens, l’aprofites. Els altres s’anaren
pseudonimo-dimonitzant molt carallotament fins que foren
ignorats del tot. No és el mateix un poema escrit a la paret signat
Foix o signat l’escarbat caganer – tot canvia.
Si el poema és mig bo, tothom sospita l’escarbat caganer d’haver
plagiat Foix, o Bauçà, o Espriu, o Gratulls, o qualque altre
d’aquests poetes magnífics: excel·lents, i amb
nom.

Aforismes: –Projectats a l’horitzó (en grec). Escrits a la
paret amb un nom amb prou pes a sota que en subscriu la vàlua.
Altrament, què els distingeix de les dites pietoses, és a dir,
pudibundes, és a dir, encarcaradores, és a dir, falses, de tant de
fanoc amb faldilletes lluents, pudents,
clericals...?

Noms: “–L’innominat no és...? / –És.” [Hum. També
segons Heidegger (Unterwegs zur Sprache)
(1959).]

És misteri – és presència innominada. Ni bona ni dolenta; és.
Tret que encara no ens existeix al magí perquè no
l’anomenàvem.

“–És només el mot de què disposem que allera Ésser a la cosa. /
Què són els mots que tenen aquest poder...? / Què són les coses
que els calen mots per tal d’ésser...?”

Més tard, fa: “–No fa gaire, i prou matusserament, vaig
definir el llenguatge com la casa de l’Ésser. Si hom, en virtut del
seu llenguatge, habita dins el clam i la crida de l’Ésser, podria
prou escaure’s que els europeus visquéssim en una casa
totalment diferent de la del llevantí asiàtic.”

(Hum. Aquest llevantí no és gens de fiar.)

Les coses són – sense nom, no les “tenim” a la “consciència”, mes
són tant, si més no, com les que hem “ensinistrades” mitjançant
el sagrament de l’anomenament.

L’innominat viu no vist. Invisible, no té nom, mes encara hi és,
això rai, no li cal nom per a ésser-hi, rient-se’n, o tranquil, amb
dos o quatre o catorze ulls, i bulls, badant a la vora del que
s’escunça i del que ocorr.

Què diu l’innominat: “Em passa la nau, omplerta
d’oblit...?” – com pretén mant clàssic – o... – se’n fot, murri,
burleta, una rialleta part dessota la tarota...?

Hum, qui sap. Potser no diu re. Potser no penca tant com
jo.

Qui el troba, l’ha, i l’anomena. Qui n’oblida el nom, no el veu –
potser en té una vaga idea, un enyor, mes no li retroba la fesomia,
se li esquitlla entre les circumval·lacions, entre els dits, la llengua
balba, el cervell ranc...

Dónes un nom a un infant i se’t mor. Se’t mor i l’enterres – has
enterrat un nom – com qui diu, exactament, no res – un nom
amb res dintre – colgares, sebollires un nom buit – això i prou,
un nom – guaita-t’ho bé: un nom – res. Què hi havia dins?
Res.

En Pitàgores assoleix d’escatir la grandària corporal d’un mite –
n’Hèrcules, vós! – d’algú doncs qui mai no existí altre que en el
magí del cantacançons.

I quantes de definicions del purgatori...! Un invent molt recent. I
del temps, un invent prou antic. I del subconscient, un invent
d’ahir mateix, com qui diu. Els mestres de la falòrnia tenen el
do molt esmolat d’anomenar l’inexistent. La metafísica d’en
Heidegger, i tant de metafísic deixeble seu, bah, falòrnies rai. Tota
metafísica és invent.

Ah. I de molta de “cosa” que ja no és (per extingida) què en
roman...? Només el nom.

Altrament, la “cosa” existeix – i és – tant si l’anomenes com no –
qui collons et penses qui ets! Al contrari, perquè l’anomenis, no
vol dir que existeixi. A l’univers, l’humà compta com la gallina – o
menys.

A la “cosa” que existeix innominada no li cal ni la titlla que li
posis ni els atributs que li imposis. Serà tal qual, per molt que en
la teua ineptitud l’insultis. Ara, tu en depens. Car... com més
saps, més ets. Doncs, no són les “coses” les subsidiàries; el
subsidiari ets tu.

Fins “déu” (la criatura més ruc creada pels humans, pels humans
rucs, qui en crear la criatura més totalitària la fan més totalment
ruc), fins “déu” ho sabia.

El bacallà, doncs: Com “déu” anomenava els animals ja
existents (i presents), el bacallà cridava massa (massa xarneguet,
massa mitjamerda, massa pudent i coent), i “déu” el va reptar, li
etzibà retret, li va dir: Calla! – i va callar:
(“bacallà”, en vulgarot). Sense nomenar-lo, tanmateix no
solament és, existeix – i, sense nom, té nom! La força de “déu” és
nul·la.

A la merda l’ànima immortal: –L’única alternativa a la
pietosa mort del no-res fóra la no-mort de l’horror
infinit.

Valéry: “–Els de més ignoren allò que no duu nom.
Els de més creuen en tot allò que en duu cap.”

[Els de més són uns betzols. Els de menys ho veiem clar: no hi
veiem gaire, mes almenys veiem això. Ah, plaer i glòria de morir.
El món és ple de capsdeconys sense remei, amb tant de moro del
Mafumet, tants de cristians bibliosos, tant de fanoc, i de
sucursalista i de lladre, i d’escarransit i de
tifut.]

Tanoques supervivents: –Cofoiament balafiant
l’allargassada benaurança de la mort. [Stupid survivors:
–Smugly squandering the lengthy felicity of
death.]

Els 43,444 noms de l’amor: –Quants de noms té l’amor? Per què tants? Molt de noms per al mateix “sentiment”. Flama inextingible. La pell jurcant pel toc. Deler de l’infant al cos per la tendresa.

[I llavors hi ha el verriny – un maleït cínic diria fins i tot: “–Tot és verriny.” Mes s’erraria. Hi ha moltes d’altres “coses” enllà del verriny, enllà del programa de gen monomaniàtic. Hi ha, per exemple, la noble fal·lera d’anomenar.]

Aclucallades -- 23 --

2007-02-11T11:18:00.000-08:00

Vint-i-tresè d’aclucallades o de vidriols als
salpassers

Honor: –L’honor de les dones és just a frec de forat del cul – (i l’honor dels
homes molt “homes” es veu que els el duen i serven allí mateix les dones i filles i sors).
L’honor cal rentar-la sovint – (tret que no pas amb sang, no fotéssim; amb força aigua
calda i neta n’hi hauria d’haver de debò prou.)

Tantost un dit li entra al cony..., la dona, la filla, la sor, perd l’honor – i de retop
tota la família – sobretot els “homes” de la família – i com més “homes”, els homes, més
el perden, llas!, i més a fons – l’ànima tota en parracs, en xàldigues i boïgues. Militars i
feixistes, i d’altres molt dignes pallussos pudibunds, només cal veure’ls – ai, que
galdosos sense honor! Foten patxoca, foten goig, ufana rai. Treuen guspires, foc pels
queixals, i s’abalteixen en acabat de tant de crim de revenja, la depressió com un trebol
que se t’esfondra al cap escarransit; es marfonen – deshonorats. Deshonorats,
acaneu, vós...! Tant d’escarafall mortífer per un tendrumet fluix! [Tant d’escarafall
mortífer per un tendrumet fluix!]

N’hi ha qui es fan dir “honorables”... I d’altres, encara més pixavins i baladrers, o
mitjamerdencs i ultracuidats, “molt honorables” i tot.

Honorables...? Hum, això vol dir que cal llençar-los al capdamunt hímens...? I als molt
honorables encara més hímens...? Per a fer-los contents, llencem-los doncs damunt tota
mena d’honors – i a manca d’hímens, ous.

Cada ou conté sota la closca un parell de tels d’himen; es diuen membranes; les
membranes envolten rovell, calazes, i els quatre llivells d’albumen de la clara. I, si s’escau
(oh glòria breu del quiquiriquic!), el grell!

Marcolfes: –Cap puta no n’és tant, ni mai podrà ésser-ne tant, com les qui no
són putes. Les putes maries són les pitjors putes, les úniques putes dolentes. [Adient
record ací de mestre Joan Oliver, qui volenters faria portar a les
guineus pells de burgesa puta.]

Vergonya: –En quin mons no hem viscuts...! – temps “clàssics” – cal ésser rata
– la mateixa mentalitat – qui voldria tornar-hi – l’escut del soldat hi és l’himen de la
verge – la vergonya de perdre el pavès és com la vergonya de perdre l’himen – en
ambdues condicions el suïcidi s’imposa per a la “víctima”.

Gleichshaltung: –Concepte clau del “tercer imperi” hitlerià [Hitlers Dritte
Reich]. En “epanoles” en diuen “contitufion” (o més xarnegament, pikha,
ignorant, carrinclona: “cafè per a tots”). En gavatxet (el noble nom horrorosament per
deturpat) d’“égalité”. Égalité, cafè per a tots, Gleichshaltung, tres conceptes
idèntics. Gleichshaltung és un terme nazi (tan nazi com els altres dos termes) que vol dir:
Tothom marxa al mateix ritme. Conformitat forçada, políticament, ideològica,
“artística”, cultural... Tothom “avença” al mateix pas (de cap al duad, on altre?).
Capteniment unificat, marcat pels pets anorreadors del forat del cul central. Bum, bum,
bum. No es permeten mai “desviacions”, perversitats de llibertat.

Schadenfreude: –Sempre que el merdanyol esdevé trist, el català exulta. I si
mai es fongués o es fes fosa, si mai fos o es fos tornada cendra en un tres i no res la
merdanya, llavors exultava fins a límits d’univers massa embombat i a frec de pet el
sortosíssim català. Com se’ls mor el francó o el carreró blancó o qualsevol altra
canfelipada molt repel·lentment coronada..., o com la grotesca "selefion nafionah" els
perd..., o com perden una altra guerreta idiota..., i ells llagrimegen com cocodrils els
collons dels quals hom ha trepitjats amb delitós rabeig..., nosaltres ens en fotem
esmeperdudament. Car duiem a la merdanya un odi etern – i si ells mai
pateixen, nosaltres en fruïm bon tros; i si mai res guanyen, llas, ens sap molt, molt de
greu.

Estats “nafionales”, amb orcs fets a mesura per als colonitzats: –Això ho trec
del “nigerià” Chinua Achebe (Anthills of the Savannah): “La gent lliure és si
fa no fa igual pertot arreu; ara, els oprimits viuen sempre en inferns tallats a mida.”
L’infern “epanoles” on malvivim els catalans és un infern que els “epanoles” (tant se val
el signe “polític” que s’autoalleren) ens tallen a mida – malvivim dins l’iron
maiden que llur iniquitat ens fabrica amb cada llei de llur abjecta “contitufion”. El
sarcòfag amb punxes de ferro enverinat on ens tenen tancats ens ha anat sempre massa
estret. Ah el jorn on ens en desempallegarem!

Som inexistents: -L’hiat efímer (1714-...?) de la Catalònia esclava (“esclava
indigna qui cobeja viltats”, en digué mestre Foix, i volia que s’aixequés i així doncs:
“que sagnés, i signés el seu rescat”) serà oblidat tantost haguda de bell nou la
independència. De la pèrdua a la represa, un bleix malsà. La història ignora l’estantissa
llacuna. La nostra independència futura justifica la nostra independència passada – i
l’interludi, doncs, trista pallassada tantost oblidada.

No entris mai en competicions amb els negats de pesquis: –No! Só pas dels qui
són tan rucs que jugarien al qui pixa més lluny amb cap mofeta – (aquell animalot qui es
defensa atacant, és a dir, “pixant” molt pudentment). Poc em faig amb enteniments tarats, poc em faig amb cervells nàquissos – o sorrats per falòrnies impaïbles. Impaïble: qui s'ho empassa, va massa lent, fuig! Lluny del patoll ignar. I cada
dia més. Voleu creure en déus, en progressos, en nacionalismes, en imperis, en fetus, en
merdes d’aqueixes..., doncs, au, ja us ho fotreu. [Not getting into any pissing match
with a fucking skunk any time soon. No way. On the contrary, ok? Getting the hell
farther and farther from the fucking stupid mob. Life’s short; ’m not wasting it in the
company of creeps.]

No discutim de religió (tota religió és merda supersticiosa, i qui a cap se subscrigui ja ha
perdut tot el meu respecte), ni discutim de nacionalisme (una altra excusa per a
assassinar sense perill d’aclaparament de culpabilitat, car hom l’estén a tot un poble qui
s’allibera, o conquereix, o converteix, o civilitza, o s’aferma... o merdegades rai), ni
discutim doncs de fanatismes amb cap fanàtic (fanàtic ve de fane: temple,
capella, lloc on has d’anar a coldre com un carallot carrincló un grotesc ninot fet déu). A
la merda cada fanàtic, a la merda tothom qui sigui a favor de déus, d’estats, de negocis,
de fetus, de lleis, de policies i generals... Ja es retrata qui hi ha darrere cap cartell que en
proclami les “virtuts”: un pobre desgraciat, un perdut infecte – més val que la disenteria
del seu “pensament” se l’endugui tot sol – qui voldria barallar-s’hi inútilment, amb perill,
damunt, que se’ns endugués amb ell...? – estimbats vora avall del duad (el riu qui duu
tota la merda i tots els cadàvers i tots els podrimeners del món) – barrejar-se amb els
curts de gambals, ja és tindre un peu al tarquim fastigós del duad. Fotem-ne el camp, tan
lluny com sapiguéssim, au.

La “creació” com a masturbació: –Ridícula imatge de “déu” qui, en pelar-se-la,
“concep”. Aquest és l’argument de molts de savis tous. [Els savis durs (de les religions
“serioses”) diuen que “déu” ha creat tant el món com els xarrupamocs qui hi viuen, i l’ha
“creat” només per a castigar-los, per a fer-los passar per les més cruels ordalies a veure
com collons se’n surten, per a donar-los pel cul amb tota mena de malalties, i morts i
bogeries – i, com a prèmit, per als més datspelcul de tots, els dóna l’eternitat per a
continuar patint. Qui concep un déu així es mereixeria que la seua fastigosa fantasia
masturbatòria fos veritat, i, sobre, és clar, que guanyés el prèmit.] Déu ensopit, ujat,
avorrit, doncs, pelant-se-la i ejaculant allò que és, i allò que existeix, i allò que s’esdevé
en acabat... En mots d’aquell altre pobre savi babau, Alan W. Watts: “–Déu, li agrada
molt de jugar a amagat, mes com no hi ha re altre que déu aumon, ha de jugar amb ell
mateix – he has no one but himself to play with [to play with oneself: to
masturbate].”

Recança: –Maligne epifenomen.

Civilització: –Amb el garrot els rics et foten pel canó:
“civilització.”

Lògica: –Màrtir vol dir testimoni; testicles també... / Collons, doncs, com
màrtirs, vol dir testimonis. / Virilitat equival a veritat. Collonada a religió. / [Em
sembla que m’estic tornant a embolicar de valent.]

Sant tornem-hi. O... Tinc el metge per testimoni que... [Fa el metge, mentre te’ls
sospesa: Amb tacte tast els “testes” no fos cas...]

Testimoni: algú qui dóna una opinió ocular, testicular. / “–T’estimoni” molt,
testimoni, quan el que dius que veus s’adiu a la meua versió del que dic que
fou...

“–Tinc el collons heretges...?” Es demana el torturat. / “–Pel martiri dels
teus testimonis” – deia la inquisició bútxara – “se’t desajusten una micoia les
portotes del cel.” / Pel testimoni dels nostres màrtirs – diuen els pares de l’església,
com els de qualsevol altre grupuscle o secta “terrorista” – es demostra que tenim raó,
que la nostra religió és l’autèntica... / Bla-bla-bla, collonades rai.

Horitzons de singularitat: –“–Si no és així, és aixà, i, si doncs no és un
daixò, és un dallò” – diu, una mica neguitós, el professor Daixonses, doctor en
ciències de l’univers.

I, més serè, el doctor Dallonses l’esmena lleugerament, fent-li veure que prou podria
ésser que no fos ni aixina ni allana, i que doncs, aquell dallò tan dallonses, ni fos un
daixò d’aquells tan dallò, ni un dallò altre d’aquells que deuen dur, aixines i aixanes,
aquell estri tan amfibòlic, ans una d’aqueixes enigmàtiques ocultes constants que prou
cal assumir que existeixin perquè res faci xup-xup, perquè res rutlli aixins i aixines, tant
ençà com allèn, com allines enjondre més amunt (o avall) on, daltabaix davantdarrere,
els collons són, més que quadrats, cúbics i tot. [I les xones tan
aixones.]

Del cabasset al cabàs: –Guillotinats, els nostres caps havien passats del
cabasset individual, al peu del trau rodó del toldre, fins al cabàs on tots els qui havíem
estats guillotinats aquell dia xerrotejàvem, com ocells de moltes menes mesos en la
mateixa gàbia.

L’endemà de bon matí encara hi érem.

Doncs a mi – vaig dir – com em guillotinaren, això pensí: –S’allargassa aquest buit
episodi garrulaire massa. Hi ha ací quelcom de sospitós. L’existència
estireganyant-se fins a límits absurds. I, bo i rebotent als murs elàstics d’aqueixos límits,
amb broma fada que no fa gens riure, sempre les mateixes paraules: “–Encara?
encara? encara?” – a cada cop, revingut, rebotut, ençà novament de les parets dels
límits de l’existència.

Lluitant, doncs, contra la llosa: –Hom, la seua funció el posseeix; es vincla a les
necessitats adossades a la descripció del propi cos. Hom s’assumeix sota qualsevol
condició i nom – prenyat, presoner, malalt, pre-mort – i va fotent contra les
circumstàncies. Lluitant contra la llosa. Quin altre remei!

Bípeds: –Quan els bípeds eren quadrúpeds no pensaven pas d’ésser res de
l’altre món. Els forats dels culs els eren tothora palesos. Cagaven amb tant de
desempallec com ara un cavall, posem per cas. Amb naturalitat, diguem-ne. Quan, qui
sap per quina maledicció de la natura, els protobípeds n’esdevingueren amb tots els ets i
uts, el forat del cul se’ls entrebanca, se’ls estronca, se’ls esmuny i se’ls amaga.

No veien d’on eixia ara la misteriosa femta. Eixia d’un lloc ocult, secret, sagrat.
Esdevenen doncs angèlics, dignes d’un déu... Heus ací de quin trau no ix tota la
metafísica, dels crèduls, i creguts, i molt ofegats d’ultracuidança, bípeds. Merda
pretensiosa, confongueren l’ull del cul per l’ull de déu.

vidriols (22)

2007-01-18T17:49:00.000-08:00

Capítols d’un llibre gros, groc

Capítol 370-i-mugrons

Vint-i-dosè d’aclucallades (o de micoies enèrgiques de rebuig)

Fe: –Íntima aprovació de la falòrnia. Sense pensar, hom s’empassa sencera la camàndula – “píndola magnètica” que no duu a cap nord – i
se’n deixa guiar com ara per ridícul albardà orb, dret cap al no-re. Vantar-se’n, de tindre’n, és de rucs – “vanta’t, ruc, que a vendre et
duc”.

Conversió: –“Convertir”, és a dir, vessar l’essència d’altri i omplir-la de la pròpia brutícia sectària, és la feina del missioner. [He’s kind of
a crazy crusader, so much of a rabid Catholic, he loves “double-crossing” everyone.] La ràbia i l’odi del missioner. Tants de collons de
creus que totdéu ha de portar. Vol que les idees que l’atenallen atenallin totdéu.

Som rats: –Ho sobreviurem tot. Mes no anirem enlloc.

Cançó universal que canten els jutges, els mestres, els capellans, els polítics, els assassins, els armats: –“Culpables, gens! Culpabilitat,
cap!” “–Tots ho fem; per això ens autoperdonem.” “–És llei de vida, és la vida, cal anar fent. Morir matant.”

Doctors de la falòrnia: –Els doctors de l’església discuteixen seriosament de la falòrnia – i m’hi pixaria de riure si doncs no fos que m’hi
estic cagant de por – car el fet que doctors de l’església (burxant en la nafra purulent de llur dèria carallot) discuteixin seriosament de la
falòrnia, ja és prou per a acollonir qualsevol. Qui (demostrant una mica de seny) se’n rigués, ja hauria begut oli. Car seny és justament allò que veuen
com a enemic demoníac, àvol i corruptor (corruptor de llur vida irrisòria on en els catralls dels fanatisme més o menys “sinecúricament” es rabegen
– en els fums mefítics dels catralls del fanoquisme, dic, i en els fems afegits dels tarararats doctrinals i zelosos que van amuntegant, concili rere
concili, tot sigui per estintolar i servar plantats vulguis no vulguis els tòtems buits i corcats de llur foll determini de creure en la falòrnia sense cap
base real en l’existència, basat només doncs en els dogmes – ço és, dogmes: pallusses opinions sense solta ni volta, del primer datpelcul arribat, o del
qui més impressió feia, “xorraetes” rai, devessalls de bava pudent de capriciós carrincló afligit pels gusts més xarons, veient “visions”).

Al nord d’Àfrica “cristià”, entre els donatistes i els cecilians hi fermentaren durant tres-cents anys els fems podrits d’un cisma assassí – només
resolt pels moros i llur nou fanatisme. Els tres discutint seriosament de la mateixa falòrnia sense cap ni peus – i encara hi som.

Ai, en quin món de tolts de seny no hi fem encara la viu-viu – sempre a frec del pou de l’extinció, leri-leri d’estrompar-nos-hi sense més remei – una
altra empenteta, i au...!

Se’ns deu acabar la “sort”. Ens guaitem les societats i ens demanem, amb cara de babau: –Què hi fotem la gent de seny en aquest món
d’imbecils...? No ens en podem aconsolar – i tanmateix anem fent – això és l’estrany, que encara hi som, que sobrevisquem – i encara més
estrany és que res, vull dir, el món mateix, sobrevisqui, manegat per tanta dèria de falòrnia, tot i que ara que els fanocs tenen finalment armes de
destrucció planetària a l’abast diria que se’ns acaba, ves, l’excepcional ventura.

Gent de seny: –Gent qui tracta de veure la realitat sense cap mena de prejudici religiós – car comprenen que tota religió és una disminució
de l’ànima.

Ànimes: –L’ànima d’una gallina equival en tot a la meua. [Coll arranat, mut coc-coc...]

Monstres: – Tot el que és viu (només pren-te l’estona de fitar-t’ho) és monstruós.

Els monstres: –Llurs ulls, llurs fàneres, llurs fal·lus.

L’univers és el monstre:–El seu fal·lus és els micro-vil·li. “–I els vivents qui són...?” – Miserables micro-vil·li d’univers amorf –
tot sia donar pel cul el no-res.

Monstres obsedits, passionals: –A Harmonia hi teniu sempre cabuda – hi colleu perfectament – cap falansteri no fóra sinó sonso cementiri
sense vosaltres – heus ça-sus el vostre ampli mendraig, airós refugi – enfilat dalt la muntanya – amunt, amunt – ardits com els isards.

La substància de l’univers: –L’adí de l’univers, l’adí del tot, en podríem dir l’adí-déu o el déu-adí. Car tard o d’hora al capdavall tot es fon en
u – en el mateix adí, ço és, en el que hi ha. I així naltres: fosos, fets, com tota altra cosa, de micoies enèrgiques de rebuig – a l’univers la contralluita
arreu s’instal·la – per l’eternitat – i tu tornes a ésser material minúscul de guerra còsmica.

Papallonetes telepàtiques: –“Com cadascun dels habitants del planeta a frec de veure’s endut per la mort, la vella trameté febles
recordatoris d’ella mateixa a tots els qui l’havien coneguda. Deixà anar un nuvolet de papallonetes telepàtiques, i, nou milles enllà, llavors l’ala d’una
d’eixes volioles fregà lleument la galta d’en Dwayne. Tot i que darrere seu no hi havia ningú, de qualque banda o altra de darrere el clatell, en Dwayne
sentí una veueta cansada que bleixava: “–I ai, i ai...” [Kurt Vonnegut a L’esmorzar dels campions, 1973.]

Escagatologia: –Ciència que estudia els cagalans...? O prou ho sembla. Dic: –“Em permetran de presentar’m: só en Gratulls, eximi
escatòleg, escagatòleg.”

Eixordador: –Chor de catalans qui callen: “...” [I no diuen re per molt que els maltractin.]

El Pair’s: –Nom ridícul de diari franquista. Rima amb Merdís. Diari castelladre merdileny que, perquè és tot merda, es cruspeix, es
paeix i es caga tot solet. [Ei, i ben gros profit que els foto doncs als merdosos qui se’l xarrupen – qui se’l xarrupen com s’eix-xarrupen els altres
cagallons que ja s’eix-xarrupen habitualment.]

Descavalca del ja-dit i puja al per-dir: –Dius: “–M’encavall al ja-dit i m’estromp amb estrall i escarafall, i no vaig enlloc.” El per-dir
importa, i el ja-dit no gens. Cal prendre no pas altre cavall que ton propi fal·lus – i si pot ser trempat cap al demà naixent.

Prolapse: –Bo i vivint, cal fer-se caure endavant; endavant, per tal d’ésser capaç de plegar-se’n bocins propis més o menys
sencers.

Saltamartins: –Som saltamartins sorrats immensament pel ja-viscut. L’ara-viscut ens fa fer qualque capcinadeta o altra, mes
(sobreviscuts) sempre tornem a la mateixa posició. En casos extrems, el per-viure pot somoure’ns àdhuc, mes (si no ens tomba del tot per mà de
suïcidi o atac circulatori) el per-viure es resol en granets de sorra més o menys ponderosos qui tanmateix ens sorren d’afegitó. I, doncs, de sempre
que tenim consciència d’unitat, ja som cosa viscuda. Tot el per-viure és fum o en tot cas cop d’airet que en pic passat s’afegeix (com s’afegeix ara
mateix l’efímer ara-viscut) a la sorra del ja-viscut. Fins que no tornem a la mateixa sorra d’on ja no n’eixíem (nets).

Cavalca desbocat l’oblit: –D’allò d’ahir..., re – només els vells certs aromes a mig fondre’s – i llavors? – el buit.

Creixences: –Creixent fins a l’esclat. A sol colgant, darrer espetec de bombolla.

vui
Tinc el dit a la pereta: –Apagaré el món caòtic en l’acte del traspàs – traspàs del tot al zero esclet. Ja us fareu fotre.

Catalonia means exactly HOPE

2006-10-09T16:38:00.000-07:00

Ésser català és viure en l’esperança

Ésser català és

Ésser català és

Viure en català

Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De dir prou

Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De dir prou

De dir fora: fora

Amb la carronya

A l’esquena

Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De desempallegar’ns-en

Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De desempallegar’ns

Del llast asfixiant

Ultramerdós

Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De desempallegar’ns

Del llast

Del castelladregot

Ésser català és

Viure en català

I en l’esperança

De veure’ns desempallegats

Al capdavall

Del llast podrit

Llefiscós

Del castelladregot

Qui com carronya

Pudent a l’esquena

Costa tant

De treure’ns.

Balafi d'estoneta, bah - [Fet amb recança]

2006-09-06T18:42:00.000-07:00

És tan cansat

Oh que cansat estic – d’estar cansat

El rei Quan Cago primer

Va cagar un cagalló – molt llarg

Era un cagalló molt merdanyol

Es deia “Carles”, “Xavi”, “Pau” – o whoever the fuck

Tota cagarrineta qui rimi amb merdanyol...?

Es deia “Puyol”, es deia “Gasol”

Es deia “Gasofiol”, es deia “Punyol”

Es deia “Orinol”, es deia “Purgacionol”

Era un cagalló molt reconsagrat

Molt reconsagradament caragirat

I massa tort de coll – llarg

Era un cagalló caragirat, colltort – entortolligat

Pudia a merdayol – mal evaginat, enverinat

Sortit pel canó – equivocat

Pudia a merdanyol

Fugim-ne doncs tots – no el toquéssim pas

No en féssim mai més cap cas!

“Que diu que qui...?” – fa ara tothom

I fa ara tothom: “Qui n’ha sentit a parlar!”

És clar, ja som a fa quatre o cinc anys envant

I ningú no n’ha sentit mai més a parlar

No en canta mica ni el gall ni la gallina

De coll torçut – tan caragirats, pobrissons

Massa entortolligats – tant guaitar enrere

Al reial cul qui els havia posts o cagats

Enyor de cul – com tornar-hi, com cargolar-s’hi

Endins – com cuc molt cargolat

Cagalló entortolligat – i llarg

Deliciós resultat: han acabats

Amb el coll espetegat.

Havien fet doncs l’ànec, i ningú ja no en sap...

És com si eren sebollits en territori enemic

Com si es perderen lluny ha

“Per horts desconeguts” – com diríem a tall d’alemany.

Per horts desconeguts – de fems aprofitats...?

L’enemic els aprofità a tall de fems per a femar’s

L’hort...?

Tant se val...

Qui es capficaria ja en merdetes tals?

Bah, prou

Car...

Que cansat n’estic – d’estar’n cansat.

escataineigs d'estiu

2006-08-07T15:05:00.000-07:00

Tres poemes de l'agost, com les gallines ens octubrim

A!

Letzer Avatar
Schreiben ist Scheisse
Leben ist Sterben
Dasein ist Zeit-Sein
Was ist DA, DA IST
Mehr Raum, mehr Raum...!

B!

Fer no fent
Qui no fa res fa més
Qui no diu res diu més
Qui no va enlloc va arreu
Wei wu wei
Ningú no tindrà mai més res a redir-hi.

C!

Prou calia
Silenci, exili, mònita
Has some devasting upheaval just occurred which...
I'm not going to croak...
Filled with murderous feelings for the miraculously heeled
He abominates his sanity not a whit
What you looked in vain for for so long is pure fantasy cunt
Sitting in a train station or an airport
Much gibberish about the well-being of insects
We wade through appearances of deathbed conversions
He became a hermit
There were ants in his crotch
Car l'eix del món és la magnificència
I l'espasa no es comparteix
Per un excés de pegats de ronya
The paths before him diving into crutches
The toads singing lest life should initially be baffled
By their compulsive epigraphs back into its original setting
L'enviat adreça la seua tirallonga lamentable
A les oldanes granotes hirsutes de l'estany
Vae victis, diu, vae victis, and so on
Peuades de cavall d'apocalipsi
Al rerefons, al rerefons, al rerefons...
Més em valia mai no haver-m'hi bellugat
Qui no es belluga, cariàtide, atlant, telamó
Tota la professó més o menys carallot
Li passa part davant
Mes cert és oipús que qui sobrevola l'escena
Ho veu tot a llambregada d'ocell
Ah, nervi!
Branca d'arbre em vull.

---------------------------------------------------------------------------------

Bassa negra, cel rabiós

Petits sabotatges

a cal senador

fiques al mal calaix cada rucadeta o document que treies

de cap altre indret

aixafaves el pebrot a la porta de la nevera

als prestatges els potets oberts cap per avall

i doncs

tantes d'equivocacions, manoi, creen intranquil·litat.

Al jardí, la bassa negra

a la vora, arbre majestàtic tallat

arbre majestàtic

arbre majestàtic traïdorencament arranat per un escamot

desvergonyit.

Pas subterrani

oblitera’n els senyals

oblitera'n

oblitera'n els senyals

banderes, insígnies, commemoracions

falòrnies massa bigarrades.

Boca nova de metro ben a prop

i doncs, prou podem

tot avança, cada dia vivim millor

i entenem més coses

només morint deixarem d’entendre més i millor.

Bassa negra

bassa negra

bassa negra que ara emmiralla

escletament i nítida, diàfana

un cel rabiós

un cel rabiós

que l’arbre majestàtic adés apaivagava.

---------------------------------------------------------------------------------------

decàleg o endecàleg del soldat

u. mataràs. matar és el teu deure número u.

dos. et cagaràs en déu cada cop que la mort et fregui, li donaràs gràcies un cop et comprovis il·lès.

tres. adoraràs les noves màquines mortíferes, els helicòpters, els canons, els avions, els tancs, els vagarros, les bombes..., tot el que et permeti de matar més i millor i més estalvi, a una distància inviolable.

quatre. violaràs canalla i dones, mules, qui fos; ets un soldat, tens la llicència i el perdó per a violar a tort i a dret.

cinc. a tothom robaràs, faràs tort, causaràs destret. per a això existeixes.

sis. seràs valent, per força, atès que ets l’únic i en tot cas el millor armat. el desarmat és el teu enemic més oïble, mai no li donaràs quarter. això et fa valent.

set. ba... ba...

vuit. ba...

nou. ba...

deu. ba... ba...?

onze. fi de repapieig. tens a la mà l'arma del suïcidi.

Un polsim d’en Marcial i un altre d’en Howard Zinn

2006-07-04T16:17:00.000-07:00

Un polsim d’en Marcial i un altre d’en Howard Zinn

Diu en Marcial:

“Els rics saben per què els cal la ràbia.
Perquè odiar surt més a compte que donar.”

Feixisme (no tan) tou dels americans.

“Per què no us deseu les banderes?” – diu en Zinn, i continua:

-En aquest 4 de juliol, faríem comcal si rebutjàvem el nacionalisme i tots els símbols que arrossega: les banderes, els pletges de lleialtat, els himnes, els càntics insistents que déu ha d’afavorir’ns i beneir’ns per força part dessobre tot altre boldró de gent.

Nacionalisme – oi?, aquella ferotge devoció a una bandera, un himne, i unes ratlles frontereres, tan ferotge que genera tota mena de matances generalitzades [mass murder] – no és doncs pas els nacionalisme, junt amb el racisme i l’odi religiós, una de les pitjors dolenteries del nostre temps?

Aqueixes tres dolenteries hom ens les inocula al cervell d’ençà de menuts, hom ens les conrea, ens les nodreix, ens n’endoctrina d’ençà de néixer, car són molt útils per als qui manen, però esdevenen letals per als allunyats del poder.

En una contrada prou petita i, amb un exèrcit condigne, gens afamegada per estendre’s territorialment (Suïssa, Noruega, Costa Rica, i pler d’altres), això de l’idea nacional pot ésser benigne. Mes en un estat com el nostre – enorme, atapeït d’armes de destrucció massiva – allò que podria haver estat un urc innocu, es torna ultracuidat nacionalisme, perillós per a tothom, tant per a altri com per a nosaltres mateixos.

Els nostres ciutadans hom els ha pujats amb l’idea que la nostra nació era diferent de les altres, quelcom d’allò com no hi ha altre al món, molt més forta moralment, amb dret doncs d’estendre’s a terra d’altri per tal de dur-hi la civilització, la llibertat, la democràcia.

Aquest enganyar’s tot sol comença tost rai.

Com els primers colonitzadors anglesos feren cap a la badia de Massachusetts i s’endinsaren en terra índia, hom els presentà resistència, i tot seguit la violència escalà en guerra contra els indis pequot. La matança d’indis, hom la veia com aprovada directament per déu, i el robatori de les terres com manada per la bíblia. Els puritans adduïen un dels salms, el que diu: “Demana’m i et donaré, ço dels heretges serà herència teua, i els indrets més allunyats damunt la terra seran possessió teua.”

Com els anglesos calaren foc a un poble pequot i hi mortriren tothom, homes, dones, infants, el teòleg purità Cotton Mather va dir: “Hom afigurà que pel cap baix sis-centes ànimes pequot foren trameses a l’infern en aquell dia.”

En començar la guerra contra els mexicans, un periodista americà declarà que era “el nostre destí manifest d’ocupar totalment el continent que la providència prou ens ha ofert.” En acabat que comencés l’invasió del territori mexicà, el diari The New York Herald anuncià: “Creiem que és part del nostre destí la tasca de civilitzar aqueixa formosa contrada.”

Sempre deien que la nostra contrada anava a la guerra per raons benignes.

Envaírem Cuba el 1898 per tal d’alliberar els cubans, i poc després férem la guerra a les Filipines per tal “civilitzar i cristianitzar” els filipins, segons paraules del president McKinley.

Mentre els nostres exèrcits anaven perpetrant tota mena de matances a les Filipines (600,000 filipins si més no periren en els pocs anys que durà el conflicte), el nostre ministre de la guerra, Elihu Root, deia: “El soldat americà és diferent de tots els altres del món. És a l’avantguarda de la llibertat i la justícia, la llei i l’ordre, la pau i la felicitat.” Ara veiem que a l’Iraq els nostres soldats no són gens diferents. Potser a repèl, potser lluitant contra la pròpia natura, però el fet és que igualment han matats milers de ciutadans de l’Iraq. I alguns dels soldats s’han mostrats prou capaços d’entaferrar tota mena de brutalitats i tortures.

I tanmateix també ells són víctimes, víctimes de les mentides del nostre govern.

Quantes de vegades hem sentit el president Bush i el secretari de defensa Rumsfeld dir a les tropes que, si hi deixen la pell, o si tornen esguerrats o orbs, tot ha estat per la “llibertat” i per la “democràcia”?

Un dels efectes del pensament enverinat pel nacionalisme és la pèrdua del sentit de la proporció. 2,300 persones mortes a Pearl Harbor esdevenen la justificació per a matar’n 240,000 a Hiroixima i a Nagasaki. La matança de 3,000 persones l’onze de setembre esdevé la justificació per a matar’n desenes i desenes de milers a l’Afghanistan i a l’Iraq.

I encara el nacionalisme guanya en virulència com hom li afegeix la benedicció de la providència. Aquests dies tenim un president qui envaeix dues contrades en quatre anys i que l’any passat, durant la campanya per a la seua reelecció, va dir que déu parlava per la seua boca.

Hem de refutar l’idea que el nostre poble és diferent i moralment superior als altres poders imperials de l’història del món.

Hem d’afermar el pletge a la lleialtat que devem a tota la raça humana i no pas a cap nació en particular.

Anosognòtics

2006-04-30T09:36:00.000-07:00

Nació malalta

En cap nació comcal: —[Trec d’un article d’en Miquel Pueyo aparegut recentment a l’Avui, això: “—Al mateix temps, l’enquesta d’usos lingüístics a Catalunya de l’any 2003 reflecteix una realitat paradoxal: la població de 15 a 29 anys és la qui menys fa servir el català, ja que si bé és llengua habitual d’un 50,1% de la població catalana, aquest percentatge baixa al 44,4% en el cas d’aqueix grup d’edat…”]

Les xifres són esfereïdores. El xarneguisme triomfant. I es veu doncs que justament la llenca de gent més encastelladrida — és a dir, la perduda per al món — és la qui fou sotmesa a la vil dictadura del petitburgès missaire i cagadet. Aquell collons de cagalló sucursalista, pobre beneit, pixaire d’aigua beneita i besaire d’anells de bisbe i culs de castelladre — com més reials millor — es va vendre la nació a preu de figa cucada. El botiflerisme pujolista ens ha dut a aquesta agonia d’ara. En cap nació comcal, si després de vint-i-tants anys de col·laboracionisme petainista — amb l’enemic amb qui estem en guerra de sobrevivència com a poble — aquest era l’estat on es trobava la llengua nacional… Ficaven de mantinent el capitost d’aquest moviment botifler de fotuts morros a la presó. En canvi, encara el veus garlar i pontificar fecalment com si tingués dret a fotre cullerada altre que al cul dels seus molts canfelipescs amfitrions.

Tampoc en cap nació comcal hom permetria que un traïdor com l’Alekho Quadres de porc no fos immediatament afusellat. En canvi, presumeix per Europa d’ésser ell mateix l’enemic, totalment identificat amb l’enemic, fent-se donar pel cul molt amicalment amb l’enemic amb qui estem en guerra per la nostra sobrevivència com a poble.

Estem perdent la puta guerra: —Després de tants d’anys d’assimilació forçada per la mà d’assassins molt ignorants, ara vénen els “nostres”, totalment endoctrinats, a continuar la matança — i els anem deixant fer! Només una nació malalta ho permetria, cap altra nació comcal els despatxava sense cap altre afegitó de merdegada. Un traïdor és un traïdor, i s’ha acabat.

[Segons Clovis Maress: “—After the Catalonians lost the war, murderous, fecal asspainer thugs from spic-land tried all kinds of despicably inquisitorial methods in order to enforce assimilation. The Catalonians always endured, and withstood; many died, many were maimed, most children were psychologically damaged by priests and so-called teachers and cops sold to the murderous system. And yet the Catalonians knew they had won… For they had resisted till the end. But now a traitorous breed of “natives” have taken over the disgusting task of killing off the country from the inside out. The petainist Pujol should be put in prison. The quisling Quadras should be shot. Grotesque turds. They are pushing hard the last nails in the coffin. They are the last monstrous enforcers, the sick spic-poisoned sicarii come to wipe up the liquidating job the foreign murderers couldn’t quite finish…”]

Soyons plus connards encore: Lisons “Le Monde”

2006-03-08T11:50:00.000-08:00

Soyons plus connards encore: Lisons “Le Monde”

L’irrisori diari jacobí “Le Monde” fa anys que ens la té promesa. És possible que siguin tan datspelcul quant a la realitat d’una nació veïna: la nació catalana…? Si en són tan ignorants, imaginem-nos per un instant com deuen ésser les notícies que publiquen de llocs remots! Esfereïdor!

I si doncs no són tan betzols com semblen, per força ho han de fer de mala fe; són uns malparits — en Sartre en deia “salauds”, exacte: malparits.

Fa anys que ho he deixat córrer, fastiguejat, d’anar roplegant bocins de diari on llur malparidesa és tan palesa, mes l’altre dia han promogut el probinfiano — el balenfiano — a llengua mundial!

(Se’m guaiten les fotos si els plau.)

Atès que, fent grollera abstracció del mosquit irritant apellat Andorra, també hi tenen, al seu lloc, Andalusia part damunt la mateixa Castellàdria, qui sap on arriba el nou idioma empescat pel darrer feixisme furibund…! Una miqueta més, i de pol a pol, o de bec a bec d’univers! (Se n’adonen que a Vielha i tot hi parlen le valencien!)

També, a la balabà, uns quants retalls de si fa no fa els mateixos anys recents… (1999-2001)

Parlant del batlle d’Eina, hi diuen que “el tractat dels Pirineus de 1659 enjovà DEFINITIVAMENT el Rosselló a la France…” Doncs sí que saben d’història, en aquest diariet de pa sucat amb merda. “Definitivament”, jotfot! És com aquell qui deia que l’història ja no n’hi havia més, que s’havia acabada. I és que clar que res no s’acaba fins que no s’acaba el món… Què hi ha mai de definitiu en els tractats? Diu així mateix que el batlle demanava un retorn a la situació anterior al tractat dels Pirineus, “quan el Rosselló i la Cerdanya estaven enjovades a Espagne…” — es veu que ningú no els ha dit que Catalònia era independent fins que va perdre l’independència el 1714 — independència que cap català de debò no reposarà fins a tornar a guanyar.

A l’altre article, hi ha aquell capdecony — es deia Clair em fa — qui manava al museu Picasso de París i ara encara fa tot el mal que pot contra Catalunya pels corredors del poder jacobí; hi acusava el pobre Pasqual (qui al maig de 1999 no era pas batlle de Barcelona, com pretenen al paperot torcaculs), l’acusava d’ésser l’emperadriu galàctica, el nou i pitjor führer qui destruiria Europa. No sé d’on treuen les “notícies” catalanes aqueixos desgraciats del diari gavatx. Deuen llegir els diaris feixistes dels nostres enemics a ponent. Hi deia que el Pasqualet hi havia gallinament imposat el català a la Catalogne (com pots imposar la pròpia llengua, i qui te’n pot acusar que no sigui un pobre carallot!) i que presumia amb molt d’urc i de quiquiriquic (ara qui fa més d’esgarrifadors escarafalls que els patètics turiferaris de la “francophonie”?), presumia, dic, que el català fos parlat “a Perpinyà, a Montpeller, a Narbona, a València, a les Balears, a Sardenya…”

No hi ha diari més carrinclonament arxigavatx, sempre inguarívolament ridícul, vós. Una lectora els fa veure que tothom és xarnec d’algú o altre, els catalans dels occitans, els occitans dels catalans, i tots plegats, és clar, dels jacobins: perfecció paradisíaca de l’humà incarnat en xuclacagallons bavós sense molla d’idea de què collons s’empatolla.

En fi…

Just farcical: “The Good Putschist’s Handbook.”

2006-01-15T15:10:00.000-08:00

Just farcical: “The Good Putschist’s Handbook.”

Mr. Iu Forn, funny man for the excellent Catalonian newspaper “Avui” (Today,) writes in a gag article (dated January the twelve 2006...)

The Good Putschist’s Handbook

“We are afflicted also by an awful pandemic of military personnel drunk with power (and probably absinth) whose dislike for the Catalonian New Statute attains degrees of high dudgeon almost impossible to withstand. Their nervous anger is such that nothing but the menace of sudden aggression, in the shape of armored vehicles sent posthaste to crush the population, allays albeit a little the intolerable pain of their nail-biting angst.

“Whatever. The point is, put up or shut up — are you coming or are you just bantering like hens…?

“This I’m telling them, as a friend, in case the first option is the chosen one, as it has historically been often enough, the option of coming in with the full forces of aggression:

“First, if coming into Barcelona by the Diagonal Avenue, better leave the flaming panzers at the end of the road, and take the tramway instead. This is a self-renewing city and we don’t want to make the mess irreversible, do we?

“As you advance forward up the Diagonal, look at your right hand and see a banking see, a big edifice called The Box (la Caixa,) where some eager Catalonians are darkly plotting to take over another of the asspaining economical pillars in order to deprive Asspain of its nationalistic resources. That dastardly building obviously deserves to be assaulted and reduced… Careful, though! If in the process of wholesale destruction, you happen to find in one of its cubicles a tall blonde girl, better leave her be. It could be one of the your king’s daughters working for the diabolical firm!

“Later, when, during the ransacking of the city, you happen to get the brilliant idea of taking away to your asspainish land the official papers of the Catalonian people better wait a little more, as it seems that some of those that were already stolen by your predecessors in 1939, are only now in the process of being returned. Taking them all together will doubtless save both a trip and a few moneys, always useful for other chores as worthy of these.

“Do not forget also that the new so-called civic ordinances forbid for the city the practice of certain forms of prostitution. In consequence, it would be advisable that the martial junket would rather be performed without the assistance of your saintly mothers.

“Here is an important message: please be advised that the Financial Times, this pink daily that last Tuesday said that an article of your hallowed national constitution (the article number 8) contains “failures,” that for a people to wish to name themselves a nation is democratically suitable, and that the attitude of the francoist party rallying behind a putschist general “surely represents a worse danger for asspainish unity than the Catalonian ambitions,” please be advised, I repeat, that this is not a Catalonian daily. In consequence of which, before you bomb it to oblivion you better inform yourselves of its whereabouts, maybe through a call to the British embassy.

“Let’s not forget a last item. Once the invasion has been successfully established, do not fail to follow the recommendations of the justice of the supreme court who the other day pretended that Catalonian is a folkloric curiosity akin to dancing flamenco. Better in that case that as the occupation progresses all you heroes write yourselves in in courses to learn flamenco dancing. Better that obviously than having to learn Catalonian.”

—————————————

[A smidgeon of background to the jolly article: A neurasthenic fascist general (by the name of Merdós de Mena) blinked first, and announced the invasion and wholesale bombardment of the Catalonian Lands. After being sacked by Mr. Mono, the secretary of war, probably for giving away too soon the intentions of the francoist military — whose great feats of arms are the conquering of an inhabited island rock, called the island of the Parsleys and the Goats, and the unending torture and blackmail of its own disarmed nationals — the Financial Times, the Economist, and other independent media laughed at the reasons given for such a sacking:

“—It is ludicrous that a nationalistic fascist given to all kind of ridiculous jingoistic shenanigans sacked a fellow bellicose idiot for the same reasons the same simpleton of a war secretary never fails to show himself in performing in his clownish interventions in the fascist nationalistic TV of that fascist nationalistic circus called Asspain... He must have been hating the one-upmanship of his silly inferior.”

Now even that harmless article has ruffled the nationalistic feathers of the valiant hens.]

Catalonian — language of choice both for the giants of yore and the heroes of today

2006-01-10T08:16:00.000-08:00

Catalonian — language of choice both for the giants of yore and the heroes of today

Isn’t it ludicrous…?
A hanging judge of a creep called Khernand-oh,
Another of those hideous fascists from Asspain,
He who speaks spic (the ugliest, more useless, sounding shit
Imaginable,) another fascist in a high place in Asspain
(The fascists never having been purged, still hanging in there
After all those years… And where,
Oh, where, is the Nuremberg
In order at last to rid Europe of such pestilence…?
Seventy years of fascist dominance in Asspain and counting…)
Pretending (the fascist creep with the ludicrous speech,
Speaking spic, the ugliest, more despicable spiel ever heard
From turdsucking lips,) pretending Catalonian is
No longer a language fit for the heroes of today,
Just for the giants of yore…

When in fact, of course, Catalonian is
The richest and most convincingly
Beautiful language out of Europe,
And is (as Anthony Burgess famously said) the real koine
(Or shared language) of the whole Mediterranean.

Catalonian, when spoken at regular speed,
Is understood all across the vast lands
Belonging to the Occitans (whose language is twinned to
Catalonian since time immemorial,) and understood,
When spoken apace, by the French, and the Italians,
The Portuguese, the Rumanians, and so on, every intelligent
Human in classical Europe…, while the sad
Garbled unbearable shit of spic is understood
By nobody in Europe — and in the world just by a few
Worthless too-far-gone garbage-sifters,
Sorrowfully, desperately disinclined to better
Themselves…

Catalonians — from Eivissa to Perpinyà, from Alacant
To Tamarit — speak Catalonian most proudly…
Plus, as a second language, they all are knowledgeable
In American (or English, so-called, quaintly, in Europe,)
As the serviceably international tongue it is…, plus, thirdly,
Chinese, as the world language of the future…

Catalonians are all trilingual (or soon ought to be,)
While that clueless folkloric stinking sick shit, spic,
Only “fine” for asininely hee-hawing and stupidly
Cavorting about during those vile sessions
Of horrors called flamenc-oh, or for savagely screaming
During those cowardly murderous archaic types
Of torture, cow-killing, has, wisely, been
By all Catalonians definitely cast off (or soon should,)
As the gruesome pollution it is.

Revolting spic, flamenc-oh, cow-murdering…, nothing else,
No, comes off it — the Inquisition not being any
Longer in order — and hey, let’s not resuscitate it
By any means…

Don’t we all hear the rattling of rusted dog-chains,
The rabid uniformed killers at it again,
Again plotting their coups…? — (Please, hasn’t anybody
Got a spare atomic bomb handy enough to drop
Over there, where the murderers fester…?)

(For how else shall the Catalonians — Catalonia, as
The pinnacle of civilized countries, being loath to dirty its
Hands by dealing with such filth — be ultimately free from
That millstone-like vise round their necks,
The thieving grasping avaricious claws of the
Fascist spic beast trying to garrote them
Once and for all…?)

No, but you fucking tell me.

Mena the Menace, Zapped

2006-01-07T15:11:00.000-08:00

Mena the Menace, Zapped

In Asspain, a country of fascists,
A general called Turdsucker Mena,
Dubbed “Mena the Menace” appropriately enough
By the stupid rank and file,
Has been zapped by that famous zapper,
Zap-a-taro, the pres of the fascists
In Merd-Is, their lugubrious abode.

The sin of general Turdsucker de Mena
Wasn’t so great — only saying aloud
What the rest of ‘em killers dares not quite
Say, but what the rest of ‘em fascists
Yell everyday from the radios, the pulpits,
The tvs, the papers, and whatnot,
Namely that the Catalonians
Deserve not only annihilation by the regular
Fascist methods at hand, as, say, suppressing
Their culture, and forbidding their
Most basic rights, as is use of language, and so on,
But, again through panzers and bombers,
By bloody and massive physical elimination too,
At once and once and for all…

Turdsucker said: “We, the fascist guardians, must
Enter as a conquering army into Catalonia
And leave no stone unturned,
After we’ve left no stone over stone of what used
To be their doomed country. We are armed and they are
Not. We’ll win that fucking war for sure. We’ve
Never won another, ever. Either the fucking frogs
Or the nazis and Mussolini’s thugs have won
The wars against Catalonia for us, or we’ve lost
Them fucking all. Time to retaliate!”

Zap-a-rutabaga, the pres, confronted to such
Obvious candor,
Had to zap him. “Boy,” he said, “don’t you fucking
Know those kind of silly words
Aren’t fit for the fetid mouth of a
Turdsucking military officer…?
You’re fried, my friend, at least momentarily,
Until the dust and the ashes settle;
In the meantime, zap, go to hell…
Boy, don’t you understand?
Or else our hidden strategy becomes too apparent,
We might frighten into action some vacuous
European organization,
Let’s say, who knows, in Holland,
Where they sometimes take a closer
Look at human rights…
Or even, who knows, Slovenia, Poland…,
Countries used to resist annihilation from neighbors
Too avid to zap them to oblivion.”

Then Zap-a-Horseradish said:
“Not even that piece of soft shit, king One Callous,
Would dare say as much as you did.
He’s not saying let’s enter and bleed them to death,
He’s much more diplomatic, he’s saying
Let’s stay united, meaning let’s bleed them to death
By peaceful means, let’s annihilate them
By bleeding them dry, as we were so smoothly doing
Since they lost the war against fascism,
And always, of course, with the cowardly
Complicity of the Europeans: They don’t see
The blood on tv, that’s good enough for them.
They don’t see that the work of Franco and his
Fascists is kept on track by us “democratic
Nationalist asspainers”; they don’t want blood,
They like the extortions clean.

Whom are you waking up, you creep…?
Fuck the Catalonians,
They are nobody, can’t do shit, unarmed,
Broken up, untongued, unrepresented,
Slovenly slaves, rightless, in the vile shackles
Of an alien constitution, filthy beggars all… And
Do you want to kill off such a source of cheap
Parasitical bloodsucking… Whom the fuck
Are you trying to alert…? Let’s hope
The inured Europeans heard nothing;
In any case, here you are, dormant — zapped!

Worry nor, my lovely.
Little lullaby on the side — here’s me zapping
You, dear honeypot, with my harmless magic wand…

Now take a few winks, at least
(As I was saying,) till the fatherland
Your loyal services
Doesn't indeed need again, of course…”

[A song sung by plenty witty Midge Omission.]

No, home,no.

2005-11-19T18:26:00.000-08:00

No, home,no.

“Això dels polítics…” — va fer, brandant el cap, com qui ho acomiada tot, desesmadament, com qui diu ja en tinc prou, que se’n vagin a la merda, “això dels polítics, refotre, vós! No hi entenc pas res!”

—Té raó — li vaig dir — jo tampoc! Car, darrerement, quina desil·lusió, oi? Aquesta ens mancava. Veure com ens tracta tothom. Com si els catalans no fóssim persones!

—Mentre hi havia la dreta botiflera pujolista ja sabíem que no hi havia res a fer — van estintolar els franquistes! Vostè s’imagina? Van estintolar els franquistes…! Aquesta és massa grossa! Van estintolar els franquistes, els qui mentrestant desmantellaven, escuixaven, escamaven, esbraçaven, escollaven, esventregaven, escorxaven… la darrera generació encara amb memòria!

—Car, com prou veu, tota la cagarrineta qui puja ara no hi entenen re de re. Els diaris i els mitjans botiflers els tracten com si també fossin espagacagamerdanyols. Que la polifia nafional, que l’equip-oh! nafional, que la prinfipessssa… Què collons de prinfipessssa! No hi ha cap català qui no sigo republicà! Home, cap català qui no sigo dreta botiflera, però això ja no és un català, és un botifler, un enyorat del franquisme. Hà, i adu els fan dir de “nacionalistes” als botiflers provincians del pujolisme…! S’ho aesma…? Recodonys-recodonys! I als nacionalistes furibunds del franquisme desbocat i assassí en diuen què…? Ho troben normal…! Normal que els prenguin cada dret — el de l’autodeterminació dels pobles — el de l’educació amb la pròpia llengua, no amb la de l’ocupant armat — el de púguer tindre un exèrcit defensiu propi, i equips representatius esportius propis…, tot allò, cada puta dret el tenim trepitjat, i ells ni cas, puta canalla mesella, cada dret per mínim que sigui, cada dret que cada humà hom el suposa amb dret a tindre… fet malbé…! Ja ens els han enverinats a fons, ja! Trenta anys d’enverinament continu!

—Dreta botiflera de merda — aquesta és la pitjor coltellada que ens has endinyada — aquesta és la pijor que ens has endinyada aqueixos darrers tres cents anys — encara més: aquesta és la pitjor que ens has etzibada d’ençà de Casp!

—Vostè s’imagina la traïció a Catalunya? I a tota Catalònia? Ja se’ns han menjats els valencians i els mallorquins, ja ens els estan paint, cada dia més càusticament corromputs… Orxeguem-hi tots! I, a parar compte, ja ho veiem, d’allí ja no els en desatllotja ni déu, els infectats franquistes. Només en deixaran la merda, tot ben cagadet — en pot veure una mostra si hi viatja — ja veu el futur, tot una immensa palterada — ha vista la destrucció total del paisatge…? — paradís ara del turista més grofollut — només merda hi romandrà, només merda a arroplegar el dia de l’apocalipsi, quan gràcies a déu ja ens morirem tots — nosaltres els mossegats i els malratats — i el rat rabiós qui ens ha mossegat i ens ha ratat, la tragitívola catèrvola franquista qui mana pertot arreu.

—Dreta rata! Dreta rata de caldéu! Fou la dreta botiflera pujolista la qui va ficar aquelles rates pestilents a València i a Mallorca. La dreta botiflera qui estintolà el franquisme. És clar que… La dreta sempre ha estada botiflera… — què hi podíem esperar — sentia vostè parlar aquell merdós Pujol… — sempre fotent propaganda a l’enemic, a l’ecspagacagamerdol, i sempre tan beat, amb la merda de les verges… — la merdeneta de Montserrat, la purgueta de Núria, la verga del forat del cul… Semblava un altre franquet — una mica més innocu, és clar — no crec mai que hagués assassinat a sang freda tants de mil·lers i mil·lers i mil·lers de persones…, però tant-se val, l’esclavatge està servit — “si són servits…”, amb aquella veueta de lacai garneu — oi que ja el veu? — titella inic, amb els mateixos tics franquistes del cambrer espagacaganyol, molt religiós i molt patriòtic i molt ignorant… I fotent’s-e la vida impossible. Donant suport als franquistes en cada nova mesura repressora que encara tenen la barra d’anar lliurar’ns (impunement! — en llurs jutjats llardonats de feixistes, com si cada dia ens tornessin a guanyar la mateixa puta merda de guerra del 36!).

—Ací som, doncs, així estem. Una feineta de trenta anys — no solament més esclaus que fa trenta anys, ara amb menys d’horitzons de llibertat. No solament esclaus dels rics, com sempre — ara esclaus dels castelladres i llur sistema de repressió inquisitorial inarrencable.

—Ves, cal deixar-les per impossibles — aqueixes dretes sanguinàries — només pensen a congriar capital — la resta punyetes, prou els coneixem… “Porteu’s-ens turistes, que ja els donarem xarnegades a doll… Per això ens recolzem a la barana del circ a l’arena del qual el franquistes continuen d’assassinar els independentistes, l’única gent qui al món s’ho val.” Els veu parlar a la televisió? Això és el que diuen, si s’hi fixa.

—Ara, fa un parell d’anys…, quan al capdavall les esquerres pujaren al poder a Catalunya, quina il·lusió — sí, tornà l’il·lusió…! “Al capdavall!” — cridàvem pels carrers — “Prou n’era la puta hora! Ja hi som! Ara agranarem! Tant de patir, tants de caiguts per la llibertat…! — Si els fos dat de veure el dia gloriós d’avui! Les esquerres al poder. La gent decent al poder! La merda botiflera i missaire i sanguinària a la merda, tancada amb pany i clau al canfelip on pertanyen, d’on no haurien mai de treure el nas entecós.
—Tots ens pensàvem que la cosa aniria de pressa, ara — s’han acabat els botiflers — ara recobrarem les llibertats… Home, ja sabíem que part de les esquerres és sucursalista, però ens pensàvem que els polítics catalans sabrien com manejar’ls, són els sucursalistes gentota molt babau; només cal que els donos una mica de flamenc i merdegades per l’estil — folklòrics, moros, i au.
—Mes, de seguida, amb què ens surt el Maragall, amb: que vol fer una Espagagardamerdagardanya gran. Dic: “What! Quin desengany!” Per això vaig comença a parlar de "gallina", pensava que s’havia cagat… No, no fotéssim cagarel·la, cal reconèixer…, és un home molt més ferm que cap Pujola — que milions de Pujoles: púrria botiflera, xurriburri enxarneguit. Em sembla que emmerdarà prou la cosa per què Catalunya avenci cap a les llibertats. Uns bons passets ja hem fets. Res espectacular, estosseguets cap a l’aire net de l’independència… Ara, home, això de l’Espamerdegadanyada grossa…! Tret que no sigo un teló de fum, rere el qual l’esquerra alliberadora catalanista (l’única que hi ha, no hi ha dreta catalanista; només hi ha dreta botiflera, qui ens vol sempre esclaus, i negociants amb la mitja rialleta, i servei llepaculaire als turistes de merda. Cada turista li hauríem de fotre una puntada al cul; això del viure del turisme és d’esclau), doncs, dic, tret que no sigo un teló de fum rere el qual avençar cap a les llibertats, no entenc això de l’Esmerdanya boterudament gegantina. Tret que, com li dic, no és que tiro papabenets als sucursalistes bavosos qui té empudegant pel partit — el morfilla i la mare qui la parir i els altres xoliços…

—Jo que li diria… No, home, no, gallina, cloqueges d’etívoc. L’Espagacagamerdanya la volem com sempre — esbarriada, esgarriada, miserablement negligible i esclava dels cacics i dels tupins, i de les seues xarones supersticions. Allò de grossa…, no era justament el que deia que volia aquell repugnant assassí ridícul, el dretà i molt religiós Franco…?

Vam sentir una sorollada. Em va dir: “Ah, ara arriba l’autobús.” I em va deixar amb la brillant exposició mig penjada.

Tres pusil·lànims sense suc ni bruc

2005-11-11T01:50:00.000-08:00

Tres pusil·lànims sense suc ni bruc, el Pikete d'Execufion, el Franfifko Kamps de la Mort, i es Mates de Torcar's so Cul, s'han trobats en reunió. Em sembla que això és que no han dit...

P: —Sum-hi, dons, cum deia aquell.

K: —Xe, qui, xe...? Lo kardijo Franqüelo, lo líder de lo món occidental Asnarekho...?

P: —Ca! L'Stalin, cullons.

M: —Ah, sí, que vosatros abans sou un de s'aquells...

P: —Què vos dir...?

M: —Bam-us, un so kumunisticarro...

P: —Imbecil·lilitats de juventut... Ara numés anem per imbecil·litats de vell, ha-ha-hà!

M: — Homo, s'homo, de vei, no pas tant..., encara mos queda prou cordera capitana, com deim els castellanejans de proa...

K: —És que xe, els xe, els teòrics castejanegencs de la mesete, és que xe, els deu provar els aires llauraors i les cagaetes de corder, sigui com es sigui, que al remat són, xe, grans pensaors, xe, millors que els teòrics russos, tan totalitzaors...

M: —O que sos s'alemains, que ja mos los ses coneixematomatem...

P: —Què mana...?

M: —Mos se'ns has comparatadaratarades ses majors parts de ses illes, prest els sos ses s'illencs no tindrem on s'anar a cagar, ha-ha-ha... Cap porció de predi on anar a cavar sos ses es sa so forat per a ficar es so sa sip sop sup cadaverositatitatemotamotamotós, vui dir, lo mort.

K: — Xe, sens dubte, des de lloc, xe... Sens embarg, serie necessari abordar la qüestió que es fa tard i les figues olen, com deia aquell...

P: — L'Stalin. No futem, tu també, i d'amagat, que veig que també lu cites tan suvin!

K: —No, déus no lo querri, l'Stalinekho, jamai, xe. Citave un atre gran pensaor de la mesete, xe, lo Franfifko Fufú de las Fafifufolias.

P: —Ni puta, ja me l'apuntaré pel llegir-me-lu...

K: —Xe, no és cap meló, no. És un pensaor ekhpanó d'aquells d'alta albúrnia... Diu que ekhpanah encare ha de ser més xe, més rica i plena que l'esfere terre, que per açò prompte no hi cabrà, xe, i que per açò serà necessari l'exterminafion de tanto de xino, i encare masse poc, serà necessari l'eixamplafificafion del planete...

P: —Cullons, s'hu foten difícil...

M: —Has de comptaretaretararar amb sa s'ingeniositat des poble s'ekhpanó... Es millor de la constel·lació i befindàrio... Una idea fóra es sa so metà-no, que me sa sembla que es un sa so si se som sum..., vui dir, un es gas molt s'abundant a sa natura.

P: —El metà, eh? És una idea... Umpliemplenegar el centre de la terra de pets perquè, abans nu foti un pet, s'influ fins a límits extraterritorials on els emigrants d'altres deserts i pedregosos guarets no hi càpigun ni hi puguin càpiguer, perquè això dels emigrants diul·leix les essències pàtries de l'ekhpanositat més enrancida i morcadoli, vull dir, mocaduroli de lleterada antiga...

K: —No, però des de lloc, ara que som en lo cotar-ro, xe, ab els guarrets i els ecs-erosos i ab xent que no hi caben, parlem de l'exterminafion dels catalans. Xe, que per açò som reunits.

M: —Té raó, que a ets ekhpanós ja els puja sa mosca as nas, amb tanta merda de resistència i de sa tirania des catalanostifafaquirosos que se volen apropiapinquar ses altres terres des s'ekhpanós tan trebaiadors.

P: —És veritat que cum va dir l'Stalin els catalani sonni avariciusi i gulafri i vuleni invadire tutti li terri dels veïni i robar-li lu que guanyin i impusar-lis luri llengüi i ucupar-lis militarimenticati i nu permetrer-lis gens de representacionni al món i tantusti piulin garrutadi...

K: —Açò digué l'Stalinekho? Xe, pos pensae que ho havie dit lo Danté.

M: —Sí, sí, lo so si sa Dantesc-oh ho va dir, i ho van dir tots sos grans pensadors s'ekhpanolescs d'ekhpanolesques, s'és clar!

P: —Hu ha dit tuthom, els catalans són una merda. La generalitat una merdalitat, Barcelona una merdalona, el Gaudí un merdaulí, els sardanistes uns merdaulistes, la mureneta una merdauleta... Dea de davall a dadalt de la seva escarransida merdegosa udiosa geugrafia, Catalunya una merdalunya... Uh, que content que un terra-mutoritzat nu l'enviés tota runa a la merda definitiva...!

K: —Si l'inxeni ekhpanó pogués inventar, xe... Una bomba sense radioactibidaf...

M: —Aquesta està sa si ben pensada! Sense ets sots suts sats catalans, tots vivíem millor.

K: —Com como quan ab en Franqüelo...

M: —Essacte!

P: —Càgum déu, clavada!

K: —Pos si tots estem entendiguts, què pactem...?

M: —No cal pas es sa sip sop sup pacterejametematectar res... Tot segueix com s'abans... La via recta i as sa sel sol sul..., vui dir, la via recta i cap as recte, ha-hà!

P: —Doncs apa nois!

M: —Mos abaixatomatematem sos calçotets i amunt, a enfilar-mos...

K: —Mos, mos. Xe, mos-mos! La bava em cau.

P: —Òndia, i a mi.

M: —No, a mi, a mi... Franfifka, per tes galtes patesc; ànim, Pikete, gens no te resistesc!

K: —Mos-mos...

P: —Mos!

M: —Mos-mos!

K: —Mos-mos, manxa, manxa, xe, por di-os i por los cagaigudos, i por la pa, i por la pa, i por la pa, tri, i por la pu, i por la pu, i por la pu, ta, i por la pu...

P: —Mos...

M: —Mos-mos-mos...

K: —I la pu..., tre...

M: —Mò...

P: —Mm...

K: —...facfion!

P, M, i K: —Aaaahhh...!

Una bella imatge presa al conco Cuc per a il·lustrar una miqueta la peceta que hi ficaré després.

2005-11-10T13:48:00.000-08:00

No, but where the fuck are our human rights?

2005-11-09T12:15:00.000-08:00

No, but where the fuck are our human rights?

Every spic and frog can enjoy his usurped rights even in the middle of our smallest towns (hey, like they bloody own the place.)

And yet, we, the Catalonian people, even at home (let alone far from home,) are systematically denied the most basic human rights. We are even persecuted by the frog and spic powers-that-be whenever we dare demand our human rights. Priests, cops, soldiers, judges... (the whole totalitarian state machinery) is exclusively geared to thwart our rightful aspirations of equality of rights for every nation. The Catalonian people, at Eivissa, at Alacant, at Perpinyà..., have no rights to speak of. The Catalonian language treated as another dog turd to get rid of the sooner the better. Our customs, our judiciary system ignored, or penalized; our moneys robbed; our children poisoned by the totalitarian creed...

Why everywhere the long-dated blatant injustice...? No, but why the fucking discrimination...? We want to know, ok?

The constant pitiless murders. Catalonians are dying because even the more common foods and chemicals and drugs are labeled in foreign spic and frog words, never in our own. Why are we targeted for annihilation...? How to understand so much barbaric invader — whimsical, confusing, illiterate...? And idly prattling, mincing and menacing like damned effete executioners...? Pusillanimous wusses without juices or uses, the hell with them! Pushing out at us their shitty tongues while pulling out, tearing off with bloody nickel-plated pliers and whatnot those of our children so that they be muted forever. Cruel creeps, crushing our being only to inflate their own.

Why them favored with extra-rights and why all manner of wrongs foisted onto us...? Three hundred years of the same extortionate shit. We want only our rights. We want only what the oppressor already's got.

Why have they (the frenzied, sanguinary invaders) their paltry culture taught forcefully at our schools, but we (if we ever happen to find ourselves in their stinking lairs) are always treated as non-entities, always refused our rights to be taught (also in their robber capitals) in our own language and according to our own ways, uses, jurisprudence and high quality...?

"Que nosaltres no som de déu o què?" Are we not in the same league as human beings..., or what gives...?

Come on, world, let's curb the creeps once and for all, help us to beat the greedy foreign totalitarian filthy devils out!

We want the same human rights they enjoy or bust! Enough!

Es-zènic Raure-hi

2005-10-31T19:02:00.000-08:00

Es-zènic Raure-hi

Rac vil
Rac rou
Rac vil rou.
Al Sol de l’òbit fos,
Rac re.

Rac re
Rac rou
Rac vil re.
Pel Sol de l’òbit fes,
Rac rou.

Rac òbit
Rac vil
Rac vil òbit.
En Foc final de fus,
Rac roure.

Boicot al pixum anticatalà. “—Qui beu “cava” la tomba es cava.”

2005-10-28T15:09:00.000-07:00

Boicot al pixum anticatalà. “—Qui beu “cava” la tomba es cava.”

“Er caba” [el “cava”, en cagalà, és a dir, en pseudocatalà] és un pixum castelladregot — ho ha dit el mateix cap [un paio repel·lent qui duu el nom repel·lent de Rakh, kh, kh, kh… (vomitada)], el mateix cap, dic, del partit més feixista dels dos de can xarnec — els dos en són, de feixistes (feixisme és nacionalisme d’estat, i l’únic que saben fotre aquells dos partits de feixistes és fer nacionalisme de llur estat feixista, un estat qui ens nega l’existència), però el més feixista dels dos, l’ultrafeixista, el seu cap ho ha dit: “er caba és un vi-(no!) més ekhpannoloh que la puta de di-os!” — (…di-os…? hum…, llur déu és un doble os…? Doncs sí que tenen ànima de gos — o és la fam avial que no se la poden treure del damunt després de segles i segles vivint només de robar i tot!”) — en tot cas, el tros de merda feixista té tota la raó.

Els catalans hem de boicotar aquell pixum castelladrot. —Qui beu cava la tomba es cava!

Tan infecte és aquell no-xampany! Quan es deia “xampany” (únic nom català per aquella mena de vi amb bombolles) i era català, era bo… Ara que es diu i es viu en xarnec, “er caba” és dolent i fastigós, i qui el beu la tomba es cava.

Els catalans haurem de trobar amb quin altre vinet trincar cada vegada que cap Carreró Blancó o qualsevol altre Carreró…, un de groguet o grogó, o blavet o blavó, o rosadet o rosó… Qualsevol Carreró d’aquells puja volant…

O cada camí que un altre Francó es mor.

Va arribar el Francó al cel (i qui vol doncs ara anar al cel, si al cel hi van assegurats els més sanguinaris dictadors…? Quina pudor de corromput i de sangassa, ecs! Aviat hi rebran el Pinotxet del nas corcat, i més tard també hi hauran de fotre lloc — pels serveis a la pàtria feixista — per al seu ridícul propagandista privat, amb nom de cambrer i amb la mateixa cul-de-bellugamenta i buida arrogància de presumidet i alcavot, el covard Garçó, qui volia fer veure que volia ficar’l a la presó, dementre que tots els feixistes assassins, com el Serrà Súnyer, el Fraga, el Milanos, i tant de generalot i funcionari culpable de milions de morts se li anaven morint de vells pel costat…), ascendí el podrit Francó al cel, doncs, i s’hi va trobar amb el Carreró… Tot esparverat el Francó li va dir: “Collons, Carreró, ja t’han fotut sant…? Això és sant sobtat a collons, com aquell pàmfil antiafricà, el Vol-til·la…?” Diu el Carreró: “Collons, per què ho dius, datpelcul…? De qui te’n fots…?” Diu el Francó: “Me’n fot pas de ningú, menjamerda. T’ho dic perquè veig que ja portes la… com se’n diu, el gambuix, la coroneta, el nimbe…, l’aurèola dels sants i sagrats i consagrats al capdamunt del suc, redéu!” Diu el Carreró: “Merdós malmomificat, que no ho veus que això encara és el volant del cotxe amb què l’Exèrcit Totbasc d’Alliberament em va fer saltar…?”

Els catalans hauríem d’inventar enjorn qualque vinet bo de debò que li tornem a púguer dir amb el nom molt comcal de xampany, perquè em fa que d’ací no pas gaire ens caldrà trincar i trincar, i trincar de ferm.

Som-hi. El fat ho vulgui… Vinyets i vinyòvols i vinyaters i vinaters i bons vi-faedors pas que ens manquen… I alliberats de la tutela feixista dels feixistes els faríem molt millors, i al món civilitzat ens els demanarien, i ja no hauríem de fer aqueixos pixums on els xarnecs tant s’amorren i s’hi agraden, car altrament per què amenaçarien de boicotar’ls…? Només en beuen ells — ep, i els quatre catalans enverinats de sempre.

Au, doncs, a trenar mocs a un altre cantó, badocs.

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (PP.CC.)

2005-10-24T15:48:00.000-07:00

Avui i cada dia, manoi!

_______________________

DISCURS D'EN XIRINACS EL PASSAT 11 DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES (BARCELONA, CATALÒNIA)

Transcripció dels discurs de Lluís Maria Xirinacs l'11 de Setembre de 2002 pel qual la justícia espanyola el vol empresonar. Per la llibertat d'expressió: LLIBERTAT PER A EN XIRINACS! LLIBERTAT PEL POBLE CATALÀ!!

"Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (PP.CC.). Si avui no podem parlar d'independència, quan en parlarem? Afirmar la independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta gent se la té prohibida. Sembla que no es pugui obrir la boca i se'n parla només amb mitja boca. Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació; tots són sinònims i vol dir que fem el que creiem que hem de fer nosaltres. Això es democràcia. Per tant la independència és democràcia. Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure. Ja sé que els que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu vingut per convenciment, no cal que us ho digui. Però també és cert que, fora d'aquí, hi ha molta fredor, que molta gent viu en la ignorància, en connivència amb l'enemic o com enemic opressor del país.

Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d'Espanya, d'Europa o del món i no estima les altres instàncies més altes a través de l'estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de combatre.

25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els anys 76 i 77, servidor no hi vaig ser, perquè estava davant de la presó model de Barcelona, encara demanant amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig parlar i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han passat 25 anys i no s'ha parat mai, amb dificultats, amb molt de mèrit, amb un missatge inequívoc radical o troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada perquè sembla una cosa
de gent extremosa. Tots els arbres tenen arrels, tots els arbres tenen tronc i el tronc i les arrels són allò que es defensa aquí. No és allò que es defensa més enllà (al monument d'en Casanoves). Allò són comissionetes, colletes, floretes. El mèrit és aquí. I deixeu-me recordar, perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys que es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA.

Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual celebració dels 25 anys de la manifestació de l'onze de setembre de 1977, cal dir que aquella manifestació no va ser el resultat d'una crida celestial. La manifestació de l'aprop d'un milió de persones, va ser el resultat d'una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, per exemple l'Assemblea de les
terres de Lleida, per exemple la municipal de Cambrils, que ha escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils dins de l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50 persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el miracle fou l'Assemblea de Catalunya. Ella era tot allò que teníem; era la nostra única força.

I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans; l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van votar la dissolució de l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants que
van consumar aquella compra-venda d'escons que un company ha esmentat abans; que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa mes forta socialment que existeix. Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s'ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herriko tabernes", per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència.

Saludo a la joventut de l'esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d'entendre la justícia des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.

Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el
Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.

Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos desprès els van dir herois. Els francesos tractaven de
terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els
algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes.

Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites.

Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna.

Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia hi ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre
escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a
mínim estan d'igual a igual.

Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més
poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar
els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalitzaciói, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.

Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada
als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia". En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble. L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri,
municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exercits, no dependrem de Rockefellers, no dependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta. La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el mes petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble."

____________________

Cada català al món es diu Xirinacs. Quan els torturaires terroristes el torturen ens torturen...!

Atureu de torturar el poble català!

Visca Catalònia lliure, visca Catalunya lliure, visquen els Països Catalans lliures!

Fora la merda terrorista ekhpanola, fora la merda torturaire castelladra, fora per sempre, nuls anul.lats!

“Entost de tant de bateig d’alienígena fantasmal, proveu amb mi, sòlid de carn…”

2005-10-22T11:26:00.000-07:00

“Entost de tant de bateig d’alienígena fantasmal, proveu amb mi, sòlid de carn…”

Això us diu el pobre pigobranquiat…, un altre dels tovets mol·luscs qui sota l’invocació de la deessa oceànica Na Doris voltem les costes del món.

Homenets de déu, tanta de cruel pallassada! Que tant d’anar de bateig per aquests mons dels déus a batejar-hi monstres no pas terrícoles…, si ensems desdenyeu molt sobergament i malalta de batejar’ns a naltres, qui ens teniu a tocar…!

Si us trobàveu cap bunyolet d’hidrogen, d’oxigen, de carboni… a la Lluna, a Mart o a cap asteroide distret, hi pujàveu escopetejats, amb els sacres pixats que llenceu als ulls dels infants en les vostres abstruses i estruces cerimònies de vudú…, a batejar’ls d’espetec, no fos cas que es morissin i acabessin als llimbs per a l’eternitat.

I ens teniu a naltres al costat vostre, bramant, belant, mugint, xerrotejant…, i no ens en feu cap cas!

Tenim cara i ulls i som sovint molt més intel·ligents que molts dels monstres humans qui bategeu per tal que entrin sense entrebancs al paradís. I naltres doncs…! Els bous, els xais, els cavalls… qui assassineu constantment sense ni demanar’ns perdó…! I naltres doncs…! No hi pintem re…?

Us trobàveu un broma — un broma o corc marí és un teredo (en llatí, perforaire) qui corca la fusta dels vaixells — (d’ací ve el nom català broma de malgust, “malparit de broma!” s’ha tornat “malparida broma!”) (“Great piddock, what a nasty joke!”) I quina broma més lletja i fastigosa que bategéssiu els bromes llunàtics i marcians, però alhora féssiu tots els possibles per a fer malbé els nostres coterraqüis. Volem tindre tants de drets els bromes marcians com els murcians!

Tanta d’estrafolleria! Bategeu cada afoll qui us trobeu pel camí… i, entost d’això, al contrari, cada exemplar magnífic d’altra espècie — com aquell català immortal en Floc de Neu! — que déu l’empari, oi!

Sóc un pigobranquiat molt melangiosament emprenyat, molt iradament desencantat. Per què tanta de discriminació! On són els nostres drets…? Per què valtres una ànima amb els tots els uts i ets, i naltres merda al sarró…?

On és la justícia divina…? Tot és una ximpleria de muntatge obtús.

Com si naltres potser no fóssim de déu, capdeconys. Només valtres en sou…! Us ho foteu ja tot massa rodó i mastegat, maleïts golafres, que no…?

I parlant de pigobranquiat — on “pigo” vol dir cul, i “branquiat” es refereix a les ganyes per on respirem… — d’on que ací siguem, pobrets de naltres, raent tranquil·lament per aqueixes mars dels déus, amb les ganyetes al cul… De fet, tenim, voltant’ns-e el trau del cul, una roseta de ganyes molt bufona… D’on que en respirar respirem alhora tothora allò que diem molt perfumadament cagant… D’on em direu que tot el que dic és merdós rai, i doncs ni paga la pena escoltâ-ho, i que per això sol ja em mereixc d’anar de dret als llimbs si doncs no als orcs i tot… Mes no em direu pas així poc que tots els dogmes vostres no duen la mateixa arometa de sofre molt pudent…! I, com diu el savi N’Erasme, això rai, car tothom s’agrada dels propis pets... Cert tanmateix és que ningú a cap dels universos no pot concebre la baixíssima crueltat de negar la redempció — i fins i tot la simple tinença de cap animeta! — a tota altra bèstia del planeta faduc tret dels escarransidíssims humanoides, qui per tanta d’avarícia rosegaire es mereixen, al contrari, tots els turments ultratòmbics.

I ara que som a “pigo”, o cul.

Què me’n dieu dels pigodídims…? On “dídim” vol dir bessó encastat. D’on que parlem de bessons amb “pigos” rai. Els pigodídims són bessons units per la banda cefalotoràcica i amb dos parells de natges enlaire… Hum. Quan els bategeu, què en bategeu…, les natgeres, els caps…? I quantes de vegades, una…? Dues…? Quatre…?

Pitjor. Què me’n dieu dels pigòmels…? Els pigòmels són bessons encastats on el bessó amfitrió serva un bessó hoste o paràsit (paràsit per tal de parlar en metge) justament eixint-li del cul. Si allò que n’ix és amorf del tot, els bessons encastats es diuen pigoamorfs i… Això em deman: què en bategeu…? El generós bessó amfitrió, per descomptat…? Mes i el paràsit…? I la massa amorfa…? Val més una massa amorfa que un raor de costa, que un cargol de bardissa, que un conill de prat…? Que un poll, una puça, un helmint…?

I parlant de bessons encastats… Ço és, de monstres, com en diuen els metges, o de teratògens… Vejam els catadídims. Hi ha els pigòpags, units pel cul: doble bateig. Hi ha els isquiòpags, només per l’os bertran i el carpó: també doble bateig, és clar. Hi ha els dicèfals: dos caps, un cos. Doble bateig, cal suposar. Hi ha els dipròsups: dues cares en un sol cap i un sol cos. Hum, hum, hum… Dos cervells…? Cervell i mig…? Doncs, un bateig i mig…?

Més fàcil. Els anadídims. Un bateig i a córrer, a tot estrebar bateig i quart… Això val per als cefalòpags, fosos en la volta cranial… Els sincèfals, units per la cara (si per la cara i el pit, hom els anomena cefalotoracípags)… I els dípigues, un sol cap, dos culs, dos ormeigs de material cardaire, quatre potes…

Passem als ancatadídims. Doble bateig sense discussions per a la bona gent toracòpaga, omfalòpaga i raquípaga. Només junteta pel pit, o pel melic o per l’espinada damunt els lloms…

Podria semblar que me’n ric d’aquests monstrets del cor, mes no, qui això pensi la caga rodonet, me’n ric dels desvergonyits farsants (arrenca-rals dels més necessitats) qui els bategen a tort i a dret, i qui ara volen batejar monstres i aprenents de monstre per totes les galàxies, i en canvi ens maltracten a naltres, animalets molt més fets i drets, i ens tenen com si no existim. Molt convenient per a caçar’ns cruelment, per a torturar’ns amb totes les de la llei, per a sacrificar’ns amb riotes i d’altres misses, per a menjar’ns molt panxacontentament…

Tigres, ximpanzès, papagais, gats, gossos, ases, pigobranquiats…, protestem molt alçuradament i digna. Potser fóra hora — abans no sigui massa tard i ens hàgiu covardament despatxats del tot — com ja heu anihilat tant d’indefens coterraqüi — i ens hàgiu, doncs, anorreats, diem — no solament — dogmàticament i buida i sense cap solta ni volta — i a la bestreta! — de l’altre món — com ara — i amb quines credencials, ximplets de merda, tifes de caldéu? — qui sou valtres per a barra’ns el pas als déus…? — sinó doncs aitambé d’aquest món i tot, on tots hi som i hi raem fent-hi la viu-viu exactament com valtres — potser fóra hora, diem, per a certes reparacions ja massa triganeres…? Justícia ara! No és tant que vulguem els vostres ridículs bateigs com el respecte degut — degut de llonga data, recollons.

Com us ho farem compendre…? Tan fàcil que fóra només ficant-hi l’escrúpol bonhomiós d’una mica de bona fe.

Ara no me’n record què anava a dir…

2005-10-20T15:42:00.000-07:00

Ara no me’n record què anava a dir…

Ah, sí, guaitant-me el dibuix de n’Al Brandtner [http://vilobit.blogspot.com/2005/10/al-brandtner-william-burroughs-henry.html], magnífic exorcisme artístic, dient que potser fóra més patriòtic allò que el paràsit no suggereix [no pas el teu sacrifici, doncs, ans el contrari]…

De l’acta a l’acte — de l’acta criminal del dictador qui declara guerra només per veure si ell i els seus amigots en treuen força nyapa [i els milers i milers de morts (literalment) que els bòmbon], a l’acte comcal del resistent [com adés l’exèrcit totbasc d’alliberament a l’ombra féu amb el carreró blancó, lloctinent de l’assassí sanguinari de molt merdosa memòria — i els seus encara manen! Increïble beneiteria dels morons!]…

Veig això d’en H.L. Mencken, que cap als anys trenta ja va profetitzar que: “As democracy is perfected, the office represents, more and more closely, the inner soul of the people. We move toward a lofty ideal. On some great and glorious day the plain folks of the land will reach their heart's desire at last, and the White House will be adorned by a downright moron.”

O: —A mesura que el joc democràtic [on el terrorisme de les “majories més ximples i cruels s’arrapa”] va afinant-se, el lloc presidencial va representant, com més anem millor, l’autèntica ànima del poble. Anem de dret a l’ideal més alt. Tost, en qualque jorn magnífic i gloriós, la gent pallussa del territori al capdavall hauran reeixit a obtindre llur més gruat desig, i aleshores la Casa Blanca serà adornada amb un perfecte beneit del cabàs.”

Amb un moró, diu, és a dir, algú amb el quocient intel·lectual d’un escarràs mocós de retardat mental. Tret que ara els americans encara han fet millor, i tenen un president amb el quocient intel·lectual d’un cagalló pudent de gos. [A turd’s IQ.]

Puntualitza en Mencken que democràcia en territoris adients no és pas mala idea, només ho és en amalgames perilloses. “The larger the mob, the harder the test. In small areas, before small electorates, a first-rate man occasionally fights his way through, carrying even the mob with him by force of his personality. But when the field is nationwide, and the fight must be waged chiefly at second and third hand, and the force of personality cannot so readily make itself felt, then all the odds are on the man who is, intrinsically, the most devious and mediocre — the man who can most easily adeptly disperse the notion that his mind is a virtual vacuum. The Presidency tends, year by year, to go to such men.”

—Com més grossa la púrria més difícil la tria. En territoris petits, davant electorats petits, de tant en tant un candidat de primera categoria lluita per arribar primer, alhora portant rere seu, per la força de la seua personalitat, el gros de la púrria. Mes quan el camp s’eixampla per a abastar estats sencers i la baralla no és directa sinó de segona i de tercera mà, i la força de la personalitat no es pot fer sentir directament, aleshores doncs qui duu les de guanyar és aquell qui d’entre tots és el més malparit i carallot — aquell qui se’n surt millor a dispersar pertot arreu l’idea que té un cap pràcticament buit. La presidència tendeix a anar a parar, any rere any, a gent d’aquesta mena.

Que el moró sanguinari qui tenen ara té el quocient d’un palter de gos és demostra per la seua mania religiosa. Qui creu en aqueixes falòrnies no pot tindre un cervell sensat — això sol ja l’hauria de desqualificar (quan, de cara a la púrria, és el que el fa tan apropiat!)

Mencken: “I believe that religion, generally speaking, has been a curse to mankind — that its modest and greatly overestimated services on the ethical side have been more than overcome by the damage it has done to clear and honest thinking.”

—Crec que això de la religió, parlant en general, ha estat una maledicció per a l’humanitat — que els molt modests i exagerats petits serveis fets pel cantó ètic han estat sobrecontrarestats per l’immens mal que ha fet a l’habilitat del consirar honestament i clara.

La democràcia només pot funcionar en territoris on hi hagi confiança mútua, i on tothom sàpigui que qui la fa la paga, i doncs que hagin bandejada totalment la pràctica criminal i ignominiosa de la religió organitzada, que com tothom sap és un refugi per als paràsits qui dessagnen la púrria mateixa — és a dir, els morons mateixos (qui sovint — per això són morons — ells, aquells paràsits sanguinaris, els fiquen al capdavant perquè millor els dessagnin…).